RSS

Tag Archives: Teatre Lliure

Bérénice. Segueix el drama a Montjuïc

Una lectura dramatitzada no és fàcil, i un text en vers tampoc, per això, Bérénice només aterra tres dies al Lliure de Montjuïc, però ahir, la sala era plena i els que hi vam ser ho vam passar bé.

Vaig fer la meva primera lectura l’any 2002, era Teseu a la Primera Història d’Esther. Em va semblar una forma interessant d’oferir un text. Després van venir Biederman, Sacco i Vanzetti, La màquina d’aigua, Cartes d’amor, el Testament…. no eren per a tots els públics, però els amants del teatre ho gaudien força. En fi, tranquils,  no he vingut a parlar de la meva experiència, si no de l’espectacle que aquest cap de setmana omplirà la Sala Puigserver.

Bérénice és un text complex que parla d’un conflicte ancestral, el rebuig que provoca l’estranger, el que no considerem un dels nostres, i per això, un conflicte actual com passa tants i tants cops.

No tenia la millor localitat, vaig quedar massa de costat i això m’impedeix sentir correctament, però després del patiment inicial m’hi vaig acostumar – una mica com passa al principi d’una peli argentina, fins que no t’hi acostumes et costa seguir el que diu el Darin -. Potser va coincidir amb l’entrada de la Vilarasau, recitant de memòria, sense llegir, la seva primera rèplica. A partir d’aquell moment tot va anar com havia d’anar.

No m’atreviré a  criticar res del Lluís Pasqual, però no vaig entendre massa el paper de Titus l’emperador, representat per la Rosa Maria Sardà. En una posta en escena clàssica potser hagués funcionat, però en una lectura on només disposes de la veu – una veu gens greu – se’m feia molt estrany. El motiu el desconec.

Bérénice és un espectacle difícil, com el mateix nom amb dos accents, però el teatre té aquestes coses, i si bé no seria un muntatge per regalar entrades a algú no molt iniciat, resulta gratificant per als habituals de l’art més viu.

Llarg aplaudiment com no pot ser d’altra forma en un espectacle garantit (Pasqual+Vilarasau+Lliure).

Anuncis
 
 

Etiquetes: , , ,

Medea. Tempesta de sentiments i pluja

Anar al Lliure a treballar la darrera creació d’en Lluís Pasqual té un regust de sorpresa garantida. Un gran director en un escenari propici assegura un vespre intens de teatre, però es que a més a més estem parlant, en aquest cas, de la Vilarasau – tothom dret – i d’una tragèdia grega, és a dir, que l’esperit Espert reneix entre nosaltres.

No sé si Lluís Pasqual també era un “fan” de la sèrie Crims, on l’Olga Tor – Emma Vilarassau – es passava mitja sèrie sota la pluja, però jo, que si que ho era – de fet tinc un dvd signat per la gran Vilarasau – ho vaig reviure immediatament.

Medea és una de les tragèdies més “bèsties” si em permeteu l’expressió. L’heroïna que porta la venjança fins a l’extrem més immoral, matant els seus propis fills – a les tragèdies sempre maten però sembla que tot hauria de tenir un límit – i durant anys, va ser patrimoni de la Núria Espert. L’espectacle que li va canviar la vida, que ens la va canviar a tots, però molts sabíem que la dona maltractada i  abandonada per Jasó que du la ràbia fins a l’infinit, més enllà de la maldat,  tenia una nova vida en el poder interpretatiu d’una actriu de culte, i l’hàbil Pasqual ho sabia.

El savi director ha esperat el moment just per oferir-nos la seva tempesta, la d’ell – real com la vida mateixa – i la dels sentiments de l’heroïna grega, en un muntatge falsament senzill – amb el Pasqual no hi ha mai res senzill – on el públic corre el risc d’ofegar-se si s’oblida de respirar entre tanta pressió. Suportar una hora amb la tensió que ho fa la Vilarasau, només és a l’abast d’actrius privilegiades, d’actrius tocades pels Déus, i que sortosament existeixen. Roger Coma està sorprenent, en un paper molt diferent de tots els diferents papers que ha representat, i el toc de la barba li dona un plus totalment adient al cas. L’Andreu Benito, un cop més, demostra per què tothom el busca per als seus espectacles i fa un Creont sense fissures i creïble com tots els seus personatges. Benito és un exemple de naturalitat, sembla que sempre sigui ell, i sempre és diferent.

