Cost de vida. La necessitat de l’altre i la confiança en l’altre

Entre les feines del teatre la més destacada és fer-nos pensar mentre ens entretenim, viure una bona estona reflexionant sobre el conflicte dels personatges que molts cops és el nostre.

Cost de vida, el text de Martyna Majok, dramaturga nord-americana d’origen polonès, que li va valer el Pulitzer 2018, parla de l’ajuda que tots necessitem i parla de la soledat, de la confiança que sovint va cara, i ho fa barrejant les vides de quatre personatges potents i interessants. Un nou encert de la Villarroel.

Un projecte de Sixto Paz amb la direcció de Pau Carrió ja resulta de per si un atractiu indubtable i si mires el repartiment, la cosa puja molt i molt. Pau Roca és John, un investigador brillant i de classe alta, que pateix paràlisi cerebral i busca contractar una persona per ajudar-lo en la higiene i “en el que calgui”. La feina la recull la Katrin Vankova – Jess – en un paper bonic i trist al mateix temps, el seu somriure encisador contrasta amb el patiment i la desconfiança, vestint un personatge dur i a l’hora tendre. Es dona la casualitat, o no, de que ella va viure una situació semblant a la família, quan els seus pares la van portar des de Bulgària quan tenia 5 anys, a un país on no coneixia l’idioma i on les dificultats marcàven el ritme del dia. Anna Sahun és Ani, que víctima d’un accident ha quedat tetraplègica, i que a la necessitat d’ajuda per mirar de viure s’hi afegeix la necessitat econòmica en una nova vida que no té res a veure amb la que tenia. Les circumstàncies la fan retrobar amb la seva antiga parella amb qui té pendent divorciar-se, Eddie, un camioner que interpreta magistralment Julio Manrique, i que buscant una segona oportunitat s’ofereix a fer-li de cuidador, demostrant que ara, és capaç de fer “allò que ens va mancar ahir” que deia la cançó.

Quan has viscut massa vida no resulta senzill continuar, però la Jess ho fa, riu, s’espavila per fer el que no ha fet mai i fins i tot s’il·lusiona quan li sembla veure una porta oberta entre tants bars de copes. La seva il.lusió es refredarà enmig de la neu d’un vespre que hagués ppogut ser bonic. Realment aquell sabó va tenir la culpa?

Pau Carrió presenta una escenografia buida, on una banyera que recorda la de Marat o la del Balneari permet una de les escenes més tendres, amanida d’un humor imprevisible unes escenes abans. Unes capses ens recorden la provisionalitat de les nostres vides, i les cadires de rodes són imprescindibles per als personatges amb problemes de mobilitat. John porta molt de temps amb la seva paràlisi cerebral i demostra tenir-la sota control. “Pot fer-ho tot menys el que no pot fer” i Ani mira de pair l’accident que li va canviar la vida i encara està emprenyada amb tot plegat. Trobarà la sortida on menys l’esperava.

Deia que l’escenografia és buida per donar tot el protagonisme als personatges que, en molt poques escenes, ens ho diuen tot. Pulitzer totalment merescut, per a una dramaturga de només 38 anys.

Un monòleg brillant del Manrique, obre un espectacle on el sentit de l’humor es barreja amb la necessitat que tenim de l’altre i la desconfiança que ens ha creat, una humanitat massa imperfecta. Que els protagonistes siguin ianquis no té la culpa de tot, però ajuda. Allà, si no tens dòlars, no pots posar-te malalt. Ho hem vist a totes les sèries d’hospitals.

Un espectacle molt necessari, molt ben escrit, molt ben dirigit i molt ben interpretat. Alguna pregunta? Doncs espavileu que això no durarà sempre.

Avui, a més, hem tingut col·loqui final. No es pot demanar massa més.

 

Crim i càstig, de la biblioteca a l’escenari

Segur que és una casualitat que aquests dies que Rússia protagonitza un tant per cent important de notícies, Pau Carrió i Pol López tornin a fer equip per oferir-nos un gran espectacle, aquest cop a Petersburg i seguint el mestratge de Dostoievski.

Crim i càstig és un llibre gran i un gran llibre, i fer-ne una adaptació dramatúrgica no ha de resultar senzill, però si resulta que Pau Carrió va ser capaç de llegir-lo estirat al terra i sense anestèsia i que mentre muntava Hamlet li van agafar ganes de rellegir-lo, segur que ja ho va fer pensant en les possibilitats que tenia la gran enciclopèdia de “la culpa i la protesta individual”, per dur-la als escenaris.

En un capítol de Plats bruts, en David Güell confessa que no ha llegit l’Ulisses de Joyce, però que ja mirarà el vídeo, però en aquest cas crec que passa el contrari i que veure el vídeo – l’espectacle  – donen ganes de llegir la novel.la, doncs com que resulta impossible mantenir l’atenció al llarg de quasi quatre hores d’espectacle – porteu barretes energètiques per al descans – surts amb la sensació de que t’has perdut algunes coses i no vols deixar-les escapar.

