RSS

Arxiu d'etiquetes: Roger Coma

Una teràpia integral. Pa per avui, riure pel demà

Cristina Clemente i Marc Angelet han escrit i dirigit una comèdia en tota regla. Ara que diuen que costa omplir les platees, darrerament jo he viscut plens absoluts, es clar que estic acaparant comèdies i ja sabem que “volem riure, que prou pena tenim amb el que passa”.

Una teràpia integral va d’autoajuda, de fer pa. Recordeu aquell llunyà 2020 on la farina  – la de blat, no l’altra – va desaparèixer de les prestatgeries dels supermercats? Potser va ser llavors, que els autors van pensar en l’intrusisme dels que volien fer la competència al flequer de tota la vida, i van escriure un text sobre la fabricació de l’aliment més essencial.

“El pa sou vosaltres” crida en Toni Roca – Abel Folch – davant la incredulitat de la Neus – Àngels Gonyalons – l’eufòria del etern jove Roger Coma – Bruno – i l’estupefacció de la Laura – Andrea Ros –  La trama, carregada de gags on en Roger s’hi mou com peix a l’aigua, ens va portant entre rialles i aplaudiments a mitja escena del teatre de tota la vida, mentre els protagonistes miren de superar els seus particulars dimonis, arribant a cremar-los dins del forn de baix, mentre al de dalt es cou el pa.

Molts cops ho he dit, la comèdia no és el meu fort, però darrerament surto en totes les fotografies de platees on la gent riu – amb motiu i no quan algú diu irònicament que ha de morir i la gent aprofita qualsevol esquerda per deixar-la anar – potser és que m’estic fent gran.

Tots quatre estan molt bé, però en un concurs s’endurien més fàcilment els premis l’Andrea i el Roger per allò de fer un paper més agraït. El Coma controla el tempo de la comèdia d’una forma brutal, i la suposada innocència de la Laura, permet a l’Andrea, especialment en la primera part del espectacle, una exhibició de mirades i de rèpliques, que fan les delícies del públic.

Abel Folch controla el ritme, es converteix en el líder, no en va, acumula moltes hores d’escenari i molt ofici. Feia molt que no veia la Gonyalons, crec que des del monòleg de la Germana Pau de Víctor Català, que Josep Maria Mestres va dirigir juntament amb la Infanticida que interpretava la Vilarasau al Romea. La Gonyalons també té ofici, clava el paper i en un moment on taral·leja una cançó dels Beatles, ens recorda que canta de primera.

Personalment, el final em va descol·locar una mica, el tema que surt després de l’enregistrament d’àudio – ja ho veureu -, però el públic es va aixecar i l’Abel Folch ho va rematar amb un gag final, just després dels primers aplaudiments.

Espectacle fàcil de recomanar, i fàcil de regalar als pares, que els agrada el teatre però que no hi van gaire. Necessitem teatre per a tots els públics, i a casa nostra en tenim per donar i vendre. Molta merda!.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Justícia. Millor al TNC que a altres sales

Darrerament, la paraula justícia ha caigut en desús, i no per manca d’utilització, més aviat per manca de significat. Un problema que han provocat aquells que més la tenen a la boca i a les mans, i que s’han dedicat a mastegar-la o estripar-la.

L’espectacle de la Sala Massagran del TNC és això, un espectacle espectacular per als espectadors i espectadores que possiblement amb el reclam Pou i Peña, han decidit agafar localitats per jutjar per ells mateixos  i elles mateixes. “Con sumo agrado lo veremos”

Guillem Clua escriu un text actual, jugant amb tres èpoques històriques, per explicar la vida d’un jutge que té massa coses a amagar darrera de la toga i el martell. Un clàssic. Es un text molt ben escrit, pensat per a un escenari faraònic com acostumen a ser els textos per encàrrec a les grans sales de teatre. Tot i l’ensurt que pots tenir al llegir el programa, on l’epíleg de l’obra espanta una mica, el públic segueix a la perfecció tota la història, sense perdre’s ni un detall. La comunió Clua-Mestres, funciona des del principi, tot i passar del reclinatori inicial.

