The Party. Una comèdia a l’antiga

Sempre m’han interessat més els drames que les comèdies, tot i que darrerament n’he viscut unes quantes. No comparteixo allò que diuen els actors i actrius de comèdia, que es més difícil fer riure que plorar, crec que resulta massa simple exposar-ho així. Però aquest seria un altre tema.

The Party és una adaptació al teatre que fa Sergi Belbel de la pel·lícula anglesa del mateix nom, dirigida per Sally Potter (No confondre amb el Guateque de Peter Sellers). El resum seria una trobada d’amics per celebrar el nomenament de Janet – Marta Ribera – com a ministra de Sanitat, on els ganivets no surten de la cuina sinó de les boques dels protagonistes. Vells amics – suposadament – que al llarg de la trobada van deixant anar el pitjor de les seves vides. Una mena de “Gauche divine” que el pas del temps ha convertit en una caricatura d’ells mateixos.

La descriuria com una comèdia a l’antiga, – la pel·lícula tot i ser del 2017 és en blanc i negre – en molts moments em semblava veure el teatre que es feia fa anys, sense micròfons – així m’ho va semblar – amb escenografia que marca quatre espais de la casa per permetre escenes separades que veiem conjuntament. Teatre de tota la vida que es manté a partir del text – crítica descarnada sense excepcions – i la interpretació d’autèntics veterans i veteranes com Lluís Soler -Bill, el marit de Janet-, Àngels Gonyalons, en una divertida April, sense cantar ni ballar aquest cop, Jordi Diaz – un Gottfried que no s’asseu al sofà com darrerament el veiem – Biel Duran – Tom – , de qui soc fan incondicional, Montse Guallar – Martha – , Marta Ribera, que tampoc canta ni balla, i la més jove Queralt Casasayas – Jinny, parella de Martha –

Imagino que la peli va agradar al Sergi Belbel, i va decidir portar-la al teatre. Ell ho descriu com un vodevil polític. No sé si el que dic d’una comèdia a l’antiga són imaginacions meves o es tracta d’una idea del Belbel. Això ho haurà d’explicar ell mateix. A veure que en dieu vosaltres. La cita al Poliorama.

 

Lali Symon. Un homenatge

Una pregunta que els fan als autors vius, és si quan escriuen un personatge, pensen en una actriu o un actor concret. La pregunta resulta innecessària en aquest cas, doncs Sergi Belbel ha escrit un text per encàrrec i no pas d’una sala sinó d’una actriu, una gran actriu, que vol homenatjar la seva mare, de qui va tenir cura uns anys, que es van fer complexos. La mare és la persona més important de la nostra vida, després en venen d’altres, però la mare ha tingut un paper protagonista que ningú li podrà treure, i fer-li un homenatge, especialment quan ja només habita el record de cada un de nosaltres, hauria de ser un hàbit saludable i un deure a complir. Després ho farem segons les nostres habilitats o possibilitats, i no tots tindrem la opció de la Vilarasau o l’Eduard Fernàndez, però algun camí trobarem.

Lali Symon és un personatge, un personatge que es desdobla en mare i filla a més de ser una comedianta. La mare – Mont Plans – hagués volgut ser una actriu i va fer de mare a la seva manera. Ara que va tancant el camí vital, comparteix amb la seva neta – Júlia Bonjoch – uns secrets mig amagats o potser mig inventats, quan el cervell ha perdut estabilitat.

L’espectacle creat i dirigit pel Belbel, és una comèdia amb drama injectat, el públic riu – com sempre – amb aquelles situacions que més aviat haurien de fer patir, però l’humor té aquestes coses i et permet treure ferro a situacions que més val no pensar-les massa. No insistiré en el tema.

El Temple del Raval s’omple de seguidors de la Vilarasau, dels que només llegir el seu nom, ja posem en marxa el procés que ens acaba portant a la butaca, i seguir admirant una de les més grans d’aquest país. Mont Plans i Júlia Bonjoch completen les  tres generacions de família i d’actrius, que necessita l’espectacle. Treballar amb la Vilarasau segur que ho facilitat tot, i Mont Plans amb moltes hores de vol i el 49è premi de teatre Memorial Margarida Xirgu a la butxaca, i Júlia Bonjoch amb una formació acadèmica actual – aquestes actrius i actors que ho toquen tot – posen el complement imprescindible i reben l’escalf continuat d’un públic entregat que voldria anar aplaudint sense esperar el final. Lali Symon és una monologuista que critica els homes, també els que hem anat al teatre – tres, segons ella – i que interacciona amb el públic com una vedette. Un nou registre a afegir al currículum espaterrant de l’Emma, de la Vilarasau.

