RSS

Arxiu d'etiquetes: Teatre Lliure

Cúbit. Quan la família és el pitjor

No passen ni dos minuts de l’espectacle que ja veus que aniran mal dades.

  • Perquè has vingut?
  • Et trobava a faltar
  • Mai m’has trobat a faltar

A mig espectacle, es confirma el pitjor

“En aquesta casa s’han trencat molts plats però això no impedeix seguir parant taula”

Cúbit és el nom d’un os del braç, protagonista d’una bona colla de fractures i d’aquí el títol de l’espectacle. Cap actor va enguixat, això va passar fa temps, però el passat no és que torni, es que sempre és aquí.

Una interpretació brillant, amb rèpliques que es disparen sense deixar respirar l’antagonista, preguntes que deixen les respostes a mitges, en un duel a quatre on no saps per qui prendre partit.

La Paula és la deessa, és qui mana, qui decideix sobre Oriol, sobre Bernat, sobre el Lluc – possiblement el personatge més fort de tots – carregada de passat i mirant el futur en forma de llibre homenatge a Octavi, l’omnipresent que no veu ningú. Un llibre que ha de commemorar una Fundació que ningú sap a què es va dedicar però que ha estat al centre d’aquesta família i dels amics propers.

Cúbit és una hora i mitja de guerra entre personatges, resolta de forma molt brillant pel Josep Maria Miró – autor i director – amb detalls que recorden la sèrie The Affair, amb escenes viscudes des de dues perspectives, que conjuntament t’expliquen tot o quasi tot del que necessites saber.

Una escenografia molt ben pensada on no hi manca res, ni tan sols les copes de Gintònic després d’un bon sopar on els ganivets no han estat quiets ni un sol moment.

Aquest espectacle, de la Ruta 40, va ser al Lliure la temporada 2016-2017 i ha tornat, precisament el que els passa als bons espectacles.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Novembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

El temps que estiguem junts. El resultat d’un taller de teatre

La interpretació no surt del no res, es el resultat d’un treball intens que es posa al servei d’uns personatges, d’un espectacle que aporti credibilitat i serveixi per oferir un text al públic. El mestre Pasqual va portar Pablo Messiez, actor, autor i director argentí, a treballar amb la Kompanyia, un més de tants encerts que acumula el geni del Lliure, i de tot allò, de deu dies de treball intens, en surt aquest espectacle. Van utilitzar  dos textos sobreposats, el que l’autor anomena “l’amor” interpretat per una parella i “els incontrolables” composat en part per un seguit de monòlegs, que l’interpreten els altres sis personatges. Aquest darrer aspecte ens recorda “Advertència per a embarcacions petites” de Tennesse Williams,  text que també inicialment el formaven monòlegs dels protagonistes i que més tard, es van anar  relligant per composar un espectacle intens i complex en molts moments.

El resultat del treball interpretatiu, la necessitat de cada actor i actriu per dir allò que diuen, representa el rovell de l’ou de l’espectacle on es mostren dues cares de la convivència, del “estar junts” , la parella que reclama parlar i el grup que exigeix silencis. Quina deu ser la millor forma d’estar junts?.

Els que ens dediquem a l’art del teatre, valorem molt aquest espectacle, ens agrada veure els mecanismes que porten a interpretar d’una forma o altra un text, ho considerem una classe magistral, i gaudim imaginant com ho van viure els joves  de la Kompanyia, i ens ve salivera a la boca, i desig de participar-hi.

L’entrada es diferent, i marca força el desenvolupament de l’espectacle – veieu la fotografia, no us dic més – que flueix al llarg d’una hora i 45 minuts, en un espai creat per aquest tipus d’espectacles – l’Espai Lliure – .

El temps que estiguem junts, no es un espectacle clàssic, és un espectacle diferent, amb molts moments esplèndids que van combinant dues situacions en un mateix espai, i tot que al final tens dubtes de si hi ha o no, un significat que se t’escapa, els deu minuts posteriors a l’aplaudiment, amb el comentari a quatre que vam realitzar, va fer créixer l’experiència viscuda.