El problema principal de l’espectacle és el risc. I no vull dir que sigui arriscat moure’s sobre un terra mullat amb les imatges de Nirvana, Radiohead o Metallica al fons. Em refereixo al risc de pneumònia. Confiem en el sistema immunològic de tota la companyia.

Espectacle brutal, com ha de ser, si Medea hi participa. I per molts anys.

 
Deixa un comentari

Posted by a 20 Abril 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

La visita de la vella dama. Titelles adultes al Lliure

Vaig llegir el text de Friedrich Dürrenmatt quan una companya va proposar de muntar-la al meu grup de teatre. No em va agradar, em va semblar una barreja d’Edmond Dantès i Shylock a lo bèstia, una tragèdia grega lúgubre i de mal rotllo – i a mi m’agrada el drama -, i la meva opinió va ser que era un text lleig i que era molt complicat de muntar. I ara us preguntareu com és que vaig utilitzar dues entrades del meu abonament per anar a veure la Vicky Peña sota el paraigües del Lliure…. doncs per això, i pel que deia del muntatge, doncs sempre resulta enriquidor veure les creacions dels que més en saben d’això del teatre, una escola de la vida per a tothom, i per als “enganxats” a l’art més gran més – com diu el President al Polònia -.

Un cop tenia les entrades – les opinions mai em fan canviar les intencions – vaig saber que el muntatge es feia amb titelles, i la cosmetia força. Vaig pensar en Primera Història d’Esther, amb Amor de Don Perlimplim, amb textos escrits per a titelles, i per grups que lutilitzen. No fa massa, us vaig parlar d’un espectacle on també les titelles tenien un paper important – Himmelweg -, els grans espectacles utilitzen tots els mitjans, i a més a més, la companyia Farrés Brothers i Cia, posen en escena un altre recurs escènic molt important, la música en directe.

Un cop, sortint de veure “Guys and Dolls” al Nacional, em vaig acostar a la Vicky Peña per dir-li que sempre em sorprenia, que tot i saber lo gran que és, sempre esperes una novetat, i en aquest cas crea una “esperpèntica” Clara Zachanassian, en perfecta comunió amb els titelles i els actors que els donen vida. Amb el ball final, remata la feina amb la seva mestria habitual. Xavier Capdet representa l’Alfred ill – no confondre amb ordinal d’una nissaga – i està brillant, amb moments realment espectaculars, barrejant-se amb el seu ninot de forma acurada. Escollir titelles per aquest espectacle em sembla un encert majúscul – aplaudiment al Jordi Palet, autor de la dramatúrgia i la direcció – i converteix un text que pot crear dubtes previs, amb un espectacle recomanable de totes totes. El meu aplaudiment als Farrés i companyia pel seu domini dels personatges a qui donen vida de forma moderna i brillant, sense utilitzar aquell conegut “Heu vist el dimoni?” quan el personatge malvat es prepara per atacar pel darrera a l titella protagonista, avisat a crits pel públic.

La part negativa? Crec que ja no hi ha entrades. Em sap greu

 

 

 

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 2 febrer 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

El metge de Lampedusa, teatre necessari

Lampedusa té nom d’illa de pirates i una illa sí que és, tot i que els abordatges o el rom no són precisament els seus protagonistes. Lampedusa és una illa italiana – pertany a Sicília – que des de fa anys rep persones embarcades en un somni que massa cops esdevé malson.

Pietro Bartolo és un metge especialitzat en ginecologia i obstetrícia, és a dir, un metge que ajuda a donar vida, i des del seu hospital lluita per mantenir la vida i el somni europeu de molta gent.

Llàgrimes de sal és un llibre de memòries, escrit per Lidia Tilotta (periodista de la RAI) i el mateix doctor Bartolo, un llibre que descriu els sentiments d’un home que lidera el compromís d’una illa cap a les persones que lluiten al mar. La llei del mar, que segueixen tots els pescadors, obliga a salvar qualsevol persona que lluita per sobreviure a les onades.

