RSS

Arxiu d'etiquetes: Teatre Nacional de Catalunya

Els homes i els dies. Adaptació. Direcció. Interpretació. I punt

No resulta senzill adaptar un llibre – de fet uns dietaris – però el teatre va d’això, de reptes que cal superar per aconseguir la “molta merda” habitual i l’aplaudiment del públic, el gran premi.

Xavier Albertí torna a la que va ser casa seva i opta per l’habitació gran. No sé si va escollir bé doncs al llarg de l’espectacle em va semblar que demanava sala petita, proximitat i fins i tot un escenari “cutre”, però això només és la meva opinió. Quan tires de sala gran has d’omplir l’escenari, i amb un espectacle que se sosté en el text i la interpretació, és un risc.

El savi Albertí decideix que alguns actors mirin el panorama des del pont – des de la passarel·la que t’obliga a aixecar el cap si ets a primera fila -, i organitza unes caixes mòbils que considero el gran encert escenogràfic. Un espectacle que es podria llegir, Albertí el converteix en una coreografia mil·limètrica, per acompanyar les dues hores i mitja de funció que resumeixen 20 anys de la vida d’un autor poc conegut, David Vilaseca, que ell mateix va deixar pòstumament en uns dietaris publicats amb el mateix títol de l’obra, “Els homes i els dies”.

I l’espectacle va d’això, d’homes que es troben, que practiquen sexe esbojarrat, que es deixen que s’exigeixen, que menteixen…. i dies de solitud només trencats per l’amistat d’algunes dones i pel difícil contacte amb la mare i el pare. Quan més cossos visites, més sol et pots sentir.

Podem assegurar que David Vilaseca no va ser feliç, no va aconseguir publicar el llibre somniat, no va conèixer l’amor i va posar la vida a cent per hora fins que – quines coses – va morir atropellat per un camió.

He escrit una obra mediocre. No em queda ni la possibilitat de pensar que si no se’m reconeix, és perquè encara no se’m ha descobert. Fora de la discoteca no soc ningú i a ningú li importo. L’únic lloc on soc feliç, és allà dins

Resulta inevitable recordar el mític “Àngels a Amèrica”, l’espectacle que va inaugurar el TNC que Pujol li va muntar a Flotats per fer-se el modern, sense recordar que Cultura i Poder mai s’entenen. Aquell espectacle va ser una bomba per tot plegat. El cementiri jueu de Praga, les escenes combinades damunt l’escenari, en Pou interpretant Roy M. Cohn…. en  fi, deixem-ho que no pararia.

Sovint, a la vida, els veritables motius pels quals fem les coses els sabem al cap del temps, retrospectivament, i no al moment de fer-les. Això és particularment cert amb relació als meus diaris

De nom, em podeu dir David”.

Als 23 anys, a un campus dels Estats Units, en David Vilaseca comença a escriure el seu diari i  ho fa al llarg de 20 anys, fins pocs dies abans de morir atropellat. La seva mare el troba i d’acord amb els seus amics el farà veure la llum.

Diu Josep Maria Miró, autor de l’adaptació teatral, que no el va conèixer, però que si ho hagués fet se’n hauria enamorat. Rubén de Eguía dona vida a David Vilaseca en una actuació memorable, relatant sense l’ajut dels moviments o les rèpliques habituals en una trama canònica. Ens fa arribar una imatge de “bon noi” mentre relata la part més sòrdida de l’existència.

La resta de repartiment (Mercè Aránega, Albert Ausellé, Alejandro Bordanove, Addi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe Lucas, Paula Blanco, Oriol Genís – boníssim quan fa de terapeuta – Federico Metral – aporten presència, imatge i actuació molt creïble confonent-se entre l’escenografia. Vull destacar especialment en Roberto G Alonso amb un monòleg que descriu la Barcelona més canalla en un personatge molt autèntic – el vestit de vermell a la fotografia –

Les referències a Pintura o Literatura aporten un plus de cultura a un espectacle que té en la seva dificultat el seu valor màxim.

