RSS

Arxiu d'etiquetes: El Partiquí

Casa de nines, 20 anys després. Nora torna convertida en la Vilarasau

Els clàssics tenen això, que mantenen pels segles dels segles, la seva força, el  missatge que anys després, continua d’actualitat, i “casa de Nines” de Henrik Ibsen, ha estat sempre un símbol feminista, un text reivindicatiu que tenca el patriarcat masclista imperant, des d’allò de l’Adam i la seva costella, obrint una porta que encara cal vigilar que no es torni a tancar.

En aquest text, titulat “A doll’s House, part 2” , Lucas Hnath evita versionar el clàssic tot i fer-ho, i situa l’acció 20 anys després del cop de porta més conegut de la història. Aquí ja no importa la carta d’en Krogstad, ni l’ajut de la Kristine, aquí agafa un major protagonisme la mainadera, una Anne Marie brillantment interpretada per Isabel Rocatti i la filla Emmy, que no tenia cap mena de protagonisme, 20 anys abans.

L’espectacle comença com un retorn que ja s’endevina curt, i flueix com un combat dialèctic amb tres taulers, on Nora juga unes simultànies amb Anne Marie, amb Emmy, i lògicament amb Torvald, un Ramón Madaula irònic, que no ha canviat gens la perspectiva del que és un matrimoni entre dos iguals. Madaula es un veterà, i Madaula sempre t’ofereix una actuació de qualitat, suposo que no ho dubta ningú.

Emmy, es el personatge que vol equilibrar la situació, en una interpretació de Júlia Truyol que ja no sorprèn, després del seu pas per la Kompanyia, que vol mostrar ala mare, una opció que no havia contemplat i que possiblement sigui la que caldrà escollir.

La Vilarasau fa el de sempre, fer-te creure que l’autor va escriure el text pensant en ella, fa una Nora esplèndida i regala sentiment i expressió amb la seva generositat habitual. Ho sé, i ho confesso,  soc del club de fans de la Vilarasau i aspiro eternament a la presidència, però es que “el monstre” no em defrauda mai, i això que aquest cop vaig badar una mica, i érem a la fila 10, massa lluny pel meu gust, doncs necessito sentir-los respirar.

Silvia Munt dirigint comença a “Manriquejar”, comença a ser garantia d’espectacle ben trobat i ben resolt. La Colometa es va fer gran i va canviar els “balls de punta” per la cadira de directora, i hem tingut sort…. la mateixa que van tenir ella i els seus fills quan la ploma de la Rodoreda va fer  aparèixer l’adroguer i els va salvar d’un destí tràgic.

Casa de nines sempre ha estat un text que m’ha encantat. Vaig ser Torvald Helmer el 2005 en un fragment d’un espectacle sobre la dona que vam anomenar “Mira’m però escolta’m”, i vaig insistir a muntar el text sencer, però encara no ha estat possible. Tot i això, el cop de porta de Nora, a tot el que l’enviolta i l’ofega en nom d’una protecció que va de dalt a baix i mai de costat, sempre el tindré present, i encara més si 20 anys després, Nora torna a tancar la porta al cdrit de “espero viure per veure-ho”. De fet, tots ho volem veure, o com a mínim, tots ho hauríem de voler.

Públic dempeus, satisfet després de donar-los la possibilitat de somriure,  en una nova mostra de que el teatre té una màgia especial i que entra dins de l’ànima per quedar-s’hi. La Xirgu, segueix somrient entre les bambolines del Temple del Raval.

Anuncis
 
1 comentari

Publicat per a 28 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Ricard III, el savi Albertí segueix el seu mestratge

Shakespeare és teatre, Albertí és teatre, Homar és teatre, és a dir que aquest espectacle de la Sala Massagran del TNC és com una oferta de tres per un, tres monstres del teatre per una sola entrada – bé, millor dos, doncs el teatre requereix de comentari final, amb copa o sense segons preferències – i per això val la pena anar-hi acompanyat. Sempre que pugui ser, val més fer l’entrepà a la sortida, encara que siguin més de les 23 h. en aquest cas.

