Casa Calores. D’un temps, d’un poble de la costa

El dijous 20 abril de 2023, al Club de Lectura que organitza la Beckett amb els seus personatges, vam comentar aquest text que Pere Riera, un habitual de l’Obrador de Dramatúrgia, havia escrit el 2007. El text em va agradar molt, de fet, ens va agradar molt a tots els participants, i ens va caure molt bé el personatge d’en Pipa, el manetes que ho arregla tot a canvi d’una cerveseta fresca o d’una mica de companyia. En Pipa – Jordi Boixaderas – n’està molt de la Carme, la Calores – Rosa Renom –  i ella n’està molt del seu nen, en Ramón, i no tant del pare del seu nen, però no avancem massa detalls i no trenquem la sorpresa. En Pipa i la Calores, son dos personatges encantadors, dos papers bonics que en mans de dues bèsties escèniques com aquestes, fan les delícies d’un públic que “es conserva molt bé, per l’edat que van tenint”. Una gran part de la platea s’hi veu reflectida amb ells dos, exactament igual que amb el que viuen els quatre joves, La Lidia – Júlia Bonjoch– en Ramón – Eudald Font – la Clara – Emma Arquillué – i en Santi – Arnau Comas – completament diferents l’any 1989, quan juguen al terrat i tenen 15 anys, quan ell està penjat d’ella però ella està penjada d’aquell, quan en Ramón i la Júlia, quan després de buidar un barb sota la tovallola, parlen fins i tot de casar-se però “quan siguem  grans”.

• “M’encanta el soroll de la roba neta”

La Júlia, l’Eudald, l’Emma i l’Arnau, corren i s’empaiten per un escenari que representa el terrat de Casa Calores en un poblet de la costa catalana que tranquil·lament podria quedar entre Arenys de Mar i Sant Pol. Veus perfectament 4 nois i noies de 15 anys amb tota la vida per endavant, una vida que es pot complicar de cop i volta.

Set anys després, quan en tenen 22 i el terrat és l’escenari de les festes que anomenàvem “guateques”, i ja tenen motius de retret,

• “per què no ens ho vas dir?”  
• “I que feies tu quan jo era allà?”

Uns anys que semblen pocs però que han vist passar moltes coses. Fins i tot, en Pipa, instal.la una parabòlica al terrat, “Perquè us ha agafat a tots una fal·lera amb el coi d’antenes” “que no son altra cosa que una forma de tenir-nos controlats”.

La vida lenta de la Carme i el Pipa, contrasta amb la velocitat que agafa la dels quatre amics, que juguen al límit.

•  Sempre us he demanat que fóssim sincers, que ens ho expliquéssim tot
• A mi no m’has de convèncer de res. Jo sóc una descreguda. Ja fa molts anys que sóc una descreguda

La combinació de les vides dels joves, que “celebren que son joves” i la dels grans “Tota la vida, és un tros molt gros. És millor anar fent queixalades, creu-me; menjar poc i pair bé” la va conduint amb solvència el propi autor que dirigeix l’espectacle. Pere Riera descriu un temps passat, on també va viure la desaparició de la casa on va néixer, i que tot i fer anys que no hi vivia, veure desaparèixer l’inici de la pròpia història no resulta senzill.

Casa Calores és un espectacle bonic, tendre i dur a la vegada, un text que explica un temps passat que ens diu com som i moltes de les coses que guardem a la motxilla. Un moment màgic és quan la Júlia Bonjoch canta allò de las “Dos gardenias para ti, que tendrán todo el calor de un beso... Ponles toda tu atención, Porque son tu corazón y el mío”

Un espectacle que ho té tot. Bon text, bona direcció, bones interpretacions, distret, emotiu, que permet somriure i enamorar-te d’uns personatges que potser et recorden la teva joventut. Aneu-hi, i reserveu taula al Menjador per fer un àpat comentant l’espectacle. Si ho feu així, la nit serà rodona. Que gran que és el teatre.

 

Casares-Camus. Basada en fets reals.

Vaig sentir a parlar de Maria Casares l’any 1976, quan va protagonitzar a Barcelona, el Adefesio, un text escrit per Rafael Alberti l’any 1943 i estrenat a Buenos Aires el 1944 per Margarida Xirgu. No el vaig veure, en aquells temps el meu teatre es reduïa a Estudio 1 i algun espectacle en viu al Romea. Amb els anys he anat “fent les paus”. Que fos la filla de Casares Quiroga, President de la República Espanyola que va marxar a l’exili l’any 1936, ho he sabut gràcies al teatre.

