La isla del aire. Anar a veure l’Espert

No crec que sigui l’únic que ha anat o anirà aquests dies al Temple del Raval, a gaudir un cop més de l’ofici de l’actriu en majúscules, una actriu tant gran, que  per ella sola justifica un espectacle. Mario Gas, el director incombustible ha escollit un text de dones – la Bernarda Alba ja estava feta – per permetre demostrar que allò dels vells roquers, es pot aplicar també a les actrius. Espert, Peña i Gas – la noia – tiren endavant un text escrit per a ser llegit, i per fer pensar sobre temes de sempre que ara son notícia de primera plana. Les dones maltractades, els homes que fan vergonya, el dolor per la pèrdua i la llibertat de dir el que et sembla, quan el teu calendari vital ha posat el nou.

Els textos escrits com a novel.la, son per llegir-los, per aturar-te, per tirar enrere, i els textos escrits per teatre son per viure’ls en present, sense opció de tirar enrere ni d’aturar-te si el director no t’ho permet. Mario Gas ens posa cinc dones enmig del mar tot i ser a terra ferma, en una escenografia hipnòtica, que no et pot despistar del que has vingut a fer, has vingut a veure l’actriu i les companyes que li fan costat. Alejandro Palomas pot estar ben orgullós de que Mario Gas l’hagi escollit per dur l’Espert de nou a l’escenari.

L’Espert està genial, cada gest, cada paraula, cada intenció, resulta impecable, t’acompanya al llarg d’una hora i mitja aproximadament, d’admiració a una persona que du el teatre a la sang i al cervell. Mai podrem pensar que estem veient el darrer espectacle de la més gran, no ho sabrem, l’Espert és eterna.

Seria injust no anomenar les seves companyes de repartiment. La Peña fa un paper complex, molt al límit i el resol amb solvència. La filla de la Carulla va néixer actriu com li va passar a la Miranda, aquella noia que el destí no la podia portar enlloc més que als escenaris. Teresa Vallicrosa està molt bé en un paper més curt i demostra allò de que no hi ha papers petits, i Candela Serrat aporta el seu gra de sorra a un espectacle d’aquells d’abans, dels de primera actriu, una actriu que als seus 87 anys, demostra que va venir d’un altre planeta, o potser hauria de dir d’uns altres escenaris. Imprescindible per a seguidors de l’Espert. Ahir, a la platea hi havia molta vida viscuda. Els més joves s’hauran d’imaginar tot el que s’han perdut.

 

Pedro Páramo. “no dejes de ir a visitarlo”

Això diu Doloritas al seu fill Juan Preciado, quan la mort s’ha presentat a casa seva, i “Por eso vine a Comala” diu un Pablo Derqui espectacular, en un muntatge on qui s’ho va passar millor va ser Mario Gas, dirigint dos monstres escènics, el mateix Pablo i l’incomparable Vicky Peña.

El text del mexicà Juan Rulfo és una joia d’aquelles que anaven a buscar els conqueridors espanyols, tot i que aquella gent tiraven poc de literatura. L’adaptació escenogràfica de Pau Miró, converteix un llibre petit en un espectacle gran que en mans d’un director amb moltes hores de vol i un repartiment de primera categoria, posa el públic dempeus sense cap problema.

“Vine a Comala porque me dijeron que acá vivia mi padre, un tal Pedro Páramo. MI madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendria a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haria, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo”

I totes les promeses es fan realitat al Temple del Raval, amb una escenografia sense gaires complicacions i que utilitza la col.laboració del espectador que al veure una cadira a terra, ja copsa que aquella casa no té vida. En teatre no cal explicar-ho tot.

Dues escales que es poden moure l’imprescindible per portar-nos on l’autor decideix, i unes projeccions damunt la paret de fons, que en la seva senzillesa posen el públic enmig de Comala (el pueblo blanco de América), un municipi mexicà que “en estos tiempos se ve triste”.

En molts moments de l’espectacle recordava Gabriel Garcia Márquez barrejat amb Delibes, autors que et transporten al seu paisatge mentre penses que ets assegut a la butaca. Derqui i Peña es reparteixen els personatges sense solució de continuïtat, però ningú té cap problema per anar seguint la història. Abundio “el arriero”, Eduviges que en un moment de peixet al públic que vol riure, es despenja amb aquesta frase: “el hijo de Dolores debió haber sido mio”.