Per motius personals relacionats amb la salut, aquest any no disposava de l’abonament del TNC – no sabia si el podria aprofitar – però tenia clar aquest espectacle – el tres per un -, i el dubte de dates va provocar la catàstrofe de tenir fila 11, jo que soc de primera o segona, i al principi vaig maleir el piano que no em deixava gaudir del monòleg inicial del Duc de Gloster, que jo, a mena de tràiler, vaig fer en un espectacle de Nadal 2013 del meu grup de teatre. “Que pari el piano co…” em deia, i finalment com aquella màgia que utilitza Guido a “La vida és vella”, tot concentrant-se per aconseguir un objectiu, el piano va aturar-se. Sempre he pensat que la música de fons és com un esport de risc si fa no fa com el rafting o el puenting, “músiquing en aquest cas suposo, però poc a poc, l’home que “com que és prou evident que no puc ser un amant que treu partit d’aquests dies gentils i delicats, he decidit que sóc malvat i odiar els plaers frívols d’aquests dies

Exhibició de poder escenogràfic del Lluc Castells i el Jose Novoa, per competir amb el poder escènic del gran Homar, amb qui tothom puja el nivell. Estic convençut que treballar amb un “dels grans” millora el que tens al voltant – com deia l’Alquimista” – i vaig veure una de les millors interpretacions de l’Anna Sahum per posar un exemple.

Ja no és notícia fer Shakespeare amb vestit tipus “Armani”, potser ho és més que surti una ortopèdia enmig dels tallers de confecció de vestuari, però això ho porta el “deforme” Ricard, un nou mite al firmament Homar-Albertí. Suposo que deu haver gusts per tots, i a moltes persones els agradaria més la vestimenta clàssica, però no és el meu cas – estic muntant una Electra on hi ha vestuari de Toni Miró -, i crec que d’alguna forma col·labora en el tema recurrent de que els clàssics no tenen època.

Ricard III és un espectacle gran, amb una plataforma gran, amb portes automàtiques, amb taules immenses, amb pianos – em va quedar el dubte si n’hi ha un o dos – música i cant, text shakespearià i actors i actrius al servei públic del públic, no podia ser d’altra manera amb el tamboret que formen les tres potes que he descrit al començament de l’escrit, on la dificultat d’omplir l’escenari gegantí s’assoleix de forma brillant, tot i que a mi m’agrada molt més veure les arrugues facials dels actors i les actrius, doncs així pateixo el que ells pateixen, visc el que ells viuen i penso el que ells pensen, que d’això va el tema del teatre.

Sempre tinc el dubte de si m’he de posar dempeus mentre aplaudeixo, i sempre ho acabo fent de forma virtual, i en aquest cas tenia a més a més, feina d’obrir el mòbil per fer una fotografia final per posar-la al meu bloc, la meva petita col.laboració amb els professionals, doncs la participació amb el teatre en general ja la faig al Partiquí.

Segur que no teniu dubtes, Ricard III és un gran espectacle, tot i que no puc recomanar viure’l des de les darreres files de la sala, allà el pots veure, però no és el mateix.

Visca el teatre!…. però de prop, més.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 19 Mai 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Stockmann, l’enemic del poble

 

SONY DSC

Feia poc que havíem donat vida a la família Loman, que havíem tocat el cel amb un projecte de tota la vida que finalment havia resultat un somni, compartint escenari amb els meus dos fills, i fent el personatge que perseguia des que el vaig descobrir al mític “Estudio 1”. En Martí, va dir-me que si em feia gràcia algun text en particular ell el dirigiria i realment la proposta resultava engrescadora al màxim. No calia dir que en Mateu hi participaria també com actor.

