RSS

Tag Archives: Teatre Lliure

El metge de Lampedusa, teatre necessari

Lampedusa té nom d’illa de pirates i una illa sí que és, tot i que els abordatges o el rom no són precisament els seus protagonistes. Lampedusa és una illa italiana – pertany a Sicília – que des de fa anys rep persones embarcades en un somni que massa cops esdevé malson.

Pietro Bartolo és un metge especialitzat en ginecologia i obstetrícia, és a dir, un metge que ajuda a donar vida, i des del seu hospital lluita per mantenir la vida i el somni europeu de molta gent.

Llàgrimes de sal és un llibre de memòries, escrit per Lidia Tilotta (periodista de la RAI) i el mateix doctor Bartolo, un llibre que descriu els sentiments d’un home que lidera el compromís d’una illa cap a les persones que lluiten al mar. La llei del mar, que segueixen tots els pescadors, obliga a salvar qualsevol persona que lluita per sobreviure a les onades.

“Foc al mar” és el títol del reportatge signat per Gianfranco Rosi, que recull en imatges el tresor de sentiments de “Llàgrimes de sal” i que va guanyar l’Ós d’Or a Berlin, però ens faltava l’espectacle teatral.

Xicu Masó es treu el títol de metge de forma accelerada per donar vida al doctor especialitzat en ajudar a iniciar-la i ho fa de forma superba. La naturalitat amb que ens va explicant la seva història, que és la història de tantes i tantes persones, et posa realment davant del dr. Pietro Bartolo, en un monòleg esplèndid, amanit per timbres de mòbil – i no dels espectadors -, i imatges projectades sobre la paret de l’hospital, que et mantenen amb total atenció al llarg de 75 minuts plens de sentiment.

Xicu Masó fuig de la llàgrima fàcil, utilitza aquella sornegueria limitada que tant li escau, i et fa somriure mentre denuncia, sense dir-ho massa, la passivitat de la gran Europa, que com ja ens té acostumats, es preocupa poc dels problemes que no són seus. Quins són els seus problemes? Doncs la pasta, i no em refereixo als macarrons.

El teatre t’ha de fer pensar, t’ha de fer comentar mentre sopes o fas una cervesa, i t’ha de fer buscar informació per ampliar tot el que has viscut. Si del teatre surts dient “està bé” i prou, haurem fracassat tots plegats.

Direcció de Miquel Gorriz, que compensa la comèdia d’ART amb el drama de Lampedusa i de totes dues empreses se’n surt perfectament. Val a dir que sap molt bé amb qui es juga els calers i s’acompanya de pesos pesants de l’escena.

És com si estiguéssim en guerra. Una guerra en què no hem triat lluitar i en què estem participant amb armes desiguals. Que ens entrega cada dia desenes de ferits. I no podem fer sinó quedar-nos a la trinxera, en el sentit més literal del terme.”

Vaig decidir anar a veure aquest espectacle estil pim pam, entrades el mateix dia i sense por de les tempestes que s’anunciaven, possiblement tenia més confiança en el meu vehicle que la que hagués tingut en una barcassa de les que paren a Lampedusa. Ovació de Liceu per a una actuació esplèndida i un agraïment sincer pel tema tractat. Molt i molt recomanable. De fet, a mi me la va recomanar un company molt fiable, del meu grup de teatre.

 

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 5 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Nit de reis (o el que vulguis). Un nou intent d’empeltar de Shakespeare els joves.

Abans de continuar el meu comentari, confessaré que de Shakespeare m’atrauen més les tragèdies que les comèdies, de fet les comèdies m’atrauen poc en general – quan al meu grup escollim textos ja saben que el meu vot sempre va en aquest sentit – i que també tinc una teoria i es que als textos del gran autor, sempre li sobren uns 45 minuts – em pregunto si li pagaven per fulls escrits -, i això ho sé perfectament abans d’entrar a la sala, i apagar el mòbil un cop feta una fotografia que m’ajudi a posar a punt el meu article, i naturalment no m’impedeix sentir-me atret per un dels clàssics més clàssics. Si afegim la direcció de Pau Carrió -després del seu Hamlet, l’he posat a la meva agenda de directors de capçalera – i la garantia Lliure, no hi ha dubte que era una bona idea anar a Gràcia a descansar els peus després de tanta concentració reivindicativa.

