RSS

Tag Archives: Julio Manrique

Èdip, la Biblioteca al Romea

Les tragèdies gregues són poesia que relata situacions inversemblants. Mares que maten fills, fills que maten mares, o fills que tenen fills amb les seves mares, però relatades amb paraules musicals  que et fan sentir bé, si fa no fa, com si els déus t’haguessin estat propicis. Tots els textos dels grecs antics van farcits d’oracles, de déus, de Cases, de la llacuna Hades i el seu barquer Caront…. noms que si vols processar-los d’entrada, et poden atabalar. Un consell, deixeu que tots els noms flueixin pel vostre interior, gaudiu de la pronuncia dels actors i actrius i penseu que el nus principal l’entendreu quan sigui el moment. La resta és per posar-te en situació.

Les tragèdies gregues s’utilitzaven per educar la gent, per explicar-los en forma de teatre, el que calia fer o el que estava mal fet, i tot i semblar situacions impossibles, la vida diària ens demostra el contrari – això passa amb els grans clàssics, sempre semblen escrits ara mateix – Representen un teatre imprescindible i el 2018 sembla destinat pels déus a oferir-nos diverses manifestacions d’aquest teatre. Ja el Grec 2017 va començar a marcar la pauta. Medea, Èdip, Troyanas, Electra – permeteu-me afegir també, la nostra aportació amateur al festival tràgic de la cartellera catalana – Bérénice  aquesta escrita per Racine, ens porten el drama més cru, davant dels nostres ulls, que sortosament, no han sofert el destí dels d’Èdip el rei.

Però tornem a Broggi i el seu Èdip-Manrique, brillant com sempre tot i que és l’espectacle menys Broggi que he vist. Els directors tenen dret a posar els textos damunt l’escenari com creguin convenient, i en aquest cas no vaig veure detalls màgics, potser per donar tot el protagonisme al text. La tragèdia té un ritme pausat, trencat per la resposta irada del rei -els reis sempre manen i decideixen el futur dels altres segons els ve de gust – que ofereix el contrast necessari entre qui mana i qui obeeix. Manrique manté el tempo de la ràbia de forma magistral mentre Martínez ho fa amb la calma que se li suposa al sacerdot. Gelabert provoca el rei sense complexos, acomplint els papers principals a l’hora de demostrar els “fets”. Curiosa la interpretació del pastor, potser en un homenatge als que de veritat fan aquesta feina, o potser era un pacte realitzat als pirineus – llàstima de no tenir ahir el col·loqui per preguntar-ho – .

La rampa que puja des de la platea, permet una entrada lenta a escena, com requereix el ritme de l’espectacle, així com els joncs que es desplacen endavant per tancar l’espai quan fa falta. El  detall de la font – nosaltres també la tenim a Electra – i l’olivera al fons, potser recordant-nos un dels grans muntatges de Broggi a la Biblioteca, Antígona, precisament la filla d’Èdip, trenquen la monotonia terrosa general.  Tot l’espai escènic és preciós en la seva aparent senzillesa, transmet aridesa i suavitat alhora, i t’acompanya pels camins poètics que ja anuncien les paraules de Borges recitades per Pablo Derqui a l’inici de l’espectacle – no sé si a través de micròfon o de ràdio -.

Oriol Broggi surt de la Biblioteca però s’endú l’ambient i l’aroma de la nau gòtica, al Temple del Raval. Un experiment reeixit com no podia ser d’altra forma. Les tres potes que asseguren un espectacle -text, direcció, repartiment – són de marbre i no podien fallar. Recomanació clara i evident.

Anuncis
 
 

Etiquetes: , , , , , , ,

L’ànec salvatge. Ibsen i Manrique s’associen en un gran espectacle

anec-salvatge-2jpgEra el mes de juny de l’any passat, l’abonament em permetia triar dues entrades per a una estrena de la temporada i ho vaig tenir molt clar. Potser hi tenia a veure alguna cosa el fet que llavors estava treballant el personatge del Dr. Stockmann, una creació mítica d’Ibsen, o encara més possible, la seguretat que representa escollir un espectacle dirigit per Julio Manrique. L’Orson Welles català és una garantia en els textos escollits i en la forma de posar-los en escena. Si a més a  més hi afegim el duet Derqui-Benet que ocupaven la fotografia promocional, la tria era senzilla, i el premi era fila 1 seients 20 i 21.

