Terra Baixa, un nou punt de vista

Abans que res he de dir que Terra Baixa és un clàssic i que al teatre s’hi va a treballar. Un cop assentades aquestes dues bases, hem de tenir en compte que els clàssics són textos que permeten mirades diferents i direccions diferents, aspecte que en determinats moments pot representar un risc, i Carme Portaceli, que juga a casa, es permet una visió del text de Guimerà, que fins ara no s’havia tractat. La revolta contra l’amo, l’amo de tot.

El 10 de maig de 1897 es va estrenar Terra Baixa a Barcelona – al tanto, que l’estrena real es va fer a Madrid el 1896, i a Catalunya es va fer a Tortosa el febrer de 1987 -, una època conflictiva on els trets formaven part del so dels carrers de l’anomenada Barcelona de les bombes (Juny de 1896 atemptat amb bomba a la processó de Corpus, 1893 bomba del Liceu).

Pablo Ley i Carme Portaceli adapten la història d’amor i de dominació que va escriure Guimerà, a una història de revolució contra el poder, Manelic mata l’amo de tot pel fet de ser l’amo, i així ho afirmen els dos personatges afegits, el comissari Vinagret o la periodista que fa de narradora. Volen explicar que Manelic – Borja Espinosa – no mata l’amo per sentir-se traït pel Sebastià en el seu matrimoni, “és la meva dona!”  – ep,  expressió possessiva- sinó per ser l’amo, i aquest aspecte em sembla una mica forçat, tot i que potser Guimerà no podia imaginar-se que la lluita de classes donaria algun – poc – fruit.

El personatge de Laura Conejero està inspirat en Carmen de Burgos, redactora del Diario Universal i gran activista pels drets de les dones, un aspecte que també destaca en aquesta nova versió del clàssic. Pel meu gust, abusa massa de la narració, els experts en teatre diuen que si un missatge es pot veure, és molt millor que venir-ho a explicar. Les imatges en pantalla gran volen ajudar a la periodista en la seva feina però no sé si ho aconsegueixen del tot. La periodista seria la visió d’esquerres que es contraposa al policia de dretes Antoni Lleó Tresols, conegut com Vinagret – Manel Sans – que ja de bones a primeres, es queixa de compartir la investigació amb “una dona”. Potser una mica massa evident. Un fatxa en tota regla.

Per mi, Terra Baixa és un espectacle íntim, que parla sobretot de l’amor, un amor que ara ens sembla impossible entre un home que dobla l’edat de la noia – a la terra baixa – i l’amor més pur entre l’home que no ha conegut cap dona abans, i l’aparició de la muller que cada vespre demanava a nostre senyor, després del parenostre pel pare i la mare – a la terra alta – . També, per mi, Terra Baixa parla de la dolenteria dels teus iguals, de la gent que t’hauria de fer costat, dels que accepten la dominació de l’amo de tot, representats pels Perdigons – Mohamed El Bouhali i Mercè Mariné – i que gaudeixen de la crítica i la mofa cap als dos protagonistes més innocents.

Vaig fer una versió de Terra Baixa, just abans de la pandèmia, i allà hi volia explicar això, volia fer veure que el Sebastià no era el “dolent d’opereta” que ens volien vendre, de fet, quan veu que la Marta – Anna Ycobalzeta – estima el Manelic, renuncia a tot, “tu em vols a mi, perquè ho he sacrificat tot per tu, perquè jo he sofert com un condemnat portant-te a aquest home”, “T’has sortit amb la teva, res me fa que tot s’esguerri, tu vens amb mi a casa meva, i si em perdo, ens perdem plegats” i de fet, la Marta també n’és conscient quan al principi diu “més el Sebastià també deu patir casant-me a mi, ara”, i tot i que vivim uns temps on l’abús ocupa les primeres planes i podem considerar impossible que en el Sebastià hi hagi cap bri d’amor, penso que també s’ha de contemplar.

