FitzRoy, Quatre dones al límit. La via de la comèdia

Fer broma a la muntanya seria un pecat si parlessis  amb qualsevol muntanyenc, però el teatre, on tot és mentida, et permet això i molt més. Després de fer broma d’entrevistes de feina o de clients de banc, en Jordi Galceran situa quatre escaladores a la via Iugoslava del Fitz Roy, un cim de la Patagònia, per aconseguir ser la primera cordada de dones que la supera.

Miriam Iscla és la Cati la cap d’expedició, autora de llibres d’autoajuda que ella mateixa qualifica de xorrades, doncs d’alguna cosa s’ha de viure. Anna – Silvia Bel – està casada amb el Sergi, que les va informant des de la base, sobre les previsions meteorològiques. Júlia – Sara Espígul – ha buscat el finançament de l’expedició, els sponsors, que obliguen a aconseguir la fita a més de mostrar els seus productes. Laura – Natàlia Sánchez, és la més jove, però amb un bon currículum d’escalada per poder “alternar” en l’ordre d’ascensió.

Les quatre escaladores han fet ja alguns llargs i estan esperant la “finestra de bon temps” per tirar amunt, mentrestant s’entretenen amb el joc de la frase maleïda, aquella que cal anar repetint i afegint una paraula fins que algú falla.

No sé quin grau de dificultat té la via, si va cap al 8 o el 9, però Sergi Belbel no té cap dificultat per tenir el públic entretingut rient rient sense necessitat de posar-se magnèsia enlloc. El text, còmic de per si, en boca de quatre grans actrius, permet a Belbel complir amb tots aquells que li demanen comèdia per oblidar les penes que tenim.

El text va aportant sorpreses que lògicament no desvetllaré, però en la primera frase maleïda, parlant de l’entrenador del gimnàs, ja us podreu deixar anar sense necessitat de posar-vos l’arnès.

Un espectacle molt complert, totalment recomanable per als amants de la comèdia, que comença amb l’entrenador del gimnàs i acaba amb la trempera del Sergi, el marit al que li coneixerem la veu i poca cosa més.

El gran descobriment és que les dones quan volen passar l’estona, parlen d’homes…. ara resulta que no som tant diferents.

Agafar entrades pel teatre Borràs, et garanteix fer cim.  Si ets amant de la comèdia, no dubtis, i si no ho ets, tampoc, doncs en aquest cas tens assegurada una bona ascensió.

 

Ovelles. La comèdia perfecta

Al menys ho és per mi, que soc poc amic dels “enredos” de portes que s’obren i es tanquen o del riure de la caiguda i el plat de nata. A mi em fan riure poques coses però la ironia és el millor camí per portar-m’hi. Així doncs, he de dir que Carmen Marfà i Yago Alonso construeixen un espectacle rodó al meu entendre.

Ovelles té gràcia des que apareix l’Albert Triola, que es passa 15 minuts llegint i fent glops de vi mentre el públic mira d’aclarir quina es la seva butaca – mai he entès que hi hagi persones a qui els costi tant localitzar el seu lloc si no està ocupat per uns despistats – o xerra amb el conegut que ha decidit anar al teatre el mateix dia que tu – com deia la Nuri a Terra Baixa, els de casa sempre xerren – . Ovelles dobla l’humor quan es representa que quan es llegeix i d’això en tenen la culpa tres protagonistes molt ben posats, a més d’en Triola, la Sara Espígul i en Biel Duran,- un actor que està poc aprofitat – tres germans que acaben d’heretar un ramat d’ovelles a un poble perdut de Terol on no hi ha ni llum ni aigua corrent, tot i que hi tenen un pou – poca broma -.

Ovelles és un text on no hi sobra res, on les interpretacions resulten autèntiques i naturals. Els tres germans et condueixen per les seves vides amb facilitat i et sembla que estàs observant una escena real que et fa riure tot i mostrar el que mostren. Fracàs professional o de parella, germans que malgrat tot s’estimen i possibilitats reduïdes de reconduir una herència d’un tiet mig desconegut, una herència enverinada d’aquelles de de tant en tant n’hem sentit a parlar, i que més valdria rebutjar.

El Víctor, l’Alba i l’Arnau tenen una vida normal si és que la normalitat existeix, però la felicitat els ha passat de llarg fins que una herència……. no canvia res, i tot continua igual.

Les comèdies no provoquen que el públic es posi dempeus, però considerant el que em van fer riure a mi, i a l’espectador del meu darrera que reia sorollosament – realment calia fer tant soroll? – ara penso que no vam estar a l’alçada, es a dir que acabaré aquesta crònica dret.

Recomanable del tot i per a tothom. I com a postdata, ara penso que el darrer cop que vaig veure en Triola al Poliorama no era un arquitecte amb somnis de guionista, era Èdip, llançant-se al mar, en un dels millors espectacles que he viscut.

A veure quan triguen els grups amateurs a posar en escena aquest espectacle. Suposo que està editat. Ho pots petar en Mostres i Concursos. Llàstima que ja soc massa gran i no em donaran paper.