RSS

Arxiu d'etiquetes: Silvia Munt

Casa de nines, 20 anys després. Nora torna convertida en la Vilarasau

Els clàssics tenen això, que mantenen pels segles dels segles, la seva força, el  missatge que anys després, continua d’actualitat, i “casa de Nines” de Henrik Ibsen, ha estat sempre un símbol feminista, un text reivindicatiu que tenca el patriarcat masclista imperant, des d’allò de l’Adam i la seva costella, obrint una porta que encara cal vigilar que no es torni a tancar.

En aquest text, titulat “A doll’s House, part 2” , Lucas Hnath evita versionar el clàssic tot i fer-ho, i situa l’acció 20 anys després del cop de porta més conegut de la història. Aquí ja no importa la carta d’en Krogstad, ni l’ajut de la Kristine, aquí agafa un major protagonisme la mainadera, una Anne Marie brillantment interpretada per Isabel Rocatti i la filla Emmy, que no tenia cap mena de protagonisme, 20 anys abans.

L’espectacle comença com un retorn que ja s’endevina curt, i flueix com un combat dialèctic amb tres taulers, on Nora juga unes simultànies amb Anne Marie, amb Emmy, i lògicament amb Torvald, un Ramón Madaula irònic, que no ha canviat gens la perspectiva del que és un matrimoni entre dos iguals. Madaula es un veterà, i Madaula sempre t’ofereix una actuació de qualitat, suposo que no ho dubta ningú.

Emmy, es el personatge que vol equilibrar la situació, en una interpretació de Júlia Truyol que ja no sorprèn, després del seu pas per la Kompanyia, que vol mostrar ala mare, una opció que no havia contemplat i que possiblement sigui la que caldrà escollir.

La Vilarasau fa el de sempre, fer-te creure que l’autor va escriure el text pensant en ella, fa una Nora esplèndida i regala sentiment i expressió amb la seva generositat habitual. Ho sé, i ho confesso,  soc del club de fans de la Vilarasau i aspiro eternament a la presidència, però es que “el monstre” no em defrauda mai, i això que aquest cop vaig badar una mica, i érem a la fila 10, massa lluny pel meu gust, doncs necessito sentir-los respirar.

Silvia Munt dirigint comença a “Manriquejar”, comença a ser garantia d’espectacle ben trobat i ben resolt. La Colometa es va fer gran i va canviar els “balls de punta” per la cadira de directora, i hem tingut sort…. la mateixa que van tenir ella i els seus fills quan la ploma de la Rodoreda va fer  aparèixer l’adroguer i els va salvar d’un destí tràgic.

Casa de nines sempre ha estat un text que m’ha encantat. Vaig ser Torvald Helmer el 2005 en un fragment d’un espectacle sobre la dona que vam anomenar “Mira’m però escolta’m”, i vaig insistir a muntar el text sencer, però encara no ha estat possible. Tot i això, el cop de porta de Nora, a tot el que l’enviolta i l’ofega en nom d’una protecció que va de dalt a baix i mai de costat, sempre el tindré present, i encara més si 20 anys després, Nora torna a tancar la porta al cdrit de “espero viure per veure-ho”. De fet, tots ho volem veure, o com a mínim, tots ho hauríem de voler.

Públic dempeus, satisfet després de donar-los la possibilitat de somriure,  en una nova mostra de que el teatre té una màgia especial i que entra dins de l’ànima per quedar-s’hi. La Xirgu, segueix somrient entre les bambolines del Temple del Raval.

Anuncis
 
1 comentari

Publicat per a 28 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Les noies de Mossbank Road, una joia a la Villarroel

M’imagino la Silvia Munt el dia que descobreix un text d’aquells que porten l’etiqueta d’èxit quan es posi damunt l’escenari. També imagino com decideix escollir les tres actrius – sembla escrit especialment per elles – i com fan la primera lectura i comencen a passar-ho en gran.

Les noies de Mossbank Road és una comèdia vital – la vida mai és del tot una comèdia – de tres noies que es coneixen en un campus universitari i que viuen les seves particulars personalitats i els seus particulars conflictes de forma comuna. Participen de la vida pròpia tal i com participen de la vida de les altres dues, com manen els cànons de l’amistat més sincera.

La Di, la Viv i la Rose, tenen interessos molt diferents i personalitats fins i tot oposades, però l’amistat que es crea a la joventut, manté uns lligams impossibles de trencar malgrat tots els cops que la vida els té preparats i que no son pocs.

