Les irresponsables. Gran interpretació al servei d’un bon text

Les comèdies m’atrauen poc, però la garantia d’un repartiment, un autor i una direcció, poden animar-me a clicar “comprar entrades”, i aquest va ser el cas, per anar ahir a la Vilarroel en  un regal d’aniversari que vaig fer.

Un cap de setmana de noies per mirar d’animar la Lila que ha tingut un trasbals emocional quan el Gus l’ha deixat.  La seva amiga Núria – que mai fa coses mal fetes- i la seva germana Fabi, son al seu costat. La Lila ho necessita., i el públic també.

Nora Navas ja marca el ritme que tindrà l’espectacle, amb una trucada telefònica que facilita posar-se el públic a la butxaca. El text va a ritme frenètic tot i les entrades i sortides continuades de la Marta Marco coixejant per l’enrampada d’un pastor electrificat per evitar entrada de gossos caganers – crec que es diu així -que interpreta la noia vulnerable que cal cuidar. Per cert que la Marco cada cop està més prima, ja fa patir una mica i tot. – Ja menges Marta?, en fi, deixem per als seus pares aquest punt.

L’Entrada de la Cristina Genebat també resulta explosiva i no només per venir de fer esport amb molta gana. Ja tenim el trio damunt l’escenari i a partir d’aquí una sorpresa rere l’altra, una interpretació espaterrant i un text que em fa riure fins i tot a mi.

Les direccions de la Silvia Munt ja marquen estil, i després de les “Noies de Mossbank Road” i un cop fet el canvi de la Segura per la Navas, aquestes irresponsables tornen a donar el cop. Un espectacle fàcilment recomanable i que ahir vam viure amb un bon aforament de públic emmascarat i no precisament per mantenir l’anonimat entre tanta irresponsable, si no per responsabilitat davant el virus que s’escampa de nou. La “proposició indecent” seria anar al teatre sense mascareta ni vacuna.

Encara hi sou a temps. No badeu. És a la Villarroel.

 

Eva contra Eva, un combat d’actrius al Goya

Realment em costa classificar aquest espectacle en quant a gènere, si el públic riu deu ser una comèdia – jo no vaig riure – però també és un thriller doncs fins i tot al sortir, de camí al bar o al bus, encara tens dubtes de si “anava al cotxe o no”. Sembla que finalment en Benito ho té clar, o al menys així ho diu, tot i que tractant-se d’un crític o d’un poli, sempre diuen saber més del que saben.

Però si em costa classificar, em costa molt menys qualificar i, de fet, la nota està marcada al carrer com si es tractés del concurs de Gràcia amb el diploma habitual de Verdi de dalt o de Joan Blanques (veure foto). Els que em seguiu coneixeu la meva devoció per la Vilarasau, que lluita damunt l’escenari amb una Nausicaa Bonnín esplèndida com sempre, i només per això, l’espectacle ja m’entra directament a la carpeta de guardar per sempre. No tinc massa dubtes en que el que l’espectacle suggereix sobre la successió de la gran dama, es faci realitat.

Pau Miró juga amb les escenes com si estigués entrenant per a una sèrie per a les nits de dilluns a TV3, portant l’espectador amunt i avall amb la seva mascareta i la distància de seguretat.

Queda gaire d’aquesta història de cadires buides entre bombolles? Crec que la justificació no surt per enlloc, doncs estem parlant de persones callades, mirant endavant i amb la mascareta al seu lloc. Senyors i senyores  del PROCICAT, entre els punts de l’ordre del dia, quan parlin de l’oci nocturn, recordin els temples de la Cultura on no s’hi menja ni s’hi beu, i tornem al 100% d’aforament a veure si anem aconseguint la immunitat cultural d’una vegada. Prometem no ballar ni tirar llaunes al terra. Paraula de Txèkhov.

L’Andreu Benito es un cas per estudiar, sembla que sempre faci el mateix i sempre ho fa tot diferent. Sempre veus el personatge que interpreta.  Ara recordo aquell mític programa “Teatral”, on en Joan Carreras feia broma de que l’Homar donava indicacions sempre basant-se en el que havia fet el Benito. Es un actor que aprecio, suposo que alguna cosa té a veure amb el fet que tots dos hem estat John a “Una ciutat brillant” de Connor Mc. Pherson.

M’encanta veure l’Àlex Casanovas damunt els escenaris, és un veterà que va passar-ho malament i m’agrada que torni a fer d’actor, és un bon actor i va ser un bon presentador de programes de TV com el fantàstic “Casting” on vam descobrir el “Teatre de Guerrilla”, o aquell “Amor a primera vista”. Aplaudiment.

