RSS

Tag Archives: Xavier Albertí

Islàndia. Personatges molt ben dibuixats enmig de la crisi econòmica

Aquesta temporada, el TNC ofereix espectacles de la Lluïsa Cunillé, i segons en Xavier Albertí – un savi – Islàndia és una de les millors obres de l’autora i afegeix que per això, és una de les obres majors del teatre català. Al tanto que va de canto.

Si hagués de destacar coses d’aquest espectacle de dues hores que em van passar volant – vaig tenir dubtes de si ja calia aplaudir en el que era el darrer fosc, no creia que ja haguessin passat – destacaria una  direcció perfecta, una interpretació fantàstica i vull dir que  em va encantar l’Abel Rodríguez amb un personatge complicat de mantenir, però és que l’entrada amb la Paula Blanco i el Jordi Oriol ja em va posar dins del text – he de confessar que era a primera fila i des d’aquí el teatre no es veu, es viu – i tot i semblar injust resulta inevitable destacar la brillant interpretació d’en Carreras i el Pérez, com resulta habitual en ells. En un moment determinat, tot i saber que no hi havia ningú, en Carreras em va fer mirar cap a una banda de l’escena.

També em va agradar molt l’escenografia, a mig camí entre un pàrquing, una nau industrial o la part més cutre d’una estació de tren o de metro, amb elements concrets per a cada personatge. El detall de l’església de Sant Patrici, brutal – i no dic més – .

Alguna informació anterior em deia que era un espectacle llarg i lent, això a mi mai m’espanta, si m’interessa el que passa, com més llarg millor, i he de dir que el text em va mantenir amb total atenció, i fins i tot vaig somriure – cosa estranya en mi -. Tenia tanta fe que vaig comprar-me el text a 3 € – un xollo – abans d’entrar a la sala. Vaig sortir molt satisfet, i en el trajecte fins a casa – realment si hi pots anar a les 7 de la tarda, la tornada és perfecta, i et permet sopar tot revivint el que has vist – vaig anar trobant més i més detalls, que completàven el vespre teatral. Potser no és un text molt colpidor d’aquells que et fan aguantar la respiració, gràcies a la forma de presentar els personatges que d’alguna forma miren de sobreviure a la crisi econòmica, m’agrada quan l’autor explica coses greus aconseguint que somriguis – és tot un mèrit – i la Lluisa Cunillé ho fa perfectament.

Bona autora, gran director i unes interpretacions molt ben aconseguides, tanquen un cercle del que és un bon espectacle. La varietat de tot esdevé riquesa, i si a mi em va agradar l’obra no contradiu el que un altre espectador la pot considerar llarga, però aquí es tracta de donar la meva opinió i en aquest cas és totalment positiva. És cert que vaig provar d’entendre alguna cosa d’economia amb l’escena inicial però no ho vaig aconseguir. Em sembla que amb això dels diners no hi poso gaire interès.

El text final sobre tot el que estem vivint aquests dies, llegit per l’Anguera, va ser un bon comiat, tot i que al nostre costat, algú no aplaudia. És allò que deia de la varietat. Visca!.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 27 Octubre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Ricard III, el savi Albertí segueix el seu mestratge

Shakespeare és teatre, Albertí és teatre, Homar és teatre, és a dir que aquest espectacle de la Sala Massagran del TNC és com una oferta de tres per un, tres monstres del teatre per una sola entrada – bé, millor dos, doncs el teatre requereix de comentari final, amb copa o sense segons preferències – i per això val la pena anar-hi acompanyat. Sempre que pugui ser, val més fer l’entrepà a la sortida, encara que siguin més de les 23 h. en aquest cas.

Per motius personals relacionats amb la salut, aquest any no disposava de l’abonament del TNC – no sabia si el podria aprofitar – però tenia clar aquest espectacle – el tres per un -, i el dubte de dates va provocar la catàstrofe de tenir fila 11, jo que soc de primera o segona, i al principi vaig maleir el piano que no em deixava gaudir del monòleg inicial del Duc de Gloster, que jo, a mena de tràiler, vaig fer en un espectacle de Nadal 2013 del meu grup de teatre. “Que pari el piano co…” em deia, i finalment com aquella màgia que utilitza Guido a “La vida és vella”, tot concentrant-se per aconseguir un objectiu, el piano va aturar-se. Sempre he pensat que la música de fons és com un esport de risc si fa no fa com el rafting o el puenting, “músiquing en aquest cas suposo, però poc a poc, l’home que “com que és prou evident que no puc ser un amant que treu partit d’aquests dies gentils i delicats, he decidit que sóc malvat i odiar els plaers frívols d’aquests dies

Exhibició de poder escenogràfic del Lluc Castells i el Jose Novoa, per competir amb el poder escènic del gran Homar, amb qui tothom puja el nivell. Estic convençut que treballar amb un “dels grans” millora el que tens al voltant – com deia l’Alquimista” – i vaig veure una de les millors interpretacions de l’Anna Sahum per posar un exemple.

Ja no és notícia fer Shakespeare amb vestit tipus “Armani”, potser ho és més que surti una ortopèdia enmig dels tallers de confecció de vestuari, però això ho porta el “deforme” Ricard, un nou mite al firmament Homar-Albertí. Suposo que deu haver gusts per tots, i a moltes persones els agradaria més la vestimenta clàssica, però no és el meu cas – estic muntant una Electra on hi ha vestuari de Toni Miró -, i crec que d’alguna forma col·labora en el tema recurrent de que els clàssics no tenen època.

