El dia del Watusi, “El lugar donde la noche acaba”

“El 15 de agosto de 1971 es el día más importante de mi vida. El día del Watusi”

A la programació del Grec 2023, em va cridar l’atenció un espectacle que es deia Los juegos feroces. El dia del Watusi, (que finalment no vaig veure) , i va ser per dos motius, d’una banda per què era una creació de l’Ivan Morales i pel repartiment que veia en el cartell i d’una altra per què durant anys, quan anàvem a sopar amb amics i es plantejava anar a fer una copa, jo deia “Podem anar al Watusi”, sempre hi havia algú que preguntava on era el Watusi i jo responia que el Watusi era qualsevol bareto/antre on anéssim a acabar la nit. I estic parlant de molt abans del 2002, quan Francisco Casavella, va publicar el primer llibre de la trilogia que ha inspirat l’Ivan Morales a fer una de les seves, un espectacle d’un ritme trepidant, amb música en directe, on tots els moviments estan calculats i que obliga el públic a treballar a fons. En una entrevista a Plaça Tísner de Betevé, la Raquel Ferri diu que els actors “ens hi deixem la pell”, i és real, els set actors es buiden del tot. Sempre n’hi ha un que mira d’atraure l’atenció de l’espectador amb el text, però tots els altres estan treballant, fan coses, interpreten, i desitjaries tenir una personalitat múltiple, per anar seguint-los a tots. Devíem portar deu o quinze minuts – així a ull – en plena escena del Fernando Atienza – Enric Auquer, que confio tingui lloc per anar guardant premis – i el Pepito, el Yeyé  – l’Al Pacino Balart – i vaig pensar com podrien aguantar 4 hores amb aquell ritme trepidant, i ho fan, ens deixen fer dos descansos de 15 minuts per rossegar alguna cosa – imagino que algú surt al carrer a fer el cigarret – i hi tornen, i no et deixen perdre ni una paraula, ni un gest. Des de la primera fila, la que a mi m’agrada, ho vaig seguir tan bé, que si s’haguessin allargat tota la nit, no m’hagués fet res. Bé, amb pauses de 15 minuts per recuperar-me del desgast.

Tots els actors tenen moments on tiren de l’escena, quasi sempre acompanyats d’un Auquer que crec que no havia vist en directe des que va formar part de Quinta del biberó al Lliure, doncs el Cinema ens el té massa ocupat. La mare, Flora Picazo, és Vicenta Ndongo, bé, és la mare i una colla de personatges necessaris i brilla com mai, i mira que l’hem vist fer personatges de tota mena, però és que el Morales té aquell punt que barreja Manrique, amb Rigola per treure tots els conills que vol del barret de copa. Morales no és un clàssic, és un innovador que sempre m’atraurà. Ja m’heu llegit molts cops que quan parlo del Guillem Balart ho faig dempeus, es un actor brutal, d’aquí uns anys serà una llegenda del teatre, i a més del Pepito el Yeyé, va agafant personatges tots diferents i tots sense res sobrer. El mateix passa amb la Raquel Ferri, que a més  toca el saxo, no és només l’Elsa, potser el seu personatge principal, però també és Dora, la millor amiga de la Julia, la filla del Celso, unes actuacions brillants sota la W del sostre que va canviant de color segons l’escena.

Xavi Sáez és sobretot el Ballesta, el del Partido Liberal Ciudadano, ara que anem d’eleccions, està fantàstic, també li hem vist fer molts personatges i ja no ens sorprèn. Recordo la Bruna Cusí a la Flyhard, amb un espectacle que es deia Lifespoiler i que em va agradar molt, després van venir les seves actuacions i premis al cinema i ahir la vaig retrobar al teatre, i va estar molt bé, de fet ja veieu que això és una cosa que s’encomana, com ho va estar David Climent, que a més d’imitar Feliciano, un cantant dels meus temps, fa un Don Tomás espectacular a més de tot el que li correspon. El recordo d’una sèrie que es deia Hache.

