RSS

Arxiu d'etiquetes: Teatre Nacional de Catalunya

Testimoni de guerra. Un relat en primera línia de foc

Els monstres de la guerra ocupen l’escenari de la Sala Tallers en temps convulsos. Dos reporters que descriuen la crueltat i l’horror viscut en primera línia i sense protecció addicional.

“No faig reportatges de guerra, retrato la humanitat al límit”

Pau Carrió, contracta Kevin Carter i Marie Colvin per portar-nos el dolor enmig de la pandèmia. Construeix dos monòlegs perfectament connectats que els monstres de la guerra ens fan empassar en un estat de tensió al límit.

Pol López i Laura Aubert, baixen del firmament on fa temps que viuen, per arrossegar-se sobre el fang de la maledicència humana, i disparar mentre miren d’esquivar les bales.

“Que va passar amb la nena?” Doncs el que els passa a totes les nenes a qui la guerra ha robat la infantesa i unes quantes coses més.

La guerra omple el paisatge de persones que perden la identitat per passar a ser baixes o danys col·laterals, i algú hi ha de ser per explicar-ho, per posar la primera pedra d’una solució que sovint veiem impossible. Les imatges de ciutats de “gana i de fred”, els soldats espantats que disparen implacables, el crit ofegat quan ja no pots continuar en silenci, la metralla que entra, i el calvari d’hospital en hospital recordant imatges per fer l’inventari que et dirà si valia o no valia la pena tot allò.

El primer monòleg, el del fotoperiodista sud-africà Kevin Carter a qui dona vida Pol López segons diu el programa – allà només hi veus el personatge- ens posa enmig del caos amb un punt d’inflexió a la guerra del Sudan, al camp de refugiats on el fotògraf aconsegueix captar la imatge que li donarà el  Pulitzer i que li obrirà les portes on trobarà sempre la mateixa pregunta… “Vas ajudar la nena? “.

Quan mires de respirar i de destensar coll i barres amb la sortida d’en Kevin, et cau la garrotada un altre cop. La Marie Colvin – Laura Aubert segons el programa tot i que no la veus – et descriu l’aventura de ser dona en un infern d’homes i la vocació que la porta a escriure la part més negra de la humanitat. L’escena de primera línia a Sri Lanka només pot qualificar-se de brutal en tots els sentits.

Pau Carrió crea un espectacle des del full en blanc, oferint una aventura a dos monstres de l’escena, que et deixen enmig del camp de batalla per mirar de que oblidis el caos en que s’ha convertit la nostra vida des d’allò de Wuhan.

Gaudir d’un espectacle patint és la màgia del teatre, que t’ha de fer pensar, que t’ha de sacsejar, que t’ha de permetre respirar el mínim, perquè quan surtis, siguis millor persona que quan has entrat, i no pas gràcies al gel hidroalcohòlic.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 gener 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

SOLITUD. Un experiment reeixit

“Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya.”

Així comença un clàssic entre els clàssics, el text de Caterina Albert que donaria per un comentari de text cada tres o quatre línies. Lectura d’aquelles recomanades pels mestres de Literatura quan encara no ho havia petat el  Mecanoscrit del Pedrolo, possiblement més senzill de llegir.

Solitud es un text per llegir als Pirineus, al costat del foc a terra, amb una manta sobre els genolls i orientat cap a la finestra on els cims nevats et recorden la grandesa d’una natura que ja hi era i que hi seguirà sent quan als teus ulls cansats els costi copsar la bellesa.

Ara que tenim el Ripollès i la Cerdanya tancats, pot ser un bon moment de fer com la Mila i “quedar ullpresos de tanta hermosura.” Solitud no és un text senzill, és un text preciós que cal assaborir a poc a poc, es un torrent de sentiments que se t’escapa entre les mans, com l’aigua freda de les muntanyes, és un text que et marca si aconsegueixes digerir-lo o que marxa enllà del pla de Ridorta.

No ho tenia fàcil l’Alícia Gorina per posar damunt l’escenari el paisatge com a un protagonista més i ho fa de forma intel·ligent, suggerint més que mostrant, amb tres detalls que ho diuen tot – la campana de l’església, la palla on hi pot passar de tot, i les cadires de boga – i que tots associaríem a la vida rural, on els sentiments són més purs i el dolor més gran. Tot i que ella mateixa diu que “Solitud és una novel·la molt teatral on les descripcions dels paisatges i els espais funcionen com si fossin acotacions”, això està a l’abast d’algú que va entrar en el text quan descobrir ho era tot, no era senzill l’experiment, com no era senzill camuflar tres persones d’escena enmig del repartiment. Ja estem acostumats a canvis d’escenografia a la vista, però Solitud en fa una exhibició.

