RSS

Tag Archives: TNC

Islàndia. Personatges molt ben dibuixats enmig de la crisi econòmica

Aquesta temporada, el TNC ofereix espectacles de la Lluïsa Cunillé, i segons en Xavier Albertí – un savi – Islàndia és una de les millors obres de l’autora i afegeix que per això, és una de les obres majors del teatre català. Al tanto que va de canto.

Si hagués de destacar coses d’aquest espectacle de dues hores que em van passar volant – vaig tenir dubtes de si ja calia aplaudir en el que era el darrer fosc, no creia que ja haguessin passat – destacaria una  direcció perfecta, una interpretació fantàstica i vull dir que  em va encantar l’Abel Rodríguez amb un personatge complicat de mantenir, però és que l’entrada amb la Paula Blanco i el Jordi Oriol ja em va posar dins del text – he de confessar que era a primera fila i des d’aquí el teatre no es veu, es viu – i tot i semblar injust resulta inevitable destacar la brillant interpretació d’en Carreras i el Pérez, com resulta habitual en ells. En un moment determinat, tot i saber que no hi havia ningú, en Carreras em va fer mirar cap a una banda de l’escena.

També em va agradar molt l’escenografia, a mig camí entre un pàrquing, una nau industrial o la part més cutre d’una estació de tren o de metro, amb elements concrets per a cada personatge. El detall de l’església de Sant Patrici, brutal – i no dic més – .

Alguna informació anterior em deia que era un espectacle llarg i lent, això a mi mai m’espanta, si m’interessa el que passa, com més llarg millor, i he de dir que el text em va mantenir amb total atenció, i fins i tot vaig somriure – cosa estranya en mi -. Tenia tanta fe que vaig comprar-me el text a 3 € – un xollo – abans d’entrar a la sala. Vaig sortir molt satisfet, i en el trajecte fins a casa – realment si hi pots anar a les 7 de la tarda, la tornada és perfecta, i et permet sopar tot revivint el que has vist – vaig anar trobant més i més detalls, que completàven el vespre teatral. Potser no és un text molt colpidor d’aquells que et fan aguantar la respiració, gràcies a la forma de presentar els personatges que d’alguna forma miren de sobreviure a la crisi econòmica, m’agrada quan l’autor explica coses greus aconseguint que somriguis – és tot un mèrit – i la Lluisa Cunillé ho fa perfectament.

Bona autora, gran director i unes interpretacions molt ben aconseguides, tanquen un cercle del que és un bon espectacle. La varietat de tot esdevé riquesa, i si a mi em va agradar l’obra no contradiu el que un altre espectador la pot considerar llarga, però aquí es tracta de donar la meva opinió i en aquest cas és totalment positiva. És cert que vaig provar d’entendre alguna cosa d’economia amb l’escena inicial però no ho vaig aconseguir. Em sembla que amb això dels diners no hi poso gaire interès.

El text final sobre tot el que estem vivint aquests dies, llegit per l’Anguera, va ser un bon comiat, tot i que al nostre costat, algú no aplaudia. És allò que deia de la varietat. Visca!.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 27 Octubre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Ricard III, el savi Albertí segueix el seu mestratge

Shakespeare és teatre, Albertí és teatre, Homar és teatre, és a dir que aquest espectacle de la Sala Massagran del TNC és com una oferta de tres per un, tres monstres del teatre per una sola entrada – bé, millor dos, doncs el teatre requereix de comentari final, amb copa o sense segons preferències – i per això val la pena anar-hi acompanyat. Sempre que pugui ser, val més fer l’entrepà a la sortida, encara que siguin més de les 23 h. en aquest cas.

