RSS

Arxiu d'etiquetes: Pepo Blasco

Macbett de Ionesco,riure d’una tragèdia

No és una novetat que el públic rigui en moments tràgics del teatre, potser per augmentar el drama que sofrim alguns amb aquestes situacions, però en el cas del Macbett que ofereix Ramon Simó a la Petita del Nacional, la cosa està completament justificada. Ho confesso, vaig somriure en algun moment – el casament del protagonista –

Ionesco agafa l’argument de Shakespeare i construeix una trama en forma de farsa que va fer les delícies del públic que ahir omplia la platea de la Sala Petita, la que poques vegades decep. El repartiment està brillant i això sempre s’ha posat en els mèrits del director – Ramon Simó -, que n’ha fet la traducció al català.

David Anguera dona el tret de sortida a l’espectacle quan finalment tothom ha deixat de mirar el mòbil, seu al piano i comença una actuació destacable en tots els sentits, tot i ser qui parla menys, recordant allò de que els silencis i les expressions, el que els tècnics en diuen subtext, sumen molt en un espectacle teatral.

Josep Julien i Pepo Blasco, amb americana, cartera de mà i espasa, mostren al públic de què anirà tot allò, i els que s’havien envalentit amb una tragèdia respiren tranquils darrera la mascareta. Els dos actors formen un duet còmic que suma moltes hores d’escenari i això es nota. Donen vida a Candor i Glamiss, els primers que volen destituir el despòtic Duncan, un David Bagés que ja ens ha mostrat en altres ocasions la seva faceta còmica.

Nosaltres no volem ser el ruc enganyat de ningú, i menys encara els rucs de Duncan. Ha, ha! El nostre benamat sobirà

NI enganyats ni atropellats

Ni atropellats ni enganyats

Fins i tot en els meus somnis

Fins i tot en els meus somnis, ell penetra com un malson vivent

Julien i Blasco es mouen per l’escenari, s’amaguen darrera uns plafons que son taules aixecades, i s’enduen el públic a la butxaca d’on només sortirà per passar per les altres butxaques que aniran apareixent.

Joan Carreras torna a ser Macbett, però s’assembla poc al que va muntar Rigola al Lliure l’any 2012, i aquest cop utilitza totes les armes de la comèdia per “acceptar” tots els beneficis que el seu sobirà li ha ofert, com agraïment a la victòria sobre els enemics, aspecte que agradarà poc al seu amic Banco – un fantàstic (com sempre) Pep Ambròs-

És molt comprensiu amb tu, estimat. T’ha recompensat prou bé.

Jo no li he demanat res. Ha pagat, ha pagat bé, m’ha pagat més o menys bé, no m’ha pagat gaire malament els serveis que li he fet, que li havia de fer, perquè és el nostre senyor”.

Anna Alarcón fa una Lady Duncan-Macbett totalment identificada amb la farsa de l’autor. Una actriu que veiem més per la pantalla que al natural i que està francament bé, com ho està Laia Alsina tant fent de donzella, de minyona, de bruixa….. Realment l’escena de les bruixes et fa dubtar de quantes n’hi ha, amb una veu distorsionada, aporten el misteri que ja se’ls suposa a aquests personatges fantàstics i fantasmagòrics.

Xavi Ricart sempre actua bé, faci el que faci, es un actor de repartiment que aporta tot el que cal al personatge, tant li fa que sigui a l’escenari com al plató del Polònia. Doncs ja està dit tot, si afegim que també dirigeix.

Ja ho he destacat abans, la direcció està molt bé i la posada en escena on fins i tot s’hi canta, fa les delícies d’un públic a qui se li fan curtes les quasi tres hores d’espectacle – descomptar 20 minuts de parada higiènica o d’avituallament, dels 180 minuts. A la sortida, pluja important, sort que aprofitant el tema del preu espectacle del pàrquing, vam baixar en cotxe – no li digueu a la Colau -.

Espectacle fàcil de recomanar, i que ningú s’espanti per la durada, si l’espectacle t’enganxa et passa volant. I aquest, enganxa molt.

Si, ara que tinc el poder, enviaré a l’infern la llet dolça de la concòrdia, capgiraré la pau universal i destruiré qualsevol rastre d’unitat sobre la terra”. Ja sabem qui és el culpable de tot el que ens toca viure. El teatre ho explica tot.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 31 Març 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

SOLITUD. Un experiment reeixit

“Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya.”

Així comença un clàssic entre els clàssics, el text de Caterina Albert que donaria per un comentari de text cada tres o quatre línies. Lectura d’aquelles recomanades pels mestres de Literatura quan encara no ho havia petat el  Mecanoscrit del Pedrolo, possiblement més senzill de llegir.

