RSS

Tag Archives: Lluis Pasqual

Bérénice. Segueix el drama a Montjuïc

Una lectura dramatitzada no és fàcil, i un text en vers tampoc, per això, Bérénice només aterra tres dies al Lliure de Montjuïc, però ahir, la sala era plena i els que hi vam ser ho vam passar bé.

Vaig fer la meva primera lectura l’any 2002, era Teseu a la Primera Història d’Esther. Em va semblar una forma interessant d’oferir un text. Després van venir Biederman, Sacco i Vanzetti, La màquina d’aigua, Cartes d’amor, el Testament…. no eren per a tots els públics, però els amants del teatre ho gaudien força. En fi, tranquils,  no he vingut a parlar de la meva experiència, si no de l’espectacle que aquest cap de setmana omplirà la Sala Puigserver.

Bérénice és un text complex que parla d’un conflicte ancestral, el rebuig que provoca l’estranger, el que no considerem un dels nostres, i per això, un conflicte actual com passa tants i tants cops.

No tenia la millor localitat, vaig quedar massa de costat i això m’impedeix sentir correctament, però després del patiment inicial m’hi vaig acostumar – una mica com passa al principi d’una peli argentina, fins que no t’hi acostumes et costa seguir el que diu el Darin -. Potser va coincidir amb l’entrada de la Vilarasau, recitant de memòria, sense llegir, la seva primera rèplica. A partir d’aquell moment tot va anar com havia d’anar.

No m’atreviré a  criticar res del Lluís Pasqual, però no vaig entendre massa el paper de Titus l’emperador, representat per la Rosa Maria Sardà. En una posta en escena clàssica potser hagués funcionat, però en una lectura on només disposes de la veu – una veu gens greu – se’m feia molt estrany. El motiu el desconec.

Bérénice és un espectacle difícil, com el mateix nom amb dos accents, però el teatre té aquestes coses, i si bé no seria un muntatge per regalar entrades a algú no molt iniciat, resulta gratificant per als habituals de l’art més viu.

Llarg aplaudiment com no pot ser d’altra forma en un espectacle garantit (Pasqual+Vilarasau+Lliure).

Anuncis
 
 

Etiquetes: , , ,

Medea. Tempesta de sentiments i pluja

Anar al Lliure a treballar la darrera creació d’en Lluís Pasqual té un regust de sorpresa garantida. Un gran director en un escenari propici assegura un vespre intens de teatre, però es que a més a més estem parlant, en aquest cas, de la Vilarasau – tothom dret – i d’una tragèdia grega, és a dir, que l’esperit Espert reneix entre nosaltres.

No sé si Lluís Pasqual també era un “fan” de la sèrie Crims, on l’Olga Tor – Emma Vilarassau – es passava mitja sèrie sota la pluja, però jo, que si que ho era – de fet tinc un dvd signat per la gran Vilarasau – ho vaig reviure immediatament.

Medea és una de les tragèdies més “bèsties” si em permeteu l’expressió. L’heroïna que porta la venjança fins a l’extrem més immoral, matant els seus propis fills – a les tragèdies sempre maten però sembla que tot hauria de tenir un límit – i durant anys, va ser patrimoni de la Núria Espert. L’espectacle que li va canviar la vida, que ens la va canviar a tots, però molts sabíem que la dona maltractada i  abandonada per Jasó que du la ràbia fins a l’infinit, més enllà de la maldat,  tenia una nova vida en el poder interpretatiu d’una actriu de culte, i l’hàbil Pasqual ho sabia.

El savi director ha esperat el moment just per oferir-nos la seva tempesta, la d’ell – real com la vida mateixa – i la dels sentiments de l’heroïna grega, en un muntatge falsament senzill – amb el Pasqual no hi ha mai res senzill – on el públic corre el risc d’ofegar-se si s’oblida de respirar entre tanta pressió. Suportar una hora amb la tensió que ho fa la Vilarasau, només és a l’abast d’actrius privilegiades, d’actrius tocades pels Déus, i que sortosament existeixen. Roger Coma està sorprenent, en un paper molt diferent de tots els diferents papers que ha representat, i el toc de la barba li dona un plus totalment adient al cas. L’Andreu Benito, un cop més, demostra per què tothom el busca per als seus espectacles i fa un Creont sense fissures i creïble com tots els seus personatges. Benito és un exemple de naturalitat, sembla que sempre sigui ell, i sempre és diferent.

