Fairfly. Canviar el – meu – món

L’any 2017 al Tantarantana, la Calòrica va irrompre en el panorama teatral català amb una proposta original. Una taula i quatre cadires, on quatre amics i companys de feina decideixen canviar el món, o potser valdria més dir, canviar el seu món. Joan Yago escriu un text divertit i ple de ganivets esmolats, que transcorre entre rialles d’aquelles que fan pensar. De fet, el text resulta tan divertit – el públic que va al teatre sobretot a riure ho passa en gran – que  en alguns moments sembla que els mateixos actors cauen en el seu propi parany i han de tirar de taules i concentració per continuar mantenint el tipus.

Premi butaca 2017 al millor text – no em sorprèn – i al millor espectacle de petit format, premi Max 2018 al millor espectacle revelació – ara no el guanyarien aquest, doncs la Calòrica ja no és una revelació, és una realitat que arrossega el públic, esperant sempre la nova genialitat de la Companyia – i millor autoria revelació – més del mateix – i premi de la crítica 2017 – poca broma – al millor espectacle de petit format.

Amb aquests antecedents i amb l’èxit que els acompanya per tots els teatres on treballen, no és d’estranyar que hagin volgut recuperar aquest espectacle per ajudar a enlairar el nou teatre Texas de Barcelona, un teatre a dues bandes tipus Villarroel, tot i que han afegit un parell de files per completar el rectangle de joc.

Esther López, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Vanessa Segura son els quatre amics que decideixen crear la seva pròpia empresa d’alimentació infantil, basant-se en una idea tan revolucionaria com discutible, ja que la seva empresa actual vol aplicar un ERO que els pot afectar directament. Convertir una amenaça en una oportunitat, el gran lema dels emprenedors que volen canviar el món, o potser només volen canviar el seu propi món.

Unes cerveses al congelador, un detall innocent, que ens farà tornar a la realitat després de veure una mena de conte de nadal només aplicat al futur.

Què hauria passat si la decisió hagués estat aquesta?

Espectacle molt recomanable, amb la direcció habitual d’Israel Solà, i  amb un segell que ha pujat molt i molt al parquet teatral.

 

Le Congrès ne marche pas. La Calòrica puja el nivell

Els espectacles de la Calòrica asseguren èxit i per això, les entrades s’esgoten sense esperar el boca-orella habitual. El públic ja reclama sales d’aforament superior per als Calòrics, tot i que la proximitat sempre cal tenir-la en compte. Podeu donar-la per reprogramada.

Le congrés ne marche pas , la darrera creació de Joan Yago i Israel Solà, va de política i sobretot de festa. Després de la caiguda de Napoleó, els països vencedors es troben per repartir-se Europa i mirar de controlar les possibles revolucions abans no es produeixin, en el Congrés de Viena de 1814, i que, com tantes trobades pensades en principi per treballar, es converteix en una festa on el ball, la beguda o el sexe, hi agafen un protagonisme que deu resultar inevitable. El ministre austríac – Júlia Truyol – ha convidat mandataris de Rússia, Anglaterra i Prússia, però la trobada es va eixamplant i es converteix en un festival, on no hi falta el polític espanyol – Un Xavi Francés que s’endú bona part de les rialles del públic- a qui acompanya un altre francès – Carles Roig – per ajudar-lo en la traducció. Com que els catalans també dominem el castellano, aquestes intervencions no cal llegir-les.

Una veu en off, que recorda una audio-guia d’aquelles que utilitzem a les visites guiades sense guia, ens posa en situació i ens permet descansar de llegir subtítols. Mentre parla el narrador, et pots dedicar exclusivament a gaudir dels moviments coreogràfics dels calòrics, que han afegit reforços al seu repartiment habitual. Els actors i actrius parlen en francès, alemany, rus i anglès en una demostració de poder i per recordar que al teatre s’hi va a treballar. L’esforç ha de ser molt gran, el dels actors i actrius vull dir, però el públic que omplirà cada dia el Lliure de Gràcia, també ha de posar-hi de la seva part. Personalment, mai he tingut clar anar a veure espectacles amb subtítols, m’agrada estar pendent del que passa a l’escenari, i potser aquest aspecte em complica una mica la meva participació com a públic. Entenc que cal innovar i així ho accepto.

El monòleg de la Thatcher que fa la Roser Batalla se’m fa una mica llarg d’anar llegint,  però l’escena final que lidera Joan Esteve – un altre dels reforços – és impressionant, i tanca la festa a dalt de tot, el mateix lloc on ja tenim aquesta companyia que va sortir com del no res i que tots els afeccionats al teatre ja coneixem perfectament. Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius van al seu nivell habitual i Tamara Ndong – un altre reforç- ens comença a acostumar a les seves brillants actuacions.

