Macbeth. Tornen Shakespeare i Carrió.

Què tindrà Shakespeare per als teatreros, que ens posem seriosos quan es tracta de parlar d’alguna de les creacions del més gran dramaturg, però si algú hi té la ma trencada amb aquest autor, és en Pau Carrió, és a dir, que la proposta del Lliure era del tot engrescadora.

He de confessar que vaig agafar les entrades quan el protagonista era el Manrique, que finalment ho va deixar al ser anomenat Director del Lliure – Rei ja ho ha estat en altres ocasions -. Coneixem les qualitats artístiques de l’Ernest Villegas, o sigui que nomenar-lo baró de Cawdor, al costat de Banquo, era un bon auguri de les bruixes del teatre, com a mínim fins que el bosc camini, o es presenti aquell no nascut de dona.

Potser semblarà estrany, si dic que l’espectacle del Pau Carrió és un espectacle coral, on tots els personatges esdevenen protagonistes, on no hi ha papers bons i d’altres que no ho són, doncs la qualitat interpretativa i la direcció magnífica, converteixen tots els personatges en imprescindibles.

En un curs que vaig fer amb el Pau Carrió, deia que a ell li agradava fer les traduccions i les adaptacions de Shakespeare, i això les converteix en peces úniques, en espectacles dignes de recordar. Actualment té dos espectacles en cartellera, un a la Villarroel, el de menor format (Elling, molt recomanable també) i el gran espectacle de Macbeth a la que potser és la millor sala de la ciutat, la Fabià Puigserver del Lliure. L’escenografia és fosca, com ho son les ànimes dels personatges, i tot i que hi ha moments on l’escena s’omple només amb les paraules i el llenguatge no escrit, els llits, l’arbre vell, o el bosc amb els arbres penjats,  composen una escenografia brillant en la seva foscor. Els actors i actrius es mouen a gran velocitat, pugen el to de veu i reparteixen energia a banda i banda, en un espectacle que comença amb una guerra i que va vessant  sang segons avancen les dues hores i deu, de gaudi teatral.

Impossible destacar ningú per damunt de la resta, en una interpretació de matrícula de tot el repartiment. Ja sabeu que, sovint, això és culpa del director. Ernest Villegas, Laia Marull, Pep Cruz – un Duncan un tan entranyable que ens farà encara una mica més de pena quan passi el que passa – Joan Amargós – que també toca el piano – Pol López – el gran còmplice del Pau en tants i tants espectacles – Pepo Blasco, Xavier Ricart – Banquo viu i mort –  Alba Pujol, Júlia Truyol i Mar Ulldemolins són les tres bruixes amb hàbit, Carles Martinez, Marc Rodriguez, Marc Soler – a qui crec que vaig conèixer al mític Maremar de Dagoll Dagom, amb textos de Shakespeare i música de Lluís Llach- i Moha Amazian – Recentment a l’Olimp del Marc Artigau i fa més temps al Carrer Robadors – una altra creació del Manrique – .

El Lliure es posa de gala en un muntatge que rivalitzaria amb qualsevol, per endur-se la denominació d’espectacle de l’any, clar que amb la cartellera que tenim, aquest títol va molt renyit.

Per acabar-ho de rematar, un grup molt nombrós de jovent, ocupava el pati de butaques. Per dur el jovent al teatre, cal oferir-los bons espectacles, encara que els protagonistes no cantin ni ballin, no plorin si no cal,  o que no eliminin a ningú en el procés de selecció.

Si no em fan fora, encara soc allà aplaudint.

 

Terra Baixa, un nou punt de vista

Abans que res he de dir que Terra Baixa és un clàssic i que al teatre s’hi va a treballar. Un cop assentades aquestes dues bases, hem de tenir en compte que els clàssics són textos que permeten mirades diferents i direccions diferents, aspecte que en determinats moments pot representar un risc, i Carme Portaceli, que juga a casa, es permet una visió del text de Guimerà, que fins ara no s’havia tractat. La revolta contra l’amo, l’amo de tot.

El 10 de maig de 1897 es va estrenar Terra Baixa a Barcelona – al tanto, que l’estrena real es va fer a Madrid el 1896, i a Catalunya es va fer a Tortosa el febrer de 1987 -, una època conflictiva on els trets formaven part del so dels carrers de l’anomenada Barcelona de les bombes (Juny de 1896 atemptat amb bomba a la processó de Corpus, 1893 bomba del Liceu).

