RSS

Arxiu d'etiquetes: Txèkhov

El pes d’un cos. Sentir-se identificat amb el que passa

Un pis sense ascensor o un ascensor on no hi cap la llitera, una ambulància que triga més del que voldríem, hores i hores esperant a urgències… familiars de…. “Li estan fent proves” al malalt i a tu et posen a prova i finalment quan tens el diagnòstic esperes que hi hagi llit, que el malalt gran no tingui al·lucinacions, que el portin a l’habitació o potser que l’intervinguin la fractura….. i quan t’has adaptat una mica a la vida d’hospital, o sigui  hores de visita, els metges informen a les 13 h, aquella infermera tant maca que desitjaries que treballés totes les hores…. “demà li donem l’alta”  “Viu sol?” I tu has de treballar i no et pots ocupar d’aquell que va ocupar-se de tu quan eres petit o petita i et proposen portar-lo a un sociosanitari, i pateixes fins que veus que el lloc no està malament….

En fi, podria continuar i us adonaríeu que tinc experiència, la mateixa experiència que viu l’Olga – una Laia Marull esplèndida – quan el seu pare, “que fins fa dos dies, era, estava normal. Mig normal. Dins de tot. Feia una vida mig normal” pateix un ictus – paraula lamentablement coneguda per molta gent – i ha perdut la mobilitat i més de mitja vida.

En aquests moments tant complicats sempre hi ha un Ivan, en aquest cas el camiller o zelador que interpreta perfectament en Quim Avila, aquella persona que et diu que et tranquil·litzis i que no saps perquè però et tranquil·litzes, potser per no portar la contraria al que s’ha posat de part teva…. Sempre hi ha “una bona notícia i una de do-do-dolenta…”

Entiendo por lo que està pasando. Cada família ve a  su familiar como el centro del mundo…”

El pes d’un cos explica la experiència de Victoria Szpunberg que és una experiència que, d’una forma o altra, tots hem viscut o viurem. Veure com aquella persona que t’estimes, que et va donar la vida que et va ensenyar les primeres coses que vas aprendre i que tant t’agrada recordar … ja no té res a veure, només és un record, un record que quan més bo és, més mal fa.

“La que jo et deia es diu  Les Tres Germanes. És d’Anton Txèkhov, un escriptor rus, com li agradava al pare. Tot rus” Les al·lusions al gran clàssic es repeteixen al llarg del espectacle, des dels noms de les germanes , Maixa, Irina i Olga, al nom del metge que escriu obres de teatre i que es diu Anton o el mateix zelador Ivan, com el metge militar Txebutikin. I ara que hi som, recordeu que tornen al Lliure en la seva versió Manrique a partir del 26 de maig.

Les combinacions d’elements escènics aporten frescor i originalitat  a un text que entra directament al cor i al cervell. El pes de l’obra recau en la Marull que exhibeix ofici, però els seus tres acompanyants brillen en tots els papers de l’auca. Hi ha moments Twin Peaks que m’encanten i permeteu-me destacar la varietat de personatges que interpreta en Carles Pedragosa a quin més interessant. Els capgrossos, la cortina vermella, el concert…. moments de bogeria per acompanyar el patiment d’una filla que arriba a desitjar el final de la persona que més estima. Acabar amb el patiment, un  tema històric i recurrent que sembla obrir-se camí a la nostra societat. Les cançons que interpreta la Sabina Witt afegeixen qualitat a un espectacle molt ben trenat des de la primera rèplica.

 “Mai se sap on comença una història, on és l’inici exacte, aquell moment en què comença el relat….” Aquí, la història comença apagant el mòbil i acaba amb un aplaudiment. Gran espectacle a la Petita del Nacional.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 19 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

La Gavina de Rigola, amb permís de Txèkhov

“Que trist que és l’amor no correspost” Sortosament, el nostre amor pel teatre ens correspon, ajudant-nos a pensar i a ser més lliures. Lliures com els muntatges d’un director genial que anava per Robert De Niro i que un patufet repartint globus davant del Pokin’s,  va conduir fins la direcció i la dramatúrgia.