Els canons de l’escriptura teatral diuen que un missatge important ha d’aparèixer més d’un cop per no arriscar-se a que en el moment d’enviar-lo cap al públic, l’espectador estigui desembolicant un caramel o hagi perdut una rèplica a causa de la rialla a destemps del seu company de butaca, però no crec que això sigui molt fàcil de fer en un text tant llarg. Si us heu perdut alguna cosa no us queda més remei que anar a la biblioteca.

Crim i càstig és la història d’en Raskólnikov – Pol López – un ex-estudiant que assassina Aliona Ivànovna,  “Demà, es quedarà sola a casa seva a partir de les set del vespre”, i del sentiment de culpa o d’haver fet un bé a la humanitat per matar una mala persona, que l’acompanya fins que Porfiri Petrovna – Miriam Iscla – el posa davant d’un mirall per provocar la confessió.

L’escenografia és espectacular en la seva senzillesa. Un escenari buit en una Sala Fabià Puigserver girada com un mitjó per aprofitar les arcades de les parets laterals i posteriors, on un deejay posa música a la lletra i que els personatges aprofiten per entrar i sortir d’una plaça major escènica on un matalàs va fent pujades i baixades segons necessitats de descans del protagonista. Les taules del bar recorden camilles d’un manicomi, així com les cadires blanques que completen l’escenografia on una lluna gegant et recorda que aquí no ens moquem amb mitja màniga.

D’entrada veiem un gran plàstic penjat, imaginem pluja en un moment o altre de l’espectacle, tot i que el plàstic esdevé una carpa simbòlica que encara no us puc explicar. Potser representa el cervell d’en Raskólnikov amb unes idees que dificulten el trànsit senzill o el tancament sobre si mateix del propi personatge…. confio que en Pau Carrió ens ho expliqui, jo no ho vaig poder interpretar del tot.

I ja que dic interpretar, us podeu fer una idea del que poden fer damunt de l’escenari, un repartiment ben dirigit (Roser Batalla, Oriol Guinart, Miriam Iscla, Pol López, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Marc Rodriguez, Maria Rodriguez) , però permeteu-me destacar l’Òscar Rabadán en el seu doble paper de Marmelàdov i Svidrigàilov i la interpretació de l’Albert Prat en un Razumikhin espectacular.

La feina que fan els deu actors i actrius mereix el més gran aplaudiment, vaig sortir del teatre patint per ells, doncs a partir d’ahir – l’estrena oficial – venen molts dies amb moltes hores de feina on no es pot perdre la concentració. M’agradaria veure com agafen energia abans de començar o potser a l’entreacte: plàtans, barretes energètiques, fruita seca, xocolata, torrons…?

Crim i càstig és un espectacle gran i un gran espectacle – no sempre coincideixen -, cal anar-hi ben preparat – berenar abans resulta imprescindible – i no sé si passarà sempre però a l’entreacte fa fred, potser per recordar-nos que Petersburg està localitzada al nord d’Europa, on la neu conviu massa sovint amb el foc.

Només la durada de l’espectacle m’impedeix recomanar-lo a tothom, però si esteu avisats crec que la resta vindrà sola.

Hamlet, Crim i Càstig… el proper espectacle del duet Carrió –López pot ser un espectacle d’una setmana, així d’una tacada. Ahir, dia de l’estrena, aplaudiment tipus Liceu. No era per menys. I ràpid cap a casa abans que et cotxe es converteixi en carbassa.

P.D. Crec que vaig ser el primer en agafar les entrades. Teniem primera fila centrats, el dia de l’estrena.

(Foto oficial Teatre Lliure)

 

Començar. Noia coneix noi a la Villarroel

“Si ho has de fer, que no sigui a Montcada i Reixach” i  el públic esclata en una rialla, tot i que el que “ha de fer” no hauria de fer cap gràcia, però la cosa va així.

Començar es un text de David Elridge servit a la Villaroel per Pau Carrió, que n’ha fet la traducció, l’adaptació i la direcció, i ha escollit dos valors segurs – David Verdaguer i Mar Ulldemolins – per permetre al públic riure sota la mascareta. Es una festa a casa d’ella, quan ja no hi queda ningú més que ell, que ha decidit rebutjar el taxi per poder prendre la darrera cervesa. Tot sembla casual però més tard veurem que les casualitats no existeixen.

L’espectacle ofereix als protagonistes silencis que diuen molt i que mantenen el públic atent, mirant a banda i banda de l’escenari per no perdre’s cap de les expressions que ens ofereixen. Al llarg d’una hora i mitja llarga – segons es calculin els silencis – el públic veu a venir el que passarà o el que no passarà, doncs fins la rèplica final – de fet fins el gest final d’en Dani – no s’aclareix el final de la història.

