RSS

Arxiu d'etiquetes: Pere Arquillué

Perestroika. Àngels a Amèrica, segona part

Segon dia de teatre, colpits encara pel que vam viure ahir. Mateixa escenografia, però aquest cop amb la bandera de l’antiga Unió Soviètica projectada a la pantalla. Roy M. Cohn ingressa a l’Hospital, mentre Prior es a casa. Perestroika és un cant oníric a l’esperança, en un moment on la SIDA era un diagnòstic mortal. Els fàrmacs antiretrovirals encara no eren a la farmàcia i calia buscar alguna llum enmig de la foscor.

Perestroika carrega contra la malaltia i contra Amèrica “Ja visc a Amèrica, no necessito estimar-la” diu Belize a Luis. En aquell moment Amèrica sembla oblidada d’aquell deu que sempre ha de beneir-la, potser per la “querella que li han fotut a aquell malparit” segons petició de Prior, quan assegura voler viure, és massa jove, encara no ha tingut temps de fer res, i ja porta cinc anys malalt de SIDA. Cinc anys, en aquella època, es considerava la línia que un cop creuada et donava dret a ser optimista.

Aquesta segona part té moments espectaculars, buscant l’esperança en els somnis, les visions o les profecies. La Raquel Ferri que sembla sortida del Cirque du soleil protagonitza una autèntica al·lucinació entre els espectadors, si fa no fa com l’espectacle de Queen brillantment conduït pel Quim Àvila, un Belize senzillament esplèndid, que s’erigeix en l’autèntic protagonista de la nit. Un infermer de qualitat esdevingut el rei de la nit, el somni de qualsevol artista.

Ethel Rosenberg esdevé el personatge principal de la Claudia Benito, expectant davant la decadència d’en Roy, el seu botxí, a qui fins i tot  canta un kadish que recordarem haver sentit en un altre lloc.

Perestroika és un seguit de moments estel·lars, com el de l’Arquillué, quan viu la seva agonia de forma provocadora, tal com va ser sempre la seva vida. Mig afectat per la morfina i per la histèria que precedeix un final que s’endevina proper, té una escena francament brillant, com se li suposa a una bèstia escènica com ell, però una mica més. “Odio els hospitals” diu, quan en realitat el que odia són les malalties. Segur que us identifiqueu amb aquesta forma d’expressar-ho, oi? No es que odiem els enterraments, el que odiem es que es mori la gent que estimem.

Tornarem a deixar en suspens la sorpresa de l’inici, la presència d’en Aleksii Antedilluvianovich Prelapsarianov, el bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que també està vivint els seus darrers dies com a unitat, per obra i gràcia d’un president anomenat Gorvachov.

I en un paràgraf nou, destacar l’actuació de la Vicky Peña, de qui vaig dir ja fa uns quants anys que sempre et sorprèn. Ho deixo aquí.

Viure ara la segona part d’Àngels a Amèrica et permet veure que la profecia s’ha anat complint, i que els joves que començaven a tenir una mica de sort i mantenien els nivells de limfòcits, eren una esperança real. Quan el mes de novembre de 1996, obria la sala Tallers del Nacional, amb una obra monumental de Tony Kushner, anomenada Àngels a Amèrica, amb escenografia d’un cementiri jueu de Praga, vam sentir que aquell espectacle ens marcaria per sempre. La segona part va quedar penjada al costat del càrrec de director artístic d’en Flotats, però el teatre no et fallarà mai, i de la mà d’en David Selvas, l’obra més fonamental de l’autor neoyorkí, ens ha estat servida en safata Lliure. El més dur ha estat tenir al darrera, algunes espectadores que creien estar observant una estranya parella o una gàbia de boges. Realment dramàtic.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Publicat per a 23 Novembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Àngels a Amèrica Primera part

L’any 1981, el Centre de Control i prevenció de malalties dels Estats Units, reconeix una infecció que deprimeix la immunitat dels malalts i els exposa a l’atac d’agents, que en un organisme sa, no representarien cap problema. Inicialment es va parlar del grup de les tres H, hemofílics, heroïnòmans i homosexuals, que eren els qui podien presentar la que seria la plaga més terrible del segle XX.

