RSS

Tag Archives: Sergi Belbel

Una  gossa en un descampat. Possiblement l’espectacle de la temporada

Diuen que per escriure bé, ho has de fer sobre una cosa que coneixes, al menys al principi. Explicar alguna cosa que has viscut en primera persona, t’ajuda a buscar les paraules, les imatges, el procediment per explicar el conflicte, el nus de l’espectacle teatral. A més a més, diuen que escriure sobre el patiment resulta més fàcil que sobre les meravelles que la vida t’aporta – serà per això que no es pot veure un tn sense deprimir-te? –

La Claudia Cedó escriu un text sobre una experiència dolorosa que va viure, embarassada de cinc mesos, un projecte que no va acabar bé, amb l’afegit d’haver de decidir, d’escollir entre dues possibilitats no bones. L’entenc, perdre un fill és el pitjor que et pot passar i tot i que el fill encara no el coneguis, resulta igualment traumàtic. Nosaltres ho vam viure. Ella parla d’un descampat, d’un lloc on et sembla trobar tot el que no hauria de formar part del teu paisatge, un paisatge d’arbres, sol i aigua que composa la fotografia més bonica del teu trajecte, però el descampat hi és, i la Júlia ha de tornar-hi de forma constant per poder assumir el motiu principal que va crear-li el seu.

Una gossa en un descampat és un espectacle ben escrit, ben posat en escena i ben interpretat, sobre un conflicte en tota regla, que tot i això, permet algun respir en forma de rialla com manen els cànons. Dona al públic un moment de respir, que els ajudi a sobreviure entre el dolor i la respiració aturada i així evitaràs que ho facin quan no toca. Un matrimoni buscant carxofes en un supermercat o informar de l’ofici d’un d’ells, per justificar les intromissions en la feina de la infermera.

La Vicky Luengo i la Maria Rodriguez són la mateixa persona i s’intercanvien els papers segons el dia en una idea del Sergi Belbel que crec afegeix un al·licient més. Podem veure a una d’elles fent la Júlia més real i l’altra de la seva consciència, de la seva ànima, de qui l’ajuda a recuperar l’estat d’ànim. El joc entre els records o les imatges dels personatges protagonistes, resulta molt ben trobat. Les fesomies es barregen, la família, els professionals sanitaris, fins i tot els del teatre, que assagen un espectacle del propi descampat.

Al final de l’espectacle no tenia idea de quan havia durat, però se’m va fer curt, pendent de tots els angles de l’escena –els escenaris centrals encara resulten més difícils de controlar segons com – i l’aplaudiment dempeus el vaig tenir clar, tal com el van tenir la resta del públic.

Exhibició interpretativa del Pep Ambròs, tirant de físic i de taules – fa anys que el segueixo i em sembla esplèndid -, del Xavi Ricart, amb la seva perfecció habitual, de la veterana Anna Barrachina a qui ja no li recordem l’època cubana –reconec que el seu estil no em va dir mai massa cosa –  i de la Queralt Casasayas, fent costat a les dues Júlies que estan brillants, molt brillants. Com podeu deduir de tot el que dic, és un espectacle recomanable cent per cent. A més a més, teniu el bar de la Beckett  al costat, per gaudir de la conversa i el bon menjar mentre comenteu el que heu vist.

Clàudia, la solució final la marca l’arribada dels fills que hi són per què l’altre no va poder seguir. Això sí que tanca el cercle.

Anuncis
 
1 comentari

Posted by a 6 Juliol 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Maria Estuard, de Sergi Belbel

maria estuardQui més qui menys, ha sentit parlar – és una forma de dir-ho – de Maria Estuard, possiblement es recorda que va morir decapitada, i no tant que va tenir més d’un matrimoni, que té alguna història amb Enric VIII i que va acabar malament a causa de la seva cosina  Isabel I reina d’Anglaterra -quan hi ha més d’una reina, tan li fa que sigui al ball, als escacs o als contes, sempre hi ha mal rotllo – al menys, els de la meva generació tenim aquesta petita idea, no sé si els nous currículums escolars aporten més informació sobre la reina d’Escòcia, però, tornem al Lliure i anem al tema que ens ocupa.

Friedrich von Schiller va escriure aquest text teatral, que va publicar-se l’any 1800 tal i com ens informa el programa de ma. Es servia de la història per explicar temes del seu temps, un clàssic en els muntatges teatrals, i caldria saber si el Belbel, volia posar sobre la taula – les taules, tractant-se de teatre, la disputa entre dirigents, l’opressió de la nació gran sobre la petita, les traïcions, les enveges, l’enemistat o l’egoisme per damunt de la resta de qualitats – no sé si l’egoisme es pot considerar una qualitat, ni que sigui la pitjor – o senzillament va buscar un espectacle amb dues actrius protagonistes, aspecte poc habitual en els textos teatrals. Impressionant el joc de mans que fa el compte de Leicester – Alex Casanovas – quan sembla que l’han descobert mirant d’ajudar la reina presonera, que sembla extret d’un capítol  de “House of cards”.

