Electra. Un projecte aixecat del tot

Feia temps que em voltava pel cap dirigir una tragèdia grega. El meu grup no n’havia presentat mai cap i em semblava que és un gènere que cal tocar malgrat les dificultats. El teatre amateur tendeix a fer coses de les que podríem definir com a comercials, sigui per millor coneixement per part dels actors i actrius, com per la millor acollida del públic.

El Partiquí, sempre s’havia apartat del més “habitual”, el tarannà del director de sempre – en Ferran – feia que qualsevol cosa que pogués semblar habitual, li provocava major rebuig i d’altra banda, el seu respecte pel teatre com a servei públic, li feia considerar si estàvem o no preparats per determinats textos. Era un avançat,  en moltes ocasions estrenava textos que els professionals posaven damunt l’escenari, un temps després, però tenia aquest punt rebel amb el que “fa tothom”.

Darrerament, hem anat estrenant espectacles que inicialment podrien acostar-se més als habituals de les sales professionals, sense perdre el punt de textos de qualitat, i “Somni d’una nit d’estiu” ,”El temps i els Conway” o “Mort d’un viatjant” van marcar un canvi d’estil, en el fet de treballar espectacles més coneguts pel públic.

“Stockmann, l’enemic del poble” va suposar un canvi important, amb una posada en escena molt moderna que va encantar i sorprendre els seguidors habituals del grup i els programadors de Mostres i Concursos, i llavors vaig pensar que era el moment.

Feia temps que havia decidit que seria Electra la tragèdia escollida. M’agradava Antígona, no tant Medea, i el text que vaig trobar de “Les Troianes” era molt farragós. Èdip mai m’ha cridat gaire.  L’Electra que va muntar el Broggi al TNC, hi va tenir un paper important. La vaig veure dos cops, possiblement per l’atracció que provoca la Clara Segura i la forma de dirigir del director de La Perla 29. Estava decidit.

Calia muntar l’espectacle amb un grup reduït de gent, per facilitar-ho tot, i volia música en directe considerant que tenia un actor que toca el piano – el Mateu – a qui li podia demanar la part musical i la part interpretativa. El Pianista, a més de ser Pílades, l’amic d’Orestes, agafaria una part del rol que li podria correspondre al Cor, que el formarien tres espectadors, en un homenatge al públic, sense el que el teatre no tindria cap sentit. El Pianista es qui li fa veure a Electra, els motius que han portat a la seva mare Clitemnestra a matar Agamèmnon, el seu marit i pare de la protagonista. El pianista, donaria força a escenes com la cursa de quadrigues o la mort de la Reina i d’Egist. També li vaig demanar de fer la cançó de bressol de Brams, per significar el lligam d’Electra amb el seu germà Orestes. El Mateu ho va clavar.

En un petit homenatge a una pel.lícula que va marcar la meva generació – Jesucrist Superstar” seria un grup d’actors i actrius, a les runes d’un teatre grec, els que posarien en escena l’obra, i així, el Corifeu era el Director de la companyia que en determinats moments havia de dir el text com si d’unes instruccions a l’actriu – Irene Sancho que es Electra – per donar vida al personatge, un personatge que acabarà posseint-la del tot al final, quan la resta dels seus companys tornen a ser actors i actrius, en una altra al·lusió a la peli de Norman Jewison.

Un dels moments que em van semblar més pesats al muntatge del TNC, va ser quan el Preceptor explica a Clitemnestra la suposada mort d’Orestes en una cursa de cavalls, i per això, vaig convertir el Preceptor en un comentarista que transmet la cursa en directe amb un micròfon “vintage” de peu, mentre el públic – el Cor, el Corifeu i Clitemnestra mateixa – ho segueixen des de les cadires, protegits del sol del desert per unes ulleres de sol. L’actor que feia el Preceptor – només ho podia fer el Martí això – va aconseguir crear l’escena més destacada per tothom que va veure l’espectacle. Tothom hi va estar d’acord, el monòleg del micro era brutal.

Per adaptar-me al repartiment que tenia, vaig fer que Crisòtemis, fos la germana gran, on encara donava més força a l’actitud d’Electra que sabia mol millor que ningú, el que calia fer. Anna Elvira va fer una Crisòtemis fantàstica, i les escenes entre les germanes resultaven una delícia. En Jofre era Orestes, un actor que conec des que era petit i que ja marcava maneres. Tenia ganes de fer un espectacle amb ell, i dirigir-lo ha estat un goig. La seva entrada amb el Preceptor i amb el pianista esdevingut Pílades posava el públic en tensió, sense haver sentit encara el primer lament d’Electra –“llum sagrada, aire que embolcalles la terra…”.