El maig de 1991, s’estrena una obra monumental de Tony Kushner, anomenada Àngels a Amèrica, un text dur sobre el masclisme, el racisme, la religió, la mort, els estereotips humans i sobretot la SIDA, quan encara els antiretrovirals eren uns fàrmacs en estudi, un estudi amb llargues llistes d’espera com exposa en el mateix text, el Dr. Henry.

L’espectacle gira especialment al voltant de quatre personatges: Roy M. Cohn,- Pere Arquillué –  un advocat poderós que pot aconseguir posar a l’altra banda del seu telèfon, el mateix Ronald Regan o el que encara és millor, la seva dona, de Harper Amaty Pitt – Júlia Truyol – , una mestressa de casa addicta al Valium i a viure en somnis el que la vida no li pot oferir, Joe Porter – Eduardo Lloveras – , el marit entregat a la feina i als passejos  nocturns al voltant de Central Parc, també Prior Walter – Joan Amargós –  un actor homosexual amb sarcoma de Kaposi – la manifestació més habitual a la pell dels malalts de SIDA, i la seva parella Luis Ironson, – Joan Solé aquí i el mateix Arquillué al muntatge que va fer el TNC de la mà de Flotats – que no podrà suportar veure com la mort s’acosta irremeiablement al seu amor. No oblidem el personatge de Belize – Quim Avila -, escrit per a un actor negre i que provoca la “disculpa” del director de l’espectacle per no tenir-ne cap a la Kompanyia. En un temps on variem el sexe dels personatges, tampoc cal fer-ne un gra massa d’aquest detall, però ja sabem  que el teatre serveix per sacsejar, sigui de la forma que sigui.

Àngels a Amèrica barreja les situacions reals amb les al·lucinacions dels personatges, creant un terrabastall escènic semblant al que es crea en el sistema de defensa de l’organisme quan fa la seva aparició el temut VIH. És un espectacle dur que provoca tensió a les mandíbules, tot i que algun detall de l’advocat Roy, pot permetre el somriure reparador que el públic necessita.

Roy M. Cohn – Pere Arquillué – necessita el seu deixeble Jou situat a Washington, enmig del poder, però els conflictes personals i morals – “no blasfemis en la meva presència, Roy”, li diu a la primera escena – l’impedeixen fer el pas. Jou es un pou de conflictes, si fa no fa com la resta de personatges. NI el metge se’n salva.

L’espectacle comença amb un funeral jueu, oficiat pel rabí Isidor Chemelwitz  interpretat magistralment… permeteu-me que us deixi la sorpresa per quan veieu l’obra. Un taüt darrera d’un vidre en una sala de tanatori que després esdevindrà habitació d’hospital potser en un joc macabre de cercle tancat. Hi ha moments de bogeria, però totalment justificada quan parlem d’una malaltia que en aquell moment s’enduia moltes persones joves, sense cap mena de possibilitat de sortida. En aquells temps l’AZT era només un fàrmac en estudi, i la SIDA no s’havia cronificat com ara… el Dr. Clotet i el Dr. Gatell encara no s’hi havien posat. Tot just Luc Montagnier i Rober Gallo havien competit pel descobriment del virus.

Una gran pantalla de vídeo que comença oferint-nos les barres i estrelles U.S.A. aporta testimoniatge afegit a tot el que veiem damunt l’escenari, en uns plans en directe molt ben aconseguits , que t’obliguen a multiplicar l’atenció per no perdre detall.