Els personatges es mouen per “la media luna” mentre gaudeixen d’un text que no et vols perdre, però ja us avanço que si alguna cosa s’escapa  “bajo la cobija” només heu de mirar els protagonistes que us tornaran a la realitat, sigui la d’ara o la de fa molts anys, quan Pedro Páramo va tenir el seu gran amor Susana.

Els vius i els morts es barregen en una dansa màgica que cal seguir com bonament et sigui possible, però sobretot cal tenir present que “esa noche no debia repegarse a ningun hombre porque estaba brava la luna”, encara que aquella nit, seguís el dia del casament de Doloritas i Pedro.

• ¿Qué es lo que pasa, dona Eduviges?
• Es el caballo de Miguel Páramo, que galopa por el camino de la Media Luna
• ¿Entonces vive alguien en la Media Luna?
• No, allí no vive nadies
• ¿Entonces?
• Solamente es el caballo que va y viene
• No entiendo. Ni he oido ningún ruido de ningún caballo
• Entonces es cosa de mi sexto sentido. Un don que Dios me dió; o tal vez sea una maldición.

Un text ben cosit en boca d’uns protagonistes experts i excepcionals, només pot tornar-te a la frase de Doloritas al seu fill. “No dejes de ir a visitarlo”

La pandèmia ens va impedir ser-hi el 2020, amb la vacunació ha pogut tornar. Mascareta i mans entrenades per a un aplaudiment general i generós.

 

Justícia. Millor al TNC que a altres sales

Darrerament, la paraula justícia ha caigut en desús, i no per manca d’utilització, més aviat per manca de significat. Un problema que han provocat aquells que més la tenen a la boca i a les mans, i que s’han dedicat a mastegar-la o estripar-la.

L’espectacle de la Sala Massagran del TNC és això, un espectacle espectacular per als espectadors i espectadores que possiblement amb el reclam Pou i Peña, han decidit agafar localitats per jutjar per ells mateixos  i elles mateixes. “Con sumo agrado lo veremos”

Guillem Clua escriu un text actual, jugant amb tres èpoques històriques, per explicar la vida d’un jutge que té massa coses a amagar darrera de la toga i el martell. Un clàssic. Es un text molt ben escrit, pensat per a un escenari faraònic com acostumen a ser els textos per encàrrec a les grans sales de teatre. Tot i l’ensurt que pots tenir al llegir el programa, on l’epíleg de l’obra espanta una mica, el públic segueix a la perfecció tota la història, sense perdre’s ni un detall. La comunió Clua-Mestres, funciona des del principi, tot i passar del reclinatori inicial.

Començo el meu aplaudiment per Josep Maria Mestres que fa una direcció de premi. El repartiment que encapçalen dues bèsties de teatre, està esplèndid. Mossèn Barceló marca territori des de la primera lectura, Roger Coma em va fer riure – una heroïcitat aconseguir això -, la Sahun fa el millor personatge que l’hi he vist mai, mentre el bo de l’Emili – Pere Ponce – ens recorda que sempre ho fa tot bé, i que sovint el trobem a faltar als escenaris. El jovent està fantàstic, Alejandro Bordanove, Marc Bosch i Katrin Vankova donen una frescor a l’espectacle que encomana els més veterans, provocant fins i tot que vegis la figura impressionant del Pou convertida en un infant – que bo que és el Pou – . El  desdoblament de personatges que al llegir el programa pot espantar una mica, entra d’una forma senzilla gràcies a una direcció que ja he dit que era per nota, i en aquest desdoblament, cal ressaltar la feina de l’Anna Ycobalzeta, en la seva versió  de veneçolana i de catalana segons el cas.

Justícia és l’espectacle de l’any, el que portarà més autocars des de comarques on serà impossible fer bolos amb l’escenografia que es gasten. Bé, es podria portar amunt i avall la primera escena, la de l’església, per totes les capelles romàniques i catedrals de la nostra terra… la resta, complicat complicat. I arriscat, doncs per un instant, el Roger Coma em va recordar un cop que vaig fracturar-me el canell en escena. Després d’uns minuts d’observació, vaig veure que movia bé el braç…. tranquils, no cal que vaig a la mútua d’actors al sortir.

Sovint he dit que no m’agraden els entreactes, trenquen la màgia, però calia recollir els plats, i calia posar ordre entre tant ovni, però en aquest cas vaig aprofitar els minuts de descans per recomanar l’espectacle a uns quants amics i familiars. Quan era a casa fent un petit ressopó, un amic em va dir que m’havia fet cas i ja   havia agafat les entrades per la propera setmana.

“Mama, qui és en Samuel Gallart?”

