Els espectacles de La Solitària, el grup que formen Pau Vinyals, Júlia Barceló i Pol López, acostumen a tenir força enginy i tiren de talent interpretatiu per convertir-los en espectacles recomanables al cent per cent.
Mal de coraçon agafa com a eix central el patiment de Santa Teresa de Jesús a partir d’una cambrera de bar que prepara un càsting per al personatge de la religiosa més famosa en l’època anterior a Teresa de Calcuta o Teresa Forcades. Un enamorat a qui la parella ha deixat per un altre i un professor borratxo que filosofa entre copa i copa.
Victoria Szpunberg escriu un text força dinàmic que creix en boca de tres intèrprets que saben omplir l’escenari, i sota la direcció d’Andrea Jiménez, converteixen el patiment en festa i les dificultats en motiu de rialla. Les cançons tenen un paper important en l’espectacle que acaba de forma festiva amb un públic entregat que no té pressa per deixar la sala. La feina del personal del TNC resulta més ingrata que la del secretari del jutjat en un desnonament.
Mal de coraçon creix en la seva posada en escena, on l’aigua és protagonista enmig de copes i combinats.
Un bon espectacle, apte per al jovent i per als més addictes a l’art escènic. L’espectacle passa volant, si fa no fa com la seva programació a la Sala Tallers. De fet, ja han marxat.
Tot va començar a Ravós del Terri el 1986. En Pau és un nen com tants d’altres i s’estima el seu avi com tants altres. Ara, fa poc, s’ha comprat un pis a Barcelona, al Raval, al carrer Robadors – famós fa anys per l’activitat econòmica que s’hi oferia – . Un pis que és d’ell i de la Judit, i del banc, es clar, fins que no aconsegueixi deixar enrere la hipoteca. Un bon dia, a casa de la seva tieta, la germana de la seva mare, ha de respondre una pregunta cabdal “Que vols ser quan siguis gran?” i ell ho té clar, vol ser com Tortell Poltrona, el pallasso del cartell que des de fa anys ha presidit la seva habitació i que ara ha aparegut en una caixa de mudança, on la major part de les coses pertanyen a la Judit, inclòs un programa de “Davant la Jubilació”, un text de Thomas Bernhard, que va dirigir al Lliure el gran Krystian Lupa, amb Mercè Arànega, Pep Cruz i Marta Angelat. Aquest text retrata una família intoxicada pel nazisme i com que una cosa porta a l’altra, en Pau descobreix que el seu avi, aquell avi que li deia que no vengués res, que els diners marxen però que les terres queden, va ser un franquista que va anar a la Guerra Civil al bàndol guanyador, tot i que segons li diu la seva mare, no va matar ningú doncs era xofer, no va delatar ningú durant la post guerra i no es va enriquir gràcies a les seves idees.
Amb tot això, en Pau Vinyals escriu un text de teatre que amb direcció compartida amb Júlia Barceló, la seva companya a la Solitària, esdevé un exercici impressionant d’intensitat escènica, un espectacle que t’atrapa des del primer moment. 80 minuts de monòleg amb una exigència física impressionant, que li permet posar-se a la butxaca de la seva disfressa de Spiderman, una platea on, avui, la mitjana d’edat era francament baixa tot i tractar-se d’una sessió de diumenge a la tarda. El boca-orella segueix funcionant i Pau Vinyals et deixa bocabadat i fins i tot es permet algun intercanvi amb el públic a qui reclama cantar el “sant, sant, sant”, una feina complicada en un pati de butaques dominat per joves, al Tantarantana.
Un espectacle on hi ha de tot, al servei d’un text basat en fets reals – així ho entenem – escrit al voltant del descobriment que Pi no era el gegant, sinó el padrí franquista.
Impagable la homilia prèvia a la cançó de missa, com ho és tota la resta del espectacle. La gran quantitat de roba a la falda quan és hivern, et dificulta aixecar-te per aplaudir, però realment seria del tot merescut.
No m’estranyaria que seguís apareixent a la nostra cartellera, encara hi ha gent que no ho ha vist, i això no pot ser.
“Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya.”
Així comença un clàssic entre els clàssics, el text de Caterina Albert que donaria per un comentari de text cada tres o quatre línies. Lectura d’aquelles recomanades pels mestres de Literatura quan encara no ho havia petat el Mecanoscrit del Pedrolo, possiblement més senzill de llegir.
Solitud es un text per llegir als Pirineus, al costat del foc a terra, amb una manta sobre els genolls i orientat cap a la finestra on els cims nevats et recorden la grandesa d’una natura que ja hi era i que hi seguirà sent quan als teus ulls cansats els costi copsar la bellesa.
Ara que tenim el Ripollès i la Cerdanya tancats, pot ser un bon moment de fer com la Mila i “quedar ullpresos de tanta hermosura.” Solitud no és un text senzill, és un text preciós que cal assaborir a poc a poc, es un torrent de sentiments que se t’escapa entre les mans, com l’aigua freda de les muntanyes, és un text que et marca si aconsegueixes digerir-lo o que marxa enllà del pla de Ridorta.