Els joves actors i actrius de la Kompanyia estan bé, són actors i actrius d’acadèmia, que interpreten, canten, ballen, fan tombarelles, saben anglès, i fan un tipus d’espectacle jove i molt per joves, aspecte que considero francament interessant. Nit de Reis no és un text colpidor – els que a mi m’agraden – i si voleu és un text previsible – al teatre la sorpresa no és tant important, i té més valor el com passa que el propi final – però Pau Carrió en treu petroli, i fa un espectacle amb música i moviments escènics ràpids que et mantenen assegut amb un somriure. Especialment atractiva la interpretació de l’Enric Auquer fent un “Palomino” que hauria signat el mític Oriol Grau. Un d’aquells papers agraïts, sempre que els interpretis bé.

L’escenografia, basada especialment en una paret lluminosa, per davant d’una tarima on Arnau Vallvé, el bateria de Manel que ja va participar a “Victòria d’Enric V” hi posa la música, acompanyant els actors en tot moment, i especialment en les cançons que li donen el to “del que vulguis” a l’espectacle.

Nit de Reis és una bona elecció per la Kompanyia Lliure, i un cop dit això, l’aplaudiment està justificat. No és un espectacle per aconseguir un premi individual, però és una demostració d’espectacle coral sense defectes, tot i que una petita retallada no li aniria malament. Els textos punyents et mantenen sense respirar sense adonar-te de que passa el temps, i no és el cas. Com deia al començament, un bon espectacle per al jovent, i això és molt i molt important, pensant en el futur del teatre que és el futur de la societat.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 22 Setembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Nikolai Alexèievitx Ivànov (Joan). Teatre Lliure de Montjuic

Dir que els clàssics són intemporals, que els conflictes que plantegen semblen escrits el mateix dia que els gaudeixes, és un concepte del que partim tots els que participem de l’espectacle teatral. Aquest cop, l’Àlex Rigola ens ho posa més fàcil i ens porta la Rússia de Txèkhov al davant dels ulls, ens fa participar de la casa o la comuna on viuen els personatges, converteix la casa de camp del protagonista en un espai on es juga a futbol mentre ens presenta la vida dels personatges, però no d’Anna Petrovna, o de Matvei Semiònovitx Xabelski, ni de Pàvel Kirílitx Lébedev o de Saixa la seva filla sinó de Sara, Pep, Andreu (Benito) i de Vicky.

Llegir, o escoltar textos de Txèkov és un garbuix de noms, doncs tots els personatges tenen tres o quatre formes d’anomenar-se : Ziúziuixka o Zinaïda, o Sàvitxna, però Rigola l’anomena Sandra, precisament el nom de l’actriu que representa la rica mare de Saixa (Vicky), i muller de Pàvel o Paixa Kirílitx Lébedev en aquest cas Andreu o millor Benito que és com es coneix l’actor que li dóna vida.

Els personatges del Dr. Txèkhov són complexos i  Joan (Nikolai- Ivànov– Alexèievitx) no n’és una excepció. Un home que s’ha casat amb una jueva filla de casa rica possiblement per heretar, trencant els límits religiosos, que finalment impediran el seu objectiu. Un personatge capaç de dir a la seva dona malalta (tuberculosi per Txèkov i malaltia indefinida segons diagnòstic del  Dr. Nao (Ievgeni Constantínovitx Lvov), metge jove, just, honrat i qui sap si enamorat de Sara (Anna Petrovna). Al text original la vida sembla girar al voltant d’una partida de cartes (“Tota la nit jugant al vint” ) potser per demostrar que alguns pensen que la vida és un joc, unes cartes que cauen sobre l’escenari en el que seria l’acte quart, un any després del que hem viscut a la resta de l’espectacle.

Un escenari senzill amb cadires a banda i banda just a sota d’una pantalla (una a cada costat també) on inicialment hem vist les vides anteriors dels personatges, i on veiem moments en temps real, enregistrats a ras de terra, potser per demostrar el baix calatge dels protagonistes, a quin pitjor.

“És una mica cruel fer-ho, però val més que quedi dit…Quan em turmenta l’angoixa, jo… jo començo a no estimar-te. També fujo de tu, aquestes estones. En una paraula, necessito sortir de casa cada dia”

Si pensem que això ho diu Joan Ivànov a Sara (Anna) la seva dona que “viu” una mort propera, i que només cinc anys abans ho ha deixat tot per l’amor que sentia per ell, ens podem fer una idea de l’interior d’aquest personatge creat pel mestre rus, que possiblement influenciat pel seu passat de metge, acostuma a fer-ne sortir als seus textos. En aquest cas, el Dr, Nao Albet, acompanya molts moments de l’espectacle amb la música de la seva guitarra.

Rigola és un creador inquiet, i els seus espectacles tenen sempre sorpresa. Jo en sóc un fervent admirador.

  • Ivànov recomanable?
  • A què ve aquesta pregunta Nicolai?
  • Gràcies Saixa!