Espectacle tant recomanable com imprescindible és la informació de que et tocarà llegir. De fet, això resulta habitual al Temporada Alta en els espectacles internacionals.

En un temps on els lampistes fan de lampistes, els pagesos de pagesos i les periodistes de periodistes, deu ser normal, que els francesos parlin en francès, els anglesos en anglès, els alemanys en alemany i els russos en rus, encara que els actors i les actrius siguin catalans. I els que no parlarien, parlen i mouen les mans, i ballen… quan es tracta de la Calòrica, tot és possible.

La Temporada continua, i tenim molta feina. Jo, ara, vaig a veure’m a la Puntual de TV3.

 

Els Ocells de la Calòrica, volen de nou

Ho confesso, he necessitat gastar tres oportunitats per gaudir d’aquest espectacle de la companyia de moda. El cartell de la Beckett quan encara no en sabia res d’ells no em va cridar gaire l’atenció i vaig tirar cap a d’altres escenaris més convencionals. Els meus confidents habituals, em van donar bones referències més tard, massa tard i vaig conformar-me amb allò de “no es pot veure tot”.

Els ocells van tornar, com ho fan sempre,  al niu del Poblenou però  en aquella ocasió no vaig poder-ho combinar amb l’agenda laboral i teatral… semblava mentida que tornés a deixar-ho escapar però a la tercera va anar la vençuda. Vaig veure de casualitat la programació del teatre de Granollers i vaig recomanar l’espectacle als meus amics del Vallès Oriental, nosaltres, finalment vam tenir confinament comarcal però…..

• Si et paren i et posen una multa només has d’anar al jutjat a denunciar el Govern independentista, que t’ha posat una multa, i el jutge ni tan sols et preguntarà si ets guàrdia civil o si creus que Puigdemont està fugat, et traurà la multa i els inhabilitarà per seguir perseguint els “altres catalans”
• Però es que jo…soc…
• Cony, treu-te el llaç groc el dia que vaigis al jutjat, que se t’ha de dir tot

Doncs això, unes hores abans de que caduqui el confinament comarcal, anem a Granollers. Ja tenim el nostre càstig, i es que som a la fila 15, jo que soc de 1a o 2a a tot estirar, però els bolos són així, no hi ha opció de canvi de dia, i si no, un altre cop espavila.

Els ocells és una comèdia grega d’Aristòfanes, una comèdia àcida que retratava aquella societat del 414 abans del cristu, on convivien els savis amb els ganduls, els filòsofs amb els que manaven, els que decidien amb els que haurien de decidir, i la Calòrica en fa la seva versió particular com ha de ser.

El resum seria que uns humans que fugen de la ciutat després de disparar contra la democràcia i ves a saber si contra la constitució i enmig del bosc troben un puput a qui, en comptes de matar, veuen com una opció de futur que els pot donar la vida que ja no comptaven tenir. A partir d’aquí ja us ho podeu imaginar, tirant amb bala contra tot el que es belluga d’aquella forma que es fa en les comèdies que volen denunciar. Hi ha moments autènticament hilarants, i amb la marca de la casa d’una interpretació impecable. No es retraten personatges, es fan viure damunt l’escenari sense permetre’s ni un moment de defalliment.

Pisteter acaba sent el rei de les aus, i les aus perden la llibertat a canvi d’una suposada millora social que els havia de fer ser com els homes….Els homes son lliures? Aquí hi hauria molta feina a pensar, i potser ho haurem de deixar als filòsofs.

Sota la batuta d’Israel Solà i la dramatúrgia de Joan Yago, Xavi Francés, Aitor-Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius porten l’espectacle als núvols de la sala, on els espectadors aixequen el cap per anar seguint la trajectòria d’aquesta companyia.

El teatre no el puc gaudir des de la fila 15, però he aprés la lliçó: La Calòrica no decep mai, i això és molt important quan has de quadrar agenda.

 

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda

Que la Companyia La Calòrica trenca esquemes ja no és un secret per a ningú, i el seu camí cap al cel va a tota màquina. Dels teatres petits a la Beckett, al Lliure  i ara al TNC.

Alguns dels seus títols són llargs, com aquells plats que ocupen dues rengles a la carta dels restaurants, mirant d’explicar-te amb tot detall el que seria un fricandó o una tempura. Son molt bons, i donen molta feina, no vols perdre’t ni un sol detall de les seves cares, dels seus gestos i tot i que s’exposen en línia, resulta quasi impossible seguir-los a tots.

Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher (en molts moments em recorda l’Angel Llàcer ), Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol, conviden Mónica López a treballar amb ells – aspecte que participa de l’argument de l’espectacle – i li posen una pressió brutal per poder seguir-los. Alguns d’ells els hem vist en altres muntatges amb altres directors, però el segell Calòrica segueix el camí de l’Antonietes, La Perla 29 o del Dagoll Dagom, un segell personal d’aquells que garanteixen la recomanació per als més teatraires o per als que s’han matriculat fa poc en aquesta filosofia de vida.

L’excusa és el canvi climàtic,  els congressos o les reunions d’escala, tant li fa, l’exhibició interpretativa dels calòrics no pot deixar fred ningú – perdoneu l’acudit fàcil -. La posada en escena, lluny dels escenaris faraònics, resulta impecable en la seva senzillesa, i això  que no hi falta de res. El camió que els espera a la sortida mentre el públic surt ordenadament cap al carrer, no és poca cosa, però l’espectacle pot anar de bolos i això és un punt molt important, sobretot per als que, com nosaltres, vam badar al TNC i sentint els comentaris entusiastes dels nostres confidents teatrals, la possibilitat Teatre Jardí de Figueres va ser una nova opció.

Encara els queden bolos, i no seria mala idea programar de nou aquest espectacle, ara que en temps de restriccions, resulta més complicat augmentar la immunitat cultural. Era un vespre fred, però la Calòrica ens va facilitar escalfar-nos les mans aplaudint amb intensitat.

Grans, molt grans.

P.D. La reunió de veïns, el mossèn del Congrés o la gamba cantant el “Soy Rebelde”, són impagables, i això que anar als bolos encara surt més econòmic.

Que collons espera el Procicat per permetre canviar de comarca per anar a jugar, als museus, als concerts o al teatre? Que l’exercici està bé, però exercitar la ment encara més. Algú sap si hi ha teatres a Andorra?

 

ESPERANT GODOT. El Beckett a la Beckett

T’has preguntat algun cop si batejar una sala de teatre amb el teu nom resulta un privilegi per tu o més aviat per la sala? Va ser primer el nom o la gallina? Que hi tenen a veure les gallines amb les sabates que fan mal? Ahir vam ser a la Beckett o no? Recordo dos personatges…. doncs això… que feien una actuació memorable… clar, eren el Pol López i el Nao Albet… potser sí…. recordo dos personatges que haurien fet gaudir el mateix Samuel Beckett si fos viu… però Beckett és mort?

I així fins a l’infinit de quasi dues hores del teatre menys clàssic entre els clàssics. Beckett no ha estat mai un autor senzill, però és un autor obligatori i calia posar ordre al tema de que el Beckett que tothom coneixeria en un “trivial” de teatre, no havia trepitjat  a la sala del Poblenou.

Aquesta espera impossible de Godot és un espectacle diferent, doncs els actors són diferents i punt. I això el fa interessant, Nao i Pol, Albet i López ho estripen, ho peten, fan allò de que sembla que l’autor pensava en ells quan escrivia el text tot i que els protagonistes representen gent d’edat…. ui ui ui, si els joves comencen a fer els papers que ens toquen als grans estem perduts…. o potser podem aprofitar l’avinentesa  i muntar un Hamlet de 64 anys….

Ferran Utzet fa un Esperant Godot igual però diferent. L’Escenografia sembla un holograma de  pessebre sense pastors ni bous ni mules, et deixa pendent dels personatges i si no tens urgències urinàries com el mateix Didi, preferiries que no hi hagués entreacte… si anem a teatre anem a teatre i deixem-nos de tonteries. Ja anirem al bar i a veure en Roca després. A fumar no cal que hi anem.

Riure mentre esperem Godot? D’entrada diria que no però només cal fer una posada en escena enganyosa d’aquelles que et fan somriure de les adversitats – a mi no m’ha passat mai – i el públic apareix a les butxaques d’en Didi, en Gogo, en Pozzo i en Lucky, i s’hi queda fins que aparegui el nen, anunciant que en Godot “vindrà demà senyor”. El públic necessita el moment de riure, i més val que els hi donis, no fos cas que riguessin quan no toca.

La Beckett està de celebració i que millor que el text més conegut d’aquell autor amb nom de Sala de Teatre.  Perdre’s aquest espectacle sí que seria absurd.