Un dia, suposo que després de buscar, llegir o imaginar possibles espectacles, em va parlar de “l’Enemic del poble” d’Ibsen, la història del dr. Stockmann, que descobreix aigua contaminada al balneari de la seva ciutat i ha d’enfrontar-se a l’Alcalde – el seu germà – en un conflicte on l’economia i l’ètica demanen actuacions contraposades. Havíem vist la versió que va fer l’Oriol Tarrasón amb “Les Antonietes” i ens havia encantat. No calia dir res més, el projecte estava escollit.

En Martí va reescriure el text, en va fer una dramatúrgia nova on entre d’altres detalls el parentesc del doctor i de l’alcalde passava de germans a pare i fill i per això sabia com aniria la cosa. En Mateu em faria de contrapunt i en Martí ens dirigiria. La resta de companys de repartiment d’autèntic luxe i el projecte resultava molt i molt engrescador.

Era el meu tercer cop de metge de  ficció – l’altre, el de cada dia miro de que sigui real –  el doctor Manel de la sèrie “ El Món de l’asma”, el Doc d’Advertència per a embarcacions petites que no seria un gran exemple professional i ara el Dr. Stockmann… realment es pot considerar que tinc experiència en aquest ofici, el de metge vull dir…

Des del primer moment els assajos van ser una delícia, fèiem improvisacions de dos en dos personatges per trobar sensacions que després calia aplicar. Des del primer dia sabíem el text i això ens permetia treballar els personatges com segurament fan els professionals i quan tornàvem a casa ho fèiem amb la satisfacció de la feina ben feta, excitats pel treball i per això calia relaxar-se una mica al tornar a casa. Bé, relaxar-se i refrescar un cop més el text treballat abans d’anar a dormir – això va molt bé per sedimentar el text -.

Vam aixecar l’espectacle amb una facilitat que ens va permetre avançar l’estrena un mes – a mi m’havien d’intervenir del maluc i això em va permetre avançar l’estada a la clínica – El doctor Stockmann tenia molt clar el que calia fer, les aigües del balneari estaven contaminades i calia refer tot el sistema de distribució. L’Alcalde, Peter Stockmann no ho veia així, i se’n feia creus del que el seu pare, en Thomas, pretenia, amb la complicitat de la premsa i dels comerciants – bé, almenys en un principi, fins que l’Alcalde els fa veure el que “perdran” en aquesta història. L’assemblea popular que convoca el doctor per fer conèixer al públic les novetats, representa un punt molt alt de l’espectacle que comporta finalment la declaració d’enemic del poble per Stockmann pare.

Una escenografia de conduccions d’aigua, galledes, bidons, les entranyes d’un balneari que ha passat de situar la població al mapa, a convertir-se en un risc que “cal minimitzar” i una posta en escena on els actors i les actrius son sempre dalt de l’escenari tot i no participar en determinat moment de l’espectacle li donen un toc de modernitat que va encantar el públic. En aquest moment, a més de les dues representacions de l’estrena, hem participat a1 concurs de Sant Feliu de Llobregat, entrem a la Mostra de teatre Amateur de Pineda de mar el 30 d’abril a l’Auditori – poca broma – i ens ha permès una fita amb categoria de somni, doncs el dia 30 de març vam fer un espectacle reservat a estudiants i professors amb col·loqui final que ens va permetre posar el cartell de “esgotades les localitats” i mantenir una conversa amb el públic jove, de gran qualitat. El 26 i 27 de maig tornem a la Farinera.

Encara ens queda la promoció d’aquest espectacle a mostres i concursos d’aquest any i del proper, possiblement el durem a la sala La Cate de Figueres on vam obrir una porta als amateurs amb “Una ciutat brillant”, però Stockmann, l’enemic del poble ja ens ha permès omplir la platea d’estudiants, un luxe. Creia que després de Willy Loman  tot seria baixada i el Dr. Stockmann m’ha fet tornar cap amunt. No hi ha dubte que tornar a treballar junts els Lucas hi té una gran part de culpa.

