Tots eren fills meus. Fills de qui?

Arthur Miller és el meu dramaturg top. L’autor de l’obra que em va impressionar de jove i que vaig perseguir fins aconseguir estrenar-la i protagonitzar-la conjuntament amb els meus fills, Mort d’un Viatjant. La Història de la família Loman m’acompanya des de fa anys, i per més espectacles que faci, mai arribaré a sentir el mateix que vaig sentir aquell 29 de maig de 2015. Suposo que per aquest motiu, ahir, al jardí dels Keller, en molts moments, vaig veure aquells personatges, potser no els mateixos però sí, el mateix estil familiar. Dos fills, en aquest cas en Larry absent, un pare que somnia un bon futur per a l’altre fill, en Chris, que ha d’heretar la fàbrica de peces d’avió, on Joe – Jordi Bosch -, el patriarca que creu en el famós somni americà, ha treballat tants anys per deixar un futur en herència, i una mare, Kate – Emma Vilarasau -, que viu trasbalsada – aquí sí que hi ha una diferència clara amb la Linda dels Loman – per un fill desaparegut a la guerra, que molts donen per mort però que ella “sap” que tornarà, i per això, no pot admetre que la promesa del fill, l’Anne Deever no segueixi “esperant”.

Si m’heu llegit algun cop, parlant de la Vilarasau, ja podeu imaginar que vaig ser el primer de canviar dues entrades del meu abonament, per dues localitats a primera fila de la zona 1 de la Puigserver, que com va passar amb Yerma, torna a convertir-se en un escenari central envoltat de quatre graderies que permeten apropar l’espectador, una bona forma de dur el públic al jardí dels Keller una nit de tempesta, on els llamps i trons acompanyen l’entrada dels espectadors i espectadores. La sala que va dissenyar el Déu del Lliure, torna a marcar diferències.

Va explicar la Vilarassau que coincidint amb en David Selvas, tots tos “es tenien ganes” i que l`un tenia pensat un text amb un personatge per ella, i ella tenia ganes de fer un personatge dirigida per ell i oh, miracle!, resulta que era el mateix personatge, era la Kate Keller que va crear l’Arthur Miller quan encara dubtava si aquell ofici d’escriure històries era realment el seu camí. . Això sí que és tenir tots els astres a favor, si fa no fa, com tenia el Larry aquell dia que va desaparèixer. Diu el director Selvas, que “Tots eren fills meus” és el millor text de Miller, en això discrepo, per mi, ja us ho he dit, és Mort d’un Viatjant, però Panorama des del Pont, Les bruixes de Salem, el Preu, Després de la caiguda… o Tots eren fills meus, seran sempre un reclam important per acostar-me al teatre. Dues hores i quart si fa no fa – vam començar tard i per això no puc assegurar el que va durar, és el que passa a les estrenes on s’omple la platea de gent de la faràndula que, es veu que van tard – de teatre del gran, d’emocions, de vida, de somnis, de secrets amagats, de pares i de fills, i de veïns que entren i surten del jardí – com en Charley a Mort d’un viatjant –aquest cop, hi ha el dr. Bayliss – Eduard Buch – i la seva muller Sue – Gemma Martinez – , en Frank – Francesc Marginet – que està fent la carta astral d’en Larry, el protagonista absent, o la seva muller Lydia – Clara de Ramon – que estava enamorada d’en George – Quim Àvila – , però des que aquest va allistar-se, ja ha tingut tres fills. Aquest cop també hi ha nen petit, per ajudar a humanitzar una mica més el protagonista de l’obra, en Joe, que l’ha nomenat policia de barri i que li recomana tenir sempre els ulls ben oberts. Aquest paper se’l reparteixen Ricard Bujan i Ramon Mir. Ves a saber si entre ells dos hi ha un Carlos Cuevas en construcció.

Jordi Bosch  i Emma Vilarasau marquen territori, són dos gegants de l’escena catalana i ho deixen clar des del primer moment. Resulta enriquidor mirar-los quan no parlen, de fet, l’espectacle comença amb un silenci de Kate, durant la nit que el vent ha tombat la pomera que van plantar, per mantenir l’esperança en la tornada d’en Larry. Eduardo Lloveras és Chris, el fill que sempre veu tothom per la part més bona, il·lusionat en casar-se amb Anne – Clàudia Benito – ara que ja no és la novia del seu germà. Es el prototipus de fill que d’una banda admira el pare mentre el creu exemplar – com passa amb Biff a Mort d’un viatjant – però que tota aquella admiració es converteix en odi, quan descobreix la veritat. I finalment, la gran pregunta: De qui son tots fills seus? Ja us avanço que tot i ser matrimoni, només un d’ells dos porta el títol a la butxaca del personatge. Un gran espectacle que agradarà tothom que el vagi a veure, doncs, Miller mai no decep i Selvas i la seva companyia ho saben. Públic dempeus i satisfacció per una estrena molt lluïda, on la gent de teatre – m’hi incloc – no va faltar a la cita. Un nou Miller al currículum.

