El pare. El personatge més actual

Una de les característiques dels textos teatrals, a més del conegut “conflicte” entre protagonista i antagonista, l’espai-temps de la situació o el que el protagonista va aprenent al llarg de l’obra, és la identificació del públic amb el personatge, que tots els que viuen l’espectacle des de les butaques, visquin en primera o segona persona, tot el que està passant a l’escenari.

I en el text de Florian Zeller, se’ns planteja una situació molt identificable per als que ja tenim una edat, que encara som el percentatge més gran d’espectadors de teatre. Des del primer moment ens sentim identificats amb l’Andreu i amb l’Anna, independentment de si a la piscina anem al vestuari d’homes o de dones, aquí la identificació va de generació familiar, i et vas identificant amb l’Anna quan veus el teu present i amb l’Andreu quan imagines un futur no molt llunyà.

La direcció de Josep Maria Mestres ho facilita tot, els intercanvis de personatges entre Rosa Renom i Victòria Pagès, de Josep Julien i Pep Plà, o de Mireia Illamola amb la mateixa Pagès, et van mostrant l’evolució del personatge principal – el pare – en un viatge tendre i cruel a parts iguales, envoltat dels que li són més propers, tot i les diferències que marca la pròpia sang.

Els grans intèrprets com Josep Maria Pou, ja surten a l’escenari amb part de la feina feta, el vestuari sempre els permet una gran butxaca on posar-se el públic des de la primera sortida a escena, fins i tot abans de la primera rèplica, però també son capaços de sorprendre’t, i quan creus que ja ho has vist tot, et surten amb una nova interpretació, d’aquelles que sembla que l’autor els ha escrit per encàrrec. Pou està tan immens com la seva mateixa humanitat física i moral. Pou és un gran – i no faig un acudit – i aquí en fa una nova demostració. Que a Anthony Hopkins li van donar un Òscar? Doncs quina sort que va tenir de no competir amb el Pou, si no, s’hauria quedat dos cops sense tirar.

La Renom està esplèndida, com ho està la ja veterana Pagès i la Illamola que recordem de Les Antonietes, totes tres et fan oblidar les actrius i només et deixen veure els seus personatges, la filla, la cuidadora la infermera-filla-cuidadora… en fi, ja ho veureu.

Julien – com enyorem els seus consells sobre el nostre dia a dia – i Pla ens recorden les parelles que “els costa” de posar la seva pròpia vida al servei del pare de l’altra, un personatge – personatges- en que fàcilment reconeixes persones reals i situacions que durant generacions, van ser habituals. Jo soc dels que vaig viure amb els pares i els avis, i dels que he canviat de filosofia de vida amb casa pròpia i visita a casa dels pares, dels que tenen mare encara i que ja tenen néta, per això la meva identificació com espectador, era doble.

Un gran espectacle d’aquells fàcilment recomanables, amb unes interpretacions perfectes com correspon a una gran direcció.

Per cert, el Temple del Raval ha tret la primera fila, la que provocava problemes de cervicals, i ha numerat de nou la platea. Si agafes primera fila, ja tens un cert marge fins l’escenari. Una bona decisió. I per acabar diré que allò de que “la gent no va al teatre” no es va poder confirmar de cap manera. Crec que no hi cabia ningú més. Espero que tinguin marge de pròrroga. De penals no en fan falta.

 

Adossats, passar una bona estona, rient.

Molts cops he dit que les comèdies no m’interessen massa, el fet de passar una estona rient per allò de que prou trista és la vida, no em motiva prou per reservar entrades, però de tant en tant, i per ajudar a tastar els diferents gèneres teatrals als meus amics, als qui faig d’assessor, tiro per aquesta banda. La garantia que podia tenir “Adossats”, un text escrit per Ramon Madaula, aixecat al temple del Raval, era el repartiment, una de les potes del tamboret de l’èxit d’un espectacle, així com la direcció d’un clàssic contemporani, en Jordi Casanovas. Jordi Bosch, Rosa Renom, Carles Canut – va ser el que em va fer riure més, en el paper d’avi que tot se li en fot –  o el mateix Madaula, amb la Marieta Sánchez en el seu paper més habitual de noia jove que s’ocupa de senyor gran, i en Guillem Balart en un paper “partiquí” que té el seu moment i que el porta a bon terme, com no pot ser d’altra forma, quan treballes envoltats de pesos pesants de l’escena.