Deixem que el poble jutgi i decideixi per ell mateix, Hovstad. Si vostè no ho vol fer públic, ho faré jo mateix. Convocaré una assemblea popular i llegiré les cinc pàgines de l’informe lletra a lletra

 

 
 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Mort d’un Viatjant a La Cate de Figueres

Viatjant pòster FigueresAquest dissabte dia 7 de novembre tornem a la Sala La Cate de FIGUERES. Un espectacle “estrella” per a una programació de professionals on el nostre grup s’hi ha fet un lloc. Willy Loman va formar part de la meva vida com a projecte i des del mes de maig ja és una realitat. L’estrena amb la sala plena, i ara portem Brooklin a Figueres i ja tenim previst un bolo a l’Auditori de Bellavista el 9 de gener de 2016.

El nostre “viatjant” segueix el seu recorregut, els sentiments a flor de pell, el text potent i colpidor, els personatges impecables, i la felicitat d’oferir el nostre treball al públic. Aixecar aquest espectacle va ser fabulós, fer-lo viatjar per Catalunya ens acosta a l’Olimp.DSC03426

 
1 comentari

Publicat per a 4 Novembre 2015 in 4. El meu grup: El Partiquí

 

Etiquetes: , , ,

Willy Loman, un projecte fet realitat, superant els millors somnis

DSC03187

 

Diuen les hemeroteques que Arthur Miller va estrenar Death of a salesman l’any 1949 i que aquest text el va catapultar a la glòria; en paraules del mateix dramaturg “Mai vaig imaginar que adquirís les proporcions que ha tingut. Era una obra literal sobre un venedor, però després es va convertir en un mite, no només aquí, sinó en moltes altres parts del món”

Sembla que va ser l’any 1952, quan Tamayo la va estrenar a Madrid amb Carlos Lemos i Paco Rabal, però la meva història comença el 1972 (jo sempre havia pensat que va ser abans) quan vaig veure José Maria Rodero interpretant Willy Loman al mític Estudio 1 de TVE. Pot semblar una mica “peliculero” però puc assegurar que aquell dia vaig començar un camí que m’havia de conduir a interpretar el viatjant somniador, orgullós del seu fill Bif, que decideix fer el darrer servei a la seva família amb l’assegurança de vida que sempre s’ha afanyat a pagar.

Els canvis d’humor, els “flashback” vint anys enrere, la conversa imaginària amb el seu germà Ben, els records, els patiments, el somni americà allunyant-se… tot plegat feien de Willy Loman un personatge magnífic.

Jo no feia teatre en aquella època, ni tan sols sabia si n’arribaria a fer mai, i malgrat això, al meu interior hi havia una veu que em deia que no podia passar per aquesta vida sense interpretar el Loman de Miller. Vaig fer un parell d’anys de teatre cap al 77, quan estava acabant la carrera, va ser una mitja casualitat, el teatre m’atreia però no trobava la porta per entrar a l’escenari, i un cop aconseguit el fet de trepitjar taules amb un muntatge sobre un encara poc conegut Miquel Martí i Pol, vaig haver de deixar-ho… motius? Possiblement inexplicables.

Va ser el 2001, una altra casualitat em fa trepitjar escenari i s’encenen els focus interns, era la gran ocasió, fer allò que més m’apassiona, allò pel què crec que serveixo, i van anar apareixent personatges a la meva vida, a tots els estimo, tots formen part de mi, però faltava Willy Loman, el mític venedor que pren la decisió més dramàtica possible en bé dels seus, un home difícil que estima la seva dona i els seus nois, a qui voldria oferir-los el paradís sense pensar que mai no l’ha tingut.