I com que al teatre s’hi va a treballar i a aprendre, i com que nosaltres hem estrenat FARGO, m’ha agradat veure que la trucada de telèfon l’han fet igual, i que la neu l’han aconseguit més fàcilment que nosaltres. Un punt més a tenir en compte en aquest vespre de teatre. Ara toca descansar 24 hores i demà a les 20,30 ens desplaçarem sis cadires cap a l’esquerra i veurem Perestroika, la segona part d’aquest espectacle.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 22 Novembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Blasted, de Sarah Kane. Violència i molt més

No va tenir una bona acollida l’estrena de Blasted, a la sala petita del Royal Court Theatre de Londres el mes de gener de 1995, potser per això, s’ha fet un nou  intent a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya de la mà  d’Alicia Gorina. Blasted parla de violència, i no precisament del u d’octubre de 2017 sinó de la violència com a mitjà i com a tema, un tema d’aquells que – lamentablement – sempre és actual.  I ho fa en un espectacle amb tres parts més o menys marcades, on la violència de gènere i del poder sobre l’altre, la guerra i el desastre final que sempre acompanya aquesta lamentable actitud, van portant el públic de sorpresa en sorpresa al llarg d’una hora i 45 minuts.

Ens va costar una mica, situar l’acció, on era aquell hotel on Ian vol violentar Cate, possiblement per treure enfora la violència d’un càncer de pulmó que “el podreix per dins”. L’entrada del soldat ens va despistar tot i que comentant-ho al sortir – aquest aspecte del teatre és bàsic – pensem que és un lloc intemporal tot i que fa olor de guerra dels Balcans. La veritat és que la guerra, sigui a Europa, a Àfrica o a l’Orient mitjà, sempre va de la mateixa manera; sacrificis inútils de vides humanes per servir els interessos d’uns pocs.

Tot i ser la violència el tema principal, l’espectacle de la petita del TNC no ho és del tot, possiblement la posada en escena fa crear un clima irreal, o potser és la cortina transparent que envolta l’habitació, la qüestió és que no et fa patir, vas seguint la magistral actuació de l’Arquillué – un monstre en tots els sentits – la Marta Ossó (la Rosa tatuada) i el Blai Juanet, a qui veia, crec, per primer cop.

L’espectacle està ple d’encerts escenogràfics, alguns complexos, d’aquells que no s’arreglen pujant o baixant escenaris, sinó dels que es fan en un ràpid fosc, i on es compta amb la complicitat del repartiment, que va merèixer i molt, les continuades sortides a saludar a que els va “obligar” el públic.

Cate és una noia jove amb algun problema de tipus emocional- somriu de forma infantil, es xucla el dit, tartamudeja… – que comença l’espectacle explicant-nos sense paraules, de què va el personatge, mentre mirem d’afanyar-nos a localitzar la nostra butaca. Ian és un tipus que ningú voldria a prop, un periodista que du pistola, i que acaba reclamant que el déu en qui no creu, l’ajudi a fer el darrer pas de la vida i acabi amb el seu patiment.

El soldat és això, un soldat, la representació de la violència gratuïta, doncs sense violència no tindria sentit, de la violència enfront de tot, la maldat, el gust per violar la  integritat del dèbil, una xacra humana que la història ha volgut normalitzar. Fins i tot hi ha ministres que se’n cuiden i els compren joguines cares per destruir vides humanes, i els condecoren…. Tenim massa a prop la violència que van partir els nostres conciutadans entre l’agost i l’octubre del 2017, com per no pensar en molts moments si ens estan parlant de tot això, o de qualsevol altra notícia que pot ferir la sensibilitat de l’espectador.

No puc dir que Blasted sigui un espectacle bonic, tot i que el començament ho pugui indicar, amb la innocència que desprèn la noia, i el somriure protector de l’home gran, que poc a poc anirà mostrant la seva cara més autèntica, i ens farà caure del núvol.