La Miriam Alamany fa un paper complicat, al principi sembla que no estigui gaire fina però no hi ha dubte que segueix les indicacions de la Colometa, que segueix triomfant donant instruccions al seu repartiment. Si la direcció és bona, els actors i actrius estan tots bé.

En resum, un text ben construït, que et fa rumiar, i que a més parla de teatre dins del teatre – un clàssic- i posat damunt les taules per cinc veterans de l’ofici més bell del món, permet un espectacle recomanable i fàcil d’embolicar de regal per portar  l’amic, el company de feina,  la tieta o  la cunyada a l’oci nocturn més interessant de tots.

De camí a casa, a l’autobús, dues senyores seguien parlant sobre si allò que havia passat amb les actrius, havia passat o no. No es pot demanar més… o sí, sí que en volem més. La propera setmana serà la Beckett.

 

Casa de nines, 20 anys després. Nora torna convertida en la Vilarasau

Els clàssics tenen això, que mantenen pels segles dels segles, la seva força, el  missatge que anys després, continua d’actualitat, i “casa de Nines” de Henrik Ibsen, ha estat sempre un símbol feminista, un text reivindicatiu que tenca el patriarcat masclista imperant, des d’allò de l’Adam i la seva costella, obrint una porta que encara cal vigilar que no es torni a tancar.

En aquest text, titulat “A doll’s House, part 2” , Lucas Hnath evita versionar el clàssic tot i fer-ho, i situa l’acció 20 anys després del cop de porta més conegut de la història. Aquí ja no importa la carta d’en Krogstad, ni l’ajut de la Kristine, aquí agafa un major protagonisme la mainadera, una Anne Marie brillantment interpretada per Isabel Rocatti i la filla Emmy, que no tenia cap mena de protagonisme, 20 anys abans.

L’espectacle comença com un retorn que ja s’endevina curt, i flueix com un combat dialèctic amb tres taulers, on Nora juga unes simultànies amb Anne Marie, amb Emmy, i lògicament amb Torvald, un Ramón Madaula irònic, que no ha canviat gens la perspectiva del que és un matrimoni entre dos iguals. Madaula es un veterà, i Madaula sempre t’ofereix una actuació de qualitat, suposo que no ho dubta ningú.

Emmy, es el personatge que vol equilibrar la situació, en una interpretació de Júlia Truyol que ja no sorprèn, després del seu pas per la Kompanyia, que vol mostrar ala mare, una opció que no havia contemplat i que possiblement sigui la que caldrà escollir.

La Vilarasau fa el de sempre, fer-te creure que l’autor va escriure el text pensant en ella, fa una Nora esplèndida i regala sentiment i expressió amb la seva generositat habitual. Ho sé, i ho confesso,  soc del club de fans de la Vilarasau i aspiro eternament a la presidència, però es que “el monstre” no em defrauda mai, i això que aquest cop vaig badar una mica, i érem a la fila 10, massa lluny pel meu gust, doncs necessito sentir-los respirar.

Silvia Munt dirigint comença a “Manriquejar”, comença a ser garantia d’espectacle ben trobat i ben resolt. La Colometa es va fer gran i va canviar els “balls de punta” per la cadira de directora, i hem tingut sort…. la mateixa que van tenir ella i els seus fills quan la ploma de la Rodoreda va fer  aparèixer l’adroguer i els va salvar d’un destí tràgic.

Casa de nines sempre ha estat un text que m’ha encantat. Vaig ser Torvald Helmer el 2005 en un fragment d’un espectacle sobre la dona que vam anomenar “Mira’m però escolta’m”, i vaig insistir a muntar el text sencer, però encara no ha estat possible. Tot i això, el cop de porta de Nora, a tot el que l’enviolta i l’ofega en nom d’una protecció que va de dalt a baix i mai de costat, sempre el tindré present, i encara més si 20 anys després, Nora torna a tancar la porta al cdrit de “espero viure per veure-ho”. De fet, tots ho volem veure, o com a mínim, tots ho hauríem de voler.

Públic dempeus, satisfet després de donar-los la possibilitat de somriure,  en una nova mostra de que el teatre té una màgia especial i que entra dins de l’ànima per quedar-s’hi. La Xirgu, segueix somrient entre les bambolines del Temple del Raval.

 

Les noies de Mossbank Road, una joia a la Villarroel

M’imagino la Silvia Munt el dia que descobreix un text d’aquells que porten l’etiqueta d’èxit quan es posi damunt l’escenari. També imagino com decideix escollir les tres actrius – sembla escrit especialment per elles – i com fan la primera lectura i comencen a passar-ho en gran.

Les noies de Mossbank Road és una comèdia vital – la vida mai és del tot una comèdia – de tres noies que es coneixen en un campus universitari i que viuen les seves particulars personalitats i els seus particulars conflictes de forma comuna. Participen de la vida pròpia tal i com participen de la vida de les altres dues, com manen els cànons de l’amistat més sincera.