Un altre moment destacable era el retrobament amb Electra a partir de cantar plegats la Cançó de bressol de Brams, que la germana li cantava abans de deixar-lo en mans del Preceptor, per salvar-li la vida. Aquesta mateixa cançó és interpretada pel pianista quan Electra acaba de saber que el seu germà ha mort.

Àgels feia una Clitemnestra suau i agressiva alhora, amb les seves taules habituals es desplaçava per l’escena amb elegància i autoritat, morint només amb el suport de la llum, el so del piano  i la gestualitat de la cara. Volia evitar unes morts ortopèdiques, i tan Clitemnestra com Egist, morien en la imaginació del públic.

El Cor iniciava l’espectacle fora de la sala, entrant cap a les butaques de platea mentre la resta de la companyia feien exercicis d’escalfament i concentració davant del públic. El mateix director recordava l’imminent inici de l’espectacle i recordava d’apagar els mòbils. Montse, Leo i Marc van estar molt convincents en el seu paper de públic que alterna els comentaris entre ells amb les indicacions a la protagonista, clàssiques del Cor de les Tragèdies. A l’Escena final, Marc esdevé Egist, l’amant de la mare que ha de pagar la mort d’Agamèmnon, rei de Micenes.

Poder dirigir Electra requeria disposar del repartiment necessari per dur-la a bon fi, i l’aparició d’Irene al grup, va marcar l’inici d’aquest treball. Era capaç de fer-ho i ho sabia. La dificultat del personatge feia créixer la seva motivació. La resta vindria sola. Va ser un gust dirigir-la, com a la resta de la companyia, doncs qualsevol indicació la realitzaven de forma perfecta. Al segon o tercer assaig ja van aconseguir emocionar-me.

El vestuari també havia de ser modern. Les noies havien de dur vestits actuals que recordessin els vestits grecs – el vestit d’Electra està comprat en una botiga de platja a Roses – mentre que els nois anirien amb vestuari modern del tot. Lògicament, el Cor- Públic, aniria mudat, com abans s’anava al teatre. La feina de la Mari Àngels en aquest sentit, no va deixar res a l’atzar.

L’escenografia era senzilla i preciosa, amb columnes d’un teatre grec en runes, una font amb pedres de l’Empordà recollint l’aigua, dos canelobres amb espelmes de cera d’abella, una safata amb pedres negres com les dels llocs de relax i descans per simbolitzar la tomba d’Agamèmnon, un recipient metàl·lic amb flors seques i un vas també de metall amb llet per fer les libacions.

El terra, una barreja de lloses i sorra com trobaríem en un teatre grec dels que puguem visitar actualment. Tres cadires pel públic, i el piano, a més d’un micròfon de peu. El títol de l’obre projectat al fons de l’escenari i una rampa d’entrada amb quatre torxes.

En aquest moment, l’espectacle està estrenat (9 de novembre de 2017), ha anat a la Mostra de teatre Amateur de Pineda de Mar (28 d’abril de 2018) i s’ha presentat amb col·loqui final, per a estudiats i professors que per un o altre motiu, treballen aquests textos (26 abril de 208). Confiem en poder portar-la a Mostres i Concursos, entre finals de 2018 i principis del 2019.

Aquest és l’enllaç per veure tot l’espectacle. Els que l’hem aixecat, n’estem molt orgullosos.

 

Tallers d’en Pitarra. Associació teatral el Partiquí

Torna el teatre amateur amb el segell de qualitat del Partiquí. Una reestrena molt especial recordant la fita de ser el primer grup amateur que actuava al Teatre Nacional. Van ser quatre grups, però el Partiquí va obrir la Mostra del anomenat Epicentre Pitarra

Dues gatades d’en Pitarra,  L’últim Trencalòs  i Coses de l’Oncle, dues peces breus dels anomenats singlots de l’autor més satíric del segle XIX. Una gran ocasió per veure aquest espectacle per primer cop o per reviure aquella data històrica.

El títol de l’espectacle juga amb la sala “TALLERS” i l’expressió taller de treball sobre, en aquest cas, el satíric autor català.

