Pedro Páramo. “no dejes de ir a visitarlo”

Això diu Doloritas al seu fill Juan Preciado, quan la mort s’ha presentat a casa seva, i “Por eso vine a Comala” diu un Pablo Derqui espectacular, en un muntatge on qui s’ho va passar millor va ser Mario Gas, dirigint dos monstres escènics, el mateix Pablo i l’incomparable Vicky Peña.

El text del mexicà Juan Rulfo és una joia d’aquelles que anaven a buscar els conqueridors espanyols, tot i que aquella gent tiraven poc de literatura. L’adaptació escenogràfica de Pau Miró, converteix un llibre petit en un espectacle gran que en mans d’un director amb moltes hores de vol i un repartiment de primera categoria, posa el públic dempeus sense cap problema.

“Vine a Comala porque me dijeron que acá vivia mi padre, un tal Pedro Páramo. MI madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendria a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haria, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo”

I totes les promeses es fan realitat al Temple del Raval, amb una escenografia sense gaires complicacions i que utilitza la col.laboració del espectador que al veure una cadira a terra, ja copsa que aquella casa no té vida. En teatre no cal explicar-ho tot.

Dues escales que es poden moure l’imprescindible per portar-nos on l’autor decideix, i unes projeccions damunt la paret de fons, que en la seva senzillesa posen el públic enmig de Comala (el pueblo blanco de América), un municipi mexicà que “en estos tiempos se ve triste”.

En molts moments de l’espectacle recordava Gabriel Garcia Márquez barrejat amb Delibes, autors que et transporten al seu paisatge mentre penses que ets assegut a la butaca. Derqui i Peña es reparteixen els personatges sense solució de continuïtat, però ningú té cap problema per anar seguint la història. Abundio “el arriero”, Eduviges que en un moment de peixet al públic que vol riure, es despenja amb aquesta frase: “el hijo de Dolores debió haber sido mio”.

Els personatges es mouen per “la media luna” mentre gaudeixen d’un text que no et vols perdre, però ja us avanço que si alguna cosa s’escapa  “bajo la cobija” només heu de mirar els protagonistes que us tornaran a la realitat, sigui la d’ara o la de fa molts anys, quan Pedro Páramo va tenir el seu gran amor Susana.

Els vius i els morts es barregen en una dansa màgica que cal seguir com bonament et sigui possible, però sobretot cal tenir present que “esa noche no debia repegarse a ningun hombre porque estaba brava la luna”, encara que aquella nit, seguís el dia del casament de Doloritas i Pedro.

• ¿Qué es lo que pasa, dona Eduviges?
• Es el caballo de Miguel Páramo, que galopa por el camino de la Media Luna
• ¿Entonces vive alguien en la Media Luna?
• No, allí no vive nadies
• ¿Entonces?
• Solamente es el caballo que va y viene
• No entiendo. Ni he oido ningún ruido de ningún caballo
• Entonces es cosa de mi sexto sentido. Un don que Dios me dió; o tal vez sea una maldición.

Un text ben cosit en boca d’uns protagonistes experts i excepcionals, només pot tornar-te a la frase de Doloritas al seu fill. “No dejes de ir a visitarlo”

La pandèmia ens va impedir ser-hi el 2020, amb la vacunació ha pogut tornar. Mascareta i mans entrenades per a un aplaudiment general i generós.

 

Justícia. Millor al TNC que a altres sales

Darrerament, la paraula justícia ha caigut en desús, i no per manca d’utilització, més aviat per manca de significat. Un problema que han provocat aquells que més la tenen a la boca i a les mans, i que s’han dedicat a mastegar-la o estripar-la.

L’espectacle de la Sala Massagran del TNC és això, un espectacle espectacular per als espectadors i espectadores que possiblement amb el reclam Pou i Peña, han decidit agafar localitats per jutjar per ells mateixos  i elles mateixes. “Con sumo agrado lo veremos”

Guillem Clua escriu un text actual, jugant amb tres èpoques històriques, per explicar la vida d’un jutge que té massa coses a amagar darrera de la toga i el martell. Un clàssic. Es un text molt ben escrit, pensat per a un escenari faraònic com acostumen a ser els textos per encàrrec a les grans sales de teatre. Tot i l’ensurt que pots tenir al llegir el programa, on l’epíleg de l’obra espanta una mica, el públic segueix a la perfecció tota la història, sense perdre’s ni un detall. La comunió Clua-Mestres, funciona des del principi, tot i passar del reclinatori inicial.