Per motius personals relacionats amb la salut, aquest any no disposava de l’abonament del TNC – no sabia si el podria aprofitar – però tenia clar aquest espectacle – el tres per un -, i el dubte de dates va provocar la catàstrofe de tenir fila 11, jo que soc de primera o segona, i al principi vaig maleir el piano que no em deixava gaudir del monòleg inicial del Duc de Gloster, que jo, a mena de tràiler, vaig fer en un espectacle de Nadal 2013 del meu grup de teatre. “Que pari el piano co…” em deia, i finalment com aquella màgia que utilitza Guido a “La vida és vella”, tot concentrant-se per aconseguir un objectiu, el piano va aturar-se. Sempre he pensat que la música de fons és com un esport de risc si fa no fa com el rafting o el puenting, “músiquing en aquest cas suposo, però poc a poc, l’home que “com que és prou evident que no puc ser un amant que treu partit d’aquests dies gentils i delicats, he decidit que sóc malvat i odiar els plaers frívols d’aquests dies

Exhibició de poder escenogràfic del Lluc Castells i el Jose Novoa, per competir amb el poder escènic del gran Homar, amb qui tothom puja el nivell. Estic convençut que treballar amb un “dels grans” millora el que tens al voltant – com deia l’Alquimista” – i vaig veure una de les millors interpretacions de l’Anna Sahum per posar un exemple.

Ja no és notícia fer Shakespeare amb vestit tipus “Armani”, potser ho és més que surti una ortopèdia enmig dels tallers de confecció de vestuari, però això ho porta el “deforme” Ricard, un nou mite al firmament Homar-Albertí. Suposo que deu haver gusts per tots, i a moltes persones els agradaria més la vestimenta clàssica, però no és el meu cas – estic muntant una Electra on hi ha vestuari de Toni Miró -, i crec que d’alguna forma col·labora en el tema recurrent de que els clàssics no tenen època.

Ricard III és un espectacle gran, amb una plataforma gran, amb portes automàtiques, amb taules immenses, amb pianos – em va quedar el dubte si n’hi ha un o dos – música i cant, text shakespearià i actors i actrius al servei públic del públic, no podia ser d’altra manera amb el tamboret que formen les tres potes que he descrit al començament de l’escrit, on la dificultat d’omplir l’escenari gegantí s’assoleix de forma brillant, tot i que a mi m’agrada molt més veure les arrugues facials dels actors i les actrius, doncs així pateixo el que ells pateixen, visc el que ells viuen i penso el que ells pensen, que d’això va el tema del teatre.

Sempre tinc el dubte de si m’he de posar dempeus mentre aplaudeixo, i sempre ho acabo fent de forma virtual, i en aquest cas tenia a més a més, feina d’obrir el mòbil per fer una fotografia final per posar-la al meu bloc, la meva petita col.laboració amb els professionals, doncs la participació amb el teatre en general ja la faig al Partiquí.

Segur que no teniu dubtes, Ricard III és un gran espectacle, tot i que no puc recomanar viure’l des de les darreres files de la sala, allà el pots veure, però no és el mateix.

Visca el teatre!…. però de prop, més.

 
 

Etiquetes: , , , , ,

Don Joan a la meva – seva – manera

IMG_5651Ja fa temps que els directors d’escena, – aquells  que miren de trobar en els textos, coses que ni l’autor sap que hi són – busquen noves formes de plantejar al públic els grans clàssics, aprofitant-se d’aquella màxima que diu que els problemes de la humanitat sempre han estat els mateixos.

La posada en escena del mite del conqueridor que ens fa David Selvas, ens transporta al saló restaurant d’un hotel de luxe de qualsevol ciutat i en qualsevol moment, no hi fa res, tot moment és bo per oferir a la dona – així en sentit general i no pas de lligams matrimonials – les millors paraules que condueixin al millor final. En aquest sentit, l’espectacle té dos moments fantàstics on el Don Joan Manrique sedueix la noia jove i la dona que ho és menys – que no protesti l’Anna Azcona – on no es pot perdre ni un sol gest ni una sola veu, de la provisional parella . I si bones son les intervencions del protagonista, no es queden enrere les del seu inseparable escuder Sganarelle – un Manel Sans feliçment recuperat als escenaris  – que facilita al públic aquella rialla que sempre fa falta i es converteix en el personatge favorit dels “clients” de l’hotel, fins i tot en els moments de més tensió de l’hora i 40 minuts, sortosament  sense entreacte .

