RSS

Tag Archives: Raimon Molins

Himmelweg. La manipulació de la realitat

Dit així, podríem considerar que el text de Juan Mayorga, parla del que estem vivint i patint en els darrers temps. Tergiversacions, mentides en tota regla, manipulació protagonitzada no per actors ni actrius sinó per informadors, dirigents, professionals del dret…. Un cop més, el teatre, i no només els clàssics, plantegen problemes de sempre.

En aquest cas es tracta de l’Holocaust, d’un camp d’extermini dirigit per un comandant amant dels llibres i del teatre – curiós, no? – que organitza una “comèdia” amb la participació obligada d’un cap de  la comunitat jueva tancada al camp, per fer creure els observadors internacionals, que res del que es diu dels lacais de Hitler, és cert.

L’espectacle comença amb imatges reals d’aquell temps d’infaust record, sobre la paret d’un despatx, que també representa l’exterior de l’edifici just al costat d’un bosc, també mig real i mig mentida. Una escenografia acurada on no hi trobes a faltar res.

La innocència dels nens, representada pels clàssics jocs de baldufa o de nines, forma part d’una teatralització que et deixa dubtes sobre si la cooperant de Creu Roja acaba creient el que està veient. Molt ben aconseguida la barreja de l’entrevista enregistrada de la cooperant, amb les seves paraules en directe, en la part més “bonica” del muntatge, que ens porta fins l’aparició dels homes i dones de fusta, un altre dels cops d’efecte del muntatge.

Raimon Molins, en el que en podríem dir la segona part, ens dedica un monòleg del nazi trastornat, en una exhibició de poder escènic que manté el públic pendent de cada gest. No és fàcil aquest llarg monòleg, que et porta cap a la realitat, molt distant del que semblava a primera vista. Si ens permetem la llicència de parlar d’una tercera part, diríem que és on queda aclarida del tot, la farsa organitzada. Si es tractés de teatre de titelles, cridaríem a la Patricia Mendoza, per avisar-la i que s’adoni de la veritat. Lamentablement, la cooperant ja no torna, perquè de fet, tot allò havia passat molt abans de la seva visita.

Guillem Gefael, fa el seu paper, l’encomanat pel comandant del camp o pel director del muntatge – el mateix Raimon Molins –  doncs Himmelweg – el camí del cel – és una d’aquelles situacions de teatre dins el teatre. Molt creïble, no sabem si patir per la seva situació de mentida o si creure que la farsa el pot salvar del pitjor.

Bon espectacle el que ofereix la Sala Atrium,  que et fa pensar – bàsic –  i associar-ho amb el nostre paisatge, on no hi ha camps de concentració, però a data d’avui, hi ha innocents privats de llibertat. El teatre sempre fa aquest servei públic i per això no podem viure sense teatre, fer-ho, seria una comèdia.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 1 Desembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Litoral, sis anys abans que tot s’incendiés.

 

 

Pocs coneixíem Wajdi Mouawad quan a primers del 2012 vam dirigir-nos al Romea a veure un espectacle de l’Oriol Broggi protagonitzat per la Clara Segura i el Julio Manrique. Personalment el repartiment d’un espectacle o el director són motius suficients per treure entrades, molt abans que els crítics professionals o el boca orella puguin fer pujar o baixar la cotització del muntatge en qüestió, i per això vaig gaudir d’incendis ben aviat i vaig tenir l’atreviment d’acabar la meva crítica dient:   

Amb el permís d’Agost que ja va triomfar l’any passat, incendis ha de ser l’espectacle que deixa gent sense entrades i que el boca a boca ha de portar als llocs més alts de la cartellera catalana que dit sigui de pas, pot provocar addicció. I per molts anys..”

Incendis va ser el gran espectacle, re programat i aplaudit a bastament i potser per això, ara s’ha posat sobre l’escenari el text que va iniciar una tetralogia, sis anys abans, i on podem trobar detalls inicials que posteriorment s’han desenvolupat al mític espectacle de Broggi, Segura i Manrique – i tota la resta de repartiment que va ratllar a gran alçada -. La maleïda guerra del Líban, la que va fer sortir de la pàtria els pares de l’autor, plena de sang, d’atemptats a la dignitat humana, de pistoles o màusers – d’armes no hi entenc gaire – es l’eix central de l’espectacle, aquest cop girant al voltant d’un fill que ha de dur el cadàver vivent del seu pare a la terra que el va veure néixer, ignorant el que es trobarà o potser buscant-ho expressament, oferint així el personatge del pare pendent d’enterrar, a d’altres víctimes de la guerra, permetent-los tancar finalment el seu particular cercle.

Els cinc actors i les dues actrius que a les ordres de Raimon Molins pateixen les quasi tres hores d’espectacle, fan una tasca impagable de desgast i tot i que cal destacar l’esforç titànic del Marc Rodriguez, permeteu-me lloar la tasca del Pepo Blasco – el gendarme alt de Gran Nord –  convertint-se en molts personatges completament diferents i protagonitzant – al meu gust – el millor moment de l’obra.. En Lluís Marco està al seu nivell habitual i el Xavier Ruano queda atrapat en el paper de cavaller del somni – potser el més friki del text – i per això pot semblar menys brillant del que va estar a Incendis – un altre cop la inevitable comparació -. El David Verdaguer fa una colla de personatges però algun més reeixit que altres i les noies a qui crec haver vist per primer cop, donen el to somrient enmig de la barbàrie. La dona que canta, canta molt bé.

Litoral-2Al ranking dels millors espectacles que he vist aquest temporada no quedarà molt amunt però cal ressenyar que hi havia públic dempeus aplaudint, i això sempre puntua. Felicitats a tots els actors i actrius per la feina i al director per la posta en escena. Si l’obra no m’ha emocionat el culpable soc jo o potser l’autor, que realment va fer un salt de qualitat quan va escriure el segon text de la tetralogia. Friso esperant el tercer i el quart.

 

 

 
1 comentari

Posted by a 9 Juny 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,