Pablo Ley i Carme Portaceli adapten la història d’amor i de dominació que va escriure Guimerà, a una història de revolució contra el poder, Manelic mata l’amo de tot pel fet de ser l’amo, i així ho afirmen els dos personatges afegits, el comissari Vinagret o la periodista que fa de narradora. Volen explicar que Manelic – Borja Espinosa – no mata l’amo per sentir-se traït pel Sebastià en el seu matrimoni, “és la meva dona!”  – ep,  expressió possessiva- sinó per ser l’amo, i aquest aspecte em sembla una mica forçat, tot i que potser Guimerà no podia imaginar-se que la lluita de classes donaria algun – poc – fruit.

El personatge de Laura Conejero està inspirat en Carmen de Burgos, redactora del Diario Universal i gran activista pels drets de les dones, un aspecte que també destaca en aquesta nova versió del clàssic. Pel meu gust, abusa massa de la narració, els experts en teatre diuen que si un missatge es pot veure, és molt millor que venir-ho a explicar. Les imatges en pantalla gran volen ajudar a la periodista en la seva feina però no sé si ho aconsegueixen del tot. La periodista seria la visió d’esquerres que es contraposa al policia de dretes Antoni Lleó Tresols, conegut com Vinagret – Manel Sans – que ja de bones a primeres, es queixa de compartir la investigació amb “una dona”. Potser una mica massa evident. Un fatxa en tota regla.

Per mi, Terra Baixa és un espectacle íntim, que parla sobretot de l’amor, un amor que ara ens sembla impossible entre un home que dobla l’edat de la noia – a la terra baixa – i l’amor més pur entre l’home que no ha conegut cap dona abans, i l’aparició de la muller que cada vespre demanava a nostre senyor, després del parenostre pel pare i la mare – a la terra alta – . També, per mi, Terra Baixa parla de la dolenteria dels teus iguals, de la gent que t’hauria de fer costat, dels que accepten la dominació de l’amo de tot, representats pels Perdigons – Mohamed El Bouhali i Mercè Mariné – i que gaudeixen de la crítica i la mofa cap als dos protagonistes més innocents.

Vaig fer una versió de Terra Baixa, just abans de la pandèmia, i allà hi volia explicar això, volia fer veure que el Sebastià no era el “dolent d’opereta” que ens volien vendre, de fet, quan veu que la Marta – Anna Ycobalzeta – estima el Manelic, renuncia a tot, “tu em vols a mi, perquè ho he sacrificat tot per tu, perquè jo he sofert com un condemnat portant-te a aquest home”, “T’has sortit amb la teva, res me fa que tot s’esguerri, tu vens amb mi a casa meva, i si em perdo, ens perdem plegats” i de fet, la Marta també n’és conscient quan al principi diu “més el Sebastià també deu patir casant-me a mi, ara”, i tot i que vivim uns temps on l’abús ocupa les primeres planes i podem considerar impossible que en el Sebastià hi hagi cap bri d’amor, penso que també s’ha de contemplar.

La versió de Portaceli i Ley, presenta una Nuri – Kathy Sey – més gran, menys innocent, per donar més força a la reivindicació femenina – bonica la cançó del temps de cireres, que representa el senyal de llibertat per la Marta – i canvia el sexe d’en Xeixa – Roser Pujol – fent-li perdre sentit a la seva posició inicial – també enamorat de la Marta i capaç de plantar cara a l’amo just abans de marxar del Mas Bordís – Tomàs – Pepo Blasco – diu “gosaries aixecar la ma al teu amo?” a canvi de permetre una escena on Sebastià – Eduard Farelo – es treu el cinturó per pegar-li, per si encara algú tenia dubtes de que l’amo de tot és un maltractador. Sempre diem que en teatre no cal explicar-ho tot, que el públic també ha de treballar.

Deia abans que per mi, Terra Baixa és un text intimista, de proximitat, on hauries de viure’l dins de l’escenari, al mateix Molí – a la meva versió tota l’escena passa en un bar, per mirar d’afavorari la proximitat – i les emocions es perden en un escenari immens, on cal córrer per entrar – no puc amb aquest recurs – i mantenir el ritme de l’escena. Hauria de preguntar a la Carme Portaceli el significat dels moviments robotitzats dels personatges en algun moment – robots o tics, que no ho puc assegurar – però això caldria fer-ho en un col·loqui que ahir no teníem previst.

Tots els directors tenen permís per adaptar els textos, si els autors estan morts, no tenen res a dir, i tot el públic ha de decidir si aquella visió li fa o no li fa el pes. En aquesta ocasió, a mi no me’l va fer. Jutgeu vosaltres, jo només tinc la meva visió. Al meu costat, una espectadora aplaudia dempeus. El teatre i la diversitat son això.