“Foc al mar” és el títol del reportatge signat per Gianfranco Rosi, que recull en imatges el tresor de sentiments de “Llàgrimes de sal” i que va guanyar l’Ós d’Or a Berlin, però ens faltava l’espectacle teatral.

Xicu Masó es treu el títol de metge de forma accelerada per donar vida al doctor especialitzat en ajudar a iniciar-la i ho fa de forma superba. La naturalitat amb que ens va explicant la seva història, que és la història de tantes i tantes persones, et posa realment davant del dr. Pietro Bartolo, en un monòleg esplèndid, amanit per timbres de mòbil – i no dels espectadors -, i imatges projectades sobre la paret de l’hospital, que et mantenen amb total atenció al llarg de 75 minuts plens de sentiment.

Xicu Masó fuig de la llàgrima fàcil, utilitza aquella sornegueria limitada que tant li escau, i et fa somriure mentre denuncia, sense dir-ho massa, la passivitat de la gran Europa, que com ja ens té acostumats, es preocupa poc dels problemes que no són seus. Quins són els seus problemes? Doncs la pasta, i no em refereixo als macarrons.

El teatre t’ha de fer pensar, t’ha de fer comentar mentre sopes o fas una cervesa, i t’ha de fer buscar informació per ampliar tot el que has viscut. Si del teatre surts dient “està bé” i prou, haurem fracassat tots plegats.

Direcció de Miquel Gorriz, que compensa la comèdia d’ART amb el drama de Lampedusa i de totes dues empreses se’n surt perfectament. Val a dir que sap molt bé amb qui es juga els calers i s’acompanya de pesos pesants de l’escena.

És com si estiguéssim en guerra. Una guerra en què no hem triat lluitar i en què estem participant amb armes desiguals. Que ens entrega cada dia desenes de ferits. I no podem fer sinó quedar-nos a la trinxera, en el sentit més literal del terme.”

Vaig decidir anar a veure aquest espectacle estil pim pam, entrades el mateix dia i sense por de les tempestes que s’anunciaven, possiblement tenia més confiança en el meu vehicle que la que hagués tingut en una barcassa de les que paren a Lampedusa. Ovació de Liceu per a una actuació esplèndida i un agraïment sincer pel tema tractat. Molt i molt recomanable. De fet, a mi me la va recomanar un company molt fiable, del meu grup de teatre.

 

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 5 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Nit de reis (o el que vulguis). Un nou intent d’empeltar de Shakespeare els joves.

Abans de continuar el meu comentari, confessaré que de Shakespeare m’atrauen més les tragèdies que les comèdies, de fet les comèdies m’atrauen poc en general – quan al meu grup escollim textos ja saben que el meu vot sempre va en aquest sentit – i que també tinc una teoria i es que als textos del gran autor, sempre li sobren uns 45 minuts – em pregunto si li pagaven per fulls escrits -, i això ho sé perfectament abans d’entrar a la sala, i apagar el mòbil un cop feta una fotografia que m’ajudi a posar a punt el meu article, i naturalment no m’impedeix sentir-me atret per un dels clàssics més clàssics. Si afegim la direcció de Pau Carrió -després del seu Hamlet, l’he posat a la meva agenda de directors de capçalera – i la garantia Lliure, no hi ha dubte que era una bona idea anar a Gràcia a descansar els peus després de tanta concentració reivindicativa.

Els joves actors i actrius de la Kompanyia estan bé, són actors i actrius d’acadèmia, que interpreten, canten, ballen, fan tombarelles, saben anglès, i fan un tipus d’espectacle jove i molt per joves, aspecte que considero francament interessant. Nit de Reis no és un text colpidor – els que a mi m’agraden – i si voleu és un text previsible – al teatre la sorpresa no és tant important, i té més valor el com passa que el propi final – però Pau Carrió en treu petroli, i fa un espectacle amb música i moviments escènics ràpids que et mantenen assegut amb un somriure. Especialment atractiva la interpretació de l’Enric Auquer fent un “Palomino” que hauria signat el mític Oriol Grau. Un d’aquells papers agraïts, sempre que els interpretis bé.

