Ja sabem que el teatre està per sacsejar-nos, per fer-nos adonar de les coses, per fer-nos rumiar, però el que ens plantegen la Marta Marco i el Pau Roca – quin parell – resulta com a mínim colpidor i et treu la gana de sopar. Un consell, bereneu fort per si de cas, doncs el text escrit per la Monica Dolan, en veu de la Marco, us provocarà tant de dolor que demanareu a crits la vostra dosi de Fentanil, el darrer medicament que hem après mirant el TN.
La història explica les vivències d’una terapeuta que atén la Carol – nom inventat per protegir la privacitat – a qui jutjaran després d’haver-li tret la custòdia de la seva filla, – a qui anomenarem Lila – una nena de vuit anys a qui han intervingut al Brasil per posar-li pits. Vuit anys. No és una errada, com a mínim d’escriptura.
Diu el director Pau Roca que el text “planteja dubtes i costa desconnectar-hi perquè t’estàs preguntant tota l’estona què faries tu i t’adones que no tens respostes”
Marta Marco et manipula a la perfecció, et va portant cap al seu molí com un gota a gota que a poc a poc et va ocupant el torrent sanguini. Comença molt amigable i col·loquial, fins i tot es disculpa de començar “així” i quan vols adonar-te del que passa, ja estàs immers en un deliri de sentiments, sentint-te culpable d’haver pensat el que acabes de pensar.
Marta Marco està esplèndida – tampoc seria una novetat – però el més gran del seu personatge és la senzillesa i la naturalitat que adopta, per anar-te conduint al seu gust. No et queda altre remei que donar-li la raó, pagar la consulta, i demanar hora per la propera cita.
Deia la Marco en una entrevista, que algunes persones donaven per fet que es tractava d’un fet real, pel nostre bé, espero que només sigui una fabulació per fer-nos pensar sobre la hipersexualització dels més joves i el que és més greu, dels més petits. Que una nena de tres anys assenyali els pits d’una dona a una fotografia i digui “vull això” em fa tremolar fins al punt de creure que la societat malalta que tenim, ha entrat definitivament a cures pal·liatives.
Espectacle dur, que la Marco et fa entrar amb anestèsia o amb Fentanil que si fa no fa vindria a ser una cosa semblant. Un nou encert, i en van…, de Sixto Paz, al teatre Akadèmia a qui només retrec aquesta història dels seients no numerats, que et provoca angoixa des d’abans d’entrar, fins aconseguir asseure’t al lloc perfecte. Aplaudiment. Espectacle recomanable que pot ferir la sensibilitat.
Us deixo que vaig a veure’m a la Puntual.