RSS

Tag Archives: Shakespeare

Nit de reis (o el que vulguis). Un nou intent d’empeltar de Shakespeare els joves.

Abans de continuar el meu comentari, confessaré que de Shakespeare m’atrauen més les tragèdies que les comèdies, de fet les comèdies m’atrauen poc en general – quan al meu grup escollim textos ja saben que el meu vot sempre va en aquest sentit – i que també tinc una teoria i es que als textos del gran autor, sempre li sobren uns 45 minuts – em pregunto si li pagaven per fulls escrits -, i això ho sé perfectament abans d’entrar a la sala, i apagar el mòbil un cop feta una fotografia que m’ajudi a posar a punt el meu article, i naturalment no m’impedeix sentir-me atret per un dels clàssics més clàssics. Si afegim la direcció de Pau Carrió -després del seu Hamlet, l’he posat a la meva agenda de directors de capçalera – i la garantia Lliure, no hi ha dubte que era una bona idea anar a Gràcia a descansar els peus després de tanta concentració reivindicativa.

Els joves actors i actrius de la Kompanyia estan bé, són actors i actrius d’acadèmia, que interpreten, canten, ballen, fan tombarelles, saben anglès, i fan un tipus d’espectacle jove i molt per joves, aspecte que considero francament interessant. Nit de Reis no és un text colpidor – els que a mi m’agraden – i si voleu és un text previsible – al teatre la sorpresa no és tant important, i té més valor el com passa que el propi final – però Pau Carrió en treu petroli, i fa un espectacle amb música i moviments escènics ràpids que et mantenen assegut amb un somriure. Especialment atractiva la interpretació de l’Enric Auquer fent un “Palomino” que hauria signat el mític Oriol Grau. Un d’aquells papers agraïts, sempre que els interpretis bé.

L’escenografia, basada especialment en una paret lluminosa, per davant d’una tarima on Arnau Vallvé, el bateria de Manel que ja va participar a “Victòria d’Enric V” hi posa la música, acompanyant els actors en tot moment, i especialment en les cançons que li donen el to “del que vulguis” a l’espectacle.

Nit de Reis és una bona elecció per la Kompanyia Lliure, i un cop dit això, l’aplaudiment està justificat. No és un espectacle per aconseguir un premi individual, però és una demostració d’espectacle coral sense defectes, tot i que una petita retallada no li aniria malament. Els textos punyents et mantenen sense respirar sense adonar-te de que passa el temps, i no és el cas. Com deia al començament, un bon espectacle per al jovent, i això és molt i molt important, pensant en el futur del teatre que és el futur de la societat.

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 22 Setembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Ricard III, el savi Albertí segueix el seu mestratge

Shakespeare és teatre, Albertí és teatre, Homar és teatre, és a dir que aquest espectacle de la Sala Massagran del TNC és com una oferta de tres per un, tres monstres del teatre per una sola entrada – bé, millor dos, doncs el teatre requereix de comentari final, amb copa o sense segons preferències – i per això val la pena anar-hi acompanyat. Sempre que pugui ser, val més fer l’entrepà a la sortida, encara que siguin més de les 23 h. en aquest cas.

Per motius personals relacionats amb la salut, aquest any no disposava de l’abonament del TNC – no sabia si el podria aprofitar – però tenia clar aquest espectacle – el tres per un -, i el dubte de dates va provocar la catàstrofe de tenir fila 11, jo que soc de primera o segona, i al principi vaig maleir el piano que no em deixava gaudir del monòleg inicial del Duc de Gloster, que jo, a mena de tràiler, vaig fer en un espectacle de Nadal 2013 del meu grup de teatre. “Que pari el piano co…” em deia, i finalment com aquella màgia que utilitza Guido a “La vida és vella”, tot concentrant-se per aconseguir un objectiu, el piano va aturar-se. Sempre he pensat que la música de fons és com un esport de risc si fa no fa com el rafting o el puenting, “músiquing en aquest cas suposo, però poc a poc, l’home que “com que és prou evident que no puc ser un amant que treu partit d’aquests dies gentils i delicats, he decidit que sóc malvat i odiar els plaers frívols d’aquests dies

Exhibició de poder escenogràfic del Lluc Castells i el Jose Novoa, per competir amb el poder escènic del gran Homar, amb qui tothom puja el nivell. Estic convençut que treballar amb un “dels grans” millora el que tens al voltant – com deia l’Alquimista” – i vaig veure una de les millors interpretacions de l’Anna Sahum per posar un exemple.

