Els ulls de l’etern germà. La calma i la bellesa

Fa 20 anys que La Perla 29 va començar el seu servei a la societat i en fa molts més que el teatre va canviar la vida de les persones. El teatre és un mitjà per veure i per viure i la seva aportació al calat personal resulta insubstituïble.

El teatre parla dels problemes vitals, crida l’atenció sobre les desigualtats, el poder, l’enveja, la revenja, els somnis, ja sigui en clau de comèdia, drama o tragèdia, anar al teatre aporta un suplement de salut física i mental, que deixa a l’alçada del betum l’esport o la dieta mediterrània.

Stefan Zweig no és un autor teatral com entenem normalment i malgrat això els seus textos ens han arribat en altres ocasions de la ma d’actors i actrius, que posen so, als pensaments d’un geni, de l’autor que es considera el més llegit en vida, i que segueix impartint cultura gràcies al seu llegat immens.

Carta d’una desconeguda, Partida d’escacs i ara Els ulls de l’etern germà, porten les paraules carregades de sentit de l’autor austríac que tan brillantment ens va explicar a El món d’ahir l’Europa d’entre guerres.

Oriol Broggi, el net del conegut cirurgià Moisès Broggi, va rebre un llegat cultural que ha volgut compartir amb nosaltres, utilitzant el teatre com arma de construcció massiva. El text de Zweig a l’escenari de la Beckett, va obrir un camí immens de bellesa artística d’aquella que fa pensar, l’ànima de La Perla 29 és un torrent imaginatiu que no decep mai, els seus espectacles tenen com a garantia la marca de la casa, la de la Biblioteca i la seva nau gòtica. El dia que el pressupost permeti canviar les cadires, la Biblioteca farà cim.

Els ulls de l’etern germà és una tesi sobre la justícia, sobre la renuncia a tot el que no és essencial, és una història que podria ser explicada a la vora del foc i que s’escoltaria amb els ulls i les oïdes ben obertes. És un conte, una llegenda, un dilema, com descriu l’espectacle de Broggi.

“Aquesta és la història de Virata, a qui el seu poble enaltia amb els quatre noms de la virtut, però de qui res no hi ha escrit a les cròniques dels sobirans ni als llibres dels savis i la memòria del qual els homes han oblidat”

Una interpretació immensa en la seva senzillesa, dos actors – Òscar Muñoz i Xavier Ripoll -, amb la complicitat de Marc Serra que, aquest cop, no ens pot rebre a l’entrada de la Biblioteca, i que obre l’espectacle i l’acompanya musicalment al llarg de molts minuts bonics i colpidors.

No sé com va anar la seva estrena a la Beckett, però l’escenari natural de la Biblioteca resulta el paisatge perfecte per un espectacle ric en paraules, on el moviment suau i les interpretacions valuoses, demostren la saviesa de Broggi a l’hora de convertir en teatre, la bellesa de la millor literatura.

Només sento que vaig tard, que us explico tot això, quan a l’espectacle li queda poc recorregut.

 

Només la fi del Món. Aigües que semblen manses que ho arrosseguen tot

Es defineix La Perla 29 com un espai de creació teatral on es vol treballar a gust i en llibertat. Aquesta filosofia suposa explorar textos que de vegades no resulten senzills, ni d’aprendre ni d’escoltar, i això fa que s’aixequin espectacles poc aptes per a no iniciats però necessaris per veure altres cares de l’art més viu.

Jean-Luc Lagarce va morir de Sida als 38 anys, no va poder veure estrenada la seva obra “Juste la fin du monde”, esdevinguda també una pel·lícula el 2016 sota la direcció de Xavier Dolan. Broggi en fa un espectacle on la paraula és la protagonista, una poètica d’aigües manses que amaguen els sentiments més acarnissats. El pitjor de la família, seria un bon titular.

Un escriptor – potser l’alter ego de l’autor -, coneixedor d’una mort propera i prematura, torna a casa on no troba el caliu necessari per anunciar la mala nova. El text, deixat anar sense estridències, on uns s’encomanen del to de l’altre, reflexa un quadre familiar poc envejable. Resulta curiós, als que ens dediquem al teatre, veure el que sempre ens diuen que no hem de fer, que no hem d’agafar-nos al to de l’altre que ho vigilem, i aquí, veus tot el contrari, un to aparentment tranquil i encomanadís, només trencat per algunes intervencions de l’Antoine – Sergi Torrecilla -, a qui se’l titlla de violent.

David Vert obre i tanca l’espectacle de la mateixa manera, oferint uns monòlegs que van succeint-se al llarg de l’espectacle, en veus de la veterana Muntsa Alcañiz, la jove Clàudia Benito i la omnipresent Màrcia Cisteró. El programa de mà, parla de les vivències als assajos i fent l’esforç imaginatiu necessari, els veig com aquells exercicis de relaxació on et deixes anar buscant la felicitat perduda

Els bons director tenen permís per explorar totes les opcions, i Broggi ha treballat amb els seus, un teatre senzill de veure, de sentir i que crida a la reflexió, com han de fer els bons textos. Prosa poètica en podríem dir.

Tot i això, els 110 minuts de drama familiar van ser un repte complex d’assolir, asseguts en aquelles cadires no aptes per a majors de 60. No podríem explorar altres tipus de seients per a propers espectacles?

Vam fer sortir uns quants cops la Companyia a saludar, l’esforç s’ho mereixia. És un text que m’agradaria rellegir, crec que em vaig perdre algun detall d’un espectacle difícil de recomanar als no habituals, però que cal viure, tot i que en unes millors cadires… ei, si pot ser.

La Perla 29 ofereix un espectacle diferent, és la seva filosofia. Per això els anem a veure. I per molts anys.