El dia del Watusi és un espectacle molt bo, possiblement no per a tots els públics, però imprescindible per als teatrerus autèntics. Té moltes de les coses que m’apassionen del teatre, que els actors i actrius són el centre de tot, que les coses es suggereixen, que et sorprèn cada dos per tres, que no pots perdre l’atenció en cap moment, en fi, que si la càmera oculta m’hagués enregistrat, potser donaria per fer una pel·lícula  i un fòrum.

El Watusi  és una creença una mena de religió, una idea on aferrar-se, i un lloc on anar a prendre una copa abans de que la nit s’acabi. Francisco Casavella ha esdevingut un clàssic modern amb una mort prematura, i això encara fa més gran la seva llegenda.

I tot això, va passar al Lliure de Gràcia. Tornaran? Haurien de fer-ho, la cultura hauria de quedar molt repartida com la loteria, i si estrenes amb tot venut, estàs obligat a oferir segones oportunitats.

 

La cabra o qui és Sylvia. Després del gos, un altre animal et permet sortir de casa

Moltes poden ser les motivacions que et facin anar al teatre, i en temps de testos d’antigen o de PCR, segur que ens en surten moltes més. Si l’excusa del gos va ser utilitzada el mes de març per saltar-te el confinament domiciliari – que no arrest – ara una cabra justifica del tot tornar a casa amb l’entrada de la Villarroel, com declaració responsable si el toc de queda ha convertit el metro o l’autobús en carbassa.

La cabra o qui és Sylvia va estrenar-se amb la flor d’un premi Tony a la millor obra teatral del 2002. Els catalans la vam aplaudir el 2005 des de les butaques del Romea, amb interpretació d’en Pou, la Marta Angelat, el Pau Roca – encara poc conegut – i el Blai Llopis. I no hi ha dubte de que ens va deixar un bon record, bo com per tornar-hi.

Diuen que al teatre s’hi va a treballar, que el primer que has de copsar d’un text teatral és el que vol explicar, i ja no diguem si la vols posar en escena, i a mi personalment em costa trobar el rovell de l’ou d’aquest espectacle que, d’altra banda, es una caramel interpretatiu per aspirar a l’aplaudiment general dels que volen anar al teatre a riure. No sé si el text d’Edward Albee és una comèdia o no, de fet la brillant interpretació dels protagonistes – hi ha molta taula sobre l’escenari i una sola cadira – em fa riure fins i tot a mi, però el tema que tracta – a veure si ho he pillat -, sigui l’amor, el secret, el conflicte familiar o la diversitat, no seria per riure i aquesta és la grandesa del teatre, presentar un tema espinós d’una forma entretinguda perquè, un cop acabada la funció i amb una cervesa per zoom – no es tracta d’una nova marca de birra – comentis el que has viscut i et plantegis el problema que viu el Jordi Bosch, quan el Jordi Martínez, el millor amic que té – recordeu allò de que així no cal tenir enemics? – li xerra a la Vilarassau, el que potser hauria estat millor callar. El Roger Vilà sobreviu entre tres pesos pesants de l’escena, tal i com mira de fer-ho el personatge de Billy, que interpreta.

Tornant a l’inici del comentari, els que em coneixeu sabeu que el repartiment d’un espectacle pot ser definitiu per agafar entrades – en temps de necessitat cultural com el que vivim, encara resulta més senzill – i naturalment el més destacable de l’espectacle és la interpretació sota la batuta d’un Ivan Morales que cada cop marca més territori aixecant espectacles. Si no tens ganes de buscar-li tres peus al gat, o a la cabra, gaudeix d’una interpretació impecable i deixa les cabòries per un altre moment. El teatre és tan gran, que ni la mascareta li treu qualitat, i ara que ho dic, des que anem al teatre protegits – distància, mans, mascareta – hi ha menys tos al pati de butaques. Tants anys de caramels, quan el que calia era una bona mascareta.

No dubtis, ja no cal que tinguis gos per saltar-te confinaments, només has de trobar la teva cabra, o el teu ànec, o el teu pastor alemany. A la Villarroel, damunt d’un turó, t’estarà mirant amb aquells ullets encisadors i la resta ho marcarà la natura.

