RSS

Arxiu d'etiquetes: Marc Artigau

Carrer Robadors, el viatge de Guillem Balart cap al firmament

He hagut de deixar passar un dia i fins i tot un comentari d’un espectacle posterior, per digerir l’exhibició de Guillem Balart en una nova proposta del Manrique, que com ja sabem, tenen sempre garantia.

Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne, es llepen el pelatge i el sexe tot el sant dia, ajaguts a la pols, disposats a tot pel bocí de carn de tercera o l’os podrit que algú tingui a bé tirar-los, i jo, com ells, jo són un ésser humà i, per tant, un detritus viciós esclau dels seus instints, un gos, un gos que mossega quan té por i busca carícies.”

Si després de sentir aquestes paraules en boca del protagonista no has començat a mantenir la respiració, potser t’ho hauries d’haver pensat millor a l’hora d’escollir espectacle. Si el Grec se’t va escapar – el Grec s’escapa fàcilment sobretot als que necessitem viure el teatre de prop i el tant per cent de localitats que pots escollir, està més reduït que el que marca el Procicat – el temple del Raval t’ofereix una segona oportunitat, la mateixa segona oportunitat que busquen dos nois de Tànger que per motius diferents acaben a la Barcelona dels indignats, a un carrer que de sempre ha mostrat la part menys amable de la Ciutat. Quan jo era jove, el carrer Robadors era un territori fosc, on només s’hi podia anar a buscar serveis especials.

Rue des Voleurs és el títol original d’un llibre de Mathias Enard, adaptat per Julio Manrique, Marc Artigau i Sergi Pompermayer que va obrir la temporada d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic amb una polèmica que mai he acabat d’entendre. Recordeu el sarau d’Àngels a America de David Selvas i el personatge brillantment interpretat pel Quim Àvila que havia de ser cubà? Com podia ser que se li canviés la raça a un fisioterapeuta que ha d’atendre Roy Cohn?, doncs ara resulta que no tots els actors que interpreten personatges de Tànger, són realment de la raça que haurien de ser…. “saltó la polèmica” que deia aquell. Possiblement per això, actualment  pots veure al cinema un lampista que un dia et va canviar una aixeta a casa, fent d’això, de lampista.

El Guillem Balart, no només dona la imatge del jove Lakhdar que protagonitza la història, sinó que la fa molt més creïble com acostuma a passar amb els cracks de l’escena. Balart ho fa tot bé, i aquest Carrer Robadors no és una excepció. Aquest noi arribarà molt lluny.

L’Espectacle no és un monòleg però poc n’hi falta. Més de dues hores d’història d’uns nois que barregen la esperança amb la religió i com tantes vegades, en nom d’aquesta darrera es fan autèntiques barbaritats. Elisabet Casanovas segueix el seu camí cap als altars amb pas segur, i Anna Castells – inoblidable actuació a Maremar o a Jerusalem – o Carles Martinez – impecable com sempre – aporten tot el que cal per donar a la història tota la credibilitat possible, i acompanyar els actors de raça, com Moha Amazian, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar que estan molt bé, i que donen a l’espectacle una qualitat especial.

L’amistat forjada a la infantesa que ha de durar per sempre, es un dels motius principals de la història. El Lakhdar i el Bassam comencen i acaben junts tot i que els camins es separen de forma radical, i aquesta radicalitat precisament acaba sent protagonista.

Gran espectacle per veure – al menys en el meu cas – mai més enllà de la 5a fila, si no, corro el risc de perdre el fil de la història, tot i que una bona actuació sempre et reconduirà i t’ajudarà a sortir del blanc que t’hagi pogut aparèixer.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Setembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Les tres germanes. Ho ha tornat a fer

Ja no és notícia dir que l’Orson Welles català és un geni. Avui mateix li han donat el premi Butaca al millor espectacle per “Jerusalem” – no em sorprèn gens – però el Manrique ho ha tornat a fer, ha aixecat un espectacle rodó que serà l’enveja del mateix Dr. Txékhov si es que ha pogut veure l’espectacle enmig de la pandèmia.

