RSS

Arxiu d'etiquetes: Julio Manrique

Animal Negre Tristesa. Una tragèdia – alemanya –  a La Beckett

Passen de les deu de la nit de dissabte, al carrer plou i espero un conegut – amb mascareta hauria de dir reconegut – que he vist a l’entrar, per saludar-lo. “Quin fart de riure” em diu, quan li confirmo que no surto del menjador sinó de la sala de baix. “És una tragèdia grega en tota regla” , responc.  Ens posem una mica al dia i ens acomiadem. Pregunto a la meva parella de sempre si li ha agradat – jo acostumo a prendre les decisions d’escollir espectacle – i em diu “Molt, però vaja drama. Jo quan ……”  Ho sento però no puc continuar explicant, no vull fer saltar la llebre que forma part de la fotografia del programa.

Entre les habilitats del Manrique quan fa de director, destaca presentar textos que s’aparten dels habituals. Quan et fan la clàssica “què has anat a veure?”, el teu interlocutor difícilment en reconeixerà el títol si no es tracta d’un teatraire que hi ha anat uns dies abans que tu o que ja té les entrades agafades. D’acord, no és el cas de les Tres germanes de Txèkhov que reposarà al Lliure si seguim lliures de virus, per què de tant en tant ens dona una mica de “peixet” i ens facilita la recomanació. L’Orson Welles català sempre és garantia, i no cal insistir-hi més.

A la Beckett han buscat projectes que ens recordin el canvi climàtic – Cicle Planeta-persona  el que d’una forma o altra estem fent amb el planeta, i el text d’Anja Hilling va d’incendis, d’un horrible incendi forestal que inevitablement et recorda Horta de Sant Joan l’estiu de 2009. Tot comença amb una barbacoa – un clàssic – de persones no habituals al mitjà natural, d’aquells que es perden caminant, que deixen les deixalles o que tot mirant estels, poden convertir un somni en un malson.

Vaig llegir el text prèviament. La Beckett ofereix a 5€ el material imprescindible per anar al teatre a treballar, i ja em va cridar l’atenció que les acotacions – les indicacions que fa l’autor del text – es convertien en una autèntica narració, una veu en off que passa molt cops per damunt del text. “La furgoneta negra i beix avança lentament, molesta per les circumstàncies: clots, pedres punxegudes. Les branques de fulles grogues, vermelles, la majoria verdes, d’un verd estiuenc, freguen i colpegen les finestres apujades, el sostre, l’eix del vehicle. A dins, coses que trontollen……” i una que encara crida més l’atenció, “A la part del davant del cotxe, assegudes en tres files, sis, no, set persones” L’autora exposa el número de persones com si ho estigués observant en directe en comptes de descriure-ho.

Quan puc fer això – llegir prèviament –  mentre vaig llegint, miro d’imaginar com serà la posada en escena – si heu llegit Canto jo i la muntanya balla, o Solitud,  proveu d’imaginar com es pot fer en teatre, és una experiència molt interessant-  L’entrada a la sala et mostra un espai buit, amb una pantalla al fons – les projeccions formen part habitual dels muntatges teatrals actuals tot i que sabem que la tecnologia sempre fa patir -, i una petita taula de so a un costat. Més tard, unes cadires plegables que podrien ser una tortura per al públic, només ho seran per als membres del repartiment, que com us podeu imaginar estant brillants. No esperem menys.

Màrcia Cisteró – aquest any canvia la Biblioteca per la Sala del Poblenou – agafa les regnes de la narració, guarnida amb un vestit de nit vermell – vermell foc que diria la Miranda, tot i que el foc no sigui vermell segons criteri de l’Oskar- Quan passa a ser la muller del Matrimoni que surt a la dramatis personae – fent parella amb el Norbert Martínez, està especialment brillant.

L’espectacle té de tot, però especialment text i acotacions, moltes acotacions, i molts moviments curosament coreografiats – comença la Mima Riera però tots la seguiran-  en una despesa física molt important. Per posar-vos un exemple, un moment que tres dels protagonistes fugen del foc pujant i baixant sense parar a la seva cadira. En Paul – Ernest Villegas” acaba fet pols, no cal que ho imagini, com no cal que vagi al gimnàs. L’espectacle el manté en forma. Al seu costat, Jordi Oriol i Mia Esteve cremen – perdó per l’expressió – totes les calories possibles.

