De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda

Que la Companyia La Calòrica trenca esquemes ja no és un secret per a ningú, i el seu camí cap al cel va a tota màquina. Dels teatres petits a la Beckett, al Lliure  i ara al TNC.

Alguns dels seus títols són llargs, com aquells plats que ocupen dues rengles a la carta dels restaurants, mirant d’explicar-te amb tot detall el que seria un fricandó o una tempura. Son molt bons, i donen molta feina, no vols perdre’t ni un sol detall de les seves cares, dels seus gestos i tot i que s’exposen en línia, resulta quasi impossible seguir-los a tots.

Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher (en molts moments em recorda l’Angel Llàcer ), Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol, conviden Mónica López a treballar amb ells – aspecte que participa de l’argument de l’espectacle – i li posen una pressió brutal per poder seguir-los. Alguns d’ells els hem vist en altres muntatges amb altres directors, però el segell Calòrica segueix el camí de l’Antonietes, La Perla 29 o del Dagoll Dagom, un segell personal d’aquells que garanteixen la recomanació per als més teatraires o per als que s’han matriculat fa poc en aquesta filosofia de vida.

L’excusa és el canvi climàtic,  els congressos o les reunions d’escala, tant li fa, l’exhibició interpretativa dels calòrics no pot deixar fred ningú – perdoneu l’acudit fàcil -. La posada en escena, lluny dels escenaris faraònics, resulta impecable en la seva senzillesa, i això  que no hi falta de res. El camió que els espera a la sortida mentre el públic surt ordenadament cap al carrer, no és poca cosa, però l’espectacle pot anar de bolos i això és un punt molt important, sobretot per als que, com nosaltres, vam badar al TNC i sentint els comentaris entusiastes dels nostres confidents teatrals, la possibilitat Teatre Jardí de Figueres va ser una nova opció.

Encara els queden bolos, i no seria mala idea programar de nou aquest espectacle, ara que en temps de restriccions, resulta més complicat augmentar la immunitat cultural. Era un vespre fred, però la Calòrica ens va facilitar escalfar-nos les mans aplaudint amb intensitat.

Grans, molt grans.

P.D. La reunió de veïns, el mossèn del Congrés o la gamba cantant el “Soy Rebelde”, són impagables, i això que anar als bolos encara surt més econòmic.

Que collons espera el Procicat per permetre canviar de comarca per anar a jugar, als museus, als concerts o al teatre? Que l’exercici està bé, però exercitar la ment encara més. Algú sap si hi ha teatres a Andorra?

 

Justícia. Millor al TNC que a altres sales

Darrerament, la paraula justícia ha caigut en desús, i no per manca d’utilització, més aviat per manca de significat. Un problema que han provocat aquells que més la tenen a la boca i a les mans, i que s’han dedicat a mastegar-la o estripar-la.

L’espectacle de la Sala Massagran del TNC és això, un espectacle espectacular per als espectadors i espectadores que possiblement amb el reclam Pou i Peña, han decidit agafar localitats per jutjar per ells mateixos  i elles mateixes. “Con sumo agrado lo veremos”

Guillem Clua escriu un text actual, jugant amb tres èpoques històriques, per explicar la vida d’un jutge que té massa coses a amagar darrera de la toga i el martell. Un clàssic. Es un text molt ben escrit, pensat per a un escenari faraònic com acostumen a ser els textos per encàrrec a les grans sales de teatre. Tot i l’ensurt que pots tenir al llegir el programa, on l’epíleg de l’obra espanta una mica, el públic segueix a la perfecció tota la història, sense perdre’s ni un detall. La comunió Clua-Mestres, funciona des del principi, tot i passar del reclinatori inicial.