La versió de Portaceli i Ley, presenta una Nuri – Kathy Sey – més gran, menys innocent, per donar més força a la reivindicació femenina – bonica la cançó del temps de cireres, que representa el senyal de llibertat per la Marta – i canvia el sexe d’en Xeixa – Roser Pujol – fent-li perdre sentit a la seva posició inicial – també enamorat de la Marta i capaç de plantar cara a l’amo just abans de marxar del Mas Bordís – Tomàs – Pepo Blasco – diu “gosaries aixecar la ma al teu amo?” a canvi de permetre una escena on Sebastià – Eduard Farelo – es treu el cinturó per pegar-li, per si encara algú tenia dubtes de que l’amo de tot és un maltractador. Sempre diem que en teatre no cal explicar-ho tot, que el públic també ha de treballar.

Deia abans que per mi, Terra Baixa és un text intimista, de proximitat, on hauries de viure’l dins de l’escenari, al mateix Molí – a la meva versió tota l’escena passa en un bar, per mirar d’afavorari la proximitat – i les emocions es perden en un escenari immens, on cal córrer per entrar – no puc amb aquest recurs – i mantenir el ritme de l’escena. Hauria de preguntar a la Carme Portaceli el significat dels moviments robotitzats dels personatges en algun moment – robots o tics, que no ho puc assegurar – però això caldria fer-ho en un col·loqui que ahir no teníem previst.

Tots els directors tenen permís per adaptar els textos, si els autors estan morts, no tenen res a dir, i tot el públic ha de decidir si aquella visió li fa o no li fa el pes. En aquesta ocasió, a mi no me’l va fer. Jutgeu vosaltres, jo només tinc la meva visió. Al meu costat, una espectadora aplaudia dempeus. El teatre i la diversitat son això.

Gran protagonisme de l’espai lumínic de l’Ignasi Camprodon, un dels grans valors del Nacional de Catalunya. La propera adaptació de Terra Baixa, a la Sala Petita o a la Capsa de fusta del Rigola.

 

Una noche sin luna. Un sol actor, omple la immensitat del teatre Nacional.

Són les set de la tarda, la Sala gran del teatre Nacional està plena de gom a gom, per desmentir la brama de que la gent no anem al teatre – aquesta setmana hi vaig tres cops – i Juan Diego Botto fa la seva aparició. De seguida deixes de veure’l, veus Garcia Lorca, veus l’home que va fer teatre de la poesia, de la música, l’home que volia posar un teatre sota la sorra per veure el que hi passa, per contactar amb els pobles, per donar al poble el que el poble necessita, aquella filosofia de La Barraca, que un 19 d’agost del 1936 va callar en primera persona quan ja tots el teníem dins. Deu ser el Duende.

Garcia Lorca és el teatre en la seva màxima expressió, i Juan Diego Botto, li organitza un homenatge on totes les emocions et van colpint en quasi dues hores d’espectacle en majúscules. Hi ha premi Nobel de teatre?

He somrigut, he passat moments sense respirar, he tingut pell de gallina i he plorat, per Lorca i per tots aquells que no veuran aquest espectacle.

Els que en saben de teatre diuen que la primera escena és la més complicada, és la que ha de donar el to de l’espectacle, però la primera escena d’aquest vespre, només era un anunci del que podria passar. La intensitat puja fins a l’infinit, i el públic surt colpit, de tot el que ha viscut.

“Coneixeu el vaixell de Teseu? Aquell a qui van anar canviant les peces fins que no en quedava cap de les originals, i llavors… era el mateix vaixell?” Una gran paradoxa que pot donar per moltes hores de rumiar. Reviseu el mite per si encara no heu anat a veure l’espectacle de Botto.

“Somos porque nos recuerdan” la gran frase que resum la vida, quan diem allò de que ningú mor si el tenim en el record… una frase que també van fer seva Las Madres de la Plaza de Mayo. Som el que fem, el que donem, el que vivim, el que reben de nosaltres. Fàcil en la seva complexitat.

