Què tindrà Shakespeare per als teatreros, que ens posem seriosos quan es tracta de parlar d’alguna de les creacions del més gran dramaturg, però si algú hi té la ma trencada amb aquest autor, és en Pau Carrió, és a dir, que la proposta del Lliure era del tot engrescadora.
He de confessar que vaig agafar les entrades quan el protagonista era el Manrique, que finalment ho va deixar al ser anomenat Director del Lliure – Rei ja ho ha estat en altres ocasions -. Coneixem les qualitats artístiques de l’Ernest Villegas, o sigui que nomenar-lo baró de Cawdor, al costat de Banquo, era un bon auguri de les bruixes del teatre, com a mínim fins que el bosc camini, o es presenti aquell no nascut de dona.
Potser semblarà estrany, si dic que l’espectacle del Pau Carrió és un espectacle coral, on tots els personatges esdevenen protagonistes, on no hi ha papers bons i d’altres que no ho són, doncs la qualitat interpretativa i la direcció magnífica, converteixen tots els personatges en imprescindibles.
En un curs que vaig fer amb el Pau Carrió, deia que a ell li agradava fer les traduccions i les adaptacions de Shakespeare, i això les converteix en peces úniques, en espectacles dignes de recordar. Actualment té dos espectacles en cartellera, un a la Villarroel, el de menor format (Elling, molt recomanable també) i el gran espectacle de Macbeth a la que potser és la millor sala de la ciutat, la Fabià Puigserver del Lliure. L’escenografia és fosca, com ho son les ànimes dels personatges, i tot i que hi ha moments on l’escena s’omple només amb les paraules i el llenguatge no escrit, els llits, l’arbre vell, o el bosc amb els arbres penjats, composen una escenografia brillant en la seva foscor. Els actors i actrius es mouen a gran velocitat, pugen el to de veu i reparteixen energia a banda i banda, en un espectacle que comença amb una guerra i que va vessant sang segons avancen les dues hores i deu, de gaudi teatral.
Impossible destacar ningú per damunt de la resta, en una interpretació de matrícula de tot el repartiment. Ja sabeu que, sovint, això és culpa del director. Ernest Villegas, Laia Marull, Pep Cruz – un Duncan un tan entranyable que ens farà encara una mica més de pena quan passi el que passa – Joan Amargós – que també toca el piano – Pol López – el gran còmplice del Pau en tants i tants espectacles – Pepo Blasco, Xavier Ricart – Banquo viu i mort – Alba Pujol,Júlia Truyol i Mar Ulldemolins són les tres bruixes amb hàbit, Carles Martinez, Marc Rodriguez, Marc Soler – a qui crec que vaig conèixer al mític Maremar de Dagoll Dagom, amb textos de Shakespeare i música de Lluís Llach- i Moha Amazian – Recentment a l’Olimp del Marc Artigau i fa més temps al Carrer Robadors – una altra creació del Manrique – .
El Lliure es posa de gala en un muntatge que rivalitzaria amb qualsevol, per endur-se la denominació d’espectacle de l’any, clar que amb la cartellera que tenim, aquest títol va molt renyit.
Per acabar-ho de rematar, un grup molt nombrós de jovent, ocupava el pati de butaques. Per dur el jovent al teatre, cal oferir-los bons espectacles, encara que els protagonistes no cantin ni ballin, no plorin si no cal, o que no eliminin a ningú en el procés de selecció.
Vaig veure el muntatge de Mario Gas i família, el 1992. En aquell temps no anàvem gaire al teatre doncs teníem els nens petits, però la proposta ens va semblar prou interessant com per deixar els nens amb els avis i recuperar el temps perdut. Aquell espectacle em va impressionar, ho tenia tot. No hi havia dubte del que volia explicar l’autor, les il·lusions de la gent acomodada que pensen en disfressar-se, en jugar, les noies que semblen idèntiques i que resulten tant diferents, l’Europa d’entreguerres…. i els somnis que desapareixen en quan la lletera cau per terra. El pas del temps implacable i el neguit de no haver aconseguit deixar petjada en el teu trajecte vital. Aquella esquerda a la paret que apareixia al segon acte – 20 anys després del primer, on tot és festa i xerinola – la vaig mitificar i l’he recordada sempre. En aquells temps no eren tan habituals els canvis radicals d’escenari – ara tot és diferent – i l’esquerda dels Conway, la vida trencada i els darrers intents de mantenir l’estatus, feien del segon acte, un clímax a mig espectacle. Crec que allà vaig conèixer un dels pesos pesants del nostre teatre, en Jordi Boixaderas. Quan el veia després en algun repartiment deia “surt el Sr. Beevers”.
