RSS

Tag Archives: Teatre amateur

El teatre amateur arriba a la Sala Tallers

 

trencalòsEl 12 de novembre de 1996, un muntatge dirigit per Josep Maria Flotats, “Àngels a Amèrica” va inaugurar la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i el 28 de juny de 2014, un muntatge de El Partiquí va obrir la porta del temple als grups amateurs, amb una Mostra al voltant de Pitarra.

El somni s’havia fet realitat, tants i tants cops ocupant les butaques de les diferents sales del Gran Teatre Català, desitjant ser a l’altra banda, a l’escenari i ahir va passar. A les 12 del migdia, sortia per donar la benvinguda al públic que va omplir la Sala Tallers, recordar-los d’apagar els mòbils i recomanant tenir a ma les pastilletes per la tos. Dedicar l’espectacle a l’amic i mestre Jesús Concernau era lògic i obligat. Confio que des del món teatral on treballi ara, tingués una estona per veure’ns.

Que vaig sentir en aquell moment?, vaig trigar més d’una hora a adonar-me’n, quan amb l’espectacle acabat, saludat els amics que van acompanyar-me en aquesta cita especial, i rebent els comentaris dels companys del grup que havien fet el paper de públic, l’emoció es va fer present. Havíem actuat al Teatre Nacional de Catalunya potser per primer cop i dic potser, imaginant o desitjant que hi pugui haver un segon, un tercer…. un quart? Be, be, no continuo….

Sabíem o imaginàvem que l’experiència seria gran però ho va ser molt més, la gent de teatre que treballen al Nacional ens van acollir amb una professionalitat i un sentit de protecció dignes d’agraïment, el nivell d’organització no tenia fissures i en tot moment vam sentir-nos com a casa.

–          Aniria bé un focus per uns llampecs, fet, un micro a dalt, fet, voldria sortir a dir lo dels mòbils, fet, i així fins a l’infinit. Gràcies amics del TNC, ens heu tractat tant be que tornarem…..

El personatge del Narrador de “l’Últim Trencalòs”, el poeta que inventa la “Llegenda romàntica del segle XI, no premiada en los JOCS FLORALS, escrita en vers i en català del que ara es parla” – tal com la va descriure l’autor – serà sempre un personatge especial, el personatge que em va dur a la mítica Sala Tallers, el personatge a qui vaig donar vida en una sala professional plena de gom a gom i que va assolir la fita de fer realitat un vell somni. Les “Gatades” d’en Pitarra son això, animalades i astracanades de marca major, però ens van obrir les portes del Gran Teatre, i això marcarà sempre un abans i un després.

Si el 2013 va ser l’any del premi al millor actor al concurs de Terrassa, el 2014 es el de les sales professionals, primer La Cate de Figueres i ara la Tallers del Nacional.

“A qui no fa esgarrifar?”DSC01241

 

 

Anuncis
 

Etiquetes: , , , ,

Una ciutat brillant de Conor Mc Pherson.

REPARTIMENT:

John  …………………………………………….Carles Lucas

 

No feia gaire que havia començat l’any 2012, l’equip de programació havia llegit uns quants textos i calia posar una estrena a final de curs – el teatre va com l’escola i final de curs queda al juny – els directors habituals estaven ocupats en projectes diferents, fins i tot teníem dues actuacions a concurs amb “Els Justos”, però el nostre públic necessitava una estrena per poder marxar de vacances amb els deures fets. En Manel Bonmatí havia manifestat – o no – el seu desig de dirigir alguna cosa i jo mateix vaig proposar-lo. Havíem llegit tres obres de Conor Mc Pherson i el mateix director va escollir “Una ciutat brillant”, un thriller psicològic que parla de “personatges desplaçats” que “viuen en un món obsessionat pel que podia haver estat i per la possibilitat del que podria ser.”  Dos dels personatges son clarament víctimes socials: Neasa i Laurence, però tots ho són de la “duresa”  de la vida. Alguna cosa així va comentar-nos en Manel a la primera reunió de treball, però anem a pams.