Silvia Munt aconsegueix un espectacle rodó, amb la complicitat de tres primeres espases de l’escena. La Clara Segura, la Marta Marco i la Cristina Genebat, estan esplèndides, no se si les va escollir per una química prèvia entre elles o realment les tria basant-se en com ha de ser el personatge, però el text sembla talment escrit pensant en aquestes actrius i això passa quan la interpretació ho té tot ben arrodonit. A totes elles les hem vist amb diferents registres, hem tingut paraules d’admiració sobre el seu treball, i en aquest espectacle ens fan veure i viure exactament el que està previst. Semblen joves quan han de ser-ho i semblen més madures quan així ho exigeix el guió, composant, elles soles, l’escenografia i la interpretació, en un muntatge perfecte per anar de “bolos”. Un telèfon, una butaca, tres cadires, un radiocasset  i poca cosa més, en uns temps on estem mal acostumats als muntatges grans i espectaculars. Les projeccions a banda i banda de l’escenari em van encantar. Porten l’escena al còmic, a les pàgines d’un llibre que t’ofereix imatges com  regal suplementari a les pàgines escrites, son un encert total.  La senzillesa d’una escenografia, diu molt de la imaginació de la direcció i la capacitat de la interpretació. A mi, personalment, m’agraden aquests muntatges on no cal “explicar-ho tot” doncs el públic està prou educat per entendre on som, encara que no es presenti de forma realista i concreta.

He vist aquest espectacle quan quasi tothom l’ha vist, i segueixen amb el cartell d’esgotades les localitats, la millor crítica possible, i realment resulta justa del tot. Felicitats a les cinc senyores que s’han associat per oferir un espectacle d’aquells que creen afeccionats al teatre i que premien els incondicionals. Amelia Bullmore, Sílvia Munt, Marta Marco, Cristina Genebat i Clara Segura, moltes gràcies.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 23 febrer 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

El Preu. La rebaixa de l’I.V.A no redueix la qualitat

Poques vegades em fixo en el preu del teatre, és el meu vici i ja se sap que els vicis… en fi, què us he d’explicar…., però si el preu el fixa Arthur Miller, la cosa canvia radicalment. A Arthur Miller li dec molt, Willy Loman m’ha acompanyat mitja vida i els somnis del viatjant que decideix finalment morir per cobrar l’assegurança i deixar alguna cosa als seus, seran sempre el meu espectacle de capçalera amb el permís del príncep de Dinamarca.

L’anterior temporada no vaig poder veure aquest espectacle, i lògicament aquestes coses no es poden deixar passar així com així, o sigui que aquest dimarts passat vaig veure com els germans Víctor i Walter, escopien tot el seu passat, i no precisament en forma de mobles, tot i  la presència del comprador – un Marco esplèndid – que mira de participar sense voler-ho, o això diu, en la posta a prova dels lligams familiars, l’autèntica especialitat de l’autor.

Miller és un mestre en mostrar les relacions humanes dins  la família, els seus textos fan sortir tots els sentiments brutals que s’amaguen darrera d’aquesta mini-societat parental que tant s’havia defensat històricament – la veritat es que actualment la família com a tal, sembla una anècdota – i “El preu” no n’és cap excepció.

Silvia Munt, més habitual darrere les càmeres que al peu de l’escenari s’envolta d’assegurances de vida. Un gran text i quatre actors-actrius que sumen més hores d’escenari que de son:  Pere Arquillué, Rosa Renom, Ramón Madaula i Lluís Marco. He de dir que els tres actors – la Renom em va captivar fent la Kay Conway fa molts anys – cada cop m’agraden més, com els bons vins van pujant qualitat, i cada cop em resulten més importants a l’hora d’escollir un espectacle. Jo miro sempre de sumar, autor, director i repartiment, considerant que alguns en concret em porten al teatre per si sols.

El preu és un gran espectacle de teatre, vàlid per a tothom, per als iniciats i per als que no ho són tant, i es que quan un bon text s’ofereix amb garanties, el teatre no et falla mai. Si he de dir alguna cosa en contra em referiré a l’aire condicionat del Goya, una mica massa fort per mi, tot i que potser el que em va deixar gelat, van ser les paraules del geni de Nova York. Gràcies Miller i gràcies Munt per escollir-lo, la resta era cosa nostra, especialment l’aplaudiment final.Visca el Grec i la seva descendència

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Juliol 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,