Molts conflictes es resolen amb mestria – aplaudiment a la direcció i l’escenografia -, detalls aparentment senzills com el nadó, els ulls, la terra, la violació – perdoneu la filtració – es presenten d’una forma original que sempre agrada. No es tracta de buscar un fil argumental, es tracta de veure el missatge que traspua, i tant podeu veure detalls del Rei Lear, com d’Incendis, per posar dos exemples molt propers a la nostra cartellera.

No puc dir que sigui un espectacle per a tots els públics, però el teatre que a mi m’agrada, mai ho és. Sarah Kane, és una autora a seguir. Els que ho vam viure ahir, ho vam viure com un teatre necessari i diferent. Aplaudiment sonor, un cop Ian ens diu: “Gràcies” i es fa el fosc final.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 9 febrer 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

El Preu. La rebaixa de l’I.V.A no redueix la qualitat

Poques vegades em fixo en el preu del teatre, és el meu vici i ja se sap que els vicis… en fi, què us he d’explicar…., però si el preu el fixa Arthur Miller, la cosa canvia radicalment. A Arthur Miller li dec molt, Willy Loman m’ha acompanyat mitja vida i els somnis del viatjant que decideix finalment morir per cobrar l’assegurança i deixar alguna cosa als seus, seran sempre el meu espectacle de capçalera amb el permís del príncep de Dinamarca.

L’anterior temporada no vaig poder veure aquest espectacle, i lògicament aquestes coses no es poden deixar passar així com així, o sigui que aquest dimarts passat vaig veure com els germans Víctor i Walter, escopien tot el seu passat, i no precisament en forma de mobles, tot i  la presència del comprador – un Marco esplèndid – que mira de participar sense voler-ho, o això diu, en la posta a prova dels lligams familiars, l’autèntica especialitat de l’autor.

Miller és un mestre en mostrar les relacions humanes dins  la família, els seus textos fan sortir tots els sentiments brutals que s’amaguen darrera d’aquesta mini-societat parental que tant s’havia defensat històricament – la veritat es que actualment la família com a tal, sembla una anècdota – i “El preu” no n’és cap excepció.

Silvia Munt, més habitual darrere les càmeres que al peu de l’escenari s’envolta d’assegurances de vida. Un gran text i quatre actors-actrius que sumen més hores d’escenari que de son:  Pere Arquillué, Rosa Renom, Ramón Madaula i Lluís Marco. He de dir que els tres actors – la Renom em va captivar fent la Kay Conway fa molts anys – cada cop m’agraden més, com els bons vins van pujant qualitat, i cada cop em resulten més importants a l’hora d’escollir un espectacle. Jo miro sempre de sumar, autor, director i repartiment, considerant que alguns en concret em porten al teatre per si sols.

El preu és un gran espectacle de teatre, vàlid per a tothom, per als iniciats i per als que no ho són tant, i es que quan un bon text s’ofereix amb garanties, el teatre no et falla mai. Si he de dir alguna cosa en contra em referiré a l’aire condicionat del Goya, una mica massa fort per mi, tot i que potser el que em va deixar gelat, van ser les paraules del geni de Nova York. Gràcies Miller i gràcies Munt per escollir-lo, la resta era cosa nostra, especialment l’aplaudiment final.Visca el Grec i la seva descendència

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Juliol 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

ART. Talent i punt

artL’any 1994, l’escriptora i actriu Yasmina Reza, estrena un text aparentment senzill, apte només per a grans actors, que multipliquen l’humor que destil·len les paraules per convertir-lo en un èxit. Aquest és el primer talent d’aquesta història, el de l’autora.

Art no és el clàssic text de comèdia que fa riure mentre el llegeixes, com passa amb “el Sopar dels idiotes” per posar un exemple, necessita posar-se en boca i en cara i si això s’aconsegueix, el resultat és espectacular i fa riure fins i tot als que, en el millor dels cassos, arriben a somriure – i parlo amb coneixement de causa –. Segon talent, el dels protagonistes.

