RSS

Tag Archives: Pau Carrió

Nit de reis (o el que vulguis). Un nou intent d’empeltar de Shakespeare els joves.

Abans de continuar el meu comentari, confessaré que de Shakespeare m’atrauen més les tragèdies que les comèdies, de fet les comèdies m’atrauen poc en general – quan al meu grup escollim textos ja saben que el meu vot sempre va en aquest sentit – i que també tinc una teoria i es que als textos del gran autor, sempre li sobren uns 45 minuts – em pregunto si li pagaven per fulls escrits -, i això ho sé perfectament abans d’entrar a la sala, i apagar el mòbil un cop feta una fotografia que m’ajudi a posar a punt el meu article, i naturalment no m’impedeix sentir-me atret per un dels clàssics més clàssics. Si afegim la direcció de Pau Carrió -després del seu Hamlet, l’he posat a la meva agenda de directors de capçalera – i la garantia Lliure, no hi ha dubte que era una bona idea anar a Gràcia a descansar els peus després de tanta concentració reivindicativa.

Els joves actors i actrius de la Kompanyia estan bé, són actors i actrius d’acadèmia, que interpreten, canten, ballen, fan tombarelles, saben anglès, i fan un tipus d’espectacle jove i molt per joves, aspecte que considero francament interessant. Nit de Reis no és un text colpidor – els que a mi m’agraden – i si voleu és un text previsible – al teatre la sorpresa no és tant important, i té més valor el com passa que el propi final – però Pau Carrió en treu petroli, i fa un espectacle amb música i moviments escènics ràpids que et mantenen assegut amb un somriure. Especialment atractiva la interpretació de l’Enric Auquer fent un “Palomino” que hauria signat el mític Oriol Grau. Un d’aquells papers agraïts, sempre que els interpretis bé.

L’escenografia, basada especialment en una paret lluminosa, per davant d’una tarima on Arnau Vallvé, el bateria de Manel que ja va participar a “Victòria d’Enric V” hi posa la música, acompanyant els actors en tot moment, i especialment en les cançons que li donen el to “del que vulguis” a l’espectacle.

Nit de Reis és una bona elecció per la Kompanyia Lliure, i un cop dit això, l’aplaudiment està justificat. No és un espectacle per aconseguir un premi individual, però és una demostració d’espectacle coral sense defectes, tot i que una petita retallada no li aniria malament. Els textos punyents et mantenen sense respirar sense adonar-te de que passa el temps, i no és el cas. Com deia al començament, un bon espectacle per al jovent, i això és molt i molt important, pensant en el futur del teatre que és el futur de la societat.

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 22 Setembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

L’Hostalera. Teatre al dente

img_7221Des que es va veure que no sempre calia fer un teatre a la italiana, cada nou espectacle que s’aixeca, comporta una sorpresa, i en aquest cas, la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya esdevé un restaurant italià on  la Mirandolina ofereix a més dels seus encants, pasta de la millor qualitat i cuinada “al dente” com manen els cànons.

Després del seu muntatge fantàstic de Hamlet, Pau Carrió ens torna a sorprendre, portant les aventures de la Mirandolina i el cavaller de Ripafratta als anys 20, donant un aire nou al text de Goldoni.

El Marqués de Forlimpopoli, interpretat magníficament per Javier Beltrán, manté el títol nobiliari i la seva “protecció” de l’hostalera, amb la garreperia que el caracteritza i que el converteix en el personatge més còmic de tot l’espectacle. El fet de parlar en castellà, el diferencia encara més de la resta de clients i servei de l’Hostal.

El Comte d’Albafiorita – un Marc Rodríguez en la seva vessant còmica habitual, esdevé un ric hereter d’una empresa que mira de conquerir el cor de la Mirandolina a base de regals cada cop més cars.

En Ripafratta, interpretat pel David Verdaguer, ofereix una interpretació divertida, molt més del que acostuma a ser el personatge del cavaller. Els moments en que es dirigeix personalment al públic li permeten “embutxacar-se’l” amb total facilitat.

Jordi Oriol fa un Fabrizzio perfecte. El criat enamorat de la mestressa – en realitat en aquest text la Mirandolina els enamora a tots – a qui el seu antic amo reserva per tenir cura de la filla. El seu italià al començament de l’espectacle et posa en perfecta situació.

La Júlia Barceló – Hortènsia – i l’Alba Pujol – Djanira – donen vida a les actrius que ajuden a augmentar la temperatura de l’Hostal, i rematen la seva gran actuació amb una tarantel·la final.

I deixo per al final la nova exhibició de la Laura Aubert, l’actriu que ja comença a no sorprendre  a cada personatge que fa. Des d’aquells Feréstecs, va demostrant talent acompanyant-se un cop més del seu violí. No puc dir que la Laura Aubert farà parlar, aquesta frase s’ha d’escriure en present.