L’escenografia, basada especialment en una paret lluminosa, per davant d’una tarima on Arnau Vallvé, el bateria de Manel que ja va participar a “Victòria d’Enric V” hi posa la música, acompanyant els actors en tot moment, i especialment en les cançons que li donen el to “del que vulguis” a l’espectacle.

Nit de Reis és una bona elecció per la Kompanyia Lliure, i un cop dit això, l’aplaudiment està justificat. No és un espectacle per aconseguir un premi individual, però és una demostració d’espectacle coral sense defectes, tot i que una petita retallada no li aniria malament. Els textos punyents et mantenen sense respirar sense adonar-te de que passa el temps, i no és el cas. Com deia al començament, un bon espectacle per al jovent, i això és molt i molt important, pensant en el futur del teatre que és el futur de la societat.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 22 Setembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Nikolai Alexèievitx Ivànov (Joan). Teatre Lliure de Montjuic

Dir que els clàssics són intemporals, que els conflictes que plantegen semblen escrits el mateix dia que els gaudeixes, és un concepte del que partim tots els que participem de l’espectacle teatral. Aquest cop, l’Àlex Rigola ens ho posa més fàcil i ens porta la Rússia de Txèkhov al davant dels ulls, ens fa participar de la casa o la comuna on viuen els personatges, converteix la casa de camp del protagonista en un espai on es juga a futbol mentre ens presenta la vida dels personatges, però no d’Anna Petrovna, o de Matvei Semiònovitx Xabelski, ni de Pàvel Kirílitx Lébedev o de Saixa la seva filla sinó de Sara, Pep, Andreu (Benito) i de Vicky.

Llegir, o escoltar textos de Txèkov és un garbuix de noms, doncs tots els personatges tenen tres o quatre formes d’anomenar-se : Ziúziuixka o Zinaïda, o Sàvitxna, però Rigola l’anomena Sandra, precisament el nom de l’actriu que representa la rica mare de Saixa (Vicky), i muller de Pàvel o Paixa Kirílitx Lébedev en aquest cas Andreu o millor Benito que és com es coneix l’actor que li dóna vida.

Els personatges del Dr. Txèkhov són complexos i  Joan (Nikolai- Ivànov– Alexèievitx) no n’és una excepció. Un home que s’ha casat amb una jueva filla de casa rica possiblement per heretar, trencant els límits religiosos, que finalment impediran el seu objectiu. Un personatge capaç de dir a la seva dona malalta (tuberculosi per Txèkov i malaltia indefinida segons diagnòstic del  Dr. Nao (Ievgeni Constantínovitx Lvov), metge jove, just, honrat i qui sap si enamorat de Sara (Anna Petrovna). Al text original la vida sembla girar al voltant d’una partida de cartes (“Tota la nit jugant al vint” ) potser per demostrar que alguns pensen que la vida és un joc, unes cartes que cauen sobre l’escenari en el que seria l’acte quart, un any després del que hem viscut a la resta de l’espectacle.

Un escenari senzill amb cadires a banda i banda just a sota d’una pantalla (una a cada costat també) on inicialment hem vist les vides anteriors dels personatges, i on veiem moments en temps real, enregistrats a ras de terra, potser per demostrar el baix calatge dels protagonistes, a quin pitjor.

“És una mica cruel fer-ho, però val més que quedi dit…Quan em turmenta l’angoixa, jo… jo començo a no estimar-te. També fujo de tu, aquestes estones. En una paraula, necessito sortir de casa cada dia”

Si pensem que això ho diu Joan Ivànov a Sara (Anna) la seva dona que “viu” una mort propera, i que només cinc anys abans ho ha deixat tot per l’amor que sentia per ell, ens podem fer una idea de l’interior d’aquest personatge creat pel mestre rus, que possiblement influenciat pel seu passat de metge, acostuma a fer-ne sortir als seus textos. En aquest cas, el Dr, Nao Albet, acompanya molts moments de l’espectacle amb la música de la seva guitarra.

Rigola és un creador inquiet, i els seus espectacles tenen sempre sorpresa. Jo en sóc un fervent admirador.

