RSS

Tag Archives: Vicky Peña

La visita de la vella dama. Titelles adultes al Lliure

Vaig llegir el text de Friedrich Dürrenmatt quan una companya va proposar de muntar-la al meu grup de teatre. No em va agradar, em va semblar una barreja d’Edmond Dantès i Shylock a lo bèstia, una tragèdia grega lúgubre i de mal rotllo – i a mi m’agrada el drama -, i la meva opinió va ser que era un text lleig i que era molt complicat de muntar. I ara us preguntareu com és que vaig utilitzar dues entrades del meu abonament per anar a veure la Vicky Peña sota el paraigües del Lliure…. doncs per això, i pel que deia del muntatge, doncs sempre resulta enriquidor veure les creacions dels que més en saben d’això del teatre, una escola de la vida per a tothom, i per als “enganxats” a l’art més gran més – com diu el President al Polònia -.

Un cop tenia les entrades – les opinions mai em fan canviar les intencions – vaig saber que el muntatge es feia amb titelles, i la cosmetia força. Vaig pensar en Primera Història d’Esther, amb Amor de Don Perlimplim, amb textos escrits per a titelles, i per grups que lutilitzen. No fa massa, us vaig parlar d’un espectacle on també les titelles tenien un paper important – Himmelweg -, els grans espectacles utilitzen tots els mitjans, i a més a més, la companyia Farrés Brothers i Cia, posen en escena un altre recurs escènic molt important, la música en directe.

Un cop, sortint de veure “Guys and Dolls” al Nacional, em vaig acostar a la Vicky Peña per dir-li que sempre em sorprenia, que tot i saber lo gran que és, sempre esperes una novetat, i en aquest cas crea una “esperpèntica” Clara Zachanassian, en perfecta comunió amb els titelles i els actors que els donen vida. Amb el ball final, remata la feina amb la seva mestria habitual. Xavier Capdet representa l’Alfred ill – no confondre amb ordinal d’una nissaga – i està brillant, amb moments realment espectaculars, barrejant-se amb el seu ninot de forma acurada. Escollir titelles per aquest espectacle em sembla un encert majúscul – aplaudiment al Jordi Palet, autor de la dramatúrgia i la direcció – i converteix un text que pot crear dubtes previs, amb un espectacle recomanable de totes totes. El meu aplaudiment als Farrés i companyia pel seu domini dels personatges a qui donen vida de forma moderna i brillant, sense utilitzar aquell conegut “Heu vist el dimoni?” quan el personatge malvat es prepara per atacar pel darrera a l titella protagonista, avisat a crits pel públic.

La part negativa? Crec que ja no hi ha entrades. Em sap greu

 

 

 

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 2 febrer 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

El largo viaje del dia hacia la noche, una exhibició de talent interpretatiu, i més…

IMG_2167

Molts cops he escrit que el Romea acostuma a ser garantia de bons muntatges teatrals, i mirar la programació del temple del Raval et dona un cert avantatge d’encertar malgrat la diversitat d’opinions que pot tenir el públic, aquell personatge imprescindible que dona sentit  a tota la feina d’aixecar un espectacle.

Si a més a més el repartiment inclou la Viky Peña, la garantia ja és per molts més anys, amb substitució d’espectacle si no t’agrada. Amb aquestes premisses vam dirigir-nos al carrer de l’Hospital, aquest cop a més, com a components del jurat del premi Xirgu, composat per parelles d’actors i actrius amateurs,  i vam rebre el que esperàvem. Un text molt ben trenat, que l’autor va dissenyar per a quatre hores i que la versió de Borja Ortiz de Gondra, ha deixat en dues hores i mitja si fa no fa. Un text autobiogràfic d’Eugene O’Neill, que va demanar no sortís a la llum fins després de la seva mort,  amb una força tan gran que requereix qualitat artística de primer ordre  per donar-li forma. Tot i que en Mario Gas fa molts anys que dirigeix i això sempre pot afectar el treball d’actor, té taules per treure un James Tyrone molt creïble, al costat de la gran diva Peña, que broda una Mary Cavan Tyrone, però al costat dels grans veterans, hi destaquen tres joves que estan sublims, Alberto Iglesias – l’escena de la borratxera és brutal – Juan Diaz i Maria Miguel. L’escenografia és simple i preciosa, res recarregat, una projecció de boira envoltant una tarima circular potser per tancar el cercle familiar, permetent només petites escapades tot creuant la cortina que limita l’escena. No hi ha res que pugi ni baixi, però és molt bona i el mateix es pot dir del vestuari de tons clars potser per donar una mica de llum a l’obscuritat de la història.  Bona direcció de Juan José Afonso.