Si afegim que els macarrons que et serveixen a l’entreacte estan boníssims, i el vi té el seu nivell, podem assegurar que l’espectacle de Goldoni i  Carrió és una nova Perla.img_7223

 

 

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 28 gener 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Hamlet de Pau Carrió. Entrar al teatre per la porta gran       

 Hamlet                                           

Una de les coses que més m’agrada del teatre és veure la platea plena i especialment plena de gent jove, d’aquells que comencen a descobrir l’art de la comèdia i que representen el futur dels espectacles, i naturalment, el futur de la societat.

Els que em coneixen m’han sentit queixar-me de l’escola que vaig viure, dels mestres que van ajudar-me tan i tan poc, de les no activitats realitzades, i de que tinc la sensació de que vaig néixer massa aviat. Per això em sembla fantàstic veure alumnes adolescents amb el seu mestre motivat, que els ensenya literatura, o cultura o els ensenya a pensar per ser més lliures, a base, entre d’altres, de teatre – el meu vici particular -.

Ahir va ser un dia d’aquests, ara entenc que el Hamlet del Pau i el Pol, va exhaurir les entrades més aviat que un concert del Llach, el Lliure de Gràcia era una festa jove sense alcohol ni música – bé, una mica de ball si que n’hi va haver però permeteu-me evitar els “espòiler” , amb ganes de cultura, de marxa enriquidora, de ganes de pensar… La sala de gom a gom, amb una mitjana d’edat inferior als 20 tot i la presència d’alguns “veterans” per veure i viure el gran clàssic del teatre, aquest cop en la versió d’un director també jove i la nova perla del teatre català.

Una escenografia senzilla per no distreure del text, una ofrena de flors i espelmes al rei mort, que s’enretiren just abans de recordar el tema dels telèfons i les fotografies, i un Pau Vinyals amb vestit, corbatí i ulleres, recordant un vell mestre d’aquells que jo no vaig tenir, donant la primera idea de per on aniran els trets. Vestuari totalment actual, i una dicció molt acurada, suau fins i tot en els moments contundents, amb intervencions directes cap al públic per fer-lo encara més partícep del que està passant a Elsinor.

L’espectacle és fantàstic, en Pol López crea un Hamlet irònic i turmentat d’una forma especial que exhibeix un domini total de la situació creada amb la mort del pare.  Cap paraula sobrera, cap gest que no s’hagi estudiat, i tan natural que arribes a pensar que Shakespeare el va imaginar així, diguin el que diguin els fans de Laurence Olivier. Durant anys vaig creure que l’Enric Majó era el príncep de Dinamarca, també vaig veure l’Eduard Fernández, el gran Manrique… però ahir vaig descobrir un nou Hamlet, i em va semblar genial. Tot el públic que va gaudir de l’espectacle, que va riure – quan tocava – van entrar al teatre per la porta gran . molt més gran que totes les portes excavades a la roca que ens presenta l’escenografia de Sebastià Brosa i Pau Carrió.

La direcció ratlla la perfecció, tot el repartiment està esplèndid, tothom manté el mateix fil i tot i que – lògicament – en Pol López mereix un aplaudiment especial, la resta de companys demostra que al teatre no hi ha papers petits, només hi ha personatges que els actors i les actrius els fan creïbles i imprescindibles.

El Farelo, la Renom i en Xicu – un Poloni tant diferent com brillant – , demostren les seves hores de vol però en Pau Vinyals amb la seva mímica inacabable, va passant d’Horaci a Rosencrantz , a base de pentinat i de qualitat – des que assajo el Tartuf, que les rimes em surten soles -. Gran interpretació de la Maria Rodriguez, amb un moment de bogeria excepcional especialment per la dificultat i un Marc Rius que brilla fent el secundari Guildernstern, i sap estar en el seu paper de Laertes.

L’escena de l’enterramorts pot passar a la història, però no seria just destacar res per damunt del tot, en un espectacle on pateixes quan veus que s’acosta el final i t’hauràs d’aixecar de la butaca, per tornar a casa, i saps que al teatre no hi ha “bisos”.

No sóc gaire de posar-me dempeus , però ahir vaig estar a punt. A l’acabar l’espectacle vaig buscar  el director, que era a la cafeteria del Lliure – un teatre sense cafeteria no pot existir, sinó on es comentaria l’espectacle? – i vaig felicitar-lo- suposo que va transmetre la meva felicitació a tota la companyia -. Tot aquell jovent que va gaudir de l’espectacle, d’aquí uns anys també tindran l’abonament del Lliure, i consumiran cultura, i la societat serà millor. Espero ser-hi.

Shakespeare estarà orgullós de veure com es tracta la seva obra.hamlet2

 

 

 

 
1 comentari

Posted by a 7 Abril 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,