Ja no és notícia fer Shakespeare amb vestit tipus “Armani”, potser ho és més que surti una ortopèdia enmig dels tallers de confecció de vestuari, però això ho porta el “deforme” Ricard, un nou mite al firmament Homar-Albertí. Suposo que deu haver gusts per tots, i a moltes persones els agradaria més la vestimenta clàssica, però no és el meu cas – estic muntant una Electra on hi ha vestuari de Toni Miró -, i crec que d’alguna forma col·labora en el tema recurrent de que els clàssics no tenen època.

Ricard III és un espectacle gran, amb una plataforma gran, amb portes automàtiques, amb taules immenses, amb pianos – em va quedar el dubte si n’hi ha un o dos – música i cant, text shakespearià i actors i actrius al servei públic del públic, no podia ser d’altra manera amb el tamboret que formen les tres potes que he descrit al començament de l’escrit, on la dificultat d’omplir l’escenari gegantí s’assoleix de forma brillant, tot i que a mi m’agrada molt més veure les arrugues facials dels actors i les actrius, doncs així pateixo el que ells pateixen, visc el que ells viuen i penso el que ells pensen, que d’això va el tema del teatre.

Sempre tinc el dubte de si m’he de posar dempeus mentre aplaudeixo, i sempre ho acabo fent de forma virtual, i en aquest cas tenia a més a més, feina d’obrir el mòbil per fer una fotografia final per posar-la al meu bloc, la meva petita col.laboració amb els professionals, doncs la participació amb el teatre en general ja la faig al Partiquí.

Segur que no teniu dubtes, Ricard III és un gran espectacle, tot i que no puc recomanar viure’l des de les darreres files de la sala, allà el pots veure, però no és el mateix.

Visca el teatre!…. però de prop, més.

 
 

Etiquetes: , , , , ,

Hamlet de Pau Carrió. Entrar al teatre per la porta gran       

 Hamlet                                           

Una de les coses que més m’agrada del teatre és veure la platea plena i especialment plena de gent jove, d’aquells que comencen a descobrir l’art de la comèdia i que representen el futur dels espectacles, i naturalment, el futur de la societat.

Els que em coneixen m’han sentit queixar-me de l’escola que vaig viure, dels mestres que van ajudar-me tan i tan poc, de les no activitats realitzades, i de que tinc la sensació de que vaig néixer massa aviat. Per això em sembla fantàstic veure alumnes adolescents amb el seu mestre motivat, que els ensenya literatura, o cultura o els ensenya a pensar per ser més lliures, a base, entre d’altres, de teatre – el meu vici particular -.

Ahir va ser un dia d’aquests, ara entenc que el Hamlet del Pau i el Pol, va exhaurir les entrades més aviat que un concert del Llach, el Lliure de Gràcia era una festa jove sense alcohol ni música – bé, una mica de ball si que n’hi va haver però permeteu-me evitar els “espòiler” , amb ganes de cultura, de marxa enriquidora, de ganes de pensar… La sala de gom a gom, amb una mitjana d’edat inferior als 20 tot i la presència d’alguns “veterans” per veure i viure el gran clàssic del teatre, aquest cop en la versió d’un director també jove i la nova perla del teatre català.

Una escenografia senzilla per no distreure del text, una ofrena de flors i espelmes al rei mort, que s’enretiren just abans de recordar el tema dels telèfons i les fotografies, i un Pau Vinyals amb vestit, corbatí i ulleres, recordant un vell mestre d’aquells que jo no vaig tenir, donant la primera idea de per on aniran els trets. Vestuari totalment actual, i una dicció molt acurada, suau fins i tot en els moments contundents, amb intervencions directes cap al públic per fer-lo encara més partícep del que està passant a Elsinor.