El boca orella no ha funcionat massa, ahir la sala quedava massa gran, per recordar-nos que això ja és un defecte de fàbrica i que cal escollir molt bé els espectacles que s’hi posen. Espectacle difícil de recomanar però que t’aboca a llegir la publicació sencera d’un personatge que tot i viure poc temps, ho va fer amb intensitat. Sentir-se identificat? Doncs segur que hi ha públic que l’entendrà millor, i d’altres no tant,  però això passa sempre en el teatre i en la vida en general.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,

Macbett de Ionesco,riure d’una tragèdia

No és una novetat que el públic rigui en moments tràgics del teatre, potser per augmentar el drama que sofrim alguns amb aquestes situacions, però en el cas del Macbett que ofereix Ramon Simó a la Petita del Nacional, la cosa està completament justificada. Ho confesso, vaig somriure en algun moment – el casament del protagonista –

Ionesco agafa l’argument de Shakespeare i construeix una trama en forma de farsa que va fer les delícies del públic que ahir omplia la platea de la Sala Petita, la que poques vegades decep. El repartiment està brillant i això sempre s’ha posat en els mèrits del director – Ramon Simó -, que n’ha fet la traducció al català.

David Anguera dona el tret de sortida a l’espectacle quan finalment tothom ha deixat de mirar el mòbil, seu al piano i comença una actuació destacable en tots els sentits, tot i ser qui parla menys, recordant allò de que els silencis i les expressions, el que els tècnics en diuen subtext, sumen molt en un espectacle teatral.

Josep Julien i Pepo Blasco, amb americana, cartera de mà i espasa, mostren al públic de què anirà tot allò, i els que s’havien envalentit amb una tragèdia respiren tranquils darrera la mascareta. Els dos actors formen un duet còmic que suma moltes hores d’escenari i això es nota. Donen vida a Candor i Glamiss, els primers que volen destituir el despòtic Duncan, un David Bagés que ja ens ha mostrat en altres ocasions la seva faceta còmica.

Nosaltres no volem ser el ruc enganyat de ningú, i menys encara els rucs de Duncan. Ha, ha! El nostre benamat sobirà

NI enganyats ni atropellats

Ni atropellats ni enganyats

Fins i tot en els meus somnis

Fins i tot en els meus somnis, ell penetra com un malson vivent

Julien i Blasco es mouen per l’escenari, s’amaguen darrera uns plafons que son taules aixecades, i s’enduen el públic a la butxaca d’on només sortirà per passar per les altres butxaques que aniran apareixent.

Joan Carreras torna a ser Macbett, però s’assembla poc al que va muntar Rigola al Lliure l’any 2012, i aquest cop utilitza totes les armes de la comèdia per “acceptar” tots els beneficis que el seu sobirà li ha ofert, com agraïment a la victòria sobre els enemics, aspecte que agradarà poc al seu amic Banco – un fantàstic (com sempre) Pep Ambròs-

És molt comprensiu amb tu, estimat. T’ha recompensat prou bé.

Jo no li he demanat res. Ha pagat, ha pagat bé, m’ha pagat més o menys bé, no m’ha pagat gaire malament els serveis que li he fet, que li havia de fer, perquè és el nostre senyor”.

Anna Alarcón fa una Lady Duncan-Macbett totalment identificada amb la farsa de l’autor. Una actriu que veiem més per la pantalla que al natural i que està francament bé, com ho està Laia Alsina tant fent de donzella, de minyona, de bruixa….. Realment l’escena de les bruixes et fa dubtar de quantes n’hi ha, amb una veu distorsionada, aporten el misteri que ja se’ls suposa a aquests personatges fantàstics i fantasmagòrics.

Xavi Ricart sempre actua bé, faci el que faci, es un actor de repartiment que aporta tot el que cal al personatge, tant li fa que sigui a l’escenari com al plató del Polònia. Doncs ja està dit tot, si afegim que també dirigeix.

Ja ho he destacat abans, la direcció està molt bé i la posada en escena on fins i tot s’hi canta, fa les delícies d’un públic a qui se li fan curtes les quasi tres hores d’espectacle – descomptar 20 minuts de parada higiènica o d’avituallament, dels 180 minuts. A la sortida, pluja important, sort que aprofitant el tema del preu espectacle del pàrquing, vam baixar en cotxe – no li digueu a la Colau -.

Espectacle fàcil de recomanar, i que ningú s’espanti per la durada, si l’espectacle t’enganxa et passa volant. I aquest, enganxa molt.