Aquest cop Rigola no s’amaga darrera les seves genialitats i dona la cara damunt l’escenari, previ avís de que “ell no és actor”, en una reescriptura del text del metge rus, on Irina Nikolàievna és Chantal, Konstantín es diu Eudald, Nina és la Mel, Sorin és Xavi, Maixa és Roser o Trigorin el mateix Rigola.

“Escenografia senzilla, perquè no hi ha pasta”, les explicacions dels actors que trenquen la quarta paret des del principi, fan entrar el públic en un espectacle dins de l’espectacle, i el posen en la tessitura de decidir què està passant realment o què és text de Txèkhov.

L’espectacle utilitza el suport d’una pantalla on igual es projecten imatges en directe com et transporten al llac protagonista del text original, aquell llac darrera d’un escenari on les actrius han d’enviar emocions al públic o potser és el públic el que les ha de viure pel seu compte.

L’espectacle de Rigola va dels grans temes de la humanitat, l’amor i el teatre, la consecució de l’èxit o el somni d’arribar a tastar-lo, l’amor entre dues generacions separades en quasi tot i també en la forma d’expressar-se, el text escrit o les paraules pronunciades a mitja veu.

Rigola s’erigeix protagonista d’un espectacle que parla del teatre, i de l’amor, i especialment de l’amor al teatre més que del teatre de l’amor.

Interpretacions brillants en la seva naturalitat de veterans i novells en un combinat perfecte per agafar energia.

No sé si és un espectacle per a tots els públics, però l’homenatge al públic hi és des del primer moment, quan Xavi, reclama la seva intervenció després de la primera rèplica. Allò ja marca territori, un territori Rigola que no poden deixar escapar els amants del teatre de risc.

“La importància del to” la marquen uns micròfons que ajuden sense dissimular, a oferir pensaments i sentiments emocionants sense cap ajuda externa. Res és superflu en el teatre de Rigola, i naturalment aquesta Gavina no és una excepció. Ja buscarem un altre dia per confirmar la regla.

Aplaudiment, i agraïment a parts iguals al director esdevingut dramaturg. Llarga vida al rei.

 
1 comentari

Publicat per a 15 Juliol 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

La norma de l’extinció. Un bon treball al Círcol

 

IMG_3009No hi ha dubte que el que fa etern un art és la contínua experimentació i els canvis subsegüents. Parlant, en aquest cas, de teatre, no tenen res a veure els orígens de l’art dramàtic amb els espectacles que anys després podem gaudir, sempre mantenint es clar, que el teatre és un servei públic que ha de fer pensar i ha de sacsejar les consciències encara que sigui a partir del riure desenfrenat.

El Doctor Txèkhov, un dels russos més coneguts, no va veure estrenar el que sembla va ser  el seu primer text teatral. Moscou no va estar “per la labor” i la historia del mestre Platònov desencantat de la seva vida i que triarà el camí desesperat de l’autodestrucció arrossegant a qui trobi pel camí, va quedar tancada en un racó fins que 40 i tants anys després, amb el seu autor vivint una vida lluny de la terra, algú va decidir publicar-la. En aquell moment, Txèkhov era un referent… aquestes coses passen.

La Companyia Ignífuga porta el drama de Platonov, a una mena de vodevil, on la beguda, les paraules pujades de nivell i els contactes desinhibits en una festa a Casa d’Anna Petrovna, ens demostren la decadència de la humanitat, representada en aquests cas per uns joves russos, on també, casualitat o no,  hi ha un metge.

El gest i el moviment, agafen la mateixa importància que ell text mateix, i això pot resultar complicat, doncs resulta més difícil emocionar-se amb els sentiments dels protagonistes. És una altra forma de veure i de viure la societat perduda en les seves pròpies misèries, però el treball és bo, i la protecció del Círcol, amb el públic al damunt, ajuda a aconseguir un bon resultat.

Ningú sortirà angoixat d’aquest espectacle, però el treball dels actors i actrius és molt bo i demostra hores d’acadèmia.