L’espectacle és fantàstic, en Pol López crea un Hamlet irònic i turmentat d’una forma especial que exhibeix un domini total de la situació creada amb la mort del pare.  Cap paraula sobrera, cap gest que no s’hagi estudiat, i tan natural que arribes a pensar que Shakespeare el va imaginar així, diguin el que diguin els fans de Laurence Olivier. Durant anys vaig creure que l’Enric Majó era el príncep de Dinamarca, també vaig veure l’Eduard Fernández, el gran Manrique… però ahir vaig descobrir un nou Hamlet, i em va semblar genial. Tot el públic que va gaudir de l’espectacle, que va riure – quan tocava – van entrar al teatre per la porta gran . molt més gran que totes les portes excavades a la roca que ens presenta l’escenografia de Sebastià Brosa i Pau Carrió.

La direcció ratlla la perfecció, tot el repartiment està esplèndid, tothom manté el mateix fil i tot i que – lògicament – en Pol López mereix un aplaudiment especial, la resta de companys demostra que al teatre no hi ha papers petits, només hi ha personatges que els actors i les actrius els fan creïbles i imprescindibles.

El Farelo, la Renom i en Xicu – un Poloni tant diferent com brillant – , demostren les seves hores de vol però en Pau Vinyals amb la seva mímica inacabable, va passant d’Horaci a Rosencrantz , a base de pentinat i de qualitat – des que assajo el Tartuf, que les rimes em surten soles -. Gran interpretació de la Maria Rodriguez, amb un moment de bogeria excepcional especialment per la dificultat i un Marc Rius que brilla fent el secundari Guildernstern, i sap estar en el seu paper de Laertes.

L’escena de l’enterramorts pot passar a la història, però no seria just destacar res per damunt del tot, en un espectacle on pateixes quan veus que s’acosta el final i t’hauràs d’aixecar de la butaca, per tornar a casa, i saps que al teatre no hi ha “bisos”.

No sóc gaire de posar-me dempeus , però ahir vaig estar a punt. A l’acabar l’espectacle vaig buscar  el director, que era a la cafeteria del Lliure – un teatre sense cafeteria no pot existir, sinó on es comentaria l’espectacle? – i vaig felicitar-lo- suposo que va transmetre la meva felicitació a tota la companyia -. Tot aquell jovent que va gaudir de l’espectacle, d’aquí uns anys també tindran l’abonament del Lliure, i consumiran cultura, i la societat serà millor. Espero ser-hi.

Shakespeare estarà orgullós de veure com es tracta la seva obra.hamlet2

 

 

 

 
1 comentari

Posted by a 7 Abril 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Lear, la reina sense límits

 

LearNegar que més del 50% del públic que omple nit rere nit des del 15 de gener, les dues grades de la Puigserver hi acudeix per admirar la gran dama que amb quaranta anys a cada mà fa una exhibició de talent teatral, seria una bajanada. La resta, Pasqual, Shakespeare, segell Lliure, Bosch, Iscla, Manrique, Selvas, Madaula, Conejero i un seguit d’actors i actrius de gran nivell, formant part de la Cort del mite, a les ordres del director que més atrau.

La gent que em coneix sap de la meva admiració per l’Espert, una adoració que es perd en els límits de la memòria, potser va ser la Salomé que duia el cap d’en Iokanaan Majó damunt la safata de plata, i segur que ho va ser amb  Doña Rosita la Soltera,la Medea al Grec, el Pròsper de la Tempestat, i papers i més papers fins caure als seus peus amb la Lucrecia violada, aquell espectacle on feia tres papers i donava al gran Homar una idea per tornar a la Terra Baixa i matar un cop més el Llop. Amb aquests precedents no cal dir que va ser el primer espectacle que vaig assenyalar amb llapis vermell al meu abonament 14-15, sense saber que coincidiria amb un altre gran de l’escena catalana, en Flotats, aquest cop assegut a la graderia i aplaudint dempeus al final de l’espectacle, com tots nosaltres.

