L’adversari. Història fosca, espectacle lluminós

Un cop més, i ja en van molts, l’Orson Welles català aixeca un espectacle brutal. El tercet Genebat, Artigau i Manrique, torna a fer una adaptació mil·limètrica, en aquest cas d’un llibre, que et podria recordar Truman Capote i la seva “A sang freda”. Un True crime que es diu ara que tot ha de tenir etiqueta anglesa – després patirem per la nostra llengua i tot ho hem d’etiquetar en ianqui – . No he llegit el llibre d’Emmanuel Carrère, de moment, però la posada en escena d’aquesta gran mentida que va protagonitzar Jean-Claude Romand i que va acabar en tragèdia, és senzillament espectacular. Un menjador i sala d’estar, amb un rebedor al fons, i una porta d’entrada a l’esquerra, composen una escenografia que sorprèn d’entrada i especialment quan la projecció et diu que som a la presó. La direcció del espectacle és una meravella, els moviments d’un sofà endavant i endarrere, que poden ser un llit o un cotxe, els telèfons que sonen – el tema mòbils va a part – les taules de menjador que es converteixen en bar per art de màgia, de la màgia d’unes actuacions cum laude de dues bèsties escèniques com son el Carles Martinez i el Pere Arquillué.

L’adversari, una forma d’anomenar al dimoni, és un espectacle rodó, tot i que coneixem el final, es va desenvolupant com l’engranatge d’un rellotge suís, potser perquè el protagonista de la història viu a Ginebra, prop de la seu de l’Organització Mundial de la Salut, on Jean-Claude deia treballar.

Una història real que semblaria passada de voltes si fos producte de la imaginació d’un escriptor, la història d’un crim esgarrifós per tapar una mentida que s’havia fet massa gran. La por a decebre els teus et porta a crear una faula que potser t’arribes a creure tu mateix i que quan t’esclata a la cara no saps com gestionar.

Jean-Claude Romand va mentir i ell mateix es va convertir en l’adversari, en la seva part més fosca,  una part fosca que diuen que tothom tenim però que sortosament, molts cops queda enterrada.

Un text que t’enganxa des del primer moment, des de la primera rèplica tal com diem en teatre, gràcies a la gran feina de creació de Cristina Genebat, Marc Artigau i Julio Manrique, que han sabut veure un espectacle teatral en una història que captivaria el mateix Carles Porta, mirant de posar llum a la foscor. Al Temple del Raval, la llum, barrejada amb projeccions que et recordarien càmeres de seguretat, construeixen un espai a mida, per la feina de dos actors excel·lents. Carles Martinez és l’assassí en totes les seves facetes al llarg de la seva història que comença de molt jove, i Pere Arquillué, fa d’Emmanuel Carrère i de la resta de personatges – ja té experiència en això – i permet que aquells que no poden evitar riure fins i tot en un drama com aquest, es puguin desfogar. I, per cert, a veure si apaguem els mòbils només entrar a la sala, que el tema comença a cantar.

El dissabte 9 de gener de 1993 la història de Jean-Claude Romand va saltar pels aires. Allà va començar a gestar-se aquest espectacle que no us heu de perdre.

Espectacle totalment recomanable, amb cervesa posterior per comentar tot el que s’ha viscut. Bona nit i molta merda.,

 

Paraiso Perdido. Revelar-se contra el poder

Un poema èpic, escrit per John Milton l’any 1667, ens dona peu a tractar en escena, d’una banda el que perdem (el cel per a Satan o el Paradís per Adam i Eva) quan ens revelem contra el poder (Deu en aquest cas), i de l’altra, l’ofici de l’actor.

Vist així, semblaria un adoctrinament per evitar que el poderós perdi els seus privilegis, sota l’amenaça de perdre tu, molt més que ell, però el teatre sempre té moltes lectures i si partim de la frase que ens acull a l’entrar a la sala “El hombre creó a Dios, y Dios creó al Diablo y el Diablo creó al actor” ja veiem que podrem anar per uns camins molt més interessants.

Cristina Plazas és un diable que retreu a Deu tota la seva actuació, emparant-se en la relació que han mantingut sempre – el diable es considera fill de Deu – un Déu irònic i perdonavides, interpretat per Pere Arquillué, que regala els moments de riure al públic i així permetre’ls descansar de tant en tant de tanta èpica.

No resulta senzill entrar en l’espectacle, o potser hauria de dir que costa seguir-lo, però el conflicte entre poder i rebel·lió sura per damunt de qualsevol altra circumstància. Això ja ho tenim.

Adam i Eva, interpretats per Rubén de Eguia i Lucia Juarez, donen un tomb a les escenes inicials. La seva entrada com a Neandertals o similar, aporten una credibilitat molt gran, fins que passen a una nova caracterització, gens còmoda per ells, però convincent per al públic.

Elena Tarrats i Laura Font, comencen vigilant les portes de l’infern i protagonitzen l’espai sonor de forma original i destacable.