Joan Amargós canta Elvis, demostrant allò de que els actors i les actrius d’avui en dia fan de tot, i David Vert carrega amb el personatge – Martin – que més odiarem mentre duri l’espectacle. Entre aplaudiments el perdonarem.

Animal (la natura) Negre (el fum, el foc, el desastre) Tristesa (el que et queda després) proposa dues hores de feina, de contenir la respiració, de patiment, de sacsejar-te… sortosament per tu, a la “fugida de la sala” no et passa el mateix que als protagonistes quan “et mors per trobar un dit d’aigua, de Coca-Cola, de cervesa… et consideraries afortunat, diries que has tingut sort per a tota una vida, si trobessis una ampolla mig buida...” tu, espectador, no tens cap problema per  aconseguir una cervesa si en comptes de sortir de front, et desvies cap a l’esquerra i entres al menjador a esperar que pari de ploure.

Un espectacle totalment recomanable per a tots els que no es passen la vida reclamant “una de riure”, tot i que a la meva dreta, algú ho va aconseguir en molts moments… misteris del teatre.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 febrer 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Oncle Vània, un text rus per a un director Lituà

Un dia, en una reunió de presentació del Temporada Alta, en Salvador Sunyer m’animava a veure teatre estranger, una de les especialitats del Festival Gironí. Jo li deia que no veia clar això de llegir subtítols i perdre’m l’expressió dels actors i actrius, les seves mirades, el seu llenguatge no verbal, els seus silencis – aquí no caldria llegir -. Deu ser per això que el nom d’Oskaras Korsunovas no em deia gran cosa, però Manrique, Benet, Marco, Truyol – sí, sí, no és la Clara Segura ni la Vilarasau, però ja és garantia – a més de l’Anna Güell, la Carme Sansa – una clàssica de tota la vida – i sobretot Txékhov, tenien prou tirada per assenyalar aquest espectacle i desplaçar-nos a Girona. Finalment ho vam deixar pel Teatre Lliure que ens permetia escollir més fàcilment data, i aquesta va ser dimecres.

L’any 2014 vam “mitificar” la Companyia Les Antonietes que havíem descobert en un espectacle Shakespèrià anterior – Molt soroll per no res -, amb el Vània de l’Espai Lliure, una creació en tota regla amb una Annabel Castan, un Pep Ambrós o un Arnau Puig – allà ens vam fer del seu club de fans – espectaculars, i sempre resulta emocionant veure’n una altra versió – això no em passa amb el cinema, però en el teatre m’encanta – .

La proposta del director Lituà és diferent, recull l’essència del metge rus i porta els actors i les actrius al límit, potser massa per a alguns puristes, però a mi m’agraden les posades en escena arriscades, i aquesta no deixa de ser-ho. Potser no caldria fer espectacles de quasi tres hores, sempre penses que alguna escena no faria falta, però quan les interpretacions són brillants, endavant amb el teatre, que preu per preu, sabates grosses.

Un cop, la Clara Segura em va dir que mai es cansa de sentir que ens ha agradat la seva feina, doncs tornarem a dir que el treball del Marco, el Benet o el Manrique torna a ser molt gran, i que la Truyol segueix amb pas ferm quan surt de la seva Calòrica particular, o que les bones actrius com la Anna Güell o la Carme Sansa, marquen taules en papers que semblen petits. No recordava haver vist la Raquel Ferri – sembla realment russa – amb un treball gestual molt bo, i tampoc recordo Kaspar Bindeman, imagino que un dels motius principals de que hi sigui és la seva faceta musical, per fer un Teleguin diferent.

L’espai escènic combina mobiliari d’abans amb d’altre d’actual, potser per recordar-nos que els drames humans no tenen època. I, aquest cop,  no sé si les projeccions aporten gaire, fora de l’escena del passeig del professor amb la seva dona, just abans d’entrar en escena.

L’oncle Vània del Lliure – 45 anys de vida ja – de Txékhov, i d’un director Lituà que tria repartiment català, ofereix prou motius per anar al teatre. I a més a més, als que necessiteu el moment de riure, us l’ofereixen amb claredat.

Per cert, no seria possible sortir de la Sala Puigserver directament al carrer sense pujar primer i baixar després? Els genolls amb molts espectacles al damunt ho agrairien. Que diu el cap de sala al respecte?.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 3 Desembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Carrer Robadors, el viatge de Guillem Balart cap al firmament

He hagut de deixar passar un dia i fins i tot un comentari d’un espectacle posterior, per digerir l’exhibició de Guillem Balart en una nova proposta del Manrique, que com ja sabem, tenen sempre garantia.

Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne, es llepen el pelatge i el sexe tot el sant dia, ajaguts a la pols, disposats a tot pel bocí de carn de tercera o l’os podrit que algú tingui a bé tirar-los, i jo, com ells, jo són un ésser humà i, per tant, un detritus viciós esclau dels seus instints, un gos, un gos que mossega quan té por i busca carícies.”

Si després de sentir aquestes paraules en boca del protagonista no has començat a mantenir la respiració, potser t’ho hauries d’haver pensat millor a l’hora d’escollir espectacle. Si el Grec se’t va escapar – el Grec s’escapa fàcilment sobretot als que necessitem viure el teatre de prop i el tant per cent de localitats que pots escollir, està més reduït que el que marca el Procicat – el temple del Raval t’ofereix una segona oportunitat, la mateixa segona oportunitat que busquen dos nois de Tànger que per motius diferents acaben a la Barcelona dels indignats, a un carrer que de sempre ha mostrat la part menys amable de la Ciutat. Quan jo era jove, el carrer Robadors era un territori fosc, on només s’hi podia anar a buscar serveis especials.

Rue des Voleurs és el títol original d’un llibre de Mathias Enard, adaptat per Julio Manrique, Marc Artigau i Sergi Pompermayer que va obrir la temporada d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic amb una polèmica que mai he acabat d’entendre. Recordeu el sarau d’Àngels a America de David Selvas i el personatge brillantment interpretat pel Quim Àvila que havia de ser cubà? Com podia ser que se li canviés la raça a un fisioterapeuta que ha d’atendre Roy Cohn?, doncs ara resulta que no tots els actors que interpreten personatges de Tànger, són realment de la raça que haurien de ser…. “saltó la polèmica” que deia aquell. Possiblement per això, actualment  pots veure al cinema un lampista que un dia et va canviar una aixeta a casa, fent d’això, de lampista.

El Guillem Balart, no només dona la imatge del jove Lakhdar que protagonitza la història, sinó que la fa molt més creïble com acostuma a passar amb els cracks de l’escena. Balart ho fa tot bé, i aquest Carrer Robadors no és una excepció. Aquest noi arribarà molt lluny.

L’Espectacle no és un monòleg però poc n’hi falta. Més de dues hores d’història d’uns nois que barregen la esperança amb la religió i com tantes vegades, en nom d’aquesta darrera es fan autèntiques barbaritats. Elisabet Casanovas segueix el seu camí cap als altars amb pas segur, i Anna Castells – inoblidable actuació a Maremar o a Jerusalem – o Carles Martinez – impecable com sempre – aporten tot el que cal per donar a la història tota la credibilitat possible, i acompanyar els actors de raça, com Moha Amazian, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar que estan molt bé, i que donen a l’espectacle una qualitat especial.

L’amistat forjada a la infantesa que ha de durar per sempre, es un dels motius principals de la història. El Lakhdar i el Bassam comencen i acaben junts tot i que els camins es separen de forma radical, i aquesta radicalitat precisament acaba sent protagonista.

Gran espectacle per veure – al menys en el meu cas – mai més enllà de la 5a fila, si no, corro el risc de perdre el fil de la història, tot i que una bona actuació sempre et reconduirà i t’ajudarà a sortir del blanc que t’hagi pogut aparèixer.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Setembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Les tres germanes. Ho ha tornat a fer

Ja no és notícia dir que l’Orson Welles català és un geni. Avui mateix li han donat el premi Butaca al millor espectacle per “Jerusalem” – no em sorprèn gens – però el Manrique ho ha tornat a fer, ha aixecat un espectacle rodó que serà l’enveja del mateix Dr. Txékhov si es que ha pogut veure l’espectacle enmig de la pandèmia.

En uns temps on vivim envoltats de pantalles de metacrilat, l’aparador de la sala gran del Lliure, ens demostra que les coses valuoses es protegeixen darrera del vidre, tal i com el Petit Príncep feia amb la seva flor. Aquest cop, agafar primera fila no ha estat una gran idea, preneu nota.

Asseguts a la butaca, ens oblidem de les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, fins i tot del termòmetre de l’entrada fins que el teatre, com sempre, demostra la seva vigència en una frase de la més petita de la casa, Irina, que diu “Si no tinguéssim por de la mort no ens faria por viure”. Voleu alguna frase de més actualitat?

