RSS

Tag Archives: Romea

Èdip, la Biblioteca al Romea

Les tragèdies gregues són poesia que relata situacions inversemblants. Mares que maten fills, fills que maten mares, o fills que tenen fills amb les seves mares, però relatades amb paraules musicals  que et fan sentir bé, si fa no fa, com si els déus t’haguessin estat propicis. Tots els textos dels grecs antics van farcits d’oracles, de déus, de Cases, de la llacuna Hades i el seu barquer Caront…. noms que si vols processar-los d’entrada, et poden atabalar. Un consell, deixeu que tots els noms flueixin pel vostre interior, gaudiu de la pronuncia dels actors i actrius i penseu que el nus principal l’entendreu quan sigui el moment. La resta és per posar-te en situació.

Les tragèdies gregues s’utilitzaven per educar la gent, per explicar-los en forma de teatre, el que calia fer o el que estava mal fet, i tot i semblar situacions impossibles, la vida diària ens demostra el contrari – això passa amb els grans clàssics, sempre semblen escrits ara mateix – Representen un teatre imprescindible i el 2018 sembla destinat pels déus a oferir-nos diverses manifestacions d’aquest teatre. Ja el Grec 2017 va començar a marcar la pauta. Medea, Èdip, Troyanas, Electra – permeteu-me afegir també, la nostra aportació amateur al festival tràgic de la cartellera catalana – Bérénice  aquesta escrita per Racine, ens porten el drama més cru, davant dels nostres ulls, que sortosament, no han sofert el destí dels d’Èdip el rei.

Però tornem a Broggi i el seu Èdip-Manrique, brillant com sempre tot i que és l’espectacle menys Broggi que he vist. Els directors tenen dret a posar els textos damunt l’escenari com creguin convenient, i en aquest cas no vaig veure detalls màgics, potser per donar tot el protagonisme al text. La tragèdia té un ritme pausat, trencat per la resposta irada del rei -els reis sempre manen i decideixen el futur dels altres segons els ve de gust – que ofereix el contrast necessari entre qui mana i qui obeeix. Manrique manté el tempo de la ràbia de forma magistral mentre Martínez ho fa amb la calma que se li suposa al sacerdot. Gelabert provoca el rei sense complexos, acomplint els papers principals a l’hora de demostrar els “fets”. Curiosa la interpretació del pastor, potser en un homenatge als que de veritat fan aquesta feina, o potser era un pacte realitzat als pirineus – llàstima de no tenir ahir el col·loqui per preguntar-ho – .

La rampa que puja des de la platea, permet una entrada lenta a escena, com requereix el ritme de l’espectacle, així com els joncs que es desplacen endavant per tancar l’espai quan fa falta. El  detall de la font – nosaltres també la tenim a Electra – i l’olivera al fons, potser recordant-nos un dels grans muntatges de Broggi a la Biblioteca, Antígona, precisament la filla d’Èdip, trenquen la monotonia terrosa general.  Tot l’espai escènic és preciós en la seva aparent senzillesa, transmet aridesa i suavitat alhora, i t’acompanya pels camins poètics que ja anuncien les paraules de Borges recitades per Pablo Derqui a l’inici de l’espectacle – no sé si a través de micròfon o de ràdio -.

Oriol Broggi surt de la Biblioteca però s’endú l’ambient i l’aroma de la nau gòtica, al Temple del Raval. Un experiment reeixit com no podia ser d’altra forma. Les tres potes que asseguren un espectacle -text, direcció, repartiment – són de marbre i no podien fallar. Recomanació clara i evident.

Anuncis
 
 

Etiquetes: , , , , , , ,

Panorama des del pont. Un Miller però menys

IMG_5401

L’any que jo vaig néixer, concretament nou dies abans del dia mític – per a mi, és clar – , s’estrenava a Broadway  “Panorama des del  Pont”, un text de l’autor de “Mort d’un viatjant”, un clàssic que qualsevol espectador de teatre ha de veure al menys un cop a la seva vida. Tots els textos de Miller, que viu a l’univers dels grans autors gràcies a Willy Loman, han esdevingut èxits, tot i que, per a mi, i amb tot el respecte possible, sempre optaran al segon lloc de la classificació.