L’espectacle comença aviat, més aviat del previst, el públic va ocupant butaques i lamenta no haver reservat taula per “esmorzar” al Comodore, alguns miren de tastar les delícies del buffet lliure, o l’aroma absent d’un cafè d’aquells horribles que serveixen als millors hotels del planeta – un altre dia ja parlarem d’aquest tema –

Fa poc escrivia que el Hamlet del Pau Carrió era una bona forma d’entrar al teatre, per al públic encara “amateur” en aquest sentit, doncs el Don Joan d’en Selvas, va en aquesta direcció, i el mite – es curiós com la humanitat busca sempre mitificar en comptes d’emmirallar-se, potser per allò d’aspirar sempre a més i conseqüentment ser sempre més infeliç – de l’home que se’n fot de la religió i de la moral, o dels “plebeus” – el que ara en diríem la gent del carrer – entra molt millor que no pas la que oferia la “troupe” de Molière aquells anys del segle XVII.

Les al·lusions a la medicina poc transparent, que tant agraden a la Cristina Genebat, es deixen veure en determinats moments de l’espectacle, fins i tot surten les “farmacèutiques de la monja Forcada” , i amb un final tipus Twin Peaks – a la seva manera – et quedes amb ganes de llegir el text inicial de Molière, per descobrir totes i cada una de les adaptacions d’aquest muntatge actual.

El programa desplegable no està fet per llegir-lo abans d’entrar, mireu només  la primera plana, la resta deixeu-la per després, doncs el teatre serveix per despertar l’interès, i un cop comentat l’espectacle al bar de torn – o de guàrdia – cal treballar-s’ho una mica més per acabar de rematar la feina. Quan un espectacle et deixa ganes de llegir el text, o de buscar informació sobre el que t’han mostrat, és quan l’aplaudiment ha de ser més gran.

Tot el repartiment està molt i molt bé, i això, a l’escena catalana, cada cop és menys notícia.IMG_5653

 
Deixa un comentari

Posted by a 15 Abril 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

El professor Bernhardi, una classe magistral.

houseMDAbans de res he de confessar que m’agraden les històries de metges, serà deformació professional o qualsevol frase feta d’aquestes que tots coneixem i que per això formen part de la “dita” popular. La meva cultura teatral no va informar-me que aquesta història anava de metges, i especialment de metges que van trencar les relacions amb el de dalt, cosa que encara m`hagués interessat més, senzillament era un altra duet Homar-Albertí – un savi, com el mateix Homar el defineix- en un text del mateix autor de la Cacatua verda, un dels meus primers espectacles al Partiquí – aquell recordat Duc de Cadignan – i lògicament no feia falta res més. Entrades a primera fila i a esperar l’estrena.

Més endavant vaig saber coses sobre aquest Professor Bernhardi, un metge director d’un hospital, especialista en medicina interna, a qui bàsicament interessen els malalts molt més que les malalties com a objecte d’estudi – una bona característica necessària per als altres metges – i que decideix barrar el pas al mossèn que ve a donar l’extrema unció a una noia a punt de morir, totalment aliena a aquesta situació,  i que confia en continuar vivint una vida que possiblement ha estat injusta amb ella.

El “sagrat” motiu del doctor, és permetre que la pacient, visqui les darreres hores de la millor forma possible i sap que la visita de l’home gris, anunciarà de forma clara, l’esdeveniment que s’acosta. Possiblement avui dia, poca gent estaria d’acord amb el professor, actualment pensem que la gent té dret a saber que és a punt de morir, per fer-ho de la millor forma possible – obviaré el tema de l’eutanàsia, avui no toca – però als principis del segle XX, quan la gent moria fàcilment per infeccions – permeteu-me que no desvetlli aquí el motiu d’aquesta septicèmia – els finals de la vida es mantenien més en secret, un altre dia ja en parlarem de tot això.