El text màgic del metge rus, passat per les mans de l’Artigau, la Genebat i el mateix Manrique no té ni una paraula sobrera, es una tempesta de conceptes a rumiar, que et fan treballar més que mai, és un espectacle per tornar-lo a gaudir demà i demà passat i l’altre, de llegir-lo i rellegir-lo, amb la garantia de descobrir més i més coses a pensar, a “filosofar” com diu Ivan , el Coronel enamorat.

Tot i que els deu personatges ratllen a una alçada important, vull destacar la gran actuació del Jordi Rico i em permeto recomanar a la Maria Rodríguez que faci lloc a les prestatgeries de casa. De fet, si no fos perquè em sento obligat amb vosaltres que em llegiu, esperaria a escriure fins que les mans es recuperessin de tant aplaudir. De totes formes, al tanto amb la cunyada, una Mireia Aixalà molt ben posada en el seu paper.

Olga, Maixa i Irina han trigat, però valia la pena esperar, com val la pena esperar per veure l’escena de la pluja, realment impagable. Ho ha tornat a fer, el geni ha tornat per fer-nos viure el teatre en la seva màxima expressió. Llarga vida al geni.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Desembre 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Una història real. 90 minuts de veritat

M’agraden els textos que parlen d’escriptors i sé perfectament per què; m’agrada aquest ofici, utilitzar el llenguatge per donar vida a dojo,  donar vida als personatges i donar vida als lectors doncs fent meva una frase que m’encanta, diré que cal “Llegir per viure altres vides”.

Diu Pau Miró al programa de ma, que volia escriure una obra sobre la ultradreta des de la visió d’un ambient familiar enrarit fins a l’infinit, però l’espectacle et condueix sobretot al segon conflicte, l’etern pare-fill  en guerra constant, sense la treva que podria oferir la dona desapareguda.

Pau Miró s’acompanya de personal de qualitat, Manrique, Conejero, Aixalà i Cardoner – lluny del nen en coma de Polseres vermelles, en una progressió excel·lent – i el resultat és un espectacle dinàmic i trepidant, on l’escriptor ofereix petits moments de treva quan escriu dictant, els capítols del seus llibres, que fàcilment podríem anomenar “pàgines viscudes”. L’escriptor s’inspira en la vida, en el conflicte i pots arribar a sospitar si la seva pedra filosofal, no és altra que convertir el drama personal  en Best seller literari.

La posta en escena és brillant per la seva senzillesa. A mi m’agraden més les escenografies que suggereixen que no pas el realisme brutal, i aquí veus com es converteix l’espai en una consulta, una editorial, la casa pròpia – una pista de bàsquet sense cistelles – o un campament. Fa pocs dies parlàvem al meu grup sobre les escenografies, sobre si cal fer-les molt realistes per “explicar” al públic on és, doncs veure “Una història real” et dóna la resposta.

Ja he dit que les actrius i els actors estan molt bé, de fet ja t’ho esperes, però val la pena fer-ne esment, a  mi  m’agrada fer-ho i suposo que també agrada escoltar-ho, encara que hi puguis estar acostumat. És allò de la flor que cal anar regant perquè no es marceixi.

L’escriptor Manrique viu un huracà emocional que descontrola la seva existència. Una trucada al mòbil ho canvia tot. Canvia la promoció del darrer llibre, les entrevistes,el premi literari, la seva pròpia existència… una història real tants i tants cops. Qui no s’angoixa quan li sona el telèfon quan no ho espera?. El domini de l’escena resulta abassegador, i posa el nivell tant amunt, que no queda altre remei que “anar-hi amb tot”, oferint al públic una hora i mitja de teatre gruixut, amb moments que permeten el riure “obligatori” que cal suportar. Ja sé que ho dic sempre, però em costa entendre determinades rialles enmig d’un drama. Suposo que també m’hi aniré acostumant.

Resulta molt senzill recomanar aquest espectacle, i espero que si he “aconseguit controlar el relat, aconseguiré controlar els fets” i ja estareu desitjant clicar la casella màgica: LA VILLAROEL. COMPRAR ENTRADES.

 

 
1 comentari

Publicat per a 12 Desembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Jerusalem. La festa dels marginals

Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.

Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encara no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del nostre “vici” per l’art més viu.

Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.

L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.

No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços, carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.

L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar –  Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.

Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem.  Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 Novembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,