Els espectacles de La Solitària, el grup que formen Pau Vinyals, Júlia Barceló i Pol López, acostumen a tenir força enginy i tiren de talent interpretatiu per convertir-los en espectacles recomanables al cent per cent.
Mal de coraçon agafa com a eix central el patiment de Santa Teresa de Jesús a partir d’una cambrera de bar que prepara un càsting per al personatge de la religiosa més famosa en l’època anterior a Teresa de Calcuta o Teresa Forcades. Un enamorat a qui la parella ha deixat per un altre i un professor borratxo que filosofa entre copa i copa.
Victoria Szpunberg escriu un text força dinàmic que creix en boca de tres intèrprets que saben omplir l’escenari, i sota la direcció d’Andrea Jiménez, converteixen el patiment en festa i les dificultats en motiu de rialla. Les cançons tenen un paper important en l’espectacle que acaba de forma festiva amb un públic entregat que no té pressa per deixar la sala. La feina del personal del TNC resulta més ingrata que la del secretari del jutjat en un desnonament.
Mal de coraçon creix en la seva posada en escena, on l’aigua és protagonista enmig de copes i combinats.
Un bon espectacle, apte per al jovent i per als més addictes a l’art escènic. L’espectacle passa volant, si fa no fa com la seva programació a la Sala Tallers. De fet, ja han marxat.
Un pis sense ascensor o un ascensor on no hi cap la llitera, una ambulància que triga més del que voldríem, hores i hores esperant a urgències… familiars de…. “Li estan fent proves” al malalt i a tu et posen a prova i finalment quan tens el diagnòstic esperes que hi hagi llit, que el malalt gran no tingui al·lucinacions, que el portin a l’habitació o potser que l’intervinguin la fractura….. i quan t’has adaptat una mica a la vida d’hospital, o sigui hores de visita, els metges informen a les 13 h, aquella infermera tant maca que desitjaries que treballés totes les hores…. “demà li donem l’alta” “Viu sol?” I tu has de treballar i no et pots ocupar d’aquell que va ocupar-se de tu quan eres petit o petita i et proposen portar-lo a un sociosanitari, i pateixes fins que veus que el lloc no està malament….
En fi, podria continuar i us adonaríeu que tinc experiència, la mateixa experiència que viu l’Olga – una Laia Marull esplèndida – quan el seu pare, “que fins fa dos dies, era, estava normal. Mig normal. Dins de tot. Feia una vida mig normal” pateix un ictus – paraula lamentablement coneguda per molta gent – i ha perdut la mobilitat i més de mitja vida.
En aquests moments tant complicats sempre hi ha un Ivan, en aquest cas el camiller o zelador que interpreta perfectament en Quim Avila, aquella persona que et diu que et tranquil·litzis i que no saps perquè però et tranquil·litzes, potser per no portar la contraria al que s’ha posat de part teva…. Sempre hi ha “una bona notícia i una de do-do-dolenta…”
“Entiendo por lo que està pasando. Cada família ve a su familiar como el centro del mundo…”
El pes d’un cos explica la experiència de Victoria Szpunberg que és una experiència que, d’una forma o altra, tots hem viscut o viurem. Veure com aquella persona que t’estimes, que et va donar la vida que et va ensenyar les primeres coses que vas aprendre i que tant t’agrada recordar … ja no té res a veure, només és un record, un record que quan més bo és, més mal fa.
“La que jo et deia es diu Les Tres Germanes. És d’Anton Txèkhov, un escriptor rus, com li agradava al pare. Tot rus” Les al·lusions al gran clàssic es repeteixen al llarg del espectacle, des dels noms de les germanes , Maixa, Irina i Olga, al nom del metge que escriu obres de teatre i que es diu Anton o el mateix zelador Ivan, com el metge militar Txebutikin. I ara que hi som, recordeu que tornen al Lliure en la seva versió Manrique a partir del 26 de maig.
Les combinacions d’elements escènics aporten frescor i originalitat a un text que entra directament al cor i al cervell. El pes de l’obra recau en la Marull que exhibeix ofici, però els seus tres acompanyants brillen en tots els papers de l’auca. Hi ha moments Twin Peaks que m’encanten i permeteu-me destacar la varietat de personatges que interpreta en Carles Pedragosa a quin més interessant. Els capgrossos, la cortina vermella, el concert…. moments de bogeria per acompanyar el patiment d’una filla que arriba a desitjar el final de la persona que més estima. Acabar amb el patiment, un tema històric i recurrent que sembla obrir-se camí a la nostra societat. Les cançons que interpreta la Sabina Witt afegeixen qualitat a un espectacle molt ben trenat des de la primera rèplica.
“Mai se sap on comença una història, on és l’inici exacte, aquell moment en què comença el relat….” Aquí, la història comença apagant el mòbil i acaba amb un aplaudiment. Gran espectacle a la Petita del Nacional.
Quan jo era petit, els nens i nenes anàvem a col·legi, els pares ens matriculaven i confiaven més o menys cegament en els mestres; suposo que no els quedava altre opció. Quan el col·legi va esdevenir escola, quan els pares es van reunir en AMPES, quan els nens es van convertir en aprenents de dirigents i van començar a fer la vida menys amable als que treballen per ajudar-los a ser millors, tot va canviar. I deixo que cada un de vosaltres decideixi en quins aspectes el canvi va ser a millor.
L’Aurelia (Marta Angelat) es mestra però ja no treballa. Un problema de visió i un altre amb una criatura, l’han deixat a casa, que ha esdevingut el conegut “racó de pensar”, pensar en veu alta en aquest cas, per facilitar el fet teatral.
Amor Mundi, de Victoria Szpunberg es un text que deixa molt clar el conflicte que vol tractar, la situació d’indefensió dels professionals de l’educació, sovint ofegats entre normatives i males arts d’aquells que quan eren d’infantil, els idolatraven.
Una pèrdua de la serenitat exigible, una situació poc pensada – o no – un enregistrament malèvol, que condueix a la reflexió, en companyia d’una neboda (Aina Calpe) que no serà el que sembla, i una monitora de pati (Blanca Garcia-Lladó), que oferirà la part més fresca de la situació, permetent al públic la rialla imprescindible.
Impressionant interpretació de la “nena”, donant un cop d’efecte per la seva naturalitat, i oferint la part més neta de la canalla. Un consell, no tingueu pressa a sortir de la sala.
Un bon espectacle, tirant a fosc potser per posar-te en la situació de mala visió de la protagonista, un espectacle que et permet un llarg comentari sobre el sistema educatiu mentre gaudeixes d’una cervesa torrada i un bon acompanyament de plat. L’espectacle passa volant, si fa no fa com el temps de tertúlia al menjador, fins el fosc final, quan el personal de sala et recorden que també volen anar a dormir.
Paisatge teatral 