RSS

Arxiu d'etiquetes: Teatre Lliure

Jane Eyre Una història d’amor i de reivindicació

Jane Eyre ha estat sempre una novel.la d’una institutriu i una boja. Dos detalls justets per poder anar a un concurs d’aquells on et fan preguntes de suposada cultura general. Els més llegits saben que es tracta d’una novel·la on es reivindica el paper de la dona a la societat, el paper d’una noia pobre i poca cosa  que té molt clar el seu rol a la societat. Jane Eyre reivindica l’amor en estat pur. “Vols casar-te amb mi? Sí senyor”… Com pot anar bé això? Doncs anirà bé quan les diferències desapareguin, no sabem si diferències físiques o de poder adquisitiu, o senzillament quan desapareixen els impediments.

La Jane Eyre de la Portaceli, és un text de butaca, de premi butaca per a una Ariadna Gil esplèndida i un Abel Folk que clava una de les seves millors interpretacions. Els premis del públic sempre fan justícia, son els premis de l’agraïment sincer, els premis que reconeixen l’esforç, els premis “naturals”. Dues hores a l’Anglaterra rural, la de les senyoretes que toquen el piano i broden, la dels senyors que decideixen, la dels capellans que parlen de l’infern, la de la maldat i la de la injustícia, de la malaltia que mata el pobre, i de la reivindicació feminista en el seu màxim esplendor. Dues hores que corren per l’escenari tal com les projeccions fan córrer el temps i les estacions, on els arbres i les flors acoloreixen el blanc de l’internat, on les flames provoquen els canvis més grans.

Dues hores de teatre físic i emocional que fan gaudir un públic entregat al poder escènic i que no tindrà cap problema en retornar a base d’aplaudiments, l’esforç dels protagonistes.

El 2017 no vaig veure aquest espectacle que va posar el cartell de no hi ha entrades des de ben aviat, i avui m’ha estat donada una segona oportunitat, que no podia desaprofitar. Un espectacle recomanat i recomanable, un espectacle on la música en directe agafa un protagonisme discret i necessari a l’hora. El piano i el violoncel que reben els més tardans, aporten a l’espectacle, la cirereta final.

El segell Lliure, un cop més, resulta garantia de gran espectacle.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 gener 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

La neta del Senyor Linh. Un text preciós per a un monstre del teatre

Com us podeu imaginar, vaig triar aquest espectacle pel reclam del seu protagonista, pel mite, per l’actor a qui m’agradaria assemblar-me, pel meu referent – de fet tenim una edat semblant i hem coincidit en algun personatge -. La meva dona havia llegit el llibre de Philippe Claudel, el tenim a casa, i vaig llegir-lo d’una tirada. Després de Terra Baixa, l’Homar tornava a controlar tot l’espai escènic, i  fins i tot es desdobla, per donar vida al senyor Bark, i al seu gran amic el senyor Taolai.

El text parla dels refugiats, de la gent que ha de deixar la seva terra – el senyor Linh s’hi aferra duent-la en una bossa de roba – per sobreviure, o per ajudar a viure els qui s’estimen – la seva neta en aquest cas -. També parla de l’estimació, de la solitud, dels que miren de treballar per als altres tot i que no sempre encertin la forma, però sobretot parla de l’amistat en estat pur, l’amistat que apareix en un banc de fusta davant la Fira,  quan més falta fa.

L’Homar és un monstre de l’escena. Ajudat per una projecció i uns sons que produeix ell mateix, crea l’ambient necessari per fer-nos viure en un país “acollidor” lluny de l’autèntica terra. Conèixer el text ha estat una sort. Al teatre s’hi va a treballar i cal anar-hi amb els deures fets per aprofundir molt més en el que l’autor, el director i el protagonista, ens volen exposar. És una delícia veure l’expressió de cara i de mans del més gran. L’escena del somni resulta francament espectacular, i les combinacions de personatges gràcies a la tecnologia, aporten moments realment tendres. L’home vell, el senyor Taolai, el senyor Linh, surt de casa cobert de dolor per trobar una nova vida, una vida que no necessita per ell, però sí, per la seva neta, aquella criatura d’ulls oberts, que no obre la boca per rebre l’aliment, que no plora però que té bona salut segons diu el metge que l’ha visitat.

Guy Cassiers ha dirigit aquest espectacle en diferents països amb diferents actors, diferents llengües, en un projecte europeu de gran volada.

Conèixer el final, ens ajuda a gaudir de tot el text, i em permetéreu que no aixequi la llebre, crec que també vosaltres heu de treballar-vos aquest espectacle. Llegir el llibre prèviament? Això és cosa vostra, a mi m’ha encantat. Si no em fan fora de la sala, encara estaria aplaudint el mite. Ho confesso, no puc viure sense el teatre.