P.D. Si noteu que la regidora – Anna Carreño– controla perfectament el tema, és perquè també és una bona actriu. Aquí, res no és sobrer, ni la dedicatòria final a la mare, que té una butaca assegurada, més enllà de la llacuna estígia, on el barquer Caront la va acomodar.

Aplaudiment generós i cap a casa a sopar i a trampejar la calor. El teatre ens l’ha fet oblidar una bona estona.

 

FitzRoy, Quatre dones al límit. La via de la comèdia

Fer broma a la muntanya seria un pecat si parlessis  amb qualsevol muntanyenc, però el teatre, on tot és mentida, et permet això i molt més. Després de fer broma d’entrevistes de feina o de clients de banc, en Jordi Galceran situa quatre escaladores a la via Iugoslava del Fitz Roy, un cim de la Patagònia, per aconseguir ser la primera cordada de dones que la supera.

Miriam Iscla és la Cati la cap d’expedició, autora de llibres d’autoajuda que ella mateixa qualifica de xorrades, doncs d’alguna cosa s’ha de viure. Anna – Silvia Bel – està casada amb el Sergi, que les va informant des de la base, sobre les previsions meteorològiques. Júlia – Sara Espígul – ha buscat el finançament de l’expedició, els sponsors, que obliguen a aconseguir la fita a més de mostrar els seus productes. Laura – Natàlia Sánchez, és la més jove, però amb un bon currículum d’escalada per poder “alternar” en l’ordre d’ascensió.

Les quatre escaladores han fet ja alguns llargs i estan esperant la “finestra de bon temps” per tirar amunt, mentrestant s’entretenen amb el joc de la frase maleïda, aquella que cal anar repetint i afegint una paraula fins que algú falla.

No sé quin grau de dificultat té la via, si va cap al 8 o el 9, però Sergi Belbel no té cap dificultat per tenir el públic entretingut rient rient sense necessitat de posar-se magnèsia enlloc. El text, còmic de per si, en boca de quatre grans actrius, permet a Belbel complir amb tots aquells que li demanen comèdia per oblidar les penes que tenim.

El text va aportant sorpreses que lògicament no desvetllaré, però en la primera frase maleïda, parlant de l’entrenador del gimnàs, ja us podreu deixar anar sense necessitat de posar-vos l’arnès.

Un espectacle molt complert, totalment recomanable per als amants de la comèdia, que comença amb l’entrenador del gimnàs i acaba amb la trempera del Sergi, el marit al que li coneixerem la veu i poca cosa més.

El gran descobriment és que les dones quan volen passar l’estona, parlen d’homes…. ara resulta que no som tant diferents.

Agafar entrades pel teatre Borràs, et garanteix fer cim.  Si ets amant de la comèdia, no dubtis, i si no ho ets, tampoc, doncs en aquest cas tens assegurada una bona ascensió.

 

Pares Normals. Un musical que té tot el que ha de tenir

“Tenir un fill no et converteix automàticament en pare, com tenir un piano no et converteix en pianista” Més o menys comença així la història de l’Aran, i dels seus “pares poc normals”, que un cop jubilats, inauguren el Moixiganga, un karaoke d’aquells que tristament han anat desapareixent de la nostra festa nocturna.

Un fatal accident, unes darreres voluntats, una platja llunyana i un viatge en avió marquen punts de la trama que les cançons dels Amics de les Arts, van acompanyant, amb unes coreografies molt ben resoltes en la seva simplicitat. No cal omplir l’escenari de ballarins, només cal omplir-lo d’espectacle, per gaudir de dues hores de teatre musical, asseguts en unes butaques que son terapèutiques.

I ara us preguntareu els motius que m’han conduït al teatre de la Rambla a veure un musical, jo que soc de l’altre teatre, doncs us ho diré així de clar: un duet del meu teatre de text que són garantia d’èxit, Marc Artigau i Sergi Belbel, uns artistes polifacètics, uns dramaturgs que creen espectacles d’estrella Michelin.

Marc Artigau escriu una trama divertida i bonica al cinquanta per cent, una història que veus venir en algun moment i que quasi et fa esperar el gir dramàtic amb impaciència. Belbel mou la batuta de tot plegat i la música d’un dels grans grups de casa nostra arrodoneix l’espectacle. Teatre musical de bona factura que ha de preveure un llarg recorregut, a Barcelona i a la resta del país.