Començo el meu aplaudiment per Josep Maria Mestres que fa una direcció de premi. El repartiment que encapçalen dues bèsties de teatre, està esplèndid. Mossèn Barceló marca territori des de la primera lectura, Roger Coma em va fer riure – una heroïcitat aconseguir això -, la Sahun fa el millor personatge que l’hi he vist mai, mentre el bo de l’Emili – Pere Ponce – ens recorda que sempre ho fa tot bé, i que sovint el trobem a faltar als escenaris. El jovent està fantàstic, Alejandro Bordanove, Marc Bosch i Katrin Vankova donen una frescor a l’espectacle que encomana els més veterans, provocant fins i tot que vegis la figura impressionant del Pou convertida en un infant – que bo que és el Pou – . El  desdoblament de personatges que al llegir el programa pot espantar una mica, entra d’una forma senzilla gràcies a una direcció que ja he dit que era per nota, i en aquest desdoblament, cal ressaltar la feina de l’Anna Ycobalzeta, en la seva versió  de veneçolana i de catalana segons el cas.

Justícia és l’espectacle de l’any, el que portarà més autocars des de comarques on serà impossible fer bolos amb l’escenografia que es gasten. Bé, es podria portar amunt i avall la primera escena, la de l’església, per totes les capelles romàniques i catedrals de la nostra terra… la resta, complicat complicat. I arriscat, doncs per un instant, el Roger Coma em va recordar un cop que vaig fracturar-me el canell en escena. Després d’uns minuts d’observació, vaig veure que movia bé el braç…. tranquils, no cal que vaig a la mútua d’actors al sortir.

Sovint he dit que no m’agraden els entreactes, trenquen la màgia, però calia recollir els plats, i calia posar ordre entre tant ovni, però en aquest cas vaig aprofitar els minuts de descans per recomanar l’espectacle a uns quants amics i familiars. Quan era a casa fent un petit ressopó, un amic em va dir que m’havia fet cas i ja   havia agafat les entrades per la propera setmana.

“Mama, qui és en Samuel Gallart?”

“No ho sé fill. Algú que devia viure en aquesta casa suposo. Però saps què? Estic convençuda que aquí va ser un home molt i molt feliç”

Doncs sí, el públic que va viure en aquesta sala, estic convençut que va ser molt i molt feliç.

Nota: El repartiment està tant segur de si mateix, que té assajada una salutació llarga per anar recollint aplaudiments. Vist per a sentència!..

 

Perestroika. Àngels a Amèrica, segona part

Segon dia de teatre, colpits encara pel que vam viure ahir. Mateixa escenografia, però aquest cop amb la bandera de l’antiga Unió Soviètica projectada a la pantalla. Roy M. Cohn ingressa a l’Hospital, mentre Prior es a casa. Perestroika és un cant oníric a l’esperança, en un moment on la SIDA era un diagnòstic mortal. Els fàrmacs antiretrovirals encara no eren a la farmàcia i calia buscar alguna llum enmig de la foscor.

Perestroika carrega contra la malaltia i contra Amèrica “Ja visc a Amèrica, no necessito estimar-la” diu Belize a Luis. En aquell moment Amèrica sembla oblidada d’aquell deu que sempre ha de beneir-la, potser per la “querella que li han fotut a aquell malparit” segons petició de Prior, quan assegura voler viure, és massa jove, encara no ha tingut temps de fer res, i ja porta cinc anys malalt de SIDA. Cinc anys, en aquella època, es considerava la línia que un cop creuada et donava dret a ser optimista.

Aquesta segona part té moments espectaculars, buscant l’esperança en els somnis, les visions o les profecies. La Raquel Ferri que sembla sortida del Cirque du soleil protagonitza una autèntica al·lucinació entre els espectadors, si fa no fa com l’espectacle de Queen brillantment conduït pel Quim Àvila, un Belize senzillament esplèndid, que s’erigeix en l’autèntic protagonista de la nit. Un infermer de qualitat esdevingut el rei de la nit, el somni de qualsevol artista.

Ethel Rosenberg esdevé el personatge principal de la Claudia Benito, expectant davant la decadència d’en Roy, el seu botxí, a qui fins i tot  canta un kadish que recordarem haver sentit en un altre lloc.

Perestroika és un seguit de moments estel·lars, com el de l’Arquillué, quan viu la seva agonia de forma provocadora, tal com va ser sempre la seva vida. Mig afectat per la morfina i per la histèria que precedeix un final que s’endevina proper, té una escena francament brillant, com se li suposa a una bèstia escènica com ell, però una mica més. “Odio els hospitals” diu, quan en realitat el que odia són les malalties. Segur que us identifiqueu amb aquesta forma d’expressar-ho, oi? No es que odiem els enterraments, el que odiem es que es mori la gent que estimem.

Tornarem a deixar en suspens la sorpresa de l’inici, la presència d’en Aleksii Antedilluvianovich Prelapsarianov, el bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que també està vivint els seus darrers dies com a unitat, per obra i gràcia d’un president anomenat Gorvachov.

