Els espectacles de La Solitària, el grup que formen Pau Vinyals, Júlia Barceló i Pol López, acostumen a tenir força enginy i tiren de talent interpretatiu per convertir-los en espectacles recomanables al cent per cent.
Mal de coraçon agafa com a eix central el patiment de Santa Teresa de Jesús a partir d’una cambrera de bar que prepara un càsting per al personatge de la religiosa més famosa en l’època anterior a Teresa de Calcuta o Teresa Forcades. Un enamorat a qui la parella ha deixat per un altre i un professor borratxo que filosofa entre copa i copa.
Victoria Szpunberg escriu un text força dinàmic que creix en boca de tres intèrprets que saben omplir l’escenari, i sota la direcció d’Andrea Jiménez, converteixen el patiment en festa i les dificultats en motiu de rialla. Les cançons tenen un paper important en l’espectacle que acaba de forma festiva amb un públic entregat que no té pressa per deixar la sala. La feina del personal del TNC resulta més ingrata que la del secretari del jutjat en un desnonament.
Mal de coraçon creix en la seva posada en escena, on l’aigua és protagonista enmig de copes i combinats.
Un bon espectacle, apte per al jovent i per als més addictes a l’art escènic. L’espectacle passa volant, si fa no fa com la seva programació a la Sala Tallers. De fet, ja han marxat.
No m’havia plantejat tornar a l’escola, fins que el reclam Sixto Paz m’ha fet deixar l’esbarjo i entrar novament a l’aula.
El currículum del Pau Roca assoleix sempre una puntuació excel·lent i ja fa anys que progressa adequadament. Aquest cop amb la complicitat d’un Pau Carrió que mai decep i compartint curs amb dos companys de treball, escollits de forma precisa.
Carlota Olcina i Pol López, formen un grup d’estudi excepcional amb el Pau Roca que està senzillament sublim.
Les cinc de la tarda, els alumnes han sortit de l’aula per anar a les extraescolars mentre devoren el berenar que algú els ha ofert a la porta de l’escola. El professor aprofita el temps per rematar alguna feina mentre un pare, exalumne, no vol fer tard a parlar dels estudis d’un dels seus fills. La mare del mateix alumne entra més tard, els autobusos, la complicació del barri, les excuses habituals…. “el nen fa tard, li tinc dit a la meva mare que no ha de fer tard”
“No passa res” respon el mestre, però sí que passa, passa que entre rialla i rialla, recordem si aquelles vivències llunyanes, d’un col·legi que no té res a veure amb l’escola d’avui, ens han marcat d’una o altra forma i si els records d’infantesa hem decidit arxivar-los en aquella capsa de damunt de l’armari, utilitzant la pols com a mecanisme d’oblit.
Sempre he pensat que vaig anar massa aviat a col·legi, que no vaig viure res del que viuen els alumnes d’ara, que m’hagués agradat aprendre d’una altra forma, tot i que, ves a saber si llavors tot hagués estat diferent. Diferents si que són els personatges dobles del Pau i la Carlota, que s’adapten a cada edat d’una forma espectacular. Veus nens de 9 anys, on hi veies pares de trenta.
Classe, és un text de Iseult Golden i David Horan, una joia irlandesa que podria guardar-se al costat de les creacions de Connor Mc Pherson i que de la mà d’un director que sap trobar mentre busca – Pau Carrió – i amb un repartiment de luxe, fa que la classe magistral a l’aula magna de la Villaroel, es converteixi en matèria essencial d’examen. Els deures per fer a casa, amb o sense ajuda dels pares, no tenen data d’entrega, senzillament cal enquadernar-los per al futur.
Un espectacle amb tantes garanties, que no acceptarà una nota inferior a la matrícula d’honor, que et pot ajudar a subvencionar els amics que es matricularan a partir d’ara.
Els projectes de Sixto Paz, tenen la garantia que necessites, per clicar damunt la butaca, amb el dit prèviament desinfectat amb gel hidroalcohòlic. Anar al teatre amb mascareta ja comença a ser un clàssic, i segueix protegint la nostra gola d’aquella tos tant habitual en els teatres d’abans
La nit no ha estat rodona del tot, l’autobús ha accelerat , i els senyals dels que estan arribant a la parada no han servit de res. Es clar que aquell conductor, segurament no té temps d’anar al teatre, i així ens va.
Els monstres de la guerra ocupen l’escenari de la Sala Tallers en temps convulsos. Dos reporters que descriuen la crueltat i l’horror viscut en primera línia i sense protecció addicional.
“No faig reportatges de guerra, retrato la humanitat al límit”
Pau Carrió, contracta Kevin Carter i Marie Colvin per portar-nos el dolor enmig de la pandèmia. Construeix dos monòlegs perfectament connectats que els monstres de la guerra ens fan empassar en un estat de tensió al límit.
Pol López i Laura Aubert, baixen del firmament on fa temps que viuen, per arrossegar-se sobre el fang de la maledicència humana, i disparar mentre miren d’esquivar les bales.
“Que va passar amb la nena?” Doncs el que els passa a totes les nenes a qui la guerra ha robat la infantesa i unes quantes coses més.
La guerra omple el paisatge de persones que perden la identitat per passar a ser baixes o danys col·laterals, i algú hi ha de ser per explicar-ho, per posar la primera pedra d’una solució que sovint veiem impossible. Les imatges de ciutats de “gana i de fred”, els soldats espantats que disparen implacables, el crit ofegat quan ja no pots continuar en silenci, la metralla que entra, i el calvari d’hospital en hospital recordant imatges per fer l’inventari que et dirà si valia o no valia la pena tot allò.
El primer monòleg, el del fotoperiodista sud-africà Kevin Carter a qui dona vida Pol López segons diu el programa – allà només hi veus el personatge- ens posa enmig del caos amb un punt d’inflexió a la guerra del Sudan, al camp de refugiats on el fotògraf aconsegueix captar la imatge que li donarà el Pulitzer i que li obrirà les portes on trobarà sempre la mateixa pregunta… “Vas ajudar la nena? “.
Quan mires de respirar i de destensar coll i barres amb la sortida d’en Kevin, et cau la garrotada un altre cop. La Marie Colvin – Laura Aubert segons el programa tot i que no la veus – et descriu l’aventura de ser dona en un infern d’homes i la vocació que la porta a escriure la part més negra de la humanitat. L’escena de primera línia a Sri Lanka només pot qualificar-se de brutal en tots els sentits.
Pau Carrió crea un espectacle des del full en blanc, oferint una aventura a dos monstres de l’escena, que et deixen enmig del camp de batalla per mirar de que oblidis el caos en que s’ha convertit la nostra vida des d’allò de Wuhan.
Gaudir d’un espectacle patint és la màgia del teatre, que t’ha de fer pensar, que t’ha de sacsejar, que t’ha de permetre respirar el mínim, perquè quan surtis, siguis millor persona que quan has entrat, i no pas gràcies al gel hidroalcohòlic.
Paisatge teatral 