El problema principal de l’espectacle és el risc. I no vull dir que sigui arriscat moure’s sobre un terra mullat amb les imatges de Nirvana, Radiohead o Metallica al fons. Em refereixo al risc de pneumònia. Confiem en el sistema immunològic de tota la companyia.

Espectacle brutal, com ha de ser, si Medea hi participa. I per molts anys.

 
Deixa un comentari

Posted by a 20 Abril 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

In memoriam, la classe d’història que mai vàrem sentir al col.legi

 

in-memoriamQuan jo anava al col·legi, el temari d’història s’entretenia fins a l’avorriment en les Pintures d’Altamira, el Codi d’Hammurabi, les Piràmides d’Egipte i el descobriment d’Amèrica a càrrec d’un tal Colón que darrerament veu perillar la seva poltrona al moll de Barcelona. En cap cas arribàvem a la Gran Guerra i molt menys a la “Cruzada” Civil que va organitzar un general d’infaust record. A casa havia sentit parlar sempre de la Quinta del biberó, potser li deien la quinta del biburon, i qui més qui menys tenia un tiet que hi avia anat. Els que coneixien el tiet, donaven fe de que n’hi va haver que van poder tornar.

En temps de recuperar la memòria històrica, de recórrer els voltants de Flix i no pas per veure aigües contaminades  sinó trinxeres, monuments amb noms d’aquells que els que manaven – a una o altra banda – van enviar a morir de forma cruel i inútil. I va ser cruel no només per als que els van posar un fusell a les mans en comptes d’una pilota, sinó per tants i tants d’altres a qui els van enganyar en una lluita desigual fent-los creure que hi “havia partit”. D’aquella gran matança que va ser la guerra civil i en especial la batalla de l’Ebre només se’n salven els invents del Dr. Trueta que va revolucionar la traumatologia, però resulta evident que si a més a més parlem de “canalla” la cosa és molt més terrible.

A la guerra es compten baixes com aquell que compta pomes, els que manen decideixen que resulta vital defensar un pujol – no penseu malament – i consideren la cosa més normal del món, que de 100 en morin 50, o 40 o 60… són danys col.laterals. L’objectiu militar és el que és i la resta no compta.

Els entesos diuen que el cretí que comandava “el ejército nacional” podia haver entrat a Barcelona sense problemes, doncs tenia via lliure des de les comarques de Lleida, però va mantenir la guerra per causar “més baixes” entre els enemics, uns enemics que no necessitaven gaire més que la gana i les malalties per deixar de patir i de “plantar batalla”.

Per tot això, la batalla de l’Ebre i la Quinta del Biberó – els pesats de la lingüística ens feien dir la Lleva del biberó, però en aquells temps es parlava així i bé que s’entenien – representen la part més macabra d’un terror que va durar tres llargs anys i per això, el Lluís Pasqual, que té permís per fer el que li sembli més adient, ha muntat aquest homenatge, on el públic posat dempeus, ovaciona els nois de la Kompanyia, que entren a la pell d’aquells nens que van ser enviats a fer la guerra, no se sabia ben bé perquè.

L’espectacle cal mirar-lo com un homenatge basat en paraules d’aquells que van poder tornar i per això hi ha molta narració, que s’acompanya de projeccions d’imatges històriques, que en alguns moments resulten impactants, tot i que al no poder posar els actors en blanc i negre, el contrast, de vegades, la fa perdre una mica de plasticitat.

No es un espectacle fàcil pels nois de la Kompanyia, les noies ho tindran millor amb la Revolta del Benet i Jornet, però fan el fet, i ens transmeten aquella innocència d’uns nois que no havien vist el món per un forat i que van haver de mirar-lo tancant un ull per poder apuntar millor.

Qualsevol espectacle del Lluís Pasqual mereix la meva aprovació, i quan algú és a l’Olimp del Teatre, té permís per decidir, sabent que la resposta serà l’esperada.

Si has tingut algú a prop que va fer la guerra, no t’ho pots perdre i si no n’has sentit a parlar gaire, ara tens la teva oportunitat. Jo ho vaig veure a Girona, però t’esperen al Lliure de Montjuic a partir del 14 d’octubre

 
Deixa un comentari

Posted by a 3 Octubre 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Dona no reeducable, amb Míriam Iscla, i punt.

 

 

Dona no re-educableL’octubre de 2006, moria assassinada a l’edifici on vivia, Anna Politkóvskaia, una periodista nascuda a New York, de pares ucraïnesos, que va gosar enfrontar-se al Kremlin i al règim Txetxè, una aventura excessivament arriscada en un món encara massa pervers.