La història de l’Eddi Carbone, l’estibador enamorat de la seva neboda òrfena que té  acollida a casa, que no pot suportar que pugui arribar a ser d’un altre, explica la vida dels barris tristos de  New York – què  serà que els perdedors donen més joc que els guanyadors per escriure un conflicte teatral? –  en aquells temps on els immigrants italians il·legals, lluitaven per somriure entre escarràs i escarràs, confiant en posar uns pocs dòlars a la butxaca i aconseguir el petó d‘una americana bonica que potser els obriria el camí cap als preuats “papers”. Obviaré allò de que els grans textos sempre estan d’actualitat i que això de la immigració il.legal … en fi, no cal dir res més.

En un temps marcat pels autors americans – estem amb els “bolos” de Mort d’un viatjant i estrenem en dues setmanes un Tenessee Williams –  amb el reclam Eduard Fernández,  resultava evident regalar per Nadal, entrades pel Romea per a tota la família, i aquest passat dimarts va ser el dia de sortir de casa i dirigir-nos al temple del Raval.

No seria just oblidar que al repartiment de l’espectacle hi destaca la Mercè Pons – possiblement la més brillant –, el Pep Ambrós – sòlid i creïble com sempre – , el Jordi Martínez en el paper d’advocat narrador de la història, o el Marcel Borràs, i he de reconèixer que no tenia referències de la Marian Salas – Catherine –,  el Rafa Cruz o el Sergi Vallés, que completen el grup encarregat de plantejar el conflicte a la Sala.

Coneixia el text, l’havia vist en altres ocasions i aquesta no va resultar la millor. Potser els canvis escenogràfics continuats que trencaven el clima, o la forma tragicòmica de plantejar la situació, especialment en el paper principal, van deixar-me fora de joc. Personalment no tinc cap problema en que els actors moguin elements escènics, però si poden ser mínims, millor, i les continuades pujades i baixades des de telers d’una paret de la casa, o de cadires o butaques, em van semblar innecessàries, tot al contrari de les projeccions que resulten formidables, especialment els moments que plou o que neva sobre la ciutat dels gratacels.

No em va agradar la direcció de l’espectacle, i no és el millor Eduard que he vist, però hi ha moments intensos  – no pot ser d’altra forma – i els que ens dediquem a això, sempre trobem coses per aprendre. El programa de mà, molt original, requereix una estona per llegir-lo i entrar millor a l’ambient portuari que va retratar el gran Arthur Miller.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 12 febrer 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

El largo viaje del dia hacia la noche, una exhibició de talent interpretatiu, i més…

IMG_2167

Molts cops he escrit que el Romea acostuma a ser garantia de bons muntatges teatrals, i mirar la programació del temple del Raval et dona un cert avantatge d’encertar malgrat la diversitat d’opinions que pot tenir el públic, aquell personatge imprescindible que dona sentit  a tota la feina d’aixecar un espectacle.

