L’adversari. Història fosca, espectacle lluminós

Un cop més, i ja en van molts, l’Orson Welles català aixeca un espectacle brutal. El tercet Genebat, Artigau i Manrique, torna a fer una adaptació mil·limètrica, en aquest cas d’un llibre, que et podria recordar Truman Capote i la seva “A sang freda”. Un True crime que es diu ara que tot ha de tenir etiqueta anglesa – després patirem per la nostra llengua i tot ho hem d’etiquetar en ianqui – . No he llegit el llibre d’Emmanuel Carrère, de moment, però la posada en escena d’aquesta gran mentida que va protagonitzar Jean-Claude Romand i que va acabar en tragèdia, és senzillament espectacular. Un menjador i sala d’estar, amb un rebedor al fons, i una porta d’entrada a l’esquerra, composen una escenografia que sorprèn d’entrada i especialment quan la projecció et diu que som a la presó. La direcció del espectacle és una meravella, els moviments d’un sofà endavant i endarrere, que poden ser un llit o un cotxe, els telèfons que sonen – el tema mòbils va a part – les taules de menjador que es converteixen en bar per art de màgia, de la màgia d’unes actuacions cum laude de dues bèsties escèniques com son el Carles Martinez i el Pere Arquillué.

L’adversari, una forma d’anomenar al dimoni, és un espectacle rodó, tot i que coneixem el final, es va desenvolupant com l’engranatge d’un rellotge suís, potser perquè el protagonista de la història viu a Ginebra, prop de la seu de l’Organització Mundial de la Salut, on Jean-Claude deia treballar.

Una història real que semblaria passada de voltes si fos producte de la imaginació d’un escriptor, la història d’un crim esgarrifós per tapar una mentida que s’havia fet massa gran. La por a decebre els teus et porta a crear una faula que potser t’arribes a creure tu mateix i que quan t’esclata a la cara no saps com gestionar.

Jean-Claude Romand va mentir i ell mateix es va convertir en l’adversari, en la seva part més fosca,  una part fosca que diuen que tothom tenim però que sortosament, molts cops queda enterrada.

Un text que t’enganxa des del primer moment, des de la primera rèplica tal com diem en teatre, gràcies a la gran feina de creació de Cristina Genebat, Marc Artigau i Julio Manrique, que han sabut veure un espectacle teatral en una història que captivaria el mateix Carles Porta, mirant de posar llum a la foscor. Al Temple del Raval, la llum, barrejada amb projeccions que et recordarien càmeres de seguretat, construeixen un espai a mida, per la feina de dos actors excel·lents. Carles Martinez és l’assassí en totes les seves facetes al llarg de la seva història que comença de molt jove, i Pere Arquillué, fa d’Emmanuel Carrère i de la resta de personatges – ja té experiència en això – i permet que aquells que no poden evitar riure fins i tot en un drama com aquest, es puguin desfogar. I, per cert, a veure si apaguem els mòbils només entrar a la sala, que el tema comença a cantar.

El dissabte 9 de gener de 1993 la història de Jean-Claude Romand va saltar pels aires. Allà va començar a gestar-se aquest espectacle que no us heu de perdre.

Espectacle totalment recomanable, amb cervesa posterior per comentar tot el que s’ha viscut. Bona nit i molta merda.,

 

El pare. El personatge més actual

Una de les característiques dels textos teatrals, a més del conegut “conflicte” entre protagonista i antagonista, l’espai-temps de la situació o el que el protagonista va aprenent al llarg de l’obra, és la identificació del públic amb el personatge, que tots els que viuen l’espectacle des de les butaques, visquin en primera o segona persona, tot el que està passant a l’escenari.

I en el text de Florian Zeller, se’ns planteja una situació molt identificable per als que ja tenim una edat, que encara som el percentatge més gran d’espectadors de teatre. Des del primer moment ens sentim identificats amb l’Andreu i amb l’Anna, independentment de si a la piscina anem al vestuari d’homes o de dones, aquí la identificació va de generació familiar, i et vas identificant amb l’Anna quan veus el teu present i amb l’Andreu quan imagines un futur no molt llunyà.

La direcció de Josep Maria Mestres ho facilita tot, els intercanvis de personatges entre Rosa Renom i Victòria Pagès, de Josep Julien i Pep Plà, o de Mireia Illamola amb la mateixa Pagès, et van mostrant l’evolució del personatge principal – el pare – en un viatge tendre i cruel a parts iguales, envoltat dels que li són més propers, tot i les diferències que marca la pròpia sang.