Gran protagonisme de l’espai lumínic de l’Ignasi Camprodon, un dels grans valors del Nacional de Catalunya. La propera adaptació de Terra Baixa, a la Sala Petita o a la Capsa de fusta del Rigola.

 

Macbett de Ionesco,riure d’una tragèdia

No és una novetat que el públic rigui en moments tràgics del teatre, potser per augmentar el drama que sofrim alguns amb aquestes situacions, però en el cas del Macbett que ofereix Ramon Simó a la Petita del Nacional, la cosa està completament justificada. Ho confesso, vaig somriure en algun moment – el casament del protagonista –

Ionesco agafa l’argument de Shakespeare i construeix una trama en forma de farsa que va fer les delícies del públic que ahir omplia la platea de la Sala Petita, la que poques vegades decep. El repartiment està brillant i això sempre s’ha posat en els mèrits del director – Ramon Simó -, que n’ha fet la traducció al català.

David Anguera dona el tret de sortida a l’espectacle quan finalment tothom ha deixat de mirar el mòbil, seu al piano i comença una actuació destacable en tots els sentits, tot i ser qui parla menys, recordant allò de que els silencis i les expressions, el que els tècnics en diuen subtext, sumen molt en un espectacle teatral.

Josep Julien i Pepo Blasco, amb americana, cartera de mà i espasa, mostren al públic de què anirà tot allò, i els que s’havien envalentit amb una tragèdia respiren tranquils darrera la mascareta. Els dos actors formen un duet còmic que suma moltes hores d’escenari i això es nota. Donen vida a Candor i Glamiss, els primers que volen destituir el despòtic Duncan, un David Bagés que ja ens ha mostrat en altres ocasions la seva faceta còmica.

“Nosaltres no volem ser el ruc enganyat de ningú, i menys encara els rucs de Duncan. Ha, ha! El nostre benamat sobirà

NI enganyats ni atropellats

Ni atropellats ni enganyats

Fins i tot en els meus somnis

Fins i tot en els meus somnis, ell penetra com un malson vivent”

Julien i Blasco es mouen per l’escenari, s’amaguen darrera uns plafons que son taules aixecades, i s’enduen el públic a la butxaca d’on només sortirà per passar per les altres butxaques que aniran apareixent.

Joan Carreras torna a ser Macbett, però s’assembla poc al que va muntar Rigola al Lliure l’any 2012, i aquest cop utilitza totes les armes de la comèdia per “acceptar” tots els beneficis que el seu sobirà li ha ofert, com agraïment a la victòria sobre els enemics, aspecte que agradarà poc al seu amic Banco – un fantàstic (com sempre) Pep Ambròs-

“És molt comprensiu amb tu, estimat. T’ha recompensat prou bé.

Jo no li he demanat res. Ha pagat, ha pagat bé, m’ha pagat més o menys bé, no m’ha pagat gaire malament els serveis que li he fet, que li havia de fer, perquè és el nostre senyor”.

Anna Alarcón fa una Lady Duncan-Macbett totalment identificada amb la farsa de l’autor. Una actriu que veiem més per la pantalla que al natural i que està francament bé, com ho està Laia Alsina tant fent de donzella, de minyona, de bruixa….. Realment l’escena de les bruixes et fa dubtar de quantes n’hi ha, amb una veu distorsionada, aporten el misteri que ja se’ls suposa a aquests personatges fantàstics i fantasmagòrics.

Xavi Ricart sempre actua bé, faci el que faci, es un actor de repartiment que aporta tot el que cal al personatge, tant li fa que sigui a l’escenari com al plató del Polònia. Doncs ja està dit tot, si afegim que també dirigeix.

Ja ho he destacat abans, la direcció està molt bé i la posada en escena on fins i tot s’hi canta, fa les delícies d’un públic a qui se li fan curtes les quasi tres hores d’espectacle – descomptar 20 minuts de parada higiènica o d’avituallament, dels 180 minuts. A la sortida, pluja important, sort que aprofitant el tema del preu espectacle del pàrquing, vam baixar en cotxe – no li digueu a la Colau -.

Espectacle fàcil de recomanar, i que ningú s’espanti per la durada, si l’espectacle t’enganxa et passa volant. I aquest, enganxa molt.

“Si, ara que tinc el poder, enviaré a l’infern la llet dolça de la concòrdia, capgiraré la pau universal i destruiré qualsevol rastre d’unitat sobre la terra”. Ja sabem qui és el culpable de tot el que ens toca viure. El teatre ho explica tot.

 

SOLITUD. Un experiment reeixit

“Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya.”