I en un paràgraf nou, destacar l’actuació de la Vicky Peña, de qui vaig dir ja fa uns quants anys que sempre et sorprèn. Ho deixo aquí.

Viure ara la segona part d’Àngels a Amèrica et permet veure que la profecia s’ha anat complint, i que els joves que començaven a tenir una mica de sort i mantenien els nivells de limfòcits, eren una esperança real. Quan el mes de novembre de 1996, obria la sala Tallers del Nacional, amb una obra monumental de Tony Kushner, anomenada Àngels a Amèrica, amb escenografia d’un cementiri jueu de Praga, vam sentir que aquell espectacle ens marcaria per sempre. La segona part va quedar penjada al costat del càrrec de director artístic d’en Flotats, però el teatre no et fallarà mai, i de la mà d’en David Selvas, l’obra més fonamental de l’autor neoyorkí, ens ha estat servida en safata Lliure. El més dur ha estat tenir al darrera, algunes espectadores que creien estar observant una estranya parella o una gàbia de boges. Realment dramàtic.

 

La visita de la vella dama. Titelles adultes al Lliure

Vaig llegir el text de Friedrich Dürrenmatt quan una companya va proposar de muntar-la al meu grup de teatre. No em va agradar, em va semblar una barreja d’Edmond Dantès i Shylock a lo bèstia, una tragèdia grega lúgubre i de mal rotllo – i a mi m’agrada el drama -, i la meva opinió va ser que era un text lleig i que era molt complicat de muntar. I ara us preguntareu com és que vaig utilitzar dues entrades del meu abonament per anar a veure la Vicky Peña sota el paraigües del Lliure…. doncs per això, i pel que deia del muntatge, doncs sempre resulta enriquidor veure les creacions dels que més en saben d’això del teatre, una escola de la vida per a tothom, i per als “enganxats” a l’art més gran més – com diu el President al Polònia -.

Un cop tenia les entrades – les opinions mai em fan canviar les intencions – vaig saber que el muntatge es feia amb titelles, i la cosmetia força. Vaig pensar en Primera Història d’Esther, amb Amor de Don Perlimplim, amb textos escrits per a titelles, i per grups que lutilitzen. No fa massa, us vaig parlar d’un espectacle on també les titelles tenien un paper important – Himmelweg -, els grans espectacles utilitzen tots els mitjans, i a més a més, la companyia Farrés Brothers i Cia, posen en escena un altre recurs escènic molt important, la música en directe.

Un cop, sortint de veure “Guys and Dolls” al Nacional, em vaig acostar a la Vicky Peña per dir-li que sempre em sorprenia, que tot i saber lo gran que és, sempre esperes una novetat, i en aquest cas crea una “esperpèntica” Clara Zachanassian, en perfecta comunió amb els titelles i els actors que els donen vida. Amb el ball final, remata la feina amb la seva mestria habitual. Xavier Capdet representa l’Alfred ill – no confondre amb ordinal d’una nissaga – i està brillant, amb moments realment espectaculars, barrejant-se amb el seu ninot de forma acurada. Escollir titelles per aquest espectacle em sembla un encert majúscul – aplaudiment al Jordi Palet, autor de la dramatúrgia i la direcció – i converteix un text que pot crear dubtes previs, amb un espectacle recomanable de totes totes. El meu aplaudiment als Farrés i companyia pel seu domini dels personatges a qui donen vida de forma moderna i brillant, sense utilitzar aquell conegut “Heu vist el dimoni?” quan el personatge malvat es prepara per atacar pel darrera a l titella protagonista, avisat a crits pel públic.

La part negativa? Crec que ja no hi ha entrades. Em sap greu

 

 

 

 

 

El largo viaje del dia hacia la noche, una exhibició de talent interpretatiu, i més…

Molts cops he escrit que el Romea acostuma a ser garantia de bons muntatges teatrals, i mirar la programació del temple del Raval et dona un cert avantatge d’encertar malgrat la diversitat d’opinions que pot tenir el públic, aquell personatge imprescindible que dona sentit  a tota la feina d’aixecar un espectacle.

Si a més a més el repartiment inclou la Viky Peña, la garantia ja és per molts més anys, amb substitució d’espectacle si no t’agrada. Amb aquestes premisses vam dirigir-nos al carrer de l’Hospital, aquest cop a més, com a components del jurat del premi Xirgu, composat per parelles d’actors i actrius amateurs,  i vam rebre el que esperàvem. Un text molt ben trenat, que l’autor va dissenyar per a quatre hores i que la versió de Borja Ortiz de Gondra, ha deixat en dues hores i mitja si fa no fa. Un text autobiogràfic d’Eugene O’Neill, que va demanar no sortís a la llum fins després de la seva mort,  amb una força tan gran que requereix qualitat artística de primer ordre  per donar-li forma. Tot i que en Mario Gas fa molts anys que dirigeix i això sempre pot afectar el treball d’actor, té taules per treure un James Tyrone molt creïble, al costat de la gran diva Peña, que broda una Mary Cavan Tyrone, però al costat dels grans veterans, hi destaquen tres joves que estan sublims, Alberto Iglesias – l’escena de la borratxera és brutal – Juan Diaz i Maria Miguel. L’escenografia és simple i preciosa, res recarregat, una projecció de boira envoltant una tarima circular potser per tancar el cercle familiar, permetent només petites escapades tot creuant la cortina que limita l’escena. No hi ha res que pugi ni baixi, però és molt bona i el mateix es pot dir del vestuari de tons clars potser per donar una mica de llum a l’obscuritat de la història.  Bona direcció de Juan José Afonso.