Els grans intèrprets com Josep Maria Pou, ja surten a l’escenari amb part de la feina feta, el vestuari sempre els permet una gran butxaca on posar-se el públic des de la primera sortida a escena, fins i tot abans de la primera rèplica, però també son capaços de sorprendre’t, i quan creus que ja ho has vist tot, et surten amb una nova interpretació, d’aquelles que sembla que l’autor els ha escrit per encàrrec. Pou està tan immens com la seva mateixa humanitat física i moral. Pou és un gran – i no faig un acudit – i aquí en fa una nova demostració. Que a Anthony Hopkins li van donar un Òscar? Doncs quina sort que va tenir de no competir amb el Pou, si no, s’hauria quedat dos cops sense tirar.

La Renom està esplèndida, com ho està la ja veterana Pagès i la Illamola que recordem de Les Antonietes, totes tres et fan oblidar les actrius i només et deixen veure els seus personatges, la filla, la cuidadora la infermera-filla-cuidadora… en fi, ja ho veureu.

Julien – com enyorem els seus consells sobre el nostre dia a dia – i Pla ens recorden les parelles que “els costa” de posar la seva pròpia vida al servei del pare de l’altra, un personatge – personatges- en que fàcilment reconeixes persones reals i situacions que durant generacions, van ser habituals. Jo soc dels que vaig viure amb els pares i els avis, i dels que he canviat de filosofia de vida amb casa pròpia i visita a casa dels pares, dels que tenen mare encara i que ja tenen néta, per això la meva identificació com espectador, era doble.

Un gran espectacle d’aquells fàcilment recomanables, amb unes interpretacions perfectes com correspon a una gran direcció.

Per cert, el Temple del Raval ha tret la primera fila, la que provocava problemes de cervicals, i ha numerat de nou la platea. Si agafes primera fila, ja tens un cert marge fins l’escenari. Una bona decisió. I per acabar diré que allò de que “la gent no va al teatre” no es va poder confirmar de cap manera. Crec que no hi cabia ningú més. Espero que tinguin marge de pròrroga. De penals no en fan falta.

 

Paraiso Perdido. Revelar-se contra el poder

Un poema èpic, escrit per John Milton l’any 1667, ens dona peu a tractar en escena, d’una banda el que perdem (el cel per a Satan o el Paradís per Adam i Eva) quan ens revelem contra el poder (Deu en aquest cas), i de l’altra, l’ofici de l’actor.

Vist així, semblaria un adoctrinament per evitar que el poderós perdi els seus privilegis, sota l’amenaça de perdre tu, molt més que ell, però el teatre sempre té moltes lectures i si partim de la frase que ens acull a l’entrar a la sala “El hombre creó a Dios, y Dios creó al Diablo y el Diablo creó al actor” ja veiem que podrem anar per uns camins molt més interessants.

Cristina Plazas és un diable que retreu a Deu tota la seva actuació, emparant-se en la relació que han mantingut sempre – el diable es considera fill de Deu – un Déu irònic i perdonavides, interpretat per Pere Arquillué, que regala els moments de riure al públic i així permetre’ls descansar de tant en tant de tanta èpica.

No resulta senzill entrar en l’espectacle, o potser hauria de dir que costa seguir-lo, però el conflicte entre poder i rebel·lió sura per damunt de qualsevol altra circumstància. Això ja ho tenim.

Adam i Eva, interpretats per Rubén de Eguia i Lucia Juarez, donen un tomb a les escenes inicials. La seva entrada com a Neandertals o similar, aporten una credibilitat molt gran, fins que passen a una nova caracterització, gens còmoda per ells, però convincent per al públic.

Elena Tarrats i Laura Font, comencen vigilant les portes de l’infern i protagonitzen l’espai sonor de forma original i destacable.

Paraiso perdido no és un espectacle fàcil, però deixa molt clar el tema que posa davant dels nostres ulls i a partir d’aquí, ja ho anireu treballant.

Helena Tornero i Andrés Lima s’han encarregat de posar damunt l’escenari, el text de Milton, i han fet bona feina.

És un espectacle per a tots els públics? Possiblement no ho és, però si tu ets la persona indicada per agafar entrades, només ho pots valorar un cop l’hagis vist. Aquest és el gran tema del teatre.

Ovació llarga a un gran treball escènic. Això sí que és indubtable.

Encara no he entès els motius de començar, només ahir, a les 22 hores. Ens hem acostumat a començar més aviat i sorprenentment, també ahir va entrar públic tard…. vici? Ja ho plantejarem en un altre espectacle.