Ricard III és un espectacle gran, amb una plataforma gran, amb portes automàtiques, amb taules immenses, amb pianos – em va quedar el dubte si n’hi ha un o dos – música i cant, text shakespearià i actors i actrius al servei públic del públic, no podia ser d’altra manera amb el tamboret que formen les tres potes que he descrit al començament de l’escrit, on la dificultat d’omplir l’escenari gegantí s’assoleix de forma brillant, tot i que a mi m’agrada molt més veure les arrugues facials dels actors i les actrius, doncs així pateixo el que ells pateixen, visc el que ells viuen i penso el que ells pensen, que d’això va el tema del teatre.

Sempre tinc el dubte de si m’he de posar dempeus mentre aplaudeixo, i sempre ho acabo fent de forma virtual, i en aquest cas tenia a més a més, feina d’obrir el mòbil per fer una fotografia final per posar-la al meu bloc, la meva petita col.laboració amb els professionals, doncs la participació amb el teatre en general ja la faig al Partiquí.

Segur que no teniu dubtes, Ricard III és un gran espectacle, tot i que no puc recomanar viure’l des de les darreres files de la sala, allà el pots veure, però no és el mateix.

Visca el teatre!…. però de prop, més.

 
 

Etiquetes: , , , , ,

El professor Bernhardi, una classe magistral.

houseMDAbans de res he de confessar que m’agraden les històries de metges, serà deformació professional o qualsevol frase feta d’aquestes que tots coneixem i que per això formen part de la “dita” popular. La meva cultura teatral no va informar-me que aquesta història anava de metges, i especialment de metges que van trencar les relacions amb el de dalt, cosa que encara m`hagués interessat més, senzillament era un altra duet Homar-Albertí – un savi, com el mateix Homar el defineix- en un text del mateix autor de la Cacatua verda, un dels meus primers espectacles al Partiquí – aquell recordat Duc de Cadignan – i lògicament no feia falta res més. Entrades a primera fila i a esperar l’estrena.

Més endavant vaig saber coses sobre aquest Professor Bernhardi, un metge director d’un hospital, especialista en medicina interna, a qui bàsicament interessen els malalts molt més que les malalties com a objecte d’estudi – una bona característica necessària per als altres metges – i que decideix barrar el pas al mossèn que ve a donar l’extrema unció a una noia a punt de morir, totalment aliena a aquesta situació,  i que confia en continuar vivint una vida que possiblement ha estat injusta amb ella.

El “sagrat” motiu del doctor, és permetre que la pacient, visqui les darreres hores de la millor forma possible i sap que la visita de l’home gris, anunciarà de forma clara, l’esdeveniment que s’acosta. Possiblement avui dia, poca gent estaria d’acord amb el professor, actualment pensem que la gent té dret a saber que és a punt de morir, per fer-ho de la millor forma possible – obviaré el tema de l’eutanàsia, avui no toca – però als principis del segle XX, quan la gent moria fàcilment per infeccions – permeteu-me que no desvetlli aquí el motiu d’aquesta septicèmia – els finals de la vida es mantenien més en secret, un altre dia ja en parlarem de tot això.

El text de Schnitzler és formidable, no hi sobra res i no tinc autoritat per dir que hi falti alguna cosa, no s’ha de perdre ni un article, i val a dir que els actors – hi ha una actriu en un paper partiquí per no ser acusats de masclisme, suposo –  es posen al servei de les paraules en una dicció tant acadèmica que en alguns moments pot semblar que assisteixes a una conferència, potser del mateix Professor Bernhardi, posem pel cas.

El decorat és senzill en la seva espectacularitat, una gàbia de vidre que no tanca ningú – en un moment determinat hi apareix un piano de cua o una quantitat important de fum – potser per indicar que tota la trama de la història, passa a fora de la “casa dels malalts”. Mobles impecables de rabiosa actualitat, bates blanques – qui es va inventar les bates blanques? les odio – corbates, en un hospital privat que ha de viure de la subvenció del govern – aquí podríem trobar una petita incongruència –  o dels benefactors reials però, “al tanto” amb l’església, que no es toca.  El tema religiós i el tema semita es barregen com passa des de fa anys i panys, però no vull explicar-vos res més, la resta queda pel Bernhardi i els seus “estimats col·legues”. Atents a la conferència.

Bones interpretacions de primers espases de l’escena catalana, amb un esment especial al Pep Cruz – parlar del rei Homar em resulta difícil doncs ho he de fer amb el diccionari a la mà, si no vull quedar-me sense adjectius  i ja he dit que el top ten de l’escena havia estat el motiu principal d’anar al teatre – sense desmerèixer tots els altres companys de repartiment. Ja sé que fa ràbia que parlin bé d’un i no esmentin els altres però les coses van així, i cada un de nosaltres reacciona químicament amb un personatge o altre i aquell ens sembla que és el nostre.

Espectacle recomanable del tot, llàstima que les files de la Sala Massagran siguin tan estretes i el genoll pateix una mica. Feu un entrepanet abans d’entrar, que al descans de 20 minuts s’organitza una cua important a la barra. Actualment el teatre que es fa a casa nostra no ens l’acabem, cosa que es un descans i no cal anar gaire lluny per omplir-te de cultura i picar de mans a l’acabar. Perdoneu, veig que l’Homar acota el cap i els col·legues el segueixen, us deixo que vaig a aplaudir.titella

 
Deixa un comentari

Posted by a 3 Març 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,