RSS

Arxiu d'etiquetes: Pep Cruz

Com els Grecs. Un contenidor ple d’energia, irreverència, frescor i llenguatge obscè, en una tragèdia grega de sempre, que faria enrojolar el Corifeu.

Feia 10 minuts que havia formalitzat el meu abonament al Lliure, un clàssic de cada any com el dia de Sant Jordi, el pessebre, la declaració de la renda o el dia del meu aniversari, i veig un títol que corona la fotografia del Derqui. No miro res més i clico al damunt, per agafar les millors entrades possibles – fila 1 -.  No vaig mirar res més, ni l’autor ni el director;  Derqui porta la garantia a la butxaca dels pantalons i tota la resta serà afegitó. I la resta és molta resta. El text de Steven Berkoff, situat a l’Anglaterra de la Dama de Ferro que quasi havíem oblidat, de tan sentir parlar del Brexit. Un barri marginal on el més lleig de la vida quotidiana no hi queb dins el contenidor i campa pels carrers, les cases i els pubs.

Molts coneixem la història d’Èdip, que sense saber-ho mata el seu pare i s’entén en el més estricte sentit de l’expressió, amb la seva mare. Quan s’adona de tot plegat, s’aplica un càstig exemplar condemnant-se ell mateix a nomirar per no  veure. Dit això, la primera part de l’espectacle dirigit esplèndidament per Josep Maria Mestres et despista una mica, no hi veus massa opcions a que es produeixi la “predicció” que va fer un mag en una fira quan Eddy era petit, però saps que en un moment o altre vindrà el gir. I el gir apareix en un bar, entre cafè i pastís de formatge, i especialment representat per un os de peluix que resultarà la prova definitiva del que va passar.

Us ho he de deixar aquí, per no aixecar la llebre als que encara no heu vist aquest espectacle i que no dubto que fareu en breu (marxen quan comenci la campanya electoral….). La interpretació es brutal. Derqui es molt gran, ho esperes tot i malgrat això, et sorprès un i altre cop. Cruz es la veterania, les taules, l’artista total que ho fa tot i tot bé, però per mi, la sorpresa son la Aránega i la Bel, en uns registres que sorprenen molt, i això no és fàcil, doncs una i altra tenen moltes hores d’escenari. La Colometa treu la seva cara més gamberra i això sempre es d’agraïr.

Com els grecs es un espectacle trepidant, que passa volant per damunt de la platea plena d’afeccionats al teatre, que saben el que vol dir la garantia d’un repartiment de pes, un director que sap el que es porta entre mans, i un autor que, a partir d’ara, tindrem molt en compte.

Queda poc, però potser aniran de gira. Si us va agradar Electra o Antígona, o Èdip…. això no té res a veure, i no us ho podeu perdre.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Publicat per a 3 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Desig sota els oms. La granja surt al repartiment

L’espectacle teatral és complex, hi participen el text, els personatges amb els seus conflictes, l’escenografia, el vestuari, la música, les projeccions – cada cop més habituals -, tot sota la batuta del director que es converteix en protagonista quan l’espectacle surt rodó.

Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill,  és una tragèdia grega, on Teseu, Fedra i Hipòlit, viuen a Nova Anglaterra – on viatjava Willy Loman – i parlen en català de la Garrotxa, i suposo que dit així, ja us imagineu una bona creació, però cal destacar el paper principal de la Granja, protagonista per ser la font del conflicte i l’escenari on es desenvolupa una tragèdia que s’apunta des dels primers minuts.

Hi ha espectacles on la demostració de poder resulten primordials – el vaixell de Mar i Cel n’és un exemple – i a Desig sota els oms també. Aquest espectacle té molts moments cinematogràfics, quan els personatges es mouen en coordinació amb l’escenari que gira, portant-nos per les diferents cambres de la Granja – en majúscules – o a l’exterior, on l’escena del ball et situa directament al cinema nord-americà. La granja de l’Efraïm Cabot o de la mare de l’Eben -aquesta és una part del conflicte – i que resulta el principal motiu de la decisió de l’Abbie, és un protagonista del muntatge i per això considero que ha de sortir al repartiment. Passa de ser una escenografia brutal a un gran personatge de l’obra, on res hi és sobrer. Felicitats, Joan Ollé.

Gran actuació de tothom, en consonància amb la brillant escenografia, on hi destacaria l’entrada a l’espectacle a càrrec de Pepo Blasco i Santi Ricart acompanyant un brillant Ivan Benet – com sempre – i el quart final de la Laura Conejero en el que seria el cim de la tragèdia. Pep Cruz podria passar per un granger de la zona – la Garrotxa o Nova Anglaterra, que tant li fa – com si li haguessin fet el personatge a mida, com la perruca – està molt i molt convincent, cosa que d’altra banda tampoc sorprendrà ningú.

