RSS

Arxiu d'etiquetes: Teatre Romea

Pedro Páramo. “no dejes de ir a visitarlo”

Això diu Doloritas al seu fill Juan Preciado, quan la mort s’ha presentat a casa seva, i “Por eso vine a Comala” diu un Pablo Derqui espectacular, en un muntatge on qui s’ho va passar millor va ser Mario Gas, dirigint dos monstres escènics, el mateix Pablo i l’incomparable Vicky Peña.

El text del mexicà Juan Rulfo és una joia d’aquelles que anaven a buscar els conqueridors espanyols, tot i que aquella gent tiraven poc de literatura. L’adaptació escenogràfica de Pau Miró, converteix un llibre petit en un espectacle gran que en mans d’un director amb moltes hores de vol i un repartiment de primera categoria, posa el públic dempeus sense cap problema.

“Vine a Comala porque me dijeron que acá vivia mi padre, un tal Pedro Páramo. MI madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendria a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haria, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo”

I totes les promeses es fan realitat al Temple del Raval, amb una escenografia sense gaires complicacions i que utilitza la col.laboració del espectador que al veure una cadira a terra, ja copsa que aquella casa no té vida. En teatre no cal explicar-ho tot.

Dues escales que es poden moure l’imprescindible per portar-nos on l’autor decideix, i unes projeccions damunt la paret de fons, que en la seva senzillesa posen el públic enmig de Comala (el pueblo blanco de América), un municipi mexicà que “en estos tiempos se ve triste”.

En molts moments de l’espectacle recordava Gabriel Garcia Márquez barrejat amb Delibes, autors que et transporten al seu paisatge mentre penses que ets assegut a la butaca. Derqui i Peña es reparteixen els personatges sense solució de continuïtat, però ningú té cap problema per anar seguint la història. Abundio “el arriero”, Eduviges que en un moment de peixet al públic que vol riure, es despenja amb aquesta frase: “el hijo de Dolores debió haber sido mio”.

Els personatges es mouen per “la media luna” mentre gaudeixen d’un text que no et vols perdre, però ja us avanço que si alguna cosa s’escapa  “bajo la cobija” només heu de mirar els protagonistes que us tornaran a la realitat, sigui la d’ara o la de fa molts anys, quan Pedro Páramo va tenir el seu gran amor Susana.

Els vius i els morts es barregen en una dansa màgica que cal seguir com bonament et sigui possible, però sobretot cal tenir present que “esa noche no debia repegarse a ningun hombre porque estaba brava la luna”, encara que aquella nit, seguís el dia del casament de Doloritas i Pedro.

  • ¿Qué es lo que pasa, dona Eduviges?
  • Es el caballo de Miguel Páramo, que galopa por el camino de la Media Luna
  • ¿Entonces vive alguien en la Media Luna?
  • No, allí no vive nadies
  • ¿Entonces?
  • Solamente es el caballo que va y viene
  • No entiendo. Ni he oido ningún ruido de ningún caballo
  • Entonces es cosa de mi sexto sentido. Un don que Dios me dió; o tal vez sea una maldición.

Un text ben cosit en boca d’uns protagonistes experts i excepcionals, només pot tornar-te a la frase de Doloritas al seu fill. “No dejes de ir a visitarlo

La pandèmia ens va impedir ser-hi el 2020, amb la vacunació ha pogut tornar. Mascareta i mans entrenades per a un aplaudiment general i generós.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Juliol 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

53 diumenges. Una interpretació “de riure”

Quan un text còmic s’interpreta bé, el resultat està assegurat i això és el que passa damunt l’escenari del Temple del Raval, sota la batuta de Cesc Gay.

Diuen que fer riure és més difícil que fer plorar, mai ho he tingut clar, però hi ha moltes hores de vol a escena i he de confessar que he rigut molt i com ja us he explicat en altres ocasions, això és notícia.

No sé si hagués escollit aquest espectacle, de fet hi hem anat a canvi del Pedro Páramo que la punyetera pandèmia ens va privar de veure. Calia bescanviar el tiquet confiança, i el repartiment de l’espectacle en donava seguretat tot i no ser massa de comèdies.

L’Arquillué ho peta. Torna a ser “el gall” que puja el nivell a dalt de tot, utilitzant a la perfecció que  l’Àgata Roca escalfa el públic des de la primera rèplica tirant d’experiència de T de Teatre.

Quan apareix la Marco (Natalia) i després el Villanueva Víctor) , el públic ja ha deixat les butaques per passar a la butxaca del Santi i la Carol. Ja només es tracta de mantenir-ho.

Cesc Gay escriu un text còmic molt ben estructurat, però el seu gran mèrit és la direcció de l’espectacle amb una actuació perfecte dels quatre protagonistes, i això, diuen els entesos, és mèrit de la direcció.

No li busqueu tres peus al gat, Fèlix en aquest cas, i aprofiteu les “pampallugues” per riure sense límit. 53 diumenges – a la tarda – és un espectacle fàcilment recomanable, ben escrit i ben interpretat, i suposo que molts estaríeu d’acord d’imaginar-vos en Capri fent el paper del pare.

