RSS

Arxiu d'etiquetes: Teatre Lliure

Anatomia d’un instant. Història contemporània al Lliure

Aquest és un país de 40. Ens agrada celebrar els 40 anys de naixement, cantar les 40 jugant a cartes, 40 anys va durar la foscor d’aquell malparit i 40 anys fa que el Juan Carlos va contractar una assegurança que li va permetre tota mena de trapelleries sota el paraigües del “Vapararelcop”.

El 23 de febrer del 1981 va ser un dia especial, millor dit, una tarda-vespre, carregadeta d’emocions i de bales que els tricornis van deixar anar al Congreso de los Diputados, un lloc que els era estrany, un lloc on fer lleis quan la llei la dicta el general de torn o el generalísimo si fa el cas.

Es van escriure molts llibres sobre l’entrada d’un paio amb bigoti i mala llet de fàbrica, un tipus que enyorava detencions, tortures i altres distraccions, i que ja en tenia els ous – verds es clar – plens, de tanta demo no se què i de tant comunista passejant-se tranquil·lament “por la calle de Alcalá”.

Diu Javier Cercas al pròleg del seu llibre “Anatomia de un instante” que es preguntava quants espanyols podien pensar que Adolfo Suárez, Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado o Tejero, eren personatges de ficció, tal i com molts anglesos creien que també ho va ser Churchill, personatges coneguts per la televisió com JR Ewing o el Cotxe fantàstic, protagonistes d’una realitat que segurament superaria la ficció.

Crisi econòmica, atur, nostàlgics del règim – i no em refereixo als espàrrecs o les carxofes – periodistes patriòtics, església més temerosa del Gobierno que de Deu i una banda armada amb origen al País Basc que havia declarat la guerra a las fuerzas armadas, van ser el cultiu on va créixer la idea de que calia fer fora el culpable de tot, o sigui en Suárez, que d’amic de taberna del Rei, va passar a anar per lliure, atrevint-se fins i tot, en plena Setmana Santa, legalitzar el partit roig.

Pep Cruz ja hi era, va creuar Girona tot sortint del teatre, per veure si la gent d’esquerres havia sortit al carrer, Xavi Sáez era petit i com a molt pot recordar si els pares estaven nerviosos mirant la tele o escoltant música sacra per la ràdio, i l’Enric Auquer i la Roser Vilajosana no estaven ni projectats i han hagut d’endinsar-se en el tema com ho farien amb un text de Shakespeare o de Txékhov.

En Rigola munta una festa d’aniversari sense massa pressupost, per homenatjar l’heroi Borbó, ara caigut en desgràcia i mig eclipsat per un fill que “ha salido al padre” però amb més mala llet. Vesteix tres actors d’unicorns en una d’aquelles coses que necessiten de col·loqui perquè t’expliqui els motius ocults d’aquesta decisió, mentre que la noia esdevinguda presidente, acaba l’espectacle enfilant-se per les parets del poder.

“Hola, soy de Cebreros y me presento a Presidente”, així va guanyar les eleccions un reciclat del Movimiento que va fer més coses d’esquerres que tots els sociates que li han anat al darrera. D’entrada, ell no ens va fotre a dins l’Otan.

23 F Anatomia d’un instant és una classe d’història contemporània que explica moltes coses del que estem vivint ara, no en va, un discurs reial, uns polítics conspirant amb la premsa i un cretí uniformat amb els seus companys de gresca alcohòlica, son els protagonistes d’un instant que sempre s’anirà repetint.

Els diputats no van per terra, però deu n’hi do el fang que porten als respectius parlaments i segurament, de tot allò, ens quedaria demanar que per arreglar tot el sarau que tenim “se sienten coño” y solucionen los problemes de la gente, els problemes de veritat.

