Cost de vida. La necessitat de l’altre i la confiança en l’altre

Entre les feines del teatre la més destacada és fer-nos pensar mentre ens entretenim, viure una bona estona reflexionant sobre el conflicte dels personatges que molts cops és el nostre.

Cost de vida, el text de Martyna Majok, dramaturga nord-americana d’origen polonès, que li va valer el Pulitzer 2018, parla de l’ajuda que tots necessitem i parla de la soledat, de la confiança que sovint va cara, i ho fa barrejant les vides de quatre personatges potents i interessants. Un nou encert de la Villarroel.

Un projecte de Sixto Paz amb la direcció de Pau Carrió ja resulta de per si un atractiu indubtable i si mires el repartiment, la cosa puja molt i molt. Pau Roca és John, un investigador brillant i de classe alta, que pateix paràlisi cerebral i busca contractar una persona per ajudar-lo en la higiene i “en el que calgui”. La feina la recull la Katrin Vankova – Jess – en un paper bonic i trist al mateix temps, el seu somriure encisador contrasta amb el patiment i la desconfiança, vestint un personatge dur i a l’hora tendre. Es dona la casualitat, o no, de que ella va viure una situació semblant a la família, quan els seus pares la van portar des de Bulgària quan tenia 5 anys, a un país on no coneixia l’idioma i on les dificultats marcàven el ritme del dia. Anna Sahun és Ani, que víctima d’un accident ha quedat tetraplègica, i que a la necessitat d’ajuda per mirar de viure s’hi afegeix la necessitat econòmica en una nova vida que no té res a veure amb la que tenia. Les circumstàncies la fan retrobar amb la seva antiga parella amb qui té pendent divorciar-se, Eddie, un camioner que interpreta magistralment Julio Manrique, i que buscant una segona oportunitat s’ofereix a fer-li de cuidador, demostrant que ara, és capaç de fer “allò que ens va mancar ahir” que deia la cançó.

Quan has viscut massa vida no resulta senzill continuar, però la Jess ho fa, riu, s’espavila per fer el que no ha fet mai i fins i tot s’il·lusiona quan li sembla veure una porta oberta entre tants bars de copes. La seva il.lusió es refredarà enmig de la neu d’un vespre que hagués ppogut ser bonic. Realment aquell sabó va tenir la culpa?

Pau Carrió presenta una escenografia buida, on una banyera que recorda la de Marat o la del Balneari permet una de les escenes més tendres, amanida d’un humor imprevisible unes escenes abans. Unes capses ens recorden la provisionalitat de les nostres vides, i les cadires de rodes són imprescindibles per als personatges amb problemes de mobilitat. John porta molt de temps amb la seva paràlisi cerebral i demostra tenir-la sota control. “Pot fer-ho tot menys el que no pot fer” i Ani mira de pair l’accident que li va canviar la vida i encara està emprenyada amb tot plegat. Trobarà la sortida on menys l’esperava.

Deia que l’escenografia és buida per donar tot el protagonisme als personatges que, en molt poques escenes, ens ho diuen tot. Pulitzer totalment merescut, per a una dramaturga de només 38 anys.

Un monòleg brillant del Manrique, obre un espectacle on el sentit de l’humor es barreja amb la necessitat que tenim de l’altre i la desconfiança que ens ha creat, una humanitat massa imperfecta. Que els protagonistes siguin ianquis no té la culpa de tot, però ajuda. Allà, si no tens dòlars, no pots posar-te malalt. Ho hem vist a totes les sèries d’hospitals.

Un espectacle molt necessari, molt ben escrit, molt ben dirigit i molt ben interpretat. Alguna pregunta? Doncs espavileu que això no durarà sempre.

Avui, a més, hem tingut col·loqui final. No es pot demanar massa més.

 

L’adversari. Història fosca, espectacle lluminós

Un cop més, i ja en van molts, l’Orson Welles català aixeca un espectacle brutal. El tercet Genebat, Artigau i Manrique, torna a fer una adaptació mil·limètrica, en aquest cas d’un llibre, que et podria recordar Truman Capote i la seva “A sang freda”. Un True crime que es diu ara que tot ha de tenir etiqueta anglesa – després patirem per la nostra llengua i tot ho hem d’etiquetar en ianqui – . No he llegit el llibre d’Emmanuel Carrère, de moment, però la posada en escena d’aquesta gran mentida que va protagonitzar Jean-Claude Romand i que va acabar en tragèdia, és senzillament espectacular. Un menjador i sala d’estar, amb un rebedor al fons, i una porta d’entrada a l’esquerra, composen una escenografia que sorprèn d’entrada i especialment quan la projecció et diu que som a la presó. La direcció del espectacle és una meravella, els moviments d’un sofà endavant i endarrere, que poden ser un llit o un cotxe, els telèfons que sonen – el tema mòbils va a part – les taules de menjador que es converteixen en bar per art de màgia, de la màgia d’unes actuacions cum laude de dues bèsties escèniques com son el Carles Martinez i el Pere Arquillué.