Confesso que d’entrada vaig patir, l’escenografia semblava difícil i et feia pensar si no era un d’aquells espectacles on la primera fila no és la millor, i que poder veure fins el darrer detall dels ulls dels protagonistes, et fa perdre la perspectiva general. Uns arbrets petits o uns matolls grans que representen el jardí d’en Werle (l’home ric i poderós) o el bosc d’Ekdal (l’home pobre), em privaven de veure clarament la part més posterior de l’escenari, ocupada per un piano de cua – estic muntant una Electra amb un pianista, i que ningú pensi que ho vaig decidir ahir – on es creuen les primeres rèpliques de l’espectacle, però el patiment va cedir als pocs minuts. Derqui passa a primer terme, s’asseu a la tarima i la seva brillant gestualitat et confirma que la butaca és bona. Criden l’atenció les ulleres del Benito (Werle) i ben aviat descobreixes el motiu que lògicament no desvetllaré – tot i que els spoilers al teatre no existeixen, el que ens importa es viure cada instant encara que tots sabem que passa a Hamlet, al Rei Lear o a la Mort d’un viatjant – i que una mica més avançada l’obra, tornen a fer-se presents. Pocs cops unes ulleres diuen tant del conflicte del text.

Derqui està brillant com sempre, Benet demostra que és un gran i a la segona part et deixa molts moments sense respiració – un risc que el públic de teatre està acostumat a trampejar amb solvència – però permeteu-me que marqui amb “fosforito” com es fa amb els textos que cal memoritzar, el nom d’Elena Tarrats, la “nena” Hedvige, una actriu de 23 anys que em va “enganyar” quan vaig trobar a faltar allò de que en cas de menors, sempre hi ha dues persones que fan el personatge, per anar alternant. Ho confesso, li vaig posar 13 o 14 anys, i fins que no va sortir a saludar – una de les nombroses vegades que ho va fer amb tota la companyia – no vaig veure que tot era personatge. Que et sorprenguin al teatre és el que tots necessitem, i en un espectacle on les tres potes – autor, director, repartiment – tenien garantia, veure una actuació com la que fa la “nena” és un regal afegit.

Diu el Lluís Pasqual que els crítics no veuen teatre sinó que veuen estrenes i les seves opinions resulten esbiaixades, si l’estrena va ser el que vaig veure, no em puc ni imaginar el que serà aquest espectacle d’aquí dues o tres setmanes.

Felicitacions també a la Miranda Gas – una de les actrius amb més càrrega hereditària en aquest art – per les cançons, que li donen un protagonisme que el seu petit paper no li hagués permès, i seria injust no destacar   el personatge que fa el Lluís Marco, l’avi de la casa, l’home que ho diu tot mentre sembla que no diu res.

L’espectacle omple la sala de Montjuic en un homenatge més a l’home que la va pensar, i si no estan les entrades exhaurides, deixeu de llegir aquest text, entreu al vostre usuari i cliqueu “L’ànec salvatge” un Ibsen que fins avui, era menys conegut que altres fills de l’autor noruec, però que una vegada més, el Manrique ha esmenat aquest detall.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 3 Març 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

La Treva. Un pulitzer – o un butaca – en joc.