Començar va de solituds, de coses perdudes, d’èxits que no aporten felicitat i de fracassos que semblen no deixar-te sortir del pou i per aquells miracles del teatre, tots aquests problemes dels personatges, provoquen el riure del públic, doncs al final, tot depèn de la forma d’explicar-los. Es clar que, parlar de que la teva  iaia  té facebook o twitter sembla un bon camí.

Començar és un espectacle molt recomanable per als que volen riure i que, com tants cops passa en el teatre, un cop vas al fons de la qüestió t’adones que la realitat té molt poca cosa de comèdia i llavors, el teatre ja ha fet la seva funció. Possiblement per això, la meva iaia, del teatre en deia “fer funció”.

Les comèdies m’atrauen menys que els drames però una part essencial del teatre és la interpretació i en aquest cas, l’aplaudiment final ho descobreix tot. I quan et demanin consell sobre quines entrades  agafar, la proposta d’en Pau Carrió et dona tranquil·litat i èxit, que tampoc és poca cosa.

 

Classe presencial i magistral a la Villaroel

No m’havia plantejat tornar a l’escola, fins que el reclam Sixto Paz m’ha fet deixar l’esbarjo i entrar novament a l’aula.

El currículum del Pau Roca assoleix sempre una puntuació excel·lent i ja fa anys que progressa adequadament. Aquest cop amb la complicitat d’un Pau Carrió que mai decep i compartint curs amb dos companys de treball, escollits de forma precisa.

Carlota Olcina i Pol López, formen un grup d’estudi excepcional amb el Pau Roca que està senzillament sublim.

Les cinc de la tarda, els alumnes han sortit de l’aula per anar a les extraescolars mentre devoren el berenar que algú els ha ofert a la porta de l’escola. El professor aprofita  el temps per rematar alguna feina mentre un pare, exalumne, no vol fer tard  a parlar dels estudis d’un dels seus fills. La mare del mateix alumne entra més tard, els autobusos, la complicació del barri, les excuses habituals…. “el nen fa tard, li tinc dit a la meva mare que no ha de fer tard”

“No passa res” respon el mestre, però sí que passa, passa que entre rialla i rialla, recordem si aquelles vivències llunyanes, d’un col·legi que no té res a veure amb l’escola d’avui, ens han marcat d’una o altra forma i si els records d’infantesa hem decidit arxivar-los en aquella capsa de damunt de l’armari, utilitzant la pols com a mecanisme d’oblit.

Sempre he pensat que vaig anar massa aviat a col·legi, que no vaig viure res del que viuen els alumnes d’ara, que m’hagués agradat aprendre d’una altra forma, tot i que, ves a saber si llavors tot hagués estat diferent. Diferents si que són els personatges dobles del Pau i la Carlota, que s’adapten a cada edat d’una forma espectacular. Veus nens de 9 anys, on hi veies pares de trenta.

Classe, és un text de Iseult Golden i David Horan, una joia irlandesa que podria guardar-se al costat de les creacions de Connor Mc Pherson i que de la mà d’un director que sap trobar mentre busca – Pau Carrió – i amb un repartiment de luxe, fa que la classe magistral a l’aula magna de la  Villaroel, es converteixi en matèria essencial d’examen. Els deures per fer a casa, amb o sense ajuda dels pares, no tenen data d’entrega, senzillament cal enquadernar-los per al futur.

Un espectacle amb tantes  garanties, que no acceptarà una nota inferior a la matrícula d’honor, que et pot ajudar a subvencionar els amics que es matricularan a partir d’ara.

Els projectes de Sixto Paz, tenen la garantia que necessites, per clicar damunt la butaca, amb el dit prèviament desinfectat amb gel hidroalcohòlic. Anar al teatre amb mascareta ja comença a ser un clàssic, i segueix protegint la nostra gola d’aquella tos tant habitual en els teatres d’abans

La nit no ha estat rodona del tot, l’autobús ha accelerat , i els senyals dels que estan arribant a la parada no han servit de res. Es clar que aquell conductor, segurament no té temps d’anar al teatre, i així ens va.

 

Testimoni de guerra. Un relat en primera línia de foc

Els monstres de la guerra ocupen l’escenari de la Sala Tallers en temps convulsos. Dos reporters que descriuen la crueltat i l’horror viscut en primera línia i sense protecció addicional.

“No faig reportatges de guerra, retrato la humanitat al límit”

Pau Carrió, contracta Kevin Carter i Marie Colvin per portar-nos el dolor enmig de la pandèmia. Construeix dos monòlegs perfectament connectats que els monstres de la guerra ens fan empassar en un estat de tensió al límit.