Començo el meu aplaudiment per Josep Maria Mestres que fa una direcció de premi. El repartiment que encapçalen dues bèsties de teatre, està esplèndid. Mossèn Barceló marca territori des de la primera lectura, Roger Coma em va fer riure – una heroïcitat aconseguir això -, la Sahun fa el millor personatge que l’hi he vist mai, mentre el bo de l’Emili – Pere Ponce – ens recorda que sempre ho fa tot bé, i que sovint el trobem a faltar als escenaris. El jovent està fantàstic, Alejandro Bordanove, Marc Bosch i Katrin Vankova donen una frescor a l’espectacle que encomana els més veterans, provocant fins i tot que vegis la figura impressionant del Pou convertida en un infant – que bo que és el Pou – . El  desdoblament de personatges que al llegir el programa pot espantar una mica, entra d’una forma senzilla gràcies a una direcció que ja he dit que era per nota, i en aquest desdoblament, cal ressaltar la feina de l’Anna Ycobalzeta, en la seva versió  de veneçolana i de catalana segons el cas.

Justícia és l’espectacle de l’any, el que portarà més autocars des de comarques on serà impossible fer bolos amb l’escenografia que es gasten. Bé, es podria portar amunt i avall la primera escena, la de l’església, per totes les capelles romàniques i catedrals de la nostra terra… la resta, complicat complicat. I arriscat, doncs per un instant, el Roger Coma em va recordar un cop que vaig fracturar-me el canell en escena. Després d’uns minuts d’observació, vaig veure que movia bé el braç…. tranquils, no cal que vaig a la mútua d’actors al sortir.

Sovint he dit que no m’agraden els entreactes, trenquen la màgia, però calia recollir els plats, i calia posar ordre entre tant ovni, però en aquest cas vaig aprofitar els minuts de descans per recomanar l’espectacle a uns quants amics i familiars. Quan era a casa fent un petit ressopó, un amic em va dir que m’havia fet cas i ja   havia agafat les entrades per la propera setmana.

“Mama, qui és en Samuel Gallart?”

“No ho sé fill. Algú que devia viure en aquesta casa suposo. Però saps què? Estic convençuda que aquí va ser un home molt i molt feliç”

Doncs sí, el públic que va viure en aquesta sala, estic convençut que va ser molt i molt feliç.

Nota: El repartiment està tant segur de si mateix, que té assajada una salutació llarga per anar recollint aplaudiments. Vist per a sentència!..

 

Orsini. El Liceu al TNC

M’agrada la Victòria – i això que no soc competitiu-, m’agrada el que diu: “Li he donat un cop d’ull. M’agrada molt el teatre… de totes les coses, crec que és la més important”. Doncs això, i a partir d’aquí ja us puc continuar explicant la meva experiència ahir a la Sala Tallers del Nacional, aquella sala on un dia vaig demanar que apaguessin els mòbils just abans d’interpretar Pitarra. La Tallers sempre serà la meva Sala i la d’Àngels a Amèrica.

Potser hauria de concretar que quan parlo de Victòria, em refereixo al personatge que interpreta Miriam Alamany, a l’espectacle que la Companyia Solitària i Xicu Masó, ofereixen aquesta temporada al TNC; Orsini, la bomba del Liceu, d’Aleix Aguilà.  Doncs quedi aclarit.

Jo no ric gaire al teatre, en el millor dels casos somric, però Pol López i Pau Vinyals – en Pol i en Pau, que semblen dos personatges de Cavall Fort – ho van aconseguir. Aquests actors, quan es tracta de comicitat, diuen tant com expressen amb la cara o el silenci, i potser aquest es el motiu de que em facin riure. I  a més a més, l’escena del Nico – Pau Vinyals – interpretant Julio Iglesias en un escenari desmuntat per l’explosió, amb collarets  que envejaria qualsevol Diva de l’òpera, em va resultat esplèndida. He d’aclarir que m’agrada quan canten al teatre, tot i que els musicals no em diuen res, una escena amb algú cantant o fent música en directe, m’afegeix un plus de gaudi de l’espectacle. Això també em passa al cinema; una escena en un bar on algú interpreta una cançó – generalment melancòlica o enigmàtica – em posiciona perfectament a la casella de sortida, i a partir d’aquí…. que segueixi el show. En alguns espectacles que he dirigit, hi han aparegut aquests elements, cada un té les dèries que té.