fullsizerenderUn dels temes de comentari recurrent és el dels reporters a les zones de conflicte. Quina part hi ha d’humanitat, de voler ensenyar la part més dura del món, quina part hi ha de servei o d’heroisme i quina part hi ha d’egoisme personal. Els veus retransmetre o fotografiar i et fan patir, imagines que un cap pervers els ha enviat a jugar-se la vida en pro d’un periodisme d’internacional que resulta molt més valuós que l’atipador periodisme esportiu, per posar un exemple. De cop i volta veus aquell reporter de Palestina , o d’Irak, o d’Afganistan, o de qualsevol racó de l’Àfrica en conflicte permanent i no voldries ser al seu lloc, els mitifiques, molt més que als que dirigeixen taules de tertulians o els que et van repetint les notícies en un canal de bucle informatiu. I quan aquell reporter aventurer – he dit aventurer? – canvia el micròfon de mà i fins i tot el casc protector, per un promter et sents alleugerit. Però un dia et comences a preguntar si realment el reporter ho ha escollit, fins i tot ho ha suplicat, ha demanat ser el primer de la llista per desplaçar-se a la zona de conflicte, com aquells que mantenen el nivell d’adrenalina desafiant muntanyes i parets de glaç o miren de demostrar que realment allò de que l’home podria volar no era cap tonteria.

D’això va la Treva, el text de Donald Margulies, un dramaturg de Brooklin, que Julio Manrique posa damunt l’escenari de la Villarroel amb la seva mestria habitual. Els muntatges de l’Orson Welles català, destil·len modernitat, imaginació i van sempre embolicats d’una música i una il·luminació calculada al mil·límetre. Per ajudar-lo a transmetre emocions, dues parelles de cracks, on destaca la Mima Riera, un dels grans descobriments de la primera Kompanyia – això sona a exèrcit, que voleu que us digui – del Lliure, i que en el seu paper de Mandy assumeix la responsabilitat de dir el que tots hem pensat en alguna ocasió. La gran dama de l’escena és la Sarah Goodwin, la reportera que es juga la vida per mantenir “a tope” el seu nivell d’adrenalina mentre du a terme la tasca imprescindible de finestra al món més cruel del planeta. Està com sempre, fa un personatge creïble que t’acompanya fins el cor de la història, de la mà d’un David Selvas (James Dodd) que ja fa temps que és un gran, ens fan entrar a la història des del primer mig minut. El Ramón Madaula està brillant en el seu paper de l’editor Richard Ehrlich – no esperem menys d’un crack com ell –  i ofereix moments per somriure d’aquells que tan agraden al públic de teatre – jo sóc el rar, ho accepto, i no entenc que es pugui riure quan es tracten determinats temes, però això ja ho parlarem un altre dia -.

Un espectacle teatral s’aguanta damunt tres potes, el text i l’autor, la direcció i el repartiment. Els dos darrers eren garantia total i tot i no conèixer l’autor, no vaig dubtar a perseguir aquests muntatge, que degut a la meva baixa – van posar-me un maluc nou – he hagut de retardar fins el dia de Nadal, però crec que va ser un gran motiu per aixecar-se de la taula, i dur un grup dels 12 familiars més popers a la Villarroel.

No crec que tingueu massa dubtes en escollir aquest espectacle, segur que molts ja l’heu vist, però no us despisteu doncs el 15 de febrer, la Sarah Goodwin torna a agafar l’avió, aquest cop cap a Afganistan. L’Irak, ja serà història, com la pura realitat.img_7048

 
Deixa un comentari

Posted by a 26 Desembre 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Don Joan a la meva – seva – manera

IMG_5651Ja fa temps que els directors d’escena, – aquells  que miren de trobar en els textos, coses que ni l’autor sap que hi són – busquen noves formes de plantejar al públic els grans clàssics, aprofitant-se d’aquella màxima que diu que els problemes de la humanitat sempre han estat els mateixos.