……. i aquí s’acaben les paraules, necessitaria la inspiració de Lorca per poder descriure amb exactitud el que he viscut assegut a la butaca, en un espectacle inclassificable, un torrent d’emocions una darrera l’altra, fins al primer fosc. Quan la sala trenca el silenci que ha mantingut davant l’execució del poeta de Fuente Vaqueros, amb la caiguda al terra sota les bales feixistes, encara queda l’escena del cos enterrat a la cuneta, encara queda una darrera llàgrima, posant-te en la pell de l’actor veient la sala immensa dempeus i una llàgrima més pels que no tenen el teatre com a forma de vida. Potser no ho veuran, i això fa plorar.

Si aquest espectacle torna, hi tornaré i si torna a tornar, tornaré a tornar-hi, no puc deixar passar totes les ocasions de veure Lorca.

“Esta noche vendrà el nuevo y desconocido amante de mi señora Belisa. ¿Qué he de hacer sinó cantar” *

* Amor de Don Perlimplin con Belisa en su jardín

 

Els homes i els dies. Adaptació. Direcció. Interpretació. I punt

No resulta senzill adaptar un llibre – de fet uns dietaris – però el teatre va d’això, de reptes que cal superar per aconseguir la “molta merda” habitual i l’aplaudiment del públic, el gran premi.

Xavier Albertí torna a la que va ser casa seva i opta per l’habitació gran. No sé si va escollir bé doncs al llarg de l’espectacle em va semblar que demanava sala petita, proximitat i fins i tot un escenari “cutre”, però això només és la meva opinió. Quan tires de sala gran has d’omplir l’escenari, i amb un espectacle que se sosté en el text i la interpretació, és un risc.

El savi Albertí decideix que alguns actors mirin el panorama des del pont – des de la passarel·la que t’obliga a aixecar el cap si ets a primera fila -, i organitza unes caixes mòbils que considero el gran encert escenogràfic. Un espectacle que es podria llegir, Albertí el converteix en una coreografia mil·limètrica, per acompanyar les dues hores i mitja de funció que resumeixen 20 anys de la vida d’un autor poc conegut, David Vilaseca, que ell mateix va deixar pòstumament en uns dietaris publicats amb el mateix títol de l’obra, “Els homes i els dies”.

I l’espectacle va d’això, d’homes que es troben, que practiquen sexe esbojarrat, que es deixen que s’exigeixen, que menteixen…. i dies de solitud només trencats per l’amistat d’algunes dones i pel difícil contacte amb la mare i el pare. Quan més cossos visites, més sol et pots sentir.

Podem assegurar que David Vilaseca no va ser feliç, no va aconseguir publicar el llibre somniat, no va conèixer l’amor i va posar la vida a cent per hora fins que – quines coses – va morir atropellat per un camió.

“He escrit una obra mediocre. No em queda ni la possibilitat de pensar que si no se’m reconeix, és perquè encara no se’m ha descobert. Fora de la discoteca no soc ningú i a ningú li importo. L’únic lloc on soc feliç, és allà dins”

Resulta inevitable recordar el mític “Àngels a Amèrica”, l’espectacle que va inaugurar el TNC que Pujol li va muntar a Flotats per fer-se el modern, sense recordar que Cultura i Poder mai s’entenen. Aquell espectacle va ser una bomba per tot plegat. El cementiri jueu de Praga, les escenes combinades damunt l’escenari, en Pou interpretant Roy M. Cohn…. en  fi, deixem-ho que no pararia.

“Sovint, a la vida, els veritables motius pels quals fem les coses els sabem al cap del temps, retrospectivament, i no al moment de fer-les. Això és particularment cert amb relació als meus diaris”

“De nom, em podeu dir David”.

Als 23 anys, a un campus dels Estats Units, en David Vilaseca comença a escriure el seu diari i  ho fa al llarg de 20 anys, fins pocs dies abans de morir atropellat. La seva mare el troba i d’acord amb els seus amics el farà veure la llum.

Diu Josep Maria Miró, autor de l’adaptació teatral, que no el va conèixer, però que si ho hagués fet se’n hauria enamorat. Rubén de Eguía dona vida a David Vilaseca en una actuació memorable, relatant sense l’ajut dels moviments o les rèpliques habituals en una trama canònica. Ens fa arribar una imatge de “bon noi” mentre relata la part més sòrdida de l’existència.