Si a més a més el repartiment inclou la Viky Peña, la garantia ja és per molts més anys, amb substitució d’espectacle si no t’agrada. Amb aquestes premisses vam dirigir-nos al carrer de l’Hospital, aquest cop a més, com a components del jurat del premi Xirgu, composat per parelles d’actors i actrius amateurs,  i vam rebre el que esperàvem. Un text molt ben trenat, que l’autor va dissenyar per a quatre hores i que la versió de Borja Ortiz de Gondra, ha deixat en dues hores i mitja si fa no fa. Un text autobiogràfic d’Eugene O’Neill, que va demanar no sortís a la llum fins després de la seva mort,  amb una força tan gran que requereix qualitat artística de primer ordre  per donar-li forma. Tot i que en Mario Gas fa molts anys que dirigeix i això sempre pot afectar el treball d’actor, té taules per treure un James Tyrone molt creïble, al costat de la gran diva Peña, que broda una Mary Cavan Tyrone, però al costat dels grans veterans, hi destaquen tres joves que estan sublims, Alberto Iglesias – l’escena de la borratxera és brutal – Juan Diaz i Maria Miguel. L’escenografia és simple i preciosa, res recarregat, una projecció de boira envoltant una tarima circular potser per tancar el cercle familiar, permetent només petites escapades tot creuant la cortina que limita l’escena. No hi ha res que pugi ni baixi, però és molt bona i el mateix es pot dir del vestuari de tons clars potser per donar una mica de llum a l’obscuritat de la història.  Bona direcció de Juan José Afonso.

Fàcil de resumir: un text clàssic, una obra dura i un repartiment de gran qualitat amb una escenografia i un vestuari acurats i en consonància amb el muntatge, és a dir que l’únic conflicte que pot tenir l’espectador és la decisió de si va a agafar el metro a la línia 2 o a la línia 3. Si l’entrepà de sortida està ben fet i la cervesa ben freda el vespre haurà estat rodó.

La reflexió final és que el bon teatre mai et deixa “tirat”. Aplaudiment general.

 
Deixa un comentari

Posted by a 23 Octubre 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

FEDRA, un clàssic que no mor.

Fedra

Hi ha coses que cauen pel seu propi pes, i agafar entrades del Romea per viure el darrer espectacle d’en Belbel, amb la Vilarasau enredant  l’Hipòlit amb la col·laboració de l’Enona Sampietro no guanyaria el premi emprenedor, ans al contrari, seria un clàssic, si fa no fa com la història d’aquella deessa grega enamorada bojament del fill del seu marit, qui perd l’enteniment per una suposada enemiga anomenada Arícia.

D’entrada penses, quina novetat ens pot aportar l’ex TNC, en un text d’aquells que tothom ha vist en una o altra versió? Vestuari? Interpretació de les paraules? Canvi d’època? Que al final mori fins i tot algun espectador?, bé, això cridaria l’atenció però potser donaria mal rotllo, però en teatre no cal preveure res, no s’ha de preveure res, s’ha de tenir confiança en l’autor, el director, el traductor molts cops i naturalment el repartiment, la resta vindrà sola, o bé acompanyada d’una tapa de truita i tres llesques de pa amb tomàquet a preu d’or, que et serveixen a la barra i et serveixen per esperar el moment d’entrar a la sala.

Abans d’aixecar-se el teló, ja veus per on van els trets, l’escenari queda transformat en una petita muntanya de sorra i rocs, la fila u ha desaparegut, i algú t’ha dit que els actors apareixen per la platea. Avisen que els mòbils cal apagar-los i alguns no ho entenen – fins a tres cops la música ambiental de l’obra va “gaudir” de trucades, i fins i tot una petita bronca que va obligar  en Xavier Ripoll a fer una “pause” tot esperant i no precisament Godot.

I ara que dic Xavier Ripoll, l’energia d’un Hipòlit brillant, estira màgicament el públic i el diposita a la Grècia Clàssica, el fa entrar en la seva història, i el fa començar a patir, ni la presència del venerable Banacolocha pot impedir la tensió que desprèn el fill de Teseu, autèntic protagonista de la història.

La Sampietro està exquisida en una actuació sense cap fissura, una presència digna de les millors, en un paper que li va com anell al dit. Després dels personatges perversos que interpreta a la televisió, ens ofereix una Enona esplèndida.

Em va agradar molt la Queralt Casasayas fent una Arícia sòbria, i naturalment la Vilarasau, la meva actriu favorita, la que marca sempre la decisió d’agafar entrades,  i potser no es el treball més brillant que l’he vist fer, però és que l’he vist brillar tant que em resulta difícil jutjar-la. És una actriu espectacular, que parla amb la mirada i que s’adapta a qualsevol situació, és la Katharine Hepburn catalana i el gran somni seria poder compartir un dia escenari amb ella. Cal tenir somnis, veritat?