Enric Cambray és Aran, Júlia Bonjoch és Laia, ja sabeu allò de noi coneix noia en un aeroport, noi està perdut, noia l’ajuda i a partir d’aquí es crea una història que tindrà el final feliç que tota bona comèdia necessita. Albert Pérez és Salvador – el pare – i Annabel Totusaus és Sofia – la mare – ells volen que els hi diguin pel nom, i porten a la perfecció la part més còmica de l’espectacle. Lucia Torres, Bernat Cot, Víctor Gómez, Anna Herebia completen el repartiment, donant vida a múltiples personatges, alguns d’ells impagables com la hostessa d’avió que interpreta magistralment Víctor Gomez. Ona Mas – avui – s’ocupa de la sorpresa final, i permeteu que no us digui res més, ja ho veureu vosaltres mateixos, si teniu la bona pensada d’anar al teatre, a aquest teatre que avui ens ocupa.

Marta Tomasa signa la coreografia que tal com us deia abans, és brillant i senzilla, una mena de “lo bueno si breve, dos veces bueno”, doncs això, un grup petit d’actors i actrius, que omplen sense problemes l’escenari del Poliorama, cada cop més habitual quan es tracta de teatre musical. Minoria Absoluta signa la producció de l’espectacle, com deia aquell, “no hase falta desir nada más”.

Música en directe com correspon en aquests casos i una bonica història amb força moments per deixar anar un somriure – en el meu cas – i riure escandalosament – en el cas de  l’espectadora del meu darrera – Un bon espectacle per aquestes festes, per anar a pair els àpats de Nadal, per preparar la vinguda dels reis o per començar l’any 2023, que diuen que serà dolent, amb el teatre corrent per tot el nostre cos. Quantes dosis de teatre necessites per immunitzar-te? Doncs el millor és anar mantenint els anticossos amb la repetició de dosis. La cartellera ho permet abastament.

Encara et manquen regals de nadal? Que el tió cagui un parell d’entrades del Poliorama, el faran quedar bé. I si ets més de reis, doncs a escriure-ho a la carta. Apte per a tots els públics.

“Les hem vist passar de prop, i tants amics que ja no hi són, adquirim el compromís, de celebrar amb obstinació, que el final podria ser a tocar”

Doncs aprofitem i gaudim de les coses bones de la vida.

 

L’altre, l’espectacle a recomanar

Quan un espectacle fa riure és una comèdia? Les comèdies només són per distreure’t de la guerra i altres misèries que omplen el nostre dia a dia? En quin gènere classifiquem aquest text de Roc Esquius que posa damunt l’escenari de la Beckett un veterà com Sergi Belbel?

La veritat és que tot això és parlar per parlar. El teatre t’ha de fer pensar i si abans de la cervesa i les braves has rigut, doncs tot això que tens.

Jo no soc gaire de comèdies així en pla clàssic. No necessito distreure’m dels problemes, més aviat vull tenir-los presents encara que només sigui per si hi puc fer alguna cosa, però….Amb “L’altre” he rigut com mai, i he de reconèixer que m’ha agradat que em passés.

Cesc Casanovas hi té la mà trencada en això dels personatges còmics. Des del principi, les seves imitacions del Polònia fan gràcia perquè les interpreta  ell, seria capaç de fer riure parlant de segells o de l’índex de preus al consum, i el seu aliat, l’Àlex Ferré no es queda enrere. Dos actors per donar vida a sis personatges i a un públic que després de tanta pandèmia, tanta mascareta i tant confinament, necessita tornar al teatre, tant com el teatre ens necessita a nosaltres.

Roc Esquius inventa una trama sobre informàtics – la seva antiga professió – sobre robots que t’han d’alliberar de la solitud. I ho fa en clau de comèdia – fent riure – per facilitar el procés d’aprenentatge del espectador. Us imagineu unes instruccions qualsevols en clau comèdia?

L’entrada del Carles i l’Andreu (els subjectes de proves) fa pujar el nivell del espectacle que ja no decau fins la penúltima escena que és autènticament brutal. Els dos actors barregen els sis personatges damunt l’escenari en un exercici de treball interpretatiu digne de premi. Sergi Belbel agafa el text d’en Roc i s’inventa una posada en escena dinàmica fins a l’infinit i més enllà, posant davant els ulls del públic, l’espectacle total.

En Conrad i l’Adrià, els dos informàtics creadors de l’invent, són els encarregats de tancar l’espectacle i fer que l’altre esdevingui imprescindible a les nostres vides. El desgast d’en Cesc i de l’Àlex, resulta impressionant i no hi ha millor forma de pagar-lo que fent això, RECOMANAR l’espectacle sense cap mena de dubte.