 

Hedda Gabler. Tancats per crear vincles i desar-los.

Hedda Gabler és un d’aquells personatges que les actrius desitgen interpretar, una creació d’Ibsen, una dona plena de matisos i de contradiccions, un personatge atrapat – una altra Nora – en una vida que no li agrada, envoltada de formulismes i desitjos no buscats, un personatge atractiu per a qui l’interpreta, qui el dirigeix i qui l’acompanya, a l’escenari i a la platea.

I possiblement per això, resulta un encert de Rigola, tancar el públic i el repartiment en una caixa de fusta, d’aquelles que guarden els secrets i que de tant en tant obrim, mirem, rumiem i tornem a tancar. Una caixa plena de vida, de musica, de pors, de ressentiments, de vida en general.

“És una caixa de sorpreses” diem de vegades, d’una o altra persona, i una caixa de sorpreses és el que ens ofereix un dels directors més trencadors del panorama actual, sorpreses pel que passa i pel que no passa. No us puc dir més.

El repartiment està brillant, ofereixen un espectacle tranquil, suau, amb rèpliques que es barregen amb mirades que competeixen en força amb el mateix text. Un espectacle ple de llenguatge no verbal. No dones abast a mirar-los a tots, és imprescindible mirar el que parla, el que rep les paraules i els que observen el que està passant. Les entrades i sortides dels personatges es fan en dues passes, tots hi son, barrejats entre el públic, per demostrar que tots podem viure el mateix, els mateixos problemes, els mateixos desitjos, els mateixos patiments. La felicitat està sempre present, una felicitat protagonista en la seva absència.

Nausicaa Bonnín, esplèndida com sempre, porta el pes d’un espectacle on Pol López hi posa la força i l’energia mesurada amb destresa, Marc Rodríguez ens fa oblidar els seus registres dels dijous a la televisió i Joan Solé, obre el foc amb un  punt de delicadesa, somrient, per mostrar una felicitat que se li escola sense adonar-se’n. Miranda Gas porta el teatre als cromosomes, i interpreta com si fos en un dinar familiar, un dinar de la seva família. Fàcil? Jutgeu vosaltres.

“Felicitat, quina paraula. Com ho fas per mantenir-la?” 

El teatre pot ser el camí. Gran espectacle que cal veure amb la ment oberta, seguint les instruccions que el mateix Rigola et dona abans de passar i a partir d’aquí, prepareu-vos a entomar un seguit d’emocions, aplicades amb l’anestèsia necessària per poder-les suportar millor. Apagueu mòbils i rellotges. A dins hi ha pistoles.

“Perdona que t’ho torni a preguntar, però, no hi havia ni una mica d’amor, en el fons?”

 

Yerma. La dosi de Lorca necessària per anar vivint

Per cuinar Garcia Lorca no fan falta gaires ingredients. Un terra aspre, sovint de sorra segons la peça, un vestuari blanc per anar trampejant la calor dels pobles andalusos i una dicció musical per part dels intèrprets que agraeixen al poeta, la possibilitat de parlar per boca seva.

Juan Carlos Martel, utilitza les possibilitats immenses del llegat de Puigserver i posa el públic repartit al voltant de l’escenari, per estar més a prop del drama rural que implica l’absència de fills per una dona. “La mujer de campo que no da hijos es inútil como un manojo de espinos”.

El quadre de sorra, envoltat per la passarel·la quadrada, tanca un escenari més centrat que presenta la zona púbica femenina, potser protegida o tancada per una cortina que en determinats moments de l’obra s’interposa entre els protagonistes i el públic. En el teatre actual, els significats passen sovint per damunt de la comoditat del públic, que hi farem, al teatre hem vingut a treballar i treballar cansa, que deia Cesare Pavese.

Us imagineu veure Lorca des de la darrera fila del Grec? Ni en els pitjors malsons. Lorca és un autor de proximitat, un autor que seria apte per a una lectura dramatitzada on només el text en boca dels actors i actrius, t’ho ha de donar tot. Es clar que, si afegim escenificació, ja ho podem embolicar de regal i repartir-ho a l’entrada de la sala.

