Hamlet Aribau. Cine en viu

“Ser o no ser, aquest és el dilema: si és més noble sofrir calladament els cops i fletxes d’una Sort indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent”

Unes paraules que més o menys tothom reconeixeria en un dels grans textos dramàtics que s’han escrit. De nou de la mà d’Oriol Broggi en una estrena fora de casa, un bolo en tota regla. Els que crèiem que veuríem teatre des de les còmodes butaques del Cinema Aribau no comptaven que totes estaven reservades per al rei Claudi i la seva muller Gertrudis, mentre la resta de mortals miràvem de subsistir en les incòmodes cadires que coneixem de la Biblioteca. Es el que passa amb els genis, decideixen portar el teatre al cinema per demostrar que el 3D fa anys que existeix i plantifiquen l’escenari damunt les butaques. Sort que es tracta de Hamlet, però possiblement no calia convertir-lo en una Passió.

Dit això, passem al que de veritat ens interessa i es que ja tenim un altre actor al firmament dels hereus de Dinamarca, Guillem Balart fa un Hamlet diferent dins del conjunt de matisos que pot presentar el personatge de Shakespeare. Si aquest actor ho fa tot bé, doncs segur que donarà vida amb criteri al turmentat príncep.

Vaig tenir alguna dificultat amb el so, quan es barregen àudios i text, però actualment això passa i ningú sembla donar-li importància. El problema deu ser meu.

“Un director pot fer el que li sembli”, i així ho fa Broggi amb els fragments de pel.l’icules que no sempre entens associats directament amb el que passa. El setè de cavalleria va envair Dinamarca? Amelie volia ser Ofèlia? Burt Lancaster… bé, deixem-ho. Potser els samurais o l’escena de “El séptimo sello” cap al final de l’espectacle, resulten molt més adients.

Les interpretacions no tenen cap fissura, com era d’esperar i Carles Martinez, Toni Gomila, Marc Rius, Elena Tarrats, Miriam Alamany i Sergi Torrecilla, interpreten tota la dramatis personae del text sense cap problema d’identificació per part del públic. Aquí no hi ha partiquins. Set magnífics i endavant.

No sé si Broggi ha quedat satisfet de l’invent, personalment donaré el meu vot a tornar a la nau gòtica, i deixem el cinema per altres feines.

“Ah, pobre Iorik… jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d’una gràcia infinita, d’una fantasia extraordinària. M’havia dut mil vegades a collibè. I ara, quan hi penso… quin fàstic que em provoca… Em vénen nàusees…”

Un espectacle que tal com està muntat, difícilment anirà de bolos, un experiment, i al cap i a la fi, una gran interpretació d’un dels textos del meu podi particular.  Els altres dos? Bodas de sangre i Mort d’un viatjant.

Aplaudiment dempeus i no precisament per sortir de la cadira.

“Perdoneu-me, senyor: jo us vaig ofendre, però sou un cavaller i em sabreu perdonar”

 

Assedegats. Teatre entre plàstics

M’embarga l’emoció de tornar a escriure sobre el teatre viscut. Uns mesos després “d’allò que ens va passar” i d’un seguit d’entrades que s’han fet fonedisses, ahir entrava a la Biblioteca mitja hora abans de començar l’espectacle, amb totes les sensacions a flor de pell. No em calien ni la garantia Laperla29, ni el Broggi, ni l’autor del mític “Incendis”, ahir tenia tota la predisposició del món per gaudir d’una nit de teatre, malgrat els plàstics – els maleïts plàstics que han tornat per quedar-se que es diu ara – i la p… mascareta.

Una regidora ens dona la benvinguda amb un text que segur que ha assajat, amb el somriure a la cara – ella no du la p… mascareta, i a partir d’aquí tot es gaudir i emocionar-te.

Tres intèrprets joves i tres de més grans, uns en directe i uns amb una mena de teletreball d’aquest que ara està tant de moda. Broggi fa un invent dels seus i ens envolta d’imatges que protegeixen el públic de qualsevol enemic extern. Una posta en escena molt acurada, molt de “nova normalitat”, i unes interpretacions que, per diferents, creen un paisatge equilibrat. La verborrea d’en Murdoch (Guillem Balart) et cau al damunt com una tempesta perfecta, patint per no perdre ni una sola paraula de tot el que ens està dient. Aquest personatge té moments francament increïbles mantenint una conversa amb una sola frase al despatx del professor (Xavier Ruano), o parlant sense parar, aquell dia que va desaparèixer del mapa al baixar de l’autobús.

Norvège (Carla Vilaró) fa patir els seus pares “hologràmics” (Ivan Benet i Clara Segura) tancada a  la seva habitació, en una situació potser imaginada que es creuarà amb la realitat. Una adolescent en tota regla que reclama el seu lloc en un món on costa de trobar la bellesa enmig de l’absurditat.

Qui no ha sentit parlar dels antropòlegs forenses? Doncs aquest ofici és el que porta en Boon – com Daniel Boon – (Sergi Torrecilla) a retrobar els temps d’una adolescència vertiginosa que vol tornar a recuperar el seu lloc principal.

