La darrera escena de la gran Lizaran

Dissabte al migdia, assegut al sofà rebo la notícia, la Lizaran fa el seu darrer cop de cap, mentre la immensa platea de tots aquests anys de creació aplaudeix dreta, oferint el premi més preuat per  la gent de teatre. El somriure malèvol, la ganyota irònica, la satisfacció dissimulada per mantenir la situació i el públic rendit a la qualitat. Sembla que la Lizaran decideix anar a fer teatre a un altre lloc, la Terra l’hi ha quedat petita, necessita nous projectes, noves emocions, aquí ho ha viscut tot i no te pietat, ens deixa orfes però ens prohibeix plorar, aquí només plora ella i quan cal fer-ho, si el personatge ho demana, si el director pacta amb l’actriu la postura escènica de la tristesa. Anys i anys de cultura, de sentiments sacsejats, d’impressions a tots els òrgans del cos,giren pàgina i fan fosc. Enmig de l’escenari la presència, el poder, la tempesta de sensacions,acota lleugerament el cap per permetre’ns afegir-nos a la seva festa, i somriu pensant que és el darrer cop que ens ho permet, que ja n’hi ha prou, que ja ens ha ensenyat a caminar sols entre butaques, que ens ha deixat el camí prou marcat i que marxa. Seguim aplaudint, les mans vermelles comencen a demanar treva però la Lizaran ens fa continuar, a partir d’avui reviurem tot el que ella ens va fer viure, i ens adonarem, si es que encara no ho saviem, que el dotze de gener de 2013, una Bèstia de teatre va passar a la posteritat. Crec que la Lizaran preferiria que l’anomenés així que no que digués, una dama de l’escena. Gràcies per tot, i pensa que si algú ens confirma que has esdevingut Eurídice, reconvertits en Orfeus anirem a buscar-te, cantarem per convèncer les guardianes i fins i tot correrem el risc de tombar-nos a darrera hora i perdre-ho tot.

No descansis en pau, segueix interpretant com ho vas fer per nosaltres.