No ho tenia fàcil l’Alícia Gorina per posar damunt l’escenari el paisatge com a un protagonista més i ho fa de forma intel·ligent, suggerint més que mostrant, amb tres detalls que ho diuen tot – la campana de l’església, la palla on hi pot passar de tot, i les cadires de boga – i que tots associaríem a la vida rural, on els sentiments són més purs i el dolor més gran. Tot i que ella mateixa diu que “Solitud és una novel·la molt teatral on les descripcions dels paisatges i els espais funcionen com si fossin acotacions”, això està a l’abast d’algú que va entrar en el text quan descobrir ho era tot, no era senzill l’experiment, com no era senzill camuflar tres persones d’escena enmig del repartiment. Ja estem acostumats a canvis d’escenografia a la vista, però Solitud en fa una exhibició.
Tampoc ho tenia fàcil la Maria Ribera, a qui no recordo en espectacles teatrals que jo hagi vist, però que amb el suport del Pol López que segueix jugant una altra lliga, assoleix una gran interpretació. El Pastor està senzillament genial, un cop més sembla que el paper s’hagi escrit pensant en ell – Victor Català va imaginar Pol López el 1905?, i segurament per això, el Pepo Blasco – molt bo – li fa el que li fa.
L’Arnau, el Matias i el Baldiret estan perfectament interpretats i completen el repartiment tres noies vestides de personal d’escenari que fins i tot adopten rèpliques de narració, en una reivindicació de tot l’equip com darrerament es fa amb el personal dels hospitals, on TOTS, són importants i per això també reben l’aplaudiment a les 20 h o a les 21 segons el dia de la setmana, i no des del balcó sinó des de les butaques curosament separades unes de les altres per a satisfacció del Mitjà, del Trilla i de l’Argimón.
Solitud no és un espectacle senzill, fa treballar força, però és un espectacle que fa parlar, que fa pensar, que sacseja i que posa el tema de la violència de gènere d’una forma tant delicada com brutal, en un escenari on la fruita del pecat ja no és la poma sinó la taronja.
Dues hores intenses que haurien d’afavorir noves edicions de Solitud a les llibreries, ja que, aquest cop, no la pots aconseguir a 3 €.
“Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.” No els deixem sols. Treballen per nosaltres i ens esperen, ens necessiten i per això hi som i hi serem. Bones Festes a tothom i molta merda per al 2021
M’agrada la Victòria – i això que no soc competitiu-, m’agrada el que diu: “Li he donat un cop d’ull. M’agrada molt el teatre… de totes les coses, crec que és la més important”. Doncs això, i a partir d’aquí ja us puc continuar explicant la meva experiència ahir a la Sala Tallers del Nacional, aquella sala on un dia vaig demanar que apaguessin els mòbils just abans d’interpretar Pitarra. La Tallers sempre serà la meva Sala i la d’Àngels a Amèrica.
Potser hauria de concretar que quan parlo de Victòria, em refereixo al personatge que interpreta Miriam Alamany, a l’espectacle que la Companyia Solitària i Xicu Masó, ofereixen aquesta temporada al TNC; Orsini, la bomba del Liceu, d’Aleix Aguilà. Doncs quedi aclarit.
Jo no ric gaire al teatre, en el millor dels casos somric, però Pol López i Pau Vinyals – en Pol i en Pau, que semblen dos personatges de Cavall Fort – ho van aconseguir. Aquests actors, quan es tracta de comicitat, diuen tant com expressen amb la cara o el silenci, i potser aquest es el motiu de que em facin riure. I a més a més, l’escena del Nico – Pau Vinyals – interpretant Julio Iglesias en un escenari desmuntat per l’explosió, amb collarets que envejaria qualsevol Diva de l’òpera, em va resultat esplèndida. He d’aclarir que m’agrada quan canten al teatre, tot i que els musicals no em diuen res, una escena amb algú cantant o fent música en directe, m’afegeix un plus de gaudi de l’espectacle. Això també em passa al cinema; una escena en un bar on algú interpreta una cançó – generalment melancòlica o enigmàtica – em posiciona perfectament a la casella de sortida, i a partir d’aquí…. que segueixi el show. En alguns espectacles que he dirigit, hi han aparegut aquests elements, cada un té les dèries que té.
Seria injust no reconèixer el paper de la Júlia Barceló, que a més és l’actriu fent d’actriu, la Reventós, que no serà mai una anarquista. Com els seus companys de Companyia, utilitza totes les seves arts per mantenir el públic, del Liceu o del Nacional, pendents en tot moment d’ella. Està francament bé.
El trio Solitari, convida la Miriam Alamany a la seva festa, segurs de que algú que considera que el teatre és el més important, és la millor aliada en una “casament bomba”. Els nuvis “s’han arriscat”, però ja sabem que qui no arrisca, no pisca. Escena complicada la de la Victòria des de la platea sense la xarxa que representa l’escenari, i ben resolta per part de l’actriu.
L’horari que va inventar el Belbel, per poder anar a dormir aviat entre setmana, – 20:00 – permet un mos una mica més reposat als faranduleros de socarrel, tot comentant el que s’ha viscut des de la butaca.
I si teniu gana, us recomano – de fet ho recomana en Nico – els dàtils fregits amb oli de coco i enrotllats amb bacon vegà.
Alguna cosa no em va agradar? Com es pot dir que “anar de colònies és l’infern”?
Una bona opció de teatre, a la Tallers del Nacional.
Paisatge teatral 