La resta de repartiment (Mercè Aránega, Albert Ausellé, Alejandro Bordanove, Addi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe Lucas, Paula Blanco, Oriol Genís – boníssim quan fa de terapeuta – Federico Metral – aporten presència, imatge i actuació molt creïble confonent-se entre l’escenografia. Vull destacar especialment en Roberto G Alonso amb un monòleg que descriu la Barcelona més canalla en un personatge molt autèntic – el vestit de vermell a la fotografia –

Les referències a Pintura o Literatura aporten un plus de cultura a un espectacle que té en la seva dificultat el seu valor màxim.

El boca orella no ha funcionat massa, ahir la sala quedava massa gran, per recordar-nos que això ja és un defecte de fàbrica i que cal escollir molt bé els espectacles que s’hi posen. Espectacle difícil de recomanar però que t’aboca a llegir la publicació sencera d’un personatge que tot i viure poc temps, ho va fer amb intensitat. Sentir-se identificat? Doncs segur que hi ha públic que l’entendrà millor, i d’altres no tant,  però això passa sempre en el teatre i en la vida en general.

 

Macbett de Ionesco,riure d’una tragèdia

No és una novetat que el públic rigui en moments tràgics del teatre, potser per augmentar el drama que sofrim alguns amb aquestes situacions, però en el cas del Macbett que ofereix Ramon Simó a la Petita del Nacional, la cosa està completament justificada. Ho confesso, vaig somriure en algun moment – el casament del protagonista –

Ionesco agafa l’argument de Shakespeare i construeix una trama en forma de farsa que va fer les delícies del públic que ahir omplia la platea de la Sala Petita, la que poques vegades decep. El repartiment està brillant i això sempre s’ha posat en els mèrits del director – Ramon Simó -, que n’ha fet la traducció al català.

David Anguera dona el tret de sortida a l’espectacle quan finalment tothom ha deixat de mirar el mòbil, seu al piano i comença una actuació destacable en tots els sentits, tot i ser qui parla menys, recordant allò de que els silencis i les expressions, el que els tècnics en diuen subtext, sumen molt en un espectacle teatral.

Josep Julien i Pepo Blasco, amb americana, cartera de mà i espasa, mostren al públic de què anirà tot allò, i els que s’havien envalentit amb una tragèdia respiren tranquils darrera la mascareta. Els dos actors formen un duet còmic que suma moltes hores d’escenari i això es nota. Donen vida a Candor i Glamiss, els primers que volen destituir el despòtic Duncan, un David Bagés que ja ens ha mostrat en altres ocasions la seva faceta còmica.

“Nosaltres no volem ser el ruc enganyat de ningú, i menys encara els rucs de Duncan. Ha, ha! El nostre benamat sobirà

NI enganyats ni atropellats

Ni atropellats ni enganyats

Fins i tot en els meus somnis

Fins i tot en els meus somnis, ell penetra com un malson vivent”

Julien i Blasco es mouen per l’escenari, s’amaguen darrera uns plafons que son taules aixecades, i s’enduen el públic a la butxaca d’on només sortirà per passar per les altres butxaques que aniran apareixent.

Joan Carreras torna a ser Macbett, però s’assembla poc al que va muntar Rigola al Lliure l’any 2012, i aquest cop utilitza totes les armes de la comèdia per “acceptar” tots els beneficis que el seu sobirà li ha ofert, com agraïment a la victòria sobre els enemics, aspecte que agradarà poc al seu amic Banco – un fantàstic (com sempre) Pep Ambròs-

“És molt comprensiu amb tu, estimat. T’ha recompensat prou bé.

Jo no li he demanat res. Ha pagat, ha pagat bé, m’ha pagat més o menys bé, no m’ha pagat gaire malament els serveis que li he fet, que li havia de fer, perquè és el nostre senyor”.

