RSS

Arxiu d'etiquetes: Yago Alonso

La pell fina. Qui diu les veritats perd les amistats?

El duet Carmen Marfà i Yago Alonso va camí de convertir-se en els reis de la comèdia. Després d’Instruccions per enterrar un pare, i Ovelles, ara amb La pell fina, aconsegueixen un text tan ben tramat, que quan sembla que ja has vist de què va la cosa, segueixen els girs i les confessions dels protagonistes, enmig d’un riure mantingut. Des de la primera rèplica del Nacho – Francesc Ferrer – i de la Miranda – Ángela Cervantes – ja veus que riuràs, fins i tot jo, que ric molt poc, però assegut a la terraseta del pis de poble on han anat a viure l’Eloi – Biel Duran – i la Sonia – Laura Pau – entres en el tema i desitges que allò no s’acabi mai.

No hi ha cap paraula sobrera ni cap gest dels protagonistes que no valgui la pena veure, i la proximitat que ofereix la Flyhard et posa enmig de la conversa, fins i tot et donen ganes de demanar una copa de vi, abans que la Miranda, en conya en conya se’l vagi acabant.

Soc infermera, però ara estic d’excedència a l’hospital”  ui ui ui, això sona estrany…. i clar…….

Vas preparar un discurs per si et donaven el Gaudí?”  ja t’imagines que sí, tot i la negativa del Nacho, el director de cine que és el millor amic dels nous pares, l’Eloi i la Sònia. Si algú del públic està en camí de tenir descendència que no s’atabali, t’acostumes aviat a la nova vida….. i sobre els comentaris respecte del petit Jan….  jo en conec un que quan va anar a veure el fill d’uns amics va deixar anar “és una mica Dumbito no?”, crec que ja no es tracten.

No us agrada el xai?, vaja, doncs és el que l’Eloi està preparant per sopar, però potser finalment no serà un problema. Entrades pel al Primavera Sound per avui mateix? Potser ho podrem arreglar. Tot pot tenir un final feliç quan hi ha una història intensa viscuda. Som amics no?

Espectacle molt, molt, molt recomanable. Ara ho han petat,però segur que estan buscant noves terrasetes per fer un soparet d’amics. No us oblideu al cotxe, el regal pel nen. Penseu que tot i ser en un poble, haureu d’aparcar a vint minuts. Esteu avisats.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Ovelles. La comèdia perfecta

Al menys ho és per mi, que soc poc amic dels “enredos” de portes que s’obren i es tanquen o del riure de la caiguda i el plat de nata. A mi em fan riure poques coses però la ironia és el millor camí per portar-m’hi. Així doncs, he de dir que Carmen Marfà i Yago Alonso construeixen un espectacle rodó al meu entendre.

Ovelles té gràcia des que apareix l’Albert Triola, que es passa 15 minuts llegint i fent glops de vi mentre el públic mira d’aclarir quina es la seva butaca – mai he entès que hi hagi persones a qui els costi tant localitzar el seu lloc si no està ocupat per uns despistats – o xerra amb el conegut que ha decidit anar al teatre el mateix dia que tu – com deia la Nuri a Terra Baixa, els de casa sempre xerren – . Ovelles dobla l’humor quan es representa que quan es llegeix i d’això en tenen la culpa tres protagonistes molt ben posats, a més d’en Triola, la Sara Espígul i en Biel Duran,- un actor que està poc aprofitat – tres germans que acaben d’heretar un ramat d’ovelles a un poble perdut de Terol on no hi ha ni llum ni aigua corrent, tot i que hi tenen un pou – poca broma -.

Ovelles és un text on no hi sobra res, on les interpretacions resulten autèntiques i naturals. Els tres germans et condueixen per les seves vides amb facilitat i et sembla que estàs observant una escena real que et fa riure tot i mostrar el que mostren. Fracàs professional o de parella, germans que malgrat tot s’estimen i possibilitats reduïdes de reconduir una herència d’un tiet mig desconegut, una herència enverinada d’aquelles de de tant en tant n’hem sentit a parlar, i que més valdria rebutjar.

El Víctor, l’Alba i l’Arnau tenen una vida normal si és que la normalitat existeix, però la felicitat els ha passat de llarg fins que una herència……. no canvia res, i tot continua igual.

Les comèdies no provoquen que el públic es posi dempeus, però considerant el que em van fer riure a mi, i a l’espectador del meu darrera que reia sorollosament – realment calia fer tant soroll? – ara penso que no vam estar a l’alçada, es a dir que acabaré aquesta crònica dret.

Recomanable del tot i per a tothom. I com a postdata, ara penso que el darrer cop que vaig veure en Triola al Poliorama no era un arquitecte amb somnis de guionista, era Èdip, llançant-se al mar, en un dels millors espectacles que he viscut.

A veure quan triguen els grups amateurs a posar en escena aquest espectacle. Suposo que està editat. Ho pots petar en Mostres i Concursos. Llàstima que ja soc massa gran i no em donaran paper.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Setembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,