L’Ila deserta, una comèdia dinàmica, intel·ligent i entretinguda

“A tots els que som avui, aquí, al teatre. Només un dubte. Vosaltres sou feliços? Feliços de debò? Quina és l’última vegada que heu estat més a prop de ser feliços?”

Així, sense anestèsia, comencen Ella – Maria Rodriguez– i Ell – Miki Esparbé – una hora i mitja de teatre intel·ligent, de la ma del polifacètic Marc Artigau, autor i director del que pot ser la comèdia de l’any, estrenada just abans de les vacances per si fos el cas que escolliu triar una illa deserta com a destinació.

Artigau aporta a la festa un text que sembla fet a mida dels dos intèrprets, una cosa que passa quan la direcció és acurada, i Miki Esparbé, a qui veig per primer cop en directe i Maria Rodríguez, neden feliços enmig d’un text escrit de forma envejable. Un cop vist això, crec que deixo estar la meva pretensió d’escriure teatre.

No és senzill resumir la trama de l’espectacle. Ell i ella coincideixen en un ascensor, ell és un actor que reparteix menjar a domicili quan les audicions no han donat el resultat esperat i ella treballa a la banca – comença per l’ètica i acaba en la real – Un cop passat el primer entrebanc i compartit un parell d’hores dins la caixa, un número de telèfon, o més ben dit, un número entre el número de telèfon, ho farà canviar tot.

Ell i Ella ens expliquen el que va passar i el que hagués pogut passar, la trucada, el pis compartit, el test positiu – no parlem de Covid aquest cop -, la primera, la segona o la tercera vegada que hem estat feliços o que hem tingut por. La trama va amunt i avall sense cap possibilitat de perdre’s, i sentint-te identificat en moltes de les coses que es diuen. De cop i volta m’he adonat que tenia un somriure a la boca des de la primera rèplica, fins i tot abans, quan els protagonistes entren a l’escenari mentre els menys puntuals van ocupant la platea que ha quedat plena del tot.

“Ens vam estimar normal i després ens vam avorrir molt. Només ens avorríem”

En Miki i la Maria estan genials, dominen la situació i fan entrar el públic al seu ascensor, no ens deixen pensar res, el seu diàleg trepidant se’ns emporta fins l’aplaudiment final i després…..tothom quiet a la cadira

Un espectacle d’aquells que resulta fàcil de recomanar, per als habituals i per als novells que encara pensen que això del teatre no està fet per ells. Deixeu de mirar vídeos de tiktok i aneu al teatre. La Villarroel, just a sota del carrer pacificat de Barcelona, és una perfecta opció. I avui, a més a més, ens hem salvat de la operació sortida.

“I qui vindrà a rescatar-nos?

No ho sé. No m’acostumo a quedar tancada en un ascensor”

Quan torneu a casa, si no ho veieu clar, pugeu a peu, sobretot si no us acompanya un repartidor de menjar. I demà, no us perdeu el quadre de Miró Blau II. Ës a París, però el podeu buscar al google.

 

L’adversari. Història fosca, espectacle lluminós

Un cop més, i ja en van molts, l’Orson Welles català aixeca un espectacle brutal. El tercet Genebat, Artigau i Manrique, torna a fer una adaptació mil·limètrica, en aquest cas d’un llibre, que et podria recordar Truman Capote i la seva “A sang freda”. Un True crime que es diu ara que tot ha de tenir etiqueta anglesa – després patirem per la nostra llengua i tot ho hem d’etiquetar en ianqui – . No he llegit el llibre d’Emmanuel Carrère, de moment, però la posada en escena d’aquesta gran mentida que va protagonitzar Jean-Claude Romand i que va acabar en tragèdia, és senzillament espectacular. Un menjador i sala d’estar, amb un rebedor al fons, i una porta d’entrada a l’esquerra, composen una escenografia que sorprèn d’entrada i especialment quan la projecció et diu que som a la presó. La direcció del espectacle és una meravella, els moviments d’un sofà endavant i endarrere, que poden ser un llit o un cotxe, els telèfons que sonen – el tema mòbils va a part – les taules de menjador que es converteixen en bar per art de màgia, de la màgia d’unes actuacions cum laude de dues bèsties escèniques com son el Carles Martinez i el Pere Arquillué.

L’adversari, una forma d’anomenar al dimoni, és un espectacle rodó, tot i que coneixem el final, es va desenvolupant com l’engranatge d’un rellotge suís, potser perquè el protagonista de la història viu a Ginebra, prop de la seu de l’Organització Mundial de la Salut, on Jean-Claude deia treballar.

