FitzRoy, Quatre dones al límit. La via de la comèdia

Fer broma a la muntanya seria un pecat si parlessis  amb qualsevol muntanyenc, però el teatre, on tot és mentida, et permet això i molt més. Després de fer broma d’entrevistes de feina o de clients de banc, en Jordi Galceran situa quatre escaladores a la via Iugoslava del Fitz Roy, un cim de la Patagònia, per aconseguir ser la primera cordada de dones que la supera.

Miriam Iscla és la Cati la cap d’expedició, autora de llibres d’autoajuda que ella mateixa qualifica de xorrades, doncs d’alguna cosa s’ha de viure. Anna – Silvia Bel – està casada amb el Sergi, que les va informant des de la base, sobre les previsions meteorològiques. Júlia – Sara Espígul – ha buscat el finançament de l’expedició, els sponsors, que obliguen a aconseguir la fita a més de mostrar els seus productes. Laura – Natàlia Sánchez, és la més jove, però amb un bon currículum d’escalada per poder “alternar” en l’ordre d’ascensió.

Les quatre escaladores han fet ja alguns llargs i estan esperant la “finestra de bon temps” per tirar amunt, mentrestant s’entretenen amb el joc de la frase maleïda, aquella que cal anar repetint i afegint una paraula fins que algú falla.

No sé quin grau de dificultat té la via, si va cap al 8 o el 9, però Sergi Belbel no té cap dificultat per tenir el públic entretingut rient rient sense necessitat de posar-se magnèsia enlloc. El text, còmic de per si, en boca de quatre grans actrius, permet a Belbel complir amb tots aquells que li demanen comèdia per oblidar les penes que tenim.

El text va aportant sorpreses que lògicament no desvetllaré, però en la primera frase maleïda, parlant de l’entrenador del gimnàs, ja us podreu deixar anar sense necessitat de posar-vos l’arnès.

Un espectacle molt complert, totalment recomanable per als amants de la comèdia, que comença amb l’entrenador del gimnàs i acaba amb la trempera del Sergi, el marit al que li coneixerem la veu i poca cosa més.

El gran descobriment és que les dones quan volen passar l’estona, parlen d’homes…. ara resulta que no som tant diferents.

Agafar entrades pel teatre Borràs, et garanteix fer cim.  Si ets amant de la comèdia, no dubtis, i si no ho ets, tampoc, doncs en aquest cas tens assegurada una bona ascensió.

 

Com els Grecs. Un contenidor ple d’energia, irreverència, frescor i llenguatge obscè, en una tragèdia grega de sempre, que faria enrojolar el Corifeu.

Feia 10 minuts que havia formalitzat el meu abonament al Lliure, un clàssic de cada any com el dia de Sant Jordi, el pessebre, la declaració de la renda o el dia del meu aniversari, i veig un títol que corona la fotografia del Derqui. No miro res més i clico al damunt, per agafar les millors entrades possibles – fila 1 -.  No vaig mirar res més, ni l’autor ni el director;  Derqui porta la garantia a la butxaca dels pantalons i tota la resta serà afegitó. I la resta és molta resta. El text de Steven Berkoff, situat a l’Anglaterra de la Dama de Ferro que quasi havíem oblidat, de tan sentir parlar del Brexit. Un barri marginal on el més lleig de la vida quotidiana no hi queb dins el contenidor i campa pels carrers, les cases i els pubs.

Molts coneixem la història d’Èdip, que sense saber-ho mata el seu pare i s’entén en el més estricte sentit de l’expressió, amb la seva mare. Quan s’adona de tot plegat, s’aplica un càstig exemplar condemnant-se ell mateix a nomirar per no  veure. Dit això, la primera part de l’espectacle dirigit esplèndidament per Josep Maria Mestres et despista una mica, no hi veus massa opcions a que es produeixi la “predicció” que va fer un mag en una fira quan Eddy era petit, però saps que en un moment o altre vindrà el gir. I el gir apareix en un bar, entre cafè i pastís de formatge, i especialment representat per un os de peluix que resultarà la prova definitiva del que va passar.

Us ho he de deixar aquí, per no aixecar la llebre als que encara no heu vist aquest espectacle i que no dubto que fareu en breu (marxen quan comenci la campanya electoral….). La interpretació es brutal. Derqui es molt gran, ho esperes tot i malgrat això, et sorprès un i altre cop. Cruz es la veterania, les taules, l’artista total que ho fa tot i tot bé, però per mi, la sorpresa son la Aránega i la Bel, en uns registres que sorprenen molt, i això no és fàcil, doncs una i altra tenen moltes hores d’escenari. La Colometa treu la seva cara més gamberra i això sempre es d’agraïr.

Com els grecs es un espectacle trepidant, que passa volant per damunt de la platea plena d’afeccionats al teatre, que saben el que vol dir la garantia d’un repartiment de pes, un director que sap el que es porta entre mans, i un autor que, a partir d’ara, tindrem molt en compte.

Queda poc, però potser aniran de gira. Si us va agradar Electra o Antígona, o Èdip…. això no té res a veure, i no us ho podeu perdre.