 
1 comentari

Publicat per a 20 Desembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Perestroika. Àngels a Amèrica, segona part

Segon dia de teatre, colpits encara pel que vam viure ahir. Mateixa escenografia, però aquest cop amb la bandera de l’antiga Unió Soviètica projectada a la pantalla. Roy M. Cohn ingressa a l’Hospital, mentre Prior es a casa. Perestroika és un cant oníric a l’esperança, en un moment on la SIDA era un diagnòstic mortal. Els fàrmacs antiretrovirals encara no eren a la farmàcia i calia buscar alguna llum enmig de la foscor.

Perestroika carrega contra la malaltia i contra Amèrica “Ja visc a Amèrica, no necessito estimar-la” diu Belize a Luis. En aquell moment Amèrica sembla oblidada d’aquell deu que sempre ha de beneir-la, potser per la “querella que li han fotut a aquell malparit” segons petició de Prior, quan assegura voler viure, és massa jove, encara no ha tingut temps de fer res, i ja porta cinc anys malalt de SIDA. Cinc anys, en aquella època, es considerava la línia que un cop creuada et donava dret a ser optimista.

Aquesta segona part té moments espectaculars, buscant l’esperança en els somnis, les visions o les profecies. La Raquel Ferri que sembla sortida del Cirque du soleil protagonitza una autèntica al·lucinació entre els espectadors, si fa no fa com l’espectacle de Queen brillantment conduït pel Quim Àvila, un Belize senzillament esplèndid, que s’erigeix en l’autèntic protagonista de la nit. Un infermer de qualitat esdevingut el rei de la nit, el somni de qualsevol artista.

Ethel Rosenberg esdevé el personatge principal de la Claudia Benito, expectant davant la decadència d’en Roy, el seu botxí, a qui fins i tot  canta un kadish que recordarem haver sentit en un altre lloc.

Perestroika és un seguit de moments estel·lars, com el de l’Arquillué, quan viu la seva agonia de forma provocadora, tal com va ser sempre la seva vida. Mig afectat per la morfina i per la histèria que precedeix un final que s’endevina proper, té una escena francament brillant, com se li suposa a una bèstia escènica com ell, però una mica més. “Odio els hospitals” diu, quan en realitat el que odia són les malalties. Segur que us identifiqueu amb aquesta forma d’expressar-ho, oi? No es que odiem els enterraments, el que odiem es que es mori la gent que estimem.

Tornarem a deixar en suspens la sorpresa de l’inici, la presència d’en Aleksii Antedilluvianovich Prelapsarianov, el bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que també està vivint els seus darrers dies com a unitat, per obra i gràcia d’un president anomenat Gorvachov.

I en un paràgraf nou, destacar l’actuació de la Vicky Peña, de qui vaig dir ja fa uns quants anys que sempre et sorprèn. Ho deixo aquí.

Viure ara la segona part d’Àngels a Amèrica et permet veure que la profecia s’ha anat complint, i que els joves que començaven a tenir una mica de sort i mantenien els nivells de limfòcits, eren una esperança real. Quan el mes de novembre de 1996, obria la sala Tallers del Nacional, amb una obra monumental de Tony Kushner, anomenada Àngels a Amèrica, amb escenografia d’un cementiri jueu de Praga, vam sentir que aquell espectacle ens marcaria per sempre. La segona part va quedar penjada al costat del càrrec de director artístic d’en Flotats, però el teatre no et fallarà mai, i de la mà d’en David Selvas, l’obra més fonamental de l’autor neoyorkí, ens ha estat servida en safata Lliure. El més dur ha estat tenir al darrera, algunes espectadores que creien estar observant una estranya parella o una gàbia de boges. Realment dramàtic.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 23 Novembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Bérénice. Segueix el drama a Montjuïc

Una lectura dramatitzada no és fàcil, i un text en vers tampoc, per això, Bérénice només aterra tres dies al Lliure de Montjuïc, però ahir, la sala era plena i els que hi vam ser ho vam passar bé.

Vaig fer la meva primera lectura l’any 2002, era Teseu a la Primera Història d’Esther. Em va semblar una forma interessant d’oferir un text. Després van venir Biederman, Sacco i Vanzetti, La màquina d’aigua, Cartes d’amor, el Testament…. no eren per a tots els públics, però els amants del teatre ho gaudien força. En fi, tranquils,  no he vingut a parlar de la meva experiència, si no de l’espectacle que aquest cap de setmana omplirà la Sala Puigserver.

Bérénice és un text complex que parla d’un conflicte ancestral, el rebuig que provoca l’estranger, el que no considerem un dels nostres, i per això, un conflicte actual com passa tants i tants cops.