Tampoc ho tenia fàcil  la Maria Ribera, a qui no recordo en espectacles teatrals que jo hagi vist, però que amb el suport del Pol López que segueix jugant una altra lliga, assoleix una gran interpretació. El Pastor està senzillament genial, un cop més sembla que el paper s’hagi escrit pensant en ell – Victor Català va imaginar Pol López  el 1905?, i segurament per això, el Pepo Blasco – molt bo – li fa el que li fa.

L’Arnau, el Matias i el Baldiret estan perfectament interpretats  i completen el repartiment tres noies vestides de personal d’escenari que fins i tot adopten rèpliques de narració, en una reivindicació de tot l’equip com darrerament es fa amb el personal dels hospitals, on TOTS, són importants i per això també reben l’aplaudiment a les 20 h o a les 21 segons el dia de la setmana, i no des del balcó sinó des de les butaques curosament separades unes de les altres per a satisfacció del Mitjà, del Trilla  i de l’Argimón.

Solitud no és un espectacle senzill, fa treballar força, però és un espectacle que fa parlar, que fa pensar, que sacseja i que posa el tema de la violència de  gènere d’una forma tant delicada com brutal, en un escenari on la fruita del pecat ja no és la poma sinó la taronja.

Dues hores intenses que haurien d’afavorir noves edicions de Solitud a les llibreries, ja que, aquest cop, no la pots aconseguir a 3 €.

“Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.” No els deixem sols. Treballen per nosaltres i ens esperen, ens necessiten i per això hi som i hi serem. Bones Festes a tothom i molta merda per al 2021

 
Deixa un comentari

Publicat per a 24 Desembre 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

El Gran mercado del mundo. Calderón en modus Cabaret

oid, mortales, oid, i al pregón de la Fama todos acudid!

Així comença l’auto sacramental d’un dels clàssics més clàssics de la literatura i el teatre en castellà, i poc t’imagines el que anirà seguint, fins arribar a la gran atracció, on el buen i el mal genio, pugnaran per aconseguir la Gracia de l’amor i la de la fortuna.

El savi Albertí, conscient de la solidesa de la literatura del segle XVII, fa un truc de màgia monumental i converteix un text poc explorat per la seva densitat, en un espectacle que passa ràpid per no mantenir-te massa estona amb la  boca oberta.

Els autos sagramentals son al·legories, parlen de religió, parlen de fe i d’heretgia, parlen de culpa o d’innocència, parlen de lascívia, de golafreria, de supèrbia… de tantes i tantes meravelles humanes, que passades per l’escenari adquireixen un protagonisme digne d’aplaudiment.

Si em preguntessin qui ha dirigit aquest espectacle i no ho sabés, suposo que diria Bieito o Rigola, per posar dos exemples de “trencadors habituals”, dels que fan una paella a Tirant el Blanc o posen Twin Peaks a Macbeth, però la sorpresa del teatre, fa que sigui el propi director del Nacional, qui converteixi la sala massagran en una mena de parc temàtic inventat per David Lynch.

Els que penseu -com jo mateix- que els clàssics de la literatura castellana, que cap mestre va saber ensenyar-nos a entendre, són una mala elecció per agafar entrades, feu un canvi de xip i voleu cap al Gran Mercat on no perdreu detall de la competició entre “talents”, que busquen la “gràcia”, sense pensar si associar-se amb la “culpa” és una bona idea o si resulta més adient tancar els ulls en el més gran acte de “fe”.

Espectacle molt recomanable, que va “in crescendo” des dels primers versos que la “fama” escampa des del seu gronxador, fins que s’aixeca la cortina, i el  gran mercat comença a girar.

No sé què diria Calderón, però tinc molt clar el que dic jo: Enhorabona a tots, els de l’escenari, els que ho fan possible i els que han decidit amb criteri o potser amb fortuna, que, per cert, no està representada per cap personatge.

El final de l’espectacle amb Jimy Fontana, fa que il mondo segueixi girant, amb tot el vent a favor.

