RSS

Arxiu d'etiquetes: Roser Vilajosana

La Gavina de Rigola, amb permís de Txèkhov

“Que trist que és l’amor no correspost” Sortosament, el nostre amor pel teatre ens correspon, ajudant-nos a pensar i a ser més lliures. Lliures com els muntatges d’un director genial que anava per Robert De Niro i que un patufet repartint globus davant del Pokin’s,  va conduir fins la direcció i la dramatúrgia.

Aquest cop Rigola no s’amaga darrera les seves genialitats i dona la cara damunt l’escenari, previ avís de que “ell no és actor”, en una reescriptura del text del metge rus, on Irina Nikolàievna és Chantal, Konstantín es diu Eudald, Nina és la Mel, Sorin és Xavi, Maixa és Roser o Trigorin el mateix Rigola.

“Escenografia senzilla, perquè no hi ha pasta”, les explicacions dels actors que trenquen la quarta paret des del principi, fan entrar el públic en un espectacle dins de l’espectacle, i el posen en la tessitura de decidir què està passant realment o què és text de Txèkhov.

L’espectacle utilitza el suport d’una pantalla on igual es projecten imatges en directe com et transporten al llac protagonista del text original, aquell llac darrera d’un escenari on les actrius han d’enviar emocions al públic o potser és el públic el que les ha de viure pel seu compte.

L’espectacle de Rigola va dels grans temes de la humanitat, l’amor i el teatre, la consecució de l’èxit o el somni d’arribar a tastar-lo, l’amor entre dues generacions separades en quasi tot i també en la forma d’expressar-se, el text escrit o les paraules pronunciades a mitja veu.

Rigola s’erigeix protagonista d’un espectacle que parla del teatre, i de l’amor, i especialment de l’amor al teatre més que del teatre de l’amor.

Interpretacions brillants en la seva naturalitat de veterans i novells en un combinat perfecte per agafar energia.

No sé si és un espectacle per a tots els públics, però l’homenatge al públic hi és des del primer moment, quan Xavi, reclama la seva intervenció després de la primera rèplica. Allò ja marca territori, un territori Rigola que no poden deixar escapar els amants del teatre de risc.

“La importància del to” la marquen uns micròfons que ajuden sense dissimular, a oferir pensaments i sentiments emocionants sense cap ajuda externa. Res és superflu en el teatre de Rigola, i naturalment aquesta Gavina no és una excepció. Ja buscarem un altre dia per confirmar la regla.

Aplaudiment, i agraïment a parts iguals al director esdevingut dramaturg. Llarga vida al rei.

 
1 comentari

Publicat per a 15 Juliol 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Anatomia d’un instant. Història contemporània al Lliure

Aquest és un país de 40. Ens agrada celebrar els 40 anys de naixement, cantar les 40 jugant a cartes, 40 anys va durar la foscor d’aquell malparit i 40 anys fa que el Juan Carlos va contractar una assegurança que li va permetre tota mena de trapelleries sota el paraigües del “Vapararelcop”.

El 23 de febrer del 1981 va ser un dia especial, millor dit, una tarda-vespre, carregadeta d’emocions i de bales que els tricornis van deixar anar al Congreso de los Diputados, un lloc que els era estrany, un lloc on fer lleis quan la llei la dicta el general de torn o el generalísimo si fa el cas.

Es van escriure molts llibres sobre l’entrada d’un paio amb bigoti i mala llet de fàbrica, un tipus que enyorava detencions, tortures i altres distraccions, i que ja en tenia els ous – verds es clar – plens, de tanta demo no se què i de tant comunista passejant-se tranquil·lament “por la calle de Alcalá”.

Diu Javier Cercas al pròleg del seu llibre “Anatomia de un instante” que es preguntava quants espanyols podien pensar que Adolfo Suárez, Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado o Tejero, eren personatges de ficció, tal i com molts anglesos creien que també ho va ser Churchill, personatges coneguts per la televisió com JR Ewing o el Cotxe fantàstic, protagonistes d’una realitat que segurament superaria la ficció.

Crisi econòmica, atur, nostàlgics del règim – i no em refereixo als espàrrecs o les carxofes – periodistes patriòtics, església més temerosa del Gobierno que de Deu i una banda armada amb origen al País Basc que havia declarat la guerra a las fuerzas armadas, van ser el cultiu on va créixer la idea de que calia fer fora el culpable de tot, o sigui en Suárez, que d’amic de taberna del Rei, va passar a anar per lliure, atrevint-se fins i tot, en plena Setmana Santa, legalitzar el partit roig.

Pep Cruz ja hi era, va creuar Girona tot sortint del teatre, per veure si la gent d’esquerres havia sortit al carrer, Xavi Sáez era petit i com a molt pot recordar si els pares estaven nerviosos mirant la tele o escoltant música sacra per la ràdio, i l’Enric Auquer i la Roser Vilajosana no estaven ni projectats i han hagut d’endinsar-se en el tema com ho farien amb un text de Shakespeare o de Txékhov.

En Rigola munta una festa d’aniversari sense massa pressupost, per homenatjar l’heroi Borbó, ara caigut en desgràcia i mig eclipsat per un fill que “ha salido al padre” però amb més mala llet. Vesteix tres actors d’unicorns en una d’aquelles coses que necessiten de col·loqui perquè t’expliqui els motius ocults d’aquesta decisió, mentre que la noia esdevinguda presidente, acaba l’espectacle enfilant-se per les parets del poder.

“Hola, soy de Cebreros y me presento a Presidente”, així va guanyar les eleccions un reciclat del Movimiento que va fer més coses d’esquerres que tots els sociates que li han anat al darrera. D’entrada, ell no ens va fotre a dins l’Otan.

23 F Anatomia d’un instant és una classe d’història contemporània que explica moltes coses del que estem vivint ara, no en va, un discurs reial, uns polítics conspirant amb la premsa i un cretí uniformat amb els seus companys de gresca alcohòlica, son els protagonistes d’un instant que sempre s’anirà repetint.

Els diputats no van per terra, però deu n’hi do el fang que porten als respectius parlaments i segurament, de tot allò, ens quedaria demanar que per arreglar tot el sarau que tenim “se sienten coño” y solucionen los problemes de la gente, els problemes de veritat.

Javier Cercas ho va escriure, la Trinca ho va cantar i tots plegats vam patir, els més grans perquè ja hi eren l’any 36 i els més joves perquè  havíem vist com les gastaven  els armats. “Tranquil Jordi” va dir el rei de copes, i en Jordi, tranquil o no, va anar a mirar si li sortien els comptes d’Andorra.

Què feia el 23 F? Era a una guarderia fent revisions mèdiques escolars, i em quedava un mes de solter.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,