Els Buonaparte. Un text de casa nostra a l’Akadèmia

Silvia Munt, posa en escena un text de Ramón Madaula que flueix amb facilitat per l’escenari de l’Akadèmia, interpretat per tres actors que s’han fet tan seu l’espectacle, que la mateixa directora deia ahir en una entrevista que només el podien fer ells tres. El Pau Roca (Napoleó) el David Bagés (Josep Bonaparte) i l’Oriol Guinart  (Rustam, l’esclau mameluc que serveix l’Emperador).

L’espectacle retrata en clau de comèdia, una trobada entre els germans Bonaparte, el més famós, Napoleó i el Rei d’Espanya i les Índies, Josep, el Pepe Botella, a qui havia perdut la pista des dels anys de col·legi, on ens explicaven la guerra de la Independència,  sí, sí, la Independència, això que ara està prohibit per la Constitución, una constitución que el mateix Napoleó diu haver regalat a Espanya. Uns anys després, es va redactar la primera constitución, la de Cádiz, aprovada el dia de Sant Josep de 1812, i per aquest motiu anomenada la Pepa. Ja veieu que per Constituciones no hem de patir.

El text està farcit de frases per “donar peixet” a l’audiència catalana i riure dels estirabots que posen els espanyols a l’alçada on, de vegades, ells mateixos s’entesten a viure. Uns espanyols que no estan mai contents i que no estimen el seu rei francès, sembla que els agraden més els Borbons, cosa que segueix de rabiosa actualitat.

Una banyera, com aquella del recordat Marat-Sade, del Tramvia de les Antonietes o la que vam veure a Cost de vida,  agafa un protagonisme especial, representant el descans, la calma després de la batalla, bé, la banyera amb final feliç que ofereix Rustam, a les “seves excel·lències”, els germans Buonaparte – originals de Còrsega, italians segons diuen ells mateixos – un Emperador i l’altre Rei. Les banyeres tenen això, queden enmig de l’escenari i es fan protagonistes. No sé si han tingut problemes per la sequera, tot i que avui ha plogut.

La pèrdua de la primera batalla per part de l’exèrcit francès a Bailèn, ha fet fugir de Madrid a Josep, que s’ha refugiat a Vitòria, i el germà petit, el famós, el soldat, acudeix a posar ordre i per això es troba amb el germà gran, no a la cort, sinó en una “posada” on li cuinaran patates amb xoriç, i on han instal·lat la famosa banyera.

Els Buonaparte és un espectacle d’actors, una història senzilla on els “grans homes” demostren que també tenen necessitats. “Jo em vaig fer emperador, perquè el món sense mi, seria pitjor” però poc a poc surt el passat i la necessitat d’estimació i de contacte amb els altres.

Oriol Guinart hi posa el major percentatge d’ironia, mentre Bagés demana que “l’estimin” i Roca, el gran Emperador, poc a poc, va retornant al passat, on potser els camins haguessin pogut ser diferents.

Espectacle que passa de pressa, que pot fer fàcilment gira per Catalunya, però millor no intentar l’aventura espanyola, doncs si no estimaven els Bonaparte, encara estimaran menys la versió d’en Madaula.

I ara, permeteu-me criticar, per si els rectors de l’Akadèmia hi poden posar remei. Les entrades no numerades són injustes per als que les agafem amb molta anterioritat però no enviem els amics a guardar lloc a la cua. Suposo que en son conscients, doncs quan venen “els companys d’ofici ” tenen seients reservats. El poble també vol reservar els seus seients i no patir per la jeta (morro) dels que “casualment troben amics” que estan a la cua allà al davant.

A mi, m’agrada anar a primera fila, vaig agafar les entrades el mes de juliol, i tot i arribar amb mitja hora de temps, força gent ha entrat davant nostre, i ens hem sentit “enredats”.

 

La Gran Farsa. Un espectacle de rabiosa actualitat

De tant en tant, convé canviar d’estil de teatre a l’hora de triar espectacles i vaig decidir utilitzar el segell Beckett per escollir una Farsa en tota regla. Un espectacle que representa el debut dramatúrgic d’un periodista cultural i crític de teatre, Santiago Fondevila, que escriu un text sobre reis que tenen carta blanca,  jutges cecs que escriuen sentències abans dels judicis, i un discurs final del condemnat – Xavier Ripoll – que signaríem molts de nosaltres. De fet, tot el públic queda condemnat sense proves ni testimonis. Un Procés tal qual.