L’adversari, una forma d’anomenar al dimoni, és un espectacle rodó, tot i que coneixem el final, es va desenvolupant com l’engranatge d’un rellotge suís, potser perquè el protagonista de la història viu a Ginebra, prop de la seu de l’Organització Mundial de la Salut, on Jean-Claude deia treballar.

Una història real que semblaria passada de voltes si fos producte de la imaginació d’un escriptor, la història d’un crim esgarrifós per tapar una mentida que s’havia fet massa gran. La por a decebre els teus et porta a crear una faula que potser t’arribes a creure tu mateix i que quan t’esclata a la cara no saps com gestionar.

Jean-Claude Romand va mentir i ell mateix es va convertir en l’adversari, en la seva part més fosca,  una part fosca que diuen que tothom tenim però que sortosament, molts cops queda enterrada.

Un text que t’enganxa des del primer moment, des de la primera rèplica tal com diem en teatre, gràcies a la gran feina de creació de Cristina Genebat, Marc Artigau i Julio Manrique, que han sabut veure un espectacle teatral en una història que captivaria el mateix Carles Porta, mirant de posar llum a la foscor. Al Temple del Raval, la llum, barrejada amb projeccions que et recordarien càmeres de seguretat, construeixen un espai a mida, per la feina de dos actors excel·lents. Carles Martinez és l’assassí en totes les seves facetes al llarg de la seva història que comença de molt jove, i Pere Arquillué, fa d’Emmanuel Carrère i de la resta de personatges – ja té experiència en això – i permet que aquells que no poden evitar riure fins i tot en un drama com aquest, es puguin desfogar. I, per cert, a veure si apaguem els mòbils només entrar a la sala, que el tema comença a cantar.

El dissabte 9 de gener de 1993 la història de Jean-Claude Romand va saltar pels aires. Allà va començar a gestar-se aquest espectacle que no us heu de perdre.

Espectacle totalment recomanable, amb cervesa posterior per comentar tot el que s’ha viscut. Bona nit i molta merda.,

 

Amèrica. Una bomba teatral

“Nosaltres no plorem, som els que fem plorar”  Una frase que podria resumir el text de Sergi Pompermayer que Manrique ens posa davant els ulls amb tanta potència que no pots aclucar-los ni un moment. Una nova prova de que massa cops, les grans fortunes s’han creat a costa de ser mala gent, a costa dels drets  dels altres, i que encara que passi temps i que els esclaus ja no viatgin encadenats en un vaixell, les grans fortunes segueixen creant-se a partir de l’egoisme humà, la gran xacra que defineix el món.

Que els espectacles de l’Orson Welles català són una garantia, ja ho sabem de sobres  i si Joan Carreras es posa al capdavant del repartiment, desapareixen els dubtes sobre un espectacle que es pot recomanar sense haver-lo vist. Joan Carreras en un doble paper de pare de família i avantpassat negrer, torna a tocar el cel, acompanyat d’una Mireia Aixalà esplèndida en un personatge que el fa deliciós i que et permet algun somriure enmig del drama, i una Carme Fortuny amb més expressió facial que rèpliques, tot i que les poques que deixa anar, se’t claven directament al cor. Marc Bosch Vilarasau – ja està dit tot – interpreta l’hereu de la fortuna que lluita entre l’educació que li han donat i els desitjos de sortir-ne si és que realment és això el que vol. L’Aida Llop fa un personatge imprescindible, la noia que agraeix a la vida poder servir una gent tan amable i fantàstica, aquella vella història d’estar en deute amb els qui s’aprofiten de la teva feina. Tamara Ndong es converteix en el personatge central de l’espectacle, en la noia venuda com esclava al patriarca de la família que vol cristianitzar-la abusant d’ella a cops de bíblia. “Por qué Dios os hizo esclavos?” i sembla que la cosa ve de Noè, el de l’arca, i el seu fill Cam que el va ridiculitzar.

