RSS

Arxiu d'etiquetes: Projecte Ingenu

La Ruta de la Palta. Revolta verda al Tantarantana

  • “Yo nunca había cruzado el Charco, nunca había estado al otro lado del Atlántico
  • Y hay algo que te haya impresionado?”

Aquest és el nus del conflicte, tot el que el director – Marc Chornet – esdevingut protagonista de la història va viure a Xile en un intercanvi artístic  al Espacio Checoslovaquia de Santiago, on entra en contacte amb actors i actrius, dos dels quals (Cristián Chaparro y Daniella Santibáñez, formen part d’aquest espectacle.

El títol es refereix a una fruita, l’alvocat, que paradoxalment resulta molt més cara de comprar al país que la produeix que, per exemple a Catalunya. Chornet i Projecte Ingenu es troben una vaga de consum de palta – una mica com aquella mítica vaga de tramvies de que parlaven els meus avis, i que va aconseguir abaixar-ne el preu. Tindran el mateix els xilens?

Que no se m’enfadin els vegans, però es que el menjar verd que no deixa petjada ecològica, resulta que provoca especulació en preus que fa que un aliment bàsic a Xile sigui prohibitiu. I com sempre que hi ha negoci, no hi ha límits a arrasar el que calgui per seguir traient  or – verd en aquest cas- .

Recordo no fa pas massa temps el disgust que va tenir una pacient xilena quan li vaig descobrir una al.lèrgia a l’alvocat. El posava a tot arreu, els seus pares tenien una plantació a Xile….Si nosaltres fem pa amb tomàquet, a Xile fan pa amb palta, així us en feu una idea.

Si em fessin fer associacions, lamentablement Xile sempre em recorda Pinochet, la Casa de la Moneda, el Estadio Nacional, Víctor Jara, Allende i Quilapayun. Preferiria associar-ho als Andes o fins i tot al Dakar que es va fer allà, o als futbolistes xilens que van triomfar a Europa…. però per mi Xile sempre em recordarà la lluita contra la dictadura, els obrers assassinats a Santa Maria de Iquique, i el record d’Amanda mentre els carrers es mullaven.

L’espectacle de Chornet no té res d’Ingenu, passa d’imatges boniques a dolor en primera fila, de permetre’t somriure quan en un restaurant vegà de les rambles, et canten els plats que porten tots alvocat,  als manifestants lluitant entre el fum contra “los milicos” que ocupen els carrers de Santiago

Diu Chornet  que “Al teatre s’hi ha d’anar per militància. El teatre és revolució” i ja us he dit molts cops que al teatre s’hi va a treballar i en aquest cas una mica més. La experiència sonora que t’ofereixen al Tantarantana et fa estar molt atent per seguir el text, de vegades com a cantinel.la, de vegades com entrevista, com a monòleg, mentre escoltes Allende o Violeta Parra. Jo no sé que vol dir sentir en estèreo, jo només he tingut una oïda – la dreta – i potser em vaig perdre detalls de l’espectacle, però això no va fer que hi perdés interès, de fet no m’importaria tornar-hi per processar el que potser va quedar surant a l’ambient càlid de la sala. Potser aquest cop em trauria els auriculars que et donen al entrar i miraria de seguir-ho tot sense barreres i pel cantó dret de la cara.

Les coreografies són esplèndides sota un espai sonor molt treballat en directe, com es fa sempre el teatre.

De pie, luchar, que vamos va a triunfar,  avanzan ya, banderas de unidad

Y tú vendrás, marchando junto a mí y así verás tu canto y tu bandera florecer…

El pueblo, unido, jamás será vencido

O això ens agrada creure.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 gener 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Yerma un espectacle necessari

Els estudis de teatre, és a dir, el treball curricular que et fa graduar-te com espectador culte i compromès, exigeix com amínim un cop cada curs, viure un Garcia Lorca. Fins i tot els que ens arriba molt més el teatre en la nostra llengua materna, gaudim de la musicalitat castellana del verb de don Federico. L’autor granadí, assassinat per l’odi i la maldat d’un element que durant 40 anys ens va voler a la foscor i que encara avui aconsegueix que els carrers de les ciutats democràtiques hagin de retre homenatge a la guerra i la barbàrie, és imprescindible i ahir vaig tenir la meva dosi de drama femení, la gran especialitat de Federico Garcia – el meu fill gran va venir un cop de l’escola dient alguna cosa sobre aquest autor i sempre m’ha fet gracia que ell no sabés que el segon cognom d’aquell poeta, era precisament la seva denominació principal -.

Quan comença l’espectacle ens recorden que les restes mortals de Federico Garcia Lorca encara no s’han trobat – espero que algú que encara sigui viu i que tingués aquesta informació pugui rentar una mica la seva mala consciència explicant com trobar-lo – però vaig pensar que el millor homenatge al poeta l’hem de fer precisament al teatre, al lloc on “la Barraca” de torn, ofereix les paraules i la música del que ell va crear.