Començo el meu aplaudiment per Josep Maria Mestres que fa una direcció de premi. El repartiment que encapçalen dues bèsties de teatre, està esplèndid. Mossèn Barceló marca territori des de la primera lectura, Roger Coma em va fer riure – una heroïcitat aconseguir això -, la Sahun fa el millor personatge que l’hi he vist mai, mentre el bo de l’Emili – Pere Ponce – ens recorda que sempre ho fa tot bé, i que sovint el trobem a faltar als escenaris. El jovent està fantàstic, Alejandro Bordanove, Marc Bosch i Katrin Vankova donen una frescor a l’espectacle que encomana els més veterans, provocant fins i tot que vegis la figura impressionant del Pou convertida en un infant – que bo que és el Pou – . El  desdoblament de personatges que al llegir el programa pot espantar una mica, entra d’una forma senzilla gràcies a una direcció que ja he dit que era per nota, i en aquest desdoblament, cal ressaltar la feina de l’Anna Ycobalzeta, en la seva versió  de veneçolana i de catalana segons el cas.

Justícia és l’espectacle de l’any, el que portarà més autocars des de comarques on serà impossible fer bolos amb l’escenografia que es gasten. Bé, es podria portar amunt i avall la primera escena, la de l’església, per totes les capelles romàniques i catedrals de la nostra terra… la resta, complicat complicat. I arriscat, doncs per un instant, el Roger Coma em va recordar un cop que vaig fracturar-me el canell en escena. Després d’uns minuts d’observació, vaig veure que movia bé el braç…. tranquils, no cal que vaig a la mútua d’actors al sortir.

Sovint he dit que no m’agraden els entreactes, trenquen la màgia, però calia recollir els plats, i calia posar ordre entre tant ovni, però en aquest cas vaig aprofitar els minuts de descans per recomanar l’espectacle a uns quants amics i familiars. Quan era a casa fent un petit ressopó, un amic em va dir que m’havia fet cas i ja   havia agafat les entrades per la propera setmana.

Mama, qui és en Samuel Gallart?”

“No ho sé fill. Algú que devia viure en aquesta casa suposo. Però saps què? Estic convençuda que aquí va ser un home molt i molt feliç”

Doncs sí, el públic que va viure en aquesta sala, estic convençut que va ser molt i molt feliç.

Nota: El repartiment està tant segur de si mateix, que té assajada una salutació llarga per anar recollint aplaudiments. Vist per a sentència!..

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Març 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,

Medea. Tempesta de sentiments i pluja

Anar al Lliure a treballar la darrera creació d’en Lluís Pasqual té un regust de sorpresa garantida. Un gran director en un escenari propici assegura un vespre intens de teatre, però es que a més a més estem parlant, en aquest cas, de la Vilarasau – tothom dret – i d’una tragèdia grega, és a dir, que l’esperit Espert reneix entre nosaltres.

No sé si Lluís Pasqual també era un “fan” de la sèrie Crims, on l’Olga Tor – Emma Vilarassau – es passava mitja sèrie sota la pluja, però jo, que si que ho era – de fet tinc un dvd signat per la gran Vilarasau – ho vaig reviure immediatament.

Medea és una de les tragèdies més “bèsties” si em permeteu l’expressió. L’heroïna que porta la venjança fins a l’extrem més immoral, matant els seus propis fills – a les tragèdies sempre maten però sembla que tot hauria de tenir un límit – i durant anys, va ser patrimoni de la Núria Espert. L’espectacle que li va canviar la vida, que ens la va canviar a tots, però molts sabíem que la dona maltractada i  abandonada per Jasó que du la ràbia fins a l’infinit, més enllà de la maldat,  tenia una nova vida en el poder interpretatiu d’una actriu de culte, i l’hàbil Pasqual ho sabia.

El savi director ha esperat el moment just per oferir-nos la seva tempesta, la d’ell – real com la vida mateixa – i la dels sentiments de l’heroïna grega, en un muntatge falsament senzill – amb el Pasqual no hi ha mai res senzill – on el públic corre el risc d’ofegar-se si s’oblida de respirar entre tanta pressió. Suportar una hora amb la tensió que ho fa la Vilarasau, només és a l’abast d’actrius privilegiades, d’actrius tocades pels Déus, i que sortosament existeixen. Roger Coma està sorprenent, en un paper molt diferent de tots els diferents papers que ha representat, i el toc de la barba li dona un plus totalment adient al cas. L’Andreu Benito, un cop més, demostra per què tothom el busca per als seus espectacles i fa un Creont sense fissures i creïble com tots els seus personatges. Benito és un exemple de naturalitat, sembla que sempre sigui ell, i sempre és diferent.

El problema principal de l’espectacle és el risc. I no vull dir que sigui arriscat moure’s sobre un terra mullat amb les imatges de Nirvana, Radiohead o Metallica al fons. Em refereixo al risc de pneumònia. Confiem en el sistema immunològic de tota la companyia.

Espectacle brutal, com ha de ser, si Medea hi participa. I per molts anys.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 20 Abril 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,