Si, ara que tinc el poder, enviaré a l’infern la llet dolça de la concòrdia, capgiraré la pau universal i destruiré qualsevol rastre d’unitat sobre la terra”. Ja sabem qui és el culpable de tot el que ens toca viure. El teatre ho explica tot.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 31 Març 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

L’emperadriu del Paral.lel. Història d’un temps passat

Si Xavier Albertí vol anar a la Barcelona dels anys 30, i demana a la Lluisa Cunillé que li escrigui un text d’homenatge als protagonistes d’un temps i un espai que ara semblen totalment arcaics, no hi ha res a dir. Si Albertí va voler recordar Pitarra com a clàssic del teatre català i es va inventar una participació de grups amateurs pel fet de que eren aquests grups els que havien mantingut la memòria d’en Frederic Soler, doncs té permís per fer-ho. Els savis tenen aquestes coses, creuen que , i decideixen que,  i si per acomiadar-se dels seus anys al front del Nacional ha optat per recordar el Paral.lel dels anys 30, una nit freda que marca el traspàs d’una estrella dels escenaris, segur que té els seus motius.

Lluisa Cunillé inventa una protagonista que segur que està inspirada en una estrella real, qui sap si Raquel Meller  o qualsevol dels altres mites d’uns temps que lluiten per no quedar en l’oblit. La seva creació és la Palmira Picard, i al voltant de l’estrella, hi fa reviure noms que sí que surten als diaris de l’època.

Un edifici faraònic que difícilment trobaríem al Raval però que vol mostrar les vides  molt viscudes tot i les mancances, d’uns personatges que ara semblarien inventats. La barreja de català i castellà en el text, et transporta directament a una Barcelona que va existir tot i que pugui semblar mentida.

Estic molt contenta de ser una altra vegada a casa, i amb moltes ganes de retrobar-me amb el públic de Barcelona, i sobretot del meu estimat Paral.lel

Això diu la Palmira Picard en homenatge al seu públic, al de llavors i al d’ara, que darrera la mascareta segueix amb interès el que ha de venir de seguida.

Inicialment som al bar la Tranquil·litat, en una nit on el nom agafa tot el seu significat, doncs el dol per la mort de l’artista, fa que en Roc Alsina, el periodista que ha d’escriure l’epitafi per l’estrella, sigui l’únic client de la Clara Cisteró, una pianista que s’ha quedat sense feina des que els actors i les actrius de cinema han decidit posar-se a parlar.

Poc a poc faran la seva aparició altres protagonistes, aquest cop reals, d’aquells temps on l’espectacle podia fer oblidar les vides tristes de la gent de la Faràndula. Josep Santpere, Alady, Enric Adams, Ramper… i Ramón Maria del Valle-Inclán, a més del promotor de la Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia

L’espectacle de la Cunillé i l’Albertí, et porta clarament al seu espai, que pot interessar-te més o menys, però que és un viatge a la història d’una ciutat que algú va anomenar “Dels Prodigis”.

L’Emperadriu del Paral.lel no és un musical, no hi ha un gran espectacle de cantants i ballarins saltant per les escales de l’edifici, i és que vol retratar la part del darrera d’una vida que no era alegre, i que portaria al cap de poc a un enfrontament civil on les llàgrimes tindrien tot el protagonisme i on les vedets de les plomes, mirarien de fer oblidar una realitat que feia massa fred.

Un Pere Arquillué esplèndid com sempre, manté el tipus enfront de tota l’agror i la humitat d’un barri lleig que mirava de subsistir a base de plomes i maquillatge. Precisament les plomes agafen un protagonisme especial, per recordar el que van tenir.

Continuo fent entrevistes i reportatges per als diaris, i també escric lletres de cuplets i números per a algun cafè-concert. I fins i tot he estrenat dues comèdies… però encara no he tingut la sort de fer un èxit de debò…”

Albertí deixa el relleu com a Director artístic del Nacional, ara es podrà dedicar en cos i ànima als espectacles, al que de veritat ens agrada. Gràcies Mestre.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 Juny 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Testimoni de guerra. Un relat en primera línia de foc

Els monstres de la guerra ocupen l’escenari de la Sala Tallers en temps convulsos. Dos reporters que descriuen la crueltat i l’horror viscut en primera línia i sense protecció addicional.

