RSS

Arxiu d'etiquetes: Pau Miró

Eva contra Eva, un combat d’actrius al Goya

Realment em costa classificar aquest espectacle en quant a gènere, si el públic riu deu ser una comèdia – jo no vaig riure – però també és un thriller doncs fins i tot al sortir, de camí al bar o al bus, encara tens dubtes de si “anava al cotxe o no”. Sembla que finalment en Benito ho té clar, o al menys així ho diu, tot i que tractant-se d’un crític o d’un poli, sempre diuen saber més del que saben.

Però si em costa classificar, em costa molt menys qualificar i, de fet, la nota està marcada al carrer com si es tractés del concurs de Gràcia amb el diploma habitual de Verdi de dalt o de Joan Blanques (veure foto). Els que em seguiu coneixeu la meva devoció per la Vilarasau, que lluita damunt l’escenari amb una Nausicaa Bonnín esplèndida com sempre, i només per això, l’espectacle ja m’entra directament a la carpeta de guardar per sempre. No tinc massa dubtes en que el que l’espectacle suggereix sobre la successió de la gran dama, es faci realitat.

Pau Miró juga amb les escenes com si estigués entrenant per a una sèrie per a les nits de dilluns a TV3, portant l’espectador amunt i avall amb la seva mascareta i la distància de seguretat.

Queda gaire d’aquesta història de cadires buides entre bombolles? Crec que la justificació no surt per enlloc, doncs estem parlant de persones callades, mirant endavant i amb la mascareta al seu lloc. Senyors i senyores  del PROCICAT, entre els punts de l’ordre del dia, quan parlin de l’oci nocturn, recordin els temples de la Cultura on no s’hi menja ni s’hi beu, i tornem al 100% d’aforament a veure si anem aconseguint la immunitat cultural d’una vegada. Prometem no ballar ni tirar llaunes al terra. Paraula de Txèkhov.

L’Andreu Benito es un cas per estudiar, sembla que sempre faci el mateix i sempre ho fa tot diferent. Sempre veus el personatge que interpreta.  Ara recordo aquell mític programa “Teatral”, on en Joan Carreras feia broma de que l’Homar donava indicacions sempre basant-se en el que havia fet el Benito. Es un actor que aprecio, suposo que alguna cosa té a veure amb el fet que tots dos hem estat John a “Una ciutat brillant” de Connor Mc. Pherson.

M’encanta veure l’Àlex Casanovas damunt els escenaris, és un veterà que va passar-ho malament i m’agrada que torni a fer d’actor, és un bon actor i va ser un bon presentador de programes de TV com el fantàstic “Casting” on vam descobrir el “Teatre de Guerrilla”, o aquell “Amor a primera vista”. Aplaudiment.

La Miriam Alamany fa un paper complicat, al principi sembla que no estigui gaire fina però no hi ha dubte que segueix les indicacions de la Colometa, que segueix triomfant donant instruccions al seu repartiment. Si la direcció és bona, els actors i actrius estan tots bé.

En resum, un text ben construït, que et fa rumiar, i que a més parla de teatre dins del teatre – un clàssic- i posat damunt les taules per cinc veterans de l’ofici més bell del món, permet un espectacle recomanable i fàcil d’embolicar de regal per portar  l’amic, el company de feina,  la tieta o  la cunyada a l’oci nocturn més interessant de tots.

De camí a casa, a l’autobús, dues senyores seguien parlant sobre si allò que havia passat amb les actrius, havia passat o no. No es pot demanar més… o sí, sí que en volem més. La propera setmana serà la Beckett.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Octubre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Pedro Páramo. “no dejes de ir a visitarlo”

Això diu Doloritas al seu fill Juan Preciado, quan la mort s’ha presentat a casa seva, i “Por eso vine a Comala” diu un Pablo Derqui espectacular, en un muntatge on qui s’ho va passar millor va ser Mario Gas, dirigint dos monstres escènics, el mateix Pablo i l’incomparable Vicky Peña.

El text del mexicà Juan Rulfo és una joia d’aquelles que anaven a buscar els conqueridors espanyols, tot i que aquella gent tiraven poc de literatura. L’adaptació escenogràfica de Pau Miró, converteix un llibre petit en un espectacle gran que en mans d’un director amb moltes hores de vol i un repartiment de primera categoria, posa el públic dempeus sense cap problema.

“Vine a Comala porque me dijeron que acá vivia mi padre, un tal Pedro Páramo. MI madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendria a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haria, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo”

I totes les promeses es fan realitat al Temple del Raval, amb una escenografia sense gaires complicacions i que utilitza la col.laboració del espectador que al veure una cadira a terra, ja copsa que aquella casa no té vida. En teatre no cal explicar-ho tot.

Dues escales que es poden moure l’imprescindible per portar-nos on l’autor decideix, i unes projeccions damunt la paret de fons, que en la seva senzillesa posen el públic enmig de Comala (el pueblo blanco de América), un municipi mexicà que “en estos tiempos se ve triste”.

En molts moments de l’espectacle recordava Gabriel Garcia Márquez barrejat amb Delibes, autors que et transporten al seu paisatge mentre penses que ets assegut a la butaca. Derqui i Peña es reparteixen els personatges sense solució de continuïtat, però ningú té cap problema per anar seguint la història. Abundio “el arriero”, Eduviges que en un moment de peixet al públic que vol riure, es despenja amb aquesta frase: “el hijo de Dolores debió haber sido mio”.

Els personatges es mouen per “la media luna” mentre gaudeixen d’un text que no et vols perdre, però ja us avanço que si alguna cosa s’escapa  “bajo la cobija” només heu de mirar els protagonistes que us tornaran a la realitat, sigui la d’ara o la de fa molts anys, quan Pedro Páramo va tenir el seu gran amor Susana.

Els vius i els morts es barregen en una dansa màgica que cal seguir com bonament et sigui possible, però sobretot cal tenir present que “esa noche no debia repegarse a ningun hombre porque estaba brava la luna”, encara que aquella nit, seguís el dia del casament de Doloritas i Pedro.

  • ¿Qué es lo que pasa, dona Eduviges?
  • Es el caballo de Miguel Páramo, que galopa por el camino de la Media Luna
  • ¿Entonces vive alguien en la Media Luna?
  • No, allí no vive nadies
  • ¿Entonces?
  • Solamente es el caballo que va y viene
  • No entiendo. Ni he oido ningún ruido de ningún caballo
  • Entonces es cosa de mi sexto sentido. Un don que Dios me dió; o tal vez sea una maldición.

Un text ben cosit en boca d’uns protagonistes experts i excepcionals, només pot tornar-te a la frase de Doloritas al seu fill. “No dejes de ir a visitarlo

La pandèmia ens va impedir ser-hi el 2020, amb la vacunació ha pogut tornar. Mascareta i mans entrenades per a un aplaudiment general i generós.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Juliol 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,