Anna Alarcón fa una Lady Duncan-Macbett totalment identificada amb la farsa de l’autor. Una actriu que veiem més per la pantalla que al natural i que està francament bé, com ho està Laia Alsina tant fent de donzella, de minyona, de bruixa….. Realment l’escena de les bruixes et fa dubtar de quantes n’hi ha, amb una veu distorsionada, aporten el misteri que ja se’ls suposa a aquests personatges fantàstics i fantasmagòrics.

Xavi Ricart sempre actua bé, faci el que faci, es un actor de repartiment que aporta tot el que cal al personatge, tant li fa que sigui a l’escenari com al plató del Polònia. Doncs ja està dit tot, si afegim que també dirigeix.

Ja ho he destacat abans, la direcció està molt bé i la posada en escena on fins i tot s’hi canta, fa les delícies d’un públic a qui se li fan curtes les quasi tres hores d’espectacle – descomptar 20 minuts de parada higiènica o d’avituallament, dels 180 minuts. A la sortida, pluja important, sort que aprofitant el tema del preu espectacle del pàrquing, vam baixar en cotxe – no li digueu a la Colau -.

Espectacle fàcil de recomanar, i que ningú s’espanti per la durada, si l’espectacle t’enganxa et passa volant. I aquest, enganxa molt.

“Si, ara que tinc el poder, enviaré a l’infern la llet dolça de la concòrdia, capgiraré la pau universal i destruiré qualsevol rastre d’unitat sobre la terra”. Ja sabem qui és el culpable de tot el que ens toca viure. El teatre ho explica tot.

 

L’emperadriu del Paral.lel. Història d’un temps passat

Si Xavier Albertí vol anar a la Barcelona dels anys 30, i demana a la Lluisa Cunillé que li escrigui un text d’homenatge als protagonistes d’un temps i un espai que ara semblen totalment arcaics, no hi ha res a dir. Si Albertí va voler recordar Pitarra com a clàssic del teatre català i es va inventar una participació de grups amateurs pel fet de que eren aquests grups els que havien mantingut la memòria d’en Frederic Soler, doncs té permís per fer-ho. Els savis tenen aquestes coses, creuen que , i decideixen que,  i si per acomiadar-se dels seus anys al front del Nacional ha optat per recordar el Paral.lel dels anys 30, una nit freda que marca el traspàs d’una estrella dels escenaris, segur que té els seus motius.

Lluisa Cunillé inventa una protagonista que segur que està inspirada en una estrella real, qui sap si Raquel Meller  o qualsevol dels altres mites d’uns temps que lluiten per no quedar en l’oblit. La seva creació és la Palmira Picard, i al voltant de l’estrella, hi fa reviure noms que sí que surten als diaris de l’època.

Un edifici faraònic que difícilment trobaríem al Raval però que vol mostrar les vides  molt viscudes tot i les mancances, d’uns personatges que ara semblarien inventats. La barreja de català i castellà en el text, et transporta directament a una Barcelona que va existir tot i que pugui semblar mentida.

“Estic molt contenta de ser una altra vegada a casa, i amb moltes ganes de retrobar-me amb el públic de Barcelona, i sobretot del meu estimat Paral.lel”

Això diu la Palmira Picard en homenatge al seu públic, al de llavors i al d’ara, que darrera la mascareta segueix amb interès el que ha de venir de seguida.

Inicialment som al bar la Tranquil·litat, en una nit on el nom agafa tot el seu significat, doncs el dol per la mort de l’artista, fa que en Roc Alsina, el periodista que ha d’escriure l’epitafi per l’estrella, sigui l’únic client de la Clara Cisteró, una pianista que s’ha quedat sense feina des que els actors i les actrius de cinema han decidit posar-se a parlar.

Poc a poc faran la seva aparició altres protagonistes, aquest cop reals, d’aquells temps on l’espectacle podia fer oblidar les vides tristes de la gent de la Faràndula. Josep Santpere, Alady, Enric Adams, Ramper… i Ramón Maria del Valle-Inclán, a més del promotor de la Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia

L’espectacle de la Cunillé i l’Albertí, et porta clarament al seu espai, que pot interessar-te més o menys, però que és un viatge a la història d’una ciutat que algú va anomenar “Dels Prodigis”.

