Els ulls de l’etern germà. La calma i la bellesa

Fa 20 anys que La Perla 29 va començar el seu servei a la societat i en fa molts més que el teatre va canviar la vida de les persones. El teatre és un mitjà per veure i per viure i la seva aportació al calat personal resulta insubstituïble.

El teatre parla dels problemes vitals, crida l’atenció sobre les desigualtats, el poder, l’enveja, la revenja, els somnis, ja sigui en clau de comèdia, drama o tragèdia, anar al teatre aporta un suplement de salut física i mental, que deixa a l’alçada del betum l’esport o la dieta mediterrània.

Stefan Zweig no és un autor teatral com entenem normalment i malgrat això els seus textos ens han arribat en altres ocasions de la ma d’actors i actrius, que posen so, als pensaments d’un geni, de l’autor que es considera el més llegit en vida, i que segueix impartint cultura gràcies al seu llegat immens.

Carta d’una desconeguda, Partida d’escacs i ara Els ulls de l’etern germà, porten les paraules carregades de sentit de l’autor austríac que tan brillantment ens va explicar a El món d’ahir l’Europa d’entre guerres.

Oriol Broggi, el net del conegut cirurgià Moisès Broggi, va rebre un llegat cultural que ha volgut compartir amb nosaltres, utilitzant el teatre com arma de construcció massiva. El text de Zweig a l’escenari de la Beckett, va obrir un camí immens de bellesa artística d’aquella que fa pensar, l’ànima de La Perla 29 és un torrent imaginatiu que no decep mai, els seus espectacles tenen com a garantia la marca de la casa, la de la Biblioteca i la seva nau gòtica. El dia que el pressupost permeti canviar les cadires, la Biblioteca farà cim.

Els ulls de l’etern germà és una tesi sobre la justícia, sobre la renuncia a tot el que no és essencial, és una història que podria ser explicada a la vora del foc i que s’escoltaria amb els ulls i les oïdes ben obertes. És un conte, una llegenda, un dilema, com descriu l’espectacle de Broggi.

“Aquesta és la història de Virata, a qui el seu poble enaltia amb els quatre noms de la virtut, però de qui res no hi ha escrit a les cròniques dels sobirans ni als llibres dels savis i la memòria del qual els homes han oblidat”

Una interpretació immensa en la seva senzillesa, dos actors – Òscar Muñoz i Xavier Ripoll -, amb la complicitat de Marc Serra que, aquest cop, no ens pot rebre a l’entrada de la Biblioteca, i que obre l’espectacle i l’acompanya musicalment al llarg de molts minuts bonics i colpidors.

No sé com va anar la seva estrena a la Beckett, però l’escenari natural de la Biblioteca resulta el paisatge perfecte per un espectacle ric en paraules, on el moviment suau i les interpretacions valuoses, demostren la saviesa de Broggi a l’hora de convertir en teatre, la bellesa de la millor literatura.

Només sento que vaig tard, que us explico tot això, quan a l’espectacle li queda poc recorregut.

 

La Gran Farsa. Un espectacle de rabiosa actualitat

De tant en tant, convé canviar d’estil de teatre a l’hora de triar espectacles i vaig decidir utilitzar el segell Beckett per escollir una Farsa en tota regla. Un espectacle que representa el debut dramatúrgic d’un periodista cultural i crític de teatre, Santiago Fondevila, que escriu un text sobre reis que tenen carta blanca,  jutges cecs que escriuen sentències abans dels judicis, i un discurs final del condemnat – Xavier Ripoll – que signaríem molts de nosaltres. De fet, tot el públic queda condemnat sense proves ni testimonis. Un Procés tal qual.

És un espectacle que en alguns moments em recordava els Joglars d’un Boadella abans de l’ictus cultural que el va afectar de forma inimaginable, d’aquells còmics que sempre tenien Jordi Pujol en el punt de mira, i que presentaven espectacles molt estripats i punyents.

David Bagés, Jordi Martínez, Santi Ricart i Xavier Ripoll, dominen el registre còmic que en alguns moments et podrien recordar Monty Pithon, un pèl massa esbojarrats al principi – ordres del director Ramón Simó – però conforme avança l’espectacle van assentant-se i provoquen els riures del públic que és del que es tracta.

Tot i que el missatge resulta molt evident i que no cal treballar gaire per captar-lo, es tracta d’una Farsa, i amb això està dit tot. Espero que els jutges amb cap de porc, no els provoqui cap problema amb els tribunals de fireta que tenim per aquí.