Aquesta conversa no és real…. o potser sí.

 
 

Etiquetes: , , ,

L’ànec salvatge. Ibsen i Manrique s’associen en un gran espectacle

anec-salvatge-2jpgEra el mes de juny de l’any passat, l’abonament em permetia triar dues entrades per a una estrena de la temporada i ho vaig tenir molt clar. Potser hi tenia a veure alguna cosa el fet que llavors estava treballant el personatge del Dr. Stockmann, una creació mítica d’Ibsen, o encara més possible, la seguretat que representa escollir un espectacle dirigit per Julio Manrique. L’Orson Welles català és una garantia en els textos escollits i en la forma de posar-los en escena. Si a més a  més hi afegim el duet Derqui-Benet que ocupaven la fotografia promocional, la tria era senzilla, i el premi era fila 1 seients 20 i 21.

Confesso que d’entrada vaig patir, l’escenografia semblava difícil i et feia pensar si no era un d’aquells espectacles on la primera fila no és la millor, i que poder veure fins el darrer detall dels ulls dels protagonistes, et fa perdre la perspectiva general. Uns arbrets petits o uns matolls grans que representen el jardí d’en Werle (l’home ric i poderós) o el bosc d’Ekdal (l’home pobre), em privaven de veure clarament la part més posterior de l’escenari, ocupada per un piano de cua – estic muntant una Electra amb un pianista, i que ningú pensi que ho vaig decidir ahir – on es creuen les primeres rèpliques de l’espectacle, però el patiment va cedir als pocs minuts. Derqui passa a primer terme, s’asseu a la tarima i la seva brillant gestualitat et confirma que la butaca és bona. Criden l’atenció les ulleres del Benito (Werle) i ben aviat descobreixes el motiu que lògicament no desvetllaré – tot i que els spoilers al teatre no existeixen, el que ens importa es viure cada instant encara que tots sabem que passa a Hamlet, al Rei Lear o a la Mort d’un viatjant – i que una mica més avançada l’obra, tornen a fer-se presents. Pocs cops unes ulleres diuen tant del conflicte del text.

Derqui està brillant com sempre, Benet demostra que és un gran i a la segona part et deixa molts moments sense respiració – un risc que el públic de teatre està acostumat a trampejar amb solvència – però permeteu-me que marqui amb “fosforito” com es fa amb els textos que cal memoritzar, el nom d’Elena Tarrats, la “nena” Hedvige, una actriu de 23 anys que em va “enganyar” quan vaig trobar a faltar allò de que en cas de menors, sempre hi ha dues persones que fan el personatge, per anar alternant. Ho confesso, li vaig posar 13 o 14 anys, i fins que no va sortir a saludar – una de les nombroses vegades que ho va fer amb tota la companyia – no vaig veure que tot era personatge. Que et sorprenguin al teatre és el que tots necessitem, i en un espectacle on les tres potes – autor, director, repartiment – tenien garantia, veure una actuació com la que fa la “nena” és un regal afegit.

Diu el Lluís Pasqual que els crítics no veuen teatre sinó que veuen estrenes i les seves opinions resulten esbiaixades, si l’estrena va ser el que vaig veure, no em puc ni imaginar el que serà aquest espectacle d’aquí dues o tres setmanes.

Felicitacions també a la Miranda Gas – una de les actrius amb més càrrega hereditària en aquest art – per les cançons, que li donen un protagonisme que el seu petit paper no li hagués permès, i seria injust no destacar   el personatge que fa el Lluís Marco, l’avi de la casa, l’home que ho diu tot mentre sembla que no diu res.

L’espectacle omple la sala de Montjuic en un homenatge més a l’home que la va pensar, i si no estan les entrades exhaurides, deixeu de llegir aquest text, entreu al vostre usuari i cliqueu “L’ànec salvatge” un Ibsen que fins avui, era menys conegut que altres fills de l’autor noruec, però que una vegada més, el Manrique ha esmenat aquest detall.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 3 Març 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Història-per-la-una-direcció-a-passar.

historia

Els reptes en teatre, com a la vida, són el que més motiven a treballar a la gent que vol “fer coses”. Aixecar un espectacle a la Sala Gran del TNC és un repte, però muntar un espectacle amb un pressupost mínim, obliga el director i l’escenògraf, a “inventar i crear” posant idees genials on altres cops s’hi amunteguen les factures.