  • Ivànov recomanable?
  • A què ve aquesta pregunta Nicolai?
  • Gràcies Saixa!

Aquesta conversa no és real…. o potser sí.

 
 

Etiquetes: , , ,

L’ànec salvatge. Ibsen i Manrique s’associen en un gran espectacle

anec-salvatge-2jpgEra el mes de juny de l’any passat, l’abonament em permetia triar dues entrades per a una estrena de la temporada i ho vaig tenir molt clar. Potser hi tenia a veure alguna cosa el fet que llavors estava treballant el personatge del Dr. Stockmann, una creació mítica d’Ibsen, o encara més possible, la seguretat que representa escollir un espectacle dirigit per Julio Manrique. L’Orson Welles català és una garantia en els textos escollits i en la forma de posar-los en escena. Si a més a  més hi afegim el duet Derqui-Benet que ocupaven la fotografia promocional, la tria era senzilla, i el premi era fila 1 seients 20 i 21.

Confesso que d’entrada vaig patir, l’escenografia semblava difícil i et feia pensar si no era un d’aquells espectacles on la primera fila no és la millor, i que poder veure fins el darrer detall dels ulls dels protagonistes, et fa perdre la perspectiva general. Uns arbrets petits o uns matolls grans que representen el jardí d’en Werle (l’home ric i poderós) o el bosc d’Ekdal (l’home pobre), em privaven de veure clarament la part més posterior de l’escenari, ocupada per un piano de cua – estic muntant una Electra amb un pianista, i que ningú pensi que ho vaig decidir ahir – on es creuen les primeres rèpliques de l’espectacle, però el patiment va cedir als pocs minuts. Derqui passa a primer terme, s’asseu a la tarima i la seva brillant gestualitat et confirma que la butaca és bona. Criden l’atenció les ulleres del Benito (Werle) i ben aviat descobreixes el motiu que lògicament no desvetllaré – tot i que els spoilers al teatre no existeixen, el que ens importa es viure cada instant encara que tots sabem que passa a Hamlet, al Rei Lear o a la Mort d’un viatjant – i que una mica més avançada l’obra, tornen a fer-se presents. Pocs cops unes ulleres diuen tant del conflicte del text.

Derqui està brillant com sempre, Benet demostra que és un gran i a la segona part et deixa molts moments sense respiració – un risc que el públic de teatre està acostumat a trampejar amb solvència – però permeteu-me que marqui amb “fosforito” com es fa amb els textos que cal memoritzar, el nom d’Elena Tarrats, la “nena” Hedvige, una actriu de 23 anys que em va “enganyar” quan vaig trobar a faltar allò de que en cas de menors, sempre hi ha dues persones que fan el personatge, per anar alternant. Ho confesso, li vaig posar 13 o 14 anys, i fins que no va sortir a saludar – una de les nombroses vegades que ho va fer amb tota la companyia – no vaig veure que tot era personatge. Que et sorprenguin al teatre és el que tots necessitem, i en un espectacle on les tres potes – autor, director, repartiment – tenien garantia, veure una actuació com la que fa la “nena” és un regal afegit.

Diu el Lluís Pasqual que els crítics no veuen teatre sinó que veuen estrenes i les seves opinions resulten esbiaixades, si l’estrena va ser el que vaig veure, no em puc ni imaginar el que serà aquest espectacle d’aquí dues o tres setmanes.

Felicitacions també a la Miranda Gas – una de les actrius amb més càrrega hereditària en aquest art – per les cançons, que li donen un protagonisme que el seu petit paper no li hagués permès, i seria injust no destacar   el personatge que fa el Lluís Marco, l’avi de la casa, l’home que ho diu tot mentre sembla que no diu res.

L’espectacle omple la sala de Montjuic en un homenatge més a l’home que la va pensar, i si no estan les entrades exhaurides, deixeu de llegir aquest text, entreu al vostre usuari i cliqueu “L’ànec salvatge” un Ibsen que fins avui, era menys conegut que altres fills de l’autor noruec, però que una vegada més, el Manrique ha esmenat aquest detall.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 3 Març 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,