En uns temps on vivim envoltats de pantalles de metacrilat, l’aparador de la sala gran del Lliure, ens demostra que les coses valuoses es protegeixen darrera del vidre, tal i com el Petit Príncep feia amb la seva flor. Aquest cop, agafar primera fila no ha estat una gran idea, preneu nota.

Asseguts a la butaca, ens oblidem de les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, fins i tot del termòmetre de l’entrada fins que el teatre, com sempre, demostra la seva vigència en una frase de la més petita de la casa, Irina, que diu “Si no tinguéssim por de la mort no ens faria por viure”. Voleu alguna frase de més actualitat?

El text màgic del metge rus, passat per les mans de l’Artigau, la Genebat i el mateix Manrique no té ni una paraula sobrera, es una tempesta de conceptes a rumiar, que et fan treballar més que mai, és un espectacle per tornar-lo a gaudir demà i demà passat i l’altre, de llegir-lo i rellegir-lo, amb la garantia de descobrir més i més coses a pensar, a “filosofar” com diu Ivan , el Coronel enamorat.

Tot i que els deu personatges ratllen a una alçada important, vull destacar la gran actuació del Jordi Rico i em permeto recomanar a la Maria Rodríguez que faci lloc a les prestatgeries de casa. De fet, si no fos perquè em sento obligat amb vosaltres que em llegiu, esperaria a escriure fins que les mans es recuperessin de tant aplaudir. De totes formes, al tanto amb la cunyada, una Mireia Aixalà molt ben posada en el seu paper.

Olga, Maixa i Irina han trigat, però valia la pena esperar, com val la pena esperar per veure l’escena de la pluja, realment impagable. Ho ha tornat a fer, el geni ha tornat per fer-nos viure el teatre en la seva màxima expressió. Llarga vida al geni.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Desembre 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Escala Visual Analògica, valori de 0 a 10 les sensacions viscudes a la platea

Recordar el passat per construir el futur, es una de les filosofies més adequades per moure’t per la vida, i si les T de teatre fan 25 anys d’escenari, resulta del tot justificat mirar enrere, i celebrar-ho amb un nou espectacle. La copeta va a part.

E.V.A. juga amb les inicials de l’escala per valorar el dolor, i el nom de la primera dona, la dona del principi, la que va iniciar-ho tot. Precisament aquesta es la idea de la Clara quan decideix aquest nom per la seva filla, la “noia que tot ho fa bé”, la nova generació que parla idiomes, que viatja, que domina la tecnologia i la ciència, la “Mary Poppins” que té contractada la Lola per cuidar els seus bessons mentre mira de vendre pisos o el que calgui.

E.V.A. es un espectacle amb ADN “T de teatre” però diferent, un espectacle on et deixen somriure discretament – un respir al públic, que sempre va bé –  mentre t’injecten en vena, tota mena de dolor, i especialment el dolor moral que sempre fa més mal i que els analgèsics més potents, no poden suavitzar.

E.V.A parla de dones, i parla de conflictes que comencen a l’adolescència i que sembla que quedin amagats tot i que la realitat demostra que el temps no ho cura tot, el temps manté i engreixa el dolor de joventut, aquella edat on volem creure que tot és passatger i que tot es  “mono” i irrellevant. La Paloma viu un trauma als 14 anys, un trauma que l’acompanya, que la fa com es, que l’impedeix ser feliç, malgrat utilitzar-lo per donar sentit a la seva vida, si es que la feina que escollim, realment pot fer-ho. Ella es dedica a treure el dolor, un dolor que va conèixer i que la va marcar per sempre.

A l’espectacle hi surten filles i hi surten mares, d’una i altra generació, hi surten actrius i hi surten metgesses, hi surt ciència i hi surten sentiments, i tal com afirma una de les protagonistes, “demà començaré a sentir”, doncs el dolor potser li ha impedit fer-ho fins ara.