 

El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Un espectacle extraordinari

No resulta senzill impressionar-se amb l’actuació d’un gran actor però en aquest cas no en queda altre. Pere Arquillué fa una exhibició d’ofici i de talent que el porta directament al Max en la seva propera edició.

En un escenari buit, només amb la companyia d’un focus de peu, el mestre Arquillué, sota la direcció del savi Albertí, interpreta tots els papers del text com ja ho va fer l’Espert a la Violación de Lucrecia o l’Homar a la seva particular Terra Baixa. Arquillué interpreta set personatges que relaten els seus secrets a partir de l’assassinat de l’Albert, el cos del qual ha aparegut entre camps de farratge.

“El meu és el cos més bonic que fins a dia d’avui, i que probablement per sempre més, s’haurà trobat en aquest lloc. Porto un banyador vermell amb dues ratlles blanques als laterals i unes bambes veig, desgastades, potser eren blanques, no ho sé, no ho recordo…”

Així comencen una hora i 45 minuts de teatre molt potent, escrit pel gran Josep Maria Miró, com a monòleg només apte per a grans intèrprets i grans espectadors. Al teatre s’hi va a treballar i tal com ha de treballar l’Arquillué en un exercici de memòria i concentració envejables, tampoc el públic es pot despistar ni un moment si no vol perdre’s entre les vides d’en Ramis o l’Eliseu, el mateix Albert la seva mare, la directora de l’escola i altres habitants del mateix poble.

El text de Miró, escrit per a un sol actor o actriu – tot i que ell va demanar que ho fes l’Arquillué – va d’humanitat, de dolor, de culpa, i fins i tot d’expiació del pecat – segons explica el mateix autor – de vides que haguessin pogut ser d’altra forma si els petits o no tant petits detalls ho haguessin volgut. Es la història d’una comunitat tancada en les seves pors, que es destapen a partir de l’assassinat d’un noi a pocs mesos de fer 18 anys i que apareix amb els genitals mutilats. A partir d’aquí, sabrem que el pare es va suïcidar, o que el mossèn de l’Opus hi va tenir una participació important en les vides dels més joves. Un altre cop els abusos, una de les grans misèries d’aquesta humanitat imperfecta que es va crear en set dies. Qui el va matar no ho sabreu però en podreu endevinar els motius. El per què en comptes del qui.

“Perquè una perruca i uns talons fan que alguns homes et perdin immediatament el respecte”

No dubteu ni un moment d’anar-hi, aneu-hi descansats, concentreu-vos, i apagueu els mòbils, que no us passi com algú de la meva fila, que ahir va voler participar del muntatge, sense permís del director. Si la trucada era important o no, tampoc ho vam saber.

És tant brutal el que fa l’Arquillué que necessita sortir aviat de l’escenari al final del espectacle, tot i que sap que no ens pot negar un aplaudiment del mateix nivell que la interpretació. Com diu aquell…. BRUTAL!.

P.D. Confesso públicament que prenc Free dam torrada, des que l’Arquillué i el Manrique la van començar a recomanar.

 

Final de partida. Un clàssic per al currículum

Que els textos de Samuel Beckett no son senzills i que resultarien complexos per fer-ne un comentari a les PAU, és cosa sabuda per tots els que tenim el teatre a la capçalera de la nostra vida. Tot esperant Godot, Els dies feliços o Final de partida, son espectacles de l’autor irlandès que hem pogut veure darrerament a la cartellera catalana i el resultat sempre és el mateix, divisió d’opinions que deien dels “toros” quan jo era petit, com els “nubes y claros” que recitaven els “hombres del tiempo” i que podríem defensar amb allò de que en la varietat hi ha el gust.

Final de partida té problemes amb el boca orella doncs tot i permetre riure als que “ho necessiten imperiosament” pot decebre els que han escollit l’espectacle només pel repartiment, sense conèixer l’autor que millor descriu el pessimisme i el pitjor de la humanitat. Beckett no ofereix mai grans arguments però presenta els conflictes escènics d’una forma evident i potser no apta per a tots els públics. Al teatre s’hi va a treballar, i amb Beckett hi ha una mica més de feina.