Javier Cercas ho va escriure, la Trinca ho va cantar i tots plegats vam patir, els més grans perquè ja hi eren l’any 36 i els més joves perquè  havíem vist com les gastaven  els armats. “Tranquil Jordi” va dir el rei de copes, i en Jordi, tranquil o no, va anar a mirar si li sortien els comptes d’Andorra.

Què feia el 23 F? Era a una guarderia fent revisions mèdiques escolars, i em quedava un mes de solter.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Les tres germanes. Ho ha tornat a fer

Ja no és notícia dir que l’Orson Welles català és un geni. Avui mateix li han donat el premi Butaca al millor espectacle per “Jerusalem” – no em sorprèn gens – però el Manrique ho ha tornat a fer, ha aixecat un espectacle rodó que serà l’enveja del mateix Dr. Txékhov si es que ha pogut veure l’espectacle enmig de la pandèmia.

En uns temps on vivim envoltats de pantalles de metacrilat, l’aparador de la sala gran del Lliure, ens demostra que les coses valuoses es protegeixen darrera del vidre, tal i com el Petit Príncep feia amb la seva flor. Aquest cop, agafar primera fila no ha estat una gran idea, preneu nota.

Asseguts a la butaca, ens oblidem de les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, fins i tot del termòmetre de l’entrada fins que el teatre, com sempre, demostra la seva vigència en una frase de la més petita de la casa, Irina, que diu “Si no tinguéssim por de la mort no ens faria por viure”. Voleu alguna frase de més actualitat?

El text màgic del metge rus, passat per les mans de l’Artigau, la Genebat i el mateix Manrique no té ni una paraula sobrera, es una tempesta de conceptes a rumiar, que et fan treballar més que mai, és un espectacle per tornar-lo a gaudir demà i demà passat i l’altre, de llegir-lo i rellegir-lo, amb la garantia de descobrir més i més coses a pensar, a “filosofar” com diu Ivan , el Coronel enamorat.

Tot i que els deu personatges ratllen a una alçada important, vull destacar la gran actuació del Jordi Rico i em permeto recomanar a la Maria Rodríguez que faci lloc a les prestatgeries de casa. De fet, si no fos perquè em sento obligat amb vosaltres que em llegiu, esperaria a escriure fins que les mans es recuperessin de tant aplaudir.

Olga, Maixa i Irina han trigat, però valia la pena esperar, com val la pena esperar per veure l’escena de la pluja, realment impagable. Ho ha tornat a fer, el geni ha tornat per fer-nos viure el teatre en la seva màxima expressió. Llarga vida al geni.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Desembre 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Cúbit. Quan la família és el pitjor

No passen ni dos minuts de l’espectacle que ja veus que aniran mal dades.

  • Perquè has vingut?
  • Et trobava a faltar
  • Mai m’has trobat a faltar

A mig espectacle, es confirma el pitjor

“En aquesta casa s’han trencat molts plats però això no impedeix seguir parant taula”

Cúbit és el nom d’un os del braç, protagonista d’una bona colla de fractures i d’aquí el títol de l’espectacle. Cap actor va enguixat, això va passar fa temps, però el passat no és que torni, es que sempre és aquí.

Una interpretació brillant, amb rèpliques que es disparen sense deixar respirar l’antagonista, preguntes que deixen les respostes a mitges, en un duel a quatre on no saps per qui prendre partit.

La Paula és la deessa, és qui mana, qui decideix sobre Oriol, sobre Bernat, sobre el Lluc – possiblement el personatge més fort de tots – carregada de passat i mirant el futur en forma de llibre homenatge a Octavi, l’omnipresent que no veu ningú. Un llibre que ha de commemorar una Fundació que ningú sap a què es va dedicar però que ha estat al centre d’aquesta família i dels amics propers.

Cúbit és una hora i mitja de guerra entre personatges, resolta de forma molt brillant pel Josep Maria Miró – autor i director – amb detalls que recorden la sèrie The Affair, amb escenes viscudes des de dues perspectives, que conjuntament t’expliquen tot o quasi tot del que necessites saber.

