Els Watson. El gir de guió

Tot i que no ens han fet signar un compromís de confidencialitat com el de La Puntual, a fi de no aixecar cap llebre sobre l’espectacle de la Sala Gran del Nacional, no explicaré gairebé res de l’argument.

Primera informació. Tot i que les entrades estan exhaurides, sempre en poden aparèixer per art de màgia, de persones que a darrera hora no poden venir, o de les reservades per a compromisos – una bona manera d’anomenar els enxufats – que han decidit aprofitar un endoll alternatiu. Mireu la web a diari, o fins i tot, aparegueu per la taquilla i pregunteu. La meva mare ho feia sempre i aconseguia bones entrades.

Però tornem als Watson a la novel.la inacabada de Jane Austen, que Laura Wade – aquí aniria un apunt, que no puc fer per no explicar més del compte i que el Mestres em posi un cap de cavall al llit. Deia que Laura Wade, fa l’exercici de continuar la història i fer-ne una dramatúrgia a fi i efecte d’aconseguir l’aplaudiment del públic. No sé jo, si una novel.la acabada per un altre escriptor o escriptora, tindria la mateixa tirada que la Sagrada família, però convertir-la en teatre, porta un públic diferent, i pot assegurar l’èxit que recull el muntatge d’en Josep Maria Mestres, ara que ha deixat aparcada la seva “Oreneta”.

Un repartiment de 18 actors i actrius, per demostrar que el Nacional es posa al costat dels nostres, que ofereix feina com seria la seva obligació. Si hi ha pressupost, millor oferir papers que exhibir poder escenogràfic, tot i que l’escenari de la Sala Massagran, queda molt ben presentat.

Un repartiment que encapçalen Laura Aubert i Laia Manzanares – les protagonistes de la foto promocional, i el motiu de bescanviar un parell d’entrades de l’abonament – on brillen especialment en Dafnis Balduz i en Guillem Balart, amb una Paula Malia encisadora i un Marc Rius en la seva línia habitual. Hores d’escenari acumulades per la Lluisa Castell, la Mercè Arànega i el Banacolocha, acompanyant actuacions perfectament estudiades de la Mireia Illamola,  Jordi Coll, Laura Pau, Olga Honrubia o  Fina Rius. Completen el repartiment, Hodei Arrastoa, Abdi Cherbou, Jose Luis Salinas i dos nens que es reparteixen les sessions, Arnau Cot i Jan Daniel González.

Tot i les sorpreses que van apareixent, us he de dir que havia llegit el text al club de lectura, Llegir el teatre, i que això no m’ha suposat cap problema, ans al contrari. De fet, m’agrada anar al teatre amb la feina feta, les sorpreses estan sobrevalorades.

Si encara pilleu alguna entrada, l’espectacle del TNC, resulta del tot recomanable.

 

Le Congrès ne marche pas. La Calòrica puja el nivell

Els espectacles de la Calòrica asseguren èxit i per això, les entrades s’esgoten sense esperar el boca-orella habitual. El públic ja reclama sales d’aforament superior per als Calòrics, tot i que la proximitat sempre cal tenir-la en compte. Podeu donar-la per reprogramada.

Le congrés ne marche pas , la darrera creació de Joan Yago i Israel Solà, va de política i sobretot de festa. Després de la caiguda de Napoleó, els països vencedors es troben per repartir-se Europa i mirar de controlar les possibles revolucions abans no es produeixin, en el Congrés de Viena de 1814, i que, com tantes trobades pensades en principi per treballar, es converteix en una festa on el ball, la beguda o el sexe, hi agafen un protagonisme que deu resultar inevitable. El ministre austríac – Júlia Truyol – ha convidat mandataris de Rússia, Anglaterra i Prússia, però la trobada es va eixamplant i es converteix en un festival, on no hi falta el polític espanyol – Un Xavi Francés que s’endú bona part de les rialles del públic- a qui acompanya un altre francès – Carles Roig – per ajudar-lo en la traducció. Com que els catalans també dominem el castellano, aquestes intervencions no cal llegir-les.

Una veu en off, que recorda una audio-guia d’aquelles que utilitzem a les visites guiades sense guia, ens posa en situació i ens permet descansar de llegir subtítols. Mentre parla el narrador, et pots dedicar exclusivament a gaudir dels moviments coreogràfics dels calòrics, que han afegit reforços al seu repartiment habitual. Els actors i actrius parlen en francès, alemany, rus i anglès en una demostració de poder i per recordar que al teatre s’hi va a treballar. L’esforç ha de ser molt gran, el dels actors i actrius vull dir, però el públic que omplirà cada dia el Lliure de Gràcia, també ha de posar-hi de la seva part. Personalment, mai he tingut clar anar a veure espectacles amb subtítols, m’agrada estar pendent del que passa a l’escenari, i potser aquest aspecte em complica una mica la meva participació com a públic. Entenc que cal innovar i així ho accepto.

