RSS

Arxiu d'etiquetes: Sergi Belbel

L’altre, l’espectacle a recomanar

Quan un espectacle fa riure és una comèdia? Les comèdies només són per distreure’t de la guerra i altres misèries que omplen el nostre dia a dia? En quin gènere classifiquem aquest text de Roc Esquius que posa damunt l’escenari de la Beckett un veterà com Sergi Belbel?

La veritat és que tot això és parlar per parlar. El teatre t’ha de fer pensar i si abans de la cervesa i les braves has rigut, doncs tot això que tens.

Jo no soc gaire de comèdies així en pla clàssic. No necessito distreure’m dels problemes, més aviat vull tenir-los presents encara que només sigui per si hi puc fer alguna cosa, però….Amb “L’altre” he rigut com mai, i he de reconèixer que m’ha agradat que em passés.

Cesc Casanovas hi té la mà trencada en això dels personatges còmics. Des del principi, les seves imitacions del Polònia fan gràcia perquè les interpreta  ell, seria capaç de fer riure parlant de segells o de l’índex de preus al consum, i el seu aliat, l’Àlex Ferré no es queda enrere. Dos actors per donar vida a sis personatges i a un públic que després de tanta pandèmia, tanta mascareta i tant confinament, necessita tornar al teatre, tant com el teatre ens necessita a nosaltres.

Roc Esquius inventa una trama sobre informàtics – la seva antiga professió – sobre robots que t’han d’alliberar de la solitud. I ho fa en clau de comèdia – fent riure – per facilitar el procés d’aprenentatge del espectador. Us imagineu unes instruccions qualsevols en clau comèdia?

L’entrada del Carles i l’Andreu (els subjectes de proves) fa pujar el nivell del espectacle que ja no decau fins la penúltima escena que és autènticament brutal. Els dos actors barregen els sis personatges damunt l’escenari en un exercici de treball interpretatiu digne de premi. Sergi Belbel agafa el text d’en Roc i s’inventa una posada en escena dinàmica fins a l’infinit i més enllà, posant davant els ulls del públic, l’espectacle total.

En Conrad i l’Adrià, els dos informàtics creadors de l’invent, són els encarregats de tancar l’espectacle i fer que l’altre esdevingui imprescindible a les nostres vides. El desgast d’en Cesc i de l’Àlex, resulta impressionant i no hi ha millor forma de pagar-lo que fent això, RECOMANAR l’espectacle sense cap mena de dubte.

La Sala Beckett, en Sergi Belbel, el Cesc Casanovas i l’Àlex Ferré, donen vida a una joia que és el text d’en Roc Esquius. A més a més,  avui teníem el col·loqui o sigui que abans de la cervesa i les braves, ja hem parlat de teatre amb els protagonistes. Nit rodona.

Com que l’espectacle ens ha agradat molt, el recomanem als nostres amics, coneguts i saludats, i especialment als que heu tingut la gentilesa de llegir el que us escric.

Molta merda pel que queda i bons bolos per Catalunya i l’estranger.

 
1 comentari

Publicat per a 6 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Final de partida. Un clàssic per al currículum

Que els textos de Samuel Beckett no son senzills i que resultarien complexos per fer-ne un comentari a les PAU, és cosa sabuda per tots els que tenim el teatre a la capçalera de la nostra vida. Tot esperant Godot, Els dies feliços o Final de partida, son espectacles de l’autor irlandès que hem pogut veure darrerament a la cartellera catalana i el resultat sempre és el mateix, divisió d’opinions que deien dels “toros” quan jo era petit, com els “nubes y claros” que recitaven els “hombres del tiempo” i que podríem defensar amb allò de que en la varietat hi ha el gust.

Final de partida té problemes amb el boca orella doncs tot i permetre riure als que “ho necessiten imperiosament” pot decebre els que han escollit l’espectacle només pel repartiment, sense conèixer l’autor que millor descriu el pessimisme i el pitjor de la humanitat. Beckett no ofereix mai grans arguments però presenta els conflictes escènics d’una forma evident i potser no apta per a tots els públics. Al teatre s’hi va a treballar, i amb Beckett hi ha una mica més de feina.