La proposta no tirava endavant, els motius eren diversos, fins que finalment apareix una directora que volia muntar aquest espectacle des de feia anys. Finalment serà possible, parlem del projecte, ens imaginem coses, compartim opinions sobre repartiment i sembla evident que el meu fill gran, component del grup, és evidentment en Bif Loman, el projecte comença a encendre llums de neó. No hi ha un Happy clar entre la gent del grup, uns per grans, altres per joves, i surt la gran idea, el meu fill petit té l’edat que correspon al Happy del text de Miller, li diem i accepta, el somni americà potser s’allunya però el meu somni és més fort que mai.DSC03212

Linda, l’interpretarà una actriu amb qui m’encanta treballar, amb qui hem compartit altres projectes, li ofereixen el paper i accepta encantada, tenim la família al complet. L’Oncle Ben és evident, en Charly, Bernard, Howard, la senyoreta Forsythe, la seva amiga, el cambrer Stanley, la Dona…. tots els personatges ja tenen vida, i a mitjans d’octubre comencem a treballar. L’escenografia és complexa, hi ha problemes d’espai, de pressupost, de ser amateurs i no professionals, acceptem no cobrar però podríem tenir quatre quartos per fer un bon escenari no?   Superem tots els entrebancs, hi posem tota la il·lusió, fem assajos de més a més, vaig per tot arreu amb el text de Willy Loman a l’iPad. L’encarregat de vestuari em vesteix, quan em poso aquell vestit em sento el “Viatjant” i les ulleres resulten definitives. Tinc ganes d’estrenar ,alguns amics organitzen un grup important de persones per viure el gran dia, fa molt temps que em senten parlar d’aquest projecte, hi volen ser, els Lucas ja son els Loman, tot és a punt per la gran estrena.

Divendres 29 de maig a les 21,30, trepitjo la tarima accessòria que representa el carrer amb la meva maleta plena de mostres de ves a saber el què (mai he sabut el producte que intenta vendre en Willy Loman”, s’obre el meu focus i sona la meva cançó…. tot comença

  • Willy?
  • No passa res, he tornat

El somni s’havia fet realitat, a partir d’aquí les sensacions, les emocions,les

paraules, allò és Brooklyn, i jo sóc Willy Loman… DSC03426

 
1 comentari

Publicat per a 1 Juny 2015 in 3. Els meus personatges

 

Etiquetes: , , ,

El somni d’una nit d’estiu. Tres històries paral·leles amb punts comuns

 

somni-TNCNingú dubta que en William Shakespeare va “inventar-se” tots els gèneres possibles, la comèdia, la tragèdia, el relat històric, el text romàntic, el gore….i naturalment el conte fantàstic, possiblement l’apartat on cal incloure les aventures d’en Puck, Oberon i Titània, les desventures amoroses d’Elena, Lisandre, Demetri i Hèrmia, les representacions de “teiatru” dels artesans sota la direcció d’en Pere Tascó, i el públic noble de tota la vida que va al teatre  representats per Teseu i Hipòlita celebrant les seves noces amb espectacle teatral mentre esperen la llarga nit nupcial.

El text del Somni mai m’havia atret gaire, si anem a Shakespeare tirem de tragèdia no? On hi hagi Hamlet, Macbeth, Lear o Pròsper, no hi ha lloc per Lisandre i Hèrmia, o Romeu i Julieta, fins i tot Otel.lo, Titus Andrònic o Coriolà m’havien interessat molt més, però el fet de que el meu grup de teatre va posar en escena la versió Segarrina del Somni, va dur-me a la Sala Massagran del TNC, ni que fos per mirar de comparar perversament els professionals amb els que servim per amor a l’art – mai millor aplicada la frase – .

El que ho tenia pitjor era el Lluis Marco, que feia el “meu paper”, seria implacable amb la seva actuació i li seguiria la Titània Arànega, que era la “meva partenaire escènica”, la resta del repartiment sortien amb menys pressió – tot i que ells no ho van sospitar mai, ni ho sabran si no llegeixen aquest comentari – i val a dir que no em va entusiasmar el tipus de personatge que feien els reis de les fades, poc eròtics i poc estrafolaris, fins i tot molt lineals i poc emotius, bastant discordants amb el Puck o la Teranyina i la Flor de pèsol, molt més simbiòtics amb el formidable bosc encantat d’en Sebastià Brosa (escenografia). El Puck és tan previsible com espectacular, en Pau Vinyas fa una exhibició de forma física i de registres histriònics totalment propis del personatge, participant de forma “gamberra” en els conflictes amorosos dels quatre joves, quasi nens.