Els partiquins que participen de la festa del segon acte semblen portats del mateix far west, aportant aquell gra de sorra o fins i tot un sac ple, que sempre resulta imprescindible en un gran muntatge.

Sala massagran plena fins a la bandera d’un públic que va gaudir d’un gran espectacle. Servei aconseguit. Gràcies Teatre Nacional de Catalunya, ara més que mai hem d’aferrar-nos a la Cultura per salvar el país. I per 3 € tens el text, per rellegir-lo més tard.

“És una granja magnífica, sens dubte. Tant de bó fos meua!”

 

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 24 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

El professor Bernhardi, una classe magistral.

houseMDAbans de res he de confessar que m’agraden les històries de metges, serà deformació professional o qualsevol frase feta d’aquestes que tots coneixem i que per això formen part de la “dita” popular. La meva cultura teatral no va informar-me que aquesta història anava de metges, i especialment de metges que van trencar les relacions amb el de dalt, cosa que encara m`hagués interessat més, senzillament era un altra duet Homar-Albertí – un savi, com el mateix Homar el defineix- en un text del mateix autor de la Cacatua verda, un dels meus primers espectacles al Partiquí – aquell recordat Duc de Cadignan – i lògicament no feia falta res més. Entrades a primera fila i a esperar l’estrena.

Més endavant vaig saber coses sobre aquest Professor Bernhardi, un metge director d’un hospital, especialista en medicina interna, a qui bàsicament interessen els malalts molt més que les malalties com a objecte d’estudi – una bona característica necessària per als altres metges – i que decideix barrar el pas al mossèn que ve a donar l’extrema unció a una noia a punt de morir, totalment aliena a aquesta situació,  i que confia en continuar vivint una vida que possiblement ha estat injusta amb ella.

El “sagrat” motiu del doctor, és permetre que la pacient, visqui les darreres hores de la millor forma possible i sap que la visita de l’home gris, anunciarà de forma clara, l’esdeveniment que s’acosta. Possiblement avui dia, poca gent estaria d’acord amb el professor, actualment pensem que la gent té dret a saber que és a punt de morir, per fer-ho de la millor forma possible – obviaré el tema de l’eutanàsia, avui no toca – però als principis del segle XX, quan la gent moria fàcilment per infeccions – permeteu-me que no desvetlli aquí el motiu d’aquesta septicèmia – els finals de la vida es mantenien més en secret, un altre dia ja en parlarem de tot això.

El text de Schnitzler és formidable, no hi sobra res i no tinc autoritat per dir que hi falti alguna cosa, no s’ha de perdre ni un article, i val a dir que els actors – hi ha una actriu en un paper partiquí per no ser acusats de masclisme, suposo –  es posen al servei de les paraules en una dicció tant acadèmica que en alguns moments pot semblar que assisteixes a una conferència, potser del mateix Professor Bernhardi, posem pel cas.

El decorat és senzill en la seva espectacularitat, una gàbia de vidre que no tanca ningú – en un moment determinat hi apareix un piano de cua o una quantitat important de fum – potser per indicar que tota la trama de la història, passa a fora de la “casa dels malalts”. Mobles impecables de rabiosa actualitat, bates blanques – qui es va inventar les bates blanques? les odio – corbates, en un hospital privat que ha de viure de la subvenció del govern – aquí podríem trobar una petita incongruència –  o dels benefactors reials però, “al tanto” amb l’església, que no es toca.  El tema religiós i el tema semita es barregen com passa des de fa anys i panys, però no vull explicar-vos res més, la resta queda pel Bernhardi i els seus “estimats col·legues”. Atents a la conferència.

Bones interpretacions de primers espases de l’escena catalana, amb un esment especial al Pep Cruz – parlar del rei Homar em resulta difícil doncs ho he de fer amb el diccionari a la mà, si no vull quedar-me sense adjectius  i ja he dit que el top ten de l’escena havia estat el motiu principal d’anar al teatre – sense desmerèixer tots els altres companys de repartiment. Ja sé que fa ràbia que parlin bé d’un i no esmentin els altres però les coses van així, i cada un de nosaltres reacciona químicament amb un personatge o altre i aquell ens sembla que és el nostre.

Espectacle recomanable del tot, llàstima que les files de la Sala Massagran siguin tan estretes i el genoll pateix una mica. Feu un entrepanet abans d’entrar, que al descans de 20 minuts s’organitza una cua important a la barra. Actualment el teatre que es fa a casa nostra no ens l’acabem, cosa que es un descans i no cal anar gaire lluny per omplir-te de cultura i picar de mans a l’acabar. Perdoneu, veig que l’Homar acota el cap i els col·legues el segueixen, us deixo que vaig a aplaudir.titella

 
Deixa un comentari

Publicat per a 3 Març 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,