La posada en escena del mite del conqueridor que ens fa David Selvas, ens transporta al saló restaurant d’un hotel de luxe de qualsevol ciutat i en qualsevol moment, no hi fa res, tot moment és bo per oferir a la dona – així en sentit general i no pas de lligams matrimonials – les millors paraules que condueixin al millor final. En aquest sentit, l’espectacle té dos moments fantàstics on el Don Joan Manrique sedueix la noia jove i la dona que ho és menys – que no protesti l’Anna Azcona – on no es pot perdre ni un sol gest ni una sola veu, de la provisional parella . I si bones son les intervencions del protagonista, no es queden enrere les del seu inseparable escuder Sganarelle – un Manel Sans feliçment recuperat als escenaris  – que facilita al públic aquella rialla que sempre fa falta i es converteix en el personatge favorit dels “clients” de l’hotel, fins i tot en els moments de més tensió de l’hora i 40 minuts, sortosament  sense entreacte .

L’espectacle comença aviat, més aviat del previst, el públic va ocupant butaques i lamenta no haver reservat taula per “esmorzar” al Comodore, alguns miren de tastar les delícies del buffet lliure, o l’aroma absent d’un cafè d’aquells horribles que serveixen als millors hotels del planeta – un altre dia ja parlarem d’aquest tema –

Fa poc escrivia que el Hamlet del Pau Carrió era una bona forma d’entrar al teatre, per al públic encara “amateur” en aquest sentit, doncs el Don Joan d’en Selvas, va en aquesta direcció, i el mite – es curiós com la humanitat busca sempre mitificar en comptes d’emmirallar-se, potser per allò d’aspirar sempre a més i conseqüentment ser sempre més infeliç – de l’home que se’n fot de la religió i de la moral, o dels “plebeus” – el que ara en diríem la gent del carrer – entra molt millor que no pas la que oferia la “troupe” de Molière aquells anys del segle XVII.

Les al·lusions a la medicina poc transparent, que tant agraden a la Cristina Genebat, es deixen veure en determinats moments de l’espectacle, fins i tot surten les “farmacèutiques de la monja Forcada” , i amb un final tipus Twin Peaks – a la seva manera – et quedes amb ganes de llegir el text inicial de Molière, per descobrir totes i cada una de les adaptacions d’aquest muntatge actual.

El programa desplegable no està fet per llegir-lo abans d’entrar, mireu només  la primera plana, la resta deixeu-la per després, doncs el teatre serveix per despertar l’interès, i un cop comentat l’espectacle al bar de torn – o de guàrdia – cal treballar-s’ho una mica més per acabar de rematar la feina. Quan un espectacle et deixa ganes de llegir el text, o de buscar informació sobre el que t’han mostrat, és quan l’aplaudiment ha de ser més gran.

Tot el repartiment està molt i molt bé, i això, a l’escena catalana, cada cop és menys notícia.IMG_5653

 
Deixa un comentari

Posted by a 15 Abril 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Santa nit, plàcida nit de teatre

Santa nit 2S’acosta Nadal, sembla una afirmació gratuïta i fins i tot innecessària quan les llums del carrer, els anuncis de la tele – hòstia, acabo de confessar que miro la tele – i els aparadors de les botigues ens recorden que ha arribat l’hora de gastar-se la pasta per fer feliços als altres i sentir-nos contents, solidaris i tips com cada any.

Nadal vol dir regals, àpats impossibles, despeses inevitables, solidaritat amb els desafavorits – fins i tot la Marató de teletres va per aquestes dates – i vol dir Pastorets, aquest espectacle perdut en la nit dels temps, que embolcalla el Nadal d’una forma molt i molt especial.

Santa nit, la creació de la Cristina Genebat, escrita a imatge i semblança de dos “pastorets” com el Marc Rodriguez i l’Ivan Benet – l’expert del grup – i posada en mans d’en Xavi Ricart i Julio Manrique, ens porta una imatge diferent del text més representat arreu de Catalunya, amb les seves diferents versions d’un dels naixements més coneguts del llegendari popular.

Un equip compacte amb l’Ernest Villegas en un registre molt diferent del que ens té acostumats, on la seva veu prodigiosa deixa pas a una comicitat poc habitual, una Mireia Aixalà que just deixar el Timó d’Atenes, clava una actuació memorable especialment quan es posa la perruca rossa. L’Albert Ribalta ofereix un repertori de mímica facial impressionant, lluny també del seu Timó, i l’arcàngel Norbert Martínez acapara alguns moments impagables, de saxo i de discurs d’aquells que fan riure de tant seriosos que son.