Fàcil de resumir: un text clàssic, una obra dura i un repartiment de gran qualitat amb una escenografia i un vestuari acurats i en consonància amb el muntatge, és a dir que l’únic conflicte que pot tenir l’espectador és la decisió de si va a agafar el metro a la línia 2 o a la línia 3. Si l’entrepà de sortida està ben fet i la cervesa ben freda el vespre haurà estat rodó.

La reflexió final és que el bon teatre mai et deixa “tirat”. Aplaudiment general.

 

El Diccionario. Un greu problema

“No es pot guanyar sempre”, vet aquí una frase que perd el seu valor intrínsec a base de mala utilització, sovint  aplicada en un moment de   fracàs, oblidant que més aviat no es guanya quasi mai. Això pensava ahir al vespre sortint del Temple del Raval quasi dues hores després d’haver-hi entrat amb una incertesa poc habitual quan es tracta de teatre. Potser els espectacles en llengua hispana no t’arriben igual, potser el reclam d’una actriu de trajectòria impecable no ho justifica tot, potser tenies mal dia, o potser  el text de Manuel Calzada posat en escena per Jose Carlos Plaza va néixer a l’UVI i ni una professional de “qualité” lluitant amb totes les seves forces, havia pogut salvar.

Donar voltes a l’espectacle que acabo de veure entra dins de la tasca que comporta ser un bon espectador de teatre, pensar en el que l’autor vol explicar, en els motius que el director ha tingut per triar aquell text, i la forma que ha escollit per fer-nos arribar el seu missatge, o la confirmació de que la qualitat dels actors i les actrius fan que un espectacle teatral sigui mereixedor d’aquest títol, i en això estava mentre acabava de decidir d’anar a fer un mos per acabar de comentar l’experiència amb la meva acompanyant habitual. El problema és l’ idioma?, no, doncs veure l’Espert a la violación de Lucrecia o a la Casa de Bernarda Alba, em fascina exactament igual que la Vilarasau fent la infanticida o la Blanche Dubois del tranvia en la meva llengua, o sigui que el problema no és aquest. Que la vida de la Maria Moliner i el seu “Diccionario orgánico y de uso del español” no m’interessa gens, ja podria acostar-se una mica més a la realitat, i que el text vuit d’emocions, monòton i massa llarg – només es fan llargs els textos que no et diuen res i si no penseu en Incendis, Agost, Mort d’un viatjant o Àngels a Amèrica, per citar quatre textos mítics de llarga durada – no va assolir els mínims exigibles, pot acabar de confirmar que la nit de divendres al meu Romea, va ser una punxada en os.

No vaig mirar el rellotge per respecte a una de les meves actrius de capçalera, però des dels primers deu minuts d’espectacle – així a ull – vaig veure que allò no tenia futur. A veure si s’arregla… em deia amb una il·lusió ratllant l’ utopia, però no. El programa de mà parla del llenguatge, del coneixement, de l’estimació a les paraules, en un text que no diu res, que barreja els símptomes d’aterosclerosi cerebral que va patir l’autora del diccionari, amb una ironia francament discreta, sense cap moment d’emoció, ni quan en un recurs fàcil ens posen la patètica veu del ministre amb més orelles de la dictadura anunciant que “Franco ha muerto”. Ni fred ni calor, ni la repetició fins a l’infinit de que la senyora Moliner només sargia mitjons o que li faltaven dos anys per acabar el diccionari, ni la mort d’una filla o la mateixa disminució de les facultats mentals de la protagonista, amb algun moment d’afàsia – perdoneu el terme científic que es refereix a la incapacitat o dificultat de comunicar-se – ens fan entrar en  la història.

Sento no poder salvar gran cosa d’aquest text ingressat a l’UVI quasi des del seu naixement,i aquest és el meu problema. Com deia al començament, no es pot guanyar sempre, tampoc en el teatre. Podria ser per això que  va entrar com a regal d’un Club de Cultura (Tr3sc) que cada cop es presenta menys interessant, potser per allò de la crisi. Si no hi heu anat, modestament us recomano triar un espectacle diferent.