El text de Schnitzler és formidable, no hi sobra res i no tinc autoritat per dir que hi falti alguna cosa, no s’ha de perdre ni un article, i val a dir que els actors – hi ha una actriu en un paper partiquí per no ser acusats de masclisme, suposo –  es posen al servei de les paraules en una dicció tant acadèmica que en alguns moments pot semblar que assisteixes a una conferència, potser del mateix Professor Bernhardi, posem pel cas.

El decorat és senzill en la seva espectacularitat, una gàbia de vidre que no tanca ningú – en un moment determinat hi apareix un piano de cua o una quantitat important de fum – potser per indicar que tota la trama de la història, passa a fora de la “casa dels malalts”. Mobles impecables de rabiosa actualitat, bates blanques – qui es va inventar les bates blanques? les odio – corbates, en un hospital privat que ha de viure de la subvenció del govern – aquí podríem trobar una petita incongruència –  o dels benefactors reials però, “al tanto” amb l’església, que no es toca.  El tema religiós i el tema semita es barregen com passa des de fa anys i panys, però no vull explicar-vos res més, la resta queda pel Bernhardi i els seus “estimats col·legues”. Atents a la conferència.

Bones interpretacions de primers espases de l’escena catalana, amb un esment especial al Pep Cruz – parlar del rei Homar em resulta difícil doncs ho he de fer amb el diccionari a la mà, si no vull quedar-me sense adjectius  i ja he dit que el top ten de l’escena havia estat el motiu principal d’anar al teatre – sense desmerèixer tots els altres companys de repartiment. Ja sé que fa ràbia que parlin bé d’un i no esmentin els altres però les coses van així, i cada un de nosaltres reacciona químicament amb un personatge o altre i aquell ens sembla que és el nostre.

Espectacle recomanable del tot, llàstima que les files de la Sala Massagran siguin tan estretes i el genoll pateix una mica. Feu un entrepanet abans d’entrar, que al descans de 20 minuts s’organitza una cua important a la barra. Actualment el teatre que es fa a casa nostra no ens l’acabem, cosa que es un descans i no cal anar gaire lluny per omplir-te de cultura i picar de mans a l’acabar. Perdoneu, veig que l’Homar acota el cap i els col·legues el segueixen, us deixo que vaig a aplaudir.titella

 
Deixa un comentari

Posted by a 3 Març 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

El público, quan deixar-se portar és el millor camí

IMG_5092L’any 2010 vaig fer un Garcia Lorca d’aquells que són menys coneguts: “Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín” – per cert que vaig trencar-me el canell en escena – i aprofitant la inèrcia vaig  voler llegir algun altre text del poeta granadí, lluny de la Bernarda Alba , de  Bodas de Sangre o de Yerma, és a dir textos d’aquells que al públic general els sonen menys, o d’aquells que quan un amic et pregunta “que esteu preparant?” i li respons, li queda una cara tipus poema – poema de Garcia Lorca, es clar –  Deia doncs, que vaig llegir altres coses, com ara “Del amor Teatro de animales”  o “El público” i no vaig entendre res o gairebé res. Em costava imaginar com es podria posar en escena aquell text que segons sembla els primers que el van llegir, van estar temptats de cremar-lo, i possiblement per això, no vaig tenir cap dubte d’agafar entrades, de primera fila, pel muntatge del Rigola, i per acabar-ho de rematar, les vaig agafar pel dia de Sant Esteve com una bona forma de digerir els canelons.

Obren la sala Gran quan queden només quinze minuts per entrar i això vol dir que et trobaràs l’escena en marxa, aspecte que sempre m’ha agradat, i d’entrada veus un mural ple de fotografies i retalls de diari de Don Federico, però si anem a teatre tirem endavant sense entretenir-nos, que ens queda una bona baixada fins la primera fila, la que et permet viure l’espectacle des de l’escenari, una altra cosa que també em complau. Llegir el programa no és fàcil amb la poca llum que hi ha, o sigui que ho deixo per casa.