Fins i tot en Broggi fa un Hitchcock per afegir-se a la festa on els convidats entren amb un desig que ni hauria somniat en Wajdi Mouawad quan va escriure el text.

Llargs aplaudiments per als personatges, per a qui els interpreta, per a qui els segueix càmera en mà, per a qui mou els fils de tot plegat i sobretot per la tornada del teatre al lloc que li correspon, al centre de les nostres vides. I sense termòmetre a l’entrar, els virus no tenen cultura, no van al teatre.

Salut, feina i teatre, aquest és el meu desig per a tots.

 

Només la fi del Món. Aigües que semblen manses que ho arrosseguen tot

Es defineix La Perla 29 com un espai de creació teatral on es vol treballar a gust i en llibertat. Aquesta filosofia suposa explorar textos que de vegades no resulten senzills, ni d’aprendre ni d’escoltar, i això fa que s’aixequin espectacles poc aptes per a no iniciats però necessaris per veure altres cares de l’art més viu.

Jean-Luc Lagarce va morir de Sida als 38 anys, no va poder veure estrenada la seva obra “Juste la fin du monde”, esdevinguda també una pel·lícula el 2016 sota la direcció de Xavier Dolan. Broggi en fa un espectacle on la paraula és la protagonista, una poètica d’aigües manses que amaguen els sentiments més acarnissats. El pitjor de la família, seria un bon titular.

Un escriptor – potser l’alter ego de l’autor -, coneixedor d’una mort propera i prematura, torna a casa on no troba el caliu necessari per anunciar la mala nova. El text, deixat anar sense estridències, on uns s’encomanen del to de l’altre, reflexa un quadre familiar poc envejable. Resulta curiós, als que ens dediquem al teatre, veure el que sempre ens diuen que no hem de fer, que no hem d’agafar-nos al to de l’altre que ho vigilem, i aquí, veus tot el contrari, un to aparentment tranquil i encomanadís, només trencat per algunes intervencions de l’Antoine – Sergi Torrecilla -, a qui se’l titlla de violent.

David Vert obre i tanca l’espectacle de la mateixa manera, oferint uns monòlegs que van succeint-se al llarg de l’espectacle, en veus de la veterana Muntsa Alcañiz, la jove Clàudia Benito i la omnipresent Màrcia Cisteró. El programa de mà, parla de les vivències als assajos i fent l’esforç imaginatiu necessari, els veig com aquells exercicis de relaxació on et deixes anar buscant la felicitat perduda

Els bons director tenen permís per explorar totes les opcions, i Broggi ha treballat amb els seus, un teatre senzill de veure, de sentir i que crida a la reflexió, com han de fer els bons textos. Prosa poètica en podríem dir.

Tot i això, els 110 minuts de drama familiar van ser un repte complex d’assolir, asseguts en aquelles cadires no aptes per a majors de 60. No podríem explorar altres tipus de seients per a propers espectacles?

Vam fer sortir uns quants cops la Companyia a saludar, l’esforç s’ho mereixia. És un text que m’agradaria rellegir, crec que em vaig perdre algun detall d’un espectacle difícil de recomanar als no habituals, però que cal viure, tot i que en unes millors cadires… ei, si pot ser.

La Perla 29 ofereix un espectacle diferent, és la seva filosofia. Per això els anem a veure. I per molts anys.

 

Cúbit. Quan la família és el pitjor

No passen ni dos minuts de l’espectacle que ja veus que aniran mal dades.

• Perquè has vingut?
• Et trobava a faltar
• Mai m’has trobat a faltar

A mig espectacle, es confirma el pitjor

“En aquesta casa s’han trencat molts plats però això no impedeix seguir parant taula”

Cúbit és el nom d’un os del braç, protagonista d’una bona colla de fractures i d’aquí el títol de l’espectacle. Cap actor va enguixat, això va passar fa temps, però el passat no és que torni, es que sempre és aquí.

Una interpretació brillant, amb rèpliques que es disparen sense deixar respirar l’antagonista, preguntes que deixen les respostes a mitges, en un duel a quatre on no saps per qui prendre partit.

La Paula és la deessa, és qui mana, qui decideix sobre Oriol, sobre Bernat, sobre el Lluc – possiblement el personatge més fort de tots – carregada de passat i mirant el futur en forma de llibre homenatge a Octavi, l’omnipresent que no veu ningú. Un llibre que ha de commemorar una Fundació que ningú sap a què es va dedicar però que ha estat al centre d’aquesta família i dels amics propers.

Cúbit és una hora i mitja de guerra entre personatges, resolta de forma molt brillant pel Josep Maria Miró – autor i director – amb detalls que recorden la sèrie The Affair, amb escenes viscudes des de dues perspectives, que conjuntament t’expliquen tot o quasi tot del que necessites saber.

Una escenografia molt ben pensada on no hi manca res, ni tan sols les copes de Gintònic després d’un bon sopar on els ganivets no han estat quiets ni un sol moment.

Aquest espectacle, de la Ruta 40, va ser al Lliure la temporada 2016-2017 i ha tornat, precisament el que els passa als bons espectacles.