Si ets de teatre, entendràs que aquest espectacle s’hagi tornat a programar. Era lògic, i possiblement sigui el darrer d’aquesta Kompanyia que poc a poc ha anat demostrant la seva qualitat.

Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès, Maria Rodríguez, Joan Solé i Júlia Truyol presenten un espectacle jove i fresc, tractant temes profunds com la convivència, possiblement la part millor i pitjor de la vida quotidiana.

 

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Com els Grecs. Un contenidor ple d’energia, irreverència, frescor i llenguatge obscè, en una tragèdia grega de sempre, que faria enrojolar el Corifeu.

Feia 10 minuts que havia formalitzat el meu abonament al Lliure, un clàssic de cada any com el dia de Sant Jordi, el pessebre, la declaració de la renda o el dia del meu aniversari, i veig un títol que corona la fotografia del Derqui. No miro res més i clico al damunt, per agafar les millors entrades possibles – fila 1 -.  No vaig mirar res més, ni l’autor ni el director;  Derqui porta la garantia a la butxaca dels pantalons i tota la resta serà afegitó. I la resta és molta resta. El text de Steven Berkoff, situat a l’Anglaterra de la Dama de Ferro que quasi havíem oblidat, de tan sentir parlar del Brexit. Un barri marginal on el més lleig de la vida quotidiana no hi queb dins el contenidor i campa pels carrers, les cases i els pubs.

Molts coneixem la història d’Èdip, que sense saber-ho mata el seu pare i s’entén en el més estricte sentit de l’expressió, amb la seva mare. Quan s’adona de tot plegat, s’aplica un càstig exemplar condemnant-se ell mateix a nomirar per no  veure. Dit això, la primera part de l’espectacle dirigit esplèndidament per Josep Maria Mestres et despista una mica, no hi veus massa opcions a que es produeixi la “predicció” que va fer un mag en una fira quan Eddy era petit, però saps que en un moment o altre vindrà el gir. I el gir apareix en un bar, entre cafè i pastís de formatge, i especialment representat per un os de peluix que resultarà la prova definitiva del que va passar.

Us ho he de deixar aquí, per no aixecar la llebre als que encara no heu vist aquest espectacle i que no dubto que fareu en breu (marxen quan comenci la campanya electoral….). La interpretació es brutal. Derqui es molt gran, ho esperes tot i malgrat això, et sorprès un i altre cop. Cruz es la veterania, les taules, l’artista total que ho fa tot i tot bé, però per mi, la sorpresa son la Aránega i la Bel, en uns registres que sorprenen molt, i això no és fàcil, doncs una i altra tenen moltes hores d’escenari. La Colometa treu la seva cara més gamberra i això sempre es d’agraïr.

Com els grecs es un espectacle trepidant, que passa volant per damunt de la platea plena d’afeccionats al teatre, que saben el que vol dir la garantia d’un repartiment de pes, un director que sap el que es porta entre mans, i un autor que, a partir d’ara, tindrem molt en compte.

Queda poc, però potser aniran de gira. Si us va agradar Electra o Antígona, o Èdip…. això no té res a veure, i no us ho podeu perdre.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 3 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Jane Eyre Una història d’amor i de reivindicació

Jane Eyre ha estat sempre una novel.la d’una institutriu i una boja. Dos detalls justets per poder anar a un concurs d’aquells on et fan preguntes de suposada cultura general. Els més llegits saben que es tracta d’una novel·la on es reivindica el paper de la dona a la societat, el paper d’una noia pobre i poca cosa  que té molt clar el seu rol a la societat. Jane Eyre reivindica l’amor en estat pur. “Vols casar-te amb mi? Sí senyor”… Com pot anar bé això? Doncs anirà bé quan les diferències desapareguin, no sabem si diferències físiques o de poder adquisitiu, o senzillament quan desapareixen els impediments.