Una escenografia molt ben pensada on no hi manca res, ni tan sols les copes de Gintònic després d’un bon sopar on els ganivets no han estat quiets ni un sol moment.

Aquest espectacle, de la Ruta 40, va ser al Lliure la temporada 2016-2017 i ha tornat, precisament el que els passa als bons espectacles.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Novembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

El temps que estiguem junts. El resultat d’un taller de teatre

La interpretació no surt del no res, es el resultat d’un treball intens que es posa al servei d’uns personatges, d’un espectacle que aporti credibilitat i serveixi per oferir un text al públic. El mestre Pasqual va portar Pablo Messiez, actor, autor i director argentí, a treballar amb la Kompanyia, un més de tants encerts que acumula el geni del Lliure, i de tot allò, de deu dies de treball intens, en surt aquest espectacle. Van utilitzar  dos textos sobreposats, el que l’autor anomena “l’amor” interpretat per una parella i “els incontrolables” composat en part per un seguit de monòlegs, que l’interpreten els altres sis personatges. Aquest darrer aspecte ens recorda “Advertència per a embarcacions petites” de Tennesse Williams,  text que també inicialment el formaven monòlegs dels protagonistes i que més tard, es van anar  relligant per composar un espectacle intens i complex en molts moments.

El resultat del treball interpretatiu, la necessitat de cada actor i actriu per dir allò que diuen, representa el rovell de l’ou de l’espectacle on es mostren dues cares de la convivència, del “estar junts” , la parella que reclama parlar i el grup que exigeix silencis. Quina deu ser la millor forma d’estar junts?.

Els que ens dediquem a l’art del teatre, valorem molt aquest espectacle, ens agrada veure els mecanismes que porten a interpretar d’una forma o altra un text, ho considerem una classe magistral, i gaudim imaginant com ho van viure els joves  de la Kompanyia, i ens ve salivera a la boca, i desig de participar-hi.

L’entrada es diferent, i marca força el desenvolupament de l’espectacle – veieu la fotografia, no us dic més – que flueix al llarg d’una hora i 45 minuts, en un espai creat per aquest tipus d’espectacles – l’Espai Lliure – .

El temps que estiguem junts, no es un espectacle clàssic, és un espectacle diferent, amb molts moments esplèndids que van combinant dues situacions en un mateix espai, i tot que al final tens dubtes de si hi ha o no, un significat que se t’escapa, els deu minuts posteriors a l’aplaudiment, amb el comentari a quatre que vam realitzar, va fer créixer l’experiència viscuda.

Si ets de teatre, entendràs que aquest espectacle s’hagi tornat a programar. Era lògic, i possiblement sigui el darrer d’aquesta Kompanyia que poc a poc ha anat demostrant la seva qualitat.

Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès, Maria Rodríguez, Joan Solé i Júlia Truyol presenten un espectacle jove i fresc, tractant temes profunds com la convivència, possiblement la part millor i pitjor de la vida quotidiana.

 

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Com els Grecs. Un contenidor ple d’energia, irreverència, frescor i llenguatge obscè, en una tragèdia grega de sempre, que faria enrojolar el Corifeu.

Feia 10 minuts que havia formalitzat el meu abonament al Lliure, un clàssic de cada any com el dia de Sant Jordi, el pessebre, la declaració de la renda o el dia del meu aniversari, i veig un títol que corona la fotografia del Derqui. No miro res més i clico al damunt, per agafar les millors entrades possibles – fila 1 -.  No vaig mirar res més, ni l’autor ni el director;  Derqui porta la garantia a la butxaca dels pantalons i tota la resta serà afegitó. I la resta és molta resta. El text de Steven Berkoff, situat a l’Anglaterra de la Dama de Ferro que quasi havíem oblidat, de tan sentir parlar del Brexit. Un barri marginal on el més lleig de la vida quotidiana no hi queb dins el contenidor i campa pels carrers, les cases i els pubs.