Música per situar-te al Carib, possiblement a Cuba, el negro que baila el bayón, uns actors i actrius amb uns uniformes de botones, amagats darrere d’unes màscares… fins a l’entrada del Director Tosar, i del criat que anuncia l’autèntic protagonista de l’espectacle, El público.

A partir d’aquí, castellano poético, i text d’aquell que t’agrada sentir tot i que no entens de que va la cosa, saps que el teatro al aire libre es el clàssic i el teatro bajo la arena es el trencador, el dilema del Director, que diu haver posat en escena Romeo i Julieta, els cavalls, Elena, etc etc.

Un decorat ple de sorra amb una preciosa làmpada de cristall, que et situen al cap de Garcia Lorca, en un seguit de somnis i pensaments connectats, tot i que no resulta fàcil seguir-lo. Al·lusions al nou testament, conillets de duracell plens de sang, recordant potser el Mickey Mouse del Macbeth Rigolià, i sobretot una actuació impecable de tot el repartiment. La il·luminació et transporta cap a l’univers oníric del poeta sense adonar-te’n, i les paraules musicals t’acompanyen una hora i mitja on no respires per no perdre’t algun detall imprescindible, desplaçant la mirada per tota l’escena intentant digerir-ho tot.

La Canción del pastor bobo, interpretada pel Nao Albet, està molt bé, tot i que per mi, el moment impagable, és quan el criat anuncia l’arribada del “público” i cordant-se l’americana i fent una pausa perfecta, el Director Tosar diu: “Que pase”, potser per això, el brillant moment es repeteix tres cops.

No és un espectacle fàcil, però és un gran espectacle, i la gent de teatre l’ha de veure, per tot i per saber que Garcia Lorca, va més enllà de Yerma, de Bodas de Sangre o de la Casa on “en ocho años que dure el luto, no debe cruzar este arco, el viento de la calle”.

Llàstima de no haver pogut fer un col.loqui amb el Rigola, i especialment amb el Garcia Lorca, aquesta darrera possibilitat la va impedir aquell de los españoles todos.

Després de l’espectacle cap a casa, sopar una mica, i a complir amb el deure de blocaire.IMG_5090

 

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 27 Desembre 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , ,

Incerta glòria, despertar l’interès per un gran llibre

Soldats de la República 2El primer que un es pregunta quan algú com l’Àlex Rigola es planteja fer una dramatúrgia sobre una novel.la que ha esdevingut un clàssic, son els motius que l’han animat a fer-ho, doncs de tothom es sabut que un llibre escrit per ser llegit pot no ser un bon guió de cine ni un text dramàtic per oferir-lo a l’espectador. Si els autors escriuen teatre, cal utilitzar les novel·les per fer un espectacle?

No tinc cap dubte que “Incerta glòria” és una gran novel.la sobre la bestiesa civil del 36 Però tinc els meus dubtes sobre si és un bon text teatral

D’entrada son tres hores aproximadament, tot un repte per l’espectador – el repte dels actors es dóna per sabut – dos entreactes – a mi personalment no m’agraden els entreactes, trenquen el clímax, però imagino que no es tracta de fer els muntatges al meu gust-

El primer acte ens situa una mica, ja veiem que en Juli Soleràs tindrà un pes específic molt important malgrat el nom de Lluís projectat al fons de l’escenari, ens vulgui fer creure que el protagonista és un altre. Personalment que un soldat llueixi la melena i el bigoti que es gasta actualment en Nao Albert em resulta poc engrescador,- veig el Marcelo de Cuéntame – ja sé que el realisme ha passat a la història, però si ens posem vestit militar….. i la coreografia amb el fusell del soldat Picó, em va semblar llarga, potser per anunciar-me que  la cosa no seria fàcil. Per cert sembla que la reivindicació dels “Clicks de famobil” no té límits.

La maqueta del terreny on atacar, els trets representats per timbals, els crits… mai no vaig sentir-me en una guerra, potser aquesta era la intenció del director… si en Rigola ho fa així…. Molt curiosa la caiguda  dels llibres… en fi que arribem al primer entreacte i no he vist massa bé per on aniran els trets, i tractant-se d’una guerra ja resulta estrany.