El 2011, al meu grup de teatre, buscant un espectacle per aixecar, vam escollir el text de J.B. Priestley, però ens faltava l’actriu jove, la Carol, i el projecte va quedar al calaix, i vam fer Els Justos, un espectacle que ens va donar moltes alegries. Finalment, el 2014, teníem la Carol i un Robin de garanties, i el vam tirar endavant. Jo era l’Ernest Beevers, era el Jordi Boixaderas, i aquest paper l’he recordat sempre. Al primer i tercer acte – el dia de l’aniversari de la Kay – duia una perruca i em movia com el jove que ja no era, i la meva sogra no em va conèixer, al final del primer acte va preguntar a la meva dona “el Carles no surt?”. El Sr. Beevers sempre estarà entre els meus papers – me’ls estimo tots, però … – més mítics.
Per tot això, no em podia deixar perdre el muntatge de l’Àngel Llàcer, l’home incansable que toca totes les tecles i que converteix en èxit qualsevol projecte. Una companya del grup em va dir si seria un musical, doncs darrerament s’hi ha dedicat força, però no, no ho es, tot i que un piano presideix l’escena i la majoria del repartiment hi toca alguna tecla – aquí no es tracta de tocar totes les tecles, sinó de que tots en toquin, i ja perdonareu el joc de paraules -.
Llàcer aprofita el poder de la Sala Gran per posar-nos davant dels ulls una escenografia plena de sorpreses. Entres a la sala i l’escenari es buit… com?, si jo he vist imatges per televisió i es veu una habitació enorme, amb molts quadres a les parets…. Doncs les aparences enganyen, ja ho hauríeu de saber, es comença a moure el terra, i vas obrint els ulls intentant parpellejar una mica a fi de que no se t’assequin. Ha començat l’espectacle.
La Màrcia Cisteró fa de Carulla, i diu aquella frase brutal “ja he perdut el costum de ser feliç”. El personatge de la sra Conway és el pal de paller que mira de fer veure que res no ha canviat i que l’únic que importa es que “tornem a estar junts”. Un gran paper de dona gran per a una bona actriu.
El personatge entendridor, l’Alan, el germà que senzillament és una bona persona, el clava en Biel Duran. No amagaré que soc del seu club de fans, però està genial. I aprofito per parlar dels canvis d’escenari, doncs passen vint anys al davant dels nostres ulls, en una creació sublim d’un director acostumat al gran espectacle. Kay, ajudada per un grup de regidores i regidors, va canviant d’aspecte, mentre el sostre baixa, les parets pugen, i l’espai tancat de l’habitació comença a confondre’s amb tot un univers desendreçat, com ha passat amb la família protagonista. Al teatre s’hi va a treballar, i res no és balder.
El segon acte té un moment que fa rumiar sobre el sentit del que veus. Beevers, ric en diners i en mala llet, està demostrant el seu menyspreu cap a tota aquella família que vint anys enrere havia volgut conèixer, i just parlar de la germana petita, interpreta una peça al piano, entre llum que s’envermelleix i fum que ocupa l’estança, en una escena dantesca, i diu allò de “la petita Carol… valia més ella que tots vosaltres junts” . Hauré de seguir treballant.
La tornada al tercer acte, als vint anys de la Kay – Bàrbara Roig – , és encara més sorprenent que l’anterior. Un sensacional Biel Duran fa de mestre de cerimònies, d’il·lusionista, mentre anem sentint indicacions als regidors sobre el que cal anar fent i com retornar la Kay al seu aspecte anterior. Aquest canvi em va semblar una creació, hagués aplaudit en aquell moment, però vaig esperar fins al final, com pertoca al bon espectador.
I diuen que la gent no va al teatre. La Sala Massagran era plena, i a més a més, hi havia un grup important d’estudiants amb els seus mestres motivats, demostrant que l’ensenyament ha evolucionat molt des que jo anava al col·legi. Crec que em vaig precipitar, havia d’haver esperat uns anys.
El temps i els Conway és un gran espectacle, un clàssic que permet visions diferents segons la personalitat de cada director o directora, i això el converteix en una garantia. El teatre té aquestes coses, no cal patir per les filtracions – spoilers, en diuen ara – encara que sàpigues el final, vius l’espectacle amb tota la intensitat.