L’escena passa en una presó, on quatre reclusos improvisen un espectacle teatral. A partir d’aquí, el rei Martínez i la Reina Bagés, van conduint l’espectador i l’argument sense miraments, amb el suport d’un Ricart i un Ripoll que saben perfectament el que estan fent.

Es tracta d’un espectacle burlesc, amb moments hilarants, en una sala de dalt de la Beckett que afavoreix la proximitat i en un espectacle com aquest, puntua molt més.

“Amb tanta metàfora, ja no sé de què estem parlant”.

Acabem la jornada al Menjador i ja estem preparats per encarar el Nadal. Bateries carregades en una setmana amb tres espectacles teatrals.

 

FEDRA, un clàssic que no mor.

Hi ha coses que cauen pel seu propi pes, i agafar entrades del Romea per viure el darrer espectacle d’en Belbel, amb la Vilarasau enredant  l’Hipòlit amb la col·laboració de l’Enona Sampietro no guanyaria el premi emprenedor, ans al contrari, seria un clàssic, si fa no fa com la història d’aquella deessa grega enamorada bojament del fill del seu marit, qui perd l’enteniment per una suposada enemiga anomenada Arícia.

D’entrada penses, quina novetat ens pot aportar l’ex TNC, en un text d’aquells que tothom ha vist en una o altra versió? Vestuari? Interpretació de les paraules? Canvi d’època? Que al final mori fins i tot algun espectador?, bé, això cridaria l’atenció però potser donaria mal rotllo, però en teatre no cal preveure res, no s’ha de preveure res, s’ha de tenir confiança en l’autor, el director, el traductor molts cops i naturalment el repartiment, la resta vindrà sola, o bé acompanyada d’una tapa de truita i tres llesques de pa amb tomàquet a preu d’or, que et serveixen a la barra i et serveixen per esperar el moment d’entrar a la sala.

Abans d’aixecar-se el teló, ja veus per on van els trets, l’escenari queda transformat en una petita muntanya de sorra i rocs, la fila u ha desaparegut, i algú t’ha dit que els actors apareixen per la platea. Avisen que els mòbils cal apagar-los i alguns no ho entenen – fins a tres cops la música ambiental de l’obra va “gaudir” de trucades, i fins i tot una petita bronca que va obligar  en Xavier Ripoll a fer una “pause” tot esperant i no precisament Godot.

I ara que dic Xavier Ripoll, l’energia d’un Hipòlit brillant, estira màgicament el públic i el diposita a la Grècia Clàssica, el fa entrar en la seva història, i el fa començar a patir, ni la presència del venerable Banacolocha pot impedir la tensió que desprèn el fill de Teseu, autèntic protagonista de la història.

La Sampietro està exquisida en una actuació sense cap fissura, una presència digna de les millors, en un paper que li va com anell al dit. Després dels personatges perversos que interpreta a la televisió, ens ofereix una Enona esplèndida.

Em va agradar molt la Queralt Casasayas fent una Arícia sòbria, i naturalment la Vilarasau, la meva actriu favorita, la que marca sempre la decisió d’agafar entrades,  i potser no es el treball més brillant que l’he vist fer, però és que l’he vist brillar tant que em resulta difícil jutjar-la. És una actriu espectacular, que parla amb la mirada i que s’adapta a qualsevol situació, és la Katharine Hepburn catalana i el gran somni seria poder compartir un dia escenari amb ella. Cal tenir somnis, veritat?

Podria dir que en Lluís Soler no brilla especialment, també l’he vist fer coses millors però tira de galons i de saber estar damunt l’escenari. En Teseu tampoc és un personatge caramel.

L’escenografia està molt ben trobada, amb un petit rierol que sembla imprescindible i una lluna gegantina que marca de forma inexorable el pas de les hores més dramàtiques d’unes vides turmentades pels déus.

Possiblement la Fedra del Belbel la recordarem per la gran interpretació del Xavier Ripoll que s’erigeix en l’autèntic protagonista de l’espectacle, envoltat de dues columnes gregues d’una solidesa fóra de dubte i una resta de repartiment que sap estar i sap oferir. Aquest cop no ha fet falta anar al teatre Grec de Montjuic, el Romea ha esdevingut la terra grega on els déus fan malviure els humans, i aquests ho accepten amb dignitat.

No espereu res d’especial, obriu la ment i deixeu-vos portar, mirant que la sang no us esquitxi. Una altra nit de gran teatre.