Una història real que semblaria passada de voltes si fos producte de la imaginació d’un escriptor, la història d’un crim esgarrifós per tapar una mentida que s’havia fet massa gran. La por a decebre els teus et porta a crear una faula que potser t’arribes a creure tu mateix i que quan t’esclata a la cara no saps com gestionar.

Jean-Claude Romand va mentir i ell mateix es va convertir en l’adversari, en la seva part més fosca,  una part fosca que diuen que tothom tenim però que sortosament, molts cops queda enterrada.

Un text que t’enganxa des del primer moment, des de la primera rèplica tal com diem en teatre, gràcies a la gran feina de creació de Cristina Genebat, Marc Artigau i Julio Manrique, que han sabut veure un espectacle teatral en una història que captivaria el mateix Carles Porta, mirant de posar llum a la foscor. Al Temple del Raval, la llum, barrejada amb projeccions que et recordarien càmeres de seguretat, construeixen un espai a mida, per la feina de dos actors excel·lents. Carles Martinez és l’assassí en totes les seves facetes al llarg de la seva història que comença de molt jove, i Pere Arquillué, fa d’Emmanuel Carrère i de la resta de personatges – ja té experiència en això – i permet que aquells que no poden evitar riure fins i tot en un drama com aquest, es puguin desfogar. I, per cert, a veure si apaguem els mòbils només entrar a la sala, que el tema comença a cantar.

El dissabte 9 de gener de 1993 la història de Jean-Claude Romand va saltar pels aires. Allà va començar a gestar-se aquest espectacle que no us heu de perdre.

Espectacle totalment recomanable, amb cervesa posterior per comentar tot el que s’ha viscut. Bona nit i molta merda.,

 

Pares Normals. Un musical que té tot el que ha de tenir

“Tenir un fill no et converteix automàticament en pare, com tenir un piano no et converteix en pianista” Més o menys comença així la història de l’Aran, i dels seus “pares poc normals”, que un cop jubilats, inauguren el Moixiganga, un karaoke d’aquells que tristament han anat desapareixent de la nostra festa nocturna.

Un fatal accident, unes darreres voluntats, una platja llunyana i un viatge en avió marquen punts de la trama que les cançons dels Amics de les Arts, van acompanyant, amb unes coreografies molt ben resoltes en la seva simplicitat. No cal omplir l’escenari de ballarins, només cal omplir-lo d’espectacle, per gaudir de dues hores de teatre musical, asseguts en unes butaques que son terapèutiques.

I ara us preguntareu els motius que m’han conduït al teatre de la Rambla a veure un musical, jo que soc de l’altre teatre, doncs us ho diré així de clar: un duet del meu teatre de text que són garantia d’èxit, Marc Artigau i Sergi Belbel, uns artistes polifacètics, uns dramaturgs que creen espectacles d’estrella Michelin.

Marc Artigau escriu una trama divertida i bonica al cinquanta per cent, una història que veus venir en algun moment i que quasi et fa esperar el gir dramàtic amb impaciència. Belbel mou la batuta de tot plegat i la música d’un dels grans grups de casa nostra arrodoneix l’espectacle. Teatre musical de bona factura que ha de preveure un llarg recorregut, a Barcelona i a la resta del país.

Enric Cambray és Aran, Júlia Bonjoch és Laia, ja sabeu allò de noi coneix noia en un aeroport, noi està perdut, noia l’ajuda i a partir d’aquí es crea una història que tindrà el final feliç que tota bona comèdia necessita. Albert Pérez és Salvador – el pare – i Annabel Totusaus és Sofia – la mare – ells volen que els hi diguin pel nom, i porten a la perfecció la part més còmica de l’espectacle. Lucia Torres, Bernat Cot, Víctor Gómez, Anna Herebia completen el repartiment, donant vida a múltiples personatges, alguns d’ells impagables com la hostessa d’avió que interpreta magistralment Víctor Gomez. Ona Mas – avui – s’ocupa de la sorpresa final, i permeteu que no us digui res més, ja ho veureu vosaltres mateixos, si teniu la bona pensada d’anar al teatre, a aquest teatre que avui ens ocupa.

Marta Tomasa signa la coreografia que tal com us deia abans, és brillant i senzilla, una mena de “lo bueno si breve, dos veces bueno”, doncs això, un grup petit d’actors i actrius, que omplen sense problemes l’escenari del Poliorama, cada cop més habitual quan es tracta de teatre musical. Minoria Absoluta signa la producció de l’espectacle, com deia aquell, “no hase falta desir nada más”.

