La Trena. “Aquesta violència té un nom, discriminació”

Quants cops hem sentit aquella frase associada a les pel·lícules basades en llibres, que el llibre em va agradar més. Possiblement, el llenguatge cinematogràfic resulta molt diferent al llenguatge escrit i la percepció que el lector es fa de cada situació o de cada personatge, el pot portar a desengany un cop ho veu a la pantalla. Ara em venen al cap alguns llibres als quals se’ls ha aplicat una dramatúrgia per posar-los en escena: La neta del Sr Linh, Solitud, Canto jo i la muntanya balla, El quadren daurat, Els homes i els dies, Crim i càstig amb un resultat força interessant i que, de vegades porten l’afegit de provocar-te ganes de llegir o rellegir el text original un cop l’has viscut des de la butaca.

Doncs això passa amb el text de Laetitia Colombani que el puto confinament va presentar-se a tres amigues que gaudeixen fent teatre – com allò que passa als adolescents, que per fer coses conjuntes, s’apunten a determinades activitats, tot i que potser no s’ho havien plantejat mai – La Clara Segura, la Marta Marco i la Cristina Genebat, han construït una companyia pròpia sense posar-li nom i sense estatuts. Demanen el que els cal en cada moment i creen un best seller teatral. De vegades busquen directora i d’altres proposen assistir a la seva festa a una actriu – Carlota Olcina en aquest cas- L’èxit el porten de marca.

La Trena del Goya és un espectacle necessari i s’apropa a l’imprescindible en uns temps on la dona segueix suportant massa pes injust damunt les seves vides. El teatre, com a servei públic, serveix de vehicle per entrar a les consciències del públic mentre els permet alguna rialla – no insistiré en el tema de que n’hi ha que no les entenc – i l’obliga a abandonar la comoditat de la butaca durant gran part de l’espectacle i sobretot al fer-se el fosc. Platea dempeus per agrair a les quatre amigues, la feina feta.

De cap manera tornes a casa tal com has sortit, el teu pensament va a cent per hora, i t’adones, un cop més, que el teatre et fa millor persona, més savi i més tolerant i solidari. En el meu cas, l’addicció al teatre em fa sentir bé, i aquí us demano que no m’ingresseu a cap centre de desintoxicació.

La Trena és un gran espectacle basat en un text colpidor, amb una gran direcció, una coreografia molt ben trobada i molt ben estudiada, on tots els elements escènics són suggeridors – una escala de ma representa un autobús, o una escala de pintor és un tren atapeït d’aquells que coneixem de l’Índia. Sense sortir de la sala, ja vaig començar a recomanar l’espectacle, tot i que resultava fàcil de fer-ho prèviament. Pintava molt bé. De fet el vaig recomanar a una amiga fa prop d’un mes, tot i no haver-la vist.

I, de poc que no ho aconsegueixo ahir. A primera hora de la tarda m’adono que teníem les entrades per les 17,30 i no pel vespre i un cop al metro, veig amb horror que m’he deixat el mòbil amb les entrades, a casa. Sembla que mantinc la forma als 67. Vaig entrar a la sala a quan la veu de dona deia “l’espectacle començarà en cinc minuts”.  L’esforç valia la pena.

“Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible” frase atribuïda a Marc Twain i que resumeix l’aventura trenada d’unes dones que tot i viure a l’Índia, Sicília o Canadà, tenen el destí trenat per uns fils invisibles que mira de governar amb delicadesa, la directora del espectacle, esdevinguda alter ego de l’autora.

“Aquesta història ja és la nostra, tot i que no ens pertany” El resum més brillant del que és el teatre, que he escoltat mai.

 

Les irresponsables. Gran interpretació al servei d’un bon text

Les comèdies m’atrauen poc, però la garantia d’un repartiment, un autor i una direcció, poden animar-me a clicar “comprar entrades”, i aquest va ser el cas, per anar ahir a la Vilarroel en  un regal d’aniversari que vaig fer.

Un cap de setmana de noies per mirar d’animar la Lila que ha tingut un trasbals emocional quan el Gus l’ha deixat.  La seva amiga Núria – que mai fa coses mal fetes- i la seva germana Fabi, son al seu costat. La Lila ho necessita., i el públic també.