“No faig reportatges de guerra, retrato la humanitat al límit”

Pau Carrió, contracta Kevin Carter i Marie Colvin per portar-nos el dolor enmig de la pandèmia. Construeix dos monòlegs perfectament connectats que els monstres de la guerra ens fan empassar en un estat de tensió al límit.

Pol López i Laura Aubert, baixen del firmament on fa temps que viuen, per arrossegar-se sobre el fang de la maledicència humana, i disparar mentre miren d’esquivar les bales.

“Que va passar amb la nena?” Doncs el que els passa a totes les nenes a qui la guerra ha robat la infantesa i unes quantes coses més.

La guerra omple el paisatge de persones que perden la identitat per passar a ser baixes o danys col·laterals, i algú hi ha de ser per explicar-ho, per posar la primera pedra d’una solució que sovint veiem impossible. Les imatges de ciutats de “gana i de fred”, els soldats espantats que disparen implacables, el crit ofegat quan ja no pots continuar en silenci, la metralla que entra, i el calvari d’hospital en hospital recordant imatges per fer l’inventari que et dirà si valia o no valia la pena tot allò.

El primer monòleg, el del fotoperiodista sud-africà Kevin Carter a qui dona vida Pol López segons diu el programa – allà només hi veus el personatge- ens posa enmig del caos amb un punt d’inflexió a la guerra del Sudan, al camp de refugiats on el fotògraf aconsegueix captar la imatge que li donarà el  Pulitzer i que li obrirà les portes on trobarà sempre la mateixa pregunta… “Vas ajudar la nena? “.

Quan mires de respirar i de destensar coll i barres amb la sortida d’en Kevin, et cau la garrotada un altre cop. La Marie Colvin – Laura Aubert segons el programa tot i que no la veus – et descriu l’aventura de ser dona en un infern d’homes i la vocació que la porta a escriure la part més negra de la humanitat. L’escena de primera línia a Sri Lanka només pot qualificar-se de brutal en tots els sentits.

Pau Carrió crea un espectacle des del full en blanc, oferint una aventura a dos monstres de l’escena, que et deixen enmig del camp de batalla per mirar de que oblidis el caos en que s’ha convertit la nostra vida des d’allò de Wuhan.

Gaudir d’un espectacle patint és la màgia del teatre, que t’ha de fer pensar, que t’ha de sacsejar, que t’ha de permetre respirar el mínim, perquè quan surtis, siguis millor persona que quan has entrat, i no pas gràcies al gel hidroalcohòlic.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 gener 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

SOLITUD. Un experiment reeixit

“Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya.”

Així comença un clàssic entre els clàssics, el text de Caterina Albert que donaria per un comentari de text cada tres o quatre línies. Lectura d’aquelles recomanades pels mestres de Literatura quan encara no ho havia petat el  Mecanoscrit del Pedrolo, possiblement més senzill de llegir.

Solitud es un text per llegir als Pirineus, al costat del foc a terra, amb una manta sobre els genolls i orientat cap a la finestra on els cims nevats et recorden la grandesa d’una natura que ja hi era i que hi seguirà sent quan als teus ulls cansats els costi copsar la bellesa.

Ara que tenim el Ripollès i la Cerdanya tancats, pot ser un bon moment de fer com la Mila i “quedar ullpresos de tanta hermosura.” Solitud no és un text senzill, és un text preciós que cal assaborir a poc a poc, es un torrent de sentiments que se t’escapa entre les mans, com l’aigua freda de les muntanyes, és un text que et marca si aconsegueixes digerir-lo o que marxa enllà del pla de Ridorta.

No ho tenia fàcil l’Alícia Gorina per posar damunt l’escenari el paisatge com a un protagonista més i ho fa de forma intel·ligent, suggerint més que mostrant, amb tres detalls que ho diuen tot – la campana de l’església, la palla on hi pot passar de tot, i les cadires de boga – i que tots associaríem a la vida rural, on els sentiments són més purs i el dolor més gran. Tot i que ella mateixa diu que “Solitud és una novel·la molt teatral on les descripcions dels paisatges i els espais funcionen com si fossin acotacions”, això està a l’abast d’algú que va entrar en el text quan descobrir ho era tot, no era senzill l’experiment, com no era senzill camuflar tres persones d’escena enmig del repartiment. Ja estem acostumats a canvis d’escenografia a la vista, però Solitud en fa una exhibició.