Podria dir que en Lluís Soler no brilla especialment, també l’he vist fer coses millors però tira de galons i de saber estar damunt l’escenari. En Teseu tampoc és un personatge caramel.

L’escenografia està molt ben trobada, amb un petit rierol que sembla imprescindible i una lluna gegantina que marca de forma inexorable el pas de les hores més dramàtiques d’unes vides turmentades pels déus.

Possiblement la Fedra del Belbel la recordarem per la gran interpretació del Xavier Ripoll que s’erigeix en l’autèntic protagonista de l’espectacle, envoltat de dues columnes gregues d’una solidesa fóra de dubte i una resta de repartiment que sap estar i sap oferir. Aquest cop no ha fet falta anar al teatre Grec de Montjuic, el Romea ha esdevingut la terra grega on els déus fan malviure els humans, i aquests ho accepten amb dignitat.

No espereu res d’especial, obriu la ment i deixeu-vos portar, mirant que la sang no us esquitxi. Una altra nit de gran teatre.

 
Deixa un comentari

Posted by a 19 febrer 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

L’orfe del clan dels Zhao. Una tragèdia grega en clau xinesa

IMG_1846Triar una nova Perla de l’Oriol Broggi al Romea amb el Manrique i un equip de veterans de l’escena catalana no sembla una tasca gaire arriscada i potser per això,el director dels espectacles més plàstics que pots trobar a la cartellera decideix jugar fort i arriscar – sense “farol” es clar -. El resultat del risc valoreu-lo a base d’aplaudiments al final de l’espectacle, que sense cap mena de dubte, cal veure i lògicament, viure.

Ben aviat ens adonem que caldrà treballar, l’escenari central amb grades pels quatre punts cardinals obligarà a parar bé l’orella, doncs a mi personalment em dificulta seguir el text, quan l’actor parla d’esquena, potser per això, el nombre de files no es massa gran. Inicialment els personatges es presenten realitzant la feina d’un narrador que no existeix, i el terra de sorra aspra ens fa entrar en la duresa de la història,bastant previsible des del començament, ja que l’autor, Ji Junxiang, vol assegurar-se que no hi ha dubtes sobre el que vol explicar.

Sembla que la història va existir, això no ho sabrem mai, però està clar que l’enveja, la maldat, la venjança, el sacrifici inexplicable, el dolor immens, han acompanyat l’home i la dona des que van ocupar la terra, una terra on sempre acaben tornant.


El risc segueix amb la interpretació, doncs el malvat  Du’an Gu – un Pablo Derqui dominant del seu ofici – imposa la seva llei pujant el to de veu, aspecte que pot cansar-te i fer-te fugir de la història, que no t’encongeix tan fàcilment el cor quan la maldat es serveix suau, però el polifacètic Derqui ho porta amb dignitat, la dignitat que t’ofereix ser el “dolent de la peli”. Julio Manrique decideix no esperar gens a demostrar que és un monstre de l’escena i es posa el públic a la butxaca en el primer minut d’actuació. El metge ambulant Cheng Ying, que ha de fer d’ “Electra” i salvar el fill de la Princesa, el darrer supervivent dels Zhao, que un cop educat haurà de fer d’”Orestes” i consumar la venjança. L’escena culminant de l’espectacle, on Manrique enterra el seu fill mentre Joan Garriga interpreta Ovidi Montllor en “M’aclame a tu de Vicent Andrés Estellés” , justifica el preu de l’entrada.IMG_1853

Broggi també arrisca amb la coreografia, amb els moviments d’armes que resulten impecables, tot preparant-nos per la batalla final entre l’orfe Villegas i el culpable Derqui, que sembla feta amb ordinador. Potser massa arriscada l’escena de la cacera – ja la jutjareu vosaltres en directe -.