La Yerma de Martel és un bon espectacle, autèntic i bonic en molts moments, amanit per un so en directe a base de veu i petits instruments o cops de bastó, posats amb gràcia acompanyant un text meravellós.

 Lorca va morir als 38 anys i ens va deixar el que ens va deixar. Us imagineu un Lorca de 80 anys? Potser no parlaríem tant de Shakespeare o de Txèkhov. Lorca és la joia d’aquesta España que tan es posen a la boca, els hereus dels qui el van matar. Com aquell nen malcriat que trenca el regal valuós, per demostrar el seu poder.

María Hervás està molt bé, ja em disculparà si en algun moment de l’espectacle vaig fer l’exercici d’imaginar una Núria Espert jove, interpretant aquell personatge – imaginar la Xirgu em resulta impossible, doncs no la vaig veure actuar mai -, Joan Amargós és un Juan molt creïble – com sempre –  Yolanda Sey – la muchacha –  Isabel Rocatti – la vieja – i Camila Viyuela – una Maria perfecta – estan molt inspirades. Menció especial a  Bàrbara Mestranza i David Menéndez que fan un ball de la hembra y el macho realment estètic, malgrat la instal·lació microfònica al descobert quan es treuen la roba.

La dosi de Lorca necessària ja la porto, però igual que passa amb les vacunes, cal fer recordatoris per mantenir ben endins la màgia, el duende, de fer bellesa amb el drama.

“Cómo no me voy a quejar cuando te veo a ti  y a las otras mujeres llenas por dentro de flores, y viéndome yo inútil en medio de tanta hermosura”

Lorca sigue vivo.

 

Síndrome de gel. Fer-se el suec davant el problema

A la meva feina, el professor Joseba Achotegui, va descriure la Síndrome d’Ulisses, una combinació específica de símptomes psicopatològics que presenten els immigrants en situació extrema, també anomenada síndrome de l’emigrant amb estrès crònic i múltiple. Durant anys el vaig sentir explicar-ne tots els detalls.  Per això i per l’antecedent de “El metge de Lampedusa” “Una gossa en un descampat” o la “Mare de sucre”, vaig escollir aquest espectacle dins del meu abonament del Lliure 21-22, molt abans que els deliris d’un mal dirigent tornessin a posar d’actualitat el drama dels immigrants.

Ahir era el dia de conèixer aquesta “Síndrome de resignació” que afecta els immigrants més joves especialment quan veuen molt a prop la deportació – paraula que ja provoca mal rotllo  – Els afecta una apatia general, un deixar de somriure, de menjar, de relacionar-se… i que la Dra Elisabeth Hultcrantz va posar-se a estudiar per mirar de fer-hi alguna cosa. Malament ho tenen els metges quan la solució està en mans dels dirigents a qui extreuen la sensibilitat just abans d’entrar al despatx que els ha estat atorgat per una democràcia que molts cops no encerta.

Muntsa Alcañiz interpreta la doctora Bloom, que farà l’impossible per servir aquests pacients joves que “encara no estan malalts físicament” i que per això no hi ha opció d’ingressar-los al gran hospital de Malmö que dirigeix un cirurgià orgullós – Carles Martínez – de tot el que Suècia fa per la seva gent sota les directrius d’Olof Palme.

Síndrome de gel no es el que pateixen els infants immigrants, es el que demostren els polítics, els dirigents, els que “saben el que cal fer” per dirigir un país. En aquest espectacle, Clàudia  Cedó i Mohamad Bitari, expliquen la història d’ Eman i les seves filles Hasan – Roc Martínez –  i Baran – Jana Punsola – que arriben a Suècia el 2014 fugint del genocidi d’Estat Islàmic a Iraq. Dos anys després,  la nova legislació del  país d’acollida, comença a “fer-se el suec” davant el seu problema d’immigrants i els envia una carta de deportació. Baran és qui la llegeix i així comença tot.

El teatre ha de fer pensar, ha de sacsejar, ha de provocar i això s’aconsegueix forçant la màquina fins a l’extrem, en un espectacle interpretat quasi totalment per dones i on l’home ha de representar el pitjor de la societat – a veure quan podem anar canviant això – fins i tot en Carles Martínez reclama menjar carn enfront les companyes vegetarianes o veganes en una, al meu criteri, exageració del tema. Potser es volen concentrar massa problemes – immigrants, racisme, masclisme, canvi climàtic, diversitat sexual – en un únic text i per algun moment podem quedar empatxats i perdre el fil del que realment volem explicar. Judit Farrés interpreta Linda Mattson, l’assistent social que treballa colze a colze amb la doctora Bloom, i Silvia Albert la psiquiatra Margaret Läckberg

Manar Taljo interpreta Lamya Al-Abed, filla d’un advocat que ja va lluitar en favor d’aquests immigrants i que va deixar les seves memòries en unes llibretes que seran un llegat important en aquesta història. L’apendicitis de Lamya tindrà un paper cabdal en la història.