Seria injust no reconèixer el paper de la Júlia Barceló, que a més és l’actriu fent d’actriu, la Reventós, que no serà mai una anarquista. Com els seus companys de Companyia, utilitza totes les seves arts per mantenir el públic, del Liceu o del Nacional, pendents en tot moment d’ella. Està francament bé.

El trio Solitari, convida la Miriam Alamany a la seva festa, segurs de que algú que considera que el teatre és el més important, és la millor aliada en una “casament bomba”. Els nuvis “s’han arriscat”, però ja sabem que qui no arrisca, no pisca. Escena complicada la de la Victòria des de la platea sense la xarxa que representa l’escenari, i ben resolta per part de l’actriu.

L’horari que va inventar el Belbel, per poder anar a dormir aviat entre setmana, – 20:00 –  permet un mos una mica més reposat als faranduleros de socarrel, tot comentant el que s’ha viscut des de la butaca.

I si teniu gana, us recomano – de fet ho recomana en Nico –  els dàtils fregits amb oli de coco i enrotllats amb bacon vegà.

Alguna cosa no em va agradar? Com es pot dir que “anar de colònies és l’infern”?

Una bona opció de teatre, a la Tallers del Nacional.

 

Electra. Un projecte aixecat del tot

Feia temps que em voltava pel cap dirigir una tragèdia grega. El meu grup no n’havia presentat mai cap i em semblava que és un gènere que cal tocar malgrat les dificultats. El teatre amateur tendeix a fer coses de les que podríem definir com a comercials, sigui per millor coneixement per part dels actors i actrius, com per la millor acollida del públic.

El Partiquí, sempre s’havia apartat del més “habitual”, el tarannà del director de sempre – en Ferran – feia que qualsevol cosa que pogués semblar habitual, li provocava major rebuig i d’altra banda, el seu respecte pel teatre com a servei públic, li feia considerar si estàvem o no preparats per determinats textos. Era un avançat,  en moltes ocasions estrenava textos que els professionals posaven damunt l’escenari, un temps després, però tenia aquest punt rebel amb el que “fa tothom”.

Darrerament, hem anat estrenant espectacles que inicialment podrien acostar-se més als habituals de les sales professionals, sense perdre el punt de textos de qualitat, i “Somni d’una nit d’estiu” ,”El temps i els Conway” o “Mort d’un viatjant” van marcar un canvi d’estil, en el fet de treballar espectacles més coneguts pel públic.

“Stockmann, l’enemic del poble” va suposar un canvi important, amb una posada en escena molt moderna que va encantar i sorprendre els seguidors habituals del grup i els programadors de Mostres i Concursos, i llavors vaig pensar que era el moment.

Feia temps que havia decidit que seria Electra la tragèdia escollida. M’agradava Antígona, no tant Medea, i el text que vaig trobar de “Les Troianes” era molt farragós. Èdip mai m’ha cridat gaire.  L’Electra que va muntar el Broggi al TNC, hi va tenir un paper important. La vaig veure dos cops, possiblement per l’atracció que provoca la Clara Segura i la forma de dirigir del director de La Perla 29. Estava decidit.

Calia muntar l’espectacle amb un grup reduït de gent, per facilitar-ho tot, i volia música en directe considerant que tenia un actor que toca el piano – el Mateu – a qui li podia demanar la part musical i la part interpretativa. El Pianista, a més de ser Pílades, l’amic d’Orestes, agafaria una part del rol que li podria correspondre al Cor, que el formarien tres espectadors, en un homenatge al públic, sense el que el teatre no tindria cap sentit. El Pianista es qui li fa veure a Electra, els motius que han portat a la seva mare Clitemnestra a matar Agamèmnon, el seu marit i pare de la protagonista. El pianista, donaria força a escenes com la cursa de quadrigues o la mort de la Reina i d’Egist. També li vaig demanar de fer la cançó de bressol de Brams, per significar el lligam d’Electra amb el seu germà Orestes. El Mateu ho va clavar.