 
1 comentari

Publicat per a 14 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

La Bona persona de Sezuan. Que Brecht sigui lloat

Tothom hauria de saber que el teatre és un treball d’equip, com tantes coses a la vida, de fet, la vida no deixa de ser un assaig continuat per aconseguir aixecar un bon espectacle. Tot comença en l’autor, en aquest cas un teòric del fet teatral, i un clàssic entre els clàssics. Mentre no hagis viscut un Brecht, no seràs un espectador del tot, encara que duguis un parell de Shakespeares al currículum de butaca.

Per un moment vaig fer l’exercici d’imaginar l’autor d’Ausburg, contemplant el que Broggi havia fet amb el seu text, des del darrera de tot d’una sala plena fins a l’impossible – la sala massagran del TNC no és poca cosa – i el que la Segura havia fet amb la seva Xen Te. També vaig voler imaginar quantes d’aquelles persones amb qui compartia platea, s’havien plantejat mai anar a veure un Brecht. I després diuen que el teatre està en crisi.

Crec que vaig començar a idolatrar Broggi el 2007 amb el muntatge que va fer, precisament al TNC, de “Primera història d’Esther” un text de l’Espriu pensat per a titelles, que Broggi va transformar en un espectacle preciós, i així ha continuat, per això, la seva Bona Persona de Sezuan, esdevé un muntatge d’aquells en que el director troba coses que ni el mateix autor sabia que hi eren.

Es un espectacle d’aquells que podries veure tres o quatre cops per poder anar fixant-te en cada detall, en cada expressió del repartiment, en cada nota de les cançons que Joan Garriga i els seus companys, utilitzen amb un protagonisme poc habitual en els muntatges actuals, on cada cop més, la música en directe esdevé un plus molt valuós.

El motiu que em va fer escollir aquest espectacle a l’abonament del TNC – no vaig dubtar ni un segon – va ser que tenia les tres potes del tamboret on descansa un espectacle del tot recomanable: Autor indiscutible, director genial i un duet protagonista d’una qualitat extrema. Joan Carreras i Clara Segura garanteixen qualitat interpretativa, un dels pilars imprescindibles per a l’espectador. Els comentaris de tota la gent que anava dedicant més de tres hores a fer cultura total, confirmaven les millors expectatives i ahir, finalment, les vaig viure en primera persona a Sezuan.

Són dolents. No són amics de ningú. NO donen a ningú ni un bol d’arròs. Tot s’ho necessiten ells mateixos – gràcies Feliu Formosa per aquesta bella traducció – qui podria censurar-los?”

Les paraules de Xen Te, van directes al cor de l’espectador. Quines veritats, i quina pena que fa aquesta humanitat que en comptes de lluitar per un Món més habitable, es perd en un egoisme destructiu que només condueix a l’abisme.

He trigat força a veure aquest espectacle – volia ser a prop de l’escenari -, de fet, té les hores comptades, però no patiu els que no l’heu vist, segur que el tornen a programar. Cal tornar a veure la sala massagran del TNC plena de “ públic amable”, que lluny de quedar descontent salta com en un ressort, aplaudint un final del tot convincent. La llegenda daurada de Broggi només es torna dolorosa entre les nostres mans, per l’esforç a que les sotmetem agraint el que el teatre ens ha fet viure. Sembla que els Déus han volgut premiar-nos per haver trobat entre nosaltres, una bona persona.

Programadors del TNC, ja teniu un espectacle per a la propera temporada. Prometo tornar-hi.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 Març 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Desig sota els oms. La granja surt al repartiment

L’espectacle teatral és complex, hi participen el text, els personatges amb els seus conflictes, l’escenografia, el vestuari, la música, les projeccions – cada cop més habituals -, tot sota la batuta del director que es converteix en protagonista quan l’espectacle surt rodó.

Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill,  és una tragèdia grega, on Teseu, Fedra i Hipòlit, viuen a Nova Anglaterra – on viatjava Willy Loman – i parlen en català de la Garrotxa, i suposo que dit així, ja us imagineu una bona creació, però cal destacar el paper principal de la Granja, protagonista per ser la font del conflicte i l’escenari on es desenvolupa una tragèdia que s’apunta des dels primers minuts.