Resulta trist que la paraula Txetxènia,  ens porti sempre “mal rotllo”, hi ha llocs que s’han fet famosos per successos lamentables, que possiblement existien abans – no ho puc confirmar – però que han quedat per a la història pels “lamentables successos” etc etc.

Dius Maials i recordes un assassinat, dius Vietnam i recordes una carnisseria, dius Líban i penses en guerra – també penses en un espectacle mític, Incendis -i dius Sarajevo o Txetxènia i recordes trets, sang, dolor i manca de respecte per la humanitat així en general. Quan al començament de l’espectacle escrit per Stefano Massini, et situen a Txetxènia ja veus per on aniran els trets – en aquest cas la frase té tot el significat possible – saps que patiràs, i si recordes notícies d’internacional fins i tot coneixes el final de la periodista protagonista de l’espectacle, i et prepares a patir o senzillament – jo vaig fer això – et prepares a gaudir d’una interpretació de gran volada, per part d’una de les grans de l’escena catalana.

La Míriam Iscla – potser que comencem a dir-li l’Iscla a seques, com passa amb les grans actrius – està impecable, parla al públic – als lectors de la seva columna – parla amb un soldat mercenari a qui cal subtitular, posa en la seva boca les paraules d’un metge d’hospital que descriu el desastre que viuen els que lluiten per viure – altres lluiten per matar -, parla amb els seus segrestadors, fins que la veu inconfusible del Lluís Marco, esdevingut comandament militar, li permet algun respir a fi de no acabar derrotada de veritat, mentre lluita entre el drama col·lectiu.

No mireu l’espectacle com un programa de notícies, mireu-lo com teatre, gaudiu de la interpretació, de la direcció – Lluis Pasqual, naturalment – i torneu a casa sacsejats pel que us ha fet viure la dona no reeducable. Tinc entès que la Míriam Iscla anava per metge i va escollir el teatre, sortosament ja no és reeducable i si estem malalts, ja ens visitarà un altre, un que no faci comèdia.

La millor notícia que us pot donar la periodista Iscla, és que el mes de juny,del 15 al 22,  torna al Lliure de Gràcia. Jo no vaig poder esperar i vaig fer 100 km fins a Salt.

 
 

Etiquetes: , , , ,

A Teatro con Eduardo. Feia temps que no reia tant

IMG_2339Vaig descobrir Eduardo de Filippo amb l’Art de la Comèdia, un dels espectacles punters de la passada temporada i he de dir que em va encantar, per això, vaig estar molt pendent de treure entrades per aquest muntatge del Lluís Pasqual que, per cert, es va fer pregar  força doncs van trigar en decidir l’estructura de l’espai escènic i això al Lliure suposa retocar tota la graderia de la Puigserver amb aquella maquinària màgica de la que tan orgullosos estan. Val a dir que el resultat és molt bo, en la seva teòrica senzillesa – actualment ja no hi ha res senzill als grans teatres de Barcelona – i les sorpreses van apareixent i desapareixent per art de màgia.

L’espectacle que presenta el rei del Lliure el composen dues peces que son senzillament delicioses. A Home i senyor, la lluita dialèctica entre el Bosch i els seus tres companys – Marc Rodriguez, Laura Aubert  i Francesca Piñón – fa petar de riure, tots quatre demostren una bis còmica formidable i el Bosch senzillament “se surt”. Es una cosa senzilla, una companyia de còmics arriba a un poble italià i en un racó de l’hotel – on fins i tot hi cuinen per estalviar – preparen un assaig per millorar l’espectacle de la nit anterior. L’actor principal i director – una figura típica a Itàlia – mira d’arreglar l’escena que fins i tot s’ha retocat per estalviar-se un personatge, discutint contínuament amb un apuntador que li ha sortit rebel.

Si algú m’hagués fet una fotografia – de l’espectacle no està  permès, no sé si del públic també –  ningú pensaria que soc al teatre, potser creurien que miro el meu gag preferit del Polònia.

El primer acte passa volant, i tot seguit entrem al jardí de l’hotel Metropol  on l’il.lusionista Otto Marvuglia farà “desaparèixer la muller jove – Laura Aubert -d’en Calogero Di Spelta – un Ramón Madaula boníssim – que començarà un autèntic malson fins adaptar-s’hi del tot. Aquest seria un resum tipus twitter de La gran il·lusió, el plat fort de l’espectacle de Filippo.