No tenia la millor localitat, vaig quedar massa de costat i això m’impedeix sentir correctament, però després del patiment inicial m’hi vaig acostumar – una mica com passa al principi d’una peli argentina, fins que no t’hi acostumes et costa seguir el que diu el Darin -. Potser va coincidir amb l’entrada de la Vilarasau, recitant de memòria, sense llegir, la seva primera rèplica. A partir d’aquell moment tot va anar com havia d’anar.

No m’atreviré a  criticar res del Lluís Pasqual, però no vaig entendre massa el paper de Titus l’emperador, representat per la Rosa Maria Sardà. En una posta en escena clàssica potser hagués funcionat, però en una lectura on només disposes de la veu – una veu gens greu – se’m feia molt estrany. El motiu el desconec.

Bérénice és un espectacle difícil, com el mateix nom amb dos accents, però el teatre té aquestes coses, i si bé no seria un muntatge per regalar entrades a algú no molt iniciat, resulta gratificant per als habituals de l’art més viu.

Llarg aplaudiment com no pot ser d’altra forma en un espectacle garantit (Pasqual+Vilarasau+Lliure).

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Mai 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Medea. Tempesta de sentiments i pluja

Anar al Lliure a treballar la darrera creació d’en Lluís Pasqual té un regust de sorpresa garantida. Un gran director en un escenari propici assegura un vespre intens de teatre, però es que a més a més estem parlant, en aquest cas, de la Vilarasau – tothom dret – i d’una tragèdia grega, és a dir, que l’esperit Espert reneix entre nosaltres.

No sé si Lluís Pasqual també era un “fan” de la sèrie Crims, on l’Olga Tor – Emma Vilarassau – es passava mitja sèrie sota la pluja, però jo, que si que ho era – de fet tinc un dvd signat per la gran Vilarasau – ho vaig reviure immediatament.

Medea és una de les tragèdies més “bèsties” si em permeteu l’expressió. L’heroïna que porta la venjança fins a l’extrem més immoral, matant els seus propis fills – a les tragèdies sempre maten però sembla que tot hauria de tenir un límit – i durant anys, va ser patrimoni de la Núria Espert. L’espectacle que li va canviar la vida, que ens la va canviar a tots, però molts sabíem que la dona maltractada i  abandonada per Jasó que du la ràbia fins a l’infinit, més enllà de la maldat,  tenia una nova vida en el poder interpretatiu d’una actriu de culte, i l’hàbil Pasqual ho sabia.

El savi director ha esperat el moment just per oferir-nos la seva tempesta, la d’ell – real com la vida mateixa – i la dels sentiments de l’heroïna grega, en un muntatge falsament senzill – amb el Pasqual no hi ha mai res senzill – on el públic corre el risc d’ofegar-se si s’oblida de respirar entre tanta pressió. Suportar una hora amb la tensió que ho fa la Vilarasau, només és a l’abast d’actrius privilegiades, d’actrius tocades pels Déus, i que sortosament existeixen. Roger Coma està sorprenent, en un paper molt diferent de tots els diferents papers que ha representat, i el toc de la barba li dona un plus totalment adient al cas. L’Andreu Benito, un cop més, demostra per què tothom el busca per als seus espectacles i fa un Creont sense fissures i creïble com tots els seus personatges. Benito és un exemple de naturalitat, sembla que sempre sigui ell, i sempre és diferent.

El problema principal de l’espectacle és el risc. I no vull dir que sigui arriscat moure’s sobre un terra mullat amb les imatges de Nirvana, Radiohead o Metallica al fons. Em refereixo al risc de pneumònia. Confiem en el sistema immunològic de tota la companyia.

Espectacle brutal, com ha de ser, si Medea hi participa. I per molts anys.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 20 Abril 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

La visita de la vella dama. Titelles adultes al Lliure

Vaig llegir el text de Friedrich Dürrenmatt quan una companya va proposar de muntar-la al meu grup de teatre. No em va agradar, em va semblar una barreja d’Edmond Dantès i Shylock a lo bèstia, una tragèdia grega lúgubre i de mal rotllo – i a mi m’agrada el drama -, i la meva opinió va ser que era un text lleig i que era molt complicat de muntar. I ara us preguntareu com és que vaig utilitzar dues entrades del meu abonament per anar a veure la Vicky Peña sota el paraigües del Lliure…. doncs per això, i pel que deia del muntatge, doncs sempre resulta enriquidor veure les creacions dels que més en saben d’això del teatre, una escola de la vida per a tothom, i per als “enganxats” a l’art més gran més – com diu el President al Polònia -.

Un cop tenia les entrades – les opinions mai em fan canviar les intencions – vaig saber que el muntatge es feia amb titelles, i la cosmetia força. Vaig pensar en Primera Història d’Esther, amb Amor de Don Perlimplim, amb textos escrits per a titelles, i per grups que lutilitzen. No fa massa, us vaig parlar d’un espectacle on també les titelles tenien un paper important – Himmelweg -, els grans espectacles utilitzen tots els mitjans, i a més a més, la companyia Farrés Brothers i Cia, posen en escena un altre recurs escènic molt important, la música en directe.

