RSS

Arxiu d'etiquetes: Teatre Romea

Casa de nines, 20 anys després. Nora torna convertida en la Vilarasau

Els clàssics tenen això, que mantenen pels segles dels segles, la seva força, el  missatge que anys després, continua d’actualitat, i “casa de Nines” de Henrik Ibsen, ha estat sempre un símbol feminista, un text reivindicatiu que tenca el patriarcat masclista imperant, des d’allò de l’Adam i la seva costella, obrint una porta que encara cal vigilar que no es torni a tancar.

En aquest text, titulat “A doll’s House, part 2” , Lucas Hnath evita versionar el clàssic tot i fer-ho, i situa l’acció 20 anys després del cop de porta més conegut de la història. Aquí ja no importa la carta d’en Krogstad, ni l’ajut de la Kristine, aquí agafa un major protagonisme la mainadera, una Anne Marie brillantment interpretada per Isabel Rocatti i la filla Emmy, que no tenia cap mena de protagonisme, 20 anys abans.

L’espectacle comença com un retorn que ja s’endevina curt, i flueix com un combat dialèctic amb tres taulers, on Nora juga unes simultànies amb Anne Marie, amb Emmy, i lògicament amb Torvald, un Ramón Madaula irònic, que no ha canviat gens la perspectiva del que és un matrimoni entre dos iguals. Madaula es un veterà, i Madaula sempre t’ofereix una actuació de qualitat, suposo que no ho dubta ningú.

Emmy, es el personatge que vol equilibrar la situació, en una interpretació de Júlia Truyol que ja no sorprèn, després del seu pas per la Kompanyia, que vol mostrar ala mare, una opció que no havia contemplat i que possiblement sigui la que caldrà escollir.

La Vilarasau fa el de sempre, fer-te creure que l’autor va escriure el text pensant en ella, fa una Nora esplèndida i regala sentiment i expressió amb la seva generositat habitual. Ho sé, i ho confesso,  soc del club de fans de la Vilarasau i aspiro eternament a la presidència, però es que “el monstre” no em defrauda mai, i això que aquest cop vaig badar una mica, i érem a la fila 10, massa lluny pel meu gust, doncs necessito sentir-los respirar.

Silvia Munt dirigint comença a “Manriquejar”, comença a ser garantia d’espectacle ben trobat i ben resolt. La Colometa es va fer gran i va canviar els “balls de punta” per la cadira de directora, i hem tingut sort…. la mateixa que van tenir ella i els seus fills quan la ploma de la Rodoreda va fer  aparèixer l’adroguer i els va salvar d’un destí tràgic.

Casa de nines sempre ha estat un text que m’ha encantat. Vaig ser Torvald Helmer el 2005 en un fragment d’un espectacle sobre la dona que vam anomenar “Mira’m però escolta’m”, i vaig insistir a muntar el text sencer, però encara no ha estat possible. Tot i això, el cop de porta de Nora, a tot el que l’enviolta i l’ofega en nom d’una protecció que va de dalt a baix i mai de costat, sempre el tindré present, i encara més si 20 anys després, Nora torna a tancar la porta al cdrit de “espero viure per veure-ho”. De fet, tots ho volem veure, o com a mínim, tots ho hauríem de voler.

Públic dempeus, satisfet després de donar-los la possibilitat de somriure,  en una nova mostra de que el teatre té una màgia especial i que entra dins de l’ànima per quedar-s’hi. La Xirgu, segueix somrient entre les bambolines del Temple del Raval.

Anuncis
 
1 comentari

Publicat per a 28 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Escala Visual Analògica, valori de 0 a 10 les sensacions viscudes a la platea

Recordar el passat per construir el futur, es una de les filosofies més adequades per moure’t per la vida, i si les T de teatre fan 25 anys d’escenari, resulta del tot justificat mirar enrere, i celebrar-ho amb un nou espectacle. La copeta va a part.

E.V.A. juga amb les inicials de l’escala per valorar el dolor, i el nom de la primera dona, la dona del principi, la que va iniciar-ho tot. Precisament aquesta es la idea de la Clara quan decideix aquest nom per la seva filla, la “noia que tot ho fa bé”, la nova generació que parla idiomes, que viatja, que domina la tecnologia i la ciència, la “Mary Poppins” que té contractada la Lola per cuidar els seus bessons mentre mira de vendre pisos o el que calgui.

E.V.A. es un espectacle amb ADN “T de teatre” però diferent, un espectacle on et deixen somriure discretament – un respir al públic, que sempre va bé –  mentre t’injecten en vena, tota mena de dolor, i especialment el dolor moral que sempre fa més mal i que els analgèsics més potents, no poden suavitzar.

E.V.A parla de dones, i parla de conflictes que comencen a l’adolescència i que sembla que quedin amagats tot i que la realitat demostra que el temps no ho cura tot, el temps manté i engreixa el dolor de joventut, aquella edat on volem creure que tot és passatger i que tot es  “mono” i irrellevant. La Paloma viu un trauma als 14 anys, un trauma que l’acompanya, que la fa com es, que l’impedeix ser feliç, malgrat utilitzar-lo per donar sentit a la seva vida, si es que la feina que escollim, realment pot fer-ho. Ella es dedica a treure el dolor, un dolor que va conèixer i que la va marcar per sempre.

A l’espectacle hi surten filles i hi surten mares, d’una i altra generació, hi surten actrius i hi surten metgesses, hi surt ciència i hi surten sentiments, i tal com afirma una de les protagonistes, “demà començaré a sentir”, doncs el dolor potser li ha impedit fer-ho fins ara.