El monòleg de la Thatcher que fa la Roser Batalla se’m fa una mica llarg d’anar llegint,  però l’escena final que lidera Joan Esteve – un altre dels reforços – és impressionant, i tanca la festa a dalt de tot, el mateix lloc on ja tenim aquesta companyia que va sortir com del no res i que tots els afeccionats al teatre ja coneixem perfectament. Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius van al seu nivell habitual i Tamara Ndong – un altre reforç- ens comença a acostumar a les seves brillants actuacions.

Espectacle tant recomanable com imprescindible és la informació de que et tocarà llegir. De fet, això resulta habitual al Temporada Alta en els espectacles internacionals.

En un temps on els lampistes fan de lampistes, els pagesos de pagesos i les periodistes de periodistes, deu ser normal, que els francesos parlin en francès, els anglesos en anglès, els alemanys en alemany i els russos en rus, encara que els actors i les actrius siguin catalans. I els que no parlarien, parlen i mouen les mans, i ballen… quan es tracta de la Calòrica, tot és possible.

La Temporada continua, i tenim molta feina. Jo, ara, vaig a veure’m a la Puntual de TV3.

 

Hamlet Aribau. Cine en viu

“Ser o no ser, aquest és el dilema: si és més noble sofrir calladament els cops i fletxes d’una Sort indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent”

Unes paraules que més o menys tothom reconeixeria en un dels grans textos dramàtics que s’han escrit. De nou de la mà d’Oriol Broggi en una estrena fora de casa, un bolo en tota regla. Els que crèiem que veuríem teatre des de les còmodes butaques del Cinema Aribau no comptaven que totes estaven reservades per al rei Claudi i la seva muller Gertrudis, mentre la resta de mortals miràvem de subsistir en les incòmodes cadires que coneixem de la Biblioteca. Es el que passa amb els genis, decideixen portar el teatre al cinema per demostrar que el 3D fa anys que existeix i plantifiquen l’escenari damunt les butaques. Sort que es tracta de Hamlet, però possiblement no calia convertir-lo en una Passió.

Dit això, passem al que de veritat ens interessa i es que ja tenim un altre actor al firmament dels hereus de Dinamarca, Guillem Balart fa un Hamlet diferent dins del conjunt de matisos que pot presentar el personatge de Shakespeare. Si aquest actor ho fa tot bé, doncs segur que donarà vida amb criteri al turmentat príncep.

Vaig tenir alguna dificultat amb el so, quan es barregen àudios i text, però actualment això passa i ningú sembla donar-li importància. El problema deu ser meu.

“Un director pot fer el que li sembli”, i així ho fa Broggi amb els fragments de pel.l’icules que no sempre entens associats directament amb el que passa. El setè de cavalleria va envair Dinamarca? Amelie volia ser Ofèlia? Burt Lancaster… bé, deixem-ho. Potser els samurais o l’escena de “El séptimo sello” cap al final de l’espectacle, resulten molt més adients.

Les interpretacions no tenen cap fissura, com era d’esperar i Carles Martinez, Toni Gomila, Marc Rius, Elena Tarrats, Miriam Alamany i Sergi Torrecilla, interpreten tota la dramatis personae del text sense cap problema d’identificació per part del públic. Aquí no hi ha partiquins. Set magnífics i endavant.

No sé si Broggi ha quedat satisfet de l’invent, personalment donaré el meu vot a tornar a la nau gòtica, i deixem el cinema per altres feines.

“Ah, pobre Iorik… jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d’una gràcia infinita, d’una fantasia extraordinària. M’havia dut mil vegades a collibè. I ara, quan hi penso… quin fàstic que em provoca… Em vénen nàusees…”

Un espectacle que tal com està muntat, difícilment anirà de bolos, un experiment, i al cap i a la fi, una gran interpretació d’un dels textos del meu podi particular.  Els altres dos? Bodas de sangre i Mort d’un viatjant.

Aplaudiment dempeus i no precisament per sortir de la cadira.

“Perdoneu-me, senyor: jo us vaig ofendre, però sou un cavaller i em sabreu perdonar”

 

Els Ocells de la Calòrica, volen de nou

Ho confesso, he necessitat gastar tres oportunitats per gaudir d’aquest espectacle de la companyia de moda. El cartell de la Beckett quan encara no en sabia res d’ells no em va cridar gaire l’atenció i vaig tirar cap a d’altres escenaris més convencionals. Els meus confidents habituals, em van donar bones referències més tard, massa tard i vaig conformar-me amb allò de “no es pot veure tot”.

Els ocells van tornar, com ho fan sempre,  al niu del Poblenou però  en aquella ocasió no vaig poder-ho combinar amb l’agenda laboral i teatral… semblava mentida que tornés a deixar-ho escapar però a la tercera va anar la vençuda. Vaig veure de casualitat la programació del teatre de Granollers i vaig recomanar l’espectacle als meus amics del Vallès Oriental, nosaltres, finalment vam tenir confinament comarcal però…..