No hi trobo res malament?, no, la veritat, tot i que diré que la història no em va enganxar del tot per previsible, i que personalment necessito que els drames m’angoixin molt, i per algun motiu que no sé explicar, això no va passar. El públic va premiar els actors amb aplaudiments sincers, crec que l’espectacle s’ha de veure, i que cadascú faci la seva pròpia anàlisi, no oblidant que es tracta d’un text del segle XIII, difícil de comprendre per un occidental de l’era on-line, tot i que la feina de l’imprescindible Joan Sellent a partir d’una versió castellana, ens permet viure en la nostra llengua, el drama de l’orient llunyà.

IMG_1847No ho tindrà fàcil Manrique en els premis d’aquest any, hi ha altres monstres però l’aplaudiment sincer i perllongat, ja el pot posar damunt del bufet de casa… i sobre el veredicte, “al tanto”  que no està tot dit.

 
Deixa un comentari

Posted by a 13 Abril 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Litoral, sis anys abans que tot s’incendiés.

 

 

Pocs coneixíem Wajdi Mouawad quan a primers del 2012 vam dirigir-nos al Romea a veure un espectacle de l’Oriol Broggi protagonitzat per la Clara Segura i el Julio Manrique. Personalment el repartiment d’un espectacle o el director són motius suficients per treure entrades, molt abans que els crítics professionals o el boca orella puguin fer pujar o baixar la cotització del muntatge en qüestió, i per això vaig gaudir d’incendis ben aviat i vaig tenir l’atreviment d’acabar la meva crítica dient:   

Amb el permís d’Agost que ja va triomfar l’any passat, incendis ha de ser l’espectacle que deixa gent sense entrades i que el boca a boca ha de portar als llocs més alts de la cartellera catalana que dit sigui de pas, pot provocar addicció. I per molts anys..”

Incendis va ser el gran espectacle, re programat i aplaudit a bastament i potser per això, ara s’ha posat sobre l’escenari el text que va iniciar una tetralogia, sis anys abans, i on podem trobar detalls inicials que posteriorment s’han desenvolupat al mític espectacle de Broggi, Segura i Manrique – i tota la resta de repartiment que va ratllar a gran alçada -. La maleïda guerra del Líban, la que va fer sortir de la pàtria els pares de l’autor, plena de sang, d’atemptats a la dignitat humana, de pistoles o màusers – d’armes no hi entenc gaire – es l’eix central de l’espectacle, aquest cop girant al voltant d’un fill que ha de dur el cadàver vivent del seu pare a la terra que el va veure néixer, ignorant el que es trobarà o potser buscant-ho expressament, oferint així el personatge del pare pendent d’enterrar, a d’altres víctimes de la guerra, permetent-los tancar finalment el seu particular cercle.

Els cinc actors i les dues actrius que a les ordres de Raimon Molins pateixen les quasi tres hores d’espectacle, fan una tasca impagable de desgast i tot i que cal destacar l’esforç titànic del Marc Rodriguez, permeteu-me lloar la tasca del Pepo Blasco – el gendarme alt de Gran Nord –  convertint-se en molts personatges completament diferents i protagonitzant – al meu gust – el millor moment de l’obra.. En Lluís Marco està al seu nivell habitual i el Xavier Ruano queda atrapat en el paper de cavaller del somni – potser el més friki del text – i per això pot semblar menys brillant del que va estar a Incendis – un altre cop la inevitable comparació -. El David Verdaguer fa una colla de personatges però algun més reeixit que altres i les noies a qui crec haver vist per primer cop, donen el to somrient enmig de la barbàrie. La dona que canta, canta molt bé.

Litoral-2Al ranking dels millors espectacles que he vist aquest temporada no quedarà molt amunt però cal ressenyar que hi havia públic dempeus aplaudint, i això sempre puntua. Felicitats a tots els actors i actrius per la feina i al director per la posta en escena. Si l’obra no m’ha emocionat el culpable soc jo o potser l’autor, que realment va fer un salt de qualitat quan va escriure el segon text de la tetralogia. Friso esperant el tercer i el quart.