E.V.A. barreja les històries aparentment disperses, que van trobant el fil conductor que ve de la joventut, una joventut que tots hem viscut d’una forma possiblement menys feliç del que ens volen fer creure, una joventut que segur que ens va marcar la personalitat i el camí que finalment vam seguir.

Dir que la direcció és de l’Orson Welles català, ja representa una garantia, i el text del mateix Manrique amb el Marc Artigau i la Cristina Genebat, composa un espectacle molt digne per ser dedicat a qui va estar director artístic del temple del Raval i que avui ha passat a la posteritat. Carles Canut, que els deus t’acompanyin en el teu camí per altres escenaris. No en dubteu, E.V.A, és un espectacle que justifica del tot, la sortida de casa, l’entrada al teatre i la birra final per comentar el que has viscut, en una escala del 0 al 10.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Setembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Adossats, passar una bona estona, rient.

Molts cops he dit que les comèdies no m’interessen massa, el fet de passar una estona rient per allò de que prou trista és la vida, no em motiva prou per reservar entrades, però de tant en tant, i per ajudar a tastar els diferents gèneres teatrals als meus amics, als qui faig d’assessor, tiro per aquesta banda. La garantia que podia tenir “Adossats”, un text escrit per Ramon Madaula, aixecat al temple del Raval, era el repartiment, una de les potes del tamboret de l’èxit d’un espectacle, així com la direcció d’un clàssic contemporani, en Jordi Casanovas. Jordi Bosch, Rosa Renom, Carles Canut – va ser el que em va fer riure més, en el paper d’avi que tot se li en fot –  o el mateix Madaula, amb la Marieta Sánchez en el seu paper més habitual de noia jove que s’ocupa de senyor gran, i en Guillem Balart en un paper “partiquí” que té el seu moment i que el porta a bon terme, com no pot ser d’altra forma, quan treballes envoltats de pesos pesants de l’escena.

Adossats és una trama familiar, en un xalet on han anat a parar en Jordi i la Carme, amb el Jordi petit, possiblement en una decisió d’augmentar la qualitat de vida entre veïns que tallen gespa o cotorres que no callen mentre mires de no trepitjar “caca de gos”, una Perla que fa el paper de Pepe el Romano, de Sr. Conway o de Mario, per posar exemples de personatges que no surten al repartiment.

El Cary Grant català té una bis còmica excel·lent, diu les rèpliques amb naturalitat i si li mires la cara resulta impossible mantenir-te en silenci. La Rosa Renom l’acompanya de forma perfecta i ja et mostren per on aniran els trets. Jo no ric gaire, en el millor dels caos dibuixo un somriure, i ahir vaig riure molt, suposo que és el millor elogi que els puc dedicar.

Com diu l’autor, no volia que hi hagués cap situació extrema, el conflicte familiar és més o menys tolerable tot i que…… – no desvetllem res del que passa al final – i possiblement per això, encara fa riure més. No sé si aquesta era la primera intenció del Ramón Madaula, vull dir si pretenia fer riure i punt, jo penso que volia retratar una família com tantes, amb els conflictes habituals – en aquest cas no provocats per cap cunyat – i li va sortir un espectacle agraït per al públic assedegat de comèdia. Va passar allò típic d’aplaudir al final de cada fosc.

En resum un espectacle per regalar als amics amb la garantia de passar una bona estona, veient situacions fàcilment identificables, interpretades per gent amb moltes taules. Aplaudiment merescut, i poques coses a comentar al sortir, doncs tot està molt clar, i l’acord entre els espectadors és total. Una comèdia molt ben interpretada que et facilita la vida durant una hora i 35 minuts.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Març 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

La Partida, els espectacles Manrique segueixen a dalt de tot

 

la partida

Dins de la programació del Grec però en moments difícils de l’any, l’espectacle del Romea ha de prorrogar una setmana per l’èxit aconseguit. La recepta és: Teatre Romea, Julio Manrique i un repartiment de luxe, molt acurat en el càsting. Imagino que actualment és senzill fer un repartiment amb la quantitat de peces que composen la plantilla catalana d’actors i actrius. Un clàssic com Madaula, amb un saber estar impressionant, un Carreras sense sostre, pujant i pujant espectacle rere espectacle cap al Cim, un Benito que sempre dóna el personatge i et sorprèn doncs a causa del seu físic, sembla que ho hagi de tenir cru, el duet jove amb un Marc Rodríguez que en els papers mig còmics, arrasa, i un Oriol Vila que demostra ser un actor d’estudis així com l’Andrew en el clàssic paper de ianqui a Catalunya que tan bé interpreta.

La posada en escena és rodona, ni falta ni sobra res, amb un escenari central que cada cop s’estila més i un canvi de decorat manual, per part dels mateixos actors, que no necessita mecanismes hidràulics. Els que fem teatre amateur ens agrada veure que “nosaltres també ho podem muntar”.

El text és molt bo, el repartiment també i el director, ja sabeu, l’Orson Welles català, o sigui que tinc molt clar que caldrà reprogramar la Partida que l’Esteve organitza al seu restaurant, entre altres coses per poder veure el seu fill Carles, que no sap jugar. Be, ni jugar ni res, doncs complicar-se la vida no sembla que sigui un mèrit a tenir en compte.

Molt original la forma de dir que l’espectacle comença i que apaguem els mòbils. Imprescindible disposar de quatre ulls per no perdre’t les expressions dels actors, que no sempre estan junts. Per cert, obren ampolles, omplen copes però crec que ningú beu, cal estar amb els cinc sentits per no deixar escapar un full de reis o un “farol” del contrincant. Es diuen contrincants els que juguen a poker?.

Recomanable al cent per cent.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Agost 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,