RSS

Arxiu d'etiquetes: Víctor Pi

Jerusalem. La festa dels marginals

Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.

Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encara no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del nostre “vici” per l’art més viu.

Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.

L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.

No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços, carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.

L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar –  Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.

Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem.  Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 Novembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,

Història-per-la-una-direcció-a-passar.

historia

Els reptes en teatre, com a la vida, són el que més motiven a treballar a la gent que vol “fer coses”. Aixecar un espectacle a la Sala Gran del TNC és un repte, però muntar un espectacle amb un pressupost mínim, obliga el director i l’escenògraf, a “inventar i crear” posant idees genials on altres cops s’hi amunteguen les factures.

L’espectacle que dirigeix i protagonitza Pau Roca – només els grans poden fer-ho – és molt bo, segurament és la perla que cada any ofereix l’Espai Lliure i que de la modèstia del seu lloc al programa, salta de forma espectacular a les candidatures dels Butaca, pel bonic camí del boca-orella. A l’Espai Lliure s’hi han vist meravelles, suposo que la màgia de la Lizaran, la Vilarasau i la Marco amb el seu Matrimoni de Boston (2005) , ha quedat per sempre a la sala petita de Montjuïc. En aquest cas, l’estrena a l’antiga Sala Beckett, ja donava fe de la qualitat de “la història” escrita per Jan Vilanova, un amic de tota la vida.

El triangle que formen un professor d’història – Víctor Pi – la seva filla – Vicky Luengo – i el seu amic i alhora alumne del professor – Pau Roca – barregen un fet històric – la matança de resistents francesos per part dels nazis a la II Guerra Mundial, entre els que hi ha l’historiador i activista Marc Bloch, i les relacions humanes complexes que s’estableixen entre els tres personatges.

Tots tres estan esplèndids, juguen amb l’espai escènic amb una naturalitat extrema i barregen coqueteig o conflictes generacionals, amb paraules històriques sense solució de continuïtat. Posant-se una gorra o canviant l’actitud, la Vicky Luengo passa de ser un noi espantat a punt de morir a ser la filla del professor, Víctor Pi, amb un paper fet a mida del seu talent, ens  porta a la classe d’història per proposar-nos treballs que sortosament entoma el seu alumne Gerard – Pau Roca –.  El professor també es posa a la pell de l’historiador (qui millor per fer-ho?), recordant el moment de la seva mort, aportant l’èpica potser innecessària, en una frase final “Vive la France” que no acabem de saber si realment va dir.

La direcció de Pau Roca és tant gran que no ens queda espai per parlar d’ell com actor, però ja us podeu imaginar que brilla com ho fan els seus dos companys, amb aquella seva naturalitat que el fa tant i tant creïble. Domina l’espectacle amb mestria, no en va, és el clàssic alumne avantatjat que destaca en totes les assignatures.

I com que la companyia Sixto Paz, proposa al públic un exercici de memòria, fent bona la dita de que al teatre s’hi va a treballar”, jo també he volgut fer un petit joc amb el títol d’aquest comentari, i aquí teniu la solució.

“Una direcció per passar a la Història”historia-joc

 
Deixa un comentari

Publicat per a 22 gener 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

L’Inframón. Si et va agradar “Lost” no t’ho perdis

linframonMiro de recordar si algun cop he vist un muntatge teatral de ciència ficció, i realment no em ve res al cap, i no és perquè el tema no em cridi massa – si et criden des d’un altre món potser val més no anar-hi –  o sigui que deu ser que tampoc n’abunden. Lògicament no hi ha cap Shakespeare ni cap Txèkhov que toqui aquests temes, i per això i agafant-me a  la garantia Lliure vaig començar les Festes del meu aniversari – avui és el meu dia – al Temple de Gràcia.

El títol original “The Nether” ja té nom de sèrie d’èxit, d’aquelles que abans haguessin programat als vespres i que actualment tothom “es baixaria” i precisament la cosa va d’això, de la Xarxa, una xarxa on quedes atrapat des del primer minut quan una “investigadora” interroga el “creador” d’un món virtual on detectes “algun problema” just apareix el tercer personatge – un Víctor Pi que hauria de comptar molt més en els repartiments de casa nostra –

No tinc paraules per descriure l’escenografia – un problema quan pretens escriure per descriure – em va semblar del segle 25 – no us enganyi la fotografia de l’escenari que he posat per acompanyar el comentari, penseu que està prohibit fer-ne durant l’espectacle i a més tampoc no  podries perdre el temps enfocant i enquadrant l’escena. L’escenografia  és … és…. en fi, que no sóc capaç de dir-vos res que us faci “imaginar” mínimament per on aniran els trets. Ho haureu de veure personalment, no crec que us pugui passar un pen-drive amb l’enregistrament de l’obra.

Els moments de l’inframón em semblen una barreja de Twin Peaks i Los Otros, d’aquelles pelis de por “amb nena” que resulten inquietants, i especialment les que comparteixen en Carreras i la Carla Schilt – crec que ahir era ella – no tenen descripció possible que els faci justícia.

No et pots perdre ni una paraula – això al teatre passa molt sovint, al contrari que als culebrots on tothom diu que si veus un episodi de tant en tant pots anar seguint el fil – però en aquest cas la feina és gran i els 80 minuts passen sense adonar-te’n. L’Andreu Benito omple escenari – i no és un acudit – amb aquell estil seu tan propi, i tot i que en algun moment et pot semblar el pacient exquisit de “Polseres vermelles” que es fa amic del Lleó, en altres moments fa una mica de basarda. El Benito és un actor que sempre dóna el personatge que ha de fer, sembla que sempre sigui “ell mateix” i realment veus un personatge diferent. No és un actor camaleònic però tots els personatges te’ls creus. Suposo que el problema el tenen els de vestuari.

La Mar Ulldemolins té el paper més ingrat, menys atractiu d’entrada però et condueix amb mestria mirant d’ajudar-te a no perdre el fil. Cap al final de l’espectacle té moments molt rics. El to de veu d’ella em va costar una mica al principi, com em passa amb el Ricardo Darin tot i que per un altre motiu,  però suposo que el tema és que ja començo a tenir una edat.

Vaig ser el darrer espectador en deixar d’aplaudir, em va encantar, els hagués fet sortir i entrar fins l’extenuació i just obrir el mòbil vaig entrar al grup de whatsapp que tinc amb els nois i noies de casa, per recomanar-los del tot l’espectacle i just després vaig fer el mateix al del meu grup de teatre. És un servei que ens fem.

Si algun dia veig que hi ha una sèrie escrita per Jennifer Haley, la compraré en DVD. Jo no sé “baixar” coses de l’Inframón, no es que vulgui anar de legal amb allò de “si no se valora la idea, si no se valora el esfuerzo, es como para pensárselo, como para pensárselo mucho “.

En vuit dies porto tres teatres – cadascú té el seu vici – i tots m’han fet treballar. La propera setmana toca escenari, toca donar vida al Dr. Stockmann i això encara em motiva més – com Girona, que diria el President -.wsp

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 8 Octubre 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,