Un home vell, cec, en cadira de rodes, anomenat Hamm, el seu criat de sempre, emmurriat però disposat a servir l’amo i que respon al nom de Clov, i els pares del primer personatge, Nagg i Nell, que viuen enterrats en sorra dins d’uns contenidors. Realment descrit així reconec que no donarien ganes d’acostar-se al temple del Raval, però els que tenim el teatre a l’ADN, sabem que Beckett i el seu Final de Partida formen part d’aquells clàssics que no et pots permetre perdre’t. Uns amics em van preguntar fa uns dies si ja l’havia vist, per si els podia dir alguna cosa positiva doncs no els havia agradat gens, ja els vaig dir que Beckett només és senzill en les situacions, en els arguments, en els seus textos no hi passen massa coses, hi ha pocs girs de guió, però ningú com ell descriu la part més bruta i pessimista de la humanitat, una part que cal recordar que existeix i més en uns temps on una infecció total i una guerra a Europa, ens tornen a enfonsar en el pessimisme més autèntic. Estem fatal, fins hi tot ho estan els afeccionats al futbol – masculí – que han perdut aquell consol de que “tot va malament, però potser ho guanyarem tot” i el teatre ha de fer el servei de recordar-nos-ho.

Sergi Belbel dirigeix quatre veterans de l’escena catalana. Hi ha moltes taules en un escenari decrèpit on només Boixaderas s’hi desplaça tot i la seva coixesa, un escenari d’on sembla que no voldrà escapar-se tot i que sempre cal esperar el canvi de guió en el clímax del espectacle.

El teló que rep el públic ja et posa en situació – darrerament l’escenari acostuma a estar a la vista, per anar entretenint els qui entrem aviat a la sala,  però Final de Partida requereix l’afegit d’una cortina tirada i a punt de morir.

Després de quasi 5 anys  de parlar dels Jordis que representen la lluita d’un poble per assolir el seu màxim, tres Jordis més acaparen l’atenció de la platea, al costat de la Minguillón, la sempre recordada Rosa de Poblenou, una creació del Papitu Benet i Jornet que va obrir el camí a les sèries pensades i escrites en català. Amb ella, Boixaderas, Bosch i Banacolocha, el trio de Jordis et porten directament a la festa de la cultura que tot i la possible pluja, celebrarem aquest dissabte 23 d’abril. Moltes hores de teatre, molts escenaris trepitjats, molt ofici en un espectacle potent.

“Final de partida d’un vell que perd, que deixa de perdre i que torna a perdre” diu en Hamm, però el teatre sempre guanya. Espectacle difícil de recomanar però necessari per al currículum de qualsevol bon espectador de l’art més viu.

Per cert, ahir vam tornar al teatre sense mascareta, sin trampa ni cartón, que deia aquell, i això també va ser una cosa positiva.

 

Descripció d’un paisatge. Gloria al gran Papitu

El 16 d’abril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de l’Autònoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, però aquestes coses passen.

Jo la vaig veure al Romea l’any 1979 sota direcció de Joan Ollé, amb el que s’anomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Àngels Moll i Rosa Maria Sardà eren les germanes Munàdil, crec que Joan Borràs era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memòria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents,  Mercè Managuerra, Nadala Batista i  Joan Vallès a més de dos nens que s’alternaven en el paper de fills d’en Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racó de la memòria de classe A i per això no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.

L’any 1979 no anàvem tant al teatre com ara, no ens ho podíem permetre i potser no teníem tanta oferta, però aquells actors i actrius, conjuntament amb els del “Estudio uno” van forjar la meva passió pel teatre que no m’ha deixat mai més. El meu currículum d’actor comença a ser llarg però el d’espectador va per nota i considerant que al teatre s’hi va a treballar, jo, a més hi vaig a aprendre.

“Aquest és el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitat” diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situació. No sé si parla de l’Emir o del públic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez és un dels grans actius d’aquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al públic fan prou la seva feina per no haver d’explicar-ho tot. Descripció d’un paisatge té una posada en escena de les que a mi m’agraden, de les que miro d’aplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt més de la seva collita.

Descripció d’un paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes Munàdil, i en molts moments s’atura tot, per donar més força a les paraules que ens posen a lloc. El text és l’essència del teatre, i sovint ens ho permet tot. Només cal posar-lo en boca d’experts i la resta ve sola.

Màrcia Cisteró agafa el relleu de la Sardà i fa una Kàtila esplèndida com ja ens té acostumats i Enka Alonso és l’Àngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper d’heroïna de tragèdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, l’home que tant havia estimat.

Francesc Ferrer és Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre “a la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja… i cases i persones comencen a dissoldre’s en l’aigua” mentre el públic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas més cap a la immunitat cultural.

Ona Borràs, Fina Rius, Òscar Rabadan i Pep Ferrer – en un paper petit però important – completen el repartiment d’un espectacle que obre la porta al més gran autor català contemporani, l’home que jugava amb un teatret i que va conduir generacions d’espectadors cap al teatre, quan els “culebrots de la tele” encara eren una idea remota.