Els canvis d’època en un segon, resulten impactants, Carreras i Ndong canvien de personatge com moguts per la destresa d’un mag, i provoquen cops emocionals al públic que no mou ni una pestanya a banda i banda de l’escenari.

Una taula d’una casa senyorial, un parell de carrets amb copes i begudes i una làmpada de cristall, són tota l’escenografia de la Villarroel, que amagarà una història que “no podem canviar”, però… realment volen fer-ho?

Espectacle impactant, recomanable al cent per cent, i que ens recorda que tot i ser-ho d’una altra mena, els esclaus sotmesos a l’interès de l’amo, segueixen existint.

I aquí us deixo el pensament filosòfic de l’espectacle, en boca d’en Joan: “Pots mirar la part positiva de l’esclavitud. El fet que al teu avantpassat el traguessin de casa i el vengessin, ha permès que el teu pare visqui a Nova York i tingui passaport americà”. Brutal.

 

Animal Negre Tristesa. Una tragèdia – alemanya – a La Beckett

Passen de les deu de la nit de dissabte, al carrer plou i espero un conegut – amb mascareta hauria de dir reconegut – que he vist a l’entrar, per saludar-lo. “Quin fart de riure” em diu, quan li confirmo que no surto del menjador sinó de la sala de baix. “És una tragèdia grega en tota regla” , responc.  Ens posem una mica al dia i ens acomiadem. Pregunto a la meva parella de sempre si li ha agradat – jo acostumo a prendre les decisions d’escollir espectacle – i em diu “Molt, però vaja drama. Jo quan ……”  Ho sento però no puc continuar explicant, no vull fer saltar la llebre que forma part de la fotografia del programa.

Entre les habilitats del Manrique quan fa de director, destaca presentar textos que s’aparten dels habituals. Quan et fan la clàssica “què has anat a veure?”, el teu interlocutor difícilment en reconeixerà el títol si no es tracta d’un teatraire que hi ha anat uns dies abans que tu o que ja té les entrades agafades. D’acord, no és el cas de les Tres germanes de Txèkhov que reposarà al Lliure si seguim lliures de virus, per què de tant en tant ens dona una mica de “peixet” i ens facilita la recomanació. L’Orson Welles català sempre és garantia, i no cal insistir-hi més.

A la Beckett han buscat projectes que ens recordin el canvi climàtic – Cicle Planeta-persona  el que d’una forma o altra estem fent amb el planeta, i el text d’Anja Hilling va d’incendis, d’un horrible incendi forestal que inevitablement et recorda Horta de Sant Joan l’estiu de 2009. Tot comença amb una barbacoa – un clàssic – de persones no habituals al mitjà natural, d’aquells que es perden caminant, que deixen les deixalles o que tot mirant estels, poden convertir un somni en un malson.

Vaig llegir el text prèviament. La Beckett ofereix a 5€ el material imprescindible per anar al teatre a treballar, i ja em va cridar l’atenció que les acotacions – les indicacions que fa l’autor del text – es convertien en una autèntica narració, una veu en off que passa molt cops per damunt del text. “La furgoneta negra i beix avança lentament, molesta per les circumstàncies: clots, pedres punxegudes. Les branques de fulles grogues, vermelles, la majoria verdes, d’un verd estiuenc, freguen i colpegen les finestres apujades, el sostre, l’eix del vehicle. A dins, coses que trontollen……” i una que encara crida més l’atenció, “A la part del davant del cotxe, assegudes en tres files, sis, no, set persones” L’autora exposa el número de persones com si ho estigués observant en directe en comptes de descriure-ho.

Quan puc fer això – llegir prèviament –  mentre vaig llegint, miro d’imaginar com serà la posada en escena – si heu llegit Canto jo i la muntanya balla, o Solitud,  proveu d’imaginar com es pot fer en teatre, és una experiència molt interessant-  L’entrada a la sala et mostra un espai buit, amb una pantalla al fons – les projeccions formen part habitual dels muntatges teatrals actuals tot i que sabem que la tecnologia sempre fa patir -, i una petita taula de so a un costat. Més tard, unes cadires plegables que podrien ser una tortura per al públic, només ho seran per als membres del repartiment, que com us podeu imaginar estant brillants. No esperem menys.