El segon acte em va encantar, la Trini en carn i ossos duplicada i triplicada en vídeo em va semblar fantàstica, i les repliques d’en Juli o del pare de la noia, donen el punt necessari de respir, a les paraules de la dona que espera la tornada de l’home aventurer. Tot i això, al segon entreacte segueixo pensant que em compraré la novel.la.

El tercer acte permet la resposta d’aquells que aprofiten qualsevol escletxa per riure, i a mi, personalment, no em va acabar d’atrapar. Els actors i actrius estan bé, tot i que pel meu gust s’abusa de la dansa contemporània, i possiblement cap d’ells arriba a emocionar. Penso que Incerta Gloria es un bon llibre, i l’espectacle del TNC m’ho ha fet veure, així doncs, el servei públic que representa el teatre, està fet.

Però insisteixo, si en Rigola ho volia així, qui soc jo per posar-ho en dubte.  Bé, si, jo soc Willy Loman. 

DSC03187

 
Deixa un comentari

Posted by a 12 Juny 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

L’art de la Comèdia, la bomba d’aquesta temporada

 

Art de la comediaCada temporada teatral ofereix un espectacle que per un  o altre motiu es converteix en un èxit espaterrant. De vegades, l’autor, el director o el repartiment fan  preveure un èxit de públic important, i d’altres cops, una sorpresa esdevé l’espectacle mític.

Aquesta temporada anàvem forts, a més del Lear de l’Espert i la Terra baixa de l’Homar, les Antonietes havien presentat el seu Somni americà, tots tres espectacles d’una qualitat cinc estrelles, però no dubto que l’espectacle que ja poden anar programant per l’any vinent és L’Art de la Comèdia, el text d’Eduardo De Filippo, que el gran Homar ha portat a la Gran Sala del Nacional. No hi falla res, el text, el missatge, la direcció i l’actuació espectacular de tot el repartiment. En Joan Carreras està esplèndid, amb una mímica fantàstica i unes rèpliques calculades al mil·límetre i composa un duet amb el Lluís Villanueva realment genial, un Villanueva que ens recorda aquell personatge de Plats Bruts, en Ramón, que ens va captivar fa uns anys. A casa durant molt temps li dèiem el Ramón de Plats Bruts.

El doctor Casamajor, la mestra i acordionista Ulldemolins, el mossèn Benito  o la mestressa Pagès doblant paper en forma de muller del “Cullera de Gran Nord”, l’Eduard Muntada, el guardià Pau Viñals ja lluny del Puck del Somni, estan francament bé, molt bé hauria de dir, fantàsticament bé seria més just, i fins i tot actors amb menys paper com l’Oscar Valsecchi que té una escena increïble, enverinat – o no -per Arsènic.  Testimonial en Quimet Pla i en la seva línia el gran Homar. Darrerament vaig al teatre amb barret per poder treure-me’l davant el mite del Lliure, el mirall on els que volem interpretar personatges necessitem mirar-nos – salvant, naturalment, totes les distàncies.

La situació creada en una Prefectura on el seu nou inquilí mira de posar ordre a les demandes que li fan els conciutadans, en dubte constant sobre si aquelles persones són qui diuen ser, o es tracta dels còmics de la companyia de Campese, és l’eix central de dues hores d’espectacle que passen volant. El públic riu mentre pensa i pensa mentre riu, la millor combinació per sacsejar les consciències i avisar sobre la política que ens envolta, mentre anem somrient o rient segons els casos.

És l’espectacle a recomanar a tothom, apte per a amants del teatre en majúscules i per a persones menys iniciades en aquest art. És l’espectacle que agradarà tothom perquè ho té tot, i per això només em queda dirigir la meva boca cap a la vostra orella o en aquest cas, els meus dits cap als vostres ulls. No perdeu el temps amb tonteries, i agafeu entrades, si us la perdeu ho lamentareu i començareu a patir per si no la tornen a programar.

 
Deixa un comentari

Posted by a 5 Març 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,