“No ho sé fill. Algú que devia viure en aquesta casa suposo. Però saps què? Estic convençuda que aquí va ser un home molt i molt feliç”

Doncs sí, el públic que va viure en aquesta sala, estic convençut que va ser molt i molt feliç.

Nota: El repartiment està tant segur de si mateix, que té assajada una salutació llarga per anar recollint aplaudiments. Vist per a sentència!..

 

Perestroika. Àngels a Amèrica, segona part

Segon dia de teatre, colpits encara pel que vam viure ahir. Mateixa escenografia, però aquest cop amb la bandera de l’antiga Unió Soviètica projectada a la pantalla. Roy M. Cohn ingressa a l’Hospital, mentre Prior es a casa. Perestroika és un cant oníric a l’esperança, en un moment on la SIDA era un diagnòstic mortal. Els fàrmacs antiretrovirals encara no eren a la farmàcia i calia buscar alguna llum enmig de la foscor.

Perestroika carrega contra la malaltia i contra Amèrica “Ja visc a Amèrica, no necessito estimar-la” diu Belize a Luis. En aquell moment Amèrica sembla oblidada d’aquell deu que sempre ha de beneir-la, potser per la “querella que li han fotut a aquell malparit” segons petició de Prior, quan assegura voler viure, és massa jove, encara no ha tingut temps de fer res, i ja porta cinc anys malalt de SIDA. Cinc anys, en aquella època, es considerava la línia que un cop creuada et donava dret a ser optimista.

Aquesta segona part té moments espectaculars, buscant l’esperança en els somnis, les visions o les profecies. La Raquel Ferri que sembla sortida del Cirque du soleil protagonitza una autèntica al·lucinació entre els espectadors, si fa no fa com l’espectacle de Queen brillantment conduït pel Quim Àvila, un Belize senzillament esplèndid, que s’erigeix en l’autèntic protagonista de la nit. Un infermer de qualitat esdevingut el rei de la nit, el somni de qualsevol artista.

Ethel Rosenberg esdevé el personatge principal de la Claudia Benito, expectant davant la decadència d’en Roy, el seu botxí, a qui fins i tot  canta un kadish que recordarem haver sentit en un altre lloc.

Perestroika és un seguit de moments estel·lars, com el de l’Arquillué, quan viu la seva agonia de forma provocadora, tal com va ser sempre la seva vida. Mig afectat per la morfina i per la histèria que precedeix un final que s’endevina proper, té una escena francament brillant, com se li suposa a una bèstia escènica com ell, però una mica més. “Odio els hospitals” diu, quan en realitat el que odia són les malalties. Segur que us identifiqueu amb aquesta forma d’expressar-ho, oi? No es que odiem els enterraments, el que odiem es que es mori la gent que estimem.

Tornarem a deixar en suspens la sorpresa de l’inici, la presència d’en Aleksii Antedilluvianovich Prelapsarianov, el bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que també està vivint els seus darrers dies com a unitat, per obra i gràcia d’un president anomenat Gorvachov.

I en un paràgraf nou, destacar l’actuació de la Vicky Peña, de qui vaig dir ja fa uns quants anys que sempre et sorprèn. Ho deixo aquí.

Viure ara la segona part d’Àngels a Amèrica et permet veure que la profecia s’ha anat complint, i que els joves que començaven a tenir una mica de sort i mantenien els nivells de limfòcits, eren una esperança real. Quan el mes de novembre de 1996, obria la sala Tallers del Nacional, amb una obra monumental de Tony Kushner, anomenada Àngels a Amèrica, amb escenografia d’un cementiri jueu de Praga, vam sentir que aquell espectacle ens marcaria per sempre. La segona part va quedar penjada al costat del càrrec de director artístic d’en Flotats, però el teatre no et fallarà mai, i de la mà d’en David Selvas, l’obra més fonamental de l’autor neoyorkí, ens ha estat servida en safata Lliure. El més dur ha estat tenir al darrera, algunes espectadores que creien estar observant una estranya parella o una gàbia de boges. Realment dramàtic.

 

La visita de la vella dama. Titelles adultes al Lliure

Vaig llegir el text de Friedrich Dürrenmatt quan una companya va proposar de muntar-la al meu grup de teatre. No em va agradar, em va semblar una barreja d’Edmond Dantès i Shylock a lo bèstia, una tragèdia grega lúgubre i de mal rotllo – i a mi m’agrada el drama -, i la meva opinió va ser que era un text lleig i que era molt complicat de muntar. I ara us preguntareu com és que vaig utilitzar dues entrades del meu abonament per anar a veure la Vicky Peña sota el paraigües del Lliure…. doncs per això, i pel que deia del muntatge, doncs sempre resulta enriquidor veure les creacions dels que més en saben d’això del teatre, una escola de la vida per a tothom, i per als “enganxats” a l’art més gran més – com diu el President al Polònia -.