Un cop, sortint de veure “Guys and Dolls” al Nacional, em vaig acostar a la Vicky Peña per dir-li que sempre em sorprenia, que tot i saber lo gran que és, sempre esperes una novetat, i en aquest cas crea una “esperpèntica” Clara Zachanassian, en perfecta comunió amb els titelles i els actors que els donen vida. Amb el ball final, remata la feina amb la seva mestria habitual. Xavier Capdet representa l’Alfred ill – no confondre amb ordinal d’una nissaga – i està brillant, amb moments realment espectaculars, barrejant-se amb el seu ninot de forma acurada. Escollir titelles per aquest espectacle em sembla un encert majúscul – aplaudiment al Jordi Palet, autor de la dramatúrgia i la direcció – i converteix un text que pot crear dubtes previs, amb un espectacle recomanable de totes totes. El meu aplaudiment als Farrés i companyia pel seu domini dels personatges a qui donen vida de forma moderna i brillant, sense utilitzar aquell conegut “Heu vist el dimoni?” quan el personatge malvat es prepara per atacar pel darrera a l titella protagonista, avisat a crits pel públic.

La part negativa? Crec que ja no hi ha entrades. Em sap greu

 

 

 

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 2 febrer 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

El metge de Lampedusa, teatre necessari

Lampedusa té nom d’illa de pirates i una illa sí que és, tot i que els abordatges o el rom no són precisament els seus protagonistes. Lampedusa és una illa italiana – pertany a Sicília – que des de fa anys rep persones embarcades en un somni que massa cops esdevé malson.

Pietro Bartolo és un metge especialitzat en ginecologia i obstetrícia, és a dir, un metge que ajuda a donar vida, i des del seu hospital lluita per mantenir la vida i el somni europeu de molta gent.

Llàgrimes de sal és un llibre de memòries, escrit per Lidia Tilotta (periodista de la RAI) i el mateix doctor Bartolo, un llibre que descriu els sentiments d’un home que lidera el compromís d’una illa cap a les persones que lluiten al mar. La llei del mar, que segueixen tots els pescadors, obliga a salvar qualsevol persona que lluita per sobreviure a les onades.

“Foc al mar” és el títol del reportatge signat per Gianfranco Rosi, que recull en imatges el tresor de sentiments de “Llàgrimes de sal” i que va guanyar l’Ós d’Or a Berlin, però ens faltava l’espectacle teatral.

Xicu Masó es treu el títol de metge de forma accelerada per donar vida al doctor especialitzat en ajudar a iniciar-la i ho fa de forma superba. La naturalitat amb que ens va explicant la seva història, que és la història de tantes i tantes persones, et posa realment davant del dr. Pietro Bartolo, en un monòleg esplèndid, amanit per timbres de mòbil – i no dels espectadors -, i imatges projectades sobre la paret de l’hospital, que et mantenen amb total atenció al llarg de 75 minuts plens de sentiment.

Xicu Masó fuig de la llàgrima fàcil, utilitza aquella sornegueria limitada que tant li escau, i et fa somriure mentre denuncia, sense dir-ho massa, la passivitat de la gran Europa, que com ja ens té acostumats, es preocupa poc dels problemes que no són seus. Quins són els seus problemes? Doncs la pasta, i no em refereixo als macarrons.

El teatre t’ha de fer pensar, t’ha de fer comentar mentre sopes o fas una cervesa, i t’ha de fer buscar informació per ampliar tot el que has viscut. Si del teatre surts dient “està bé” i prou, haurem fracassat tots plegats.

Direcció de Miquel Gorriz, que compensa la comèdia d’ART amb el drama de Lampedusa i de totes dues empreses se’n surt perfectament. Val a dir que sap molt bé amb qui es juga els calers i s’acompanya de pesos pesants de l’escena.

És com si estiguéssim en guerra. Una guerra en què no hem triat lluitar i en què estem participant amb armes desiguals. Que ens entrega cada dia desenes de ferits. I no podem fer sinó quedar-nos a la trinxera, en el sentit més literal del terme.”

Vaig decidir anar a veure aquest espectacle estil pim pam, entrades el mateix dia i sense por de les tempestes que s’anunciaven, possiblement tenia més confiança en el meu vehicle que la que hagués tingut en una barcassa de les que paren a Lampedusa. Ovació de Liceu per a una actuació esplèndida i un agraïment sincer pel tema tractat. Molt i molt recomanable. De fet, a mi me la va recomanar un company molt fiable, del meu grup de teatre.

 

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,