El realisme actual que fa que Asma Ismail – Eman Hajji – parli en àrab, alenteix una mica les escenes però si en Xicu Masó ho ha decidit així, hi té tot el dret. Cada cop més, veiem en llibres o en textos teatrals, fragments en altres llengües, com veiem que actors i actrius es substitueixen per persones no dedicades a l’art de la interpretació…a mi, personalment, m’emocionen molt menys però considerant que la cosa es premia potser es que no hi entenc gaire.

Espectacle difícil de recomanar però que té el seu lloc a la programació trencadora del Lliure.

 

Crim i càstig, de la biblioteca a l’escenari

Segur que és una casualitat que aquests dies que Rússia protagonitza un tant per cent important de notícies, Pau Carrió i Pol López tornin a fer equip per oferir-nos un gran espectacle, aquest cop a Petersburg i seguint el mestratge de Dostoievski.

Crim i càstig és un llibre gran i un gran llibre, i fer-ne una adaptació dramatúrgica no ha de resultar senzill, però si resulta que Pau Carrió va ser capaç de llegir-lo estirat al terra i sense anestèsia i que mentre muntava Hamlet li van agafar ganes de rellegir-lo, segur que ja ho va fer pensant en les possibilitats que tenia la gran enciclopèdia de “la culpa i la protesta individual”, per dur-la als escenaris.

En un capítol de Plats bruts, en David Güell confessa que no ha llegit l’Ulisses de Joyce, però que ja mirarà el vídeo, però en aquest cas crec que passa el contrari i que veure el vídeo – l’espectacle  – donen ganes de llegir la novel.la, doncs com que resulta impossible mantenir l’atenció al llarg de quasi quatre hores d’espectacle – porteu barretes energètiques per al descans – surts amb la sensació de que t’has perdut algunes coses i no vols deixar-les escapar.

Els canons de l’escriptura teatral diuen que un missatge important ha d’aparèixer més d’un cop per no arriscar-se a que en el moment d’enviar-lo cap al públic, l’espectador estigui desembolicant un caramel o hagi perdut una rèplica a causa de la rialla a destemps del seu company de butaca, però no crec que això sigui molt fàcil de fer en un text tant llarg. Si us heu perdut alguna cosa no us queda més remei que anar a la biblioteca.

Crim i càstig és la història d’en Raskólnikov – Pol López – un ex-estudiant que assassina Aliona Ivànovna,  “Demà, es quedarà sola a casa seva a partir de les set del vespre”, i del sentiment de culpa o d’haver fet un bé a la humanitat per matar una mala persona, que l’acompanya fins que Porfiri Petrovna – Miriam Iscla – el posa davant d’un mirall per provocar la confessió.

L’escenografia és espectacular en la seva senzillesa. Un escenari buit en una Sala Fabià Puigserver girada com un mitjó per aprofitar les arcades de les parets laterals i posteriors, on un deejay posa música a la lletra i que els personatges aprofiten per entrar i sortir d’una plaça major escènica on un matalàs va fent pujades i baixades segons necessitats de descans del protagonista. Les taules del bar recorden camilles d’un manicomi, així com les cadires blanques que completen l’escenografia on una lluna gegant et recorda que aquí no ens moquem amb mitja màniga.

D’entrada veiem un gran plàstic penjat, imaginem pluja en un moment o altre de l’espectacle, tot i que el plàstic esdevé una carpa simbòlica que encara no us puc explicar. Potser representa el cervell d’en Raskólnikov amb unes idees que dificulten el trànsit senzill o el tancament sobre si mateix del propi personatge…. confio que en Pau Carrió ens ho expliqui, jo no ho vaig poder interpretar del tot.

I ja que dic interpretar, us podeu fer una idea del que poden fer damunt de l’escenari, un repartiment ben dirigit (Roser Batalla, Oriol Guinart, Miriam Iscla, Pol López, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Marc Rodriguez, Maria Rodriguez) , però permeteu-me destacar l’Òscar Rabadán en el seu doble paper de Marmelàdov i Svidrigàilov i la interpretació de l’Albert Prat en un Razumikhin espectacular.