El repartiment està molt be, hi ha poc moviment, les paraules et mantenen alerta, i potser per trencar una mica el ritme, hi ha un parell d’efectes escènics molt ben trobats. Molt curiós el vestuari – i ho deixo aquí – , sembla que darrerament els espectacles del Lliure marquen tendència de moda, i les dues hores sense entreacte et mantenen expectant tot i saber com acabarà la història.

No es un espectacle per emocionar-se, és un espectacle sobri, complex pels actors i actrius, i sense floritures. El text és el motiu principal, i les associacions amb el que vivim actualment, son lliures, com el teatre.

 

 
 

Etiquetes: , , ,

Fank V. Dipòsits d’humor negre a interès variable

He de dir que quan vaig afegir les entrades de Frank Vclochard al meu abonament del Lliure, no vaig parar atenció en el fet que era una opereta, és a dir un espectacle musical que no es precisament el que més m’atrau, el Farelo i la Mónica López a més del Belbel o el Josep Maria Mestres, em van fer assenyalar aquest  espectacle al programa de la temporada. Després de la badada de no aconseguir entrades pel “gos a mitjanit” vaig entrar a la web i vaig fer la reserva, a primera fila com a mi m’agrada.

Em van arribar comentaris de tota mena, algú l’havia trobat llarga, d’altres lamentaven que la sala Puigserver no estigui plena cada dia… en fi, com deien en els “toros”,  división de opiniones o alguna cosa així, i vaig decidir anar-hi relaxat i poder donar-vos la meva opinió sense interferències ni influències externes prèvies.

El tema es de rabiosa actualitat, i quan dic rabiosa també em refereixo al sentiment que ens desperta actualment el tema bancari, i això pot ser un perill de caure en la cosa fàcil de presentar obvietats confiant que el públic respondrà amb assentiment a les escenes, però el muntatge té un punt histriònic que no cansa, l’actuació de tot el repartiment és molt bona i la música en directe dels OBESES, crea una simbiosi perfecta amb els actors i les actrius. No es pot destacar ningú, tots compleixen la seva feina (felicitats al director), i et fan passar dues hores distretes amb moments d’humor negre molt ben trobats.

L’escenografia es acurada, una mica faraònica per demostrar que la crisi de l’IVA encara permet certes alegries. El Pasqual i el seu Lliure, pateixen la crisi menys que els futbolistes, el públic segueix fidel al bon teatre i això resulta engrescador especialment en un dia on mitja Catalunya estava pendent de la tornada del Pep,  a Can Barça, en aquest espectacle on els primers actors, milionaris que juguen, sempre fan el mateix personatge, i personalment no m’atrauen gens. El David Verdaguer estava pendent, i mentre saludava va tenir la informació des de darrera…. sembla que en aquell moment la cosa estava dos a cero…..doncs  felicitats.

Es un espectacle complet, que val la pena veure tot i que no negaré que no es el tipus de teatre que més m’agrada. El treball dels actors, actrius, músics i directors justifiquen pujar a Montjuic, fer un entrepanet a la terrassa aprofitant el bon temps, i passar una bona estona de teatre. Potser l’endemà traurem els estalvis del banc i els posarem en una maleta sota el llit.

 
 

Etiquetes: , ,

El crèdit. Si Galceran i Belbel van de copes, demanen J.B. (sense gel)

 

IMG_1328Crec que és de justícia avisar que anar al teatre a veure’n “una de riure” no es el que més m’atrau i possiblement per això he trigat una mica a anar a “La Caixa” a veure com està el tema del préstec que en Jordi Bosch ha de concedir o no al Jordi Boixaderas, segons la normativa del Jordi Galceran, tot i el marketing Belbelià – perdoneu l’adjectiu inventat – que seria capaç de “vendre” qualsevol espectacle a base d’una passió pel teatre, digna d’admiració.

Jo soc un dels pocs que no va “xalar” amb el Mètode Gronholm del mateix autor, segurament per allò de que sovint vaig a contracorrent o potser per allò que deia de la comèdia tot just començar aquest escrit, però Belbel, Bosch i Boixaderas eren massa llaminers per deixar-los passar així com així i vaig decidir anar a pair l’àpat nadalenc a les cadires de la Caixa.

Es tracta d’una comèdia en tota regla on fan riure tant les paraules com les mirades o els silencis, tot i que dir cul o collons seguiran sent sempre riallades assegurades tingui el públic, l’edat que tingui.

