RSS

Arxiu d'etiquetes: Sergi Torrecilla

Només la fi del Món. Aigües que semblen manses que ho arrosseguen tot

Es defineix La Perla 29 com un espai de creació teatral on es vol treballar a gust i en llibertat. Aquesta filosofia suposa explorar textos que de vegades no resulten senzills, ni d’aprendre ni d’escoltar, i això fa que s’aixequin espectacles poc aptes per a no iniciats però necessaris per veure altres cares de l’art més viu.

Jean-Luc Lagarce va morir de Sida als 38 anys, no va poder veure estrenada la seva obra “Juste la fin du monde”, esdevinguda també una pel·lícula el 2016 sota la direcció de Xavier Dolan. Broggi en fa un espectacle on la paraula és la protagonista, una poètica d’aigües manses que amaguen els sentiments més acarnissats. El pitjor de la família, seria un bon titular.

Un escriptor – potser l’alter ego de l’autor -, coneixedor d’una mort propera i prematura, torna a casa on no troba el caliu necessari per anunciar la mala nova. El text, deixat anar sense estridències, on uns s’encomanen del to de l’altre, reflexa un quadre familiar poc envejable. Resulta curiós, als que ens dediquem al teatre, veure el que sempre ens diuen que no hem de fer, que no hem d’agafar-nos al to de l’altre que ho vigilem, i aquí, veus tot el contrari, un to aparentment tranquil i encomanadís, només trencat per algunes intervencions de l’Antoine – Sergi Torrecilla -, a qui se’l titlla de violent.

David Vert obre i tanca l’espectacle de la mateixa manera, oferint uns monòlegs que van succeint-se al llarg de l’espectacle, en veus de la veterana Muntsa Alcañiz, la jove Clàudia Benito i la omnipresent Màrcia Cisteró. El programa de mà, parla de les vivències als assajos i fent l’esforç imaginatiu necessari, els veig com aquells exercicis de relaxació on et deixes anar buscant la felicitat perduda

Els bons director tenen permís per explorar totes les opcions, i Broggi ha treballat amb els seus, un teatre senzill de veure, de sentir i que crida a la reflexió, com han de fer els bons textos. Prosa poètica en podríem dir.

Tot i això, els 110 minuts de drama familiar van ser un repte complex d’assolir, asseguts en aquelles cadires no aptes per a majors de 60. No podríem explorar altres tipus de seients per a propers espectacles?

Vam fer sortir uns quants cops la Companyia a saludar, l’esforç s’ho mereixia. És un text que m’agradaria rellegir, crec que em vaig perdre algun detall d’un espectacle difícil de recomanar als no habituals, però que cal viure, tot i que en unes millors cadires… ei, si pot ser.

La Perla 29 ofereix un espectacle diferent, és la seva filosofia. Per això els anem a veure. I per molts anys.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 febrer 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Cúbit. Quan la família és el pitjor

No passen ni dos minuts de l’espectacle que ja veus que aniran mal dades.

  • Perquè has vingut?
  • Et trobava a faltar
  • Mai m’has trobat a faltar

A mig espectacle, es confirma el pitjor

“En aquesta casa s’han trencat molts plats però això no impedeix seguir parant taula”

Cúbit és el nom d’un os del braç, protagonista d’una bona colla de fractures i d’aquí el títol de l’espectacle. Cap actor va enguixat, això va passar fa temps, però el passat no és que torni, es que sempre és aquí.

Una interpretació brillant, amb rèpliques que es disparen sense deixar respirar l’antagonista, preguntes que deixen les respostes a mitges, en un duel a quatre on no saps per qui prendre partit.

La Paula és la deessa, és qui mana, qui decideix sobre Oriol, sobre Bernat, sobre el Lluc – possiblement el personatge més fort de tots – carregada de passat i mirant el futur en forma de llibre homenatge a Octavi, l’omnipresent que no veu ningú. Un llibre que ha de commemorar una Fundació que ningú sap a què es va dedicar però que ha estat al centre d’aquesta família i dels amics propers.

Cúbit és una hora i mitja de guerra entre personatges, resolta de forma molt brillant pel Josep Maria Miró – autor i director – amb detalls que recorden la sèrie The Affair, amb escenes viscudes des de dues perspectives, que conjuntament t’expliquen tot o quasi tot del que necessites saber.

Una escenografia molt ben pensada on no hi manca res, ni tan sols les copes de Gintònic després d’un bon sopar on els ganivets no han estat quiets ni un sol moment.

Aquest espectacle, de la Ruta 40, va ser al Lliure la temporada 2016-2017 i ha tornat, precisament el que els passa als bons espectacles.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Novembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,