Potser el gran dubte que l’espectacle no desvetlla és si la “novel·leeeeeta d’en Víctor” està molt bé o és un rotllo, així amb sinceritat i objectivitat.

Només us diré que a cada fosc el públic aprofita per aplaudir. “No hase falta desir nada más”. Si regaleu entrades, teniu l’èxit assegurat, fins i tot si es tracta de no iniciats. P.D. M’ha cridat l’atenció veure butaques bones buides. Serà que avui canvien les mesures restrictives i demà ja no es podrà sortir del Municipi? Millor pensaré això que no creure que aquelles entrades les tenien persones actualment confinades. Confiem en la vacuna

 
1 comentari

Publicat per a 6 gener 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Jerusalem. La festa dels marginals

Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.

Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encara no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del nostre “vici” per l’art més viu.

Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.

L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.

No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços, carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.

L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar –  Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.

Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem.  Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 Novembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,

Casa de nines, 20 anys després. Nora torna convertida en la Vilarasau

Els clàssics tenen això, que mantenen pels segles dels segles, la seva força, el  missatge que anys després, continua d’actualitat, i “casa de Nines” de Henrik Ibsen, ha estat sempre un símbol feminista, un text reivindicatiu que tenca el patriarcat masclista imperant, des d’allò de l’Adam i la seva costella, obrint una porta que encara cal vigilar que no es torni a tancar.

En aquest text, titulat “A doll’s House, part 2” , Lucas Hnath evita versionar el clàssic tot i fer-ho, i situa l’acció 20 anys després del cop de porta més conegut de la història. Aquí ja no importa la carta d’en Krogstad, ni l’ajut de la Kristine, aquí agafa un major protagonisme la mainadera, una Anne Marie brillantment interpretada per Isabel Rocatti i la filla Emmy, que no tenia cap mena de protagonisme, 20 anys abans.

L’espectacle comença com un retorn que ja s’endevina curt, i flueix com un combat dialèctic amb tres taulers, on Nora juga unes simultànies amb Anne Marie, amb Emmy, i lògicament amb Torvald, un Ramón Madaula irònic, que no ha canviat gens la perspectiva del que és un matrimoni entre dos iguals. Madaula es un veterà, i Madaula sempre t’ofereix una actuació de qualitat, suposo que no ho dubta ningú.

Emmy, es el personatge que vol equilibrar la situació, en una interpretació de Júlia Truyol que ja no sorprèn, després del seu pas per la Kompanyia, que vol mostrar ala mare, una opció que no havia contemplat i que possiblement sigui la que caldrà escollir.

La Vilarasau fa el de sempre, fer-te creure que l’autor va escriure el text pensant en ella, fa una Nora esplèndida i regala sentiment i expressió amb la seva generositat habitual. Ho sé, i ho confesso,  soc del club de fans de la Vilarasau i aspiro eternament a la presidència, però es que “el monstre” no em defrauda mai, i això que aquest cop vaig badar una mica, i érem a la fila 10, massa lluny pel meu gust, doncs necessito sentir-los respirar.

Silvia Munt dirigint comença a “Manriquejar”, comença a ser garantia d’espectacle ben trobat i ben resolt. La Colometa es va fer gran i va canviar els “balls de punta” per la cadira de directora, i hem tingut sort…. la mateixa que van tenir ella i els seus fills quan la ploma de la Rodoreda va fer  aparèixer l’adroguer i els va salvar d’un destí tràgic.

Casa de nines sempre ha estat un text que m’ha encantat. Vaig ser Torvald Helmer el 2005 en un fragment d’un espectacle sobre la dona que vam anomenar “Mira’m però escolta’m”, i vaig insistir a muntar el text sencer, però encara no ha estat possible. Tot i això, el cop de porta de Nora, a tot el que l’enviolta i l’ofega en nom d’una protecció que va de dalt a baix i mai de costat, sempre el tindré present, i encara més si 20 anys després, Nora torna a tancar la porta al cdrit de “espero viure per veure-ho”. De fet, tots ho volem veure, o com a mínim, tots ho hauríem de voler.

Públic dempeus, satisfet després de donar-los la possibilitat de somriure,  en una nova mostra de que el teatre té una màgia especial i que entra dins de l’ànima per quedar-s’hi. La Xirgu, segueix somrient entre les bambolines del Temple del Raval.

 
1 comentari

Publicat per a 28 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Escala Visual Analògica, valori de 0 a 10 les sensacions viscudes a la platea

Recordar el passat per construir el futur, es una de les filosofies més adequades per moure’t per la vida, i si les T de teatre fan 25 anys d’escenari, resulta del tot justificat mirar enrere, i celebrar-ho amb un nou espectacle. La copeta va a part.

E.V.A. juga amb les inicials de l’escala per valorar el dolor, i el nom de la primera dona, la dona del principi, la que va iniciar-ho tot. Precisament aquesta es la idea de la Clara quan decideix aquest nom per la seva filla, la “noia que tot ho fa bé”, la nova generació que parla idiomes, que viatja, que domina la tecnologia i la ciència, la “Mary Poppins” que té contractada la Lola per cuidar els seus bessons mentre mira de vendre pisos o el que calgui.