Un problema que es detecta ja d’entrada es que l’escenari central en un espectacle on cal veure la cara dels actors resulta poc adient, fins i tot des del mateix escenari – la Villarroel segueix amb el sistema de cadires sobre les taules – i molts cops la mateixa esquena d’un dels actors, et tapa la cara de l’altre i considerant que resulta primordial veure les expressions, doncs ja la tenim “muntada”. Es tracta d’un text intel·ligent i molt ben trobat, tot i que pot arribar un moment que la manca de teca o de rerefons ens pugui cansar als que ens agrada anar al teatre a treballar, però veure el públic rient de forma continuada també pot resultar enriquidor. He dit rient i no pas comentant l’obra, que d’aquest ahir n’hi havia i forces.

Quan veig un espectacle protagonitzat per dos monstres de l’escena, m’agrada fer l’exercici d’imaginar-los amb els papers canviats i en aquest cas, tot i que seria possible, crec que el repartiment està molt encertat doncs si una cosa broda impecablement el Boixaderas és el personatge cínic – val a dir que ho broda quasi tot, però… – i el Bosch hi ha moments en que recorda el gran Joan Capri, que en comèdia catalana al menys sota el meu criteri, és “lo más”.

el-credit-teatre-villarroel (1)En definitiva es tracta d’una comèdia intel·ligent i divertida, interpretada magistralment per dos monstres de l’escena catalana, dirigits per un crack i escrita per un autor català viu de renom internacional. Malgrat tot, a mi em motiva més el Pinter, el Txèkhov o el Shakespeare per anomenar-ne tres d’una llista interminable de clàssics que em fan pensar i em provoquen ganes de comentar l’espectacle amb altres malalts de teatre.

Per acabar dir que anar a la Caixa el dia de Nadal, com a mínim fa riure i assegurar que “segur que t’agrada” no es una “catxa” (en castellà: farol).

 

 
1 comentari

Posted by a 26 Desembre 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Preparant la temporada

home13-14catDe vegades les respostes arriben quan menys ho busques i ahir a la tarda vaig obtenir la solució al dubte integral que fa temps m’aclapara – per dir alguna cosa, es clar -. Perquè m’apassiona el teatre? On vaig contraure la malaltia que em fa flairar escena i dirigir-me cap allà sense dubtar-ho? Com es que les dues hores d’assaig m’alliberen de tots els fantasmes? Com és que dalt de l’escenari sento la felicitat més a prop que mai? La resposta és que el teatre és diferent, segueix un camí paral·lel a la vida però té un clima especial, només hi plou quan volem i patim a gust, som feliços fent riure i fent plorar, asseguts a la butaca gaudim d’un drama descarnat…. el teatre ens conforta, va dir ahir el gran Lluís Pascual, i  en un moment de crisi brutal, el Lliure ha aconseguit més públic que mai, ha saltat per damunt d’un ERO sense afectar cap del seus treballadors, i ens ha ajudat a sentir-nos menys sols.

Ahir vam passar la tarda al Lliure de Montjuic, era el dia de l’abonat, el dia dels malalts de teatre –uns més greus que altres -, vam visitar l’edifici màgic, vam sentir l’esperit del Puigserver de la Lizaran, vam retrocedir al 1976 l’any de creació del mític Lliure de Gràcia en les explicacions del Jordi Ferron, que ens va acompanyar en la visita fent-nos gaudir de cada racó, i no només de les sales sinó del cosidor, del lloc on més fàcilment podies trobar el mític Fabià, vam veure els mecanismes màgics que transformen la sala per a sorpresa del públic i fins i tot van quedar-nos a les fosques en un intent de sentir més a prop la inspiració que impregna cada paret d’aquell edifici. L’esperit de la Xirgu és al Romea.

Un cop feta la visita, ràpid a veure de nou els Feréstecs, el gran èxit de la temporada… un Goldonni, un text que no diu res d’especial però que la gràcia sempre està en com es diu, un espectacle sense Arlequino ni Pantalone, però que triomfa gràcies a les brillants interpretacions del que els meus avis en deien una “astracanada”. Com? Que algú encara no l’ha vist? Doncs no patiu que a la propera temporada torna. I precisament per parlar de la propera temporada vam trobar-nos amb el Lluís Pascual, que ens va vendre amb facilitat una temporada original amb espectacles per a tots els gustos, fins i tot teatre en sessió golfa, en francès, en castellà, en euskera, i en català, naturalment. Hi érem força gent, fins i tot algú va quedar-se a les portes veient la presentació per pantalla, i suposo que a causa de l’emoció, en Pasqual va oblidar-se de presentar el que pot ser “l’espectacle” de la temporada, “Els dies feliços” – confiem que sigui un presagi – a càrrec de Samuel Beckett, Sergi Belbel – alliberat de les responsabilitats al TNC – i la mítica Vilarasau. Aquest és el primer espectacle que assenyalo al meu abonament acabat de comprar… la resta cal mirar-la detingudament.SONY DSC

Per arrodonir el cap de setmana de teatre aquest matí he visitat el TNC, no ha estat el mateix, no s’ha respirat el mateix tuf teatral… ha faltat alguna cosa que no tinc ganes d’endevinar.

