RSS

Arxiu d'etiquetes: Xavi Ricart

L’Habitació del Costat, una nova teràpia contra la solitud

M’agraden els textos potents. De Shakespeare m’interessen les tragèdies molt més que les comèdies, m’interessa Miller, Pinter, McPherson, Koltès, Txèkov, em motiven els espectacles que em fan contenir la respiració, no soc partidari d’aquella filosofia de “una cosa de riure, que prou penes ja tenim” i els que em coneixen m’havien dit que el text de Sarah Ruhl, no m’interessaria gaire. M’havien dit que la interpretació era molt bona – com ja era d’esperar llegint el repartiment – i que la garantia Manrique es mantenia, però…. però les entrades ja les tenia, i de les tres potes d’un espectacle – direcció, interpretació i text – en tenis dues assegurades, o sigui que no se’m va generar cap dubte.

Un cop vist el muntatge de l’Orson Welles català, interpretat de forma esplèndida per la seva troupe, he de dir que el missatge transmès en clau de comèdia sobre la solitud, em va semblar molt interessant. El públic riu, el tema s’ho porta i les interpretacions francament brillants de l’Ivan Benet, la Mireia Aixalà, Carlota Olcina, Xavi RicartAlba Florejachs i Adeline Flaun – a qui no recordo haver vist anteriorment – faciliten que fins i tot jo mateix, mantingués un somriure a la cara – jo ric molt poc – . No he oblidat anomenar el Pol López, no patiu, es que una vegada més necessita un apartat especial. D’acord que el públic ja està calent – no em mal interpreteu – però l’entrada del “putu amo” resulta espectacular. Comença cantant entre bambolines i provoca una tempesta emocional amb aquella forma tant seva i particular de parlar.

L’Habitació del costat és el consultori on el Dr.Gibbins utilitza un vibrador elèctric, per solucionar problemes d’histèria, majoritàriament en dones. Una època fosca de la medicina tot i l’electricitat que acabava d’arribar, on els tractaments haurien de fer molta més por que la que tenim actualment als medicaments que enriqueixen les farmacèutiques. I, es clar, arriba un moment en que els gemecs entusiastes dels pacients del doctor, criden l’atenció de la Sra Gibbins (Carlota Olcina) que com resulta lògic, s’interessa pel tema.

Interpretació espectacular en l’escenari entre-butaques clàssic a la Villaroel, on el públic proper dona escalf als actors i actrius, per suportar millor la neu que cau al jardí de la casa. Un jardí, on la sra Gibbins passeja la seva energia, mentre no coneix el que es cou a l’habitació del costat. Un cop ho descobreixi, res no tornarà a ser igual, i deixarà anar la frase més gran de tot l’espectacle quan el seu marit, el doctor a qui apassiona la ciència i els nous descobriments, li pregunti que farà si deixa la seva feina. “Dedica’t a estimar-me”, una feina molt gran en uns temps on la violència de gènere segueix massa present a la nostra societat. Qui diu que les comèdies no fan rumiar?.

Anuncis
 
1 comentari

Publicat per a 5 Desembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Una  gossa en un descampat. Possiblement l’espectacle de la temporada

Diuen que per escriure bé, ho has de fer sobre una cosa que coneixes, al menys al principi. Explicar alguna cosa que has viscut en primera persona, t’ajuda a buscar les paraules, les imatges, el procediment per explicar el conflicte, el nus de l’espectacle teatral. A més a més, diuen que escriure sobre el patiment resulta més fàcil que sobre les meravelles que la vida t’aporta – serà per això que no es pot veure un tn sense deprimir-te? –

La Claudia Cedó escriu un text sobre una experiència dolorosa que va viure, embarassada de cinc mesos, un projecte que no va acabar bé, amb l’afegit d’haver de decidir, d’escollir entre dues possibilitats no bones. L’entenc, perdre un fill és el pitjor que et pot passar i tot i que el fill encara no el coneguis, resulta igualment traumàtic. Nosaltres ho vam viure. Ella parla d’un descampat, d’un lloc on et sembla trobar tot el que no hauria de formar part del teu paisatge, un paisatge d’arbres, sol i aigua que composa la fotografia més bonica del teu trajecte, però el descampat hi és, i la Júlia ha de tornar-hi de forma constant per poder assumir el motiu principal que va crear-li el seu.

Una gossa en un descampat és un espectacle ben escrit, ben posat en escena i ben interpretat, sobre un conflicte en tota regla, que tot i això, permet algun respir en forma de rialla com manen els cànons. Dona al públic un moment de respir, que els ajudi a sobreviure entre el dolor i la respiració aturada i així evitaràs que ho facin quan no toca. Un matrimoni buscant carxofes en un supermercat o informar de l’ofici d’un d’ells, per justificar les intromissions en la feina de la infermera.