Solitud es un text per llegir als Pirineus, al costat del foc a terra, amb una manta sobre els genolls i orientat cap a la finestra on els cims nevats et recorden la grandesa d’una natura que ja hi era i que hi seguirà sent quan als teus ulls cansats els costi copsar la bellesa.

Ara que tenim el Ripollès i la Cerdanya tancats, pot ser un bon moment de fer com la Mila i “quedar ullpresos de tanta hermosura.” Solitud no és un text senzill, és un text preciós que cal assaborir a poc a poc, es un torrent de sentiments que se t’escapa entre les mans, com l’aigua freda de les muntanyes, és un text que et marca si aconsegueixes digerir-lo o que marxa enllà del pla de Ridorta.

No ho tenia fàcil l’Alícia Gorina per posar damunt l’escenari el paisatge com a un protagonista més i ho fa de forma intel·ligent, suggerint més que mostrant, amb tres detalls que ho diuen tot – la campana de l’església, la palla on hi pot passar de tot, i les cadires de boga – i que tots associaríem a la vida rural, on els sentiments són més purs i el dolor més gran. Tot i que ella mateixa diu que “Solitud és una novel·la molt teatral on les descripcions dels paisatges i els espais funcionen com si fossin acotacions”, això està a l’abast d’algú que va entrar en el text quan descobrir ho era tot, no era senzill l’experiment, com no era senzill camuflar tres persones d’escena enmig del repartiment. Ja estem acostumats a canvis d’escenografia a la vista, però Solitud en fa una exhibició.

Tampoc ho tenia fàcil  la Maria Ribera, a qui no recordo en espectacles teatrals que jo hagi vist, però que amb el suport del Pol López que segueix jugant una altra lliga, assoleix una gran interpretació. El Pastor està senzillament genial, un cop més sembla que el paper s’hagi escrit pensant en ell – Victor Català va imaginar Pol López  el 1905?, i segurament per això, el Pepo Blasco – molt bo – li fa el que li fa.

L’Arnau, el Matias i el Baldiret estan perfectament interpretats  i completen el repartiment tres noies vestides de personal d’escenari que fins i tot adopten rèpliques de narració, en una reivindicació de tot l’equip com darrerament es fa amb el personal dels hospitals, on TOTS, són importants i per això també reben l’aplaudiment a les 20 h o a les 21 segons el dia de la setmana, i no des del balcó sinó des de les butaques curosament separades unes de les altres per a satisfacció del Mitjà, del Trilla  i de l’Argimón.

Solitud no és un espectacle senzill, fa treballar força, però és un espectacle que fa parlar, que fa pensar, que sacseja i que posa el tema de la violència de  gènere d’una forma tant delicada com brutal, en un escenari on la fruita del pecat ja no és la poma sinó la taronja.

Dues hores intenses que haurien d’afavorir noves edicions de Solitud a les llibreries, ja que, aquest cop, no la pots aconseguir a 3 €.

“Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.” No els deixem sols. Treballen per nosaltres i ens esperen, ens necessiten i per això hi som i hi serem. Bones Festes a tothom i molta merda per al 2021

 
Deixa un comentari

Publicat per a 24 Desembre 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Desig sota els oms. La granja surt al repartiment

L’espectacle teatral és complex, hi participen el text, els personatges amb els seus conflictes, l’escenografia, el vestuari, la música, les projeccions – cada cop més habituals -, tot sota la batuta del director que es converteix en protagonista quan l’espectacle surt rodó.

Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill,  és una tragèdia grega, on Teseu, Fedra i Hipòlit, viuen a Nova Anglaterra – on viatjava Willy Loman – i parlen en català de la Garrotxa, i suposo que dit així, ja us imagineu una bona creació, però cal destacar el paper principal de la Granja, protagonista per ser la font del conflicte i l’escenari on es desenvolupa una tragèdia que s’apunta des dels primers minuts.

Hi ha espectacles on la demostració de poder resulten primordials – el vaixell de Mar i Cel n’és un exemple – i a Desig sota els oms també. Aquest espectacle té molts moments cinematogràfics, quan els personatges es mouen en coordinació amb l’escenari que gira, portant-nos per les diferents cambres de la Granja – en majúscules – o a l’exterior, on l’escena del ball et situa directament al cinema nord-americà. La granja de l’Efraïm Cabot o de la mare de l’Eben -aquesta és una part del conflicte – i que resulta el principal motiu de la decisió de l’Abbie, és un protagonista del muntatge i per això considero que ha de sortir al repartiment. Passa de ser una escenografia brutal a un gran personatge de l’obra, on res hi és sobrer. Felicitats, Joan Ollé.