E.V.A. barreja les històries aparentment disperses, que van trobant el fil conductor que ve de la joventut, una joventut que tots hem viscut d’una forma possiblement menys feliç del que ens volen fer creure, una joventut que segur que ens va marcar la personalitat i el camí que finalment vam seguir.

Dir que la direcció és de l’Orson Welles català, ja representa una garantia, i el text del mateix Manrique amb el Marc Artigau i la Cristina Genebat, composa un espectacle molt digne per ser dedicat a qui va estar director artístic del temple del Raval i que avui ha passat a la posteritat. Carles Canut, que els deus t’acompanyin en el teu camí per altres escenaris. No en dubteu, E.V.A, és un espectacle que justifica del tot, la sortida de casa, l’entrada al teatre i la birra final per comentar el que has viscut, en una escala del 0 al 10.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Setembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Caïm i Abel… i Set

 

caim i Abel 1D’entrada, els espectacles de la perla 29 a la Biblioteca de Catalunya, et donen una certa seguretat, i per aquest motiu i sense saber-ne gaire, vàrem agafar entrades per divendres al vespre, per una producció que només tenia l’Oriol Broggi fent la presentació de l’espectacle al programa de mà. D’entrada, la situació escènica em va fer una mica de por, a mi m’agrada ser a prop i tenia fila 7  – problema de decidir a darrera hora – i per una vegada, la grada en general, quedava lluny de la part extrema de l’escenari, on al final d’unes rampes de fusta, una projecció amb el títol de l’obra, et dona la benvinguda.

Un espectacle de tres hores d’entrada impressiona, si hi entres no hi ha problema però si no t’acaba d’atrapar pot provocar-te massa mirades al rellotge. Potser psicològicament t’afecta, estàs desitjant entrar, i jo personalment no ho vaig aconseguir del tot. Costa una mica trobar tot el que hi ha al darrere del text que barreja moments dramàtics amb comicitat important, fins i tot s’explica algun acudit. Hi ha monòlegs una mica llargs, algun que sembla fora de lloc i una escena repetida d’un vigilant apuntant un immigrant a una platja que em va cansar. L’espectacle té moments brillants, la festa d’aniversari, el karaoke de la segona part, algun dels monòlegs, i et va portant amunt i avall en el temps i en les localitzacions, un risc important, que l’autor – Marc Artigau – alhora director, mira de solucionar amb el suport indiscutible del repartiment, on hi destaquen, com ja és habitual en ells, el Marc Rodríguez i el Lluís Villanueva.

Les projeccions a la paret final de l’escenari, aquest lloc que queda lluny de la grada, estan molt bé, i hi ha moments interpretatius bons, però el cocktail de broma – justificada pel sentit de l’humor del pare de família, amo d’un taller de cotxes i afeccionat al futbol, o al Barça – i drama, a mi no em fa gaire el pes, i l’ús i abús del tema culer, amb talls de ràdio del Puyal extasiant-se amb el gol del Koeman i amb aquella imatge mai vista del xut d’una falta  que va fer història, em va arribar a cansar – els que em coneixen diran que és perquè quan m’agradava el futbol, jo era perico – i no em vaig creure aquella història del vídeo.

No vaig poder evitar pensar si un director que no fos el mateix autor, no hagués retallat l’obra. Crec sincerament que amb una durada menor, l’espectacle guanyaria força, doncs el tema és interessant, i els actors podrien fer-te mantenir la respiració en algun dels moments més dramàtics.

Al teatre s’hi va a pensar, a treballar, a buscar segones lectures, i això cal fer-ho. És inevitable anar a fer un mos i una birra per acabar el vespre parlant de teatre i naturalment que ho vàrem fer. El problema va ser que al sortir ja era dissabte, i el metro “tornava” a fer vaga, i llavors ens va quedar la feina de saber què hi havia darrera d’aquesta protesta que ja cansa, però això ja no era teatre, i per això ningú aplaudia a l’andana.caim i Abel 3

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Juny 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,