L’espectacle que dirigeix i protagonitza Pau Roca – només els grans poden fer-ho – és molt bo, segurament és la perla que cada any ofereix l’Espai Lliure i que de la modèstia del seu lloc al programa, salta de forma espectacular a les candidatures dels Butaca, pel bonic camí del boca-orella. A l’Espai Lliure s’hi han vist meravelles, suposo que la màgia de la Lizaran, la Vilarasau i la Marco amb el seu Matrimoni de Boston (2005) , ha quedat per sempre a la sala petita de Montjuïc. En aquest cas, l’estrena a l’antiga Sala Beckett, ja donava fe de la qualitat de “la història” escrita per Jan Vilanova, un amic de tota la vida.

El triangle que formen un professor d’història – Víctor Pi – la seva filla – Vicky Luengo – i el seu amic i alhora alumne del professor – Pau Roca – barregen un fet històric – la matança de resistents francesos per part dels nazis a la II Guerra Mundial, entre els que hi ha l’historiador i activista Marc Bloch, i les relacions humanes complexes que s’estableixen entre els tres personatges.

Tots tres estan esplèndids, juguen amb l’espai escènic amb una naturalitat extrema i barregen coqueteig o conflictes generacionals, amb paraules històriques sense solució de continuïtat. Posant-se una gorra o canviant l’actitud, la Vicky Luengo passa de ser un noi espantat a punt de morir a ser la filla del professor, Víctor Pi, amb un paper fet a mida del seu talent, ens  porta a la classe d’història per proposar-nos treballs que sortosament entoma el seu alumne Gerard – Pau Roca –.  El professor també es posa a la pell de l’historiador (qui millor per fer-ho?), recordant el moment de la seva mort, aportant l’èpica potser innecessària, en una frase final “Vive la France” que no acabem de saber si realment va dir.

La direcció de Pau Roca és tant gran que no ens queda espai per parlar d’ell com actor, però ja us podeu imaginar que brilla com ho fan els seus dos companys, amb aquella seva naturalitat que el fa tant i tant creïble. Domina l’espectacle amb mestria, no en va, és el clàssic alumne avantatjat que destaca en totes les assignatures.

I com que la companyia Sixto Paz, proposa al públic un exercici de memòria, fent bona la dita de que al teatre s’hi va a treballar”, jo també he volgut fer un petit joc amb el títol d’aquest comentari, i aquí teniu la solució.

“Una direcció per passar a la Història”historia-joc

 
Deixa un comentari

Posted by a 22 gener 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Les Noces de Fígaro. Record o descobriment d’un gran espectacle

figaro

Deuria ser cap a l’any 70 o 71 que vaig veure aquest espectacle muntat per un director molt avançat, en Ferran Rovira, que anys després em guiaria per aquest món de la interpretació. Sempre hem fet la broma que molts directors professionals “espiaven” el que feia en Ferran i un temps després aquells textos formaven part de la cartellera barcelonina, doncs va passar uns quants cops.

A l’inici del Lliure amb el seu Camí de nit, jo no estava tan enganxat al teatre i possiblement la meva economia tampoc permetia massa alegries, i per això no vaig poder veure el muntatge d’en Fabià Puigserver, amb l’Homar, el Bosch, la Lizaran, la Vilarasau, i tot aquell repartiment que va passar amb lletres d’or als 40 anys d’història del teatre més emblemàtic de l’escena nacional. Per aquest motiu, tenia molt interès en veure’l ara i he hagut d’esperar un mes i mig des que es va estrenar a causa d’impediments físics sortosament superats i per això, el meu comentari us agafarà a la majoria amb els deures fets i l’espectacle ja formarà part del vostre currículum d’espectadors, però no puc deixar d’aportar la meva modesta opinió.

Les noces de Fígaro és un espectacle gran i un gran espectacle. Lluny de les escenografies que deixen amb la boca oberta el personal (els recursos de l’any 89 no eren els d’ara i s’ha mantingut el que va dissenyar en Puigserver), no hi trobem a faltar res doncs l’actuació és perfecta. Parlar de les excel·lències d’actors com en Joan Carreras, la Mónica López o el Manel Barceló amb tantes i tantes hores de vol, ja sembla fora de lloc, o de la Mar Ulldemolins  – està fantàstica – el Marcel Borràs o el Pau Vinyals que ja comencen a ser uns “veterans” sense oblidar l’Albert Pérez i l’Oriol Genís amb la seva solvència habitual i la resta de repartiment que com resulta sempre quan hi ha una bona direcció – Lluís Homar – , està a gran alçada.

Les Noces de Fígaro és un espectacle coral, amb un seguit de trapelleries posades de forma molt intel·ligent, és allò del “obre porta, tanca porta” de gran precisió i de somriure molt més que de riure, que és el que a mi m’agrada. Naturalment gran part del públic riu força, però aquest és un tema que ja he comentat en altres ocasions i no cal insistir-hi. Per al meu gust és el nivell perfecte de comicitat.