Un text subtil i brillant amb moments musicals que et porten directament a la Itàlia de les pel·lícules, amb uns personatges perfectament dibuixats i interpretats. No pots destacar ningú per damunt dels altres – és el que passa quan la direcció és brillant – tothom treballa al servei d’una comicitat en el seu punt just, tractant-se d’Itàlia diríem que és una comicitat “al dente”. Espectacle imprescindible per a tots els públics, amb música en directe, on un cop més,la Laura Aubert utilitza la seva faceta instrumental. Un escenari ple de taules – les dels actors i actius – i una altra que també sortirà a saludar.

IMG_2336

 

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 14 Abril 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Lear, la reina sense límits

 

LearNegar que més del 50% del públic que omple nit rere nit des del 15 de gener, les dues grades de la Puigserver hi acudeix per admirar la gran dama que amb quaranta anys a cada mà fa una exhibició de talent teatral, seria una bajanada. La resta, Pasqual, Shakespeare, segell Lliure, Bosch, Iscla, Manrique, Selvas, Madaula, Conejero i un seguit d’actors i actrius de gran nivell, formant part de la Cort del mite, a les ordres del director que més atrau.

La gent que em coneix sap de la meva admiració per l’Espert, una adoració que es perd en els límits de la memòria, potser va ser la Salomé que duia el cap d’en Iokanaan Majó damunt la safata de plata, i segur que ho va ser amb  Doña Rosita la Soltera,la Medea al Grec, el Pròsper de la Tempestat, i papers i més papers fins caure als seus peus amb la Lucrecia violada, aquell espectacle on feia tres papers i donava al gran Homar una idea per tornar a la Terra Baixa i matar un cop més el Llop. Amb aquests precedents no cal dir que va ser el primer espectacle que vaig assenyalar amb llapis vermell al meu abonament 14-15, sense saber que coincidiria amb un altre gran de l’escena catalana, en Flotats, aquest cop assegut a la graderia i aplaudint dempeus al final de l’espectacle, com tots nosaltres.

El rei Lear forma part de les tragèdies mig “gores” del Bard, i els efectes especials que darrerament es veuen al teatre, agafen tot el seu esplendor. Alguna escena pot ferir la sensibilitat de l’espectador, i obliga a passar la “fregona” abans de tancar la sala, però quan més treballes, quan més pateixes, més gran és la satisfacció final, quan, encara impressionats, el cor calent rep l’alenada d’aire gelat que es passeja per Montjuic en aquests vespres d’hivern.

Una agradable sorpresa? Doncs la interpretació de la Teresa Lozano fent un bufó que porta tota la vida amb el  rei i per això s’ho pot permetre tot. Enganxa perfectament amb el monarca abdicat (que no ho veia el Lear que les filles grans li volien aixecar la camisa?) doncs totes dues  han viscut molt, i d’alguna forma ajuden a demostrar que el teatre uneix generacions, a la platea i a l’escenari. Bona interpretació de l’Andrea Ros fent una Cordèlia deliciosa, que ja no recorda gens la Merçona Puig-Antich, i destacada actuació dels “partiquins” que acompleixen tots els papers no protagonistes però imprescindibles en un gran muntatge presentant una actuació de rellotgeria.

L’escenografia és senzilla i no hi falta de res; permet els moviments escènics dels personatges com es faria en un assaig, on hi ha detalls que “els fas veure”, però d’una forma tant acurada que et permet contemplar-ho tot. La bona forma del Rei Lear, es posa de manifest anant per terra o pujant i baixant de les plataformes amb seguretat.

El vestuari de disseny actual, amb tons foscos que indiquen la poca llum del drama personal, on cal destacar un cop més l’actuació del Julio Manrique (i van…..) en un personatge agraït, amb l’actor que el sap interpretar. Les espases o els ganivets et recorden els temps que viuen els personatges.

El final de l’espectacle li permet a la gran dona aparèixer en sabatilles d’estar per casa, aspecte que em va tranquil.litzar pensant que ja tenia mitja feina feta per anar-se’n a dormir un cop acabades les mil salutacions a que l’obliguen la seva mestria. L’espectacle acaba quasi a la mitjanit, tot just a temps que la nostra carrossa que ha deixat força merda davant del teatre, no es converteixi en carbassa.

