RSS

Arxiu d'etiquetes: Teatre Tantarantana

Quanta, quanta guerra…la Rodoreda en mans del jovent d’avui

Hi ha temes lamentablement recurrents per la seva oportunitat, i la guerra i en concret la guerra civil, segueix present en les nostres vides. Diuen que a la guerra hi perd tothom però això és una forma pacifista de veure-ho, doncs en aquest país on uns van guanyar clarament i uns altres van perdre, els primers segueixen trepitjant i decidint, gràcies al atado y bien atado.

Diu la Rodoreda que es va inspirar en la pel·lícula “El manuscrit trobat a Saragossa” per crear la història de l’Adrià Guinart, que va marxar de casa amb “en Rosend, el fill del drapaire, que era dos anys més gran que jo, que des que hi havia guerra no parava de parlar-me’n

Quanta, quanta guerra… és l’aventura de l’Adrià, que deixa casa de la seva mare, que era de Sarrià i tenia un camp de clavells, on s’hi ofegava. Va coneixent personatges relacionats amb la guerra, tot i que ell la passa una mica pel costat. De fet, ell ni volia que li ensenyessin a matar.

Biel Rossell i Pep Farrés, adapten la darrera novel.la de la Rodoreda a una hora d’espectacle on totes les armes són escèniques, sense privar-se de res. Música, rèpliques enregistrades, titelles, màscares, ombres i autèntics jocs de mans amb elements d’utilleria, demostrant que quan hi ha imaginació i públic de mentalitat oberta, no cal explicar-ho tot. Remarcable direcció de Pep Farrés i el moviment creat per Glòria Ros.

Una taula de fusta complexa en la seva simplicitat, dos coves amb elements essencials( terra i aigua) o una llauna, permeten transportar els actors (Biel Serena s’ocupa de l’espai sonor però també interpreta personatges) i el públic, als paisatges més inquietants.

L’escena amb la vella que “era la verge dels escapularis” resulta tenebrosa, manté el públic aguantant la respiració fins que l’Adrià acaba fent el que fa, un cop coneix el destí d’aquella noia del riu, que no li agradaven les persones que l’estimaven.

Seixanta minuts de desgast físic, de combinar recursos escènics per explicar la guerra del jove que sentia vergonya d’haver fugit de la guerra com qui fuig de la pesta i que tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. I el mal.

Un bon espectacle per anar obrint temporada, ara que el Tantarantana està d’aniversari. 30 anys de servei públic, 30 anys de teatre. Per molts anys més.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Setembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

La Ruta de la Palta. Revolta verda al Tantarantana

  • “Yo nunca había cruzado el Charco, nunca había estado al otro lado del Atlántico
  • Y hay algo que te haya impresionado?”

Aquest és el nus del conflicte, tot el que el director – Marc Chornet – esdevingut protagonista de la història va viure a Xile en un intercanvi artístic  al Espacio Checoslovaquia de Santiago, on entra en contacte amb actors i actrius, dos dels quals (Cristián Chaparro y Daniella Santibáñez, formen part d’aquest espectacle.

El títol es refereix a una fruita, l’alvocat, que paradoxalment resulta molt més cara de comprar al país que la produeix que, per exemple a Catalunya. Chornet i Projecte Ingenu es troben una vaga de consum de palta – una mica com aquella mítica vaga de tramvies de que parlaven els meus avis, i que va aconseguir abaixar-ne el preu. Tindran el mateix els xilens?

Que no se m’enfadin els vegans, però es que el menjar verd que no deixa petjada ecològica, resulta que provoca especulació en preus que fa que un aliment bàsic a Xile sigui prohibitiu. I com sempre que hi ha negoci, no hi ha límits a arrasar el que calgui per seguir traient  or – verd en aquest cas- .

Recordo no fa pas massa temps el disgust que va tenir una pacient xilena quan li vaig descobrir una al.lèrgia a l’alvocat. El posava a tot arreu, els seus pares tenien una plantació a Xile….Si nosaltres fem pa amb tomàquet, a Xile fan pa amb palta, així us en feu una idea.

Si em fessin fer associacions, lamentablement Xile sempre em recorda Pinochet, la Casa de la Moneda, el Estadio Nacional, Víctor Jara, Allende i Quilapayun. Preferiria associar-ho als Andes o fins i tot al Dakar que es va fer allà, o als futbolistes xilens que van triomfar a Europa…. però per mi Xile sempre em recordarà la lluita contra la dictadura, els obrers assassinats a Santa Maria de Iquique, i el record d’Amanda mentre els carrers es mullaven.

L’espectacle de Chornet no té res d’Ingenu, passa d’imatges boniques a dolor en primera fila, de permetre’t somriure quan en un restaurant vegà de les rambles, et canten els plats que porten tots alvocat,  als manifestants lluitant entre el fum contra “los milicos” que ocupen els carrers de Santiago

Diu Chornet  que “Al teatre s’hi ha d’anar per militància. El teatre és revolució” i ja us he dit molts cops que al teatre s’hi va a treballar i en aquest cas una mica més. La experiència sonora que t’ofereixen al Tantarantana et fa estar molt atent per seguir el text, de vegades com a cantinel.la, de vegades com entrevista, com a monòleg, mentre escoltes Allende o Violeta Parra. Jo no sé que vol dir sentir en estèreo, jo només he tingut una oïda – la dreta – i potser em vaig perdre detalls de l’espectacle, però això no va fer que hi perdés interès, de fet no m’importaria tornar-hi per processar el que potser va quedar surant a l’ambient càlid de la sala. Potser aquest cop em trauria els auriculars que et donen al entrar i miraria de seguir-ho tot sense barreres i pel cantó dret de la cara.

Les coreografies són esplèndides sota un espai sonor molt treballat en directe, com es fa sempre el teatre.

De pie, luchar, que vamos va a triunfar,  avanzan ya, banderas de unidad

Y tú vendrás, marchando junto a mí y así verás tu canto y tu bandera florecer…

El pueblo, unido, jamás será vencido

O això ens agrada creure.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 gener 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,