Llarg aplaudiment, desafiant el toc de queda. La patrulla entendrà que la Cultura també pot aturar el rebrot?

 

La partida d’Escacs un Nobel i un Max

La meva història amb el text de Zweig comença el 2015 quan vaig fer un versió reduïda per teatre d’un text fantàstic de l’escriptor austríac, “Carta d’una desconeguda”. L’experiència va ser tant edificant que remenant en una llibreria vaig descobrir “Novel.la d’escacs”, li vaig fer un cop d’ull i la vaig comprar amb l’idea de fer-ne un muntatge teatral. Un cop llegida no ho vaig veure massa clar, i allà va quedar, entre llibres de teatre sense ser-ho realment,però en bona companyia.  I quina va ser , la meva sorpresa quan veig a la programació del Romea, un muntatge de l’Ivan Morales anomenat “La partida d’Escacs” de Stefan Zweig. Em va faltar temps per agafar entrades amb data d’avui. El reclam Morales ja era important, i si afegim Bosch protagonitzant un monòleg de 70 minuts, no hi havia dubte que es preparava un bon vespre de teatre al Temple del Raval.

“Monomaníac, Segur que en coneixen algun”, si fa no fa com el senyor B, que d’una manera inesperada agafa tot el protagonisme de l’espectacle, precisament quan en Mc Connor es a punt de fer un mal moviment en el seu enfrontament grupal amb Mirco Czentovic, el campió mundial d’escacs, que viatja de Nova York a Buenos Aires, a continuar guanyant diners, movent el peó a alfil o la torre a reina.

Jordi Bosch fa una exhibició de poder, donant vida a tot personatge que apareix per l’escenari, deu perdre un parell de quilos a cada funció, imagino que s’ha menjat un bon plat d’espagueti abans de sortir a escena, o potser és més de ressopó. Era evident que la gent s’aixecaria per retornar a l’actor, una mínima part del que ens ofereix en setanta minuts d’espectacle, i si algú es va impressionar amb el monòleg de mitja hora a  “La Bete”, que es vagi preparant.

Un text escrit per un premi nobel, posat en boca d’un premi Max o butaca o el que calgui,  per l’art d’un director que mai defuig l’originalitat. Ivan Morales ja no es aquell actor de Poblenou, es un animal de teatre en tota regla.

Premis reunits sota l’atempta mirada de la Xirgu, que com tots sabeu, segueix passejant entre bastidors del mític teatre.

Moltes gràcies i bon profit si es que ara mateix esteu reposant forces mentre comenteu l’espectacle viscut.

Ah! que resulta que no tenen ni premi Nobel ni premi Max? Doncs amb l’austríac ja fan tard però amb el català encara hi son a temps.El que no tinc cap dubte es que en son mereixedors.

 

La calavera de connemara. Riure assegurat en un espectacle rodó

El teatre, d’una forma resumida, és la posada en escena d’un text – un conflicte – que a partir d’una escenografia i unes interpretacions que ha imaginat un director – Ivan Morales en aquest cas – vol arribar al públic per obtenir una resposta total. De vegades el més important és el conflicte, d’altres és la forma d’explicar-lo, i en aquest cas la interpretació dels actors i actrius representen el “no va més”, és brutal, creen uns personatges que et transporten a l’Irlanda rural o a qualsevol indret rural, on un personatge ni tan sols sap el mes en que viu. Parlar del Pol López és acabar tots els adjectius i el que puc dir és que segueix sent l’actor brillant que tots coneixem. La seva interpretació d’en Mick Dowd, un bevedor que també s’ocupa de desenterrar els morts per fer lloc al cementiri – aquest conflicte ja permet un text per si sol – sobre qui cau la sospita de la mort de la seva muller, a qui ara ha de desenterrar. Marta Millà fa una interpretació esplèndida, totalment creïble de la veïna que a més de beure, juga al bingo. Xavi Sáez, a qui no recordava haver vist anteriorment, està molt bé, en un paper mig de policia – aquests dies el tema policia el tenim molt sensible – mig de germà d’un Oriol Pla que “se surt”. L’Oriol  fa una exhibició de talent físic i de talent interpretatiu, fa el personatge que l’ha de conduir al “Butaca”, al “Max” o a la necessitat de “posar-lo” a tots els espectacles, convertit en l’actor de moda. No es priva de cap moviment, cada gest que fa el té perfectament controlat, i permet al públic la major part de rialles que tant agraeix. No recordo haver-lo vist al teatre, l’he vist sempre en pantalla, però n’havia llegit meravelles i ara en puc donar fe. Amb el permís del Pol López, l’Oriol Pla esdevé el gran protagonista de l’espectacle, tot i que l’escena de la “Sinéad O’connor” – la més espectacular de totes – la comparteixen els dos actors.