Adossats és una trama familiar, en un xalet on han anat a parar en Jordi i la Carme, amb el Jordi petit, possiblement en una decisió d’augmentar la qualitat de vida entre veïns que tallen gespa o cotorres que no callen mentre mires de no trepitjar “caca de gos”, una Perla que fa el paper de Pepe el Romano, de Sr. Conway o de Mario, per posar exemples de personatges que no surten al repartiment.

El Cary Grant català té una bis còmica excel·lent, diu les rèpliques amb naturalitat i si li mires la cara resulta impossible mantenir-te en silenci. La Rosa Renom l’acompanya de forma perfecta i ja et mostren per on aniran els trets. Jo no ric gaire, en el millor dels caos dibuixo un somriure, i ahir vaig riure molt, suposo que és el millor elogi que els puc dedicar.

Com diu l’autor, no volia que hi hagués cap situació extrema, el conflicte familiar és més o menys tolerable tot i que…… – no desvetllem res del que passa al final – i possiblement per això, encara fa riure més. No sé si aquesta era la primera intenció del Ramón Madaula, vull dir si pretenia fer riure i punt, jo penso que volia retratar una família com tantes, amb els conflictes habituals – en aquest cas no provocats per cap cunyat – i li va sortir un espectacle agraït per al públic assedegat de comèdia. Va passar allò típic d’aplaudir al final de cada fosc.

En resum un espectacle per regalar als amics amb la garantia de passar una bona estona, veient situacions fàcilment identificables, interpretades per gent amb moltes taules. Aplaudiment merescut, i poques coses a comentar al sortir, doncs tot està molt clar, i l’acord entre els espectadors és total. Una comèdia molt ben interpretada que et facilita la vida durant una hora i 35 minuts.

 

El Preu. La rebaixa de l’I.V.A no redueix la qualitat

Poques vegades em fixo en el preu del teatre, és el meu vici i ja se sap que els vicis… en fi, què us he d’explicar…., però si el preu el fixa Arthur Miller, la cosa canvia radicalment. A Arthur Miller li dec molt, Willy Loman m’ha acompanyat mitja vida i els somnis del viatjant que decideix finalment morir per cobrar l’assegurança i deixar alguna cosa als seus, seran sempre el meu espectacle de capçalera amb el permís del príncep de Dinamarca.

L’anterior temporada no vaig poder veure aquest espectacle, i lògicament aquestes coses no es poden deixar passar així com així, o sigui que aquest dimarts passat vaig veure com els germans Víctor i Walter, escopien tot el seu passat, i no precisament en forma de mobles, tot i  la presència del comprador – un Marco esplèndid – que mira de participar sense voler-ho, o això diu, en la posta a prova dels lligams familiars, l’autèntica especialitat de l’autor.

Miller és un mestre en mostrar les relacions humanes dins  la família, els seus textos fan sortir tots els sentiments brutals que s’amaguen darrera d’aquesta mini-societat parental que tant s’havia defensat històricament – la veritat es que actualment la família com a tal, sembla una anècdota – i “El preu” no n’és cap excepció.

Silvia Munt, més habitual darrere les càmeres que al peu de l’escenari s’envolta d’assegurances de vida. Un gran text i quatre actors-actrius que sumen més hores d’escenari que de son:  Pere Arquillué, Rosa Renom, Ramón Madaula i Lluís Marco. He de dir que els tres actors – la Renom em va captivar fent la Kay Conway fa molts anys – cada cop m’agraden més, com els bons vins van pujant qualitat, i cada cop em resulten més importants a l’hora d’escollir un espectacle. Jo miro sempre de sumar, autor, director i repartiment, considerant que alguns en concret em porten al teatre per si sols.