E.V.A. es un espectacle amb ADN “T de teatre” però diferent, un espectacle on et deixen somriure discretament – un respir al públic, que sempre va bé –  mentre t’injecten en vena, tota mena de dolor, i especialment el dolor moral que sempre fa més mal i que els analgèsics més potents, no poden suavitzar.

E.V.A parla de dones, i parla de conflictes que comencen a l’adolescència i que sembla que quedin amagats tot i que la realitat demostra que el temps no ho cura tot, el temps manté i engreixa el dolor de joventut, aquella edat on volem creure que tot és passatger i que tot es  “mono” i irrellevant. La Paloma viu un trauma als 14 anys, un trauma que l’acompanya, que la fa com es, que l’impedeix ser feliç, malgrat utilitzar-lo per donar sentit a la seva vida, si es que la feina que escollim, realment pot fer-ho. Ella es dedica a treure el dolor, un dolor que va conèixer i que la va marcar per sempre.

A l’espectacle hi surten filles i hi surten mares, d’una i altra generació, hi surten actrius i hi surten metgesses, hi surt ciència i hi surten sentiments, i tal com afirma una de les protagonistes, “demà començaré a sentir”, doncs el dolor potser li ha impedit fer-ho fins ara.

E.V.A. barreja les històries aparentment disperses, que van trobant el fil conductor que ve de la joventut, una joventut que tots hem viscut d’una forma possiblement menys feliç del que ens volen fer creure, una joventut que segur que ens va marcar la personalitat i el camí que finalment vam seguir.

Dir que la direcció és de l’Orson Welles català, ja representa una garantia, i el text del mateix Manrique amb el Marc Artigau i la Cristina Genebat, composa un espectacle molt digne per ser dedicat a qui va estar director artístic del temple del Raval i que avui ha passat a la posteritat. Carles Canut, que els deus t’acompanyin en el teu camí per altres escenaris. No en dubteu, E.V.A, és un espectacle que justifica del tot, la sortida de casa, l’entrada al teatre i la birra final per comentar el que has viscut, en una escala del 0 al 10.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Setembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Adossats, passar una bona estona, rient.

Molts cops he dit que les comèdies no m’interessen massa, el fet de passar una estona rient per allò de que prou trista és la vida, no em motiva prou per reservar entrades, però de tant en tant, i per ajudar a tastar els diferents gèneres teatrals als meus amics, als qui faig d’assessor, tiro per aquesta banda. La garantia que podia tenir “Adossats”, un text escrit per Ramon Madaula, aixecat al temple del Raval, era el repartiment, una de les potes del tamboret de l’èxit d’un espectacle, així com la direcció d’un clàssic contemporani, en Jordi Casanovas. Jordi Bosch, Rosa Renom, Carles Canut – va ser el que em va fer riure més, en el paper d’avi que tot se li en fot –  o el mateix Madaula, amb la Marieta Sánchez en el seu paper més habitual de noia jove que s’ocupa de senyor gran, i en Guillem Balart en un paper “partiquí” que té el seu moment i que el porta a bon terme, com no pot ser d’altra forma, quan treballes envoltats de pesos pesants de l’escena.

Adossats és una trama familiar, en un xalet on han anat a parar en Jordi i la Carme, amb el Jordi petit, possiblement en una decisió d’augmentar la qualitat de vida entre veïns que tallen gespa o cotorres que no callen mentre mires de no trepitjar “caca de gos”, una Perla que fa el paper de Pepe el Romano, de Sr. Conway o de Mario, per posar exemples de personatges que no surten al repartiment.

El Cary Grant català té una bis còmica excel·lent, diu les rèpliques amb naturalitat i si li mires la cara resulta impossible mantenir-te en silenci. La Rosa Renom l’acompanya de forma perfecta i ja et mostren per on aniran els trets. Jo no ric gaire, en el millor dels caos dibuixo un somriure, i ahir vaig riure molt, suposo que és el millor elogi que els puc dedicar.

Com diu l’autor, no volia que hi hagués cap situació extrema, el conflicte familiar és més o menys tolerable tot i que…… – no desvetllem res del que passa al final – i possiblement per això, encara fa riure més. No sé si aquesta era la primera intenció del Ramón Madaula, vull dir si pretenia fer riure i punt, jo penso que volia retratar una família com tantes, amb els conflictes habituals – en aquest cas no provocats per cap cunyat – i li va sortir un espectacle agraït per al públic assedegat de comèdia. Va passar allò típic d’aplaudir al final de cada fosc.

En resum un espectacle per regalar als amics amb la garantia de passar una bona estona, veient situacions fàcilment identificables, interpretades per gent amb moltes taules. Aplaudiment merescut, i poques coses a comentar al sortir, doncs tot està molt clar, i l’acord entre els espectadors és total. Una comèdia molt ben interpretada que et facilita la vida durant una hora i 35 minuts.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Març 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,