ESPECTACLE IMPRESDINDIBLE. El Pasqual i l’Espert ho sabien abans de començar, nosaltres ho sospitàvem, i els que l’han vist ho poden confirmar.  I al tanto que no sé si tenen espai per allargar més funcions, de força els en sobra. Llarga vida al Rei.Lear2

 
Deixa un comentari

Posted by a 23 gener 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Recordant la Fedra, un espectacle especial per una nit especial.

IMG_0982Desprès d’un llarg estiu teníem ganes de teatre i el Lliure, aprofitant l’embranzida de la bona nota aconseguida la temporada passada amb augment de nombre d’espectadors i amb muntatges de gran èxit, es posa en marxa abans que l’altre gran temple teatral de la ciutat i ens ofereix un vespre de records, de vivències, de sentiments tensionats, tot recordant l’espectacle que l’any 1978, va ajuntar un jove Lluís Pasqual que ja destacava al mític teatre de Gràcia, una actriu fantàstica de non Núria i de cognom Espert i un escriptor nascut a Santa Coloma de Farners que va popularitzar  Synera i que aquest any commemorem el seu centenari, l’Espriu.

El programa de ma ens avisa que ens hem trobat per recordar i per treure del calaix de la memòria una vivència intensa    – en Gabriel Renom, l’Hipòlit, va ser detingut per la policia a causa de la seva participació a “La Torna dels Joglars” i la quarta funció no es va arribar a fer mai  –  i que els que no ho vam viure en directe potser sentiríem el text probablement per primera vegada, cosa incerta en el meu cas doncs jo vaig ser Teseu a l’espectacle que l’Associació teatral el Partiquí va oferir al seu públic – al nostre públic-  la tardor de l’any 2002, i lògicament aquest era un argument més per no faltar a la cita i posar-nos a primera fila.Fedra

En Pasqual va plantejar l’espectacle, el d’ahir, com aquell que explica una experiència vital, amb la complicitat de la Diva Espert, que compartia amb nosaltres com va anar a demanar a l’Espriu que li escrigués una tragèdia grega, que no calia que durés més de dues hores, que potser amb hora i tres quarts n’hi hauria prou – aquí l’Espriu es va perdre la meitat de la frase i li va escriure un text de tres quarts d’hora – i l’experiència de conèixer una jove promesa del teatre català que destacava al Lliure amb l’espectacle Leonce i Lena i que en Terenci li havia recomanat. En el que seria “el principi d’una llarga amistat”.IMG_0985

Acompanyats al violoncel pel mestre Josep Bassal, el director, la primera actriu i la resta d’actors i actrius van combinant l’explicació d’aquella estrena amb la lectura dramatitzada del tex en una harmonia més pròpia d’un reportatge en cine però amb la màgia del viu i el directe. Fins i tot es va fer present l’Espriu – en paraules d’en Pasqual –  des del més enllà en tres baixades de corrent que van afectar llum i so però que no actors ni públic en una demostració de qualitat digna de ser recordada, tot i que en duies ocasions vam sentir mòbils i crec que la trucada no venia del més enllà.

L’escenografia era pràcticament la mateixa que va idear en Fabià Puigserver, al darrera es projectaven algunes fotografies de l’espectacle, on hi va destacar el personatge de Tanatos que feia l’actor polonès Pawel Rouba – substituït després per Joan Faneca – acompanyant tot el text amb una exhibició d’expressió corporal protegint en tot moment la mítica actriu dels ulls felins.

Montserrat Carulla va recordar que ella no hi era i que l’Enone la feia la Carme Carbonell, i va exhibir el seu talent, avisant-nos que del teatre l’hauran de treure doncs ella no pensa marxar. Abel Folch va explicar com va substituïr en Gaby Renom en el paper d’Hipòlit, i en Pere Arquillué ens va dir que als onze anys ni tan sols va poder veure l’obra però que se sentia orgullós i honrat de ser allà.IMG_0980

Tothom va gaudir, les anècdotes van arrencar rialles breus i contingudes, les interpretacions tenien tal intensitat que ningú veia els fulls de text a les mans dels protagonistes, i l’Espert fins i tot es va permetre sortir-se del guió, demanant al Pasqual que expliqués l’anècdota del primer assaig amb la Carme Carbonell.

Un espectacle només per un dia, per gaudir del teatre i de les bèsties escèniques, per començar a conèixer els nens del Lliure – La Kompanyia – per homenatjar l’Espriu i per guardar la data a la memòria posant teatre i vida al mateix paquet.

 
3 comentaris

Posted by a 8 Setembre 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,