En aquest cas no podem dir allò de que no es pot destacar ningú del treball coral de l’equip, o de la família com ells mateixos s’han anomenat aquest vespre, avui cal destacar-los a tots, en un treball complicat per l’espai, per les condicions del teatre, aconseguint un resultat d’aquells que fan i faran  parlar.

Santa nit son  uns pastorets sense samarres ni barretines, sense ales ni espases, amb alguna banyeta i amb un rabadà que té por d’una iaia que ronca, un dimoni que mou coca, un àngel palestí que toca el saxo, i on una Maria fuig d’una clínica privada on la pressa per anar a celebrar el Nadal vol impedir-li el part natural a cop de cesària.

Un espectacle fresc, que fa riure mentre posa el dit a la nafra d’uns quants problemes que mostra el món que vivim, una forma distesa i distreta de viure uns pastorets que cal descobrir en cada personatge, en cada situació doncs aquí no hi ha balls de dimonis, portals de Betlem  ni pastors, i no es veu per enlloc “l’oli de la caldera on podeu fregir pebrots”.

Cal estrenar aquest espectacle per Nadal?, es pregunta l’equip artístic, possiblement no cal, aquest cop ha estat així i potser a partir d’ara, i pensant en allò de que Nadal ha de ser tot l’any, les noves versions dels pastorets mostraran el seu missatge a una platea en màniga curta.

Aplaudiment general i ben merescut a un treball important, fet amb la major precisió possible, una precisió que en els canvis de personatge i per això de vestuari i de localització, recorden aquells mítics canvis del Tricicle. Com be diuen els protagonistes, el públic veu l’espectacle de fora, quan en realitat hi ha un segon espectacle a dins, darrera de la cortina màgica. Potser caldrà plantejar-se l’exercici de mostrar també, l’espectacle paral·lel. Totalment recomanable per encarar les festes en bon estat de salut. Gràcies per fer-nos aquest regal de Nadal.

 
Deixa un comentari

Posted by a 13 Desembre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,

La Partida, els espectacles Manrique segueixen a dalt de tot

 

la partida

Dins de la programació del Grec però en moments difícils de l’any, l’espectacle del Romea ha de prorrogar una setmana per l’èxit aconseguit. La recepta és: Teatre Romea, Julio Manrique i un repartiment de luxe, molt acurat en el càsting. Imagino que actualment és senzill fer un repartiment amb la quantitat de peces que composen la plantilla catalana d’actors i actrius. Un clàssic com Madaula, amb un saber estar impressionant, un Carreras sense sostre, pujant i pujant espectacle rere espectacle cap al Cim, un Benito que sempre dóna el personatge i et sorprèn doncs a causa del seu físic, sembla que ho hagi de tenir cru, el duet jove amb un Marc Rodríguez que en els papers mig còmics, arrasa, i un Oriol Vila que demostra ser un actor d’estudis així com l’Andrew en el clàssic paper de ianqui a Catalunya que tan bé interpreta.

La posada en escena és rodona, ni falta ni sobra res, amb un escenari central que cada cop s’estila més i un canvi de decorat manual, per part dels mateixos actors, que no necessita mecanismes hidràulics. Els que fem teatre amateur ens agrada veure que “nosaltres també ho podem muntar”.

El text és molt bo, el repartiment també i el director, ja sabeu, l’Orson Welles català, o sigui que tinc molt clar que caldrà reprogramar la Partida que l’Esteve organitza al seu restaurant, entre altres coses per poder veure el seu fill Carles, que no sap jugar. Be, ni jugar ni res, doncs complicar-se la vida no sembla que sigui un mèrit a tenir en compte.