No guanyaré cap pulitzer a la gran notícia, si dic que el repartiment d’aquest ART, es excepcional, però no seria just obviar-ho pel fet de ser obvi. Un cop, felicitant la Clara Segura per un dels seus papers, li deia que ja devia estar acostumada als elogis i va dir-me que no, que això era com un jardí, on les flors cal anar-les regant perquè no es marceixin, i malgrat que puguem pensar que els grans ja estan acostumats a sentir elogis, sembla que la cosa els agrada tot i córrer el risc de provocar addicció. També pot passar que quan més grans són, més modestos es tornen i que els puguis fer sentir avergonyits, però amics meus, aquest és el preu de la fama, el preu de ser grans.

Durant molt de temps, a casa, anomenàvem el “Ramón de Plats Bruts” a un actor que ens encantava, que seguíem sempre que podíem i que era un reclam segur a l’hora d’escollir un espectacle. Ens reconeixem fans del Lluís Villanueva, però si dic que està genial en el paper del dermatòleg que es guanya bé  la vida i que compra un quadre blanc per 200.000 €, és la pura realitat. Clava el paper, dir qualsevol altra cosa només tindria categoria de guarnició – patates o amanida -.

Què dir del Francesc Orella, un dels grans de l’escena catalana, jo diria que el meu primer record ve de TV3, de la sèrie ”Estació d’enllaç” , però l’he vist molt al teatre, m’ha fet creure tots els seus personatges, va estar genial amb “L’estranger” de Camús i quan sembla que ho has vist tot, et regala sorpreses, com em va passar amb el Shakespearià Falstaff. La platea amb gran nombre d’estudiants, que la professora de francès havia dut al teatre, el deurien transportar momentàniament al seu “Merlí“, la darrera creació per televisió. És el primer que se’n fot de la compra del quadre, està brillant com és habitual en ell. Amb l’Orella passa allò de que sembla que el paper li han fet a mida, però això passa amb tots els personatges que fa, i que no s’assemblen gens els uns amb els altres.

Aquests dies he estat revisant el programa “Teatral” de TV3, els malalts de teatre tenim aquestes coses, i el Pere Arquillué – que vaig conèixer fent “Arnau” – n’era el presentador, el que conduïa l’espectador pels camins que cal fer per aixecar un espectacle com “L’art de la comèdia”, i per mi, en aquell moment, representava el teatre, la meva gran passió. L’he vist fent molts i molts papers dalt de l’escenari, també l’he seguit en alguna sèrie, però mai oblidaré el seu Cyrano de Bergerac a la Biblioteca de Catalunya, es va convertir en el Depardieu català, l’actor amb qui pensava Edmond Rostand quan escrivia el seu text. He de dir en honor d’en Flotats, que el seu Cyrano cap a l’any 85, em va captivar… fins que vaig veure el de l’Arquillué. Però no perdem el fil, i cal dir que una de les grans atraccions d’Art és veure el personatge possiblement més còmic de la terna  interpretat per aquest gran de l’escena, amb un monòleg comentant les invitacions del seu casament, que passarà a la història, deixant aquell d’en Jordi Bosch a “La Bête” en un segon  pla. No recordo l’Arquillué en altres papers còmics, i això representa, al menys per mi,  un al·licient més.

Tots tres estan fantàstics, no s’esperava menys d’uns cracks, però aquests grans tenen aquestes coses, quan creus que ja no et sorprendran, et deixen amb la boca oberta, i en aquest cas, per riure, allò que tant agrada. La direcció d’en Miquel Gorriz alguna cosa hi ha tingut a veure naturalment.

Espectacle imprescindible. Podrien batre el record de ”The Mousetrap” a  Londres, tot i que el Goya ja anuncia el seu proper espectacle, es clar que sempre es pot tornar. El teatre té aquestes coses, el mateix espectacle el pots veure més d’un cop fins a convertir-se en vici, tot i  el terrible IVA cultural.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 gener 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,