Música en directe com correspon en aquests casos i una bonica història amb força moments per deixar anar un somriure – en el meu cas – i riure escandalosament – en el cas de  l’espectadora del meu darrera – Un bon espectacle per aquestes festes, per anar a pair els àpats de Nadal, per preparar la vinguda dels reis o per començar l’any 2023, que diuen que serà dolent, amb el teatre corrent per tot el nostre cos. Quantes dosis de teatre necessites per immunitzar-te? Doncs el millor és anar mantenint els anticossos amb la repetició de dosis. La cartellera ho permet abastament.

Encara et manquen regals de nadal? Que el tió cagui un parell d’entrades del Poliorama, el faran quedar bé. I si ets més de reis, doncs a escriure-ho a la carta. Apte per a tots els públics.

“Les hem vist passar de prop, i tants amics que ja no hi són, adquirim el compromís, de celebrar amb obstinació, que el final podria ser a tocar”

Doncs aprofitem i gaudim de les coses bones de la vida.

 

Les bones intencions. Una festa catalana al Brossa

“A veure si en feu una de riure” La frase més escoltada per la gent de teatre a qui motiven més els drames, doncs la Festa que organitzen la Paula (Miriam Iscla) i en Pere (Joan Negrié) per celebrar el 25è  aniversari  d’un client “molt català” resulta ser la resposta perfecta a la petició inicial.

Un públic esdevingut figurant de la Festa temàtica catalana amb barretina, Hereu Riera, serpentines, la colla vella i la jove i el plat fort de Montserrat i la tenora.

Miriam Iscla recupera la seva vis còmica que tenia guardada al calaix i acompanya un Joan Negrié en un paper de coach que ha de superar el seu propi trauma. Un text de Marc Artigau dirigit per Joan Maria Segura que en poder de dos intèrprets brillants i espontanis, converteix l’espectacle en una festa compartida amb un públic que ho passa en gran.

Ja comencen donant instruccions mentre fan participar els ocupants de la primera fila que esdevenen part del espectacle.

“A veure, vostè ja ha apagat el mòbil? Que no passi com l’altre dia a la Festa del Fondo Marino” Doncs sí, a la meva dona ja li fan ensenyar el mòbil a veure si està apagat

• El tinc una mica amagat
• Apagat és com l’ha de tenir. Doni’m el bolso que ja li guardaré allà al darrera

I així continuen, demanant la participació entusiasta d’un públic decidit a passar una bona estona.

“Els de la colla vella tenen el gomet verd,  tot amb v baixa…. clar que els del gomet vermell també …”

Miriam Iscla es va posant la gent a la butxaca aprofitant que en Pere (Harrisson a les xarxes) està acabant de preparar els regals de la festa. La Miriam, explica amb l’ajut d’una ma innocent (la meva) el problema principal de la festa i el Pere o del Pere i la festa i que ara no us desvetllaré.

“Quan jo balli l’Hereu Riera, dispareu els trabuqui i les serpentines com si no hi hagués demà, us poseu al meu darrera, tipus Orfeón Donostiarra i cantem el Virolai. Algú ha portat unes gralles?.”

I així va passant la festa amb una alegria que et portarà la felicitat fins l’aplaudiment final. Una hora i escaig d’espectacle amb un moment de clímax quan en Pere beu de l’ampolla que la Paula li ha preparat per calmar-lo i comença a tenir problemes de parla.

Espectacle recomanable per a tots els públics… que tinguin ganes de passar una bona estona amb un text divertit i unes interpretacions genials.

Felicitats, i gràcies per portar-nos de figurants a la vostra festa…. tot i que no hi hagi “ingrés” doncs aquests catalans paguen en un “sobre”.

 

Carrer Robadors, el viatge de Guillem Balart cap al firmament

He hagut de deixar passar un dia i fins i tot un comentari d’un espectacle posterior, per digerir l’exhibició de Guillem Balart en una nova proposta del Manrique, que com ja sabem, tenen sempre garantia.

“Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne, es llepen el pelatge i el sexe tot el sant dia, ajaguts a la pols, disposats a tot pel bocí de carn de tercera o l’os podrit que algú tingui a bé tirar-los, i jo, com ells, jo són un ésser humà i, per tant, un detritus viciós esclau dels seus instints, un gos, un gos que mossega quan té por i busca carícies.”

Si després de sentir aquestes paraules en boca del protagonista no has començat a mantenir la respiració, potser t’ho hauries d’haver pensat millor a l’hora d’escollir espectacle. Si el Grec se’t va escapar – el Grec s’escapa fàcilment sobretot als que necessitem viure el teatre de prop i el tant per cent de localitats que pots escollir, està més reduït que el que marca el Procicat – el temple del Raval t’ofereix una segona oportunitat, la mateixa segona oportunitat que busquen dos nois de Tànger que per motius diferents acaben a la Barcelona dels indignats, a un carrer que de sempre ha mostrat la part menys amable de la Ciutat. Quan jo era jove, el carrer Robadors era un territori fosc, on només s’hi podia anar a buscar serveis especials.