La Vicky Luengo i la Maria Rodriguez són la mateixa persona i s’intercanvien els papers segons el dia en una idea del Sergi Belbel que crec afegeix un al·licient més. Podem veure a una d’elles fent la Júlia més real i l’altra de la seva consciència, de la seva ànima, de qui l’ajuda a recuperar l’estat d’ànim. El joc entre els records o les imatges dels personatges protagonistes, resulta molt ben trobat. Les fesomies es barregen, la família, els professionals sanitaris, fins i tot els del teatre, que assagen un espectacle del propi descampat.

Al final de l’espectacle no tenia idea de quan havia durat, però se’m va fer curt, pendent de tots els angles de l’escena –els escenaris centrals encara resulten més difícils de controlar segons com – i l’aplaudiment dempeus el vaig tenir clar, tal com el van tenir la resta del públic.

Exhibició interpretativa del Pep Ambròs, tirant de físic i de taules – fa anys que el segueixo i em sembla esplèndid -, del Xavi Ricart, amb la seva perfecció habitual, de la veterana Anna Barrachina a qui ja no li recordem l’època cubana –reconec que el seu estil no em va dir mai massa cosa –  i de la Queralt Casasayas, fent costat a les dues Júlies que estan brillants, molt brillants. Com podeu deduir de tot el que dic, és un espectacle recomanable cent per cent. A més a més, teniu el bar de la Beckett  al costat, per gaudir de la conversa i el bon menjar mentre comenteu el que heu vist.

Clàudia, la solució final la marca l’arribada dels fills que hi són per què l’altre no va poder seguir. Això sí que tanca el cercle.

 
1 comentari

Publicat per a 6 Juliol 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Santa nit, plàcida nit de teatre

Santa nit 2S’acosta Nadal, sembla una afirmació gratuïta i fins i tot innecessària quan les llums del carrer, els anuncis de la tele – hòstia, acabo de confessar que miro la tele – i els aparadors de les botigues ens recorden que ha arribat l’hora de gastar-se la pasta per fer feliços als altres i sentir-nos contents, solidaris i tips com cada any.

Nadal vol dir regals, àpats impossibles, despeses inevitables, solidaritat amb els desafavorits – fins i tot la Marató de teletres va per aquestes dates – i vol dir Pastorets, aquest espectacle perdut en la nit dels temps, que embolcalla el Nadal d’una forma molt i molt especial.

Santa nit, la creació de la Cristina Genebat, escrita a imatge i semblança de dos “pastorets” com el Marc Rodriguez i l’Ivan Benet – l’expert del grup – i posada en mans d’en Xavi Ricart i Julio Manrique, ens porta una imatge diferent del text més representat arreu de Catalunya, amb les seves diferents versions d’un dels naixements més coneguts del llegendari popular.

Un equip compacte amb l’Ernest Villegas en un registre molt diferent del que ens té acostumats, on la seva veu prodigiosa deixa pas a una comicitat poc habitual, una Mireia Aixalà que just deixar el Timó d’Atenes, clava una actuació memorable especialment quan es posa la perruca rossa. L’Albert Ribalta ofereix un repertori de mímica facial impressionant, lluny també del seu Timó, i l’arcàngel Norbert Martínez acapara alguns moments impagables, de saxo i de discurs d’aquells que fan riure de tant seriosos que son.

En aquest cas no podem dir allò de que no es pot destacar ningú del treball coral de l’equip, o de la família com ells mateixos s’han anomenat aquest vespre, avui cal destacar-los a tots, en un treball complicat per l’espai, per les condicions del teatre, aconseguint un resultat d’aquells que fan i faran  parlar.

Santa nit son  uns pastorets sense samarres ni barretines, sense ales ni espases, amb alguna banyeta i amb un rabadà que té por d’una iaia que ronca, un dimoni que mou coca, un àngel palestí que toca el saxo, i on una Maria fuig d’una clínica privada on la pressa per anar a celebrar el Nadal vol impedir-li el part natural a cop de cesària.

Un espectacle fresc, que fa riure mentre posa el dit a la nafra d’uns quants problemes que mostra el món que vivim, una forma distesa i distreta de viure uns pastorets que cal descobrir en cada personatge, en cada situació doncs aquí no hi ha balls de dimonis, portals de Betlem  ni pastors, i no es veu per enlloc “l’oli de la caldera on podeu fregir pebrots”.

Cal estrenar aquest espectacle per Nadal?, es pregunta l’equip artístic, possiblement no cal, aquest cop ha estat així i potser a partir d’ara, i pensant en allò de que Nadal ha de ser tot l’any, les noves versions dels pastorets mostraran el seu missatge a una platea en màniga curta.

Aplaudiment general i ben merescut a un treball important, fet amb la major precisió possible, una precisió que en els canvis de personatge i per això de vestuari i de localització, recorden aquells mítics canvis del Tricicle. Com be diuen els protagonistes, el públic veu l’espectacle de fora, quan en realitat hi ha un segon espectacle a dins, darrera de la cortina màgica. Potser caldrà plantejar-se l’exercici de mostrar també, l’espectacle paral·lel. Totalment recomanable per encarar les festes en bon estat de salut. Gràcies per fer-nos aquest regal de Nadal.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 13 Desembre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,