Pol López i Laura Aubert, baixen del firmament on fa temps que viuen, per arrossegar-se sobre el fang de la maledicència humana, i disparar mentre miren d’esquivar les bales.

“Que va passar amb la nena?” Doncs el que els passa a totes les nenes a qui la guerra ha robat la infantesa i unes quantes coses més.

La guerra omple el paisatge de persones que perden la identitat per passar a ser baixes o danys col·laterals, i algú hi ha de ser per explicar-ho, per posar la primera pedra d’una solució que sovint veiem impossible. Les imatges de ciutats de “gana i de fred”, els soldats espantats que disparen implacables, el crit ofegat quan ja no pots continuar en silenci, la metralla que entra, i el calvari d’hospital en hospital recordant imatges per fer l’inventari que et dirà si valia o no valia la pena tot allò.

El primer monòleg, el del fotoperiodista sud-africà Kevin Carter a qui dona vida Pol López segons diu el programa – allà només hi veus el personatge- ens posa enmig del caos amb un punt d’inflexió a la guerra del Sudan, al camp de refugiats on el fotògraf aconsegueix captar la imatge que li donarà el  Pulitzer i que li obrirà les portes on trobarà sempre la mateixa pregunta… “Vas ajudar la nena? “.

Quan mires de respirar i de destensar coll i barres amb la sortida d’en Kevin, et cau la garrotada un altre cop. La Marie Colvin – Laura Aubert segons el programa tot i que no la veus – et descriu l’aventura de ser dona en un infern d’homes i la vocació que la porta a escriure la part més negra de la humanitat. L’escena de primera línia a Sri Lanka només pot qualificar-se de brutal en tots els sentits.

Pau Carrió crea un espectacle des del full en blanc, oferint una aventura a dos monstres de l’escena, que et deixen enmig del camp de batalla per mirar de que oblidis el caos en que s’ha convertit la nostra vida des d’allò de Wuhan.

Gaudir d’un espectacle patint és la màgia del teatre, que t’ha de fer pensar, que t’ha de sacsejar, que t’ha de permetre respirar el mínim, perquè quan surtis, siguis millor persona que quan has entrat, i no pas gràcies al gel hidroalcohòlic.

 

Nit de reis (o el que vulguis). Un nou intent d’empeltar de Shakespeare els joves.

Abans de continuar el meu comentari, confessaré que de Shakespeare m’atrauen més les tragèdies que les comèdies, de fet les comèdies m’atrauen poc en general – quan al meu grup escollim textos ja saben que el meu vot sempre va en aquest sentit – i que també tinc una teoria i es que als textos del gran autor, sempre li sobren uns 45 minuts – em pregunto si li pagaven per fulls escrits -, i això ho sé perfectament abans d’entrar a la sala, i apagar el mòbil un cop feta una fotografia que m’ajudi a posar a punt el meu article, i naturalment no m’impedeix sentir-me atret per un dels clàssics més clàssics. Si afegim la direcció de Pau Carrió -després del seu Hamlet, l’he posat a la meva agenda de directors de capçalera – i la garantia Lliure, no hi ha dubte que era una bona idea anar a Gràcia a descansar els peus després de tanta concentració reivindicativa.

Els joves actors i actrius de la Kompanyia estan bé, són actors i actrius d’acadèmia, que interpreten, canten, ballen, fan tombarelles, saben anglès, i fan un tipus d’espectacle jove i molt per joves, aspecte que considero francament interessant. Nit de Reis no és un text colpidor – els que a mi m’agraden – i si voleu és un text previsible – al teatre la sorpresa no és tant important, i té més valor el com passa que el propi final – però Pau Carrió en treu petroli, i fa un espectacle amb música i moviments escènics ràpids que et mantenen assegut amb un somriure. Especialment atractiva la interpretació de l’Enric Auquer fent un “Palomino” que hauria signat el mític Oriol Grau. Un d’aquells papers agraïts, sempre que els interpretis bé.

L’escenografia, basada especialment en una paret lluminosa, per davant d’una tarima on Arnau Vallvé, el bateria de Manel que ja va participar a “Victòria d’Enric V” hi posa la música, acompanyant els actors en tot moment, i especialment en les cançons que li donen el to “del que vulguis” a l’espectacle.

Nit de Reis és una bona elecció per la Kompanyia Lliure, i un cop dit això, l’aplaudiment està justificat. No és un espectacle per aconseguir un premi individual, però és una demostració d’espectacle coral sense defectes, tot i que una petita retallada no li aniria malament. Els textos punyents et mantenen sense respirar sense adonar-te de que passa el temps, i no és el cas. Com deia al començament, un bon espectacle per al jovent, i això és molt i molt important, pensant en el futur del teatre que és el futur de la societat.