Divendres 10 d’octubre a les 21,30 h. I dissabte 11 a les 18 hores, a la Sala Jesús Concernau del Centre Cultural La Farinera del Clot.

 

Lectura de l’obra “SACCO I VANZETTI” de Mauricio Kartun . Febrer 2006 Dramatúrgia sumària de documents sobre el cas

REPARTIMENT

Fiscal Katzman         …………………………………Carles Lucas

“La lectura d’un text teatral pot semblar més densa o més difícil d’assimilar, però en aquest cas, la força de les paraules ens mantenen en tensió tot esperant la resolució del cas; ningú pot deixar d’assistir a una experiència d’aquest tipus, la màgia del teatre hi serà sempre present”

D’aquesta forma animàvem el nostre públic a assistir al que molts considerarien una mena d’experiment teatral on els actors interpreten darrere d’un faristol, el personatge a qui han de donar vida. No hi ha moviments, només el poder de les paraules i la vida que l’actriu o l’actor hi poden donar. Les lectures que ofereix el Partiquí tenen la particularitat de presentar a més, moviments escènics o rèpliques interpretades sense llegir  que faciliten la tasca a l’espectador.

Sacco i Vanzetti van protagonitzar una història real d’un dramatisme intens que facilitava la tasca. Cartes escrites a un familiar, bis a bis en una presó, els crits d’un reu condemnat o les al·legacions dels lletrats al judici no requerien gaire moviment i tot i això el tenien en molts moments de l’espectacle.

Personalment no tinc cap dubte que és la lectura que més m’ha apassionat. Jo donava vida al fiscal Katzman, l’home que va aconseguir dur els anarquistes italians fins la cadira elèctrica, i es va fer bona aquella asseveració de que els dolents aconsegueixen mobilitzar millor els sentiments del públic. Recordo encara avui amb emoció el raonament tècnic i les paraules destinades a convèncer un jurat per donar un veredicte de culpabilitat, havia repetit aquell argument a la dutxa, al carrer, al passadís de casa, ho tenia tant assumit que Sacco i Vanzetti no tenien cap mena de possibilitat, ni el mateix governador de Massachussets faria cas a la defensa de l’advocada Thomson, i el jutge Thayer pronunciaria el temut veredicte.

Els actors tenim la sort de posar-nos a la pell de tots els possibles personatges, podem ser els més malvats, els més indefensos, els més rics, ens poden matar, trair, colpejar, estimar, podem tenir una escena d’amor amb personatges inquietants o encisadors, aquesta és la màgia, i el secret es saber imaginar-ho, no pots estar pendent de reviure situacions semblants, sortosament la nostra vida no és tan crua.

Quasi mai repetim les lectures però Sacco i Vanzetti va tenir una acollida tant espectacular, que tres mesos després tornàvem a condemnar-los.

El gran amic i mestre Jesús Concernau va fer una interpretació brutal del reu Medeiros, un personatge endurit per la vida i bel·ligerant amb la condició humana, un dels personatges més impressionants que li he vist fer mai. Encara avui, la seva fotografia il·lustra la portada de la pàgina oficial de facebook del nostre grup.

Tots els que vam participar en aquest espectacle el recordem amb respecte i admiració, una admiració repartida entre els personatges reals, els textos que ens els van fer entendre i la resposta d’un públic colpit per les circumstàncies.

El Fiscal Katzman és un dels personatges més negres que he representat, vestit creuat impecable, sabates lluents i corbata escollida per aconseguir un propòsit malèvol, enviar l’anarquisme al costat més fosc, personalitzant-ho, com sempre passa, en uns caps de turc, uns obrers italians acusats injustament de robatori i assassinat. Fins el darrer moment els dos homes pensaven que la pena els seria commutada…El judici de Dedham va ser la seva fi.

“Mil nou-cents setze: sentències de vint anys de presó a dirigents del moviment obrer nord-americà sense altre delicte que la seva afiliació als sindicats de la IWW, Treballadors Industrials del Món….”

“… Alguna cosa ha succeït, advocat Thomson, en aquesta terra nostra: ha vingut gent estranya de pells també estranyes, gent que no et mira als ulls, que parlen només en el seu idioma….  el tribunal va refusar la seva apel·lació per aquests anarquistes i si vostè pensa com un bon americà prou que ho entendrà…. Aquí ja no es tracta de culpables o innocents, només es tracta de si guanyen ells o nosaltres…”