Paraiso perdido no és un espectacle fàcil, però deixa molt clar el tema que posa davant dels nostres ulls i a partir d’aquí, ja ho anireu treballant.

Helena Tornero i Andrés Lima s’han encarregat de posar damunt l’escenari, el text de Milton, i han fet bona feina.

És un espectacle per a tots els públics? Possiblement no ho és, però si tu ets la persona indicada per agafar entrades, només ho pots valorar un cop l’hagis vist. Aquest és el gran tema del teatre.

Ovació llarga a un gran treball escènic. Això sí que és indubtable.

Encara no he entès els motius de començar, només ahir, a les 22 hores. Ens hem acostumat a començar més aviat i sorprenentment, també ahir va entrar públic tard…. vici? Ja ho plantejarem en un altre espectacle.

 

El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Un espectacle extraordinari

No resulta senzill impressionar-se amb l’actuació d’un gran actor però en aquest cas no en queda altre. Pere Arquillué fa una exhibició d’ofici i de talent que el porta directament al Max en la seva propera edició.

En un escenari buit, només amb la companyia d’un focus de peu, el mestre Arquillué, sota la direcció del savi Albertí, interpreta tots els papers del text com ja ho va fer l’Espert a la Violación de Lucrecia o l’Homar a la seva particular Terra Baixa. Arquillué interpreta set personatges que relaten els seus secrets a partir de l’assassinat de l’Albert, el cos del qual ha aparegut entre camps de farratge.

“El meu és el cos més bonic que fins a dia d’avui, i que probablement per sempre més, s’haurà trobat en aquest lloc. Porto un banyador vermell amb dues ratlles blanques als laterals i unes bambes veig, desgastades, potser eren blanques, no ho sé, no ho recordo…”

Així comencen una hora i 45 minuts de teatre molt potent, escrit pel gran Josep Maria Miró, com a monòleg només apte per a grans intèrprets i grans espectadors. Al teatre s’hi va a treballar i tal com ha de treballar l’Arquillué en un exercici de memòria i concentració envejables, tampoc el públic es pot despistar ni un moment si no vol perdre’s entre les vides d’en Ramis o l’Eliseu, el mateix Albert la seva mare, la directora de l’escola i altres habitants del mateix poble.

El text de Miró, escrit per a un sol actor o actriu – tot i que ell va demanar que ho fes l’Arquillué – va d’humanitat, de dolor, de culpa, i fins i tot d’expiació del pecat – segons explica el mateix autor – de vides que haguessin pogut ser d’altra forma si els petits o no tant petits detalls ho haguessin volgut. Es la història d’una comunitat tancada en les seves pors, que es destapen a partir de l’assassinat d’un noi a pocs mesos de fer 18 anys i que apareix amb els genitals mutilats. A partir d’aquí, sabrem que el pare es va suïcidar, o que el mossèn de l’Opus hi va tenir una participació important en les vides dels més joves. Un altre cop els abusos, una de les grans misèries d’aquesta humanitat imperfecta que es va crear en set dies. Qui el va matar no ho sabreu però en podreu endevinar els motius. El per què en comptes del qui.

“Perquè una perruca i uns talons fan que alguns homes et perdin immediatament el respecte”

No dubteu ni un moment d’anar-hi, aneu-hi descansats, concentreu-vos, i apagueu els mòbils, que no us passi com algú de la meva fila, que ahir va voler participar del muntatge, sense permís del director. Si la trucada era important o no, tampoc ho vam saber.

És tant brutal el que fa l’Arquillué que necessita sortir aviat de l’escenari al final del espectacle, tot i que sap que no ens pot negar un aplaudiment del mateix nivell que la interpretació. Com diu aquell…. BRUTAL!.

P.D. Confesso públicament que prenc Free dam torrada, des que l’Arquillué i el Manrique la van començar a recomanar.

 

L’emperadriu del Paral.lel. Història d’un temps passat

Si Xavier Albertí vol anar a la Barcelona dels anys 30, i demana a la Lluisa Cunillé que li escrigui un text d’homenatge als protagonistes d’un temps i un espai que ara semblen totalment arcaics, no hi ha res a dir. Si Albertí va voler recordar Pitarra com a clàssic del teatre català i es va inventar una participació de grups amateurs pel fet de que eren aquests grups els que havien mantingut la memòria d’en Frederic Soler, doncs té permís per fer-ho. Els savis tenen aquestes coses, creuen que , i decideixen que,  i si per acomiadar-se dels seus anys al front del Nacional ha optat per recordar el Paral.lel dels anys 30, una nit freda que marca el traspàs d’una estrella dels escenaris, segur que té els seus motius.

Lluisa Cunillé inventa una protagonista que segur que està inspirada en una estrella real, qui sap si Raquel Meller  o qualsevol dels altres mites d’uns temps que lluiten per no quedar en l’oblit. La seva creació és la Palmira Picard, i al voltant de l’estrella, hi fa reviure noms que sí que surten als diaris de l’època.