Possiblement vaig conèixer – és un dir- Albert Camus en alguna classe de Literatura, cap a l’any 1970, però va entrar de veritat a la meva vida l’any 2011, quan el meu grup de teatre va aixecar l’espectacle “Els Justos”, un espectacle que al seu moment va protagonitzar la mateixa Maria Casares, quan el seu contacte amb l’autor Algerià, era molt estret.

En un moment de l’espectacle, Jordi Boixaderas diu que li demanen des de Barcelona, poder fer “Els Justos”, i m’ha fet gràcia imaginar en Ferran Rovira, el nostre director, fent aquella trucada que deuria ser el 1949 i només per aquest petit detall no podíem ser nosaltres.

SONY DSC

La Caiguda, el Malentès, Calígula, l’Estranger que va interpretar Francesc Orella al Lliure el 2013, El mite de Sísif, son obres del Premi  Nobel, que va fer enfadar la Unió Soviètica quan va publicar l’home revoltat. Algú va pensar que l’accident del 4 de gener de 1960 que va acabar amb la seva vida, i la del seu editor Michel Gallimard, una topada contra un arbre en una carretera recta feia olor de KGB, aspecte que mai es va poder confirmar, si fa no fa com aquell accident del Pont de l’ànima, el 31 d’agost de 1997.

Però no ens desviem del tema, la versió de la correspondència entre l’actriu Maria Casares i l’escriptor Albert Camús, que dirigeix Mario Gas, seria el que ens ocuparia avui. Un espectacle que ja es va estrenar el 3 de gener amb totes les localitats exhaurides, possiblement pel reclam de Rosa Renom, Jordi Boixaderas i Mario Gas, un triplet de garanties, amb molts anys i molts espectacles a les esquenes. Si aquest espectacle s’hagués anunciat amb un repartiment més desconegut, hauria necessitat més boca-orella del que ha tingut. De fet, és un boca-orella amb l’esperança d’una pròrroga o una reposició que ja seria d’aquí un temps i si les agendes ho permeten.

L’escenografia et posa perfectament en situació. Dues velles estanteries a banda i banda, tres butaques de teatre – que bé m’haguessin anat quan vaig muntar Electra – un piano que toca sol, i una cortina vermella com un teló en petit, doncs el teatre hi té un protagonisme especial. Un joc de llums que signa Carlos Lucena, i que et porta a la França més bohèmia, on l’art corria per tots els racons de la ciutat de la llum.

Que tenen les cançons franceses? Màgia possiblement, i acompanyen les imatges reals dels protagonistes en una paret superior, on també s’hi escriuen cartes. El so el signa l’Orestes Gas, que du el teatre a la genètica.

El text és sensacional, i Mario Gas deu haver gaudit d’allò més, treballant amb dos primers espases de l’escena catalana, que com ell mateix diu al programa de ma – escanejat naturalment des de la p… pandèmia – “Rosa Renom i Jordi Boixaderas no fan de Casares i Camus: són dos oficiants que donen cor i ànima als nostres personatges. Gràcies a tots dos. A tots quatre.”

El Lliure de Gràcia ofereix un espectacle marca de la casa, que ho té tot, i et fa estar tan atent, que ni t’adones de la tos que sents des del públic, possiblement per recordar que Albert Camús patia tuberculosi.

Els que ja l’heu vist o teniu una entrada per gaudir-la – marxen el dia 21 – esteu d’enhorabona, els altres haureu de confiar en les agendes i la reprogramació. Mentrestant, a la Beckett teniu aquests dos monstres escènics a la primavera protagonitzant “Casa Calores” de Pere Riera.

“Tu, no comparteixes la meva vida, tu ets la meva vida”. Una frase de Camus per a Casares, que podríem aplicar al teatre mateix.