És un espectacle que en alguns moments em recordava els Joglars d’un Boadella abans de l’ictus cultural que el va afectar de forma inimaginable, d’aquells còmics que sempre tenien Jordi Pujol en el punt de mira, i que presentaven espectacles molt estripats i punyents.

David Bagés, Jordi Martínez, Santi Ricart i Xavier Ripoll, dominen el registre còmic que en alguns moments et podrien recordar Monty Pithon, un pèl massa esbojarrats al principi – ordres del director Ramón Simó – però conforme avança l’espectacle van assentant-se i provoquen els riures del públic que és del que es tracta.

Tot i que el missatge resulta molt evident i que no cal treballar gaire per captar-lo, es tracta d’una Farsa, i amb això està dit tot. Espero que els jutges amb cap de porc, no els provoqui cap problema amb els tribunals de fireta que tenim per aquí.

L’escena passa en una presó, on quatre reclusos improvisen un espectacle teatral. A partir d’aquí, el rei Martínez i la Reina Bagés, van conduint l’espectador i l’argument sense miraments, amb el suport d’un Ricart i un Ripoll que saben perfectament el que estan fent.

Es tracta d’un espectacle burlesc, amb moments hilarants, en una sala de dalt de la Beckett que afavoreix la proximitat i en un espectacle com aquest, puntua molt més.

“Amb tanta metàfora, ja no sé de què estem parlant”.

Acabem la jornada al Menjador i ja estem preparats per encarar el Nadal. Bateries carregades en una setmana amb tres espectacles teatrals.

 

Macbett de Ionesco,riure d’una tragèdia

No és una novetat que el públic rigui en moments tràgics del teatre, potser per augmentar el drama que sofrim alguns amb aquestes situacions, però en el cas del Macbett que ofereix Ramon Simó a la Petita del Nacional, la cosa està completament justificada. Ho confesso, vaig somriure en algun moment – el casament del protagonista –

Ionesco agafa l’argument de Shakespeare i construeix una trama en forma de farsa que va fer les delícies del públic que ahir omplia la platea de la Sala Petita, la que poques vegades decep. El repartiment està brillant i això sempre s’ha posat en els mèrits del director – Ramon Simó -, que n’ha fet la traducció al català.

David Anguera dona el tret de sortida a l’espectacle quan finalment tothom ha deixat de mirar el mòbil, seu al piano i comença una actuació destacable en tots els sentits, tot i ser qui parla menys, recordant allò de que els silencis i les expressions, el que els tècnics en diuen subtext, sumen molt en un espectacle teatral.

Josep Julien i Pepo Blasco, amb americana, cartera de mà i espasa, mostren al públic de què anirà tot allò, i els que s’havien envalentit amb una tragèdia respiren tranquils darrera la mascareta. Els dos actors formen un duet còmic que suma moltes hores d’escenari i això es nota. Donen vida a Candor i Glamiss, els primers que volen destituir el despòtic Duncan, un David Bagés que ja ens ha mostrat en altres ocasions la seva faceta còmica.

“Nosaltres no volem ser el ruc enganyat de ningú, i menys encara els rucs de Duncan. Ha, ha! El nostre benamat sobirà

NI enganyats ni atropellats

Ni atropellats ni enganyats

Fins i tot en els meus somnis

Fins i tot en els meus somnis, ell penetra com un malson vivent”

Julien i Blasco es mouen per l’escenari, s’amaguen darrera uns plafons que son taules aixecades, i s’enduen el públic a la butxaca d’on només sortirà per passar per les altres butxaques que aniran apareixent.

Joan Carreras torna a ser Macbett, però s’assembla poc al que va muntar Rigola al Lliure l’any 2012, i aquest cop utilitza totes les armes de la comèdia per “acceptar” tots els beneficis que el seu sobirà li ha ofert, com agraïment a la victòria sobre els enemics, aspecte que agradarà poc al seu amic Banco – un fantàstic (com sempre) Pep Ambròs-

“És molt comprensiu amb tu, estimat. T’ha recompensat prou bé.

Jo no li he demanat res. Ha pagat, ha pagat bé, m’ha pagat més o menys bé, no m’ha pagat gaire malament els serveis que li he fet, que li havia de fer, perquè és el nostre senyor”.