Em van encantar els artesans que fan teatre a les noces del Gran Teseu, estan fantàstics i cal remarcar l’actuació de l’Oriol Tramvia, i no pas cantant que “Els temps estan canviant”. Un dels artistes que van fer de Catalunya un paradís avançat en temes culturals i que van dur el català als escenaris dels temps més foscos i que mai havia vist fent teatre. Impecable en Xicu Massó – i això no és cap novetat – el Joan Anguera amb “aquella veu”, el Doctor Soler a qui li havia perdut la pista i un encantador Eduard Muntada fent un lleó autèntic.

En resum un espectacle de qualitat, un text una mica llarg – sempre he pensat que en Shakespeare cobrava per fulls escrits – però amb segell TNC, que et manté assegut tranquil·lament, sense patir per res, i gaudint dels “enredos” tot mirant d’entendre alguns termes lingüístics francament recargolats.  Jo, que ja els havia treballat, ho vaig tenir més senzill.

Per acabar, demanar disculpes al Marco i l’Arànega per la comparació, i agrair la seva comprensió si diem que “nosaltres ho vam fer millor”.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 gener 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

El teatre amateur arriba a la Sala Tallers

 

trencalòsEl 12 de novembre de 1996, un muntatge dirigit per Josep Maria Flotats, “Àngels a Amèrica” va inaugurar la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i el 28 de juny de 2014, un muntatge de El Partiquí va obrir la porta del temple als grups amateurs, amb una Mostra al voltant de Pitarra.

El somni s’havia fet realitat, tants i tants cops ocupant les butaques de les diferents sales del Gran Teatre Català, desitjant ser a l’altra banda, a l’escenari i ahir va passar. A les 12 del migdia, sortia per donar la benvinguda al públic que va omplir la Sala Tallers, recordar-los d’apagar els mòbils i recomanant tenir a ma les pastilletes per la tos. Dedicar l’espectacle a l’amic i mestre Jesús Concernau era lògic i obligat. Confio que des del món teatral on treballi ara, tingués una estona per veure’ns.

Que vaig sentir en aquell moment?, vaig trigar més d’una hora a adonar-me’n, quan amb l’espectacle acabat, saludat els amics que van acompanyar-me en aquesta cita especial, i rebent els comentaris dels companys del grup que havien fet el paper de públic, l’emoció es va fer present. Havíem actuat al Teatre Nacional de Catalunya potser per primer cop i dic potser, imaginant o desitjant que hi pugui haver un segon, un tercer…. un quart? Be, be, no continuo….

Sabíem o imaginàvem que l’experiència seria gran però ho va ser molt més, la gent de teatre que treballen al Nacional ens van acollir amb una professionalitat i un sentit de protecció dignes d’agraïment, el nivell d’organització no tenia fissures i en tot moment vam sentir-nos com a casa.

–          Aniria bé un focus per uns llampecs, fet, un micro a dalt, fet, voldria sortir a dir lo dels mòbils, fet, i així fins a l’infinit. Gràcies amics del TNC, ens heu tractat tant be que tornarem…..

El personatge del Narrador de “l’Últim Trencalòs”, el poeta que inventa la “Llegenda romàntica del segle XI, no premiada en los JOCS FLORALS, escrita en vers i en català del que ara es parla” – tal com la va descriure l’autor – serà sempre un personatge especial, el personatge que em va dur a la mítica Sala Tallers, el personatge a qui vaig donar vida en una sala professional plena de gom a gom i que va assolir la fita de fer realitat un vell somni. Les “Gatades” d’en Pitarra son això, animalades i astracanades de marca major, però ens van obrir les portes del Gran Teatre, i això marcarà sempre un abans i un després.

Si el 2013 va ser l’any del premi al millor actor al concurs de Terrassa, el 2014 es el de les sales professionals, primer La Cate de Figueres i ara la Tallers del Nacional.

“A qui no fa esgarrifar?”DSC01241

 

 

 
 

Etiquetes: , , , ,