 

 

 
1 comentari

Posted by a 9 Juny 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

El Diccionario. Un greu problema

“No es pot guanyar sempre”, vet aquí una frase que perd el seu valor intrínsec a base de mala utilització, sovint  aplicada en un moment de   fracàs, oblidant que més aviat no es guanya quasi mai. Això pensava ahir al vespre sortint del Temple del Raval quasi dues hores després d’haver-hi entrat amb una incertesa poc habitual quan es tracta de teatre. Potser els espectacles en llengua hispana no t’arriben igual, potser el reclam d’una actriu de trajectòria impecable no ho justifica tot, potser tenies mal dia, o potser  el text de Manuel Calzada posat en escena per Jose Carlos Plaza va néixer a l’UVI i ni una professional de “qualité” lluitant amb totes les seves forces, havia pogut salvar.

diccionario-teatro-romeaDonar voltes a l’espectacle que acabo de veure entra dins de la tasca que comporta ser un bon espectador de teatre, pensar en el que l’autor vol explicar, en els motius que el director ha tingut per triar aquell text, i la forma que ha escollit per fer-nos arribar el seu missatge, o la confirmació de que la qualitat dels actors i les actrius fan que un espectacle teatral sigui mereixedor d’aquest títol, i en això estava mentre acabava de decidir d’anar a fer un mos per acabar de comentar l’experiència amb la meva acompanyant habitual. El problema és l’ idioma?, no, doncs veure l’Espert a la violación de Lucrecia o a la Casa de Bernarda Alba, em fascina exactament igual que la Vilarasau fent la infanticida o la Blanche Dubois del tranvia en la meva llengua, o sigui que el problema no és aquest. Que la vida de la Maria Moliner i el seu “Diccionario orgánico y de uso del español” no m’interessa gens, ja podria acostar-se una mica més a la realitat, i que el text vuit d’emocions, monòton i massa llarg – només es fan llargs els textos que no et diuen res i si no penseu en Incendis, Agost, Mort d’un viatjant o Àngels a Amèrica, per citar quatre textos mítics de llarga durada – no va assolir els mínims exigibles, pot acabar de confirmar que la nit de divendres al meu Romea, va ser una punxada en os.

No vaig mirar el rellotge per respecte a una de les meves actrius de capçalera, però des dels primers deu minuts d’espectacle – així a ull – vaig veure que allò no tenia futur. A veure si s’arregla… em deia amb una il·lusió ratllant l’ utopia, però no. El programa de mà parla del llenguatge, del coneixement, de l’estimació a les paraules, en un text que no diu res, que barreja els símptomes d’aterosclerosi cerebral que va patir l’autora del diccionari, amb una ironia francament discreta, sense cap moment d’emoció, ni quan en un recurs fàcil ens posen la patètica veu del ministre amb més orelles de la dictadura anunciant que “Franco ha muerto”. Ni fred ni calor, ni la repetició fins a l’infinit de que la senyora Moliner només sargia mitjons o que li faltaven dos anys per acabar el diccionari, ni la mort d’una filla o la mateixa disminució de les facultats mentals de la protagonista, amb algun moment d’afàsia – perdoneu el terme científic que es refereix a la incapacitat o dificultat de comunicar-se – ens fan entrar en  la història.

Sento no poder salvar gran cosa d’aquest text ingressat a l’UVI quasi des del seu naixement,i aquest és el meu problema. Com deia al començament, no es pot guanyar sempre, tampoc en el teatre. Podria ser per això que  va entrar com a regal d’un Club de Cultura (Tr3sc) que cada cop es presenta menys interessant, potser per allò de la crisi. Si no hi heu anat, modestament us recomano triar un espectacle diferent.

 
2 comentaris

Posted by a 26 gener 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,