Un edifici faraònic que difícilment trobaríem al Raval però que vol mostrar les vides  molt viscudes tot i les mancances, d’uns personatges que ara semblarien inventats. La barreja de català i castellà en el text, et transporta directament a una Barcelona que va existir tot i que pugui semblar mentida.

“Estic molt contenta de ser una altra vegada a casa, i amb moltes ganes de retrobar-me amb el públic de Barcelona, i sobretot del meu estimat Paral.lel”

Això diu la Palmira Picard en homenatge al seu públic, al de llavors i al d’ara, que darrera la mascareta segueix amb interès el que ha de venir de seguida.

Inicialment som al bar la Tranquil·litat, en una nit on el nom agafa tot el seu significat, doncs el dol per la mort de l’artista, fa que en Roc Alsina, el periodista que ha d’escriure l’epitafi per l’estrella, sigui l’únic client de la Clara Cisteró, una pianista que s’ha quedat sense feina des que els actors i les actrius de cinema han decidit posar-se a parlar.

Poc a poc faran la seva aparició altres protagonistes, aquest cop reals, d’aquells temps on l’espectacle podia fer oblidar les vides tristes de la gent de la Faràndula. Josep Santpere, Alady, Enric Adams, Ramper… i Ramón Maria del Valle-Inclán, a més del promotor de la Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia

L’espectacle de la Cunillé i l’Albertí, et porta clarament al seu espai, que pot interessar-te més o menys, però que és un viatge a la història d’una ciutat que algú va anomenar “Dels Prodigis”.

L’Emperadriu del Paral.lel no és un musical, no hi ha un gran espectacle de cantants i ballarins saltant per les escales de l’edifici, i és que vol retratar la part del darrera d’una vida que no era alegre, i que portaria al cap de poc a un enfrontament civil on les llàgrimes tindrien tot el protagonisme i on les vedets de les plomes, mirarien de fer oblidar una realitat que feia massa fred.

Un Pere Arquillué esplèndid com sempre, manté el tipus enfront de tota l’agror i la humitat d’un barri lleig que mirava de subsistir a base de plomes i maquillatge. Precisament les plomes agafen un protagonisme especial, per recordar el que van tenir.

“Continuo fent entrevistes i reportatges per als diaris, i també escric lletres de cuplets i números per a algun cafè-concert. I fins i tot he estrenat dues comèdies… però encara no he tingut la sort de fer un èxit de debò…”

Albertí deixa el relleu com a Director artístic del Nacional, ara es podrà dedicar en cos i ànima als espectacles, al que de veritat ens agrada. Gràcies Mestre.

 

53 diumenges. Una interpretació “de riure”

Quan un text còmic s’interpreta bé, el resultat està assegurat i això és el que passa damunt l’escenari del Temple del Raval, sota la batuta de Cesc Gay.

Diuen que fer riure és més difícil que fer plorar, mai ho he tingut clar, però hi ha moltes hores de vol a escena i he de confessar que he rigut molt i com ja us he explicat en altres ocasions, això és notícia.

No sé si hagués escollit aquest espectacle, de fet hi hem anat a canvi del Pedro Páramo que la punyetera pandèmia ens va privar de veure. Calia bescanviar el tiquet confiança, i el repartiment de l’espectacle en donava seguretat tot i no ser massa de comèdies.

L’Arquillué ho peta. Torna a ser “el gall” que puja el nivell a dalt de tot, utilitzant a la perfecció que  l’Àgata Roca escalfa el públic des de la primera rèplica tirant d’experiència de T de Teatre.

Quan apareix la Marco (Natalia) i després el Villanueva Víctor) , el públic ja ha deixat les butaques per passar a la butxaca del Santi i la Carol. Ja només es tracta de mantenir-ho.

Cesc Gay escriu un text còmic molt ben estructurat, però el seu gran mèrit és la direcció de l’espectacle amb una actuació perfecte dels quatre protagonistes, i això, diuen els entesos, és mèrit de la direcció.

No li busqueu tres peus al gat, Fèlix en aquest cas, i aprofiteu les “pampallugues” per riure sense límit. 53 diumenges – a la tarda – és un espectacle fàcilment recomanable, ben escrit i ben interpretat, i suposo que molts estaríeu d’acord d’imaginar-vos en Capri fent el paper del pare.

Potser el gran dubte que l’espectacle no desvetlla és si la “novel·leeeeeta d’en Víctor” està molt bé o és un rotllo, així amb sinceritat i objectivitat.

Només us diré que a cada fosc el públic aprofita per aplaudir. “No hase falta desir nada más”. Si regaleu entrades, teniu l’èxit assegurat, fins i tot si es tracta de no iniciats. P.D. M’ha cridat l’atenció veure butaques bones buides. Serà que avui canvien les mesures restrictives i demà ja no es podrà sortir del Municipi? Millor pensaré això que no creure que aquelles entrades les tenien persones actualment confinades. Confiem en la vacuna

• 

 

Jerusalem. La festa dels marginals

Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.

Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encara no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del nostre “vici” per l’art més viu.

Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.

L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.

“No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços, carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.

L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar –  Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.

Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem.  Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?