La Jane Eyre de la Portaceli, és un text de butaca, de premi butaca per a una Ariadna Gil esplèndida i un Abel Folk que clava una de les seves millors interpretacions. Els premis del públic sempre fan justícia, son els premis de l’agraïment sincer, els premis que reconeixen l’esforç, els premis “naturals”. Dues hores a l’Anglaterra rural, la de les senyoretes que toquen el piano i broden, la dels senyors que decideixen, la dels capellans que parlen de l’infern, la de la maldat i la de la injustícia, de la malaltia que mata el pobre, i de la reivindicació feminista en el seu màxim esplendor. Dues hores que corren per l’escenari tal com les projeccions fan córrer el temps i les estacions, on els arbres i les flors acoloreixen el blanc de l’internat, on les flames provoquen els canvis més grans.

Dues hores de teatre físic i emocional que fan gaudir un públic entregat al poder escènic i que no tindrà cap problema en retornar a base d’aplaudiments, l’esforç dels protagonistes.

El 2017 no vaig veure aquest espectacle que va posar el cartell de no hi ha entrades des de ben aviat, i avui m’ha estat donada una segona oportunitat, que no podia desaprofitar. Un espectacle recomanat i recomanable, un espectacle on la música en directe agafa un protagonisme discret i necessari a l’hora. El piano i el violoncel que reben els més tardans, aporten a l’espectacle, la cirereta final.

El segell Lliure, un cop més, resulta garantia de gran espectacle.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 gener 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

La neta del Senyor Linh. Un text preciós per a un monstre del teatre

Com us podeu imaginar, vaig triar aquest espectacle pel reclam del seu protagonista, pel mite, per l’actor a qui m’agradaria assemblar-me, pel meu referent – de fet tenim una edat semblant i hem coincidit en algun personatge -. La meva dona havia llegit el llibre de Philippe Claudel, el tenim a casa, i vaig llegir-lo d’una tirada. Després de Terra Baixa, l’Homar tornava a controlar tot l’espai escènic, i  fins i tot es desdobla, per donar vida al senyor Bark, i al seu gran amic el senyor Taolai.

El text parla dels refugiats, de la gent que ha de deixar la seva terra – el senyor Linh s’hi aferra duent-la en una bossa de roba – per sobreviure, o per ajudar a viure els qui s’estimen – la seva neta en aquest cas -. També parla de l’estimació, de la solitud, dels que miren de treballar per als altres tot i que no sempre encertin la forma, però sobretot parla de l’amistat en estat pur, l’amistat que apareix en un banc de fusta davant la Fira,  quan més falta fa.

L’Homar és un monstre de l’escena. Ajudat per una projecció i uns sons que produeix ell mateix, crea l’ambient necessari per fer-nos viure en un país “acollidor” lluny de l’autèntica terra. Conèixer el text ha estat una sort. Al teatre s’hi va a treballar i cal anar-hi amb els deures fets per aprofundir molt més en el que l’autor, el director i el protagonista, ens volen exposar. És una delícia veure l’expressió de cara i de mans del més gran. L’escena del somni resulta francament espectacular, i les combinacions de personatges gràcies a la tecnologia, aporten moments realment tendres. L’home vell, el senyor Taolai, el senyor Linh, surt de casa cobert de dolor per trobar una nova vida, una vida que no necessita per ell, però sí, per la seva neta, aquella criatura d’ulls oberts, que no obre la boca per rebre l’aliment, que no plora però que té bona salut segons diu el metge que l’ha visitat.

Guy Cassiers ha dirigit aquest espectacle en diferents països amb diferents actors, diferents llengües, en un projecte europeu de gran volada.