Molts coneixem la història d’Èdip, que sense saber-ho mata el seu pare i s’entén en el més estricte sentit de l’expressió, amb la seva mare. Quan s’adona de tot plegat, s’aplica un càstig exemplar condemnant-se ell mateix a nomirar per no  veure. Dit això, la primera part de l’espectacle dirigit esplèndidament per Josep Maria Mestres et despista una mica, no hi veus massa opcions a que es produeixi la “predicció” que va fer un mag en una fira quan Eddy era petit, però saps que en un moment o altre vindrà el gir. I el gir apareix en un bar, entre cafè i pastís de formatge, i especialment representat per un os de peluix que resultarà la prova definitiva del que va passar.

Us ho he de deixar aquí, per no aixecar la llebre als que encara no heu vist aquest espectacle i que no dubto que fareu en breu (marxen quan comenci la campanya electoral….). La interpretació es brutal. Derqui es molt gran, ho esperes tot i malgrat això, et sorprès un i altre cop. Cruz es la veterania, les taules, l’artista total que ho fa tot i tot bé, però per mi, la sorpresa son la Aránega i la Bel, en uns registres que sorprenen molt, i això no és fàcil, doncs una i altra tenen moltes hores d’escenari. La Colometa treu la seva cara més gamberra i això sempre es d’agraïr.

Com els grecs es un espectacle trepidant, que passa volant per damunt de la platea plena d’afeccionats al teatre, que saben el que vol dir la garantia d’un repartiment de pes, un director que sap el que es porta entre mans, i un autor que, a partir d’ara, tindrem molt en compte.

Queda poc, però potser aniran de gira. Si us va agradar Electra o Antígona, o Èdip…. això no té res a veure, i no us ho podeu perdre.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 3 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Jane Eyre Una història d’amor i de reivindicació

Jane Eyre ha estat sempre una novel.la d’una institutriu i una boja. Dos detalls justets per poder anar a un concurs d’aquells on et fan preguntes de suposada cultura general. Els més llegits saben que es tracta d’una novel·la on es reivindica el paper de la dona a la societat, el paper d’una noia pobre i poca cosa  que té molt clar el seu rol a la societat. Jane Eyre reivindica l’amor en estat pur. “Vols casar-te amb mi? Sí senyor”… Com pot anar bé això? Doncs anirà bé quan les diferències desapareguin, no sabem si diferències físiques o de poder adquisitiu, o senzillament quan desapareixen els impediments.

La Jane Eyre de la Portaceli, és un text de butaca, de premi butaca per a una Ariadna Gil esplèndida i un Abel Folk que clava una de les seves millors interpretacions. Els premis del públic sempre fan justícia, son els premis de l’agraïment sincer, els premis que reconeixen l’esforç, els premis “naturals”. Dues hores a l’Anglaterra rural, la de les senyoretes que toquen el piano i broden, la dels senyors que decideixen, la dels capellans que parlen de l’infern, la de la maldat i la de la injustícia, de la malaltia que mata el pobre, i de la reivindicació feminista en el seu màxim esplendor. Dues hores que corren per l’escenari tal com les projeccions fan córrer el temps i les estacions, on els arbres i les flors acoloreixen el blanc de l’internat, on les flames provoquen els canvis més grans.

Dues hores de teatre físic i emocional que fan gaudir un públic entregat al poder escènic i que no tindrà cap problema en retornar a base d’aplaudiments, l’esforç dels protagonistes.

El 2017 no vaig veure aquest espectacle que va posar el cartell de no hi ha entrades des de ben aviat, i avui m’ha estat donada una segona oportunitat, que no podia desaprofitar. Un espectacle recomanat i recomanable, un espectacle on la música en directe agafa un protagonisme discret i necessari a l’hora. El piano i el violoncel que reben els més tardans, aporten a l’espectacle, la cirereta final.

El segell Lliure, un cop més, resulta garantia de gran espectacle.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 gener 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,