Rue des Voleurs és el títol original d’un llibre de Mathias Enard, adaptat per Julio Manrique, Marc Artigau i Sergi Pompermayer que va obrir la temporada d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic amb una polèmica que mai he acabat d’entendre. Recordeu el sarau d’Àngels a America de David Selvas i el personatge brillantment interpretat pel Quim Àvila que havia de ser cubà? Com podia ser que se li canviés la raça a un fisioterapeuta que ha d’atendre Roy Cohn?, doncs ara resulta que no tots els actors que interpreten personatges de Tànger, són realment de la raça que haurien de ser…. “saltó la polèmica” que deia aquell. Possiblement per això, actualment  pots veure al cinema un lampista que un dia et va canviar una aixeta a casa, fent d’això, de lampista.

El Guillem Balart, no només dona la imatge del jove Lakhdar que protagonitza la història, sinó que la fa molt més creïble com acostuma a passar amb els cracks de l’escena. Balart ho fa tot bé, i aquest Carrer Robadors no és una excepció. Aquest noi arribarà molt lluny.

L’Espectacle no és un monòleg però poc n’hi falta. Més de dues hores d’història d’uns nois que barregen la esperança amb la religió i com tantes vegades, en nom d’aquesta darrera es fan autèntiques barbaritats. Elisabet Casanovas segueix el seu camí cap als altars amb pas segur, i Anna Castells – inoblidable actuació a Maremar o a Jerusalem – o Carles Martinez – impecable com sempre – aporten tot el que cal per donar a la història tota la credibilitat possible, i acompanyar els actors de raça, com Moha Amazian, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar que estan molt bé, i que donen a l’espectacle una qualitat especial.

L’amistat forjada a la infantesa que ha de durar per sempre, es un dels motius principals de la història. El Lakhdar i el Bassam comencen i acaben junts tot i que els camins es separen de forma radical, i aquesta radicalitat precisament acaba sent protagonista.

Gran espectacle per veure – al menys en el meu cas – mai més enllà de la 5a fila, si no, corro el risc de perdre el fil de la història, tot i que una bona actuació sempre et reconduirà i t’ajudarà a sortir del blanc que t’hagi pogut aparèixer.

 

Les tres germanes. Ho ha tornat a fer

Ja no és notícia dir que l’Orson Welles català és un geni. Avui mateix li han donat el premi Butaca al millor espectacle per “Jerusalem” – no em sorprèn gens – però el Manrique ho ha tornat a fer, ha aixecat un espectacle rodó que serà l’enveja del mateix Dr. Txékhov si es que ha pogut veure l’espectacle enmig de la pandèmia.

En uns temps on vivim envoltats de pantalles de metacrilat, l’aparador de la sala gran del Lliure, ens demostra que les coses valuoses es protegeixen darrera del vidre, tal i com el Petit Príncep feia amb la seva flor. Aquest cop, agafar primera fila no ha estat una gran idea, preneu nota.

Asseguts a la butaca, ens oblidem de les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, fins i tot del termòmetre de l’entrada fins que el teatre, com sempre, demostra la seva vigència en una frase de la més petita de la casa, Irina, que diu “Si no tinguéssim por de la mort no ens faria por viure”. Voleu alguna frase de més actualitat?

El text màgic del metge rus, passat per les mans de l’Artigau, la Genebat i el mateix Manrique no té ni una paraula sobrera, es una tempesta de conceptes a rumiar, que et fan treballar més que mai, és un espectacle per tornar-lo a gaudir demà i demà passat i l’altre, de llegir-lo i rellegir-lo, amb la garantia de descobrir més i més coses a pensar, a “filosofar” com diu Ivan , el Coronel enamorat.

Tot i que els deu personatges ratllen a una alçada important, vull destacar la gran actuació del Jordi Rico i em permeto recomanar a la Maria Rodríguez que faci lloc a les prestatgeries de casa. De fet, si no fos perquè em sento obligat amb vosaltres que em llegiu, esperaria a escriure fins que les mans es recuperessin de tant aplaudir. De totes formes, al tanto amb la cunyada, una Mireia Aixalà molt ben posada en el seu paper.

Olga, Maixa i Irina han trigat, però valia la pena esperar, com val la pena esperar per veure l’escena de la pluja, realment impagable. Ho ha tornat a fer, el geni ha tornat per fer-nos viure el teatre en la seva màxima expressió. Llarga vida al geni.