El rei Lear forma part de les tragèdies mig “gores” del Bard, i els efectes especials que darrerament es veuen al teatre, agafen tot el seu esplendor. Alguna escena pot ferir la sensibilitat de l’espectador, i obliga a passar la “fregona” abans de tancar la sala, però quan més treballes, quan més pateixes, més gran és la satisfacció final, quan, encara impressionats, el cor calent rep l’alenada d’aire gelat que es passeja per Montjuic en aquests vespres d’hivern.

Una agradable sorpresa? Doncs la interpretació de la Teresa Lozano fent un bufó que porta tota la vida amb el  rei i per això s’ho pot permetre tot. Enganxa perfectament amb el monarca abdicat (que no ho veia el Lear que les filles grans li volien aixecar la camisa?) doncs totes dues  han viscut molt, i d’alguna forma ajuden a demostrar que el teatre uneix generacions, a la platea i a l’escenari. Bona interpretació de l’Andrea Ros fent una Cordèlia deliciosa, que ja no recorda gens la Merçona Puig-Antich, i destacada actuació dels “partiquins” que acompleixen tots els papers no protagonistes però imprescindibles en un gran muntatge presentant una actuació de rellotgeria.

L’escenografia és senzilla i no hi falta de res; permet els moviments escènics dels personatges com es faria en un assaig, on hi ha detalls que “els fas veure”, però d’una forma tant acurada que et permet contemplar-ho tot. La bona forma del Rei Lear, es posa de manifest anant per terra o pujant i baixant de les plataformes amb seguretat.

El vestuari de disseny actual, amb tons foscos que indiquen la poca llum del drama personal, on cal destacar un cop més l’actuació del Julio Manrique (i van…..) en un personatge agraït, amb l’actor que el sap interpretar. Les espases o els ganivets et recorden els temps que viuen els personatges.

El final de l’espectacle li permet a la gran dona aparèixer en sabatilles d’estar per casa, aspecte que em va tranquil.litzar pensant que ja tenia mitja feina feta per anar-se’n a dormir un cop acabades les mil salutacions a que l’obliguen la seva mestria. L’espectacle acaba quasi a la mitjanit, tot just a temps que la nostra carrossa que ha deixat força merda davant del teatre, no es converteixi en carbassa.

ESPECTACLE IMPRESDINDIBLE. El Pasqual i l’Espert ho sabien abans de començar, nosaltres ho sospitàvem, i els que l’han vist ho poden confirmar.  I al tanto que no sé si tenen espai per allargar més funcions, de força els en sobra. Llarga vida al Rei.Lear2

 
Deixa un comentari

Posted by a 23 gener 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

El somni d’una nit d’estiu. Tres històries paral·leles amb punts comuns

 

somni-TNCNingú dubta que en William Shakespeare va “inventar-se” tots els gèneres possibles, la comèdia, la tragèdia, el relat històric, el text romàntic, el gore….i naturalment el conte fantàstic, possiblement l’apartat on cal incloure les aventures d’en Puck, Oberon i Titània, les desventures amoroses d’Elena, Lisandre, Demetri i Hèrmia, les representacions de “teiatru” dels artesans sota la direcció d’en Pere Tascó, i el públic noble de tota la vida que va al teatre  representats per Teseu i Hipòlita celebrant les seves noces amb espectacle teatral mentre esperen la llarga nit nupcial.

El text del Somni mai m’havia atret gaire, si anem a Shakespeare tirem de tragèdia no? On hi hagi Hamlet, Macbeth, Lear o Pròsper, no hi ha lloc per Lisandre i Hèrmia, o Romeu i Julieta, fins i tot Otel.lo, Titus Andrònic o Coriolà m’havien interessat molt més, però el fet de que el meu grup de teatre va posar en escena la versió Segarrina del Somni, va dur-me a la Sala Massagran del TNC, ni que fos per mirar de comparar perversament els professionals amb els que servim per amor a l’art – mai millor aplicada la frase – .