Així comença un clàssic entre els clàssics, el text de Caterina Albert que donaria per un comentari de text cada tres o quatre línies. Lectura d’aquelles recomanades pels mestres de Literatura quan encara no ho havia petat el  Mecanoscrit del Pedrolo, possiblement més senzill de llegir.

Solitud es un text per llegir als Pirineus, al costat del foc a terra, amb una manta sobre els genolls i orientat cap a la finestra on els cims nevats et recorden la grandesa d’una natura que ja hi era i que hi seguirà sent quan als teus ulls cansats els costi copsar la bellesa.

Ara que tenim el Ripollès i la Cerdanya tancats, pot ser un bon moment de fer com la Mila i “quedar ullpresos de tanta hermosura.” Solitud no és un text senzill, és un text preciós que cal assaborir a poc a poc, es un torrent de sentiments que se t’escapa entre les mans, com l’aigua freda de les muntanyes, és un text que et marca si aconsegueixes digerir-lo o que marxa enllà del pla de Ridorta.

No ho tenia fàcil l’Alícia Gorina per posar damunt l’escenari el paisatge com a un protagonista més i ho fa de forma intel·ligent, suggerint més que mostrant, amb tres detalls que ho diuen tot – la campana de l’església, la palla on hi pot passar de tot, i les cadires de boga – i que tots associaríem a la vida rural, on els sentiments són més purs i el dolor més gran. Tot i que ella mateixa diu que “Solitud és una novel·la molt teatral on les descripcions dels paisatges i els espais funcionen com si fossin acotacions”, això està a l’abast d’algú que va entrar en el text quan descobrir ho era tot, no era senzill l’experiment, com no era senzill camuflar tres persones d’escena enmig del repartiment. Ja estem acostumats a canvis d’escenografia a la vista, però Solitud en fa una exhibició.

Tampoc ho tenia fàcil  la Maria Ribera, a qui no recordo en espectacles teatrals que jo hagi vist, però que amb el suport del Pol López que segueix jugant una altra lliga, assoleix una gran interpretació. El Pastor està senzillament genial, un cop més sembla que el paper s’hagi escrit pensant en ell – Victor Català va imaginar Pol López  el 1905?, i segurament per això, el Pepo Blasco – molt bo – li fa el que li fa.

• 

L’Arnau, el Matias i el Baldiret estan perfectament interpretats  i completen el repartiment tres noies vestides de personal d’escenari que fins i tot adopten rèpliques de narració, en una reivindicació de tot l’equip com darrerament es fa amb el personal dels hospitals, on TOTS, són importants i per això també reben l’aplaudiment a les 20 h o a les 21 segons el dia de la setmana, i no des del balcó sinó des de les butaques curosament separades unes de les altres per a satisfacció del Mitjà, del Trilla  i de l’Argimón.

Solitud no és un espectacle senzill, fa treballar força, però és un espectacle que fa parlar, que fa pensar, que sacseja i que posa el tema de la violència de  gènere d’una forma tant delicada com brutal, en un escenari on la fruita del pecat ja no és la poma sinó la taronja.

Dues hores intenses que haurien d’afavorir noves edicions de Solitud a les llibreries, ja que, aquest cop, no la pots aconseguir a 3 €.

“Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.” No els deixem sols. Treballen per nosaltres i ens esperen, ens necessiten i per això hi som i hi serem. Bones Festes a tothom i molta merda per al 2021

 

Desig sota els oms. La granja surt al repartiment

L’espectacle teatral és complex, hi participen el text, els personatges amb els seus conflictes, l’escenografia, el vestuari, la música, les projeccions – cada cop més habituals -, tot sota la batuta del director que es converteix en protagonista quan l’espectacle surt rodó.

Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill,  és una tragèdia grega, on Teseu, Fedra i Hipòlit, viuen a Nova Anglaterra – on viatjava Willy Loman – i parlen en català de la Garrotxa, i suposo que dit així, ja us imagineu una bona creació, però cal destacar el paper principal de la Granja, protagonista per ser la font del conflicte i l’escenari on es desenvolupa una tragèdia que s’apunta des dels primers minuts.

Hi ha espectacles on la demostració de poder resulten primordials – el vaixell de Mar i Cel n’és un exemple – i a Desig sota els oms també. Aquest espectacle té molts moments cinematogràfics, quan els personatges es mouen en coordinació amb l’escenari que gira, portant-nos per les diferents cambres de la Granja – en majúscules – o a l’exterior, on l’escena del ball et situa directament al cinema nord-americà. La granja de l’Efraïm Cabot o de la mare de l’Eben -aquesta és una part del conflicte – i que resulta el principal motiu de la decisió de l’Abbie, és un protagonista del muntatge i per això considero que ha de sortir al repartiment. Passa de ser una escenografia brutal a un gran personatge de l’obra, on res hi és sobrer. Felicitats, Joan Ollé.