Hi ha espectacles on la demostració de poder resulten primordials – el vaixell de Mar i Cel n’és un exemple – i a Desig sota els oms també. Aquest espectacle té molts moments cinematogràfics, quan els personatges es mouen en coordinació amb l’escenari que gira, portant-nos per les diferents cambres de la Granja – en majúscules – o a l’exterior, on l’escena del ball et situa directament al cinema nord-americà. La granja de l’Efraïm Cabot o de la mare de l’Eben -aquesta és una part del conflicte – i que resulta el principal motiu de la decisió de l’Abbie, és un protagonista del muntatge i per això considero que ha de sortir al repartiment. Passa de ser una escenografia brutal a un gran personatge de l’obra, on res hi és sobrer. Felicitats, Joan Ollé.

Gran actuació de tothom, en consonància amb la brillant escenografia, on hi destacaria l’entrada a l’espectacle a càrrec de Pepo Blasco i Santi Ricart acompanyant un brillant Ivan Benet – com sempre – i el quart final de la Laura Conejero en el que seria el cim de la tragèdia. Pep Cruz podria passar per un granger de la zona – la Garrotxa o Nova Anglaterra, que tant li fa – com si li haguessin fet el personatge a mida, com la perruca – està molt i molt convincent, cosa que d’altra banda tampoc sorprendrà ningú.

Els partiquins que participen de la festa del segon acte semblen portats del mateix far west, aportant aquell gra de sorra o fins i tot un sac ple, que sempre resulta imprescindible en un gran muntatge.

Sala massagran plena fins a la bandera d’un públic que va gaudir d’un gran espectacle. Servei aconseguit. Gràcies Teatre Nacional de Catalunya, ara més que mai hem d’aferrar-nos a la Cultura per salvar el país. I per 3 € tens el text, per rellegir-lo més tard.

“És una granja magnífica, sens dubte. Tant de bó fos meua!”

 

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 24 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

EL PRESIDENT. Una nova provocació de Bernhard a la Tallers.

president

Si diuen que el teatre ha de provocar, Thomas Bernhard es un autor teatral de primera fila. Humor àcid fins a l’exageració i provocació continua podrien ser dues característiques d’aquest autor austríac.

El President n’és una bona mostra, un monòleg a repartir entre una actriu – Rosa Renom – i un  actor – Francesc Orella, que interpreten una muller d’un president i el president mateix, més o menys impactats per un atemptat – un més – que ha provocat la mort d’un coronel, ma dreta del polític i el gos de la senyora, i dit això, ja podeu imaginar part del tema.

El que diuen és fort, de vegades increïble, com de sortir corrents i allunyar-se d’aquest personal, , es dur veure que diuen precisament aquestes coses i al llarg de dues hores d’espectacle ens demostren que determinats càrrecs públics semblen estar reservats a personatges que possiblement no haurien d’existir, o potser el fet d’accedir a aquests càrrecs t’hauria de fer desaparèixer del món civilitzat.

Renom i Orella estan esplèndids, donen una llisó magistral de teatre tal i com fan els seus companys de repartiment , Montse Pérez – una senyora Frölich, que és l’assistenta personal de la senyora i qui sap si la mare de l’anarquista que ha perpetrat l’atemptat – Josep Julien en el doble paper de massatgista personal del president  i militar portuguès, Daniela Feixas en un complicat paper d’actriu-amant del president, Josep Costa, el coronel substitut, i Sergi Missas en el paper d’ambaixador. Tots ells demostren com es fa el teatre sense text, tenen poques rèpliques i mantenen la tensió i el ritme de l’espectacle mentre la Renom i l’Orella ens diuen les paraules de l’autor. Per afegir llenya al foc i que els personatges encara ens facin més ràbia, de tant en tant s’especula que l’atemptat l’hagi fet el mateix fill de la parella.

La posada en escena, amb un mirall imaginari que separa el públic dels actors quan som a la casa presidencial, i un saló d’hotel a Estoril, coronat per dos cotxes pels aires, potser recordant un altre cotxe que l’any 1973 va ser protagonista d’un atemptat.

Potser la durada de l’espectacle resulta llarga i podríem pensar que hi ha moments repetitius, però si l’autor ho ha decidit així …. la Carme Portaceli ho ha de respectar.

Increïble que amb la quantitat de líquid que beu l’Orella, no hagi d’anar a veure en Roca a mig espectacle.

Espectacle per a amants del teatre, possiblement poc apte per iniciar-se com a públic.

Personalment va resultar emocionant tornar a la Tallers després d’haver-hi actuat

 
Deixa un comentari

Publicat per a 13 Desembre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,