RSS

Tag Archives: Selvas

Una altra pel.lícula. Alta tensió al Borrás

 

Una altra pel.liculaNomés cal entrar a la sala, agafar el programa tipus cartell de cinema, veure el despatx d’un productor de cine, per fer-te una primera idea de per on aniran els trets. David Mamet, imatges d’aquelles de recull de l’any, en David Selvas amb un pal de golf al costat d’una fotografía de la muntanya de Hollywood… el cinema al teatre, anem bé.

L’entrada del  Manrique ho revoluciona tot, energia brutal, fins i tot fa patir que pugui mossegar-se la llengua mentre mastega xiclet de forma compulsiva, i a partir d’aquí el primer duel entre David i Julio, un engranatge perfectament controlat dins la bogeria escènica.

L’entrada de la Mireia Aixalà permet  afluixar les pulsacions, el públic ha anat rient de tant en tant mentre mirava d’agafar aire, la Mireia està perfecta – marca de la casa – donant antagonisme als dos companys de repartiment, en un paper deliciós d’aquells que ella sap brodar perfectament.

L’espectacle es divideix en tres escenes marcadament diferents, i acaba amb la pel.lícula, aquella altra pel.lícula que ens prometia el títol de l’espectacle. Una hora i mitja per submergir-se en el fosc món de les produccions americanes.

Els tres protagonistes demostren la qualitat que se’ls suposa, és un espectacle d’aquells que no necessiten massa més que viure el que s’interpreta dalt de l’escenari, però com a bon text d’en Mamet manté l’intriga fins al final.

A mi que m’agraden les primeres files he de dir que una quatre o cinc poden ser millors especialment per les imatges, i cal confiar que en algun dels pocs moments de silenci de l’espectacle no passi cap autobús pel carrer Jonqueres.

Bona direcció del Julio Manrique, aspecte que ja no es notícia. Un bon espectacle.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 26 Novembre 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Timó d’Atenes, Un repte , que cal acceptar

 

IMG_3301Dirigir-se aquest dies a la Biblioteca de Catalunya suposa anar preparat a treballar una mica, sabent que potser hi haurà algun fragment del muntatge que resultarà difícil de digerir, si fa no fa com la pizza a domicili que el protagonista, mira d’empassar-se tot just coneguda la seva ruïna personal.

Vaig conèixer aquest text de Shakespeare fa un any aproximadament, el meu director de teatre el va proposar per fer-lo com a lectura dramatitzada. Era un text molt poc representat i per aquest motiu resultava un repte. Finalment la possibilitat d’actuar al TNC dins la Mostra de teatre amateur sobre Pitarra, va deixar aparcat l’home ric, centre de la seva societat i gran amic dels seus amics, per a més endavant. Possiblement el fet que ara estigui en cartellera, el deixarà molt i molt aparcat.

Al llegir el text vaig trobar-li moltes coses interessants però també alguns moments “espessos” que caldria vestir amb criteri per no perdre l’atenció de l’espectador. Tenia la gràcia de ser un espectacle poc conegut i això sempre il·lusiona. No sé quina idea tenia en Ferran, potser ja no ho sabrem.

Però tornem als professionals, al David Selvas en la seva faceta de director, al Manrique i les seves actuacions magistrals, ben acompanyats d’un repartiment acurat, amb sorpreses com l’Albert Ribalta a qui sempre perseguirà l’Andreu de Jet lag, la seva gran creació. No cal destacar ningú, tothom està bé i tothom treballa de forma coral per oferir-nos una estona de feina compartida.

Timó d’Atenes no és un espectacle per pretendre entendre totes les actituds, cal entrar dins la festa i dins el món dels exclosos i deixar-se portar per les emocions que es creïn. No resulta senzill entendre el general Alcíbiades, o l’Apemant, pot ser més fàcil identificar-se amb la Flàvia, però la reacció d’en Timó, del tot comprensible inicialment, et porta per camins complexos fins a un final potser lògic, malgrat tot.IMG_3303

Dos moments èpics del muntatge: la cançó de Le métèque  cantada en directe , o la transformació del món de festes i riquesa en un món paral·lel de desarrelats, cada cop més proper.

Les cadires de la nau gòtica de la Biblioteca eren plenes de gom a gom de públic ansiós, de públic exigent, de públic generós, de públic identificat amb un Timó que ens recorda la ingratitud de l’ésser humà, i els contrastos que marquen un camí vital molt autèntic. No diré que és apte per a tots els públics, però la gent de teatre ha de recollir el guant i acceptar el repte.

« Avec ma gueule de métèque, de juif errant, de pâtre grec,

de voleur et de vagabond,

avec ma peau qui s’est frottée au soleil de tous les étés

et tout ce qui portait jupon »

IMG_3295

 
Deixa un comentari

Posted by a 22 Novembre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,