Gran actuació de tothom, en consonància amb la brillant escenografia, on hi destacaria l’entrada a l’espectacle a càrrec de Pepo Blasco i Santi Ricart acompanyant un brillant Ivan Benet – com sempre – i el quart final de la Laura Conejero en el que seria el cim de la tragèdia. Pep Cruz podria passar per un granger de la zona – la Garrotxa o Nova Anglaterra, que tant li fa – com si li haguessin fet el personatge a mida, com la perruca – està molt i molt convincent, cosa que d’altra banda tampoc sorprendrà ningú.

Els partiquins que participen de la festa del segon acte semblen portats del mateix far west, aportant aquell gra de sorra o fins i tot un sac ple, que sempre resulta imprescindible en un gran muntatge.

Sala massagran plena fins a la bandera d’un públic que va gaudir d’un gran espectacle. Servei aconseguit. Gràcies Teatre Nacional de Catalunya, ara més que mai hem d’aferrar-nos a la Cultura per salvar el país. I per 3 € tens el text, per rellegir-lo més tard.

“És una granja magnífica, sens dubte. Tant de bó fos meua!”

 

 

 

Un Tramvia anomenat desig, un espectacle imprescindible

 

Ja comença a ser un clàssic totalment garantit, sortir de casa, fer un cafè i gaudir d’un muntatge de les Antonietes dirigit per l’Oriol Tarrasón, un espectacle d’aquells que pots recomanar fins i tot abans d’haver-lo vist, quan els amics et demanen ajut per organitzar un vespre de teatre.

Els que anem seguint la carrera de l’Annabel Castan intuíem que donaria vida a la Blanche Du Bois d’una forma creïble, però el resultat supera les millors expectatives, fa una exhibició de talent teatral, posant cada gest al seu punt exacte, modulant el to de veu per ajudar el públic a entendre la personalitat turmentada d’aquesta professora de Literatura a la que tantes actrius li deuen tant. Està senzillament esplèndida, demostrant que el marketing teatral ha de començar a ser just amb ella i ha de portar-la de la mà cap als llocs més alts del panorama artístic català. Al seu costat la Mireia Illamola, l’altra actriu habitual d’aquesta fantàstica companyia, es Stella, la germana petita, que es buida totalment en la seva lluita entre un Stanley Kowalski primitiu fins a l’infinit – a qui dona vida un actor que ve del món del circ, Jorge Albuerne, – i la germana turmentada que ha aparegut a la seva vida per complicar-la una mica més. No és un paper senzill el de Stella, sempre a l’ombra de Blanche, que acapara totes les mirades, aquell paper que no té res de secundari i que podria quedar eclipsat per una protagonista indiscutible, i la Mireia se’n surt com ja és habitual, acompanyant les seves paraules, els seus patiments i la seva passió pel seu home – així en tota la seva extensió – amb un desgast físic important. Un cop més l’Oriol Tarrasón aconsegueix el moviment exacte que ho diu tot en cada moment de l’espectacle, gestos precisos i calculats que et mantenen en tensió al llarg de tota l’obra. Deixo pel final el Pepo Blasco, un Mitch fantàstic, un altre actor que hauríem de conèixer molt més, amb una gran quantitat de registres. A més de ser un dels entranyables gendarmes de Gran Nord, papers a Litoral, La Rosa Tatuada, Groenlàndia, Arcàdia, Ròmul el Gran, o Mata el teu alumne, un espectacle que encara podem veure en els bolos, com a mínim a la Sala La Cate de Figueres. La seva primera escena amb la Blanche és preciosa, ajudats únicament per una pantalla de làmpada tipus IKEA, on les seves mirades parlen bastant més que el que surt dels seus llavis.

Els qui recordin Marlon Brando, no l’han de comparar amb el Jorge Albuerne, un actor amb menys trajectòria teatral però que resulta un contrapunt molt ben trobat a les dues germanes Du Bois. El detall de parlar en castellà per recordar-nos el seu origen polonès, és un altre d’aquells petits grans detalls d’en Tarrasón.

Si abans del 21 de febrer no podeu anar a la Muntaner, penseu que surten de bolos, i també seran a La Cate de Figueres, i si us pregunteu per la meva obsessió per la sala petita del teatre Municipal de l’Alt Empordà, us ho aclariré, jo també hi he actuat en dues ocasions. Alguna pregunta?