 

La nostra ciutat. Una direcció màgica

El mes de març de 2018, us vaig parlar de la Sopa de pollastre amb ordi, que Ferran Utzet havia dirigit a la Biblioteca, i ja vaig fer esment de detalls de direcció molt originals, un detall que sempre és d’agrair. A la nostra ciutat, li podríem aplicar aquella frase tan utilitzada del “t’has superat”, doncs el primer que em va cridar l’atenció i que més em va meravellar, va ser la direcció d’aquest gran espectacle, que converteix el text més representat als EEUU, en una meravella, plàstica i preciosa. Com que alguns ja l’heu vist, i altres ja hi anireu, us faig esment de tres escenes a ressaltar, en un espectacle de dues hores que en podria durar quatre i entrarien perfectament. El cor dirigit pel Simon Stimson – Albert Triola -, l’Emily Webb – Paula Malia – vestint-se de núvia, i la sortida del casament amb la mateixa Emily i en George Gibbs – Guillem Balart, l’Al Pacino català – realment formidable. I bé, l’acte final que condueixen a mitges la Renom – Regidora/narradora de la història- i la Malia – Emily- em sembla una creació d’aquelles que es recorden durant anys. Recordeu el cementiri jueu d’Àngels a Amèrica que va muntar en Flotats? Doncs això, recordeu-lo.

Doncs si, dels ianquis admiro poca cosa, però cal dir que tenen uns autors teatrals de pes, i Thornton Wilder, té un lloc reservat a l’escenari principal  d’aquelles terres, amb Miller, Williams, Mamet, Kushner, i una llista que segueix. Millor crear dramaturgs que marines.

L’escenari de la Puigserver es vesteix de gala d’una forma discreta, no hi ha cap gran escenografia però s’han calculat molt bé els moviments escènics – quantes coses es poden fer amb unes  senzilles cadires – i una construcció que s’obre i es tanca per presentar un diorama magnífic, o unes cametes rígides que es desplacen suaument per millorar la visió de l’escena que el Sr Webb – Carles Martinez– té amb l’Emily en una suposada habitació de la casa.

Com correspon a una direcció màgica, el repartiment està esplèndid, tots ells, hi ha molta feina feta, repartida entre 15 actors i actrius – un luxe – aquí s’han destinat més recursos humans que materials, i això sempre és d’agrair. En coptes de “construir” una ciutat, fas que la creïn els actors i actrius, i que la imaginació del públic faci la resta. La gent vindrà predisposada, no pot fallar res.

Es pot fer una escena d’amor, separats un parell de metres? Això ho aconsegueixen l’Emily i en George, amb uns jerseis verd esperança, en un altre dels moments destacables de l’obra, i n’hi ha molts. D’aquí al casament, la plasticitat va pujant de to. Sensacional.

La Rosa Boladeras  – Sra Gibbs – la Mercè Pons – Sra Webb – et fan veure aquelles dones abnegades que tiren endavant la seva família, en un esperit de sacrifici quasi obscè. Mireu com cuinen o renten plats… Jenny Beacraft –  Professora Williard – interpreta amb una dicció perfecta i canta de forma suau, per acompanyar els moments de major intimitat. Xavier Ripoll s’identifica perfectament amb el Dr. Gibbs, Tai Fati, la seva filla Rebeca, amb una corporalitat que et fa veure una nena, l’incombustible Oriol Genís és Howie Newsome, el lleter que parla amb la seva vaca mentre va repartint, i que no entén gaire de bàsquet. Lluís Oliver és Joe Crowell, el noi llest que reparteix els diaris i que tornarà triomfador quan s’acosta el final, Biel Montoro és Wally Webb, el fill petit dels Webb, en un paper petit que et crida,  Isabel Rocatti fa la Mrs Soames, en un paper senzill però ben dibuixat, l’agent Warren és en Josep Sobrevals, un habitual de la Perla29. De tot el repartiment en podem dir meravelles, però potser m’allargaria massa. Aquest espectacle té les tres potes perfectament equilibrades: text, direcció i interpretació. Una assegurança a tot risc. Per cert, no sé si el Guillem Balart va tenir algun problema doncs no va sortir a saludar, confio que no fos res important, però és que el vam trobar a faltar.

 Grover’s Corners és la seva ciutat, ells mateixos ens l’han presentat, ens la fan visitar, a fi de que a la sortida, ja sigui nostra.  La ciutat que ens ha acollit, ens ha entretingut dues hores de la nostra vida, i que ens ha ajudat a ser més savis.

Totalment recomanable.