Un vespre que no vaig poder assistir a l’assaig – això resulta quasi excepcional – es va fer el repartiment de l’obra, i l’endemà al matí en Manel va trucar-me per dir que tenia una còpia del text a la recepció de “La Farinera” i que el meu paper era en John. Vaig treballar a l’Ambulatori fins al migdia i vaig dirigir-me a peu a recollir el text. Jo coneixia l’obra d’una primera lectura però no tenia processada del tot la magnitud dels papers. Quan vaig rellegir-lo em vaig impressionar, en John, tot i no sortir a totes les escenes té aproximadament el 70% del text, era sense cap mena de dubte el personatge que em faria parlar més de tots els que havia fet en els meus deu anys de teatre, era un repte… però m’agraden els reptes i a partir d’aquell moment, en John, aquell home de Dublin que després de perdre la seva muller queda aclaparat per un sentiment de culpa extraordinari que el porta a veure-la, o potser a imaginar-la i que aquest fet el farà anar a veure l’Ian, un terapeuta que també pateix els seus propis conflictes personals, aquell home s’apoderaria de mi d’una forma total. Érem dos, fent el mateix camí.

“Una ciutat brillant” serà un espectacle especial per mi, i no només per donar vida a un personatge excel·lent sinó per ser el primer cop que vaig sentir el nerviosisme de l’estrena, Vaig estar tres mesos estudiant text de forma compulsiva, no vaig llegir res més, vaig recordar els meus temps d’exàmens, vaig ser John als trens, a les cases rurals, a casa meva i vaig descobrir que era capaç de fer-ho, era capaç de recordar aquella quantitat de text, d’imbuir-me de personatge i de patir el que aquell home patía. Va ser un goig i no vaig dubtar gens a pressionar per repetir l’espectacle aquesta propera temporada. Encara confio que alguna mostra de teatre o algun concurs decideixi escollir “Una ciutat brillant” d’el Partiquí, a l’hora de programar els espectacles.

Els assajos van ser com de professionals, el director marcava l’escena a fer i els actors havíem estudiat el paper per poder interpretar damunt l’escenari les vivències dels personatges i cada assaig era una satisfacció i un esforç al cinquanta per cent. Fèiem un equip petit, un director, una ajudant de direcció, tres actors i una actriu, posats en cos i ànima en aquell projecte. Escenografia, vestuari, tipus d’il·luminació, ho vam viure tot a flor de pell, era el nostre projecte, un projecte amb tot el que calia per sentir-nos importants.

He de confessar, ara que no em sent ningú, que en algun moment d’aquells assajos vaig tenir la remota sensació de que podia haver-me dedicat a això, i perdoneu l’immodèstia però jo ho vaig sentir així – crec que els actors hem de tenir aquest punt d’immodèstia afegit a la sensació de que sempre podem aprendre més –

Ian i John viuen un estat emocional que varia al llarg dels cinc actes de l’obra, fins i tot caldria dir que s’entrecreuen i el que comença a baix acaba dalt i a l’inrevés. Una de les coses que més em va satisfer va ser quan el públic va confirmar-me que havien viscut aquestes sensacions i fins i tot un amic professional de la psiquiatria va considerar que era un muntatge que els que fan aquesta feina l’havien de veure.

Jo m’estimo tots els personatges que he fet, i espero poder transmetre-ho en aquest apartat del meu bloc, uns els estimo per un motiu i d’altres per un de diferent, sempre he cregut que el personatge a qui havia de donar vida era el millor del repartiment i això m’ha ajudat a posar-me a la seva pell. En John de Dublín serà sempre el repte més gran, al menys el primer gran repte, el que va fer-me estar inquiet fins al final de l’estrena; el segon dia el vaig gaudir de cap a peus.

“Gràcies Ian, bona sort”. Gràcies Manel per confiar en mi, i gràcies al públic que van ser el motiu principal d’aquella feina. Ser damunt l’escenari m’apropa molt al que deu ser la felicitat.

 “És una obra d’actors, amb personatges rics i complexos que anhelen alguna cosa fora del seu abast, però que tanmateix l’anhelen i estan esperançats”

 

Associació teatral el Partiquí. Divendres 1 de juny i dissabte 2 de 2012 a les 22 h. A l’Auditori del Centre Cultural La Farinera del Clot. Av, Cort Catalanes 837

 

 

 

Etiquetes: , , , ,

El teatre amateur, un mal negoci rendible.