Un home vell, cec, en cadira de rodes, anomenat Hamm, el seu criat de sempre, emmurriat però disposat a servir l’amo i que respon al nom de Clov, i els pares del primer personatge, Nagg i Nell, que viuen enterrats en sorra dins d’uns contenidors. Realment descrit així reconec que no donarien ganes d’acostar-se al temple del Raval, però els que tenim el teatre a l’ADN, sabem que Beckett i el seu Final de Partida formen part d’aquells clàssics que no et pots permetre perdre’t. Uns amics em van preguntar fa uns dies si ja l’havia vist, per si els podia dir alguna cosa positiva doncs no els havia agradat gens, ja els vaig dir que Beckett només és senzill en les situacions, en els arguments, en els seus textos no hi passen massa coses, hi ha pocs girs de guió, però ningú com ell descriu la part més bruta i pessimista de la humanitat, una part que cal recordar que existeix i més en uns temps on una infecció total i una guerra a Europa, ens tornen a enfonsar en el pessimisme més autèntic. Estem fatal, fins hi tot ho estan els afeccionats al futbol – masculí – que han perdut aquell consol de que “tot va malament, però potser ho guanyarem tot” i el teatre ha de fer el servei de recordar-nos-ho.

Sergi Belbel dirigeix quatre veterans de l’escena catalana. Hi ha moltes taules en un escenari decrèpit on només Boixaderas s’hi desplaça tot i la seva coixesa, un escenari d’on sembla que no voldrà escapar-se tot i que sempre cal esperar el canvi de guió en el clímax del espectacle.

El teló que rep el públic ja et posa en situació – darrerament l’escenari acostuma a estar a la vista, per anar entretenint els qui entrem aviat a la sala,  però Final de Partida requereix l’afegit d’una cortina tirada i a punt de morir.

Després de quasi 5 anys  de parlar dels Jordis que representen la lluita d’un poble per assolir el seu màxim, tres Jordis més acaparen l’atenció de la platea, al costat de la Minguillón, la sempre recordada Rosa de Poblenou, una creació del Papitu Benet i Jornet que va obrir el camí a les sèries pensades i escrites en català. Amb ella, Boixaderas, Bosch i Banacolocha, el trio de Jordis et porten directament a la festa de la cultura que tot i la possible pluja, celebrarem aquest dissabte 23 d’abril. Moltes hores de teatre, molts escenaris trepitjats, molt ofici en un espectacle potent.

Final de partida d’un vell que perd, que deixa de perdre i que torna a perdre” diu en Hamm, però el teatre sempre guanya. Espectacle difícil de recomanar però necessari per al currículum de qualsevol bon espectador de l’art més viu.

Per cert, ahir vam tornar al teatre sense mascareta, sin trampa ni cartón, que deia aquell, i això també va ser una cosa positiva.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Abril 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Una  gossa en un descampat. Possiblement l’espectacle de la temporada

Diuen que per escriure bé, ho has de fer sobre una cosa que coneixes, al menys al principi. Explicar alguna cosa que has viscut en primera persona, t’ajuda a buscar les paraules, les imatges, el procediment per explicar el conflicte, el nus de l’espectacle teatral. A més a més, diuen que escriure sobre el patiment resulta més fàcil que sobre les meravelles que la vida t’aporta – serà per això que no es pot veure un tn sense deprimir-te? –

La Claudia Cedó escriu un text sobre una experiència dolorosa que va viure, embarassada de cinc mesos, un projecte que no va acabar bé, amb l’afegit d’haver de decidir, d’escollir entre dues possibilitats no bones. L’entenc, perdre un fill és el pitjor que et pot passar i tot i que el fill encara no el coneguis, resulta igualment traumàtic. Nosaltres ho vam viure. Ella parla d’un descampat, d’un lloc on et sembla trobar tot el que no hauria de formar part del teu paisatge, un paisatge d’arbres, sol i aigua que composa la fotografia més bonica del teu trajecte, però el descampat hi és, i la Júlia ha de tornar-hi de forma constant per poder assumir el motiu principal que va crear-li el seu.

Una gossa en un descampat és un espectacle ben escrit, ben posat en escena i ben interpretat, sobre un conflicte en tota regla, que tot i això, permet algun respir en forma de rialla com manen els cànons. Dona al públic un moment de respir, que els ajudi a sobreviure entre el dolor i la respiració aturada i així evitaràs que ho facin quan no toca. Un matrimoni buscant carxofes en un supermercat o informar de l’ofici d’un d’ells, per justificar les intromissions en la feina de la infermera.

La Vicky Luengo i la Maria Rodriguez són la mateixa persona i s’intercanvien els papers segons el dia en una idea del Sergi Belbel que crec afegeix un al·licient més. Podem veure a una d’elles fent la Júlia més real i l’altra de la seva consciència, de la seva ànima, de qui l’ajuda a recuperar l’estat d’ànim. El joc entre els records o les imatges dels personatges protagonistes, resulta molt ben trobat. Les fesomies es barregen, la família, els professionals sanitaris, fins i tot els del teatre, que assagen un espectacle del propi descampat.