La feina que fan els deu actors i actrius mereix el més gran aplaudiment, vaig sortir del teatre patint per ells, doncs a partir d’ahir – l’estrena oficial – venen molts dies amb moltes hores de feina on no es pot perdre la concentració. M’agradaria veure com agafen energia abans de començar o potser a l’entreacte: plàtans, barretes energètiques, fruita seca, xocolata, torrons…?

Crim i càstig és un espectacle gran i un gran espectacle – no sempre coincideixen -, cal anar-hi ben preparat – berenar abans resulta imprescindible – i no sé si passarà sempre però a l’entreacte fa fred, potser per recordar-nos que Petersburg està localitzada al nord d’Europa, on la neu conviu massa sovint amb el foc.

Només la durada de l’espectacle m’impedeix recomanar-lo a tothom, però si esteu avisats crec que la resta vindrà sola.

Hamlet, Crim i Càstig… el proper espectacle del duet Carrió –López pot ser un espectacle d’una setmana, així d’una tacada. Ahir, dia de l’estrena, aplaudiment tipus Liceu. No era per menys. I ràpid cap a casa abans que et cotxe es converteixi en carbassa.

P.D. Crec que vaig ser el primer en agafar les entrades. Teniem primera fila centrats, el dia de l’estrena.

(Foto oficial Teatre Lliure)

 

Oncle Vània, un text rus per a un director Lituà

Un dia, en una reunió de presentació del Temporada Alta, en Salvador Sunyer m’animava a veure teatre estranger, una de les especialitats del Festival Gironí. Jo li deia que no veia clar això de llegir subtítols i perdre’m l’expressió dels actors i actrius, les seves mirades, el seu llenguatge no verbal, els seus silencis – aquí no caldria llegir -. Deu ser per això que el nom d’Oskaras Korsunovas no em deia gran cosa, però Manrique, Benet, Marco, Truyol – sí, sí, no és la Clara Segura ni la Vilarasau, però ja és garantia – a més de l’Anna Güell, la Carme Sansa – una clàssica de tota la vida – i sobretot Txékhov, tenien prou tirada per assenyalar aquest espectacle i desplaçar-nos a Girona. Finalment ho vam deixar pel Teatre Lliure que ens permetia escollir més fàcilment data, i aquesta va ser dimecres.

L’any 2014 vam “mitificar” la Companyia Les Antonietes que havíem descobert en un espectacle Shakespèrià anterior – Molt soroll per no res -, amb el Vània de l’Espai Lliure, una creació en tota regla amb una Annabel Castan, un Pep Ambrós o un Arnau Puig – allà ens vam fer del seu club de fans – espectaculars, i sempre resulta emocionant veure’n una altra versió – això no em passa amb el cinema, però en el teatre m’encanta – .

La proposta del director Lituà és diferent, recull l’essència del metge rus i porta els actors i les actrius al límit, potser massa per a alguns puristes, però a mi m’agraden les posades en escena arriscades, i aquesta no deixa de ser-ho. Potser no caldria fer espectacles de quasi tres hores, sempre penses que alguna escena no faria falta, però quan les interpretacions són brillants, endavant amb el teatre, que preu per preu, sabates grosses.

Un cop, la Clara Segura em va dir que mai es cansa de sentir que ens ha agradat la seva feina, doncs tornarem a dir que el treball del Marco, el Benet o el Manrique torna a ser molt gran, i que la Truyol segueix amb pas ferm quan surt de la seva Calòrica particular, o que les bones actrius com la Anna Güell o la Carme Sansa, marquen taules en papers que semblen petits. No recordava haver vist la Raquel Ferri – sembla realment russa – amb un treball gestual molt bo, i tampoc recordo Kaspar Bindeman, imagino que un dels motius principals de que hi sigui és la seva faceta musical, per fer un Teleguin diferent.

L’espai escènic combina mobiliari d’abans amb d’altre d’actual, potser per recordar-nos que els drames humans no tenen època. I, aquest cop,  no sé si les projeccions aporten gaire, fora de l’escena del passeig del professor amb la seva dona, just abans d’entrar en escena.

L’oncle Vània del Lliure – 45 anys de vida ja – de Txékhov, i d’un director Lituà que tria repartiment català, ofereix prou motius per anar al teatre. I a més a més, als que necessiteu el moment de riure, us l’ofereixen amb claredat.

Per cert, no seria possible sortir de la Sala Puigserver directament al carrer sense pujar primer i baixar després? Els genolls amb molts espectacles al damunt ho agrairien. Que diu el cap de sala al respecte?.