RSS

Tag Archives: Txèkhov

La norma de l’extinció. Un bon treball al Círcol

 

IMG_3009No hi ha dubte que el que fa etern un art és la contínua experimentació i els canvis subsegüents. Parlant, en aquest cas, de teatre, no tenen res a veure els orígens de l’art dramàtic amb els espectacles que anys després podem gaudir, sempre mantenint es clar, que el teatre és un servei públic que ha de fer pensar i ha de sacsejar les consciències encara que sigui a partir del riure desenfrenat.

El Doctor Txèkhov, un dels russos més coneguts, no va veure estrenar el que sembla va ser  el seu primer text teatral. Moscou no va estar “per la labor” i la historia del mestre Platònov desencantat de la seva vida i que triarà el camí desesperat de l’autodestrucció arrossegant a qui trobi pel camí, va quedar tancada en un racó fins que 40 i tants anys després, amb el seu autor vivint una vida lluny de la terra, algú va decidir publicar-la. En aquell moment, Txèkhov era un referent… aquestes coses passen.

La Companyia Ignífuga porta el drama de Platonov, a una mena de vodevil, on la beguda, les paraules pujades de nivell i els contactes desinhibits en una festa a Casa d’Anna Petrovna, ens demostren la decadència de la humanitat, representada en aquests cas per uns joves russos, on també, casualitat o no,  hi ha un metge.

El gest i el moviment, agafen la mateixa importància que ell text mateix, i això pot resultar complicat, doncs resulta més difícil emocionar-se amb els sentiments dels protagonistes. És una altra forma de veure i de viure la societat perduda en les seves pròpies misèries, però el treball és bo, i la protecció del Círcol, amb el públic al damunt, ajuda a aconseguir un bon resultat.

Ningú sortirà angoixat d’aquest espectacle, però el treball dels actors i actrius és molt bo i demostra hores d’acadèmia.

La Norma de l’Extinció de la Companyia Ignífuga, et porta al teatre a treballar, i això sempre és d’agrair. Molta merda d’ara en endavant.

IMG_3010

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 5 Octubre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Vània, un regal de Les Antonietes que no es pot rebutjar

VàniaEls afeccionats al teatre no acostumem a esperar el boca-orella per decidir un espectacle on deixar la nostra contribució monetària a la cultura i disposem d’unes senyals que d’alguna forma gairebé ens garanteixen una vetllada digna de comentari, de record i de satisfacció orgànica general. El text i l’autor resulten clars quan es tracta de clàssics; Shakespeare, Txèkhov, Pinter, Miller, Strindberg,  Williams,Lorca, Benet i Jornet, resulten evidents a l’hora de fer la tria, sense oblidar, es clar, els autors catalans vius amb el seu particular segell de qualitat, però sovint el director i el repartiment representen una garantia gairebé infalible i en aquest cas, al menys pel que a mi respecta, Les Antonietes han aconseguit el seu lloc a la meva particular agenda d’espectacles a viure. Val a dir que Lliure, Romea, Beckett o TNC poden suposar un afegit a la decisió d’espectacle a escollir.

Vania 4Vània, a l’Espai Lliure de Montjuic – cada cop resulta menys lluny l’escenari de la muntanya – és una exhibició de poder interpretatiu, d’intel·ligència escènica i de treball d’equip envejable que aconsegueix un resultat que hauria de passar a la història. El treball de l’Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola i Arnau Puig és impecable, sota la batuta indiscutible de l’Oriol Tarrasón, demostrant que en el teatre, la interpretació aconsegueix fer-te veure el que necessites, sense el suport de les grans escenografies, reservades sovint als teatres grans que poden disposar d’espai i de virolla per oferir-te escenaris faraònics.

Unes piles de llibres – un personatge es el professor – unes ampolles de vidre  – imprescindibles per inventar una vida plena d’il·lusions ja que la que tenim no ens agrada, com ens diu Txèkhov – una ràdio que treu i posa la música a mans o peus  dels actors, una cadira de rodes  i poca cosa més – un matalàs, alguna cadira, uns plàstics – composen el material escènic i d’atretzo per embolicar una actuació sense fissures, una exhibició de talent que reclama a crits escenaris més grans – ei, que l’Espai Lliure no és poca cosa – i programacions més llargues que l’aixopluc del Pascual a qui cal aplaudir la iniciativa.

Vania 3Impossible triar moments genials d’un espectacle genial en la seva totalitat, on els personatges que no estan en escena, tot i que hi són, mantenen el seu estat i obliguen el públic a multiplicar-se per observar cada una de les expressions que mostren. Hi ha dos o tres moments on tenim dubtes de si son els personatges els que parlen o els actors que els donen vida, tant forta es la seva simbiosi “seguim amb el teatre o anem a fer una copa?”, “es difícil que vingui ara el Teleguin” quan l’actor que fa doble paper, està interpretant el professor  Serebriakov i reclama la presència del seu altre personatge que finalment es interpretat pel metge Mikhail o be pel Bernat Quintana. L’escena de la guapa Ielena desfent-se el pentinat trenat de russa just aparèixer en escena resulta francament seductor.

Insisteixo que és impossible destacar cap actor o actriu per damunt dels altres, tots tenen un carisma envejable i els que els hem començat a seguir, els pronostiquem un futur formidable. No sé si per separat serà el mateix, però junts tenen la força necessària per sacsejar el que faci falta. Els vam fer sortir a saludar molts cops, i personalment em vaig quedar amb gana de teatre, el millor que li pot passar a un espectador de teatre.

Regal? Si fins i tot et trobes la platea i l’escenari embolicats.

 
2 comentaris

Posted by a 17 gener 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

La programació del Partiquí 2012-2013

En 11 minuts d’imatges encadenades, us presento els propers espectacles del Partiquí. Alguns estan inclosos a l’exposició 35 anys de teatre públic i d’altres pertanyen a la programació clàssica.

 

Etiquetes: , , , , , , ,