Al final de l’espectacle no tenia idea de quan havia durat, però se’m va fer curt, pendent de tots els angles de l’escena –els escenaris centrals encara resulten més difícils de controlar segons com – i l’aplaudiment dempeus el vaig tenir clar, tal com el van tenir la resta del públic.

Exhibició interpretativa del Pep Ambròs, tirant de físic i de taules – fa anys que el segueixo i em sembla esplèndid -, del Xavi Ricart, amb la seva perfecció habitual, de la veterana Anna Barrachina a qui ja no li recordem l’època cubana –reconec que el seu estil no em va dir mai massa cosa –  i de la Queralt Casasayas, fent costat a les dues Júlies que estan brillants, molt brillants. Com podeu deduir de tot el que dic, és un espectacle recomanable cent per cent. A més a més, teniu el bar de la Beckett  al costat, per gaudir de la conversa i el bon menjar mentre comenteu el que heu vist.

Clàudia, la solució final la marca l’arribada dels fills que hi són per què l’altre no va poder seguir. Això sí que tanca el cercle.

 
2 comentaris

Publicat per a 6 Juliol 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Maria Estuard, de Sergi Belbel

maria estuardQui més qui menys, ha sentit parlar – és una forma de dir-ho – de Maria Estuard, possiblement es recorda que va morir decapitada, i no tant que va tenir més d’un matrimoni, que té alguna història amb Enric VIII i que va acabar malament a causa de la seva cosina  Isabel I reina d’Anglaterra -quan hi ha més d’una reina, tan li fa que sigui al ball, als escacs o als contes, sempre hi ha mal rotllo – al menys, els de la meva generació tenim aquesta petita idea, no sé si els nous currículums escolars aporten més informació sobre la reina d’Escòcia, però, tornem al Lliure i anem al tema que ens ocupa.

Friedrich von Schiller va escriure aquest text teatral, que va publicar-se l’any 1800 tal i com ens informa el programa de ma. Es servia de la història per explicar temes del seu temps, un clàssic en els muntatges teatrals, i caldria saber si el Belbel, volia posar sobre la taula – les taules, tractant-se de teatre, la disputa entre dirigents, l’opressió de la nació gran sobre la petita, les traïcions, les enveges, l’enemistat o l’egoisme per damunt de la resta de qualitats – no sé si l’egoisme es pot considerar una qualitat, ni que sigui la pitjor – o senzillament va buscar un espectacle amb dues actrius protagonistes, aspecte poc habitual en els textos teatrals. Impressionant el joc de mans que fa el compte de Leicester – Alex Casanovas – quan sembla que l’han descobert mirant d’ajudar la reina presonera, que sembla extret d’un capítol  de “House of cards”.

El repartiment està molt be, hi ha poc moviment, les paraules et mantenen alerta, i potser per trencar una mica el ritme, hi ha un parell d’efectes escènics molt ben trobats. Molt curiós el vestuari – i ho deixo aquí – , sembla que darrerament els espectacles del Lliure marquen tendència de moda, i les dues hores sense entreacte et mantenen expectant tot i saber com acabarà la història.

No es un espectacle per emocionar-se, és un espectacle sobri, complex pels actors i actrius, i sense floritures. El text és el motiu principal, i les associacions amb el que vivim actualment, son lliures, com el teatre.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 20 Mai 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Fank V. Dipòsits d’humor negre a interès variable

He de dir que quan vaig afegir les entrades de Frank Vclochard al meu abonament del Lliure, no vaig parar atenció en el fet que era una opereta, és a dir un espectacle musical que no es precisament el que més m’atrau, el Farelo i la Mónica López a més del Belbel o el Josep Maria Mestres, em van fer assenyalar aquest  espectacle al programa de la temporada. Després de la badada de no aconseguir entrades pel “gos a mitjanit” vaig entrar a la web i vaig fer la reserva, a primera fila com a mi m’agrada.

Em van arribar comentaris de tota mena, algú l’havia trobat llarga, d’altres lamentaven que la sala Puigserver no estigui plena cada dia… en fi, com deien en els “toros”,  división de opiniones o alguna cosa així, i vaig decidir anar-hi relaxat i poder donar-vos la meva opinió sense interferències ni influències externes prèvies.