Màrcia Cisteró – aquest any canvia la Biblioteca per la Sala del Poblenou – agafa les regnes de la narració, guarnida amb un vestit de nit vermell – vermell foc que diria la Miranda, tot i que el foc no sigui vermell segons criteri de l’Oskar- Quan passa a ser la muller del Matrimoni que surt a la dramatis personae – fent parella amb el Norbert Martínez, està especialment brillant.

L’espectacle té de tot, però especialment text i acotacions, moltes acotacions, i molts moviments curosament coreografiats – comença la Mima Riera però tots la seguiran-  en una despesa física molt important. Per posar-vos un exemple, un moment que tres dels protagonistes fugen del foc pujant i baixant sense parar a la seva cadira. En Paul – Ernest Villegas” acaba fet pols, no cal que ho imagini, com no cal que vagi al gimnàs. L’espectacle el manté en forma. Al seu costat, Jordi Oriol i Mia Esteve cremen – perdó per l’expressió – totes les calories possibles.

Joan Amargós canta Elvis, demostrant allò de que els actors i les actrius d’avui en dia fan de tot, i David Vert carrega amb el personatge – Martin – que més odiarem mentre duri l’espectacle. Entre aplaudiments el perdonarem.

Animal (la natura) Negre (el fum, el foc, el desastre) Tristesa (el que et queda després) proposa dues hores de feina, de contenir la respiració, de patiment, de sacsejar-te… sortosament per tu, a la “fugida de la sala” no et passa el mateix que als protagonistes quan “et mors per trobar un dit d’aigua, de Coca-Cola, de cervesa… et consideraries afortunat, diries que has tingut sort per a tota una vida, si trobessis una ampolla mig buida...” tu, espectador, no tens cap problema per  aconseguir una cervesa si en comptes de sortir de front, et desvies cap a l’esquerra i entres al menjador a esperar que pari de ploure.

Un espectacle totalment recomanable per a tots els que no es passen la vida reclamant “una de riure”, tot i que a la meva dreta, algú ho va aconseguir en molts moments… misteris del teatre.

 

Oncle Vània, un text rus per a un director Lituà

Un dia, en una reunió de presentació del Temporada Alta, en Salvador Sunyer m’animava a veure teatre estranger, una de les especialitats del Festival Gironí. Jo li deia que no veia clar això de llegir subtítols i perdre’m l’expressió dels actors i actrius, les seves mirades, el seu llenguatge no verbal, els seus silencis – aquí no caldria llegir -. Deu ser per això que el nom d’Oskaras Korsunovas no em deia gran cosa, però Manrique, Benet, Marco, Truyol – sí, sí, no és la Clara Segura ni la Vilarasau, però ja és garantia – a més de l’Anna Güell, la Carme Sansa – una clàssica de tota la vida – i sobretot Txékhov, tenien prou tirada per assenyalar aquest espectacle i desplaçar-nos a Girona. Finalment ho vam deixar pel Teatre Lliure que ens permetia escollir més fàcilment data, i aquesta va ser dimecres.

L’any 2014 vam “mitificar” la Companyia Les Antonietes que havíem descobert en un espectacle Shakespèrià anterior – Molt soroll per no res -, amb el Vània de l’Espai Lliure, una creació en tota regla amb una Annabel Castan, un Pep Ambrós o un Arnau Puig – allà ens vam fer del seu club de fans – espectaculars, i sempre resulta emocionant veure’n una altra versió – això no em passa amb el cinema, però en el teatre m’encanta – .

La proposta del director Lituà és diferent, recull l’essència del metge rus i porta els actors i les actrius al límit, potser massa per a alguns puristes, però a mi m’agraden les posades en escena arriscades, i aquesta no deixa de ser-ho. Potser no caldria fer espectacles de quasi tres hores, sempre penses que alguna escena no faria falta, però quan les interpretacions són brillants, endavant amb el teatre, que preu per preu, sabates grosses.

Un cop, la Clara Segura em va dir que mai es cansa de sentir que ens ha agradat la seva feina, doncs tornarem a dir que el treball del Marco, el Benet o el Manrique torna a ser molt gran, i que la Truyol segueix amb pas ferm quan surt de la seva Calòrica particular, o que les bones actrius com la Anna Güell o la Carme Sansa, marquen taules en papers que semblen petits. No recordava haver vist la Raquel Ferri – sembla realment russa – amb un treball gestual molt bo, i tampoc recordo Kaspar Bindeman, imagino que un dels motius principals de que hi sigui és la seva faceta musical, per fer un Teleguin diferent.