En un petit homenatge a una pel.lícula que va marcar la meva generació – Jesucrist Superstar” seria un grup d’actors i actrius, a les runes d’un teatre grec, els que posarien en escena l’obra, i així, el Corifeu era el Director de la companyia que en determinats moments havia de dir el text com si d’unes instruccions a l’actriu – Irene Sancho que es Electra – per donar vida al personatge, un personatge que acabarà posseint-la del tot al final, quan la resta dels seus companys tornen a ser actors i actrius, en una altra al·lusió a la peli de Norman Jewison.

Un dels moments que em van semblar més pesats al muntatge del TNC, va ser quan el Preceptor explica a Clitemnestra la suposada mort d’Orestes en una cursa de cavalls, i per això, vaig convertir el Preceptor en un comentarista que transmet la cursa en directe amb un micròfon “vintage” de peu, mentre el públic – el Cor, el Corifeu i Clitemnestra mateixa – ho segueixen des de les cadires, protegits del sol del desert per unes ulleres de sol. L’actor que feia el Preceptor – només ho podia fer el Martí això – va aconseguir crear l’escena més destacada per tothom que va veure l’espectacle. Tothom hi va estar d’acord, el monòleg del micro era brutal.

Per adaptar-me al repartiment que tenia, vaig fer que Crisòtemis, fos la germana gran, on encara donava més força a l’actitud d’Electra que sabia mol millor que ningú, el que calia fer. Anna Elvira va fer una Crisòtemis fantàstica, i les escenes entre les germanes resultaven una delícia. En Jofre era Orestes, un actor que conec des que era petit i que ja marcava maneres. Tenia ganes de fer un espectacle amb ell, i dirigir-lo ha estat un goig. La seva entrada amb el Preceptor i amb el pianista esdevingut Pílades posava el públic en tensió, sense haver sentit encara el primer lament d’Electra –“llum sagrada, aire que embolcalles la terra…”.

Un altre moment destacable era el retrobament amb Electra a partir de cantar plegats la Cançó de bressol de Brams, que la germana li cantava abans de deixar-lo en mans del Preceptor, per salvar-li la vida. Aquesta mateixa cançó és interpretada pel pianista quan Electra acaba de saber que el seu germà ha mort.

Àgels feia una Clitemnestra suau i agressiva alhora, amb les seves taules habituals es desplaçava per l’escena amb elegància i autoritat, morint només amb el suport de la llum, el so del piano  i la gestualitat de la cara. Volia evitar unes morts ortopèdiques, i tan Clitemnestra com Egist, morien en la imaginació del públic.

El Cor iniciava l’espectacle fora de la sala, entrant cap a les butaques de platea mentre la resta de la companyia feien exercicis d’escalfament i concentració davant del públic. El mateix director recordava l’imminent inici de l’espectacle i recordava d’apagar els mòbils. Montse, Leo i Marc van estar molt convincents en el seu paper de públic que alterna els comentaris entre ells amb les indicacions a la protagonista, clàssiques del Cor de les Tragèdies. A l’Escena final, Marc esdevé Egist, l’amant de la mare que ha de pagar la mort d’Agamèmnon, rei de Micenes.

Poder dirigir Electra requeria disposar del repartiment necessari per dur-la a bon fi, i l’aparició d’Irene al grup, va marcar l’inici d’aquest treball. Era capaç de fer-ho i ho sabia. La dificultat del personatge feia créixer la seva motivació. La resta vindria sola. Va ser un gust dirigir-la, com a la resta de la companyia, doncs qualsevol indicació la realitzaven de forma perfecta. Al segon o tercer assaig ja van aconseguir emocionar-me.

El vestuari també havia de ser modern. Les noies havien de dur vestits actuals que recordessin els vestits grecs – el vestit d’Electra està comprat en una botiga de platja a Roses – mentre que els nois anirien amb vestuari modern del tot. Lògicament, el Cor- Públic, aniria mudat, com abans s’anava al teatre. La feina de la Mari Àngels en aquest sentit, no va deixar res a l’atzar.

L’escenografia era senzilla i preciosa, amb columnes d’un teatre grec en runes, una font amb pedres de l’Empordà recollint l’aigua, dos canelobres amb espelmes de cera d’abella, una safata amb pedres negres com les dels llocs de relax i descans per simbolitzar la tomba d’Agamèmnon, un recipient metàl·lic amb flors seques i un vas també de metall amb llet per fer les libacions.