Gran actuació de tothom, en consonància amb la brillant escenografia, on hi destacaria l’entrada a l’espectacle a càrrec de Pepo Blasco i Santi Ricart acompanyant un brillant Ivan Benet – com sempre – i el quart final de la Laura Conejero en el que seria el cim de la tragèdia. Pep Cruz podria passar per un granger de la zona – la Garrotxa o Nova Anglaterra, que tant li fa – com si li haguessin fet el personatge a mida, com la perruca – està molt i molt convincent, cosa que d’altra banda tampoc sorprendrà ningú.

Els partiquins que participen de la festa del segon acte semblen portats del mateix far west, aportant aquell gra de sorra o fins i tot un sac ple, que sempre resulta imprescindible en un gran muntatge.

Sala massagran plena fins a la bandera d’un públic que va gaudir d’un gran espectacle. Servei aconseguit. Gràcies Teatre Nacional de Catalunya, ara més que mai hem d’aferrar-nos a la Cultura per salvar el país. I per 3 € tens el text, per rellegir-lo més tard.

“És una granja magnífica, sens dubte. Tant de bó fos meua!”

 

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 24 Novembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Un Tramvia anomenat desig, un espectacle imprescindible

 

tranvia 1Ja comença a ser un clàssic totalment garantit, sortir de casa, fer un cafè i gaudir d’un muntatge de les Antonietes dirigit per l’Oriol Tarrasón, un espectacle d’aquells que pots recomanar fins i tot abans d’haver-lo vist, quan els amics et demanen ajut per organitzar un vespre de teatre.

Els que anem seguint la carrera de l’Annabel Castan intuíem que donaria vida a la Blanche Du Bois d’una forma creïble, però el resultat supera les millors expectatives, fa una exhibició de talent teatral, posant cada gest al seu punt exacte, modulant el to de veu per ajudar el públic a entendre la personalitat turmentada d’aquesta professora de Literatura a la que tantes actrius li deuen tant. Està senzillament esplèndida, demostrant que el marketing teatral ha de començar a ser just amb ella i ha de portar-la de la mà cap als llocs més alts del panorama artístic català. Al seu costat la Mireia Illamola, l’altra actriu habitual d’aquesta fantàstica companyia, es Stella, la germana petita, que es buida totalment en la seva lluita entre un Stanley Kowalski primitiu fins a l’infinit – a qui dona vida un actor que ve del món del circ, Jorge Albuerne, – i la germana turmentada que ha aparegut a la seva vida per complicar-la una mica més. No és un paper senzill el de Stella, sempre a l’ombra de Blanche, que acapara totes les mirades, aquell paper que no té res de secundari i que podria quedar eclipsat per una protagonista indiscutible, i la Mireia se’n surt com ja és habitual, acompanyant les seves paraules, els seus patiments i la seva passió pel seu home – així en tota la seva extensió – amb un desgast físic important. Un cop més l’Oriol Tarrasón aconsegueix el moviment exacte que ho diu tot en cada moment de l’espectacle, gestos precisos i calculats que et mantenen en tensió al llarg de tota l’obra. Deixo pel final el Pepo Blasco, un Mitch fantàstic, un altre actor que hauríem de conèixer molt més, amb una gran quantitat de registres. A més de ser un dels entranyables gendarmes de Gran Nord, papers a Litoral, La Rosa Tatuada, Groenlàndia, Arcàdia, Ròmul el Gran, o Mata el teu alumne, un espectacle que encara podem veure en els bolos, com a mínim a la Sala La Cate de Figueres. La seva primera escena amb la Blanche és preciosa, ajudats únicament per una pantalla de làmpada tipus IKEA, on les seves mirades parlen bastant més que el que surt dels seus llavis.

Els qui recordin Marlon Brando, no l’han de comparar amb el Jorge Albuerne, un actor amb menys trajectòria teatral però que resulta un contrapunt molt ben trobat a les dues germanes Du Bois. El detall de parlar en castellà per recordar-nos el seu origen polonès, és un altre d’aquells petits grans detalls d’en Tarrasón.

Si abans del 21 de febrer no podeu anar a la Muntaner, penseu que surten de bolos, i també seran a La Cate de Figueres, i si us pregunteu per la meva obsessió per la sala petita del teatre Municipal de l’Alt Empordà, us ho aclariré, jo també hi he actuat en dues ocasions. Alguna pregunta?tranvia 2

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 febrer 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,