RSS

Tag Archives: Teatre Nacional de Catalunya

Desig sota els oms. La granja surt al repartiment

L’espectacle teatral és complex, hi participen el text, els personatges amb els seus conflictes, l’escenografia, el vestuari, la música, les projeccions – cada cop més habituals -, tot sota la batuta del director que es converteix en protagonista quan l’espectacle surt rodó.

Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill,  és una tragèdia grega, on Teseu, Fedra i Hipòlit, viuen a Nova Anglaterra – on viatjava Willy Loman – i parlen en català de la Garrotxa, i suposo que dit així, ja us imagineu una bona creació, però cal destacar el paper principal de la Granja, protagonista per ser la font del conflicte i l’escenari on es desenvolupa una tragèdia que s’apunta des dels primers minuts.

Hi ha espectacles on la demostració de poder resulten primordials – el vaixell de Mar i Cel n’és un exemple – i a Desig sota els oms també. Aquest espectacle té molts moments cinematogràfics, quan els personatges es mouen en coordinació amb l’escenari que gira, portant-nos per les diferents cambres de la Granja – en majúscules – o a l’exterior, on l’escena del ball et situa directament al cinema nord-americà. La granja de l’Efraïm Cabot o de la mare de l’Eben -aquesta és una part del conflicte – i que resulta el principal motiu de la decisió de l’Abbie, és un protagonista del muntatge i per això considero que ha de sortir al repartiment. Passa de ser una escenografia brutal a un gran personatge de l’obra, on res hi és sobrer. Felicitats, Joan Ollé.

Gran actuació de tothom, en consonància amb la brillant escenografia, on hi destacaria l’entrada a l’espectacle a càrrec de Pepo Blasco i Santi Ricart acompanyant un brillant Ivan Benet – com sempre – i el quart final de la Laura Conejero en el que seria el cim de la tragèdia. Pep Cruz podria passar per un granger de la zona – la Garrotxa o Nova Anglaterra, que tant li fa – com si li haguessin fet el personatge a mida, com la perruca – està molt i molt convincent, cosa que d’altra banda tampoc sorprendrà ningú.

Els partiquins que participen de la festa del segon acte semblen portats del mateix far west, aportant aquell gra de sorra o fins i tot un sac ple, que sempre resulta imprescindible en un gran muntatge.

Sala massagran plena fins a la bandera d’un públic que va gaudir d’un gran espectacle. Servei aconseguit. Gràcies Teatre Nacional de Catalunya, ara més que mai hem d’aferrar-nos a la Cultura per salvar el país. I per 3 € tens el text, per rellegir-lo més tard.

“És una granja magnífica, sens dubte. Tant de bó fos meua!”

 

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 24 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

EL PRESIDENT. Una nova provocació de Bernhard a la Tallers.

president

Si diuen que el teatre ha de provocar, Thomas Bernhard es un autor teatral de primera fila. Humor àcid fins a l’exageració i provocació continua podrien ser dues característiques d’aquest autor austríac.

El President n’és una bona mostra, un monòleg a repartir entre una actriu – Rosa Renom – i un  actor – Francesc Orella, que interpreten una muller d’un president i el president mateix, més o menys impactats per un atemptat – un més – que ha provocat la mort d’un coronel, ma dreta del polític i el gos de la senyora, i dit això, ja podeu imaginar part del tema.

El que diuen és fort, de vegades increïble, com de sortir corrents i allunyar-se d’aquest personal, , es dur veure que diuen precisament aquestes coses i al llarg de dues hores d’espectacle ens demostren que determinats càrrecs públics semblen estar reservats a personatges que possiblement no haurien d’existir, o potser el fet d’accedir a aquests càrrecs t’hauria de fer desaparèixer del món civilitzat.

Renom i Orella estan esplèndids, donen una llisó magistral de teatre tal i com fan els seus companys de repartiment , Montse Pérez – una senyora Frölich, que és l’assistenta personal de la senyora i qui sap si la mare de l’anarquista que ha perpetrat l’atemptat – Josep Julien en el doble paper de massatgista personal del president  i militar portuguès, Daniela Feixas en un complicat paper d’actriu-amant del president, Josep Costa, el coronel substitut, i Sergi Missas en el paper d’ambaixador. Tots ells demostren com es fa el teatre sense text, tenen poques rèpliques i mantenen la tensió i el ritme de l’espectacle mentre la Renom i l’Orella ens diuen les paraules de l’autor. Per afegir llenya al foc i que els personatges encara ens facin més ràbia, de tant en tant s’especula que l’atemptat l’hagi fet el mateix fill de la parella.

La posada en escena, amb un mirall imaginari que separa el públic dels actors quan som a la casa presidencial, i un saló d’hotel a Estoril, coronat per dos cotxes pels aires, potser recordant un altre cotxe que l’any 1973 va ser protagonista d’un atemptat.

Potser la durada de l’espectacle resulta llarga i podríem pensar que hi ha moments repetitius, però si l’autor ho ha decidit així …. la Carme Portaceli ho ha de respectar.

Increïble que amb la quantitat de líquid que beu l’Orella, no hagi d’anar a veure en Roca a mig espectacle.

Espectacle per a amants del teatre, possiblement poc apte per iniciar-se com a públic.

Personalment va resultar emocionant tornar a la Tallers després d’haver-hi actuat

 
Deixa un comentari

Posted by a 13 Desembre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,