L’Emperadriu del Paral.lel no és un musical, no hi ha un gran espectacle de cantants i ballarins saltant per les escales de l’edifici, i és que vol retratar la part del darrera d’una vida que no era alegre, i que portaria al cap de poc a un enfrontament civil on les llàgrimes tindrien tot el protagonisme i on les vedets de les plomes, mirarien de fer oblidar una realitat que feia massa fred.

Un Pere Arquillué esplèndid com sempre, manté el tipus enfront de tota l’agror i la humitat d’un barri lleig que mirava de subsistir a base de plomes i maquillatge. Precisament les plomes agafen un protagonisme especial, per recordar el que van tenir.

“Continuo fent entrevistes i reportatges per als diaris, i també escric lletres de cuplets i números per a algun cafè-concert. I fins i tot he estrenat dues comèdies… però encara no he tingut la sort de fer un èxit de debò…”

Albertí deixa el relleu com a Director artístic del Nacional, ara es podrà dedicar en cos i ànima als espectacles, al que de veritat ens agrada. Gràcies Mestre.

 

Testimoni de guerra. Un relat en primera línia de foc

Els monstres de la guerra ocupen l’escenari de la Sala Tallers en temps convulsos. Dos reporters que descriuen la crueltat i l’horror viscut en primera línia i sense protecció addicional.

“No faig reportatges de guerra, retrato la humanitat al límit”

Pau Carrió, contracta Kevin Carter i Marie Colvin per portar-nos el dolor enmig de la pandèmia. Construeix dos monòlegs perfectament connectats que els monstres de la guerra ens fan empassar en un estat de tensió al límit.

Pol López i Laura Aubert, baixen del firmament on fa temps que viuen, per arrossegar-se sobre el fang de la maledicència humana, i disparar mentre miren d’esquivar les bales.

“Que va passar amb la nena?” Doncs el que els passa a totes les nenes a qui la guerra ha robat la infantesa i unes quantes coses més.

La guerra omple el paisatge de persones que perden la identitat per passar a ser baixes o danys col·laterals, i algú hi ha de ser per explicar-ho, per posar la primera pedra d’una solució que sovint veiem impossible. Les imatges de ciutats de “gana i de fred”, els soldats espantats que disparen implacables, el crit ofegat quan ja no pots continuar en silenci, la metralla que entra, i el calvari d’hospital en hospital recordant imatges per fer l’inventari que et dirà si valia o no valia la pena tot allò.

El primer monòleg, el del fotoperiodista sud-africà Kevin Carter a qui dona vida Pol López segons diu el programa – allà només hi veus el personatge- ens posa enmig del caos amb un punt d’inflexió a la guerra del Sudan, al camp de refugiats on el fotògraf aconsegueix captar la imatge que li donarà el  Pulitzer i que li obrirà les portes on trobarà sempre la mateixa pregunta… “Vas ajudar la nena? “.

Quan mires de respirar i de destensar coll i barres amb la sortida d’en Kevin, et cau la garrotada un altre cop. La Marie Colvin – Laura Aubert segons el programa tot i que no la veus – et descriu l’aventura de ser dona en un infern d’homes i la vocació que la porta a escriure la part més negra de la humanitat. L’escena de primera línia a Sri Lanka només pot qualificar-se de brutal en tots els sentits.

Pau Carrió crea un espectacle des del full en blanc, oferint una aventura a dos monstres de l’escena, que et deixen enmig del camp de batalla per mirar de que oblidis el caos en que s’ha convertit la nostra vida des d’allò de Wuhan.

Gaudir d’un espectacle patint és la màgia del teatre, que t’ha de fer pensar, que t’ha de sacsejar, que t’ha de permetre respirar el mínim, perquè quan surtis, siguis millor persona que quan has entrat, i no pas gràcies al gel hidroalcohòlic.