Tampoc ho tenia fàcil  la Maria Ribera, a qui no recordo en espectacles teatrals que jo hagi vist, però que amb el suport del Pol López que segueix jugant una altra lliga, assoleix una gran interpretació. El Pastor està senzillament genial, un cop més sembla que el paper s’hagi escrit pensant en ell – Victor Català va imaginar Pol López  el 1905?, i segurament per això, el Pepo Blasco – molt bo – li fa el que li fa.

L’Arnau, el Matias i el Baldiret estan perfectament interpretats  i completen el repartiment tres noies vestides de personal d’escenari que fins i tot adopten rèpliques de narració, en una reivindicació de tot l’equip com darrerament es fa amb el personal dels hospitals, on TOTS, són importants i per això també reben l’aplaudiment a les 20 h o a les 21 segons el dia de la setmana, i no des del balcó sinó des de les butaques curosament separades unes de les altres per a satisfacció del Mitjà, del Trilla  i de l’Argimón.

Solitud no és un espectacle senzill, fa treballar força, però és un espectacle que fa parlar, que fa pensar, que sacseja i que posa el tema de la violència de  gènere d’una forma tant delicada com brutal, en un escenari on la fruita del pecat ja no és la poma sinó la taronja.

Dues hores intenses que haurien d’afavorir noves edicions de Solitud a les llibreries, ja que, aquest cop, no la pots aconseguir a 3 €.

“Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.” No els deixem sols. Treballen per nosaltres i ens esperen, ens necessiten i per això hi som i hi serem. Bones Festes a tothom i molta merda per al 2021

 
Deixa un comentari

Publicat per a 24 Desembre 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

El Gran mercado del mundo. Calderón en modus Cabaret

oid, mortales, oid, i al pregón de la Fama todos acudid!

Així comença l’auto sacramental d’un dels clàssics més clàssics de la literatura i el teatre en castellà, i poc t’imagines el que anirà seguint, fins arribar a la gran atracció, on el buen i el mal genio, pugnaran per aconseguir la Gracia de l’amor i la de la fortuna.

El savi Albertí, conscient de la solidesa de la literatura del segle XVII, fa un truc de màgia monumental i converteix un text poc explorat per la seva densitat, en un espectacle que passa ràpid per no mantenir-te massa estona amb la  boca oberta.

Els autos sagramentals son al·legories, parlen de religió, parlen de fe i d’heretgia, parlen de culpa o d’innocència, parlen de lascívia, de golafreria, de supèrbia… de tantes i tantes meravelles humanes, que passades per l’escenari adquireixen un protagonisme digne d’aplaudiment.

Si em preguntessin qui ha dirigit aquest espectacle i no ho sabés, suposo que diria Bieito o Rigola, per posar dos exemples de “trencadors habituals”, dels que fan una paella a Tirant el Blanc o posen Twin Peaks a Macbeth, però la sorpresa del teatre, fa que sigui el propi director del Nacional, qui converteixi la sala massagran en una mena de parc temàtic inventat per David Lynch.

Els que penseu -com jo mateix- que els clàssics de la literatura castellana, que cap mestre va saber ensenyar-nos a entendre, són una mala elecció per agafar entrades, feu un canvi de xip i voleu cap al Gran Mercat on no perdreu detall de la competició entre “talents”, que busquen la “gràcia”, sense pensar si associar-se amb la “culpa” és una bona idea o si resulta més adient tancar els ulls en el més gran acte de “fe”.

Espectacle molt recomanable, que va “in crescendo” des dels primers versos que la “fama” escampa des del seu gronxador, fins que s’aixeca la cortina, i el  gran mercat comença a girar.

No sé què diria Calderón, però tinc molt clar el que dic jo: Enhorabona a tots, els de l’escenari, els que ho fan possible i els que han decidit amb criteri o potser amb fortuna, que, per cert, no està representada per cap personatge.

El final de l’espectacle amb Jimy Fontana, fa que il mondo segueixi girant, amb tot el vent a favor.

 
1 comentari

Publicat per a 14 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,