La creació que fa l’Ivan Morales és molt bona, una bona tria, una bona posta en escena i un bon repartiment, li donen un mèrit molt gran i des d’aquí el meu aplaudiment.

La Villarroel ha començat molt fort la Temporada, cada cop resulta més complicat seguir tots els espectacles que criden l’atenció, que val la pena viure, falten dies. Algú sap si es poden comprar hores en algun lloc?

 

JO MAI, un experiment arriscat al Lliure de Gràcia

Si partim de la premissa de que “qui no s’arrisca no pisca” entendrem la posada en escena del darrer treball del polifacètic Ivan Morales i cia Prisamata, un espectacle difícil i gens comercial que cal analitzar amb atenció.

Així, d’entrada, diria que com a  guió cinematogràfic resultaria més fàcil, el llenguatge teatral té una sèrie de característiques que van lluny de córrer amunt i avall de l’escenari i la grada per aconseguir un entorn histèric i nerviós que ajudi a entrar en el dia a dia d’un jovent, i dic dia a dia en el sentit que el futur no importa, només les poques alegries que pot oferir el present marquen la seva línia vital. Els personatges estan ben definits – el paper del boig Maxi és un punt a destacar – però tenen poca profunditat en les paraules i si afegim la manca de protecció escènica que pot donar un decorat, hem de considerar que es tracta d’un doble salt mortal sense xarxa. En cap moment vaig veure el “bar de la Amparo”, la bateria, les guitarres o els baixos no feien el fet  i potser valia la pena treballar aquest aspecte quan el bar era un protagonista més.

El punt principal d’un espectacle teatral és trobar el que l’autor i el director volen explicar i això queda molt clar. La vida contaminada per la “boira verinosa”, lluny de la felicitat que suposadament tenen “els altres, els rics, els guapos, els que tenen sort”, i potser el més dur és que els nostres personatges semblen contents de no tenir-la. És el clàssic món paral·lel de tota la vida, posat al dia – fins i tot anomenen la data de l’espectacle amb les darreres notícies de la ciutat en una demostració de teatre d’actualitat enfront el conflicte etern i repetit dels textos clàssics, allò del “va ser escrit fa 400 anys i podria haver estat escrit avui”.

Tot i la presència de dos “Espinoses ” com el Marcel Borràs o l’Àlex Monner, que ningú porti la canalla a veure aquest espectacle esperant el món bonic de “les polseres”. Això és vida intensa, dura i amb futur massa incert, que cal recordar que existeix però no cal córrer a saber-ho. El llenguatge va passat de voltes i encara els moments d’audició complicada a causa dels moviments escènics, representen un descans puntual, així com el trauma acústic que sofreix el públic quan decideixen convertir la sala del Lliure en una mena de KGB.

Crec que cal esperar una mica per veure si els triomfadors de les sèries o el cinema, s’adapten bé al directe del teatre, i sobretot espero veure’ls en textos clàssics i poderosos. Apunten maneres, però la càmera pot estimar-te com una mare i quan surts al carrer, t’adones que et trobes desprotegit.

Vagi amb aquests joves el meu aplaudiment per la gosadia i molta merda d’ara en endavant. De moment han ocupat l’espai dels Homar, Reixach, Lizaran, Colomer, Minguell, sota la mirada del Pasqual i el Puigserver, i això no s’aconsegueix així com així.