 

El pare. El personatge més actual

Una de les característiques dels textos teatrals, a més del conegut “conflicte” entre protagonista i antagonista, l’espai-temps de la situació o el que el protagonista va aprenent al llarg de l’obra, és la identificació del públic amb el personatge, que tots els que viuen l’espectacle des de les butaques, visquin en primera o segona persona, tot el que està passant a l’escenari.

I en el text de Florian Zeller, se’ns planteja una situació molt identificable per als que ja tenim una edat, que encara som el percentatge més gran d’espectadors de teatre. Des del primer moment ens sentim identificats amb l’Andreu i amb l’Anna, independentment de si a la piscina anem al vestuari d’homes o de dones, aquí la identificació va de generació familiar, i et vas identificant amb l’Anna quan veus el teu present i amb l’Andreu quan imagines un futur no molt llunyà.

La direcció de Josep Maria Mestres ho facilita tot, els intercanvis de personatges entre Rosa Renom i Victòria Pagès, de Josep Julien i Pep Plà, o de Mireia Illamola amb la mateixa Pagès, et van mostrant l’evolució del personatge principal – el pare – en un viatge tendre i cruel a parts iguales, envoltat dels que li són més propers, tot i les diferències que marca la pròpia sang.

Els grans intèrprets com Josep Maria Pou, ja surten a l’escenari amb part de la feina feta, el vestuari sempre els permet una gran butxaca on posar-se el públic des de la primera sortida a escena, fins i tot abans de la primera rèplica, però també son capaços de sorprendre’t, i quan creus que ja ho has vist tot, et surten amb una nova interpretació, d’aquelles que sembla que l’autor els ha escrit per encàrrec. Pou està tan immens com la seva mateixa humanitat física i moral. Pou és un gran – i no faig un acudit – i aquí en fa una nova demostració. Que a Anthony Hopkins li van donar un Òscar? Doncs quina sort que va tenir de no competir amb el Pou, si no, s’hauria quedat dos cops sense tirar.

La Renom està esplèndida, com ho està la ja veterana Pagès i la Illamola que recordem de Les Antonietes, totes tres et fan oblidar les actrius i només et deixen veure els seus personatges, la filla, la cuidadora la infermera-filla-cuidadora… en fi, ja ho veureu.

Julien – com enyorem els seus consells sobre el nostre dia a dia – i Pla ens recorden les parelles que “els costa” de posar la seva pròpia vida al servei del pare de l’altra, un personatge – personatges- en que fàcilment reconeixes persones reals i situacions que durant generacions, van ser habituals. Jo soc dels que vaig viure amb els pares i els avis, i dels que he canviat de filosofia de vida amb casa pròpia i visita a casa dels pares, dels que tenen mare encara i que ja tenen néta, per això la meva identificació com espectador, era doble.

Un gran espectacle d’aquells fàcilment recomanables, amb unes interpretacions perfectes com correspon a una gran direcció.

Per cert, el Temple del Raval ha tret la primera fila, la que provocava problemes de cervicals, i ha numerat de nou la platea. Si agafes primera fila, ja tens un cert marge fins l’escenari. Una bona decisió. I per acabar diré que allò de que “la gent no va al teatre” no es va poder confirmar de cap manera. Crec que no hi cabia ningú més. Espero que tinguin marge de pròrroga. De penals no en fan falta.

 

Adossats, passar una bona estona, rient.

Molts cops he dit que les comèdies no m’interessen massa, el fet de passar una estona rient per allò de que prou trista és la vida, no em motiva prou per reservar entrades, però de tant en tant, i per ajudar a tastar els diferents gèneres teatrals als meus amics, als qui faig d’assessor, tiro per aquesta banda. La garantia que podia tenir “Adossats”, un text escrit per Ramon Madaula, aixecat al temple del Raval, era el repartiment, una de les potes del tamboret de l’èxit d’un espectacle, així com la direcció d’un clàssic contemporani, en Jordi Casanovas. Jordi Bosch, Rosa Renom, Carles Canut – va ser el que em va fer riure més, en el paper d’avi que tot se li en fot –  o el mateix Madaula, amb la Marieta Sánchez en el seu paper més habitual de noia jove que s’ocupa de senyor gran, i en Guillem Balart en un paper “partiquí” que té el seu moment i que el porta a bon terme, com no pot ser d’altra forma, quan treballes envoltats de pesos pesants de l’escena.

