RSS

Arxiu d'etiquetes: POTCUIA

Les VEUS DE TXERNÒBIL s’escampen per l’Escenari Brossa

Txernòbil és la tragèdia en majúscules. L’accident nuclear que el 26 d’abril de 1986 va canviar la vida i la mort de tanta gent, i que les autoritats van voler tapar tirant-li terra al damunt.

La periodista Svetlana Aleksievitx,  va treballar deu anys per conèixer totes les conseqüències de la catàstrofe, entrevistant moltes persones afectades d’una o altra forma, i que va publicar amb el títol de “La Pregària de Txernóbil”.

El 25 d’abril de 2018, el programa 30 minuts de TV3, ofereix un reportatge sobre un grup de dones que desafiant les autoritats, decideixen tornar a les seves cases, actualment al terreny anomenat “zona morta”, on l’aire, l’aigua, i la vida en general, no serien el lloc més buscat per crear-hi una llar. El reportatge s’anuncia com “Les àvies de Txernóbil”.

Aquesta seria la situació que porta a Joan Cusó – un dels creadors de Vol-Ras – i la Companyia POTCUIA – nascuda a partir d’aquest projecte –  a crear aquest espectacle, on les càmeres en directe, els retroprojectors, les titelles o el teatre de gest, porten l’espectador a Ucraïna, a viure – si això realment és possible – a la zona morta.

L’espectacle treu dels arxius humans més amagats, la tragèdia “en clau La vida és bella”, és a dir, emocionant sobre el drama amb un somriure a la boca, gràcies a la senzillesa dels moviments, acompanyats d’una música excel·lentment escollida, que s’escampa com radioactivitat per damunt de les butaques de la sala.

Interpretació acurada de les 4 actrius i 1 actor, que van donant vida a la vida, que sembla resistir en un exercici d’adaptació humana que pot semblar increïble. Les cases contaminades que passen per una cinta i cauen dins les bosses de plàstic, la projecció de TAC o de radiografies, el color verd de l’aigua, o les àvies perfectament dirigides mentre beuen, potser per oblidar, porten el públic a un terreny contaminat de suavitat enganyosa.

Un pare que veu morir la seva filla de sis anys que encara volia viure, la mare d’una criatura malformada – afectada d’aplàsia, en diuen els metges – que curiosament sembla sobreviure, la mestra d’escola que pateix pels seus alumnes, son exemples d’una vida que no ho és gaire, en un terreny cremat per fora i per dins.

L’espectacle té moments de gran intensitat i d’altres d’acompanyament, sense que hi hagi una clara divisió entre uns i altres. La coherència de tot el que veiem ho afavoreix així, i si bé no et deixa sense respiració, et contamina clarament de dubtes sobre l’anomenat progrés de les societats actuals.

La proximitat del públic, un clàssic de la sala, permet el ritme suau, sense sirenes ni estridències, i fa que el missatge t’atrapi de forma silent, si fa no fa com la radioactivitat.

Bon inici de temporada al teatre del Born. Brossa i el seu centenari, poden estar satisfets. De fet, ho estan.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Setembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,