El tema es de rabiosa actualitat, i quan dic rabiosa també em refereixo al sentiment que ens desperta actualment el tema bancari, i això pot ser un perill de caure en la cosa fàcil de presentar obvietats confiant que el públic respondrà amb assentiment a les escenes, però el muntatge té un punt histriònic que no cansa, l’actuació de tot el repartiment és molt bona i la música en directe dels OBESES, crea una simbiosi perfecta amb els actors i les actrius. No es pot destacar ningú, tots compleixen la seva feina (felicitats al director), i et fan passar dues hores distretes amb moments d’humor negre molt ben trobats.

L’escenografia es acurada, una mica faraònica per demostrar que la crisi de l’IVA encara permet certes alegries. El Pasqual i el seu Lliure, pateixen la crisi menys que els futbolistes, el públic segueix fidel al bon teatre i això resulta engrescador especialment en un dia on mitja Catalunya estava pendent de la tornada del Pep,  a Can Barça, en aquest espectacle on els primers actors, milionaris que juguen, sempre fan el mateix personatge, i personalment no m’atrauen gens. El David Verdaguer estava pendent, i mentre saludava va tenir la informació des de darrera…. sembla que en aquell moment la cosa estava dos a cero…..doncs  felicitats.

Es un espectacle complet, que val la pena veure tot i que no negaré que no es el tipus de teatre que més m’agrada. El treball dels actors, actrius, músics i directors justifiquen pujar a Montjuic, fer un entrepanet a la terrassa aprofitant el bon temps, i passar una bona estona de teatre. Potser l’endemà traurem els estalvis del banc i els posarem en una maleta sota el llit.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 8 Mai 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , ,

El crèdit. Si Galceran i Belbel van de copes, demanen J.B. (sense gel)

 

IMG_1328Crec que és de justícia avisar que anar al teatre a veure’n “una de riure” no es el que més m’atrau i possiblement per això he trigat una mica a anar a “La Caixa” a veure com està el tema del préstec que en Jordi Bosch ha de concedir o no al Jordi Boixaderas, segons la normativa del Jordi Galceran, tot i el marketing Belbelià – perdoneu l’adjectiu inventat – que seria capaç de “vendre” qualsevol espectacle a base d’una passió pel teatre, digna d’admiració.

Jo soc un dels pocs que no va “xalar” amb el Mètode Gronholm del mateix autor, segurament per allò de que sovint vaig a contracorrent o potser per allò que deia de la comèdia tot just començar aquest escrit, però Belbel, Bosch i Boixaderas eren massa llaminers per deixar-los passar així com així i vaig decidir anar a pair l’àpat nadalenc a les cadires de la Caixa.

Es tracta d’una comèdia en tota regla on fan riure tant les paraules com les mirades o els silencis, tot i que dir cul o collons seguiran sent sempre riallades assegurades tingui el públic, l’edat que tingui.

Un problema que es detecta ja d’entrada es que l’escenari central en un espectacle on cal veure la cara dels actors resulta poc adient, fins i tot des del mateix escenari – la Villarroel segueix amb el sistema de cadires sobre les taules – i molts cops la mateixa esquena d’un dels actors, et tapa la cara de l’altre i considerant que resulta primordial veure les expressions, doncs ja la tenim “muntada”. Es tracta d’un text intel·ligent i molt ben trobat, tot i que pot arribar un moment que la manca de teca o de rerefons ens pugui cansar als que ens agrada anar al teatre a treballar, però veure el públic rient de forma continuada també pot resultar enriquidor. He dit rient i no pas comentant l’obra, que d’aquest ahir n’hi havia i forces.

Quan veig un espectacle protagonitzat per dos monstres de l’escena, m’agrada fer l’exercici d’imaginar-los amb els papers canviats i en aquest cas, tot i que seria possible, crec que el repartiment està molt encertat doncs si una cosa broda impecablement el Boixaderas és el personatge cínic – val a dir que ho broda quasi tot, però… – i el Bosch hi ha moments en que recorda el gran Joan Capri, que en comèdia catalana al menys sota el meu criteri, és “lo más”.

el-credit-teatre-villarroel (1)En definitiva es tracta d’una comèdia intel·ligent i divertida, interpretada magistralment per dos monstres de l’escena catalana, dirigits per un crack i escrita per un autor català viu de renom internacional. Malgrat tot, a mi em motiva més el Pinter, el Txèkhov o el Shakespeare per anomenar-ne tres d’una llista interminable de clàssics que em fan pensar i em provoquen ganes de comentar l’espectacle amb altres malalts de teatre.

Per acabar dir que anar a la Caixa el dia de Nadal, com a mínim fa riure i assegurar que “segur que t’agrada” no es una “catxa” (en castellà: farol).

 

 
1 comentari

Publicat per a 26 Desembre 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,