Arriba l’estiu tot planificant la propera temporada teatral. A més del Somni d’una nit d’estiu que presentarem nosaltres a l’octubre, el paper de públic ansiós, ja el tenim a punt.

 

Etiquetes: , , , , , ,

La Bête. Un espectacle en tota regla

Si alguna cosa havia marcat l’estrena a la Sala Gran  – no cal dir del TNC, tots sabem el que vol dir Sala gran, fins i tot vol dir Massa gran com el personatge d’en Folch i Torres – era la substitució per malaltia que en Jordi Bosch – el Cary Grant català – feia de la gran Lizaran, triada segurament per ser una de les bèsties de teatre del nostre país, i quan en Belbel ens va vendre la substitució – crec que en Belbel ho pot vendre tot, teatralment parlant – en Jordi Bosch ja havia agafat el camí de l’Olimp, i a fe que hi ha arribat amb tots els honors. Un monòleg de mitja hora tampoc es una heroïcitat, ho han fet molts professionals i fins i tot alguns amateurs, en vers i  ben dit ja se li suposa a algú que fa anys que s’arrossega pels escenaris, i fer-lo presentant el personatge a la perfecció no ens ha d’estranyar venint d’un crack de l’escena catalana sorgit de la pedrera del Lliure, però en Jordi Bosch tenia un mèrit afegit i era el fet d’incorporar-se com a protagonista amb molt poc temps. Jo recordo al Jordi Bosch fent de Cèsar a Antoni i Cleopatra, i a Mort accidental d’un anarquista, en aquella època el seguia recordant com al Cèsar, més tard li vaig saber el nom i des de llavors…. una carrera envejable.

Si preguntem a la majoria del públic, quantes hores necessita un actor o una actriu per preparar un personatge, molts no sabrien la resposta, però ens havien venut que era una heroïcitat, i només per això, tots vam anar a reconèixer la seva feina al gran Bosch, la resta podia semblar anecdòtic – amb permís del Jordi Boixaderas, l’Abel Folch i el Carles Martínez-.

El lector inquiet deu pensar que li vull treure mèrit al “Valere” i res d’això, però vull deixar clar que intento jutjar l’espectacle, obviant aquest aspecte. Sempre he sentit dir que la Espert va fer per primer cop la Medea substituint la teòrica protagonista, no sé si és una llegenda, però aquestes coses passen.

El teatre que es munta dins del teatre té l’espectacularitat que se li exigeix al Nacional, però després d’un minut d’espectacle només tenim ulls per als actors, una minyona que parla poc amb la boca i que tot ho diu amb els ulls i un parell de monstres teatrals com son en Jordi Boixaderas i el Carles Martínez, que ens preparen l’entrada triomfal de La Bête, en Jordi Bosch, fent-nos creure que en David Hirson va escriure l’obra pensant en ell.

Gran mèrit també el d’en Joan Sellent – a casa tenim un altar on venerem aquest home que ens fa entenedors els grans textos de la dramatúrgia anglosaxona – doncs realment sembla un text escrit originalment en català, i podem concloure que ja és una mica seu, com va reconèixer el mateix David Hirson.

L’espectacle té dos moments impressionants, el monòleg d’en Valere, un actor pagat de si mateix, espectacular i popular fins a l’infinit, que parla en vers i es meravella de la seva genialitat. Son uns trenta minuts on somriu tothom menys l’Elomire i en Bejart – val la pena de tant en tant mirar-los a ells mentre s’escolta en Bosch, demostren el que és fer teatre sense rèpliques – i l’altre moment és quan el Príncep Folch demana la representació dels “Dos bessons de Cadis, una història edificant” on l’actor Valere interpreta i dirigeix tota la companyia en una exhibició d’espectacle total amb moviments mil·limètrics que provoquen una reacció en cadena entre el públic. Potser el final, el vaig trobar una mica fred – no l’explico doncs encara la podeu veure -.

Serà una de les triomfadores de la temporada, i conduirà en Jordi Bosch al paradís, tot i que personalment, crec que fa anys, uns quants, que ja hi era. Recomanable per a tots els públics, una obra clàssica, escrita fa uns vint anys. Paga la pena.

 
1 comentari

Posted by a 11 Novembre 2012 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,