D’entrada el títol ens pot resultar inversemblant però si aconseguim llegir-lo amb els ulls tancats ens adonarem ràpidament del seu significat ocult.

Tots els que lluitem dia a dia per dur el teatre a la societat i caminem fora de les vies professionals, sabem que cada cop que aixequem el teló hem assolit un repte múltiple, hem traslladat un text i un treball al nostre públic passant per damunt d’unes mancances econòmiques tant o més espectaculars que el propi fet teatral.

Recordem que molts cops els professionals es queixen de la manca de suport de les institucions i de la poca freqüència d’arribada de les salvadores subvencions, i llavors recordem la situació dels amateurs que ens condueix no per camins pedregosos si no a bord de “pateres” cap a un destí sovint desconegut.

Fer teatre amateur no es un bon negoci i per això no hi ha productors que posin diners al damunt de la taula, en aquest cas potser hauríem de dir de les taules dels escenaris, i sobrevivim amb il·lusió i ganes de fer coses per maquillar la societat sovint demacrada que ens ha tocat viure. Hores robades al son, dies festius de treball, empenta a base d’entrepans mastegats entre bastidors, amanits per la suor del muntatge i els nervis de l’estrena i tot embolicat amb imaginació i sentits oberts per captar qualsevol detall que ens pugui enriquir personalment i col·lectivament. I aquí ve la part primordial de l’acció, el nucli dur que fa funcionar la nostra maquinària, el secret que condueix un fet cultural fins al seu destí, movent-se entre les ànimes dels qui ho volen transmetre, dons el teatre, i encara més, el teatre amateur es un signe del que pot fer un col·lectiu, de la força que destil·la un grup d’individus que han decidit emparar-se darrera de la mateixa idea i de les mateixes intencions. I es en aquest moment quan aquell negoci ruïnós adquireix un valor insospitat, en el moment d’arribar al seu destí, en el moment en que el públic destinatari del nostre treball, s’omple d’idees i desperta els sentits gràcies a la tasca que, aquell col·lectiu, ha volgut oferir-li esperant a canvi un premi en forma d’aplaudiments i de moments de reflexió a partir d’unes idees que s’han presentat en una escenificació, a base de personatges, de fets i de suggeriments.

L’espectacle arriba al seu punt final i l’actor abaixa el cap en una salutació d’agraïment i sent els batecs del moment mentre fugaçment passa pel seu cap la imatge d’un futur que voldria menys incert. La cultura no te preu o no hauria de tenir-ne i el teatre amateur aconsegueix una rendibilitat que despertaria l’enveja de qualsevol consell d’administració.

Textos que cal triar i discutir, repartiment de personatges que s’hauran de treballar en assaigs  interminables que viuran el canvi de dia entre repeticions d’escenes i paraules apuntades des de prop, mobles o decorats confeccionats en hores inicialment etiquetades de lleure, vestits reconvertits màgicament a partir de peces considerades inútils per a la moda del moment, comunicació i anuncis  a base de moure’s amunt i avall amb resultats complexos i nervis per aixecar un teló vell i cansat de molts anys protegint les esperances d’unes persones que s’han volgut associar tenint en comú la passió pel teatre, una dels arts més vives.

Pensar en els motius que van conduir-me a una associació teatral seria complex, però no tinc cap dubte de que algun ésser superior em tenia aquest destí preparat i en un moment determinat del camí, m’ho va deixar a punt, només havia de mirar, agafar aire i entrar-hi amb el peu dret…. i sobretot deixant a un costat el vestit groc que algun malintencionat m’havia donat. Des d’aquell dia, desitjo els carruatges de cavalls a  prop, i escolto  el so dels aplaudiments com la millor música relaxant, busco els focus damunt del meu cap i recordo que no sempre soc el que pugui semblar que soc.

 
2 comentaris

Posted by a 8 Octubre 2012 in 2. Filosofia teatral

 

Etiquetes: , , ,