Un cop tenia les entrades – les opinions mai em fan canviar les intencions – vaig saber que el muntatge es feia amb titelles, i la cosmetia força. Vaig pensar en Primera Història d’Esther, amb Amor de Don Perlimplim, amb textos escrits per a titelles, i per grups que lutilitzen. No fa massa, us vaig parlar d’un espectacle on també les titelles tenien un paper important – Himmelweg -, els grans espectacles utilitzen tots els mitjans, i a més a més, la companyia Farrés Brothers i Cia, posen en escena un altre recurs escènic molt important, la música en directe.

Un cop, sortint de veure “Guys and Dolls” al Nacional, em vaig acostar a la Vicky Peña per dir-li que sempre em sorprenia, que tot i saber lo gran que és, sempre esperes una novetat, i en aquest cas crea una “esperpèntica” Clara Zachanassian, en perfecta comunió amb els titelles i els actors que els donen vida. Amb el ball final, remata la feina amb la seva mestria habitual. Xavier Capdet representa l’Alfred ill – no confondre amb ordinal d’una nissaga – i està brillant, amb moments realment espectaculars, barrejant-se amb el seu ninot de forma acurada. Escollir titelles per aquest espectacle em sembla un encert majúscul – aplaudiment al Jordi Palet, autor de la dramatúrgia i la direcció – i converteix un text que pot crear dubtes previs, amb un espectacle recomanable de totes totes. El meu aplaudiment als Farrés i companyia pel seu domini dels personatges a qui donen vida de forma moderna i brillant, sense utilitzar aquell conegut “Heu vist el dimoni?” quan el personatge malvat es prepara per atacar pel darrera a l titella protagonista, avisat a crits pel públic.

La part negativa? Crec que ja no hi ha entrades. Em sap greu

 

 

 

 

 

El largo viaje del dia hacia la noche, una exhibició de talent interpretatiu, i més…

Molts cops he escrit que el Romea acostuma a ser garantia de bons muntatges teatrals, i mirar la programació del temple del Raval et dona un cert avantatge d’encertar malgrat la diversitat d’opinions que pot tenir el públic, aquell personatge imprescindible que dona sentit  a tota la feina d’aixecar un espectacle.

Si a més a més el repartiment inclou la Viky Peña, la garantia ja és per molts més anys, amb substitució d’espectacle si no t’agrada. Amb aquestes premisses vam dirigir-nos al carrer de l’Hospital, aquest cop a més, com a components del jurat del premi Xirgu, composat per parelles d’actors i actrius amateurs,  i vam rebre el que esperàvem. Un text molt ben trenat, que l’autor va dissenyar per a quatre hores i que la versió de Borja Ortiz de Gondra, ha deixat en dues hores i mitja si fa no fa. Un text autobiogràfic d’Eugene O’Neill, que va demanar no sortís a la llum fins després de la seva mort,  amb una força tan gran que requereix qualitat artística de primer ordre  per donar-li forma. Tot i que en Mario Gas fa molts anys que dirigeix i això sempre pot afectar el treball d’actor, té taules per treure un James Tyrone molt creïble, al costat de la gran diva Peña, que broda una Mary Cavan Tyrone, però al costat dels grans veterans, hi destaquen tres joves que estan sublims, Alberto Iglesias – l’escena de la borratxera és brutal – Juan Diaz i Maria Miguel. L’escenografia és simple i preciosa, res recarregat, una projecció de boira envoltant una tarima circular potser per tancar el cercle familiar, permetent només petites escapades tot creuant la cortina que limita l’escena. No hi ha res que pugi ni baixi, però és molt bona i el mateix es pot dir del vestuari de tons clars potser per donar una mica de llum a l’obscuritat de la història.  Bona direcció de Juan José Afonso.

Fàcil de resumir: un text clàssic, una obra dura i un repartiment de gran qualitat amb una escenografia i un vestuari acurats i en consonància amb el muntatge, és a dir que l’únic conflicte que pot tenir l’espectador és la decisió de si va a agafar el metro a la línia 2 o a la línia 3. Si l’entrepà de sortida està ben fet i la cervesa ben freda el vespre haurà estat rodó.

La reflexió final és que el bon teatre mai et deixa “tirat”. Aplaudiment general.