Fàcil de resumir: un text clàssic, una obra dura i un repartiment de gran qualitat amb una escenografia i un vestuari acurats i en consonància amb el muntatge, és a dir que l’únic conflicte que pot tenir l’espectador és la decisió de si va a agafar el metro a la línia 2 o a la línia 3. Si l’entrepà de sortida està ben fet i la cervesa ben freda el vespre haurà estat rodó.

La reflexió final és que el bon teatre mai et deixa “tirat”. Aplaudiment general.

 
Deixa un comentari

Posted by a 23 Octubre 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

El Diccionario. Un greu problema

“No es pot guanyar sempre”, vet aquí una frase que perd el seu valor intrínsec a base de mala utilització, sovint  aplicada en un moment de   fracàs, oblidant que més aviat no es guanya quasi mai. Això pensava ahir al vespre sortint del Temple del Raval quasi dues hores després d’haver-hi entrat amb una incertesa poc habitual quan es tracta de teatre. Potser els espectacles en llengua hispana no t’arriben igual, potser el reclam d’una actriu de trajectòria impecable no ho justifica tot, potser tenies mal dia, o potser  el text de Manuel Calzada posat en escena per Jose Carlos Plaza va néixer a l’UVI i ni una professional de “qualité” lluitant amb totes les seves forces, havia pogut salvar.

diccionario-teatro-romeaDonar voltes a l’espectacle que acabo de veure entra dins de la tasca que comporta ser un bon espectador de teatre, pensar en el que l’autor vol explicar, en els motius que el director ha tingut per triar aquell text, i la forma que ha escollit per fer-nos arribar el seu missatge, o la confirmació de que la qualitat dels actors i les actrius fan que un espectacle teatral sigui mereixedor d’aquest títol, i en això estava mentre acabava de decidir d’anar a fer un mos per acabar de comentar l’experiència amb la meva acompanyant habitual. El problema és l’ idioma?, no, doncs veure l’Espert a la violación de Lucrecia o a la Casa de Bernarda Alba, em fascina exactament igual que la Vilarasau fent la infanticida o la Blanche Dubois del tranvia en la meva llengua, o sigui que el problema no és aquest. Que la vida de la Maria Moliner i el seu “Diccionario orgánico y de uso del español” no m’interessa gens, ja podria acostar-se una mica més a la realitat, i que el text vuit d’emocions, monòton i massa llarg – només es fan llargs els textos que no et diuen res i si no penseu en Incendis, Agost, Mort d’un viatjant o Àngels a Amèrica, per citar quatre textos mítics de llarga durada – no va assolir els mínims exigibles, pot acabar de confirmar que la nit de divendres al meu Romea, va ser una punxada en os.

No vaig mirar el rellotge per respecte a una de les meves actrius de capçalera, però des dels primers deu minuts d’espectacle – així a ull – vaig veure que allò no tenia futur. A veure si s’arregla… em deia amb una il·lusió ratllant l’ utopia, però no. El programa de mà parla del llenguatge, del coneixement, de l’estimació a les paraules, en un text que no diu res, que barreja els símptomes d’aterosclerosi cerebral que va patir l’autora del diccionari, amb una ironia francament discreta, sense cap moment d’emoció, ni quan en un recurs fàcil ens posen la patètica veu del ministre amb més orelles de la dictadura anunciant que “Franco ha muerto”. Ni fred ni calor, ni la repetició fins a l’infinit de que la senyora Moliner només sargia mitjons o que li faltaven dos anys per acabar el diccionari, ni la mort d’una filla o la mateixa disminució de les facultats mentals de la protagonista, amb algun moment d’afàsia – perdoneu el terme científic que es refereix a la incapacitat o dificultat de comunicar-se – ens fan entrar en  la història.

Sento no poder salvar gran cosa d’aquest text ingressat a l’UVI quasi des del seu naixement,i aquest és el meu problema. Com deia al començament, no es pot guanyar sempre, tampoc en el teatre. Podria ser per això que  va entrar com a regal d’un Club de Cultura (Tr3sc) que cada cop es presenta menys interessant, potser per allò de la crisi. Si no hi heu anat, modestament us recomano triar un espectacle diferent.

 
2 comentaris

Posted by a 26 gener 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,