El terra, una barreja de lloses i sorra com trobaríem en un teatre grec dels que puguem visitar actualment. Tres cadires pel públic, i el piano, a més d’un micròfon de peu. El títol de l’obre projectat al fons de l’escenari i una rampa d’entrada amb quatre torxes.

En aquest moment, l’espectacle està estrenat (9 de novembre de 2017), ha anat a la Mostra de teatre Amateur de Pineda de Mar (28 d’abril de 2018) i s’ha presentat amb col·loqui final, per a estudiats i professors que per un o altre motiu, treballen aquests textos (26 abril de 208). Confiem en poder portar-la a Mostres i Concursos, entre finals de 2018 i principis del 2019.

Aquest és l’enllaç per veure tot l’espectacle. Els que l’hem aixecat, n’estem molt orgullosos.

 

Blasted, de Sarah Kane. Violència i molt més

No va tenir una bona acollida l’estrena de Blasted, a la sala petita del Royal Court Theatre de Londres el mes de gener de 1995, potser per això, s’ha fet un nou  intent a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya de la mà  d’Alicia Gorina. Blasted parla de violència, i no precisament del u d’octubre de 2017 sinó de la violència com a mitjà i com a tema, un tema d’aquells que – lamentablement – sempre és actual.  I ho fa en un espectacle amb tres parts més o menys marcades, on la violència de gènere i del poder sobre l’altre, la guerra i el desastre final que sempre acompanya aquesta lamentable actitud, van portant el públic de sorpresa en sorpresa al llarg d’una hora i 45 minuts.

Ens va costar una mica, situar l’acció, on era aquell hotel on Ian vol violentar Cate, possiblement per treure enfora la violència d’un càncer de pulmó que “el podreix per dins”. L’entrada del soldat ens va despistar tot i que comentant-ho al sortir – aquest aspecte del teatre és bàsic – pensem que és un lloc intemporal tot i que fa olor de guerra dels Balcans. La veritat és que la guerra, sigui a Europa, a Àfrica o a l’Orient mitjà, sempre va de la mateixa manera; sacrificis inútils de vides humanes per servir els interessos d’uns pocs.

Tot i ser la violència el tema principal, l’espectacle de la petita del TNC no ho és del tot, possiblement la posada en escena fa crear un clima irreal, o potser és la cortina transparent que envolta l’habitació, la qüestió és que no et fa patir, vas seguint la magistral actuació de l’Arquillué – un monstre en tots els sentits – la Marta Ossó (la Rosa tatuada) i el Blai Juanet, a qui veia, crec, per primer cop.

L’espectacle està ple d’encerts escenogràfics, alguns complexos, d’aquells que no s’arreglen pujant o baixant escenaris, sinó dels que es fan en un ràpid fosc, i on es compta amb la complicitat del repartiment, que va merèixer i molt, les continuades sortides a saludar a que els va “obligar” el públic.

Cate és una noia jove amb algun problema de tipus emocional- somriu de forma infantil, es xucla el dit, tartamudeja… – que comença l’espectacle explicant-nos sense paraules, de què va el personatge, mentre mirem d’afanyar-nos a localitzar la nostra butaca. Ian és un tipus que ningú voldria a prop, un periodista que du pistola, i que acaba reclamant que el déu en qui no creu, l’ajudi a fer el darrer pas de la vida i acabi amb el seu patiment.

El soldat és això, un soldat, la representació de la violència gratuïta, doncs sense violència no tindria sentit, de la violència enfront de tot, la maldat, el gust per violar la  integritat del dèbil, una xacra humana que la història ha volgut normalitzar. Fins i tot hi ha ministres que se’n cuiden i els compren joguines cares per destruir vides humanes, i els condecoren…. Tenim massa a prop la violència que van partir els nostres conciutadans entre l’agost i l’octubre del 2017, com per no pensar en molts moments si ens estan parlant de tot això, o de qualsevol altra notícia que pot ferir la sensibilitat de l’espectador.