Nora Navas ja marca el ritme que tindrà l’espectacle, amb una trucada telefònica que facilita posar-se el públic a la butxaca. El text va a ritme frenètic tot i les entrades i sortides continuades de la Marta Marco coixejant per l’enrampada d’un pastor electrificat per evitar entrada de gossos caganers – crec que es diu així -que interpreta la noia vulnerable que cal cuidar. Per cert que la Marco cada cop està més prima, ja fa patir una mica i tot. – Ja menges Marta?, en fi, deixem per als seus pares aquest punt.

L’Entrada de la Cristina Genebat també resulta explosiva i no només per venir de fer esport amb molta gana. Ja tenim el trio damunt l’escenari i a partir d’aquí una sorpresa rere l’altra, una interpretació espaterrant i un text que em fa riure fins i tot a mi.

Les direccions de la Silvia Munt ja marquen estil, i després de les “Noies de Mossbank Road” i un cop fet el canvi de la Segura per la Navas, aquestes irresponsables tornen a donar el cop. Un espectacle fàcilment recomanable i que ahir vam viure amb un bon aforament de públic emmascarat i no precisament per mantenir l’anonimat entre tanta irresponsable, si no per responsabilitat davant el virus que s’escampa de nou. La “proposició indecent” seria anar al teatre sense mascareta ni vacuna.

Encara hi sou a temps. No badeu. És a la Villarroel.

 

53 diumenges. Una interpretació “de riure”

Quan un text còmic s’interpreta bé, el resultat està assegurat i això és el que passa damunt l’escenari del Temple del Raval, sota la batuta de Cesc Gay.

Diuen que fer riure és més difícil que fer plorar, mai ho he tingut clar, però hi ha moltes hores de vol a escena i he de confessar que he rigut molt i com ja us he explicat en altres ocasions, això és notícia.

No sé si hagués escollit aquest espectacle, de fet hi hem anat a canvi del Pedro Páramo que la punyetera pandèmia ens va privar de veure. Calia bescanviar el tiquet confiança, i el repartiment de l’espectacle en donava seguretat tot i no ser massa de comèdies.

L’Arquillué ho peta. Torna a ser “el gall” que puja el nivell a dalt de tot, utilitzant a la perfecció que  l’Àgata Roca escalfa el públic des de la primera rèplica tirant d’experiència de T de Teatre.

Quan apareix la Marco (Natalia) i després el Villanueva Víctor) , el públic ja ha deixat les butaques per passar a la butxaca del Santi i la Carol. Ja només es tracta de mantenir-ho.

Cesc Gay escriu un text còmic molt ben estructurat, però el seu gran mèrit és la direcció de l’espectacle amb una actuació perfecte dels quatre protagonistes, i això, diuen els entesos, és mèrit de la direcció.

No li busqueu tres peus al gat, Fèlix en aquest cas, i aprofiteu les “pampallugues” per riure sense límit. 53 diumenges – a la tarda – és un espectacle fàcilment recomanable, ben escrit i ben interpretat, i suposo que molts estaríeu d’acord d’imaginar-vos en Capri fent el paper del pare.

Potser el gran dubte que l’espectacle no desvetlla és si la “novel·leeeeeta d’en Víctor” està molt bé o és un rotllo, així amb sinceritat i objectivitat.

Només us diré que a cada fosc el públic aprofita per aplaudir. “No hase falta desir nada más”. Si regaleu entrades, teniu l’èxit assegurat, fins i tot si es tracta de no iniciats. P.D. M’ha cridat l’atenció veure butaques bones buides. Serà que avui canvien les mesures restrictives i demà ja no es podrà sortir del Municipi? Millor pensaré això que no creure que aquelles entrades les tenien persones actualment confinades. Confiem en la vacuna

• 

 

La reina de la bellesa de Leenane. Viure enmig del fang

He de dir que els textos amb personatges durs i complexos m’encanten. De fet, aquest text el vaig veure fa uns anys muntat en família pel Mario Gas, tot i que no el tenia del tot present.

Irlanda, la pluja, el fred, la vida monòtona – per això al Ray Dooley li agrada mirar a la televisió, sèries australianes, doncs per mirar Irlanda ja ho pot fer per la finestra – i la joventut dels personatges  que s’escapa enmig de la foscor.

Tot i que la història la condueix la Maureen – una Marta Marco esplèndida – la reina de la bellesa que en 40 anys s’ha fet dos petons amb dos homes i que tira d’imaginació per aconseguir algun moment de felicitat, no hi ha dubte que la seva mare Mag – Marissa Josa – resulta ser la pluja que enfanga la vida. Des del primer minut, el públic veu la situació tancada d’una casa envoltada de terra aspra que la pluja no amorosirà sinó que convertirà en fang, el fang  que embrutarà qualsevol esquerda per on la nostra reina – amb permís del Pato Dooley – pugi assaborir un minut de vida.