Júlia Bonjoch és la guapa Hazel i també toca el piano, Júlia Truyol fa una Joan molt especial, amb canvi important vint anys després – La Truyol sempre està bé – Carles Roig és Robin, el nen malcriat, Roser Vilajosana és la peita Carol, l’alegria que no podia durar, Ferran Vilajosana fa de Boixaderas – el meu paper – i toca el piano tal com us deia, Mar Ulldemolins és Madge, la germana gran, el personatge lorquià que la vida maltracta, i Albert Triola és en Gerald, l’amic de la família que “avui, al segon acte, ve com el seu advocat”. Tots estan bé, tots segueixen les indicacions del director per assolir el resultat esperat, un espectacle d’èxit que omple un teatre molt gran.
Només vair trobar a faltar una frase de la Sra Conway al tercer acte, que sempre ens feia molta gràcia quan la vam muntar nosaltres, i la sentíem entre cametes: “Gerald, qualsevol diria que intentes flirtejar amb mi”, – la nostra estimada Teresa Guillamón, deia “filtrejar”, i que Joan Sellent va traduir com “ Gerald, Que se m’està insinuant, potser?”, però el muntatge final la va deixar fora.
Ovació i cap a casa a sopar, pensant que has tingut més sort que tota aquella família i que tens la sort d’apassionar-te amb el teatre.
“Si ho has de fer, que no sigui a Montcada i Reixach” i el públic esclata en una rialla, tot i que el que “ha de fer” no hauria de fer cap gràcia, però la cosa va així.
Començar es un text de David Elridge servit a la Villaroel per Pau Carrió, que n’ha fet la traducció, l’adaptació i la direcció, i ha escollit dos valors segurs – David Verdaguer i Mar Ulldemolins – per permetre al públic riure sota la mascareta. Es una festa a casa d’ella, quan ja no hi queda ningú més que ell, que ha decidit rebutjar el taxi per poder prendre la darrera cervesa. Tot sembla casual però més tard veurem que les casualitats no existeixen.
L’espectacle ofereix als protagonistes silencis que diuen molt i que mantenen el públic atent, mirant a banda i banda de l’escenari per no perdre’s cap de les expressions que ens ofereixen. Al llarg d’una hora i mitja llarga – segons es calculin els silencis – el públic veu a venir el que passarà o el que no passarà, doncs fins la rèplica final – de fet fins el gest final d’en Dani – no s’aclareix el final de la història.
Començar va de solituds, de coses perdudes, d’èxits que no aporten felicitat i de fracassos que semblen no deixar-te sortir del pou i per aquells miracles del teatre, tots aquests problemes dels personatges, provoquen el riure del públic, doncs al final, tot depèn de la forma d’explicar-los. Es clar que, parlar de que la teva iaia té facebook o twitter sembla un bon camí.
Començar és un espectacle molt recomanable per als que volen riure i que, com tants cops passa en el teatre, un cop vas al fons de la qüestió t’adones que la realitat té molt poca cosa de comèdia i llavors, el teatre ja ha fet la seva funció. Possiblement per això, la meva iaia, del teatre en deia “fer funció”.
Les comèdies m’atrauen menys que els drames però una part essencial del teatre és la interpretació i en aquest cas, l’aplaudiment final ho descobreix tot. I quan et demanin consell sobre quines entrades agafar, la proposta d’en Pau Carrió et dona tranquil·litat i èxit, que tampoc és poca cosa.
Pau Miró escriu sobre periodistes i amb bon ofici ofereix titulars que després amplia en el cos del text. “Ho deixo”, primer ensurt que ens provoca la Vilarasau, fent dubtar de si és ella o el seu personatge doncs ho exposa amb naturalitat als espectadors trencant sense manies la quarta paret de l’escenari.
Confesso, vaig veure Vilarasau al programa del Grec i no vaig mirar res més, però la Colomer està esplèndida en un personatge tendre i amarg, com diu el programa de mà referint-se a la història, aspecte que posa l’Imma en el mateix centre de l’espectacle.
La periodista Ulldemolins sembla escriure un article sobre la història del Lliure i això és sobre la història del teatre, encara que s’utilitzin temes com la manipulació dels aliments o els immigrants que volen arribar a Europa. El teatre és això, utilitzar un tema per desenvolupar una acció i disparar els sentiments del públic sense necessitat de posar-los cap pistola al cap.
Un tret al cap és el que els posen als periodistes, diuen, o un tret al cap pot ser una “bona” forma de tancar una vida, i un tret al cap ni que sigui en forma figurada, és el que algun personatge du a terme quan menys t’ho esperes.
El teatre no requereix grans sorpreses, molts cops veus venir el que passarà, però de tant en tant els girs donen un plus d’interès i aquest thriller de Pau Miró n’és un bon exemple.