Alba José té “duende”, des del primer minut és Yerma, la dona amargada perquè el seu marit no exerceix d’amant, la dona que plora quan veu altres dones amb fills als braços, la dona coberta per la terra del treball als camps en comptes de l’amor i la passió que sempre ha desitjat.

Marc Chornet torna a oferir-nos un espectacle amb una acurada coreografia, una Yerma portada al nostre temps on les noies fumen porros o beuen “calimocho” en una orgia de rialla per amagar el plor d’una Yerma assecada per dins.

La proximitat dels actors i actrius que permet el teatre Akadèmia facilita les coses, les palades de terra de Juan ho cobreixen tot, i la claror de la nit que entra per les finestres superiors de la casa, indiquen una llibertat massa lluny del llit nupcial.

Martí Salvat està esplèndid en el seu Juan, en una personificació exacta del que va crear Lorca. Brilla quan parla i brilla especialment quan no diu res, quan el seu gest i el seu moviment cansat i infeliç, el condueix entre els ceps que poc a poc apareixen damunt   l’escenari. L’escena culminant de l’espectacle la resolen – Juan i Yerma – de forma especialment brillant.

Xavier Torra viu en un Víctor de forma perfecte, dona vida al veritable amor de Yerma, a l’únic home que l’ha fet sentir dona, l’home que marxa i s’endú l’esperança, un altre gran personatge del poeta.

Isabel Soriano hi posa els anys, és la “vieja” que mira d’obrir la porta a Yerma amb els seus consells, i està molt bé, com ho estan les noies joves, las “mozas” les que pateixen i les que riuen, les “altres”, les que volen fer recuperar l’alegria quan la seva presència fa que Yerma se senti més desgraciada. Adriana Fígols, Roser Tàpias i Cristina López, brillen entre els ceps, amb la precisió que ja vam veure a “Romeu i Julieta” l’altra gran creació de Projecte Ingenu, i treuen “duende” per cada centímetre del seu cos i dels seus ulls, riuen amb la mirada,canten amb solvència i s’acompanyen d’un gest precís per conduir el públic per l’Andalusia lorquiana, al llarg d’una hora i mitja d’espectacle.

Moltes felicitats per la vostra feina – ahir us ho vam demostrar amb els aplaudiments – i moltes gràcies per donar-nos la nostra dosi imprescindible de Lorca.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Març 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Romeu i Julieta a La Seca, l’espectacle imprescindible de la temporada

 

IMG_5848El teatre ofereix perles, autèntics tresors que apareixen on menys t’ho esperes. No sempre tens la seguretat d’un teatre Lliure, o d’un TNC, d’una actriu o un actor mític que et garanteix un espectacle de qualitat, i llavors, quan descobreixes gran teatre en un espai petit com La Seca-Espai Brossa, t’adones que la riquesa pot aparèixer en qualsevol moment.

És la història d’amor jove feta per gent jove, molt jove, amb una qualitat escènica que podria envejar qualsevol veterà dels escenaris, embolicada amb cançons contemporànies de Shakespeare, i moviments coreogràfics que en res s’assemblen a un ball.

Impossible destacar moments mítics, n’hi ha massa. La festa a Can Capulet, la baralla entre famílies amb la mort de Tibalt, o de Mercutio, les escenes amb el frare, la mateixa mort dels turmentats protagonistes i l’enterrament final.  Dues hores que cal guardar a la caixa forta amb les peces valuoses, tot i que n’hem de  parlar sense reserves a fi que tothom pugui gaudir d’un espectacle que mereix entrar a la programació dels millors teatres de la ciutat.

Un treball de direcció esplèndid de Marc Chornet, i un repartiment de 9 actors i actrius als qui auguro un futur molt gran.

Nois que fan de dones i noies que fan d’homes, amb algun detall d’en Toni Guillemat, per facilitar la rialla que sovint necessita el públic. El resultat d’un gran treball a la sala d’assaig sense estalviar esforços. Ara ens toca a nosaltres, el públic, agrair el seu esforç i la seva qualitat.

Avui era el dia del col·loqui, i parlar ha resultat complex, un cop t’has quedat sense paraules veient l’espectacle.

El teatre és l’art més viu, el més gran, i muntatges com aquest, són un fidel reflex del que s’anomena l’art de la comèdia.

De moment fins al 12 de juny, però han de tornar, com sigui i on sigui. I per un moment els he imaginat fent “Somni d’una nit d’estiu” el gran conte de fades de Shakespeare, i he començar a gaudir-lo. Projecte Ingenu, preneu nota.IMG_5851

 
1 comentari

Publicat per a 26 Mai 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,