El preu és un gran espectacle de teatre, vàlid per a tothom, per als iniciats i per als que no ho són tant, i es que quan un bon text s’ofereix amb garanties, el teatre no et falla mai. Si he de dir alguna cosa en contra em referiré a l’aire condicionat del Goya, una mica massa fort per mi, tot i que potser el que em va deixar gelat, van ser les paraules del geni de Nova York. Gràcies Miller i gràcies Munt per escollir-lo, la resta era cosa nostra, especialment l’aplaudiment final.Visca el Grec i la seva descendència

 

Hamlet de Pau Carrió. Entrar al teatre per la porta gran

                                            

Una de les coses que més m’agrada del teatre és veure la platea plena i especialment plena de gent jove, d’aquells que comencen a descobrir l’art de la comèdia i que representen el futur dels espectacles, i naturalment, el futur de la societat.

Els que em coneixen m’han sentit queixar-me de l’escola que vaig viure, dels mestres que van ajudar-me tan i tan poc, de les no activitats realitzades, i de que tinc la sensació de que vaig néixer massa aviat. Per això em sembla fantàstic veure alumnes adolescents amb el seu mestre motivat, que els ensenya literatura, o cultura o els ensenya a pensar per ser més lliures, a base, entre d’altres, de teatre – el meu vici particular -.

Ahir va ser un dia d’aquests, ara entenc que el Hamlet del Pau i el Pol, va exhaurir les entrades més aviat que un concert del Llach, el Lliure de Gràcia era una festa jove sense alcohol ni música – bé, una mica de ball si que n’hi va haver però permeteu-me evitar els “espòiler” , amb ganes de cultura, de marxa enriquidora, de ganes de pensar… La sala de gom a gom, amb una mitjana d’edat inferior als 20 tot i la presència d’alguns “veterans” per veure i viure el gran clàssic del teatre, aquest cop en la versió d’un director també jove i la nova perla del teatre català.

Una escenografia senzilla per no distreure del text, una ofrena de flors i espelmes al rei mort, que s’enretiren just abans de recordar el tema dels telèfons i les fotografies, i un Pau Vinyals amb vestit, corbatí i ulleres, recordant un vell mestre d’aquells que jo no vaig tenir, donant la primera idea de per on aniran els trets. Vestuari totalment actual, i una dicció molt acurada, suau fins i tot en els moments contundents, amb intervencions directes cap al públic per fer-lo encara més partícep del que està passant a Elsinor.

L’espectacle és fantàstic, en Pol López crea un Hamlet irònic i turmentat d’una forma especial que exhibeix un domini total de la situació creada amb la mort del pare.  Cap paraula sobrera, cap gest que no s’hagi estudiat, i tan natural que arribes a pensar que Shakespeare el va imaginar així, diguin el que diguin els fans de Laurence Olivier. Durant anys vaig creure que l’Enric Majó era el príncep de Dinamarca, també vaig veure l’Eduard Fernández, el gran Manrique… però ahir vaig descobrir un nou Hamlet, i em va semblar genial. Tot el públic que va gaudir de l’espectacle, que va riure – quan tocava – van entrar al teatre per la porta gran . molt més gran que totes les portes excavades a la roca que ens presenta l’escenografia de Sebastià Brosa i Pau Carrió.

La direcció ratlla la perfecció, tot el repartiment està esplèndid, tothom manté el mateix fil i tot i que – lògicament – en Pol López mereix un aplaudiment especial, la resta de companys demostra que al teatre no hi ha papers petits, només hi ha personatges que els actors i les actrius els fan creïbles i imprescindibles.