L’espai escènic combina mobiliari d’abans amb d’altre d’actual, potser per recordar-nos que els drames humans no tenen època. I, aquest cop,  no sé si les projeccions aporten gaire, fora de l’escena del passeig del professor amb la seva dona, just abans d’entrar en escena.

L’oncle Vània del Lliure – 45 anys de vida ja – de Txékhov, i d’un director Lituà que tria repartiment català, ofereix prou motius per anar al teatre. I a més a més, als que necessiteu el moment de riure, us l’ofereixen amb claredat.

Per cert, no seria possible sortir de la Sala Puigserver directament al carrer sense pujar primer i baixar després? Els genolls amb molts espectacles al damunt ho agrairien. Que diu el cap de sala al respecte?.

 

Carrer Robadors, el viatge de Guillem Balart cap al firmament

He hagut de deixar passar un dia i fins i tot un comentari d’un espectacle posterior, per digerir l’exhibició de Guillem Balart en una nova proposta del Manrique, que com ja sabem, tenen sempre garantia.

“Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne, es llepen el pelatge i el sexe tot el sant dia, ajaguts a la pols, disposats a tot pel bocí de carn de tercera o l’os podrit que algú tingui a bé tirar-los, i jo, com ells, jo són un ésser humà i, per tant, un detritus viciós esclau dels seus instints, un gos, un gos que mossega quan té por i busca carícies.”

Si després de sentir aquestes paraules en boca del protagonista no has començat a mantenir la respiració, potser t’ho hauries d’haver pensat millor a l’hora d’escollir espectacle. Si el Grec se’t va escapar – el Grec s’escapa fàcilment sobretot als que necessitem viure el teatre de prop i el tant per cent de localitats que pots escollir, està més reduït que el que marca el Procicat – el temple del Raval t’ofereix una segona oportunitat, la mateixa segona oportunitat que busquen dos nois de Tànger que per motius diferents acaben a la Barcelona dels indignats, a un carrer que de sempre ha mostrat la part menys amable de la Ciutat. Quan jo era jove, el carrer Robadors era un territori fosc, on només s’hi podia anar a buscar serveis especials.

Rue des Voleurs és el títol original d’un llibre de Mathias Enard, adaptat per Julio Manrique, Marc Artigau i Sergi Pompermayer que va obrir la temporada d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic amb una polèmica que mai he acabat d’entendre. Recordeu el sarau d’Àngels a America de David Selvas i el personatge brillantment interpretat pel Quim Àvila que havia de ser cubà? Com podia ser que se li canviés la raça a un fisioterapeuta que ha d’atendre Roy Cohn?, doncs ara resulta que no tots els actors que interpreten personatges de Tànger, són realment de la raça que haurien de ser…. “saltó la polèmica” que deia aquell. Possiblement per això, actualment  pots veure al cinema un lampista que un dia et va canviar una aixeta a casa, fent d’això, de lampista.

El Guillem Balart, no només dona la imatge del jove Lakhdar que protagonitza la història, sinó que la fa molt més creïble com acostuma a passar amb els cracks de l’escena. Balart ho fa tot bé, i aquest Carrer Robadors no és una excepció. Aquest noi arribarà molt lluny.

L’Espectacle no és un monòleg però poc n’hi falta. Més de dues hores d’història d’uns nois que barregen la esperança amb la religió i com tantes vegades, en nom d’aquesta darrera es fan autèntiques barbaritats. Elisabet Casanovas segueix el seu camí cap als altars amb pas segur, i Anna Castells – inoblidable actuació a Maremar o a Jerusalem – o Carles Martinez – impecable com sempre – aporten tot el que cal per donar a la història tota la credibilitat possible, i acompanyar els actors de raça, com Moha Amazian, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar que estan molt bé, i que donen a l’espectacle una qualitat especial.

L’amistat forjada a la infantesa que ha de durar per sempre, es un dels motius principals de la història. El Lakhdar i el Bassam comencen i acaben junts tot i que els camins es separen de forma radical, i aquesta radicalitat precisament acaba sent protagonista.

Gran espectacle per veure – al menys en el meu cas – mai més enllà de la 5a fila, si no, corro el risc de perdre el fil de la història, tot i que una bona actuació sempre et reconduirà i t’ajudarà a sortir del blanc que t’hagi pogut aparèixer.