El que ho tenia pitjor era el Lluis Marco, que feia el “meu paper”, seria implacable amb la seva actuació i li seguiria la Titània Arànega, que era la “meva partenaire escènica”, la resta del repartiment sortien amb menys pressió – tot i que ells no ho van sospitar mai, ni ho sabran si no llegeixen aquest comentari – i val a dir que no em va entusiasmar el tipus de personatge que feien els reis de les fades, poc eròtics i poc estrafolaris, fins i tot molt lineals i poc emotius, bastant discordants amb el Puck o la Teranyina i la Flor de pèsol, molt més simbiòtics amb el formidable bosc encantat d’en Sebastià Brosa (escenografia). El Puck és tan previsible com espectacular, en Pau Vinyas fa una exhibició de forma física i de registres histriònics totalment propis del personatge, participant de forma “gamberra” en els conflictes amorosos dels quatre joves, quasi nens.

Em van encantar els artesans que fan teatre a les noces del Gran Teseu, estan fantàstics i cal remarcar l’actuació de l’Oriol Tramvia, i no pas cantant que “Els temps estan canviant”. Un dels artistes que van fer de Catalunya un paradís avançat en temes culturals i que van dur el català als escenaris dels temps més foscos i que mai havia vist fent teatre. Impecable en Xicu Massó – i això no és cap novetat – el Joan Anguera amb “aquella veu”, el Doctor Soler a qui li havia perdut la pista i un encantador Eduard Muntada fent un lleó autèntic.

En resum un espectacle de qualitat, un text una mica llarg – sempre he pensat que en Shakespeare cobrava per fulls escrits – però amb segell TNC, que et manté assegut tranquil·lament, sense patir per res, i gaudint dels “enredos” tot mirant d’entendre alguns termes lingüístics francament recargolats.  Jo, que ja els havia treballat, ho vaig tenir més senzill.

Per acabar, demanar disculpes al Marco i l’Arànega per la comparació, i agrair la seva comprensió si diem que “nosaltres ho vam fer millor”.

 
Deixa un comentari

Posted by a 11 gener 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Timó d’Atenes, Un repte , que cal acceptar

 

IMG_3301Dirigir-se aquest dies a la Biblioteca de Catalunya suposa anar preparat a treballar una mica, sabent que potser hi haurà algun fragment del muntatge que resultarà difícil de digerir, si fa no fa com la pizza a domicili que el protagonista, mira d’empassar-se tot just coneguda la seva ruïna personal.

Vaig conèixer aquest text de Shakespeare fa un any aproximadament, el meu director de teatre el va proposar per fer-lo com a lectura dramatitzada. Era un text molt poc representat i per aquest motiu resultava un repte. Finalment la possibilitat d’actuar al TNC dins la Mostra de teatre amateur sobre Pitarra, va deixar aparcat l’home ric, centre de la seva societat i gran amic dels seus amics, per a més endavant. Possiblement el fet que ara estigui en cartellera, el deixarà molt i molt aparcat.

Al llegir el text vaig trobar-li moltes coses interessants però també alguns moments “espessos” que caldria vestir amb criteri per no perdre l’atenció de l’espectador. Tenia la gràcia de ser un espectacle poc conegut i això sempre il·lusiona. No sé quina idea tenia en Ferran, potser ja no ho sabrem.

Però tornem als professionals, al David Selvas en la seva faceta de director, al Manrique i les seves actuacions magistrals, ben acompanyats d’un repartiment acurat, amb sorpreses com l’Albert Ribalta a qui sempre perseguirà l’Andreu de Jet lag, la seva gran creació. No cal destacar ningú, tothom està bé i tothom treballa de forma coral per oferir-nos una estona de feina compartida.