El Farelo, la Renom i en Xicu – un Poloni tant diferent com brillant – , demostren les seves hores de vol però en Pau Vinyals amb la seva mímica inacabable, va passant d’Horaci a Rosencrantz , a base de pentinat i de qualitat – des que assajo el Tartuf, que les rimes em surten soles -. Gran interpretació de la Maria Rodriguez, amb un moment de bogeria excepcional especialment per la dificultat i un Marc Rius que brilla fent el secundari Guildernstern, i sap estar en el seu paper de Laertes.

L’escena de l’enterramorts pot passar a la història, però no seria just destacar res per damunt del tot, en un espectacle on pateixes quan veus que s’acosta el final i t’hauràs d’aixecar de la butaca, per tornar a casa, i saps que al teatre no hi ha “bisos”.

No sóc gaire de posar-me dempeus , però ahir vaig estar a punt. A l’acabar l’espectacle vaig buscar  el director, que era a la cafeteria del Lliure – un teatre sense cafeteria no pot existir, sinó on es comentaria l’espectacle? – i vaig felicitar-lo- suposo que va transmetre la meva felicitació a tota la companyia -. Tot aquell jovent que va gaudir de l’espectacle, d’aquí uns anys també tindran l’abonament del Lliure, i consumiran cultura, i la societat serà millor. Espero ser-hi.

Shakespeare estarà orgullós de veure com es tracta la seva obra.

 

 

 

 

EL PRESIDENT. Una nova provocació de Bernhard a la Tallers.

Si diuen que el teatre ha de provocar, Thomas Bernhard es un autor teatral de primera fila. Humor àcid fins a l’exageració i provocació continua podrien ser dues característiques d’aquest autor austríac.

El President n’és una bona mostra, un monòleg a repartir entre una actriu – Rosa Renom – i un  actor – Francesc Orella, que interpreten una muller d’un president i el president mateix, més o menys impactats per un atemptat – un més – que ha provocat la mort d’un coronel, ma dreta del polític i el gos de la senyora, i dit això, ja podeu imaginar part del tema.

El que diuen és fort, de vegades increïble, com de sortir corrents i allunyar-se d’aquest personal, , es dur veure que diuen precisament aquestes coses i al llarg de dues hores d’espectacle ens demostren que determinats càrrecs públics semblen estar reservats a personatges que possiblement no haurien d’existir, o potser el fet d’accedir a aquests càrrecs t’hauria de fer desaparèixer del món civilitzat.

Renom i Orella estan esplèndids, donen una llisó magistral de teatre tal i com fan els seus companys de repartiment , Montse Pérez – una senyora Frölich, que és l’assistenta personal de la senyora i qui sap si la mare de l’anarquista que ha perpetrat l’atemptat – Josep Julien en el doble paper de massatgista personal del president  i militar portuguès, Daniela Feixas en un complicat paper d’actriu-amant del president, Josep Costa, el coronel substitut, i Sergi Missas en el paper d’ambaixador. Tots ells demostren com es fa el teatre sense text, tenen poques rèpliques i mantenen la tensió i el ritme de l’espectacle mentre la Renom i l’Orella ens diuen les paraules de l’autor. Per afegir llenya al foc i que els personatges encara ens facin més ràbia, de tant en tant s’especula que l’atemptat l’hagi fet el mateix fill de la parella.

La posada en escena, amb un mirall imaginari que separa el públic dels actors quan som a la casa presidencial, i un saló d’hotel a Estoril, coronat per dos cotxes pels aires, potser recordant un altre cotxe que l’any 1973 va ser protagonista d’un atemptat.

Potser la durada de l’espectacle resulta llarga i podríem pensar que hi ha moments repetitius, però si l’autor ho ha decidit així …. la Carme Portaceli ho ha de respectar.

Increïble que amb la quantitat de líquid que beu l’Orella, no hagi d’anar a veure en Roca a mig espectacle.

Espectacle per a amants del teatre, possiblement poc apte per iniciar-se com a públic.

Personalment va resultar emocionant tornar a la Tallers després d’haver-hi actuat