Tres actrius esplèndides que es fan créixer les unes a les altres, que ofereixen moments de lluita i de tendresa que es vol amagar potser darrera d’una “Muriel” present sense ser-hi.
L’escena final, sota el títol de “el darrer conte” és sublim, les tres protagonistes el van explicant en un joc tendre i pervers, i he de dir que amb la rèplica final se’m va escapar una exclamació, sortosament en veu molt fluixa i no crec que la sentís ningú doncs possiblement la resta d’espectadors tenien prou feina a sentir el que de veritat sentien.
Un bon Grec, i una bona entrada per part nostra a la nova Beckett, doncs encara no hi havíem pogut anar… des d’aquelles llunyanes sessions de cinema a la Cooperativa Pau i justícia.
Miro de recordar si algun cop he vist un muntatge teatral de ciència ficció, i realment no em ve res al cap, i no és perquè el tema no em cridi massa – si et criden des d’un altre món potser val més no anar-hi – o sigui que deu ser que tampoc n’abunden. Lògicament no hi ha cap Shakespeare ni cap Txèkhov que toqui aquests temes, i per això i agafant-me a la garantia Lliure vaig començar les Festes del meu aniversari – avui és el meu dia – al Temple de Gràcia.
El títol original “The Nether” ja té nom de sèrie d’èxit, d’aquelles que abans haguessin programat als vespres i que actualment tothom “es baixaria” i precisament la cosa va d’això, de la Xarxa, una xarxa on quedes atrapat des del primer minut quan una “investigadora” interroga el “creador” d’un món virtual on detectes “algun problema” just apareix el tercer personatge – un Víctor Pi que hauria de comptar molt més en els repartiments de casa nostra –
No tinc paraules per descriure l’escenografia – un problema quan pretens escriure per descriure – em va semblar del segle 25 – no us enganyi la fotografia de l’escenari que he posat per acompanyar el comentari, penseu que està prohibit fer-ne durant l’espectacle i a més tampoc no podries perdre el temps enfocant i enquadrant l’escena. L’escenografia és … és…. en fi, que no sóc capaç de dir-vos res que us faci “imaginar” mínimament per on aniran els trets. Ho haureu de veure personalment, no crec que us pugui passar un pen-drive amb l’enregistrament de l’obra.
Els moments de l’inframón em semblen una barreja de Twin Peaks i Los Otros, d’aquelles pelis de por “amb nena” que resulten inquietants, i especialment les que comparteixen en Carreras i la Carla Schilt – crec que ahir era ella – no tenen descripció possible que els faci justícia.
No et pots perdre ni una paraula – això al teatre passa molt sovint, al contrari que als culebrots on tothom diu que si veus un episodi de tant en tant pots anar seguint el fil – però en aquest cas la feina és gran i els 80 minuts passen sense adonar-te’n. L’Andreu Benito omple escenari – i no és un acudit – amb aquell estil seu tan propi, i tot i que en algun moment et pot semblar el pacient exquisit de “Polseres vermelles” que es fa amic del Lleó, en altres moments fa una mica de basarda. El Benito és un actor que sempre dóna el personatge que ha de fer, sembla que sempre sigui “ell mateix” i realment veus un personatge diferent. No és un actor camaleònic però tots els personatges te’ls creus. Suposo que el problema el tenen els de vestuari.
La Mar Ulldemolins té el paper més ingrat, menys atractiu d’entrada però et condueix amb mestria mirant d’ajudar-te a no perdre el fil. Cap al final de l’espectacle té moments molt rics. El to de veu d’ella em va costar una mica al principi, com em passa amb el Ricardo Darin tot i que per un altre motiu, però suposo que el tema és que ja començo a tenir una edat.
Vaig ser el darrer espectador en deixar d’aplaudir, em va encantar, els hagués fet sortir i entrar fins l’extenuació i just obrir el mòbil vaig entrar al grup de whatsapp que tinc amb els nois i noies de casa, per recomanar-los del tot l’espectacle i just després vaig fer el mateix al del meu grup de teatre. És un servei que ens fem.
Si algun dia veig que hi ha una sèrie escrita per Jennifer Haley, la compraré en DVD. Jo no sé “baixar” coses de l’Inframón, no es que vulgui anar de legal amb allò de “si no se valora la idea, si no se valora el esfuerzo, es como para pensárselo, como para pensárselo mucho “.
En vuit dies porto tres teatres – cadascú té el seu vici – i tots m’han fet treballar. La propera setmana toca escenari, toca donar vida al Dr. Stockmann i això encara em motiva més – com Girona, que diria el President -.
Paisatge teatral 