Timó d’Atenes no és un espectacle per pretendre entendre totes les actituds, cal entrar dins la festa i dins el món dels exclosos i deixar-se portar per les emocions que es creïn. No resulta senzill entendre el general Alcíbiades, o l’Apemant, pot ser més fàcil identificar-se amb la Flàvia, però la reacció d’en Timó, del tot comprensible inicialment, et porta per camins complexos fins a un final potser lògic, malgrat tot.IMG_3303

Dos moments èpics del muntatge: la cançó de Le métèque  cantada en directe , o la transformació del món de festes i riquesa en un món paral·lel de desarrelats, cada cop més proper.

Les cadires de la nau gòtica de la Biblioteca eren plenes de gom a gom de públic ansiós, de públic exigent, de públic generós, de públic identificat amb un Timó que ens recorda la ingratitud de l’ésser humà, i els contrastos que marquen un camí vital molt autèntic. No diré que és apte per a tots els públics, però la gent de teatre ha de recollir el guant i acceptar el repte.

« Avec ma gueule de métèque, de juif errant, de pâtre grec,

de voleur et de vagabond,

avec ma peau qui s’est frottée au soleil de tous les étés

et tout ce qui portait jupon »

IMG_3295

 
Deixa un comentari

Posted by a 22 Novembre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Victòria d’Enric V. Un èxit esperat  que ja no sorprèn.

 

IMG_3011Estarem d’acord que el reclam Shakespeare  facilita sortir de casa amb les entrades a la butxaca, o al mòbil, que tot canvia. Si afegim el segell Lliure, l’assegurança comença a tenir pes, i després del que vam veure la temporada anterior amb l’invent del Pasqual anomenat Kompanyia, he de dir que anava tranquil i segur de la tria, i d’haver embarcat un cop més, a la meva companya habitual.

Victòria d’Enric V és un d’aquells textos de Shakespeare on hi surten batalles que resultarien pesades vistes en cinema on  caps tallats i sang a dojo arribarien a cansar els que volem anar de cara al centre del conflicte. En teatre és una altra cosa, el teatre sempre és una altra cosa i les escenes de lluita permeten fer volar la imaginació dels directors, per aconseguir una plasticitat emocionant, deixant el text del personatge turmentat, totalment equilibrat amb el paisatge escenogràfic.

La Kompanyia rendeix al cent per cent, no sé  si per la pressió que fa tenir el director en escena, o el bateria del grup català més famós del moment, però resulta impossible destacar algú en un treball coral perfecte.  Ja sé que és  inevitable tenir preferències, generalment per moments concrets de l’espectacle o per afinitat públic- actor amb determinat artista, i ja que m’ho demaneu – m’ho demaneu realment? – he de destacar en Pep Ambrós – m’he postulat com a president del seu club de fans que no sé si existeix – pel seu treball impecable en un paper poc lluït, i moments impagables del David Verdaguer – a qui últimament, totes li ponen – com l’escena  abans de la batalla on canta  assegut al terra, esquena per esquena amb la Maria Rodriguez..

La primera hora i mitja et demostra que has anat a veure un Shakespeare, amb personatges secundaris de gran potència, protagonistes potents i aquells minuts sobrants que sempre hi ha i que et fa pensar que el bo d’en William cobrava per full escrit, però els darrers 15 minuts, a partir de la pluja – i ho deixo aquí – són impagables. No resulta senzill deixar amb l’ai al cor, amb la boca oberta, amb la respiració tallada, en una escena de tots els actors i actrius, però de vegades… aquestes coses passen.

L’afegit de la música en directe de l’Arnau Vallvé, el bateria de Manel, el mateix Pau Carrió, que demostra que igual fa un cosit que un rostit, i de la Laura Aubert que fa la seva aportació musical al contrabaix  a més dels seus dos personatges – un molt més clavat que l’altre al meu parer –  resulta un llaç perfecte a un regal per al públic assistent.

La temporada comença forta al Lliure de Gràcia, ara toca  comprar els abonaments.Enric V

 
2 comentaris

Posted by a 5 Octubre 2014 in Uncategorized

 

Etiquetes: , , ,