Molt original la forma de dir que l’espectacle comença i que apaguem els mòbils. Imprescindible disposar de quatre ulls per no perdre’t les expressions dels actors, que no sempre estan junts. Per cert, obren ampolles, omplen copes però crec que ningú beu, cal estar amb els cinc sentits per no deixar escapar un full de reis o un “farol” del contrincant. Es diuen contrincants els que juguen a poker?.

Recomanable al cent per cent.

 
Deixa un comentari

Posted by a 7 Agost 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

L’orfe del clan dels Zhao. Una tragèdia grega en clau xinesa

IMG_1846Triar una nova Perla de l’Oriol Broggi al Romea amb el Manrique i un equip de veterans de l’escena catalana no sembla una tasca gaire arriscada i potser per això,el director dels espectacles més plàstics que pots trobar a la cartellera decideix jugar fort i arriscar – sense “farol” es clar -. El resultat del risc valoreu-lo a base d’aplaudiments al final de l’espectacle, que sense cap mena de dubte, cal veure i lògicament, viure.

Ben aviat ens adonem que caldrà treballar, l’escenari central amb grades pels quatre punts cardinals obligarà a parar bé l’orella, doncs a mi personalment em dificulta seguir el text, quan l’actor parla d’esquena, potser per això, el nombre de files no es massa gran. Inicialment els personatges es presenten realitzant la feina d’un narrador que no existeix, i el terra de sorra aspra ens fa entrar en la duresa de la història,bastant previsible des del començament, ja que l’autor, Ji Junxiang, vol assegurar-se que no hi ha dubtes sobre el que vol explicar.

Sembla que la història va existir, això no ho sabrem mai, però està clar que l’enveja, la maldat, la venjança, el sacrifici inexplicable, el dolor immens, han acompanyat l’home i la dona des que van ocupar la terra, una terra on sempre acaben tornant.


El risc segueix amb la interpretació, doncs el malvat  Du’an Gu – un Pablo Derqui dominant del seu ofici – imposa la seva llei pujant el to de veu, aspecte que pot cansar-te i fer-te fugir de la història, que no t’encongeix tan fàcilment el cor quan la maldat es serveix suau, però el polifacètic Derqui ho porta amb dignitat, la dignitat que t’ofereix ser el “dolent de la peli”. Julio Manrique decideix no esperar gens a demostrar que és un monstre de l’escena i es posa el públic a la butxaca en el primer minut d’actuació. El metge ambulant Cheng Ying, que ha de fer d’ “Electra” i salvar el fill de la Princesa, el darrer supervivent dels Zhao, que un cop educat haurà de fer d’”Orestes” i consumar la venjança. L’escena culminant de l’espectacle, on Manrique enterra el seu fill mentre Joan Garriga interpreta Ovidi Montllor en “M’aclame a tu de Vicent Andrés Estellés” , justifica el preu de l’entrada.IMG_1853

Broggi també arrisca amb la coreografia, amb els moviments d’armes que resulten impecables, tot preparant-nos per la batalla final entre l’orfe Villegas i el culpable Derqui, que sembla feta amb ordinador. Potser massa arriscada l’escena de la cacera – ja la jutjareu vosaltres en directe -.

No hi trobo res malament?, no, la veritat, tot i que diré que la història no em va enganxar del tot per previsible, i que personalment necessito que els drames m’angoixin molt, i per algun motiu que no sé explicar, això no va passar. El públic va premiar els actors amb aplaudiments sincers, crec que l’espectacle s’ha de veure, i que cadascú faci la seva pròpia anàlisi, no oblidant que es tracta d’un text del segle XIII, difícil de comprendre per un occidental de l’era on-line, tot i que la feina de l’imprescindible Joan Sellent a partir d’una versió castellana, ens permet viure en la nostra llengua, el drama de l’orient llunyà.

IMG_1847No ho tindrà fàcil Manrique en els premis d’aquest any, hi ha altres monstres però l’aplaudiment sincer i perllongat, ja el pot posar damunt del bufet de casa… i sobre el veredicte, “al tanto”  que no està tot dit.

 
Deixa un comentari

Posted by a 13 Abril 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,