La calavera de connemara. Riure assegurat en un espectacle rodó

El teatre, d’una forma resumida, és la posada en escena d’un text – un conflicte – que a partir d’una escenografia i unes interpretacions que ha imaginat un director – Ivan Morales en aquest cas – vol arribar al públic per obtenir una resposta total. De vegades el més important és el conflicte, d’altres és la forma d’explicar-lo, i en aquest cas la interpretació dels actors i actrius representen el “no va més”, és brutal, creen uns personatges que et transporten a l’Irlanda rural o a qualsevol indret rural, on un personatge ni tan sols sap el mes en que viu. Parlar del Pol López és acabar tots els adjectius i el que puc dir és que segueix sent l’actor brillant que tots coneixem. La seva interpretació d’en Mick Dowd, un bevedor que també s’ocupa de desenterrar els morts per fer lloc al cementiri – aquest conflicte ja permet un text per si sol – sobre qui cau la sospita de la mort de la seva muller, a qui ara ha de desenterrar. Marta Millà fa una interpretació esplèndida, totalment creïble de la veïna que a més de beure, juga al bingo. Xavi Sáez, a qui no recordava haver vist anteriorment, està molt bé, en un paper mig de policia – aquests dies el tema policia el tenim molt sensible – mig de germà d’un Oriol Pla que “se surt”. L’Oriol  fa una exhibició de talent físic i de talent interpretatiu, fa el personatge que l’ha de conduir al “Butaca”, al “Max” o a la necessitat de “posar-lo” a tots els espectacles, convertit en l’actor de moda. No es priva de cap moviment, cada gest que fa el té perfectament controlat, i permet al públic la major part de rialles que tant agraeix. No recordo haver-lo vist al teatre, l’he vist sempre en pantalla, però n’havia llegit meravelles i ara en puc donar fe. Amb el permís del Pol López, l’Oriol Pla esdevé el gran protagonista de l’espectacle, tot i que l’escena de la “Sinéad O’connor” – la més espectacular de totes – la comparteixen els dos actors.

La creació que fa l’Ivan Morales és molt bona, una bona tria, una bona posta en escena i un bon repartiment, li donen un mèrit molt gran i des d’aquí el meu aplaudiment.

La Villarroel ha començat molt fort la Temporada, cada cop resulta més complicat seguir tots els espectacles que criden l’atenció, que val la pena viure, falten dies. Algú sap si es poden comprar hores en algun lloc?

Anuncis

 

JO MAI, un experiment arriscat al Lliure de Gràcia

Si partim de la premissa de que “qui no s’arrisca no pisca” entendrem la posada en escena del darrer treball del polifacètic Ivan Morales i cia Prisamata, un espectacle difícil i gens comercial que cal analitzar amb atenció.

Així, d’entrada, diria que com a  guió cinematogràfic resultaria més fàcil, el llenguatge teatral té una sèrie de característiques que van lluny de córrer amunt i avall de l’escenari i la grada per aconseguir un entorn histèric i nerviós que ajudi a entrar en el dia a dia d’un jovent, i dic dia a dia en el sentit que el futur no importa, només les poques alegries que pot oferir el present marquen la seva línia vital. Els personatges estan ben definits – el paper del boig Maxi és un punt a destacar – però tenen poca profunditat en les paraules i si afegim la manca de protecció escènica que pot donar un decorat, hem de considerar que es tracta d’un doble salt mortal sense xarxa. En cap moment vaig veure el “bar de la Amparo”, la bateria, les guitarres o els baixos no feien el fet  i potser valia la pena treballar aquest aspecte quan el bar era un protagonista més.

El punt principal d’un espectacle teatral és trobar el que l’autor i el director volen explicar i això queda molt clar. La vida contaminada per la “boira verinosa”, lluny de la felicitat que suposadament tenen “els altres, els rics, els guapos, els que tenen sort”, i potser el més dur és que els nostres personatges semblen contents de no tenir-la. És el clàssic món paral·lel de tota la vida, posat al dia – fins i tot anomenen la data de l’espectacle amb les darreres notícies de la ciutat en una demostració de teatre d’actualitat enfront el conflicte etern i repetit dels textos clàssics, allò del “va ser escrit fa 400 anys i podria haver estat escrit avui”.

Tot i la presència de dos “Espinoses ” com el Marcel Borràs o l’Àlex Monner, que ningú porti la canalla a veure aquest espectacle esperant el món bonic de “les polseres”. Això és vida intensa, dura i amb futur massa incert, que cal recordar que existeix però no cal córrer a saber-ho. El llenguatge va passat de voltes i encara els moments d’audició complicada a causa dels moviments escènics, representen un descans puntual, així com el trauma acústic que sofreix el públic quan decideixen convertir la sala del Lliure en una mena de KGB.

Crec que cal esperar una mica per veure si els triomfadors de les sèries o el cinema, s’adapten bé al directe del teatre, i sobretot espero veure’ls en textos clàssics i poderosos. Apunten maneres, però la càmera pot estimar-te com una mare i quan surts al carrer, t’adones que et trobes desprotegit.

Vagi amb aquests joves el meu aplaudiment per la gosadia i molta merda d’ara en endavant. De moment han ocupat l’espai dels Homar, Reixach, Lizaran, Colomer, Minguell, sota la mirada del Pasqual i el Puigserver, i això no s’aconsegueix així com així.