No puc dir que Blasted sigui un espectacle bonic, tot i que el començament ho pugui indicar, amb la innocència que desprèn la noia, i el somriure protector de l’home gran, que poc a poc anirà mostrant la seva cara més autèntica, i ens farà caure del núvol.

Molts conflictes es resolen amb mestria – aplaudiment a la direcció i l’escenografia -, detalls aparentment senzills com el nadó, els ulls, la terra, la violació – perdoneu la filtració – es presenten d’una forma original que sempre agrada. No es tracta de buscar un fil argumental, es tracta de veure el missatge que traspua, i tant podeu veure detalls del Rei Lear, com d’Incendis, per posar dos exemples molt propers a la nostra cartellera.

No puc dir que sigui un espectacle per a tots els públics, però el teatre que a mi m’agrada, mai ho és. Sarah Kane, és una autora a seguir. Els que ho vam viure ahir, ho vam viure com un teatre necessari i diferent. Aplaudiment sonor, un cop Ian ens diu: “Gràcies” i es fa el fosc final.

 

Islàndia. Personatges molt ben dibuixats enmig de la crisi econòmica

Aquesta temporada, el TNC ofereix espectacles de la Lluïsa Cunillé, i segons en Xavier Albertí – un savi – Islàndia és una de les millors obres de l’autora i afegeix que per això, és una de les obres majors del teatre català. Al tanto que va de canto.

Si hagués de destacar coses d’aquest espectacle de dues hores que em van passar volant – vaig tenir dubtes de si ja calia aplaudir en el que era el darrer fosc, no creia que ja haguessin passat – destacaria una  direcció perfecta, una interpretació fantàstica i vull dir que  em va encantar l’Abel Rodríguez amb un personatge complicat de mantenir, però és que l’entrada amb la Paula Blanco i el Jordi Oriol ja em va posar dins del text – he de confessar que era a primera fila i des d’aquí el teatre no es veu, es viu – i tot i semblar injust resulta inevitable destacar la brillant interpretació d’en Carreras i el Pérez, com resulta habitual en ells. En un moment determinat, tot i saber que no hi havia ningú, en Carreras em va fer mirar cap a una banda de l’escena.

També em va agradar molt l’escenografia, a mig camí entre un pàrquing, una nau industrial o la part més cutre d’una estació de tren o de metro, amb elements concrets per a cada personatge. El detall de l’església de Sant Patrici, brutal – i no dic més – .

Alguna informació anterior em deia que era un espectacle llarg i lent, això a mi mai m’espanta, si m’interessa el que passa, com més llarg millor, i he de dir que el text em va mantenir amb total atenció, i fins i tot vaig somriure – cosa estranya en mi -. Tenia tanta fe que vaig comprar-me el text a 3 € – un xollo – abans d’entrar a la sala. Vaig sortir molt satisfet, i en el trajecte fins a casa – realment si hi pots anar a les 7 de la tarda, la tornada és perfecta, i et permet sopar tot revivint el que has vist – vaig anar trobant més i més detalls, que completàven el vespre teatral. Potser no és un text molt colpidor d’aquells que et fan aguantar la respiració, gràcies a la forma de presentar els personatges que d’alguna forma miren de sobreviure a la crisi econòmica, m’agrada quan l’autor explica coses greus aconseguint que somriguis – és tot un mèrit – i la Lluisa Cunillé ho fa perfectament.

Bona autora, gran director i unes interpretacions molt ben aconseguides, tanquen un cercle del que és un bon espectacle. La varietat de tot esdevé riquesa, i si a mi em va agradar l’obra no contradiu el que un altre espectador la pot considerar llarga, però aquí es tracta de donar la meva opinió i en aquest cas és totalment positiva. És cert que vaig provar d’entendre alguna cosa d’economia amb l’escena inicial però no ho vaig aconseguir. Em sembla que amb això dels diners no hi poso gaire interès.

El text final sobre tot el que estem vivint aquests dies, llegit per l’Anguera, va ser un bon comiat, tot i que al nostre costat, algú no aplaudia. És allò que deia de la varietat. Visca!.