Adossats és una trama familiar, en un xalet on han anat a parar en Jordi i la Carme, amb el Jordi petit, possiblement en una decisió d’augmentar la qualitat de vida entre veïns que tallen gespa o cotorres que no callen mentre mires de no trepitjar “caca de gos”, una Perla que fa el paper de Pepe el Romano, de Sr. Conway o de Mario, per posar exemples de personatges que no surten al repartiment.

El Cary Grant català té una bis còmica excel·lent, diu les rèpliques amb naturalitat i si li mires la cara resulta impossible mantenir-te en silenci. La Rosa Renom l’acompanya de forma perfecta i ja et mostren per on aniran els trets. Jo no ric gaire, en el millor dels caos dibuixo un somriure, i ahir vaig riure molt, suposo que és el millor elogi que els puc dedicar.

Com diu l’autor, no volia que hi hagués cap situació extrema, el conflicte familiar és més o menys tolerable tot i que…… – no desvetllem res del que passa al final – i possiblement per això, encara fa riure més. No sé si aquesta era la primera intenció del Ramón Madaula, vull dir si pretenia fer riure i punt, jo penso que volia retratar una família com tantes, amb els conflictes habituals – en aquest cas no provocats per cap cunyat – i li va sortir un espectacle agraït per al públic assedegat de comèdia. Va passar allò típic d’aplaudir al final de cada fosc.

En resum un espectacle per regalar als amics amb la garantia de passar una bona estona, veient situacions fàcilment identificables, interpretades per gent amb moltes taules. Aplaudiment merescut, i poques coses a comentar al sortir, doncs tot està molt clar, i l’acord entre els espectadors és total. Una comèdia molt ben interpretada que et facilita la vida durant una hora i 35 minuts.

 

El Preu. La rebaixa de l’I.V.A no redueix la qualitat

Poques vegades em fixo en el preu del teatre, és el meu vici i ja se sap que els vicis… en fi, què us he d’explicar…., però si el preu el fixa Arthur Miller, la cosa canvia radicalment. A Arthur Miller li dec molt, Willy Loman m’ha acompanyat mitja vida i els somnis del viatjant que decideix finalment morir per cobrar l’assegurança i deixar alguna cosa als seus, seran sempre el meu espectacle de capçalera amb el permís del príncep de Dinamarca.

L’anterior temporada no vaig poder veure aquest espectacle, i lògicament aquestes coses no es poden deixar passar així com així, o sigui que aquest dimarts passat vaig veure com els germans Víctor i Walter, escopien tot el seu passat, i no precisament en forma de mobles, tot i  la presència del comprador – un Marco esplèndid – que mira de participar sense voler-ho, o això diu, en la posta a prova dels lligams familiars, l’autèntica especialitat de l’autor.

Miller és un mestre en mostrar les relacions humanes dins  la família, els seus textos fan sortir tots els sentiments brutals que s’amaguen darrera d’aquesta mini-societat parental que tant s’havia defensat històricament – la veritat es que actualment la família com a tal, sembla una anècdota – i “El preu” no n’és cap excepció.

Silvia Munt, més habitual darrere les càmeres que al peu de l’escenari s’envolta d’assegurances de vida. Un gran text i quatre actors-actrius que sumen més hores d’escenari que de son:  Pere Arquillué, Rosa Renom, Ramón Madaula i Lluís Marco. He de dir que els tres actors – la Renom em va captivar fent la Kay Conway fa molts anys – cada cop m’agraden més, com els bons vins van pujant qualitat, i cada cop em resulten més importants a l’hora d’escollir un espectacle. Jo miro sempre de sumar, autor, director i repartiment, considerant que alguns en concret em porten al teatre per si sols.

El preu és un gran espectacle de teatre, vàlid per a tothom, per als iniciats i per als que no ho són tant, i es que quan un bon text s’ofereix amb garanties, el teatre no et falla mai. Si he de dir alguna cosa en contra em referiré a l’aire condicionat del Goya, una mica massa fort per mi, tot i que potser el que em va deixar gelat, van ser les paraules del geni de Nova York. Gràcies Miller i gràcies Munt per escollir-lo, la resta era cosa nostra, especialment l’aplaudiment final.Visca el Grec i la seva descendència