Anna Alarcón fa una Lady Duncan-Macbett totalment identificada amb la farsa de l’autor. Una actriu que veiem més per la pantalla que al natural i que està francament bé, com ho està Laia Alsina tant fent de donzella, de minyona, de bruixa….. Realment l’escena de les bruixes et fa dubtar de quantes n’hi ha, amb una veu distorsionada, aporten el misteri que ja se’ls suposa a aquests personatges fantàstics i fantasmagòrics.

Xavi Ricart sempre actua bé, faci el que faci, es un actor de repartiment que aporta tot el que cal al personatge, tant li fa que sigui a l’escenari com al plató del Polònia. Doncs ja està dit tot, si afegim que també dirigeix.

Ja ho he destacat abans, la direcció està molt bé i la posada en escena on fins i tot s’hi canta, fa les delícies d’un públic a qui se li fan curtes les quasi tres hores d’espectacle – descomptar 20 minuts de parada higiènica o d’avituallament, dels 180 minuts. A la sortida, pluja important, sort que aprofitant el tema del preu espectacle del pàrquing, vam baixar en cotxe – no li digueu a la Colau -.

Espectacle fàcil de recomanar, i que ningú s’espanti per la durada, si l’espectacle t’enganxa et passa volant. I aquest, enganxa molt.

“Si, ara que tinc el poder, enviaré a l’infern la llet dolça de la concòrdia, capgiraré la pau universal i destruiré qualsevol rastre d’unitat sobre la terra”. Ja sabem qui és el culpable de tot el que ens toca viure. El teatre ho explica tot.

 

Una historia catalana. Dues hores cinquanta buscant la nansa.

La temporada passada no em va cridar l’atenció, em vaig imaginar un “remember” d’aquella cançó de la Trinca barrejant els indis amb els catalans doncs d’alguna banda havia tret que la cosa era un western. Els resultats deurien ser prou fins al punt d’obrir la Sala Massagran del TNC a un dramaturg jove sortit del projecte t6 i que també va triomfar amb Pàtria – hi hauria força a parlar d’això – per reestrenar l’espectacle de la Tallers – ara tancada, snif –

Aquesta temporada, calculant els espectacles del meu abonament vaig tornar a deixar-la de banda però els comentaris a la xarxa gairebé m’hi han portat, a base de suplement aprofitant els dijous sense IVA.

La primera confirmació d’aquesta nit de teatre és que “la primera idea sempre és la bona”, la segona confirmació es que el Borja Espinosa és molt més alt que el que semblava fent de Starsky a Plats bruts i la tercera es que per tractar lo “rars” que son a “lo Pallars” prefereixo Gran Nord – per cert, a punt d’estrenar segona temporada-

Res a dir del treball dels actors doncs compleixen amb professionalitat, però tenen poques possibilitats d’optar a premi. A destacar la “ballaruga” del David Bagés fent de pijo amanerat, per mi el moment culminant de l’espectacle.

M’he passat dues hores i cinquanta minuts buscant la nansa per on poder agafar l’espectacle i no ho he aconseguit. Potser el problema és meu però, que volia explicar en Casanovas? Que te a veure Lo Pallars o Tor amb el Comandante cero i la seva revolució, o els quinquis de la Mina, increïblement associats per via carnal amb la filla pija del constructor ric – això no cola ni de conya –

Amb la presentació del Borja Espinosa ja he començat a patir, sonava a justificació, a demanar que portem els nostres amics al teatre ni que sigui pel títol de l’obra i que per cert encara em fa dubtar. Els primers minuts de l’espectacle han confirmat els pitjors presagis i ni el quadro plàstic tipus Sergio Leone del final del segon acte aconsegueixen variar la tònica. Per fi surt el western que jo esperava veure…. uuuuffff quan veia que el final era a prop – no per res sinó per l’hora – em preocupava si sabrien acabar-ho… “no pot ser” m’he sentit comentar interiorment, no pot ser que aquest espectacle hagi estat una sorpresa de la temporada anterior i que s’hagi tornat a programar. Els aplaudiments finals amb públic dret m’ha fet dubtar de la meva capacitat d’espectador…. però he seguit sense trobar la nansa per enlloc. Ho sento molt, preferiria parlar-ne be però de petit em van ensenyar a dir sempre la veritat.