La Sala Beckett, en Sergi Belbel, el Cesc Casanovas i l’Àlex Ferré, donen vida a una joia que és el text d’en Roc Esquius. A més a més,  avui teníem el col·loqui o sigui que abans de la cervesa i les braves, ja hem parlat de teatre amb els protagonistes. Nit rodona.

Com que l’espectacle ens ha agradat molt, el recomanem als nostres amics, coneguts i saludats, i especialment als que heu tingut la gentilesa de llegir el que us escric.

Molta merda pel que queda i bons bolos per Catalunya i l’estranger.

 

Final de partida. Un clàssic per al currículum

Que els textos de Samuel Beckett no son senzills i que resultarien complexos per fer-ne un comentari a les PAU, és cosa sabuda per tots els que tenim el teatre a la capçalera de la nostra vida. Tot esperant Godot, Els dies feliços o Final de partida, son espectacles de l’autor irlandès que hem pogut veure darrerament a la cartellera catalana i el resultat sempre és el mateix, divisió d’opinions que deien dels “toros” quan jo era petit, com els “nubes y claros” que recitaven els “hombres del tiempo” i que podríem defensar amb allò de que en la varietat hi ha el gust.

Final de partida té problemes amb el boca orella doncs tot i permetre riure als que “ho necessiten imperiosament” pot decebre els que han escollit l’espectacle només pel repartiment, sense conèixer l’autor que millor descriu el pessimisme i el pitjor de la humanitat. Beckett no ofereix mai grans arguments però presenta els conflictes escènics d’una forma evident i potser no apta per a tots els públics. Al teatre s’hi va a treballar, i amb Beckett hi ha una mica més de feina.

Un home vell, cec, en cadira de rodes, anomenat Hamm, el seu criat de sempre, emmurriat però disposat a servir l’amo i que respon al nom de Clov, i els pares del primer personatge, Nagg i Nell, que viuen enterrats en sorra dins d’uns contenidors. Realment descrit així reconec que no donarien ganes d’acostar-se al temple del Raval, però els que tenim el teatre a l’ADN, sabem que Beckett i el seu Final de Partida formen part d’aquells clàssics que no et pots permetre perdre’t. Uns amics em van preguntar fa uns dies si ja l’havia vist, per si els podia dir alguna cosa positiva doncs no els havia agradat gens, ja els vaig dir que Beckett només és senzill en les situacions, en els arguments, en els seus textos no hi passen massa coses, hi ha pocs girs de guió, però ningú com ell descriu la part més bruta i pessimista de la humanitat, una part que cal recordar que existeix i més en uns temps on una infecció total i una guerra a Europa, ens tornen a enfonsar en el pessimisme més autèntic. Estem fatal, fins hi tot ho estan els afeccionats al futbol – masculí – que han perdut aquell consol de que “tot va malament, però potser ho guanyarem tot” i el teatre ha de fer el servei de recordar-nos-ho.

Sergi Belbel dirigeix quatre veterans de l’escena catalana. Hi ha moltes taules en un escenari decrèpit on només Boixaderas s’hi desplaça tot i la seva coixesa, un escenari d’on sembla que no voldrà escapar-se tot i que sempre cal esperar el canvi de guió en el clímax del espectacle.

El teló que rep el públic ja et posa en situació – darrerament l’escenari acostuma a estar a la vista, per anar entretenint els qui entrem aviat a la sala,  però Final de Partida requereix l’afegit d’una cortina tirada i a punt de morir.

Després de quasi 5 anys  de parlar dels Jordis que representen la lluita d’un poble per assolir el seu màxim, tres Jordis més acaparen l’atenció de la platea, al costat de la Minguillón, la sempre recordada Rosa de Poblenou, una creació del Papitu Benet i Jornet que va obrir el camí a les sèries pensades i escrites en català. Amb ella, Boixaderas, Bosch i Banacolocha, el trio de Jordis et porten directament a la festa de la cultura que tot i la possible pluja, celebrarem aquest dissabte 23 d’abril. Moltes hores de teatre, molts escenaris trepitjats, molt ofici en un espectacle potent.

“Final de partida d’un vell que perd, que deixa de perdre i que torna a perdre” diu en Hamm, però el teatre sempre guanya. Espectacle difícil de recomanar però necessari per al currículum de qualsevol bon espectador de l’art més viu.

Per cert, ahir vam tornar al teatre sense mascareta, sin trampa ni cartón, que deia aquell, i això també va ser una cosa positiva.