• Si et paren i et posen una multa només has d’anar al jutjat a denunciar el Govern independentista, que t’ha posat una multa, i el jutge ni tan sols et preguntarà si ets guàrdia civil o si creus que Puigdemont està fugat, et traurà la multa i els inhabilitarà per seguir perseguint els “altres catalans”
• Però es que jo…soc…
• Cony, treu-te el llaç groc el dia que vaigis al jutjat, que se t’ha de dir tot

Doncs això, unes hores abans de que caduqui el confinament comarcal, anem a Granollers. Ja tenim el nostre càstig, i es que som a la fila 15, jo que soc de 1a o 2a a tot estirar, però els bolos són així, no hi ha opció de canvi de dia, i si no, un altre cop espavila.

Els ocells és una comèdia grega d’Aristòfanes, una comèdia àcida que retratava aquella societat del 414 abans del cristu, on convivien els savis amb els ganduls, els filòsofs amb els que manaven, els que decidien amb els que haurien de decidir, i la Calòrica en fa la seva versió particular com ha de ser.

El resum seria que uns humans que fugen de la ciutat després de disparar contra la democràcia i ves a saber si contra la constitució i enmig del bosc troben un puput a qui, en comptes de matar, veuen com una opció de futur que els pot donar la vida que ja no comptaven tenir. A partir d’aquí ja us ho podeu imaginar, tirant amb bala contra tot el que es belluga d’aquella forma que es fa en les comèdies que volen denunciar. Hi ha moments autènticament hilarants, i amb la marca de la casa d’una interpretació impecable. No es retraten personatges, es fan viure damunt l’escenari sense permetre’s ni un moment de defalliment.

Pisteter acaba sent el rei de les aus, i les aus perden la llibertat a canvi d’una suposada millora social que els havia de fer ser com els homes….Els homes son lliures? Aquí hi hauria molta feina a pensar, i potser ho haurem de deixar als filòsofs.

Sota la batuta d’Israel Solà i la dramatúrgia de Joan Yago, Xavi Francés, Aitor-Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius porten l’espectacle als núvols de la sala, on els espectadors aixequen el cap per anar seguint la trajectòria d’aquesta companyia.

El teatre no el puc gaudir des de la fila 15, però he aprés la lliçó: La Calòrica no decep mai, i això és molt important quan has de quadrar agenda.

 

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda

Que la Companyia La Calòrica trenca esquemes ja no és un secret per a ningú, i el seu camí cap al cel va a tota màquina. Dels teatres petits a la Beckett, al Lliure  i ara al TNC.

Alguns dels seus títols són llargs, com aquells plats que ocupen dues rengles a la carta dels restaurants, mirant d’explicar-te amb tot detall el que seria un fricandó o una tempura. Son molt bons, i donen molta feina, no vols perdre’t ni un sol detall de les seves cares, dels seus gestos i tot i que s’exposen en línia, resulta quasi impossible seguir-los a tots.

Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher (en molts moments em recorda l’Angel Llàcer ), Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol, conviden Mónica López a treballar amb ells – aspecte que participa de l’argument de l’espectacle – i li posen una pressió brutal per poder seguir-los. Alguns d’ells els hem vist en altres muntatges amb altres directors, però el segell Calòrica segueix el camí de l’Antonietes, La Perla 29 o del Dagoll Dagom, un segell personal d’aquells que garanteixen la recomanació per als més teatraires o per als que s’han matriculat fa poc en aquesta filosofia de vida.

L’excusa és el canvi climàtic,  els congressos o les reunions d’escala, tant li fa, l’exhibició interpretativa dels calòrics no pot deixar fred ningú – perdoneu l’acudit fàcil -. La posada en escena, lluny dels escenaris faraònics, resulta impecable en la seva senzillesa, i això  que no hi falta de res. El camió que els espera a la sortida mentre el públic surt ordenadament cap al carrer, no és poca cosa, però l’espectacle pot anar de bolos i això és un punt molt important, sobretot per als que, com nosaltres, vam badar al TNC i sentint els comentaris entusiastes dels nostres confidents teatrals, la possibilitat Teatre Jardí de Figueres va ser una nova opció.

Encara els queden bolos, i no seria mala idea programar de nou aquest espectacle, ara que en temps de restriccions, resulta més complicat augmentar la immunitat cultural. Era un vespre fred, però la Calòrica ens va facilitar escalfar-nos les mans aplaudint amb intensitat.

Grans, molt grans.

P.D. La reunió de veïns, el mossèn del Congrés o la gamba cantant el “Soy Rebelde”, són impagables, i això que anar als bolos encara surt més econòmic.

Que collons espera el Procicat per permetre canviar de comarca per anar a jugar, als museus, als concerts o al teatre? Que l’exercici està bé, però exercitar la ment encara més. Algú sap si hi ha teatres a Andorra?