La Di, la Viv i la Rose, tenen interessos molt diferents i personalitats fins i tot oposades, però l’amistat que es crea a la joventut, manté uns lligams impossibles de trencar malgrat tots els cops que la vida els té preparats i que no son pocs.

Silvia Munt aconsegueix un espectacle rodó, amb la complicitat de tres primeres espases de l’escena. La Clara Segura, la Marta Marco i la Cristina Genebat, estan esplèndides, no se si les va escollir per una química prèvia entre elles o realment les tria basant-se en com ha de ser el personatge, però el text sembla talment escrit pensant en aquestes actrius i això passa quan la interpretació ho té tot ben arrodonit. A totes elles les hem vist amb diferents registres, hem tingut paraules d’admiració sobre el seu treball, i en aquest espectacle ens fan veure i viure exactament el que està previst. Semblen joves quan han de ser-ho i semblen més madures quan així ho exigeix el guió, composant, elles soles, l’escenografia i la interpretació, en un muntatge perfecte per anar de “bolos”. Un telèfon, una butaca, tres cadires, un radiocasset  i poca cosa més, en uns temps on estem mal acostumats als muntatges grans i espectaculars. Les projeccions a banda i banda de l’escenari em van encantar. Porten l’escena al còmic, a les pàgines d’un llibre que t’ofereix imatges com  regal suplementari a les pàgines escrites, son un encert total.  La senzillesa d’una escenografia, diu molt de la imaginació de la direcció i la capacitat de la interpretació. A mi, personalment, m’agraden aquests muntatges on no cal “explicar-ho tot” doncs el públic està prou educat per entendre on som, encara que no es presenti de forma realista i concreta.

He vist aquest espectacle quan quasi tothom l’ha vist, i segueixen amb el cartell d’esgotades les localitats, la millor crítica possible, i realment resulta justa del tot. Felicitats a les cinc senyores que s’han associat per oferir un espectacle d’aquells que creen afeccionats al teatre i que premien els incondicionals. Amelia Bullmore, Sílvia Munt, Marta Marco, Cristina Genebat i Clara Segura, moltes gràcies.

 

El Preu. La rebaixa de l’I.V.A no redueix la qualitat

Poques vegades em fixo en el preu del teatre, és el meu vici i ja se sap que els vicis… en fi, què us he d’explicar…., però si el preu el fixa Arthur Miller, la cosa canvia radicalment. A Arthur Miller li dec molt, Willy Loman m’ha acompanyat mitja vida i els somnis del viatjant que decideix finalment morir per cobrar l’assegurança i deixar alguna cosa als seus, seran sempre el meu espectacle de capçalera amb el permís del príncep de Dinamarca.

L’anterior temporada no vaig poder veure aquest espectacle, i lògicament aquestes coses no es poden deixar passar així com així, o sigui que aquest dimarts passat vaig veure com els germans Víctor i Walter, escopien tot el seu passat, i no precisament en forma de mobles, tot i  la presència del comprador – un Marco esplèndid – que mira de participar sense voler-ho, o això diu, en la posta a prova dels lligams familiars, l’autèntica especialitat de l’autor.

Miller és un mestre en mostrar les relacions humanes dins  la família, els seus textos fan sortir tots els sentiments brutals que s’amaguen darrera d’aquesta mini-societat parental que tant s’havia defensat històricament – la veritat es que actualment la família com a tal, sembla una anècdota – i “El preu” no n’és cap excepció.

Silvia Munt, més habitual darrere les càmeres que al peu de l’escenari s’envolta d’assegurances de vida. Un gran text i quatre actors-actrius que sumen més hores d’escenari que de son:  Pere Arquillué, Rosa Renom, Ramón Madaula i Lluís Marco. He de dir que els tres actors – la Renom em va captivar fent la Kay Conway fa molts anys – cada cop m’agraden més, com els bons vins van pujant qualitat, i cada cop em resulten més importants a l’hora d’escollir un espectacle. Jo miro sempre de sumar, autor, director i repartiment, considerant que alguns en concret em porten al teatre per si sols.

El preu és un gran espectacle de teatre, vàlid per a tothom, per als iniciats i per als que no ho són tant, i es que quan un bon text s’ofereix amb garanties, el teatre no et falla mai. Si he de dir alguna cosa en contra em referiré a l’aire condicionat del Goya, una mica massa fort per mi, tot i que potser el que em va deixar gelat, van ser les paraules del geni de Nova York. Gràcies Miller i gràcies Munt per escollir-lo, la resta era cosa nostra, especialment l’aplaudiment final.Visca el Grec i la seva descendència