RSS

Arxiu d'etiquetes: Samuel Beckett

ESPERANT GODOT. El Beckett a la Beckett

T’has preguntat algun cop si batejar una sala de teatre amb el teu nom resulta un privilegi per tu o més aviat per la sala? Va ser primer el nom o la gallina? Que hi tenen a veure les gallines amb les sabates que fan mal? Ahir vam ser a la Beckett o no? Recordo dos personatges…. doncs això… que feien una actuació memorable… clar, eren el Pol López i el Nao Albet… potser sí…. recordo dos personatges que haurien fet gaudir el mateix Samuel Beckett si fos viu… però Beckett és mort?

I així fins a l’infinit de quasi dues hores del teatre menys clàssic entre els clàssics. Beckett no ha estat mai un autor senzill, però és un autor obligatori i calia posar ordre al tema de que el Beckett que tothom coneixeria en un “trivial” de teatre, no havia trepitjat  a la sala del Poblenou.

Aquesta espera impossible de Godot és un espectacle diferent, doncs els actors són diferents i punt. I això el fa interessant, Nao i Pol, Albet i López ho estripen, ho peten, fan allò de que sembla que l’autor pensava en ells quan escrivia el text tot i que els protagonistes representen gent d’edat…. ui ui ui, si els joves comencen a fer els papers que ens toquen als grans estem perduts…. o potser podem aprofitar l’avinentesa  i muntar un Hamlet de 64 anys….

Ferran Utzet fa un Esperant Godot igual però diferent. L’Escenografia sembla un holograma de  pessebre sense pastors ni bous ni mules, et deixa pendent dels personatges i si no tens urgències urinàries com el mateix Didi, preferiries que no hi hagués entreacte… si anem a teatre anem a teatre i deixem-nos de tonteries. Ja anirem al bar i a veure en Roca després. A fumar no cal que hi anem.

Riure mentre esperem Godot? D’entrada diria que no però només cal fer una posada en escena enganyosa d’aquelles que et fan somriure de les adversitats – a mi no m’ha passat mai – i el públic apareix a les butxaques d’en Didi, en Gogo, en Pozzo i en Lucky, i s’hi queda fins que aparegui el nen, anunciant que en Godot “vindrà demà senyor”. El públic necessita el moment de riure, i més val que els hi donis, no fos cas que riguessin quan no toca.

La Beckett està de celebració i que millor que el text més conegut d’aquell autor amb nom de Sala de Teatre.  Perdre’s aquest espectacle sí que seria absurd.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Desembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Preparant la temporada

home13-14catDe vegades les respostes arriben quan menys ho busques i ahir a la tarda vaig obtenir la solució al dubte integral que fa temps m’aclapara – per dir alguna cosa, es clar -. Perquè m’apassiona el teatre? On vaig contraure la malaltia que em fa flairar escena i dirigir-me cap allà sense dubtar-ho? Com es que les dues hores d’assaig m’alliberen de tots els fantasmes? Com és que dalt de l’escenari sento la felicitat més a prop que mai? La resposta és que el teatre és diferent, segueix un camí paral·lel a la vida però té un clima especial, només hi plou quan volem i patim a gust, som feliços fent riure i fent plorar, asseguts a la butaca gaudim d’un drama descarnat…. el teatre ens conforta, va dir ahir el gran Lluís Pascual, i  en un moment de crisi brutal, el Lliure ha aconseguit més públic que mai, ha saltat per damunt d’un ERO sense afectar cap del seus treballadors, i ens ha ajudat a sentir-nos menys sols.

Ahir vam passar la tarda al Lliure de Montjuic, era el dia de l’abonat, el dia dels malalts de teatre –uns més greus que altres -, vam visitar l’edifici màgic, vam sentir l’esperit del Puigserver de la Lizaran, vam retrocedir al 1976 l’any de creació del mític Lliure de Gràcia en les explicacions del Jordi Ferron, que ens va acompanyar en la visita fent-nos gaudir de cada racó, i no només de les sales sinó del cosidor, del lloc on més fàcilment podies trobar el mític Fabià, vam veure els mecanismes màgics que transformen la sala per a sorpresa del públic i fins i tot van quedar-nos a les fosques en un intent de sentir més a prop la inspiració que impregna cada paret d’aquell edifici. L’esperit de la Xirgu és al Romea.

Un cop feta la visita, ràpid a veure de nou els Feréstecs, el gran èxit de la temporada… un Goldonni, un text que no diu res d’especial però que la gràcia sempre està en com es diu, un espectacle sense Arlequino ni Pantalone, però que triomfa gràcies a les brillants interpretacions del que els meus avis en deien una “astracanada”. Com? Que algú encara no l’ha vist? Doncs no patiu que a la propera temporada torna. I precisament per parlar de la propera temporada vam trobar-nos amb el Lluís Pascual, que ens va vendre amb facilitat una temporada original amb espectacles per a tots els gustos, fins i tot teatre en sessió golfa, en francès, en castellà, en euskera, i en català, naturalment. Hi érem força gent, fins i tot algú va quedar-se a les portes veient la presentació per pantalla, i suposo que a causa de l’emoció, en Pasqual va oblidar-se de presentar el que pot ser “l’espectacle” de la temporada, “Els dies feliços” – confiem que sigui un presagi – a càrrec de Samuel Beckett, Sergi Belbel – alliberat de les responsabilitats al TNC – i la mítica Vilarasau. Aquest és el primer espectacle que assenyalo al meu abonament acabat de comprar… la resta cal mirar-la detingudament.SONY DSC

Per arrodonir el cap de setmana de teatre aquest matí he visitat el TNC, no ha estat el mateix, no s’ha respirat el mateix tuf teatral… ha faltat alguna cosa que no tinc ganes d’endevinar.

Arriba l’estiu tot planificant la propera temporada teatral. A més del Somni d’una nit d’estiu que presentarem nosaltres a l’octubre, el paper de públic ansiós, ja el tenim a punt.

 
 

Etiquetes: , , , , , ,