Conèixer el final, ens ajuda a gaudir de tot el text, i em permetéreu que no aixequi la llebre, crec que també vosaltres heu de treballar-vos aquest espectacle. Llegir el llibre prèviament? Això és cosa vostra, a mi m’ha encantat. Si no em fan fora de la sala, encara estaria aplaudint el mite. Ho confesso, no puc viure sense el teatre.

 
1 comentari

Publicat per a 20 Desembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Perestroika. Àngels a Amèrica, segona part

Segon dia de teatre, colpits encara pel que vam viure ahir. Mateixa escenografia, però aquest cop amb la bandera de l’antiga Unió Soviètica projectada a la pantalla. Roy M. Cohn ingressa a l’Hospital, mentre Prior es a casa. Perestroika és un cant oníric a l’esperança, en un moment on la SIDA era un diagnòstic mortal. Els fàrmacs antiretrovirals encara no eren a la farmàcia i calia buscar alguna llum enmig de la foscor.

Perestroika carrega contra la malaltia i contra Amèrica “Ja visc a Amèrica, no necessito estimar-la” diu Belize a Luis. En aquell moment Amèrica sembla oblidada d’aquell deu que sempre ha de beneir-la, potser per la “querella que li han fotut a aquell malparit” segons petició de Prior, quan assegura voler viure, és massa jove, encara no ha tingut temps de fer res, i ja porta cinc anys malalt de SIDA. Cinc anys, en aquella època, es considerava la línia que un cop creuada et donava dret a ser optimista.

Aquesta segona part té moments espectaculars, buscant l’esperança en els somnis, les visions o les profecies. La Raquel Ferri que sembla sortida del Cirque du soleil protagonitza una autèntica al·lucinació entre els espectadors, si fa no fa com l’espectacle de Queen brillantment conduït pel Quim Àvila, un Belize senzillament esplèndid, que s’erigeix en l’autèntic protagonista de la nit. Un infermer de qualitat esdevingut el rei de la nit, el somni de qualsevol artista.

Ethel Rosenberg esdevé el personatge principal de la Claudia Benito, expectant davant la decadència d’en Roy, el seu botxí, a qui fins i tot  canta un kadish que recordarem haver sentit en un altre lloc.

Perestroika és un seguit de moments estel·lars, com el de l’Arquillué, quan viu la seva agonia de forma provocadora, tal com va ser sempre la seva vida. Mig afectat per la morfina i per la histèria que precedeix un final que s’endevina proper, té una escena francament brillant, com se li suposa a una bèstia escènica com ell, però una mica més. “Odio els hospitals” diu, quan en realitat el que odia són les malalties. Segur que us identifiqueu amb aquesta forma d’expressar-ho, oi? No es que odiem els enterraments, el que odiem es que es mori la gent que estimem.

Tornarem a deixar en suspens la sorpresa de l’inici, la presència d’en Aleksii Antedilluvianovich Prelapsarianov, el bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que també està vivint els seus darrers dies com a unitat, per obra i gràcia d’un president anomenat Gorvachov.

I en un paràgraf nou, destacar l’actuació de la Vicky Peña, de qui vaig dir ja fa uns quants anys que sempre et sorprèn. Ho deixo aquí.

Viure ara la segona part d’Àngels a Amèrica et permet veure que la profecia s’ha anat complint, i que els joves que començaven a tenir una mica de sort i mantenien els nivells de limfòcits, eren una esperança real. Quan el mes de novembre de 1996, obria la sala Tallers del Nacional, amb una obra monumental de Tony Kushner, anomenada Àngels a Amèrica, amb escenografia d’un cementiri jueu de Praga, vam sentir que aquell espectacle ens marcaria per sempre. La segona part va quedar penjada al costat del càrrec de director artístic d’en Flotats, però el teatre no et fallarà mai, i de la mà d’en David Selvas, l’obra més fonamental de l’autor neoyorkí, ens ha estat servida en safata Lliure. El més dur ha estat tenir al darrera, algunes espectadores que creien estar observant una estranya parella o una gàbia de boges. Realment dramàtic.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 23 Novembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,