La Norma de l’Extinció de la Companyia Ignífuga, et porta al teatre a treballar, i això sempre és d’agrair. Molta merda d’ara en endavant.

IMG_3010

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Octubre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Vània, un regal de Les Antonietes que no es pot rebutjar

VàniaEls afeccionats al teatre no acostumem a esperar el boca-orella per decidir un espectacle on deixar la nostra contribució monetària a la cultura i disposem d’unes senyals que d’alguna forma gairebé ens garanteixen una vetllada digna de comentari, de record i de satisfacció orgànica general. El text i l’autor resulten clars quan es tracta de clàssics; Shakespeare, Txèkhov, Pinter, Miller, Strindberg,  Williams,Lorca, Benet i Jornet, resulten evidents a l’hora de fer la tria, sense oblidar, es clar, els autors catalans vius amb el seu particular segell de qualitat, però sovint el director i el repartiment representen una garantia gairebé infalible i en aquest cas, al menys pel que a mi respecta, Les Antonietes han aconseguit el seu lloc a la meva particular agenda d’espectacles a viure. Val a dir que Lliure, Romea, Beckett o TNC poden suposar un afegit a la decisió d’espectacle a escollir.

Vania 4Vània, a l’Espai Lliure de Montjuic – cada cop resulta menys lluny l’escenari de la muntanya – és una exhibició de poder interpretatiu, d’intel·ligència escènica i de treball d’equip envejable que aconsegueix un resultat que hauria de passar a la història. El treball de l’Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola i Arnau Puig és impecable, sota la batuta indiscutible de l’Oriol Tarrasón, demostrant que en el teatre, la interpretació aconsegueix fer-te veure el que necessites, sense el suport de les grans escenografies, reservades sovint als teatres grans que poden disposar d’espai i de virolla per oferir-te escenaris faraònics.

Unes piles de llibres – un personatge es el professor – unes ampolles de vidre  – imprescindibles per inventar una vida plena d’il·lusions ja que la que tenim no ens agrada, com ens diu Txèkhov – una ràdio que treu i posa la música a mans o peus  dels actors, una cadira de rodes  i poca cosa més – un matalàs, alguna cadira, uns plàstics – composen el material escènic i d’atretzo per embolicar una actuació sense fissures, una exhibició de talent que reclama a crits escenaris més grans – ei, que l’Espai Lliure no és poca cosa – i programacions més llargues que l’aixopluc del Pascual a qui cal aplaudir la iniciativa.

Vania 3Impossible triar moments genials d’un espectacle genial en la seva totalitat, on els personatges que no estan en escena, tot i que hi són, mantenen el seu estat i obliguen el públic a multiplicar-se per observar cada una de les expressions que mostren. Hi ha dos o tres moments on tenim dubtes de si son els personatges els que parlen o els actors que els donen vida, tant forta es la seva simbiosi “seguim amb el teatre o anem a fer una copa?”, “es difícil que vingui ara el Teleguin” quan l’actor que fa doble paper, està interpretant el professor  Serebriakov i reclama la presència del seu altre personatge que finalment es interpretat pel metge Mikhail o be pel Bernat Quintana. L’escena de la guapa Ielena desfent-se el pentinat trenat de russa just aparèixer en escena resulta francament seductor.

Insisteixo que és impossible destacar cap actor o actriu per damunt dels altres, tots tenen un carisma envejable i els que els hem començat a seguir, els pronostiquem un futur formidable. No sé si per separat serà el mateix, però junts tenen la força necessària per sacsejar el que faci falta. Els vam fer sortir a saludar molts cops, i personalment em vaig quedar amb gana de teatre, el millor que li pot passar a un espectador de teatre.

Regal? Si fins i tot et trobes la platea i l’escenari embolicats.

 
2 comentaris

Publicat per a 17 gener 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

La programació del Partiquí 2012-2013

En 11 minuts d’imatges encadenades, us presento els propers espectacles del Partiquí. Alguns estan inclosos a l’exposició 35 anys de teatre públic i d’altres pertanyen a la programació clàssica.

 

Etiquetes: , , , , , , ,