Les interpretacions són fantàstiques, en un nou Manrique d’aquells que mai fallen. L’Orson Welles català és una garantia, ja us ho he dit molts cops, i l’espectacle resulta brutalment interessant fins al punt de fer-te “quasi” oblidar que a la teva edat, determinades cadires resulten feixugues, o que no sempre la primera fila és una garantia si l’escenari està tancat i tu ocupes el banderí de córner.

L’Enric Auquer segueix demostrant per què el van escollir per la Kompanyia, en un paper complicat i que el broda, o un Ernest Villegas a qui no descobrirem ara, miren de portar un punt lucidesa a la situació, si es que això és possible.

Un argument que et veu s a venir però que gaudeixes de cada moment, de cada expressió, de cada paraula, de cada gest… fins i tot del cop a terra d’un atiador – ja m’entendreu els que hi éreu ahir – que malgrat tot esdevé protagonista.

Un cop més, la fórmula nau gòtica de la Biblioteca, Manrique, i text potent amb repartiment de qualitat, assegura un vespre de teatre que tot i que vaig començar patint per la meva situació extrema en el pati de butaques, vaig poder gaudir d’un espectacle dels que a mi m’agraden, i no em va afectar gaire la rialla habitual del públic, com a resposta a l’humor bestial del Martin Mc. Donagh.

Espectacle molt apte per als amants del teatre.

 

Les noies de Mossbank Road, una joia a la Villarroel

M’imagino la Silvia Munt el dia que descobreix un text d’aquells que porten l’etiqueta d’èxit quan es posi damunt l’escenari. També imagino com decideix escollir les tres actrius – sembla escrit especialment per elles – i com fan la primera lectura i comencen a passar-ho en gran.

Les noies de Mossbank Road és una comèdia vital – la vida mai és del tot una comèdia – de tres noies que es coneixen en un campus universitari i que viuen les seves particulars personalitats i els seus particulars conflictes de forma comuna. Participen de la vida pròpia tal i com participen de la vida de les altres dues, com manen els cànons de l’amistat més sincera.

La Di, la Viv i la Rose, tenen interessos molt diferents i personalitats fins i tot oposades, però l’amistat que es crea a la joventut, manté uns lligams impossibles de trencar malgrat tots els cops que la vida els té preparats i que no son pocs.

Silvia Munt aconsegueix un espectacle rodó, amb la complicitat de tres primeres espases de l’escena. La Clara Segura, la Marta Marco i la Cristina Genebat, estan esplèndides, no se si les va escollir per una química prèvia entre elles o realment les tria basant-se en com ha de ser el personatge, però el text sembla talment escrit pensant en aquestes actrius i això passa quan la interpretació ho té tot ben arrodonit. A totes elles les hem vist amb diferents registres, hem tingut paraules d’admiració sobre el seu treball, i en aquest espectacle ens fan veure i viure exactament el que està previst. Semblen joves quan han de ser-ho i semblen més madures quan així ho exigeix el guió, composant, elles soles, l’escenografia i la interpretació, en un muntatge perfecte per anar de “bolos”. Un telèfon, una butaca, tres cadires, un radiocasset  i poca cosa més, en uns temps on estem mal acostumats als muntatges grans i espectaculars. Les projeccions a banda i banda de l’escenari em van encantar. Porten l’escena al còmic, a les pàgines d’un llibre que t’ofereix imatges com  regal suplementari a les pàgines escrites, son un encert total.  La senzillesa d’una escenografia, diu molt de la imaginació de la direcció i la capacitat de la interpretació. A mi, personalment, m’agraden aquests muntatges on no cal “explicar-ho tot” doncs el públic està prou educat per entendre on som, encara que no es presenti de forma realista i concreta.

He vist aquest espectacle quan quasi tothom l’ha vist, i segueixen amb el cartell d’esgotades les localitats, la millor crítica possible, i realment resulta justa del tot. Felicitats a les cinc senyores que s’han associat per oferir un espectacle d’aquells que creen afeccionats al teatre i que premien els incondicionals. Amelia Bullmore, Sílvia Munt, Marta Marco, Cristina Genebat i Clara Segura, moltes gràcies.