És un espectacle per recomanar a tothom, als que els agrada el teatre i als que s’hi volen enganxar, de 2 hores i mitja aproximadament amb l’entreacte per anar a fer una passejada pel vestíbul o un mos ràpid. Si algú us demana consell per “regalar” unes entrades – gran regal tot sigui dit – no dubteu que amb aquest espectacle quedareu com uns senyors.

Qualsevol comentari que pugui afegir serà redundant. Les Noces de Fígaro, com segurament ja heu vist, és un gran espectacle amb un final molt ben trobat. Aplaudiment general com no podia ser d’altra forma.figaro2

 
Deixa un comentari

Posted by a 13 gener 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Revolta de Bruixes. Les dones del Lliure aturen la vaga

 

revolta-de-bruixes-2L’any 1976, Mercé Vilaret ens oferia al programa “Lletres catalanes” de televisión espñyola un text d’en Benet i Jornet que va escriure entre novembre de 1971 i març de 1975. Eren temps on la televisió era plena de primeres espases; Rosa Maria Sardà, Àngels Moll, Nadala Batista, Margarida Minguillón, Aurora Garcia, Carme Fortuny i l’Ovidi, donaven vida a un grup de dones que treballen netejant les oficines d’una empresa que les explota – estrany no? – i un vigilant tipus gos del seu amo que mira d’imposar una autoritat que creu li ha estat donada. Es un text on més que el que passa, el que importa és com passa, i com en tants muntatges escènics, requereix d’una actuació de gran alçada. Els conflictes entre les dones, amb un suposat interès comú però unes visions molt oposades, permeten una lluita escènica que pot tenir alta graduació. El contrapunt del vigilant – així, sense nom – que és qui “mana” ens recorda una societat on els homes escolten la ràdio mentre les dones netegen, una societat que massa a poc a poc sembla que va canviant.

Sofia és la líder, racional, pràctica i amb caràcter. Rita és ritual, pessimista, defensa la seva postura de forma més moderada. Aurora és apassionada, flirteja amb el vigilant, fantasiosa, viu la vida sense preocupar-se del que els altres pensin d’ella. Paulina és supersticiosa, creu en esperits, vol parlar amb el seu marit mort perquè l’aconselli, és ignorant, segueix a Sofia. Filomena no creu en supersticions, és  criticona, enamorada del seu marit, salta a la mínima i s’emprenya amb tothom. Li preocupa el telèfon. Dolors, hipocondríaca, ens passem l’estona dubtant si està realment malalta i això la fa estar una mica fora del grup. El Vigilant no té nom, és l’home que mana tot i no ser ningú, però li han ensenyat que ell és l’important. Tots els personatges mostren solitud, fins i tot quan semblen estar junts d’una o altra forma.

revolta-de-bruixesL’any 81, en Pep Montanyès, porta el text al teatre  Romea, amb Montserrat Carulla, Àngels Moll, Mercè Managuerra, Carme Fortuny, Lourdes Barba,  Maife Gil i Alfred Luchetti i des de llavors i fins ara, coincidint amb el 40 aniversari del Lliure, no es posa sobre l’escenari el text d’en Benet i Jornet. Aquest cop, representa l’estrena de les noies de la Kompanyia, que no lluiten a la Batalla de l’Ebre.

Sempre és un perill veure noves versions de textos que formen part del teu currículum com espectador i especialment quan mites de l’escena hi ha participat, i per això cal posar-se en situació i no pretendre comparar la Sardà, per posar un exemple,  amb la Júlia Truyol, no seria just.

Crec que s’ha escollit un bon espectacle per l’estrena de la Kompanyia, possiblement més senzill que “In memoriam”, i els problemes laborals d’un grup de dones enfrontades a l’home vigilant, ens recorden que encara no hem aconseguit ”l’Égalité” que proclamaven els que van prendre la Bastille, tot i que potser estem en camí.

Destaca la Chantal, demostrant taules o l’Andrea Ros molt lluny d’aquella Merçona de la mítica “Salvador” – compartir escena amb l’Espert al Rei Lear segur que marca – tot i que cal dir que les noies escollides pel “Màster del Lliure” encara tenen recorregut per endavant.

Un cop més he de dir que em va omplir d’alegria veure la platea plena d’estudiants, el futur del teatre i de la societat és a les seves mans.

Si llegiu al programa, que l’espectacle és en català i castellà, no penseu que en Rivera hi tingui res a veure, es que una de les dones…. en fi, ja ho veureu.revolta-de-bruixes-3

 
Deixa un comentari

Posted by a 2 Desembre 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,